JORDI SURINYACH

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si.

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser el crit del rei Jaume I quan, a la batalla de Porto Pí, va voler avançar i ningú gosava seguir-lo: Era un crit exigint dignitat.  He vist perdre-la a gent amb els que m´he sentit unit per llaços d’amistat i  familiars. Avui per diverses raons em sento,  tal vegada com fa més de deu anys, especialment ferit. Hi han trajectòries que poden no semblar coherents i que potser no ho són. En un  país tant  petit com el nostre on l’ enveja i la gelosia forma part de  la nostre quotidionitat, no es pot pretendre que a tothom li agradi el que fem o que allò que ens sembla honest sigui entés per la resta. Amb tot això és pot conviure. Però no, quan són el producte de la falta d’honestedat i l’ egoïsme;  s’ actua amb nepotisme i prepotència; s’ utilitza l’amiguisme  per fins espuris i es participa en una xarxa de corrupció organitzada  que destrueix valors tant  preuats, com l´amistat i la familía, perjudicant als qui sincerament s’ estimen el país on viuen. Potser es per això, que avui  reclamo en veu alta, el mateix esperit que el Conqueridor exigia a la seva gent: “Vergonya, Cavallers, Vergonya!

Queden quatre setmanes, pel sant tornem-hi de de cada any a Ciutadella. Pels catalans continentals que  no podem gaudir dels preparatius de sa festa,  aquí teniu  el cartell d’ enguany, que el seus autors Josep Bagur i Pep Torrent han anomenat “Diàleg de mans”.  L’aliança d’un fotògraf i un pintor ha donat lloc a un cartell que amb  el fons d’una fotografia en blanc i negre del caragol des Born, hi han dibuixades les mans del poble de Ciutadella  i de molts foranis que en aquelles dades viuen intensament sa festa. Comença doncs el compte enrera. Caixers, cavalls, poble, amics, emoció, arrelament al país, tradició i moltíssima sensualitat que ben barrejat, mostra any rera any el que són les Festes de Sant Joan, definidor de la personalitat dels ciutadallencs, que mostren acaronant cavalls o simplement acompanyant els caixers, en una voràgine inexplicable de sentiments. Es mou se sent……..

L’anunci de l´alcalde Barcelona, proposant organitzar l’Olímpiada d’hivern de l’ any 2022, ha deixat a mig país  bocabadat i a l’ altre mig estupefacte, pel que suposa de manca absoluta d´imaginació ( Portabella dixit ) i desesperació electoral com han denunciat els convergents. A banda de l’ equivocat model territorial que hi ha darrera de  la proposta, no sembla que li correspongui a l’ Alcalde de la capital de Catalunya, liderar el possible desenvolupament de les comarques del Pirineu, amb un esdeveniment olímpic que s’ ha de fer gairebé tot en un entorn natural i   que organitzat amb ulls capitalins seria molt poc sostenible. Entendria una olimpíada pirinenca encapçalada des del territori – Andorra seria la millor opció per obtenir la col·laboració de les dues vessants pirenaiques-, tot i els  i riscos  que igualment suposaria pel Pirineu, amb qui seria també  exigible el compliment de mesures de protecció mediambientals, en defensa d’ un  espai  que ha estat greument alterat en els darrers anys. Donar suport a la proposta de l’alcalde d’una metròpoli,  allunyada   culturalment i geogràficament  del pirineu, sense reflexionar-hi abans, és una olímpica fugida endavant, que a part de  donar aire a un alcalde políticament perdedor,  legitimitaria un model de país  que  voldria convertir els territoris de muntanya en un gran  parc temàtic.

En el bloc del GOB de Menorca,  es reprodueix  una cinta de super 8   de com era Cala Galdana el mes  Juliol de l’ any 1968. Dura poc més d´un minut, però serveix per  veure la cala verge d’ edificacions , sense els actuals hotels ni els nombrosos  apartaments que li han canviat radicalment  la seva fisonomia. L’ especulació urbanística i el poc respecte als paratges naturals ha estat la tònica dels darrers quaranta anys. Tot va començar durant el franquisme però la democràcia constitucional tampoc ha pogut o no ha volgut aturar-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=xi2-4p1aXkw&feature=player_embedded

Us adjunto l’ enllaç on podreu trobar i  reproduir el   vídeo elaborat per Jaume Claramunt,  amb el nom “Catalunya escapçada”, que commemora que demà farà 350 anys que França i Espanya van signar el Tractat dels Pirineus, on s’ establir  la cessió  a la corona francesa dels territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya, el que ara encara anomenem la Catalunya Nord. Recordar el passat comú i els llocs de la memòria col·lectiva,  ens pot ajudar a  reflexionar sobre quin  volem que sigui el nostre  futur nacional.
 
http://www.vimeo.com/6666784

No soc Ciutadellenc, però ja fa molts anys que visc “ses festes de Sant Joan”, com si fós un d’ ells. Demà a primera hora del matí, espero arribar a Ciutadella de Menorca. Intentaré “xalar” el màxim amb la gent de s´illa que m´estim. Sant Joan es una barreja de sentiments, emocions, sensacions, arrelament i melangia, on  es pot comprovar any rera any l’ autèntic valor de l’amistat. Cadascú viu la festa d’una manera diferent, però si ho  feu intensament, els pensaments, les vivències s’aniran acumulant al llarg dels anys, fins a conformar tot un relat d’ emocions i pensaments que  retrobareu cada dissabte de Sant Joan, a l’escoltar el primer toc de flabiol, o esperant l’ entrada des Caixer Senyor a Es born  i que durarà fins l´endemà, quan  la memòria ho converteix en història viscuda. Bon Sant Joan 2009 a tots i que sigueu feliços!.

