marginàlies

Avui fa noranta-set any que partí Rainer Maria Rilke i tanmateix segueix dient tant -o per ventura més- com deia en vida i segurament seguirà dient més enllà d’aquest ara tan cruiat i sangonós, criminal en molts aspectes.

Contra qui, rosa,
heu vós adoptat
aquestes espines?
La vostra joia massa fina
us ha forçat
a esdevenir aquesta cosa
armada?

Així diu Rilke en traducció de Mariàngela Vilallonga a “Poemes francesos” d’Edicions de la ela geminada.

I també en fa vuitanta-un que se n’anà Màrius Torres, que delejà la mateixa ciutat llunyana que encara ara delejam:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.