LA VIA SÀNSCRITA

Després de llegir “Shakuntala”, una de les obres més famoses de l’escriptor sànscrit Kalidasa, Goethe va compondre aquesta estrofa:

Vols les flors primerenques i els fruits dels anys tardans?
Vols el que sedueix i el que exalta? Vols el que sadolla i el que nodreix?
Vols el Cel i la Terra inclosos en un sol mot?
Dic Shakuntala, i així tot t’és explicat. (1)

Aquest entusiasme, que “Shakuntala” suscita en Goethe, és inevitablement extensible a tota l’obra literària de Kalidasa, caracteritzada per la bellesa del seu llenguatge, la precisió de les descripcions i la profunditat i novetat de les anàlisis d’emocions i pensaments.

De fet, la importància literària i cultural de Kalidasa és absolutament extraordinària, només equiparable a la d’altres escriptors de les dimensions de Ramon Llull, el Dant, Cervantes o Shakespeare.

UNA SUBTIL BIBLIOTECA INTEGRAL

Kalidasa visqué molt probablement al segle  V i tot el que se’n sap és igualment imprecís ja que ha estat deduït de les seves set composicions arribades fins a nosaltres: tres obres de teatre (2), dues epopeies i dos llargs poemes elegíacs que constitueixen, per elles mateixes, una veritable enciclopèdia del saber humà més profund.

Les dues elegies inclouen els títols “Ritusamhara” (literalment, El Cicle de les Estacions), que descriu la natura al llarg de l’any, i “Meghaduta” (El Núvol Missatger),  un altre dels poemes més coneguts de Kalidasa en el que evoca els diversos paisatges que recorre un núvol que comunica un espòs i la seva estimada (3).

Per la seva banda, les dues epopeies s’inscriuen en el prestigiós gènere de la literatura sànscrita conegut com mahakavya (maha: gran; kavya: poesia, però també “saviesa”) que  desplega els seus arguments a partir d’episodis i de personatges extrets de les grans narracions èpiques Mahabharata i Ramayana.

Mentre a “Raghuvamsa” (La nissaga de Raghu) Kalidasa estableix una panoràmica sobre els reis de la llegendària dinastia de reis guerrers Raghu (descendents directes, segons les creences hindús, de la deïtat solar Surya i a la que pertany el gran monarca Rama), a “Kumarasambhava” (El naixement de Kumara) el poeta descriu la victòria del déu de la guerra Kumara, fill de Shiva i de Parvati, contra el diable Tarakasura.

KUMARASAMBHAVA: VICTÒRIA SOBRE LA NIT

Malgrat el seu títol, Kumarasambhava va molt més enllà  de descriure el  naixement del seu protagonista, ja que Kumara, neix amb el destí i el propòsit de destruir el dimoni Tarakasura, només mortal si era atacat per un fill de Shiva i Parvati, cas del propi Kumara. La narració es va convertint així en la crònica del constant combat per a restablir la Llum.

El text – que desenvolupa un breu episodi del Ramayana i culmina amb el combat i la victòria sobre Tarakasura – supera de molt el llenguatge, les metàfores i els codis de la millor literatura culta de la seva època i la situa en un nivell molt superior, definitivament perdurable, convertint el poema en un veritable clàssic de la Literatura Universal (4).

Veié la glòria esvaïda, l’abandó,
les ruïnes i la tristor de la ciutat d’Indra,
com una dona amb un espòs vençut
i el cor dissolt en la pena més fonda.

Barrejats amb la pols del camp de batalla,
dos llancers ferits de mort,
amb el cabell privant-los la mirada,
buscaven a les palpentes
que el seu punyal llevés la vida a l’altre

El que diu el teu orgull,
o demoníac príncep, és tant sols còlera;
sóc prest a seguir lluitant
i arribar fins al final.
Són l’arc ben tens i el vol de l’espasa
qui decideixen; no pas les paraules.

(1) El poema va ser publicat per primera vegada al “Deutsche Monatsschrift”, a Berlin, al 1791. Aquesta versió – amb una lleu variant – ha estat ja inclosa en aquest bloc: tanca l’article “Bojos pel sànscrit, també”.

(2) El text “Dels vedes a Bollywood, passant per Catalunya. La paradigmàtica vida de Shakuntala” d’aquest mateix bloc conté informació sobre “El reconeixement de Shakuntala”, que és el títol complet de l’obra.

