Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Arxiu de la categoria: Política

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

0

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

0

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

Un bri (seriós) d’esperança?

0
Publicat el 4 de gener de 2013

S’esta fent molta demagògia amb les darreres dades de l’atur, que ha baixat al desembre en relació al mes passat, però que es manté en uns nivells escandalosament alts: què farà tota aquesta gent aturada? I no dic, fixeu-vos-hi, no dic “què en farem”, que, com a societat, tenim el deure, i el dret, de preguntar-nos-ho, esclar.

Però la meva preocupació és, sobretot, “què faran ells”, perqu la feina, a més del mitjà de sosteniment de les famílies, es també un espai de realització personal, de col.laboració i de servei a la comunitat, que fa que ens sentim útils i integrats. Quan algú està a l’atur, a més de la preocupació lògica pel sosteniment i per trobar una altra feina, te la dificultat de sentir-se ‘exclós’, bandejat, i aquest és el repte que em fa reflexionar.

Per tant, la primera prioritat, ara, és crear ocupació, i així ho hem d’exigir als nostres governants.

Enmig d’aquest panorama desolador, un economista documentat i molt bon coneixedor de la realitat catalana, en Josep Oliver, publicava aquest ‘bitllet’ al diari Ara d’avui 4 de gener. Com que el considero seriós i creïble, us el reprodueixo tot seguit:

Regust agredolç
JOSEP OLIVER | Diari Ara, 04/01/2013

Les xifres d’atur i de l’afiliació a la Seguretat Social del desembre deixen un regust agredolç. D’una banda, hi ha hagut una reducció prou rellevant de l’atur (vora 5.000 persones menys a Catalunya i quasi 60.000 a Espanya). De l’altra, els aturats apuntats a les oficines del Servei d’Ocupació, o de l’Inem, han assolit xifres rècord històriques: quasi 647.000 persones cercant feina a Catalunya, i per sobre dels 4,8 milions a Espanya. Al mateix temps, l’afiliació a la Seguretat Social ha continuat caient al desembre i ha finalitzat l’exercici en els 16,4 milions d’afiliats. Aquests resultats suggereixen, si la millora de l’euro es consolida, que el procés de destrucció d’ocupació s’està acostant al final. I, per tant, l’augment de l’atur també està molt a prop del seu màxim. Cal esperar, si no fem tonteries des del sud d’Europa, que a partir de la propera primavera el mercat de treball comenci l’esperada recuperació.

Festa major dels Indians 2012

0

Avui comença la Festa Major del barri dels Indians, al Districte de Sant Andreu de Barcelona: com podeu veure  al programa Programa de la Festa Major Indians 2012, des del 18 fins al 24 de setembre tindrem una panòplia d’activitats per a tots els gustos i edats: cercavila, botifarrada, esmorzar de la 3a edat, jocs infantils, correfoc, ball, exposicions…

 

I tot  això serà possible  gràcies a l’esforç i dedicació del Felip i la Teresa i tota la comissió de festes que ells lideren des de fa 30 anys!

 

Bona festa major a tothom…..

 

11set2012: el primer dia d’una nova època

0

Estic d’acord amb en Llach: avui ha estat el primer dia d’una nova època.

Confio que tots els partits, començant pels que governem, amb el President Mas al capdavant, donarem resposta  a aquesta demanda del poble de Catalunya. No tinguem por, però siguem conscients que no serà ni fàcil ni immediat. Ens ve al damunt una feinada… i la il·lusió  de fer-la!

