JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

Arxiu de la categoria: PAÍS

ONZE DE SETEMBRE DE 2012: TOT ÉS POSSIBLE!

0

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí Pol (Del llibre L?àmbit de tots els àmbits)

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

RESCAT, INDEPENDÈNCIA I L’ ONZE DE SETEMBRE.

0
Es del tot irrellevant si els nous independentistes ho són per acció o per reacció, el que  compte és que som molts els que considerem que no essent possible en democràcia, un estat plurinacional i plurilingüístic, l’únic camí és optar per l’estat propi. Que siguem molts, no vol dir que siguem suficients. Això només es pot conèixer a través d’una consulta amb garanties democràtiques. No tenim cap dada objectiva per pensar que els favorables a la independència siguem majoria, tot ¡ que hi hagin estudis demoscòpics que ho confirmin. Per tant, com que queda molt per fer, és essencial tenir una estratègia que sumi voluntats. La història demostra que són poques les oportunitats per assolir l’objectiu, pel que serà  millor que no deixar-nos arrossegar per superficials flamarades o per interessats càlculs electorals. Es hora d’actuar amb intel·ligència. Ells tenen més mitjans, més experiència  i més coneixement dels mecanismes que té un estat per a generar forats a la reraguarda. Per això es important mantenir la unitat de la societat civil evitant que es divideixi en bàndols oposats. La independència és un projecte que ha d’interessar a tothom, sigui quin sigui el lloc de naixement, la llengua que es parli o els lligams emocionals i familiars que raonablement  és comparteixen amb Espanya. Cal entendre que el paper de les institucions  catalanes i el de la societat civil són diferents i  que tothom és útil per aconseguir l’objectiu. No té sentit enfotresse’n del paper de la Generalitat i a l’hora mantenir que la declaració unilateral d’independència s’haurà de fer des del Parlament, que és – agradi o no -, una institució autonòmica. Precisament el paper de les institucions, hauria de fer entendre, per molt legítima que sigui la crítica que se’n faci -, que el govern català s’hagi vist  obligat per assegurar la gestió del mentrestant a demanar recursos al Fons de liquiditat autonòmic. Tot i la contradicció que suposa, la decisió  és una constatació del fracàs de l’ estat autonòmic. En aquest context arribem a l’onze de setembre on es farà visible la desconnexió de molts catalans cap tot allò que bé de ponent. El problema de l’ endemà serà veure si el gruix és suficient per saltar la paret constitucional o si  caldrà agafar encara més impuls, per a fer el salt definitiu en els propers anys.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

ESTELADES A DOJO!.

0
Publicat el 29 d'agost de 2012
Han estat les vacances amb més estelades al carrer. La gent del país ha perdut  definitivament la por a exhibir-la. I a tots els llocs per on m´he passejat he quedat sobtat per la quantitat de ciutadans que l’ exhibien. No eren, al menys en aparença, allò que diem patriotes de pedra picada. Era gent que manifestaven així, tot i el desencís, un motiu d’esperança. De totes les edats i condició social: Gent Gran, adults, joves i nens. De procedència ben diversa i d’expressió lingüística ben plural. Les he vist a la platja i  a les piscines municipals d’ arreu del país, als balcons dels pobles que celebraven la festa Major i a dalt dels cims. En apartaments, xalets, cases rurals, hotels i refugis. El país ha anat canviat d’actitud davant la possibilitat d’ independència i ho està fent molt ràpidament. A la manera catalana  si voleu, però expressant de forma irreversible una onada sobiranista imparable. Potser per això no acabo d’entendre els debats estèrils que organitzen els “puristes” més nostrats. Són diverses i plurals les raons de la gent per posar un estel solitari a  la bandera del país. Enguany he parlat amb molts nous independentistes, que no  saben d’estratègies partidàries ni de militàncies orgàniques que no entenen, però que volen veure i viure ben aviat la independència, simplement perquè desitgen el millor pels seus fills i es mostren convençuts que el benestar i el progrés està íntimament lligat a un procés d’alliberament nacional, que està madurant les noves bases  proramàtiques d’un catalanisme del benestar que cada vegada té menys a veure amb les proclames dels col·lectius que fins ara havíen mantingut encesa la flama de la identitat nacional. Tot ben diferent de com alguns ho havien previst, però absolutament enriquidor. Penjaré avui mateix al balcó de casa l’estelada i seguint el consell de l’ Assemblea Nacional Catalana m’atreveixo a demanar-vos que feu el mateix i celebreu el proper onze de setembre com a símbol d’esperança en un futur inclusiu, transparent  i lliure que, tot i els entrebancs, tenim a tocar.              

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LLEGAT OLÍMPIC: LA INDEPENDÈNCIA!.