(3) El poema ha estat traduït al català per Aleix Ruiz Falqués i editada per Adesiara (2013). Imprescindible.

(4) El Kumarasambhava té 1.096 estrofes. Cada una d’elles és una inèdita joia poètica. Les versions incloses aquí pretenen ser-ne l’aroma d’un tast, una invitació al memorable festí intel·lectual i estètic que representarà per al lector una visita tranquil·la i completa al poema. Tota l’obra de Kalidasa és assequible a internet.

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

Situat entre dos exèrcits enfrontats en una guerra que, com totes les guerres, és irreparablement fratricida, Arjuna – un dels grans protagonistes de la immensa epopeia sànscrita del Mahabharata – dubta sobre si ser fidel a la seva condició de guerrer i lluitar contra parents, mestres i amics o bé renunciar al combat i, en conseqüència, trair-se a ell mateix.

Davant de la seva vacil·lació entre dos comportaments igualment dolorosos,  el desorientat Arjuna demana consell a l’assenyat Krishna, conceptualització divinitzada del principi del Bé, present també en el combat.

El diàleg subsegüent, recollit al Bhagavad Gita – fonamentalment, una síntesi de les diverses escoles de pensament de l’Índia de l’època -, inclou nombrosos consells d’aplicació immediata que, a més d’ajudar a resoldre les incerteses de l’heroi, interpel·len directament els lectors d’arreu, en tots els temps.

L’estrofa que descriu l’estat d’ànim de qui no està segur de què ha de fer confirma aquesta validesa universal i intemporal, ja que reflecteix una situació que reconeix tothom que hagi dubtat alguna vegada:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment està confusa. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble, m’he lliurat a tu. Instrueix-me!  (2.7)

BHAGAVAD GITA: UNA MÀQUINA DE DECIDIR

Les respostes de Krishna proposen sempre un allunyament del dilema per tal de situar-lo en una dimensió més àmplia, que n’aclareixi tant els límits com el caràcter.

Segons aquesta nova perspectiva, l’origen del dubte es troba dins de qui vacil·la. La condició per a veure-hi clar fora és veure-hi clar dins, és a dir prendre consciència de la pròpia identitat:

Els teus pensaments depenen de les teves conviccions; la teva identitat està formada pels teus valors. Ets allò en el que creus. (17.3)

És només a partir d’aquí que es pot tornar a avançar, amb seguretat, allunyat de qualsevol vacil·lació:

És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades,  la feina d’un altre. Fent la pròpia tasca ningú incorre en error. (18.47)

COM SUPERAR ELS OBSTACLES, UN A UN

Els sintètics consells de Krishna orienten  Arjuna – i els lectors del Gita – per a vèncer les principals dificultats que es troben en qualsevol viatge:

Centra’t en cada acció, no pas en els fruits que en puguis obtenir. No et moguis tampoc per a aconseguir cap resultat concret, però no deixis mai de fer el que has de fer. (2.47)

Qui es concentra en el que fa i retira els sentits del que l’envolta – com fa la tortuga quan amaga els seus membres – es manté ferm en el seu propòsit. (2.58)

Regula les teves energies. Fes respiracions tranquil·les i profundes. Observa la teves inspiracions i expiracions. (4.29)

Qui és moderat en el menjar i en el dejuni, que actua amb calma i és mesurat en el dormir i en la vigília es manté allunyat del desànim. (6.17)

MÉS ENLLÀ DE DUBTES, DESÀNIMS I TENSIONS

La proposta del Bhagavad Gita està basada en una ètica humanista de valor universal, més enllà de tota creença, ja que remet, de fet, a cada consciència individual.

A més, la validesa dels seus consells es fonamenta en uns resultats comprovats una i altra vegada, al llarg dels temps.

L’horitzó de dibuixa sembla perfectament versemblant, indiscutiblement lògic:

En aquest camí, no hi ha esforç inútil ni obstacles que impedeixin avançar.  Fins i tot una petita passa allunya dels neguits. (2.40)

Bon viatge!

(*) Per a Laura

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

– Què cal fer per a ser estimat?
– Desitjar el millor per a tothom sempre crida els bons sentiments.
 
– I per a evitar les afliccions?
– Per a esquivar la tristor cal deixar la còlera de banda.
 
