TRAVESSADA DEL MONTSENY NEVAT.
La colla de tres quarts de vuit ens va proposar novament fer la travessada, la d’ enguany és la trenta-tres, durant la jornada de reflexió. La Colla “Quin país” assisteix amb baixes notables. El líder ha tret l’excusa del míting al Palau d’esports i que avui havia de fer costat als interventors convergents. En Joan és un capsigrany, no crec que a Mataró ningú el trobés a faltar, però és d’aquells que vol estar sempre a totes (espero que quan sigui Alcalde no pretengui dirigir el trànsit per les Santes). Les altes baixes s’excusen amb arguments més quotidians: Ostres! amb el fred que farà. No! Sortiu de l’ autobús i us foteu a còrrer!. Plourà!. Estic reflexionant! i finalment… Llàstima! aquest divendres tinc un sopar. Per tant soc l’únic representant mascle de la colla, envoltat de les femelles, que no s’espanten ni s’amoinen per res. A dos quarts de cinc del matí a Mataró plou, però ningú s’ imagina que les volves de neu són importants a partir del Figaró i que trepitjarem neu fins ben passat Santa Fe. El tram d’Aiguafreda al Tagamanent és feixuc. El fem de nit seguint les senyals GR-5 fins al Collet de Sant Martí. Continuem pel Pla de la Calma, que ben emblanquinat ens permet comprovar que el nostre no es un país qualsevol. El Pirineu nevat i la mar que l’ acaricia, ens augmenta l’ autoestima. Anem seguint les senyals del GR-5 fins les runes del Cafè i arribem a Collformic a un quart de deu, on ens esperen els veterans de la Colla que com és costum ens han preparat l’ esmorçar. No hi ha massa temps per perdre, pel que ens enfilem pel camí del Matagalls que ens porta primer al Pla de la Barraca i ja pel corriol que passa per sota del Turó Gros i pel costat de la font del Matagalls, amb la neu per companyia, fem el cim. Baixem fins Coll Pregon i més avall recordem amb la Marta el lloc exacte on va tenir l’ ensurt. Quan arribem a la carretera de Sant Marçal, ens avisen que ningú ha anat a les Agudes ni al Turo de l´Home. La ruta pels Castellets està nevada i ens diuen que es troba molt relliscosa, pel que optem per seguir per la carretera nevada fins el desviament de Coll de Te que ens porta per un ample sender fins a Santa Fe. Decidim fer la ruta “heavy”, ara batejada com a ruta d’ en Lluïset, en memòria del munyanyenc de la colla organitzadora, traspassat fa pocs mesos. Ens acostem al Pla de les Bruixes i baixem pels esqueis, just al costat del sot de Llobaters,relliscant més d´una vegada per un paratge ombrívol però esplèndid i a dos quarts de sis de la tarda – dotze hores després -, som a Riells final de la travessa. Igual que l’ any passat fem un “pica-pica”. Hi ha repartiment de premis, xerrem, cantem i ens emocionen tots plegats. Quin país!. Es costum de la colla “tres quarts de vuit”, que just a l´arribada et demanin escriure un poema, cosa que faig tot i que el cansament no ajuda. Enguany comparteixo el tercer premi de l’ edició passada i la Núria el primer. Li proposo tancar el despatx i dedicar-nos a la poesia. Arribo a casa cansat, però satisfet. “El Mont del senyal/cimals i congost/obagues de faig/crestes i rials/ Sortia la llum/ entre cingles i boira/ el Puigmal s’ endevina/Canigó es vígia/Guilleries avall/ Serrallonga vigila/la mar no limita/ la nació s’ estima”.
Que els fats divins ajudin els guerrers ferotges que, davant les adversitats climàtiques, s’endinsen al Mont del Senyal!! Que us sigui plaent la tornada!!.
I si per un cas tanqueu el despatx, m’ho comuniqueu: davant de tanta bellesa, us voldria acompanyar entrellucant, pausadament, el nostre passat i ajudar a construir el futur. Us deixo la poesia i em faig meva la història!!
Una abraçada.
Ramon