marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de gener de 2024
0 comentaris

CENTENARIS I COMMEMORACIONS

Aquest any 2024 que acabam d’encetar serà ric en commemoracions que caldrà atendre amb la màxima diligència si de veres ens creiem partícips d’una cultura tan arrelada com viva que ho té tot per projectar-se al món malgrat tots els malgrats i els entrebancs propis i externs.

En el camp de la literatura, per exemple, en destaquen els 200 anys del naixement de Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), un dels impulsors de la Renaixença catalana; els 100 anys de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924) i de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), una de les figures més destacades, sobretot com a dramaturg i poeta, el primer, i el nostre gran poeta d’avantguarda el segon; i els 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), el gran renovador de la poesia catalana contemporània, i Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006), poetessa i autora d’alguns dels llibres més representatius de l’Empordà.

D’ells i dels altres de distintes branques de l’art i de la ciència en sentirem a parlar i probablement no amb la intensitat que tots ells mereixen perquè la nostra capacitat d’atendre els qui tant han fet per mantenir viva i amb vigor la nostra manera particular de veure i tractar el món no està a l’alçada dels seus esforços i desvetllaments.´

És clar que al costat d’aquests homenots i donasses a qui pararem esment enguany per la seva excel·lència creativa que els va fer coneguts i reconeguts, n’hi ha d’altres de molt més locals o propers sense aquesta projecció pública que també cal atendre per molt que la seva obra no s’inclogui dins cap art ni ciència, ni depassàs mai l’àmbit estricte de la família.

És el cas de mon pare, en Rafel Mateu i Conti (1924-2008) que renuncià a molt per poder donar-nos als fills la formació que ell volia i no pogué tenir com tants d’altres homes i dones que a Mallorca patiren la guerra i la més sagnant de les postguerres. Mon pare creia que a través de la formació i de la cultura podríem canviar el món tot sortint de la necessitat extrema que ell va patir. I només el regia l’afany de ser bona gent. A aquest humanisme essencial ni l’escrigué, ni el pintà, ni el cantà, però ens l’inoculà als fills com es fa amb tot allò que roman, que no és flor d’un dia, que és treball generós, que és bell, que traça camins com més desbrocats millor vers l’avenir que no espera ningú.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.