– Que cal fer per a ser ric?
– Abandonar els desitjos porta a l’abundància.
 
– I per a ser feliç?
– Per a sentir-se plenament satisfet cal renunciar a la mesquinesa.
 

Aquestes preguntes sobre les nostres inquietuds més freqüents i quotidianes i les assenyades respostes del reflexiu  interlocutor – que sempre ressitua els dilemes en una dimensió més àmplia – provenen del Yaksha Prashna (*), un dels episodis didàctics incorporats – juntament amb altres tractats polítics, filosòfics i espirituals – a la trama èpica primigènia del Mahabharata.

Sens dubte el centenar llarg de qüestions plantejades i resoltes, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, polítics, econòmics o professionals, explica perquè el Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és ben conegut a l’Índia i cada vegada més valorat arreu del món.

 
UN GUERRER, UN OCELL, UN ESTANY
El pretext narratiu del relat és un lloc comú en la literatura popular de  tots els temps: l’heroi ha de superar una prova per a aconseguir l’objectiu perseguit, habitualment salvar – o rescatar – un o una innocent.

En aquest cas, l’episodi s’inscriu en el llarg exili dels germans pandava i descriu el  llarg interrogatori a la que és  sotmès el príncep Yudhishthira per un misteriós ocell a la vora d’un estanyol.

Només responent de manera correcta les preguntes de l’au – en realitat el Dharma (o Deure, en aquest cas, personal) sota l’aparença d’un Yaksha, al seu torn disfressat d’ocell –  els quatre germans, morts en no superar prèviament la mateixa prova, tornaran a la vida.

Òbviament, el príncep respon totes les preguntes, el seus germans ressusciten i l’ocell desvetalla, una darrera de l’altra, la seqüència de les seves aparences encavalcades.

PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES

Però més enllà de la dramàtica anècdota – que, narrada de manera intensa i molt viva, desperta i reté l’interès per continuar la lectura  –  i de la fórmula literària utilitzada,  el text és una proposta de comportament que, basat en l’observació de la natura, de les dones i dels homes i de la societat, va més enllà del simple sentit comú i propugna una conducta humanista, profundament ètica.

Altres exemples, també extrets de les pàgines del Yaksha Prashna, ho posen de relleu:

– Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat.
Per tant, preservo la virtut ja que, si no ho fes, seria destruït.
 
– Què és més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
– La ment va més de pressa que el vent. Els pensaments són més nombrosos que l’herba.
 
– Què hi guanya qui planeja el que fa?  I qui viu segons els seu dharma?
– Qui preveu tots els aspectes del que fa sempre aconsegueix allò que vol. Qui es manté fidel a ell mateix guanya totes les batalles.
 

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.

La varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la permanent vigència del text.

(*) La versió en català del Yaksha Prashna, juntament amb una extensa introducció i les notes corresponents, està disponible a Amazon en format electrònic i pot ser llegida en tota mena de dispositius: ordinadors, tauletes, smartphones i lectors d’ebooks.

Per a descarregar-la, un cop a amazon.es, cal buscar el títol complet de l’obra:
Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata.

Tots els fragments inclosos a l’article han estat elaborats a partir dels que figuren al llibre.

Més enllà de la seva gramàtica científicament perfecta, del seu lèxic exhaustiu i d’una literatura que ho descriu absolutament tot, al llarg dels mil•lennis, el sànscrit ha difós una cosmogonia naturalista divinitzada, en la que cada dona i cada home tenim una funció primordial.

Aquesta voluntat de transcendir la simple i immediata condició humana queda palesa des dels primers textos utilizats per la seva civilizació per a expressar-se: els himnes recollits al Rig Veda exploren, fonamentalment, la comesa de la Humanitat en el Cosmos.

Després d’aquest enlluernador Big Bang metafísic, els Upanishads (VIII-IV aC) i la Bhagavad Gita (III aC) o les propostes ètiques i polítiques de Gandhi o les especulacions filosòfiques contemporànies de, per exemple, Krishnamurti, Aurobindo o Nisargadatta segueixen avançant en aquesta direció.

