marginàlies

No hi ha dia sense dia i avui és el del compromís internacional per al control del mercuri, un element químic natural que està provocant problemes greus en el medi ambient en enverinar tant l’aire com l’aigua.

També és sant Policarp d’Esmirna, que es convertí, diuen, gràcies a la prèdica de sant Joan Evangelista. Ja molt vell va ser condemnat a morir a la foguera però miraculosament el foc no el consumí. Tanmateix, un botxí el matà amb una daga.

Dia per dia, també es compleixen els 43 anys de la guardiacivilada de Tejero i altres pordiosiporespañadors. De la participació en aquesta tupinada fallida -encara que tanmateix tingué conseqüències ben indesitjables- de qui avui viu a cos de rei -perquè encara n’és, emèrit això sí- a Abu Dabi no se’n parla gens i convindria aclarir què va fer i què va desfer.

I tanmateix, avui, res em distreu de llegir un pic i un altre i de sentir cantat per Joan Manuel Serrat el poema “Vaig com les aus”, de Josep Palau i Fabra, inclòs en el seu llibre “Poemes de l’alquimista” del 1952. Avui fa setze anys que partí i tanmateix encara el sentim:

Vaig com les aus, quan han perdut lo fill,
que giravolten sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat,
e no els par vera la veracitat
perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s’ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l’espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai
puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l’enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobte fosc e vell
e s’adormissen amb la son del roc.
L’ensentdemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l’arbre i el riu,
van a l’encalç d’un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.

https://www.youtube.com/watch?v=ByxihXSsjZs