El vídeo de l’Olvido Hormigos i la independència de Catalunya

0

A l’Ara d’avui (7-9-2012) — per cert dia del meu aniversari si em permeteu la petita vanitat–  llegeixo dos articles que reflexionen sobre dos temes de rabiosa actualitat:

 

  • Xavier Bosch a “Dimissió pecipitada” opina sobre la difusió del vídeo de la regidora de Los Yebenes, i conclou que “masturbar-se no és delicte… En tot cas és ella qui hauria d’assenyalar el qui ha intentat treure-la de circulació amb joc brut. La política espanyola s així. Al corrupte se l’accepta… Penalitza menys posar la ma a la caixa que el dit a la figa.” Ara bé,  jo afegiria que, tot i que estic d’acord que no ha fet res mal fet ni punible, només faltaria, però dona, una mica incauta sí que ho ha estat vostè!… El vídeo no ha sortit solet del telèfon de l’Olvido! Ha estat ella qui l’ha enviat a algú altre… ¿Que no sap aquella màxima que diu que no s’ha de difondre res per internet que no vulguis veure publicat???? Si no la sabia, ara segur que la recordarà.

Puc estar d’acord amb bona part dels seus arguments, senyor Majó, són un exercici de sensatesa i de tocar de peus a terra… sobretot en relació al paper d’Europa en aquest afer i al rol dels petits estats en el món que ens espera.

Però, escolti, com a catalans ¿ no fa massa anys que hi toquem, de peus a terra, i ja sabem quin pa hi donen? Vol dir que Espanya no ha tingut, i te encara, una visió ‘una grande y libre’,  de si mateixa , i que això inclou una Catalunya pagana espanyola?, i que aquesta visió no varia ni té pinta de variar en un futur pròxim?

Em temo amic amic Majó, que mentre els espanyols no deixin de  pensar exclusivament com a espanyols del segle passat, a nosaltres ens tocarà invocar altres fórmules que el pacte que, ara, ja sabem que és impossible.

Per què no imaginem un futur d’Europa com la de les regions, una Europa de les Regions Unides amb una sola veu al món en representació de 50 estats lliurement consorciats? (Miri si no com Baviera posa les barbes en remull).

 

 

Equipaments al Barri de Congrés Indians

0

Aquesta tarda hem tingut Plenari al Districte de Sant Andreu, i aprofitant unes preguntes de l’oposició, he deixat clara la posició del Govern del districte a favor de els equipaments al Barri del Congrés-Indians i del Canòdrom.

Perquè tothom tingui la mateixa informació, i de primera mà,  aquí teniu la meva intervenció:

 

En primer lloc, vull tornar a deixar clara l’aposta ferma i decidida del Govern  del Districte de Sant Andreu favor dels equipaments del Canòdrom, tal com els ha demanat per la Taula de Treball i els ha precisat en el seu escrit del 29-3-2012. I dic “tornar a deixar clara” la nostra aposta perquè, tot i que ho hem dit i repetit, tant el Regidor com jo mateix com a conseller del barri de Congrés-Indians, ho hem dit en públic i en privat, sembla que hi ha qui te interès a jugar amb les expectatives dels ciutadans en aquest tema.

Per tant,  des del Districte hem treballat i treballarem per atendre les demandes veïnals d’equipaments al Canòdrom i al barri de Congrés-Indians, i així consta per escrit al Pla d’Actuació del Districte (PAD), cosa que no havia passat mai fins ara, que l’equip de Govern ho posés per escrit.

El nostre full de ruta passa en primer lloc per pensar bé les coses abans de fer-les, per mirar i analitzar totes les opcions, per parlar amb tothom i mantenir les gestions en un marge de discreció necessari per a la presa de decisions, i començar per les que siguin viables i factibles a dia d’avui, i no per deixar coses inaugurades però a mig fer i, a la pràctica, inservibles sense una nova despesa

Avui en dia tenim un nou element en aquest conglomerat de les infraestructures del Canòdrom, que no tothom explica prou bé, que és el local de Felip II 222, fins ara seu de l’Associació de Veïns, però que ara és propietat de l’Ajuntament per 50 anys, a canvi de fer-hi les  obres de remodelació que necessita. La nostra intenció, que també quedarà recollida al PAD, és convertir aquest espai en un local, que doni servei a les entitats del barri.