El Hatha Yoga Pradipika, un pas més

Però entre un extrem temporal i l’altre, disposem d’una notabílissima literatura que insisteix en aquesta cerca. N’és paradigma el Hatha Yoga Pradipika, un manual de ioga del segle XV que apropa el lector als conceptes bàsics d’aquesta disciplina, que van ser començats a difondre al segle III aC per Patañjali en els seus Ioga Sutres.

Com mostra aquesta brevíssima selecció, ho fa actualitzant l’estat dels coneixements sobre aquesta disciplina, amb una clara intensió didàctica i, sobretot, des d’una perspectiva nítidament evolutiva:

A tots aquells que caminen perduts en la foscor de la multiplicitat de creences, incapaços d’aconseguir el Raja Ioga, el compassiu Swatmarama, ofereix la llum de la saviesa del Hatha Ioga (I.3).

(En aquest context, el Raja Ioga – o Ioga Reial (raja = rei) – és el ioga integral que inclou normes ètiques, exercicis físics i pràctiques mentals. Swatmarama és el nom del llegendari autor del recull.)

Amb les dues cames esteses a terra, dretes com bastons, agafa els dits grossos dels peus amb les mans, tot posant el front sobre els genolls. Cal persistir en aquesta posició que s’anomena pashimotassana (I.28).

(El Hatha Yoga Pradipika dona instruccions detallades per a la realització de 15 asanes – o postures – malgrat que, segons les creences tradicionals, el mitològic déu Shiva en va revelar 8.400.000, de les 84 són indispensable i 32 les més adequades per als homes. En l’actualitat, se’n practiquen més d’un centenar.)

Aquesta excel•lent asana fa circular el corrent vital de l’esquena pel nadi shusumna, reanima el foc digestiu, aprima el ventre i cura totes les malalties (I.29)

(Nadi és el nom genèric dels canals d’energia subtil que, segons la medicina tradicional índia, recorren el cos humà. Sushumna és la denominació comuna dels dos conductes situats al llarg de la medul•la espinal,)

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot accedir-hi la persona inactiva? No és llegint tractats que s’aconsegueix la perfecció (I.65)

Mentre la respiració sigui irregular la ment serà inestable; quan la respiració es calmi la ment romandrà immòbil i el iogui aconseguirà equilibri i llarga vida. Per tant, ha de controlar la respiració per mitjà de la pràctica del pranaiama (II.2).

(Els diversos exercicis de control de la respiració – o pranaiama – són una de les tècniques bàsiques del Hatha Ioga)

De la mateixa manera que la sal es torna una sola amb l’aigua en la que es dissol, quan l’Atman i el Manas es fusionen, es produeix el Samadhi (IV.5)

(Atman pot traduir-se aquí per essència personal o ànima. Manas vol dir ment i Samadhi significa en aquest context contemplació o unió amb l’Absoluta. Es tracta de termes propis del ioga avançat).

El foc que crema un tros de fusta s’apaga quan l’ha consumit tota. Així també la ment que roman concentrada i no busca més pensaments, es dilueix en el nada. (IV.98)

(Segons la metafísica clàssica índia, nada és la subtil vibració sonora de l’Univers.)

Un iogui que ateny el Samadhi no està dominat pel procés del temps ni per la mort, ni tampoc pel karma. Res ni ningú no pot afectar-lo (IV.108)

(Karma és la denominació genèrica dels fruits de les accions. El control dels pensaments mereix una atenció molt especial en el Hatha Ioga, que en preconitza i descriu diversos nivells. Tots tenen una sola finalitat, que és també la del Hatha Ioga: el Samadhi o culminació de l’evolució humana individual,)

Llum fix.
I tot immòbil:
ni gest ni pensa
(en aparença).
 
Atur global,
total, universal.
(si fos possible).
 
En tot cas
(potser invisible),
l’Ésser segueix
vers l’Alba Certa.

El bosc sempre ens ha cridat. Riqueses i misteris són el que hi busquem. I hi trobem.

Cada arbre, cada arbust, cada matoll és el preàmbul de noves sorpreses i, tot sovint, com lluminoses espurnes en la nit, inesperats i fugaços moviments delaten el pas de sigil·losos animals o de veloços ocells.

I, de fet, riqueses i misteris són el que – segons l’himne 146 del desè mandala del Rig Veda i les nostres passejades – hi hem anat descobrint:

Arayani, Alè del Bosc
que sembles immòbil,
perquè no busques estatge?
No tens cap por de res?
 