0
Vint anys després dels Jocs Olímpics de l’any 1992, es pot extreure una conseqüència en el terreny estrictament polític, del que s’ha anomenat llegat olímpic. Tothom està d’acord en que aquell fou un moment en que  semblava que l’encaix amb Espanya a traves d’ un cert federalisme asimètric era possible i molts pensaven que finalment hi hauria un clar reconeixement de la singularitat nacional dels catalans dins d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Sobre aquests supòsits es va bastir el somni “federalista” de Pasqual Maragall. La reforma de l’estatut, proposada pel President Maragall deu anys després i executada pel govern tripartit anava en aquella direcció. L’Espanya de sempre, que durant un temps havia optat per la “conllevancia”,  a la que es va sentir forta va reprendre el cami de l’uniformització, a la que mai havia renunciat.  Ara que la dreta espanyola, més conservadora i centralista ha tornat al govern de l’estat, aprofita la crisis per a destruir el poc que queda de l’estat autonòmic, amb l’objectiu de retornar a l’estat moltes de les competències estatutàries, en un procés d’involució cap a l’estat centralista pre constitucional. Ho fan amb l’excusa de l’eficàcia administrativa i d’una millor optimització dels recursos. Hi ha un disseny  elaborat des del PP, però que comparteix una part molt important del PSOE, que pretén aconseguir que el govern de l’estat sigui únic i ni tan sols estan disposats acceptar una simple descentralització. De tant que ho repetim pot sonar a tòpic, però és just ara quan vivim l’atac més fort contra l’estat autonòmic nascut de la correlació de forces existent durant la trancisió democràtica. El nacionalisme espanyol torna a tenir un projecte clar i contundent, per acabar amb tot allò que consideren nacionalment anòmal i diferent. La pregunta que ens hem de fer amb urgència, és quin projecte real tenim nosaltres? I sobre tot si tenim força suficient per imposar una altre sortida i construir el nou estat dels catalans. Això és el que haurem de preparar i resoldre quan més aviat millor, sinó volem desaparèixer com a poble. Les institucions catalanes tindran a partir d’ara un paper clau i és d’on haurà de nèixer la iniciativa de donar la paraula al poble,  per a visualitzar la transició nacional cap a l’ estat propi.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

EL CAFÈ NOU.

0
L’any 2012 ha estat declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Cooperatives. Mataró – ciutat bressol del cooperativisme -, ha trobat la manera de celebrar-ho. Amb l’intermediació del consistori, les negociacions entre la Unió de Cooperadors de Mataró i el Patronat Sagrada Família –  que és l’actual titular registral per donació -, han donat el seu fruït, de manera que l’ acord farà possible obrir  el pati per us ciutadà, acceptant el titular la cesió de l’ edifici a la ciutat en un termini de trenta mesos, per establir la formula per a fer-ho possible.  L’Ajuntament es compromet a l’agençament de l’indret i a obrir-lo per us ciutadà, el que deixarà ben visible el  tresor aquitectònic que suposa tenir un edifici tan emblemàtic i singular com el de l’antiga presó i tota la seva potencialitat. Sembla que ens trobem al final d’un llarg procés. En plena transició democràtica, els partits polítics es van comprometre a recuperar l’antic patrimoni de la Unió de Cooperadors, confiscat en plena dictadura  per mitjans ignominiosos i poc honorables. Amb l’acord  signat, es barra el pas als qui havien dissenyat una estratègia de confrontació per confondre el personal i treure’s les puçes de sobre de la seva responsabilitat en el que fou  l’ intent més seriós del franquisme, per escapçar el moviment cooperativista mataroní. No se’n han sortit. En condicions molt difícils, els cooperadors van seguir reinvindicant la recuperació del patrimoni. Són per tant els principals  responsables  que amb el pas dels anys la memòria col·lectiva de la ciutat hagi ajudat a salvar-lo. Un èxit de tots  els mataronins, que de ben segur serà un Bon Regal de Festa Major. Celebrem-ho!.  

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

DILLUNS, SANT ZENON!.

