JORDI SURINYACH

Vint anys després dels Jocs Olímpics de l’any 1992, es pot extreure una conseqüència en el terreny estrictament polític, del que s’ha anomenat llegat olímpic. Tothom està d’acord en que aquell fou un moment en que  semblava que l’encaix amb Espanya a traves d’ un cert federalisme asimètric era possible i molts pensaven que finalment hi hauria un clar reconeixement de la singularitat nacional dels catalans dins d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Sobre aquests supòsits es va bastir el somni “federalista” de Pasqual Maragall. La reforma de l’estatut, proposada pel President Maragall deu anys després i executada pel govern tripartit anava en aquella direcció. L’Espanya de sempre, que durant un temps havia optat per la “conllevancia”,  a la que es va sentir forta va reprendre el cami de l’uniformització, a la que mai havia renunciat.  Ara que la dreta espanyola, més conservadora i centralista ha tornat al govern de l’estat, aprofita la crisis per a destruir el poc que queda de l’estat autonòmic, amb l’objectiu de retornar a l’estat moltes de les competències estatutàries, en un procés d’involució cap a l’estat centralista pre constitucional. Ho fan amb l’excusa de l’eficàcia administrativa i d’una millor optimització dels recursos. Hi ha un disseny  elaborat des del PP, però que comparteix una part molt important del PSOE, que pretén aconseguir que el govern de l’estat sigui únic i ni tan sols estan disposats acceptar una simple descentralització. De tant que ho repetim pot sonar a tòpic, però és just ara quan vivim l’atac més fort contra l’estat autonòmic nascut de la correlació de forces existent durant la trancisió democràtica. El nacionalisme espanyol torna a tenir un projecte clar i contundent, per acabar amb tot allò que consideren nacionalment anòmal i diferent. La pregunta que ens hem de fer amb urgència, és quin projecte real tenim nosaltres? I sobre tot si tenim força suficient per imposar una altre sortida i construir el nou estat dels catalans. Això és el que haurem de preparar i resoldre quan més aviat millor, sinó volem desaparèixer com a poble. Les institucions catalanes tindran a partir d’ara un paper clau i és d’on haurà de nèixer la iniciativa de donar la paraula al poble,  per a visualitzar la transició nacional cap a l’ estat propi.