Quan el cant dels ocells
acompanya el dels grills,
passeges alegre
com una Reina al so dels picarols.
 
Però, en el foscant,
sembla que un ramat pastura entre les ombres,
o que hi ha una casa al final del corriol
i cada cruixit intimida,
 
Es diria que algú crida el seu bestiar,
o que talla llenya amb la destral.
Qui s’atarda al bosc
creu que cada so és un xiscle.

L’Alè del Bosc és benigne
(llevat que algú s’hi amagui!).
S’hi mengen el fruits més dolços
i cada racó és el millor jaç.

Et lloo Mare Boscana.
Perfumada amb riques aromes,
regales les collites
més saboroses!

Aquest himne del Rig Veda – únic dedicat al bosc i a la seva divinització entre els 1.028 del recull – preludia l’ús d’aquests indrets pels rishis vèdics com a lloc per a les seves recerques religioses i espirituals.

Els resultats d’aquestes especulacions porten el nom d’Aranyaka (literalment, “fet al bosc”) que, conjuntament amb els quatre vedes i les meditacions conegudes amb el nom d’upanishads, conformen el textos “shruti” o escoltats directament de – o revelats per – les divinitats i començats a recollir cap al 2000 aC.

Des d’aleshores ençà els boscos (si convenim en que la literatura, en el fons, diu sempre la veritat) mai no han deixat d’acollir encuriosits somniadors de totes les condicions. Els valors que els vedes identifiquen se’ns revelen permanents i universals.

Darrerament, per exemple, colles i caminants solitaris, plens d’expectatives de salut integral, peregrinem per les nombrosíssims arbredes de les nostres contrades per a prendre el que eufemísticament anomenem “banys de bosc”.

Que Arayani – la deessa de tots els boscatges, de tots el temps i de tot arreu – ens guiï i ens acompanyi en les nostres passejades!

(I – ja que hi som i si no és demanar massa- també en les nostres lectures…)

Cada vespre,
en el foscant,
s’esvaeix la geometria.
 
De nou topazis,
robins, diamants…
De nou maragdes.

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?
Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

Les virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

Cada vegada que l’Ordre llangueix
i la confusió s’estén, em creo a mi mateix
i, Era rere Era, per tal de restablir l’harmonia
– per al rescat del Bé i la destrucció del Mal -, 
em torno a fer present.
(BG 4.7-8)

Aquestes paraules de Krishna al Bhagavad Gita (1) deixen ben clara la seva funció regeneradora de l’Univers i la relativa freqüència de la presència dels avatars de Vishnu (2) dels que ell mateix forma part.

De fet, la capacitat de Vishnu per a “baixar” a la Terra (avatar significa “descens” en sànscrit) és la seva característica més distintiva.  N’és tant d’especial, que ha donat fins i tot lloc a una paraula específica. Es tracta del mot compost “dashavatara” (dasha = deu), ja que a les nou vegades que, segons la tradició, s’ha fet present fins ara, cal afegir-ne una desena que arribarà a la fi de la Kali Yuga, és a dir, a la fi de nostra l’Era (3).

Però el que enriqueix el concepte del dashavatara i de cada una de les presències de Vishnu  és que descriuen – de manera esquemàtica i aproximada, és cert, però sorprenentment precisa – l’Evolució de les Espècies, des de l’aparició dels peixos a l’eclosió dels humans, passant per les diverses etapes evolutives , milers d’anys abans de que la teoria fos formulada per Darwin a mitjans del segle XIX.

Deu presències

Els primers tres avatars remeten a l’aparició dels peixos, dels rèptils i dels mamífers terrestres apareguts al planeta fa uns 500, 300 i 200 milions d’anys respectivament.

La mitologia – i el lèxic – s’encarreguen d’acostar-los a la història de la Humanitat.

Matsya (“peix” en sànscrit) rescata el primer home – el conegut Manu- del Diluvi Universal; Kurma (“tortuga”) porta sobre la seva closca la muntanya amb la que déus i dimonis baten l’Oceà per a aconseguir el nèctar de la immortalitat i Varaha (“senglar”) venç un poderós dimoni que havia segrestat el planeta.

Després d’aquesta primera etapa protagonitzada per animals, Vishnu adopta formes externes que, sense acabar d’identificar-s’hi, l’acosten a l’aparença humana.

