marginàlies

Avui és sant Ferriol d’Usès i tot d’una m’ha fet pensar en “El ball de sant Ferriol”, que a Mallorca coneixem més per “Jo i un pastor”, aquells que vivien d’amoretes. “Ara ve sant Ferriol / ballarem si Déu ho vol”, diu la cançó, i de sempre em va semblar un nom estrany, ja que no coneixia ningú que només així; sols coneixia el llogaret de Palma Son Ferriol. També m’estranyaven noms com Hug, Boi (o Baldiri) o Ot, els tres que primer m’han vengut al cap, que em sonaven molt estrangers i excessivament contundents, poc amables. Manies de criatura.

No sé si el sant Ferriol de la cançó té a veure amb el bisbe narbonès que avui fa festa i que va viure entre els anys 520 i 581 perquè el santoral catòlic és entremaliat de mena. Ho sigui o no, tant se val.

Amb això dels noms, en molt pocs anys, aquí i arreu dels nostres països, hi ha hagut una veritable revolució. Els d’aquí hem trastocat la tradició -que indicava molt clarament l’ordre dels noms que s’havien de posar als nounats- i els que en les darreres dècades s’han incorporat a les nostres ciutats i als nostres pobles han duit, naturalment, els seus noms propis. Així, ha canviat tant l’onomàstica illenca que s’han esvaït del tot les rareses d’antany. Els nostres noms propis tradicionals conviuen amb altres d’altres cultures. Signes del temps, que també dèiem. De tota manera, la incorporació de noms nous no hauria de significar la renúncia a seguir posant els que ens segueixen significant.