Es del tot irrellevant si els nous independentistes ho són per acció o per reacció, el que compte és que som molts els que considerem que no essent possible en democràcia, un estat plurinacional i plurilingüístic, l’únic camí és optar per l’estat propi. Que siguem molts, no vol dir que siguem suficients. Això només es pot conèixer a través d’una consulta amb garanties democràtiques. No tenim cap dada objectiva per pensar que els favorables a la independència siguem majoria, tot ¡ que hi hagin estudis demoscòpics que ho confirmin. Per tant, com que queda molt per fer, és essencial tenir una estratègia que sumi voluntats. La història demostra que són poques les oportunitats per assolir l’objectiu, pel que serà millor que no deixar-nos arrossegar per superficials flamarades o per interessats càlculs electorals. Es hora d’actuar amb intel·ligència. Ells tenen més mitjans, més experiència i més coneixement dels mecanismes que té un estat per a generar forats a la reraguarda. Per això es important mantenir la unitat de la societat civil evitant que es divideixi en bàndols oposats. La independència és un projecte que ha d’interessar a tothom, sigui quin sigui el lloc de naixement, la llengua que es parli o els lligams emocionals i familiars que raonablement és comparteixen amb Espanya. Cal entendre que el paper de les institucions catalanes i el de la societat civil són diferents i que tothom és útil per aconseguir l’objectiu. No té sentit enfotresse’n del paper de la Generalitat i a l’hora mantenir que la declaració unilateral d’independència s’haurà de fer des del Parlament, que és – agradi o no -, una institució autonòmica. Precisament el paper de les institucions, hauria de fer entendre, per molt legítima que sigui la crítica que se’n faci -, que el govern català s’hagi vist obligat per assegurar la gestió del mentrestant a demanar recursos al Fons de liquiditat autonòmic. Tot i la contradicció que suposa, la decisió és una constatació del fracàs de l’ estat autonòmic. En aquest context arribem a l’onze de setembre on es farà visible la desconnexió de molts catalans cap tot allò que bé de ponent. El problema de l’ endemà serà veure si el gruix és suficient per saltar la paret constitucional o si caldrà agafar encara més impuls, per a fer el salt definitiu en els propers anys.