Ahir vaig gaudir de la victòria de l’ USAP. Ja se que el catalanisme superficial que expressa no és suficient per pensar seriosament en un renaixement nacional a les comarques del Nord. Però, si més no,  evidencia que malgrat  més de tres-cents anys de dominació francesa i  de colonització  cultural i programada substitució de l’ identitat  d´un poble, encara sobreviu una realitat que es fa present amb fets puntuals i anecdòtics, com és una victòria de l’ equip català de rugbi al campionat francés.  Ahir al vespre mentre mirava el partit, intentava explicar als més petits, que hi feien tantes senyeres a l´estadi de França de Saint Denis a Paris. Aquest matí, hem anat a donar un volt per l’alta Cerdanya i  travessant   Sallagossa  en alguns balcons s´exhibien senyeres catalanes  i banderoles de l´USAP. Cartells electorals més aviat pocs.  Algú ens ha dit  curiosament en francès allò de “nous sommes fiers d’ être catalans”i un altre amb aquell accent peculiar ens ha parlat  del “Barça de rugbi”.Tot plegat m´ha fet recordar  els crits de la darrera setmana:  “Visca el Barça i Visca Catalunya”, dit amb tots les variants dialectals  possibles de l’ espanyol, cosa que m´ha fet pensar en que potser si que ja som  definitivament trilingües i abstencionistes. La ruta arqueològica d’ Eina, amb el Menhir del Pla del Bac, el Dolmen de les Pasquetes i  el Pont megalític em permet explicar que encara hi són i que nosaltres també. Espero que amb el temps  recordin  el passeig. A mitja tarda, de tornada a casa, tinc el temps just per anar a  votar. Escric  aquest apunt, poca estona després del tancament dels col·legis electorals. Tant  se me’n dóna  si la participació ha estat del 30 o del 40 per cent. Tot plegat i amb independència dels resultats, ha quedat clar  que hi ha una determinada manera d´entendre  el sistema de representació política que definitivament ha entrat en crisis. La majoria dels ciutadans ha  decidit  no anar-hi.  Hi ha diversos motius que ho expliquen. L’ Europa dels buròcrates entusiasme poc. L’Europa unida , lliure i dels pobles es un desig  molt allunyat de les actuals institucions europees. A  casa nostra, assistim al  col·lapse del sistema de partits polítics nascuts durant la trancisió, que ha acabat per a convertir-se en  una altre  restauració monàrquica,  amb partits cada vegada més opacs i oligàrquics. La  regeneració democràtica, serà en els propers anys un objectiu polític de primer ordre. Seria bó que el catalanisme polític, l’ associés a  l’ assoliment de la sobirania nacional i al progrés de la nostra gent. 

No he estat mai  massa afeccionat al rugbi, però he de reconèixer que aquest cap de setmana estaré més pendent del que faci l´USAP, que del resultat de les eleccions al Parlament Europeu.  Finalment entre tots ho han aconseguit. Res del que s’ ha dit durant  la campanya  m´ha semblat atractiu. Ni  uns i altres,  m´han fet pensar que  el resultat de diumenge era important. Tampoc els “meus” han aconseguit que els presti atenció. He vist massa gesticulació,  poca claredat a l´hora d´exposar  el veritable objectiu i algunes errades   de principiant que només han beneficiat als dos candidats de l’espanyolitat més  tronada, en les seves  versions “carca” i “progre”. Diumenge aniré a votar, perquè   malgrat tot els inconvenients  i la mandra que em fa,  no conec una altre sistema millor, per resoldre civilitzadament els problemes dels ciutadans. Ho faré sense massa trempera ,  a l’ espera que més aviat que  tard, recuperi l’ il·lusió de  fer-ho a favor de  candidats que tinguin un mínim de dignitat patriòtica, honestedat expositiva  i  sobre tot propostes entenedores que permetin una certa  regeneració democràtica. Mentrestant demà estaré pendent de si  les  comarques del  Nord, aconsegueixen  una millora en la pròpia auto estima practicant el noble esport del rugbi. Endavant l’ USAP!  Sempre endavant!.   

http://www.usap.fr/ca/

Vint dies per a “sa millor festa”. Per  veure   amics  i xalar d’ allò més i sentir-se  arrelat al país que estimes.  

 
http://www.youtube.com/watch?v=VEDIeHQWG5Y

Barça 2, Mallorca 0. Hem fet un pas més cap a la final de Válència. La Copa,  encara que sigui la del rei borbó,  ens ajudarà a treure pit. El país necessita   d’ un  Barça triomfant, que obri un parèntesi  a un pessimisme que s’ estén en amplis sectors de la societat  catalana i  freni  aquest sentiment auto destructiu cada dia més arrelat  i que ens fa dir  a molts que anem  de mal a pitjor. La moral col·lectiva d’ un país, òbviament  no pot dependre, ni depèn, d’ una cosa tan banal com  són els resultats d’ un club en una determinada competició esportiva. Això no  ens ha d’impedir reconèixer que  les victòries esportives en molts de casos suposen un autèntic bàlsam nacional. Serà per la crisi , la baixa auto estima,  la manca de referents identitaris  que donin  prestigi i sentiment de guanyadors o perquè  el sistema  ha aconseguit alienar-nos totalment,  el cert és  que el Barça  quan guanya, esdevé un dels principals referents  col·lectius del país. La marca blaugrana ven i ens ajuda a  mostrar  la  catalanitat del club  arreu del món. Seria estúpid que el catalanisme no aprofités aquest important  actiu. Esperem que enguany hi hagi una regeneració triomfant en el Barça, que tanta falta fa en altres àmbits.