En paral•lel, hem parlat amb l’ICUB, per veure els usos que es donaran a l’actual edifici de la Grada (serà un viver d’empreses de creació). I també estem fent gestions discretes en relació a la iniciativa privada del solar de Meridiana 349 (l’actual pàrquing Arenal) que és on ha d’anar el poliesportiu: en funció de com acabi aquest tema –la negociació amb la iniciativa privada– veurem que queda per fer i on es pot ubicar del que avui és la pl. Del Canòdrom.

I tot això ho volem fer amb la participació de totes les entitats del barri, escoltant totes les opinions i amb col•laboració dels altres grups municipals, que així ho han manifestat i que nosaltres acceptem. Segur!

 

Claudi Cervelló
Conseller del Barri de Congrés-Indians

 

Una hipòtesi politica sorprenent…

0
Publicat el 13 de juny de 2012

El ‘sorpasso’

EDUARD VOLTAS

| Diari ARA,  10/06/2012

Probablement vostè i jo estarem d’acord que la discussió sobre quina serà la primera força política al Parlament de Catalunya els pròxims deu anys no dura ni un minut: serà Convergència i Unió, igual que en els últims trenta-dos. Em sembla molt més interessant la pregunta de quina serà la segona força.

Fins ara ho ha estat sempre el PSC, sens dubte perquè, després de CiU, ha estat el partit que ha interpretat millor la societat catalana. Tots dos partits han demostrat històricament tenir molt de nas per ensumar on era el centre. I, a més, com que el centre es movia lentament, els era fàcil anar-se movent amb ell al mateix ritme.

El procés històric, però, s’ha accelerat. La sentència del TC, la gran manifestació del 10 de juliol, la brutal crisi econòmica i la corrupció desbocada han desplaçat bruscament el centre de gravetat de l’opinió pública en dues direccions que no tenen per què ser antagòniques: cap al sobiranisme i cap a la indignació democràtica. Avui, reclamar un estat per a Catalunya és central. Avui, reclamar la taxa Tobin a les transaccions financeres és central. Fa escassament cinc anys, totes dues posicions eren perifèriques, recordem-ho.

Convergència i Unió, fent honor al seu admirable instint centrista, s’ha mogut ràpidament. Els últims dos anys ha fet un viatge innegable de l’autonomisme al sobiranisme, al mateix ritme que ho feia una àmplia majoria social. Certament, li costa més donar resposta a les noves exigències socials en matèria de qualitat democràtica i distribució de la riquesa, però en el terreny del catalanisme, que és la seva especialitat, CiU ha captat la nova sensibilitat majoritària i en el seu últim congrés ho ha certificat.

El PSC, en canvi, sembla haver perdut fatalment l’olfacte. En l’eix esquerra-dreta ha estat desbordat per la dinàmica del 15-M i els nous moviments socials. I en l’eix nacional, ha assistit impotent a l’acta de defunció del seu projecte històric: l’Espanya plural, respectuosa i federal. El PSC no està noquejat per una derrota electoral o per problemes de lideratge. El PSC està noquejat perquè bona part del que li donava raó de ser ha periclitat. La societat catalana ha vist que l’Espanya plural és impossible i s’ha mogut. I el PSC s’ha quedat quiet, paralitzat pel pànic.

En aquest context, una enquesta recent de GESOP per a El Periódico ha revelat que, si es fessin ara eleccions, per primera vegada la suma dels resultats d’ERC i d’ICV superaria el PSC, en percentatge de vots (20,3% contra 18,4%) i en diputats (31 contra 29). La dada no ha estat gens destacada en els canals del periodisme diguem-ne formal, però ha fet bullir les xarxes socials, i és normal perquè es tracta d’una novetat absoluta i perquè provoca hipòtesis morboses.