0
Dilluns nou de juliol és Sant Zenón Patró d’ Arenys de Mar. D’ aquí a dues setmanes i escaig les Santes, Patrones de Mataró. Tot i que les relacions entres les dues capitals històriques del Maresme han tingut alts i baixos i  que els “set ciències” d’Arenys els hi faria més patxoca ser capital del Baix Montseny o de la Selva Marítima, uns i altres comparteixen a més de proximitat i tarannà, formes de fer pròpies de les petites ciutats amb pretensions, avui massa embadalides amb el prestigi perdut d’etapes llunyanes. Hi ha “capgrossos” militant activament a Sinera –  la gaia vila -, com hi ha “sardinetes” empadronats i enamorats a l’ antiga Iluro. Com que els d’Arenys, per tradició  han estat acostumats a reviure el turment del seu patró, tal vegada com si fos una experiència vital pel que forçosament  s’ ha de transitar, i els de Mataró de tota la vida – per allò del tren i del tramvia -,  els hi agrada fer passar bou per bèstia grossa, fent la prova del nou al que no ho és de soca arrel, s’ explica  que  el primer edil mataroní – nascut a Arenys -, en només un any s’ha  trobat embolicat amb mil paranys, essent el de més anomenada el romanent negatiu amb que ha tancat el darrer exercici pressupostari del consistori i del conjunt d’empreses municipals fixat amb més de trenta milions d’ euros, que condicionen qualsevol inversió de  futur a la ciutat de les Santes. De ben segur són coses del martirilogi romà que ambdues capitals els agrada  tant compartir.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LA MENORCA QUE ESTIMAM.

0
Publicat el 29 de juny de 2012
MANIFEST DE LA VOLTA A LA MENORCA QUE ESTIMAM:

Les entitats sotasignants i totes les persones participants en aquesta Volta a la Menorca que estimam, volem donar a conèixer a l’opinió pública la nostra seriosa preocupació per les conseqüències que es poden derivar d’algunes de les modificacions territorials que s’estan impulsant. Menorca ha tingut un desenvolupament diferenciat de les altres illes i del litoral peninsular, precisament perquè molta gent es va mobilitzar al seu dia per evitar alguns desgavells urbanístics, que només podien beneficiar a uns pocs en detriment de la resta de la societat. I durant molts anys, hem vist que aquests espais protegits han estat l’emblema de la promoció turística de l’illa, demostrant així que la conservació i l’economia no tenen per què està sempre enfrontats. Ara que ens trobam en un context de greu crisi econòmica que està afectant l’estabilitat laboral de molta gent, convé saber quines són les causes que ens han duit a l’actual situació. I quan ho feim comprovam que la gran dependència de l’especulació de terrenys i el creixement urbanístic sense límits han estat un dels principals motius. Els i les que participam en aquesta Volta a Menorca, creim que, tant per la nostra qualitat de vida, com per estricta estratègia econòmica, és molt convenient que aquesta illa no perdi el seu model territorial. Sabem que, entre el què hi ha construït sense usar, i el que es pot fer encara damunt terrenys ja programats, hi ha capacitat urbanística per molts anys. No li veim cap sentit a voler obrir noves zones de creixement urbanístic. Aquest Camí de Cavalls que usam per fer la Volta,  exemplifica també prou bé la diferenciació que buscam per Menorca. Quan es va fer la reivindicació per recuperar la senda, es van haver d’aguantar crítiques, menyspreus i fins i tot persecució judicial. Però d’ençà que està obert, podem comprovar com és un camí molt usat per la població resident i una eina molt potent per dinamitzar activitats turístiques de natura. La població de Menorca té uns sentiments molt lligats al seu territori. I els governants, siguin del color que siguin, han de tenir aquesta característica ben present. El reconeixement de Reserva de Biosfera demostra que s’han sabut conservar els valors naturals, però també és un important compromís amb la resta de la comunitat internacional per fer les coses bé. El Pla Territorial Insular, aprovat en 2003, s’ha de revisar i s’hi han de fer les adaptacions que es demostri que són necessàries. Però des d’aquí demanam ben clar i ben fort, que no volem que això s’aprofiti per desprotegir el territori ni per fer nous desgavells urbanístics. Les persones que participam en aquesta Volta volem exercir el nostre deure a ser ciutadans responsables. I per poder-ho fer, necessitam que les institucions públiques respectin també el nostre dret a fer-ho. No volem que hi torni haver intents de fer la modificació per via d’un Decret-Llei, que impedeix que la gent pugui saber-ne els continguts. I tampoc volem que aquesta estranya Norma Territorial Transitòria serveixi per reduir significativament els períodes d’exposició al públic o donar empar a coses que vagin més enllà de simplificar i agilitzar processos burocràtics. Reclamam que hi hagi transparència per poder conèixer quins canvis es volen fer i quins efectes causaran. I reclamam poder participar activament en les decisions que es prenguin, perquè ens afectaran durant molts anys. Ho volem seguir de ben aprop. Sr. Santiago Tadeo, com a president del Consell Insular de Menorca, li demanam que vetlli perquè les modificacions territorials no facin perdre el camí que la nostra illa ha sabut agafar. Requerim la seva implicació personal.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

SANT JOAN: SA MILLOR FESTA!.