Primer com a Narasimha (nara és un dels substantius sànscrits per a dir “home” i simha significa “lleó)”. Aquest home-lleó – que, segons les creences hindús acabà amb la vida del dimoni Hiranyakashipu – està mitològicament emparentat amb multitud d’éssers llegendaris, híbrids d’humans i d’animals, com les sirenes, els centaures o el benigne déu Ganesha representat com un home amb cap d’elefant.

El segueix l’encarnació en forma de Vamana (literalment, “nan”) que remet immediatament a la baixa estatura atribuïda als neandertals, els nostres antecessors més immediats. Gràcies al seu enginy va regnar sobre el cel i la terra, tot desterrant el dimoni al mons inferiors.

Després d’encarnar-se en animals i en semi-humans, Vishnu va fer-se present per mitjà de quatre figures plenament humanes.

Primer, com a Parashurama o “Rama de la destral” (4) que va vèncer els guerrers que atacaven el regne del seu pare i després com a Rama que, auxiliat per un exèrcit de simis, va matar el demoníac rei Ravana, raptor de la seva esposa.

En tercer lloc, Vishnu va adoptar la personalitat de Krishna, aliat de la nissaga dels pandava al Mahabharata i coprotagonista del Bhagavad Gita i finalment va ser assimilat a Buda, el gran reformador espiritual (5).

La desena i darrera presència de Vishnu encara s’ha de produir. Tindrà lloc al final de la nostra Era, la Kali Yuga (2) i s’anomenarà Kalki, paraula derivada de “kalka” que significa brutícia i fa clarament referència a la gran neteja que es produirà al final dels nostres temps com a preludi a una nova Humanitat.

Mil noms

En tot cas, més enllà dels deu avatars continguts en la creença dels dashavatares, la presència de la funció cohesionadora que Vishnu representa és una realitat permanent.

El propi hinduisme ho preconitza atribuint un miler de noms a Vishnu.  Els  sahasranama (sahasra: mil, nama: nom) són objecte de recitacions devotes per part dels  vishnuites, una de les seves branques.

I el propi Bhagavad Gita en preconitza la universalitat:

Sóc l’essència que viu en tots els éssers.
En Sóc el començament, el centre i la fi.
Sóc Vishnu. El Sol, entre les llums del cel,
la Lluna, entre les constel·lacions..
(BG 10. 20 – 21)

(1) Krishna és un dels avatars de Vishnu, l’impuls preservador de l’Univers divinitzat a la Trimurti, la tríada que reuneix al seu torn les activitats còsmiques de creació, manteniment i evolució.

Aquest mateix bloc conté altres traduccions de l’estrofa 4.7. Vegeu els articles “Ara mateix...” o “Una crida…”.

(2) Llegiu aquí un altre article sobre Vishnu.

(3) Més informació sobre la Kali Yuga a l’article “Pinten bastos…” publicat mesos enrere.

(4) Parashu és la paraula sànscrita per a destral i Rama, que literalment vol dir plaent, agradable, estimat,  etc. és el nom de diversos personatges, entre ells el següent avatar de Vishnu, com es cita a continuació a l’article.

(5) Com a resultat de la seva popularitat entre els fidels hindús, Buda va substituir diverses divinitats com a avatar de Vishnu, al segle VIII dC.

“Foc” – que en vèdic (i en sànscrit) es diu “agni” i designa també la divinitat que expressa la combustió dels cossos – és la primera paraula del Rig Veda.

Després, en els altres 1.027 himnes del recull – com a protagonista d’unes 200 composicions o esmentat una mica a tot arreu – continua tenint-hi una presència destacada.

El foc il·lumina i escalfa el Rig Veda. Des de sempre.

És fàcil imaginar els nostres llunyans avantpassats, reposant al voltant de les fogueres, al final de les llargues jornades per les estepes asiàtiques, seguint, Sud enllà, la lenta  migració  dels seus ramats,

Podem intuir igualment com compartien aleshores les cabòries del dia, el benestar i la seguretat que les flames els aportaven i el sentit profund que tot plegat potser tenia.

D’aquells instants van sorgir-ne, plausiblement, textos com el traduït més avall (i que tant recorda, per cert – parcialment almenys – el nostre popular parenostre).