La més òbvia és la d’una coalició electoral d’ERC i ICV per fer el sorpasso al PSC i situar l’esquerra nacional com a segona força política del Parlament. La gran virtut d’una operació d’aquesta envergadura seria la normalització del mapa polític, amb una dreta nacional i una esquerra nacional d’estricta obediència catalana ocupant l’espai central del terreny de joc. Personalment no tinc cap dubte que es tractaria d’un punt d’inflexió en el procés cap a la independència, bàsicament pel que implicaria el fet que la primera força de l’esquerra deixés d’actuar com un fre (vegeu Pere Navarro amb el pacte fiscal) per passar a actuar com un accelerador (vegeu l’actitud de Junqueras i Herrera en el mateix tema). Voldria, però, fer tres consideracions:

1) Una coalició d’aquest tipus demanaria una gran generositat personal de Junqueras i Herrera, ja que probablement ni l’un ni l’altre podrien ser el cap de cartell i caldria buscar un personatge transversal i “compartible” pels dos electorats.

2) Caldria superar el risc que la fusió programàtica d’ERC i ICV no fos percebuda per l’electorat com la suma de dos maximalismes, un de catalanista i un altre d’esquerres. El programa de màxims de les dues forces ja el coneixem, el que no sabem és si serien capaces de posar-se d’acord en un programa de mínims.

3) Buscar fer el sorpasso al PSC no hauria de significar ignorar o menystenir el món PSC. Hi ha dirigents i quadres socialistes que sí que s’estan movent al ritme de la majoria social i vés a saber si en vista de l’immobilisme frustrant del seu partit es podrien sentir il·lusionats per una alternativa de suma de l’esquerra nacional fins al punt de fer el salt.

Tot plegat, hipòtesis, ja ho sé. Però suggerents, no?

«Europa en 20 instantànies»

0
Publicat el 13 de juny de 2012

Un article sintètic i clarivident:

 

Europa en 20 instantànies

IGNASI ARAGAY

| Diari ARA 10/06/2012 00:00

  • Les crisis d’abans ens portaven a fer guerres, les d’ara ens porten a enfortir Europa: vivim un moment fortíssim d’integració.
  • Els líders del futur s’estan coent ara a Brussel·les. Són optimistes i gens estatistes. Tenen noms com Viviane Reding i Martin Schulz. I saben que tenen el vent de la història a favor.
  • Fins fa poc les eleccions europees eren eleccions nacionals de segon ordre. Ara les eleccions nacionals són seguides com a eleccions europees (va passar amb França i passarà diumenge que ve amb Grècia).
  • L’eix franco-alemany és una condició necessària, però no suficient. Europa s’ha fet gran.
  • Si en un hipotètic referèndum el Regne Unit surt d’Europa, Escòcia triarà la independència per tornar a Europa.
  • A Europa no s’havia parlat mai tant d’Europa. Ni al món. Que parlin de mi encara que sigui bé.
  • Les institucions europees, en la seva gènesi, estan concebudes per evitar la confrontació. Per això són tan lentes. Però segures.
  • El problema de la Unió Europea no és la Unió Europea, sinó els estats membres de la Unió Europea.
  • La gran pèrdua de sobirania dels estats en realitat no és respecte d’Europa, sinó dels mercats: només a través d’Europa recuperarem el control del deute i dels comptes públics.
  • El Banc Europeu d’Inversions (BEI) és una institució seriosa que posa diners per a grans infraestructures elèctriques, de transport, de xarxes digitals. Mai finançarà un projecte com Eurovegas. I si no hi ha diner, no hi ha Adelson.
  • Europa és rica i complexa: els liberals anglesos se senten propers als verds alemanys. A Espanya no hi ha liberals ni verds. A Catalunya sí.
  • Molts grecs, i últimament també alguns espanyols, estan comprant pisos a Berlín. Quan hi ha problemes, hi ha porucs espavilats.
  • L’euro és irreversible, entre altres coses perquè segons els tractats no es pot fer fora ningú de l’euro, només se’n pot marxar per pròpia voluntat. I ningú no marxarà, ni els grecs. Creuem els dits.
  • Tot el que ara s’està decidint a corre-cuita no és improvisat: s’ha estat debatent com a mínim els últims dos anys a Brussel·les, que no és una torre d’ivori. S’hi treballa molt i fi. Millor que a Espanya, segur. I que a Catalunya també.
  • A la Xina i els EUA la depressió europea els suposa un fort fre al creixement. Són els primers interessats que ens en sortim.
  • No només Espanya ha patit problemes bancaris. Dexia va ser rescatada amb 55.000 milions.
  • La millor notícia per a Espanya és que vinguin d’Europa els “senyors de negre” (Montoro dixit ) i posin ordre. Són la garantia per acabar amb l’endèmic populisme-amiguisme-inutilisme.
  • L’efecte dominó ha passat perquè el sector bancari europeu està molt integrat, però en canvi els controls, quan existeixen, són nacionals. Cal una autoritat única de supervisió bancària.
  • Ara bé: el problema ara mateix no són uns especuladors malvats, sinó uns inversors que, vista la inestabilitat, mostren aversió al risc i busquen llocs segurs per als diners, per exemple Alemanya, encara que els donin un interès mínim.

El divorci entre poder i política: reflexions de Zygkmunt Bauman

0

L’Ara d’avui, 25-26 de desembre, publica una entrevista de Carles Capdevila a Zygkmunt Bauman (la podeu llegir sencera a l’Ara premium ) pèro m’ha interessat dstcara dos paràgrafs, que des del mue punt de vista ajuden a respondre un seguit de preguntes que fa temps que em plantejo: qui és qui realment mana? manen els polítics? I els Estats?

 

(…)

El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l’habilitat de decidir què cal fer). Abans l’estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l’estat ho executés. Ara la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l’economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l’abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l’equivalent de l’estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l’opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

(…)

 

 

Conseller Municipal a Sant Andreu

0

Aquest curs m’estreno en una responsabilitat política al Districte de Sant Andreu: seré conseller municipal. Pels qui no conegueu aquest càrrec, sapigueu que a cadascun dels Districtes de Barcelona hi ha un plenari, compost per 19 consellers en funció dels resultats electorals obtinguts per cada partit.

Com a membre d’Unió, jo seré un dels 5 consellers municipals de CiU que, a més de formar part del plenari, formem el Consell de Govern del Districte. En el meu cas m’encarregaré de Barri de Congrés Indians i dels temes de Promoció econòmica, Desenvolupament urbanístic i Seguretat.

Em ve molt de gust fer aquesta tasca perquè crec que em permetrà un contacte molt directe amb els veïns i veïnes i amb les entitats del Barri i del Districte, als quals espero poder fer servei apropant-los l’administració i el Govern municipal, i, potser aconseguiré apropar, ni que sigui una mica, la política al ciutadà.

Des d’aquí, doncs, em poso al servei de tots vosaltres per qualsevol cosa que necessiteu.

A disposar.

 

 

11-9-11: encara toca llevar-nos d’hora

0

 

Onze de setembre de 2011. 30 anys de democràcia i encara queden tantes coses per defensar i reivindicar…. I a sobre des d’Espanya no paren amb el rodet uniformitzador: sembla que s’ho estiguin prenent com un costum, això d’amanir-nos cada Onze de setembre amb una sentència contra Catalunya!! Començar a cansar, de debò, tant d’afany laminador i uniformitzador.

Ahir la vespre, en l’acte de CiU al Fossar de les Moreres, defensa de la llengua catalana a l’escola, càntics d’independència, “està clar que ja no tenim cap encaix dins d’Espanya”. Avui un diari titula: “Adéu Espanya”. Aquest és l’objectiu, però assolir-lo no serà gens fàcil, ben al contrari.

