marginàlies

No sé com, però ha passat: avui horabaixa m’he assabentat -amb tretze anys de retard, quina atrocitat!- que avui se celebra el Dia de la Poesia Catalana a Internet. No sé com m’ha passat per alt fins avui, però així ha estat. És ver, tanmateix, que el “dia” , de la poesia i de tantes altres coses, hauria de ser diari.

Per fer cabal amb aquesta celebració i atenent el present del català i dels Països Catalans, el millor, crec, és recordar que enguany es compleixen cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés, per la qual cosa és el seu “any”. I de tota la seva producció, tornar a dir el segon poema de la darrera part, “Propietats de la pena”, del recull “Llibre de meravelles” editat a València per L’Estel el 1971.

És un dels poemes d’Estellés més conegut, més dit i més citat. Convé llegir-lo sense perdre cap vers pel camí de la lectura, defugint la temptació d’extreure’n titulars; quedar-nos amb tot ell perquè faci l’efecte que pretenia l’autor.

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten:
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.