Foc! T’omplo de lloances,
sacerdot a cada casa,
diví oficiant del sacrifici,
oferent de l’oblació,
immillorable donant de riqueses.

Que el Foc,
venerat pels savis,
tant antics com actuals,
porti aquí els déus

i, a través del Foc,
resplendent fill dels herois,
aconsegueixi fortuna,
la prosperitat de cada dia.

Foc, essència del culte,
ets protecció i amor universals,
fins i tot per a les divinitats!

Foc, docte oferent,
el més digne d’elogis,
vine amb les altres deïtats!

Perquè només tu,
Foc pietós,
afavoriràs l’erudit Angiras

A tu, cada dia,
matí i tarda, et portem
el nostre homenatge amb el pensament,

celebrant de la cerimònia del sacrifici,
brillant pastor de la Llei Sagrada
que creixes en la  teva pròpia llar.

Foc, a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici
i acompanya’ns fins al benestar!

La millor – o, potser, fins i tot, l’única – manera d’aprendre és practicant el nou coneixement.

I el sànscrit, també.

Fins aviat!

Un sol so pot resumir tota una cosmogonia.  Una manera de veure – i de viure – el món, la pròpia existència.

Això és el que assenyalen els comentaris i les descripcions de la síl·laba OM, una de les paraules més sagrades en algunes religions de l’Índia, nascuda durant els processos evolutius que van culminar en l’adveniment de la consciència.

El Rig Veda – el text fundacional de la cultura indoeuropea, de la que som llunyans  però legítims hereus – no inclou la paraula “om”, però, en dona el coneixement com sobreentès en tant que “síl·laba immortal”:

La immortal síl·laba del cant és l’estatge final on s’han assegut els déus.
(RV I.164.39)

El guerrer de peus lleugers va guiar la síl·laba immortal.
(RV III.31.6)

Al Bhagavad Gita – la síntesi doctrinal que va superar l’anquilosat  bramanisme – s’insisteix repetidament en la identificació entre “om” i l’Univers, singularitzat en el propi Krishna:

De l’aigua, sóc el sabor, la llum de la Lluna i del Sol, la síl·laba OM en el coneixement, el so a l’espai i la humanitat entre els éssers.
(BG 7.8)

Abandona el cos dient OM – la totalitat de Brahma en una sola síl·laba – i,  pensant en mi, eleva’t fins al recer suprem.
(BG 8.13)

Sóc el pare d’aquest món, en sóc la mare, l’avantpassat i el creador. Sóc la Veritat, qui tot ho purifica, la síl·laba OM i els Coneixements.
(BG 9.17)

Però és a la col·lecció de textos que contenen les idees centrals de l’Hinduisme, recollits entre els segles VI aC i XV dC i coneguts amb el nom col·lectiu de Upanishads on millor es defineix la identitat d’OM.

Al Chandogya Upanishad, un dels més antics, antologia de nombrosos tractats anteriors, trobem:

La terra és l’essència dels éssers. L’aigua és l’essència de la terra. Les plantes són l’essència de l’aigua. L’essència de les plantes és l’home. L’essència de l’home és la paraula. L’essència de la paraula és l’himne. L’essència de l’himne és el cant. OM és l’essència del cant.
(1.1.2)

I també:

Totes les fulles surten d’una sola tija. Totes les paraules vénen del so OM. OM és tot l’Univers.
(2.23.2)

Pronunciar “OM” és doncs, segons aquestes creences, integrar-se en el Cosmos.

Això almenys és el que sosté la col·lecció de mantres iòguics Mantra Yoga Samhita (samhita significa col·lecció en sànscrit):

Quan escoltem OM, escoltem el propi Absolut.
Quan diem OM, anem a la seu de l’Absolut.
Qui percep OM veu l’Absolut.
Qui sempre pensa en OM pren la forma de l’Absolut.

L’objectiu perseguit per aquests textos, la recerca de comprensió de l’Univers que manifesten, la intuïció que denoten són claríssims indicis de la voluntat de transcendir l’experiència personal.

 Es tracta de l’actitud que explica el llegat lèxic, els esquemes lògics, els sistemes de valors i les estructures socials que compartim les col·lectivitats que al llarg dels mil·lennis hem transmès i continuem conformant la civilització indoeuropea.

 Una herència intemporal. (*)

(*) Trobareu aquí un altre article sobre OM.