Per tant ens podem cansar. Si nosaltres abdiquem, ningú continuarà la lluita per nosaltres. Llevem-nos d’hora doncs, i continuem la lluita diària, cadascú des del seu àmbit, amb constància i paciència, i amb l’objectiu de fer d’aquest país sigui un lloc millor per a tots i totes els qui hi vivim avui i per als qui el rebran el dia de demà. “Si ens hi posem, som imparables”,  ja ho sabeu!

 

Primàries al PSOE?

0
Publicat el 4 d'abril de 2011

«La gran pregunta que es fan ara els socialistes [després que Zapatero hagi anunciat que no es presentarà de nou] és: “Ens convé o no embrancar-nos en un procés de primàries de resultat incert?” (…) Unes primàries ben jugades, com bé sap el PSC de Barcelona, equivalen a un a valuosa quota mediàtica i a una important movilització de la militància, que per uns dies se sent dipositària dels destins del partit. (…) LA clau és que la pugna sigui creïble, i per això necessites algú disposat a perdre. Una Montserrat Tura, vaja.»

David Miró, Ara, 4-4-2011

Mas, President

0

Els resultats de les eleccions del 28 de novembre han estat clars: van donar la victòria a CiU, per tercera vegada consecutiva, i a més la possibilitat de governar. I una forta correcció als partits promotors del segon i nefast tripartit, especialment ERC i PSC, que ha entrat en una profunda crisi i que hauran de fer la seva particular travessia del desert.

En conseqüència, dijous passat el Parlament va investir Artur Mas com a President de la Generalitat, i demà, 27 de gener, prendrà possessió del càrrec.

Estic convençut que Mas ho farà bé. Durant aquest 7 anys de travessia del desert, Mas s’ha preparat a fons, ell i el seu entorn: ha revisat de dalt baix CDC i n’ha fet un  un partit renovat, actual i posat al dia, aprofitant tota l’experiència del passat i aprenent dels errors; i ha consolidat els llaços amb Duran Lleida i amb Unió per fer més forta la coalició de CiU, com s’ha pogut constatar a la campanya i al míting el Palau Sant Jordi.

Per tant, Mas parteix de zero, amb una federació motivada i tensionada favorablement, amb un equip renovat i amb uns objectius i un programa per complir. En això fonamento la meva esperança i confiança que tindrem un bon Govern, malgrat el desfavorable context en què ens trobem.

Des d’aquest bloc procuraré seguir l’acció del Govern de Mas, tant per comentar-ne els encerts com les equivocacions. Com a militant, continuaré treballant en els òrgans del meu partit, UDC. I des de la meva petita parcel•la com a funcionari del Departament d’Economia, posaré també el meu gra de sorra per aquest futur que volem, i que jo vull, per al meu país.

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

0

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava només un canvi del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

Al respecte, se m’acuden les següents reflexions

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté com a ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu: mai ningú haia acumulat tan poder al govern espanyol. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.
  2. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?
  3. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Muñoz, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest és el qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel•lectual dels sindicalistes!
  4. Li fa l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.
  5. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre temes tan preocupants com, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!
  6. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.
  7. El PSC perd pes en aquest Govern, però, ¿a que esl seus 25 diputats seguiran votant com un sol home totes i cadascuna de les propostes del PSOE, encara que vagin contra Catalunya? el darre exemple són els pressupostos generals del 2011, on la inversió a Catalunya només es del 15,2%, incomplint així la Disposició addicional 3a de l’Estatut? en canvi, a Andalusia o Aragó síq ue compelixen els precentatges d’inversió! I si a sobre, a Catalunya, només n’executen un 75%, el total d’inversió ueda en un exigu 12%, en llco del 18,5% que fixa l’Estatut, una llei espanyola, mal que ens pesi, però que ni ells mateixos compleixen!!!
 

 

 

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

 

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava un canvi i del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

 

A més de la sorpresa, se m’acuden les següents reflexions

 

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté coma ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.

 

  1. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?

 

 

  1. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Gómez, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest  és qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel·lectual dels sindicalistes!

 

  1. Li ha fet l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.

 

  1. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!

 

  1. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.