1
Publicat el 21 de juny de 2012
Sa millor festa!. La més polida, sentida i admirada va iniciar-se diumenge  passat, amb el Dia des Be, un bellísim pròleg que sempre es fa el diumenge abans de  Sant Joan. Enguany no hi seré. Des del Pirineu, sommiaré amb cavalls i caixers, tot i que no trepitjaré arena a sa plaça, ni la calor m’ofegarà. Tampoc llançaré avellanes o  tastaré la pols que el brogit de sa gent aixeca. No beure gin amb llimonada,  ni  tastaré pastissets. No escoltaré el toc de flabiol, ni el primer ni el darrer, i no ploraré amb sa despedida. A  mitja tarda de la vigília de Sant Joan m’imaginaré tot nerviós, que esper l’entrada des caixer senyor  es born, atent als tocs de sa música, saludant amics i coneguts. Fantasiaré amb sa  gent atrafegada preparant ses cases per rebre visites i sobre tot xalaré – encara que estigui lluny de la mar – amb ses festes, úniques i especials, que any rera any m’arrelen a un territori que reconec com a propi i singular, més enllà de s’illa. Ses festes de Sant Joan, ho ben asseguro, són  les més pulides de totes les que es fan i es desfan. I a Ciutadella, que em disculpin la resta de menorquins i menorquines, on els cavalls fan els millors bots, les més amables capadetes, s’hi  veuen els millors caragols i on la tradició, teixint un fil invisible amb la pròpia història, fa que s’escarrufi sa pell i sobre tot que Ciutadella de Menorca esdevingui un indret peculiar i especial, amb un cel  violat que s’enceta just  quan comença el capvespre i es jocs des pla s’allarguen amb s’ensortillà. Deixeu-me que, badant entre migjorn i xaloc, torni a repetir allò de fins l’ any que vé si déu vol. 

PS. Adjunto escrit de Maite Salord, escriptora ciutadellenca que ho explica molt millor. 

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

(Text publicat a la revista de Sant Joan del diari “Menorca”)

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

CANIGÓ SENSE EMBOLCALLS.

0
Publicat el 15 d'abril de 2012
El Canigó des de la plana rossellonesa, es avui el miratge de la primavera sommiada, que enguany no gaudiré. El Canigó, ha recuperat oficialment a les comarques del nord el nom en català que li es propi. Tot plegat per evitar confusions amb una marca comercial de menjar per animals domèstics i poder convertir-se en “gran site de France”. Bufa, avui diumenge, molt forta la tramuntana que ens deixarà net el massís d’artificials embocalls.  

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LA CATALOGNE.

0
Publicat el 4 d'abril de 2012
La pluja arreu i la neu al Pirineu, pot ser un bon preludi  per la Setmana Santa. Els que pogueu us  recomano les passejades per l’ Alt Capcir, la comarca d’un gran campió del món d’ esquí de fons: En Martí Fourcade,  que amb la senyera al coll quan competeix, mostra i exhibeix catalanitat. “Mon petit coin de paradis. La Catalogne: de Perpignan à Font-Romeu j’aime profondément ces terres qui m’ont vu grandir”. Gaudiu-ne i descobriu que hi ha país nord enllà.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

QUE TINGUEU UN BON NADAL.

1

LES ESTRELLES

El cel és un camp
ple de meravelles;
l’ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.
Quan apunta el Sol,
les flors se repleguen;
quan el Sol se pon,
totes s’esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.
(Apel·les Mestres).

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

DELIRIS DE NOU RIC.

1

La majoria dels municipis estan redactant pressupostos  retallant despeses supèrflues. Cal fer més, millor i amb menys diuen els regidors de govern i sembla que se?n fotin  coneixent  la tradició ?estalviadora? dels nostres electes. Els ciutadans no els hi vindrà de nou. Si féssim un llistat, ens adonaríem que no hi ha res de racional en que els municipis estiguin implicats en segons quins merders, que  res tenen a veure amb les competències municipals reals i que han generat dispendis de nous rics.  Ara caldrà reduir, el que no ha de voler dir suprimir, podent així deslliurar-se d?un miratge que ha tingut molt  predicament: Els municipis han  de fer-ho tot!. Televisions, butlletins,  fires sectorials sense tradició, organitzacions de cursets, centres religiosos o  infra estructures sense sentit. Ha arribat doncs l?hora  d? aprimar-se sense caure en l? anorèxia col·lectiva. Al Nord del Maresme, es diu que perilla  la continuïtat del canal públic de televisió local. Era una obvietat que passaria. Una cosa és una ràdio o televisió local on l?Ajuntament hi posa un local, subvenciona als qui fan aquest servei comunitari, aconseguint una programació de qualitat, i un altre ben diferent és el deliri de  competir amb  qui té un altíssim nivell de professionalització i per tant d’elevada despesa.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE.

0
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure. “RAIMON”.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari