La paella mecànica

Dues dècades després que el by-pass posara fi al cèlebre “semàfor” d’Europa que suposava que tot el trànsit de l’autopista A7 haguera de travessar la ciutat de València, Rita Barberà, amb el recolzament de la Consellera valenciana d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, ha mostrat novament una submissió insuportable davant el govern central en fer pública la seua renúncia unilateral a construir el túnel passant de cinc quilòmetres de longitud que hauria de travessar el subsòl de València connectant la futura Estació Central amb el nord de la ciutat, un túnel que ja estava previst i aprovat pel Ministeri de Foment espanyol i que anava a donar eixida directa als AVEs que provindrien de Madrid i d’Alacant en direcció a Castelló.

Que significarà aquesta renúncia per al trànsit de mercaderies per via d’ample europeu que ha d’unir Algeciras amb el nord d’Europa, al seu pas per València? 

Doncs que els AVEs procedents de Madrid i d’Alacant hauran de passar obligatòriament per l'”ull d’agulla” que ja és ara el túnel de la Serreria, un túnel ferroviari que va ser construït en els anys vuitanta del passat segle per a trens convencionals i amb només dos carrils, i que discorre pels barris marítims de València.

Amb aquesta decisió, el túnel de la Serreria haurà de suportar el pas del trànsit de rodalies, el servei de mercaderies del port de València, els trens de llarga distància (com l’Euromed), i ara a més els AVEs de Madrid i Alacant cap a Castelló i també el tràfic de mercaderies del Corredor mediterrani… i tot això per dues úniques vies per ambdues direccions!
Ni els mateixos Germans Marx haurien pogut imaginar una situació similar per la seua hilarant escena de la cabina en la seua pel.lícula “Una nit a l’òpera”!

I com es va gestar aquesta autèntica punyalada per l’esquena que suposa aquesta renuncia de Rita Barberà per València i el Corredor mediterrani?

La seqüència d’esdeveniments va succeir, més o menys, així:

El passat 18 de desembre la ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, va visitar València i es va entrevistar, entre altres, amb el President Alberto Fabra i amb l’alcaldessa de València, Rita Barberà (veure la crònica de la visita en un post meu anterior “La visita de la ministra Ana Pastor a València, el Corredor mediterrani, la peixatera del Mercat Central i la nova varietat de gamba “ratllada de Dénia tota grossa” anomenada Rita Barberà“).

L’endemà, el 19 de desembre, i sense que hi haguera cap declaració prèvia per part de la Ministra espanyola, Rita Barberà declarava en una roda de premsa que renunciava a que es construïra el túnel passant per baix de la ciutat, el qual, a més de servir per connectar directament els AVEs procedents de Madrid i Alacant amb Castelló, anava a evitar que l’Estació central de València funcionara com un autèntic “fons de sac”.
Les raons de la renúncia: l’enorme inversió que suposava la realització del túnel.

El dia 20 de desembre la Consellera Isabel Bonig comentava a les Corts valencianes, després d’assistir a la votació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2013, que considerava “una proposta realista” la realitzada el dia anterior per part de l’alcaldessa de la ciutat, assenyalant a més que des de la Generalitat eren conscients que en aquests moments de “dificultat econòmica” la seua execució no era viable.
La Consellera va ser preguntada també per les declaracions que havia fet el dia anterior el President de la patronal taulellera ASCER, Joaquín Piñón, qualificant de “chapuza” el projecte del tercer carril del Corredor Mediterrani (veure al respecte el meu post anterior “El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol”), a la qual va dir que no compartia aqueixes declaracions i es mostrava “convençuda” que tampoc les compartien la majoria dels empresaris castellonencs.

Aqueix mateix dia el President de la fundació Pro-AVE, Federico Félix, i el President de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata, van mostrar el seu suport a la mesura exposada per l’alcaldessa de València, argumentant també els motius econòmics, encara que no ho va fer així l’ex-president de la patronal valenciana, Rafael Ferrando, que va dir que “Això ho haurem de parlar primer…”.

Vista la polèmica que havien alçat les seues sorprenents declaracions, el 21 de desembre Rita Barberà va convocar una roda de premsa per matisar les seues paraules, assenyalant què el que havia dit no suposava una renúncia definitiva a aquest túnel, el qual es podria escometre en un altre moment, sinó què el que ella proposava era una “solució immediata” i “provisional” per a l’execució del Parc Central i per garantir l’arribada de l’AVE a Castelló en la data prevista. “Si hem d’esperar a que estiga fet el túnel passant per confiar que vaja l’AVE a Castelló, podem morir-nos esperant “, va comentar, alhora que ressaltava que “això no vol dir que haja renunciat” al túnel passant perquè el que ella proposava “no és incompatible amb que es faça en el seu moment l’eix passant”.
Així mateix, va aclarir que el plantejament que feia “no és una proposta de la ministra” de Foment, Ana Pastor, explicant que aquesta sorgia després d’haver tingut coneixement d'”unes desafortunades declaracions d’un membre del Ministeri dient: no podem escometre túnels com els de sota el Guadalquivir i els de València”.
Rita Barberà va corregir a la Consellera Isabel Bonig, qui havia declarat que la idea de renunciar al túnel passant havia partit de la ministra de Foment, Ana Pastor. «No és una proposta de la ministra, la consellera es va confondre i ja he parlat amb ella».

Aquest mateix dia, el president de la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana, Manuel Miñés, li esmenava la plana a l’alcaldessa en declarar que l’alternativa proposada per ella “no ha de invalidar el túnel ferroviari de passatgers d’alta velocitat i Rodalies sota el centre de València “, ja que deixar la principal estació de la ciutat com a terme i no com passant «no només afecta a l’AVE a Castelló, sinó a tot el trànsit ferroviari nord-sud», per considerar finalment que el moviment de entrada i eixida per la mateixa via era «tercermundista».

Fa uns dies, el secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig, va descriure la realització del túnel passant com “una necessitat bàsica sense la qual no hi haurà reindustrialització valenciana… No estem d’acord amb l’alcaldessa de València, Rita Barberá, que vol tornar a posar un semàfor roig a Europa en el Corredor mediterrani. Aquesta infraestructura no pot estar sotmesa a més vaivens conjunturals de les diferents administracions i no es pot perdre ni un sol dia més”, va afegir Ximo Puig.

És evident, i així ho avalen organitzacions com el Col.legi Oficial d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana (COIICV) o la FERRMED (associació multisectorial empresarial que actua a manera de «lobby» o grup de pressió, format per entitats públiques i privades, empreses, cambres de comerç, autoritats portuàries, etc, amb l’objectiu d’unir Europa de Nord a Sud mitjançant un corredor ferroviari que connecte les zones de major activitat econòmica i logística), que la supressió del túnel passant per l’AVE sota la ciutat de València convertiria el túnel de doble via del bulevard de Serreria en un nou “coll d’ampolla” en les comunicacions amb el continent, ja que tot el trànsit ferroviari nord-sud de la façana mediterrània hauria de passar per l’ull d’agulla de Serraria.
L’estesa del tercer carril entre Portbou i València per al 2015, amb la finalitat que per la via convencional (ample ibèric) puguen circular trens de mercaderies d’ample internacional amb destinació a Europa, col.lapsaria si es fa passar per aquest túnel l’AVE a Castelló, un AVE que, per cert, no seria ni d’alta velocitat, ja que el tercer carril no suporta velocitats superiors a 130 km/h.

I més sabent que quan unes mateixes vies ferroviàries comparteixen transport de passatgers i de mercaderies, sempre té prioritat el primer, de manera que la circulació de mercaderies pel Corredor mediterrani quedaria limitada quasi exclusivament a hores nocturnes.

Francisco García Calvo, especialista del COIICV en temes ferroviaris, va declarar que “és impossible que les dues vies de Serreria puguen absorbir els trànsits diaris de rodalies, AVE, Euromed i mercaderies, a més del manteniment”.
Per evitar aquest nou “tap” d’Europa, el President de Ferrmed, Joan Amorós, va exigir que la “circumval.lació oest de rodalies de València es faça ràpidament, ja que l’actual corredor ferroviari entre aquesta ciutat i Barcelona necessita de quatre vies… Si no es fa res, aquest tram quedarà saturat en sis o set anys”.

Així doncs, si no teníem ja poc amb el boicot històric al qual els successius governs espanyols han sotmès al Corredor mediterrani (veure el meu post “El Corredor mediterrani a València…The Neverending story), només ens faltaven els comportaments submisos i obedients dels polítics del govern valencià, alineats amb els dels seus amos de Madrid.

Quins interessos defen vosté, senyora Barberà?… Perquè els dels valencians és clar que no!
Vergonya, senyora batllessa, vergonya…!

Patraix, València (L’Horta), a 6 de gener de 2013.

Bloomberg Markets és una revista de publicació mensual nord-americana dirigida a professionals de les finances, i està considerada entre les més prestigioses del seu gènere.

En el seu darrer número mensual que va eixir a la llum aquesta mateixa setmana, va fer pública la classificació dels homes més rics del planeta.

En aquesta classificació el gallec Amancio Ortega, fundador del grup tèxtil Inditex, apareixia com el tercer home més ric del món, amb un patrimoni “conegut” de 57.500 milions de dòlars.

La publicació feia una interessant revelació: Amancio Ortega era el milionari que més havia augmentat la seua fortuna personal durant l’any 2012, un any en què bona part del món va continuar sumit en una profunda recessió i crisi econòmica, però que no va ser obstacle perquè l’amo d’Inditex augmentara la seua fortuna ni més ni menys que en 22.500 milions de dòlars, un 63% per sobre de l’exercici anterior.

S’assenyalava també que aquest espectacular augment s’havia degut fonamentalment a la forta pujada de la cotització de les accions de la seua empresa, que s’havien disparat un 66,7% durant l’any 2012.

És curiós comprovar que l’última vegada que Amancio Ortega havia aparegut en les portades dels diaris, fins l’aparició d’aquesta noticia, va ser l’octubre del passat any, i va ser perquè havia fet una donació de 20 milions d’euros a Càritas a través de la seua fundació, segons informava la pròpia organització a través d’un comunicat.

Aquesta donació representava la major aportació privada que rebia Càritas en els seus 55 anys d’història.

Sense dubte aquest gest es pot considerar un acte de filantropia notable, i fins i tot va ser presentat en alguns mitjans de comunicació com una “exaltació de la noblesa humana”, com un conte de fades embolicat en paper de cel.lofana fi, hi afegiria jo…

Però si gratem una miqueta en la història personal d’aquest multimilionari gallec i en com ha pogut acumular tal extraordinària fortuna personal a través de la seua empresa, Inditex, podem aplegar a la conclusió que no és or tot el que llueix i el que envolta els negocis d’aquest home, tal i com volen fer-nos creure determinades informacions.

El “imperi” Inditex té 5.693 botigues de roba repartides arreu del món, en vuit formats comercials diferents: Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti, Bershka, Stradivarius, Oysho, Zara Home i Uterqüe.

A València, per exemple, podem trobar una successió quasi ininterrompuda d’aquestes botigues al llarg de només un centenar de metres en un dels principal carrers comercials de la ciutat. Totes elles recapten per a un mateix magnat: Amancio Ortega.

Fa uns mesos es va fer públic que Amancio Ortega, tan orgullós ell de ser espanyol (yo soy español, español, español…, sembla que deia!), tributava fora d’Espanya des de 2007, concretament a Irlanda, pels beneficis que obtenia de la venda de roba a Internet (la més gran “botiga” d’Inditex en quant a xifra de vendes), a través de la societat “ITX E-Commerce Ireland Limited”, amb seu social a Dublín, per així estalviar-se molts diners en imposts… és clar, molt més que els 20 milions d’euros donats a Càritas!

Quan es va fer pública aquesta noticia, a les poques hores Inditex va emetre un comunicat en què anunciava que a partir de l’any següent canalitzaria el seu negoci de Internet a Espanya, explicant que ja havia constituït la societat “Inditex Ecommerce SA”, amb seu a Arteixo (A Corunya), a la qual es traspassaria tot el negoci online el 2012.

Amb aquesta actuació, Inditex passaria a pagar els imposts que generava la seua activitat en Internet a Espanya, i passaria d’abonar el 12,5% (que estava tributant a Irlanda) al entre el 18% i el 24% que pagaria a Espanya.

Quantes i quines són les persones que, directa o indirectament, treballen per al senyor Amancio Ortega fent la roba que després ven a les seues botigues arreu del planeta?

En són moltíssimes… Només a Banglasdesh, per exemple, en són aproximadament 223.000.

I en quines condicions treballen aquestes persones?

Les condicions de treball (laborals, higièniques, sanitàries…) de moltes d’elles podem afirmar que s’acosten a les de l’esclavitud (podeu veure al respecte un post meu anterior “El capitalisme torna a assassinar desenes de treballadors a Bangladesh”). 

Però Inditex, tot i les múltiples denúncies d’explotació laboral existents sobre les seues subcontractes, es nega a donar a conèixer quins són els seus proveïdors i les condicions de treball reals dels seus treballadors.

Consultada la web d’Inditex, per exemple el 2011 la companyia declarava una plantilla de 109.000 empleats, la meitat dels quals treballaven en països asiàtics. El salari mensual d’un treballador de Bangladesh és de 31 euros, treballant a més molt per sobre de les 40 hores setmanals que tenim en els països occidentals.

Fa uns mesos es va publicar l’informe ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció‘, elaborat per la “Campaña Ropa Limpia” de les ONG espanyoles Setem i Amarante.

En aquest informe es donava a conèixer que la jornada habitual de quasi el 70% de les treballadores marroquines en factories proveïdores d’Inditex era d’entre 45 i 54 hores a la setmana, mentre que el 30% d’elles superava les 55 hores setmanals de forma habitual, arribant de vegades fins a les 65 hores, amb un salari mensual de 178 euros.

El més curiós del tema és que el codi de conducta intern d’Inditex, que recull els estàndards laborals mínims que han de respectar totes les seues fàbriques proveïdores, estableix que el màxim d’hores que podran realitzar les persones treballadores en tota la seua cadena de subministrament en són 48, amb la possibilitat de realitzar, de forma esporàdica, un màxim de 12 hores extraordinàries!

L’informe descobria, a més, les dures condicions de les obreres de confecció marroquines: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical.
També feia palés que les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar, que amb freqüència es perllonga la jornada fins a les 12 hores diàries i sis dies a la setmana, per salaris inferiors als 200 euros mensuals, i que, de vegades, fins i tot per baix dels 100 euros al mes.

A les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, “se’ls fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 euros l’hora, tres vegades menys que les seues companyes“, segons denunciava l’autor de l’informe.

Al Marroc es confecciona el 10% de la roba que Inditex ven a les seues botigues.

També fa poc de temps es va fer públic què el Ministeri de Treball del Brasil va destapar l’existència de treball esclau en una subcontracta que produïa roba per Zara, després de realitzar una investigació que va durar tres mesos. 
La investigació va descobrir casos de “discriminació ètnica de les tribus Quítxua i Aimara, que rebien un tractament pitjor que altres treballadors”, alhora que “contractacions il.legals, condicions degradants i jornades exhaustives de fins a 16 hores diàries”, segons deia l’informe de la investigació.

Com a conseqüència, el Ministeri de Treball brasiler va denunciar a Inditex.

Poc després, Inditex i el Ministeri van signar l’anomenat “Terme d’Ajust de Conducta” (TAC), en el qual es va acordar una milionària inversió social per part del grup espanyol per esmenar denúncies sobre treball en condicions anàlogues a l’esclavitud en subcontractades.

El TAC, en el qual la multinacional espanyola es va comprometre a eliminar les “precàries condicions de treball en les empreses proveïdores”, va estipular una sèrie d’accions socials per un valor d’uns 1,8 milions de dòlars.

En un altra ocasió, l’agost de 2011, el Ministeri Públic de Treball del Brasil va obrir cinquanta i dos actes d’infracció a Zara, en trobar evidències que l’empresa AHA, un dels seus proveïdors al Brasil, comprava roba elaborada en dos tallers on els treballadors, procedents de Bolívia i Perú, eren sotmesos a condicions anàlogues a l’esclavitud.
 

Per acabar, i a mena de conclusió personal, tot i reconèixer l’apreciable gest realitzat per Amancio Ortega amb Càritas, pense què aquest acte de filantropia “espontània” (res anònim i divulgat als quatre vents ben interessadament) respon a la necessitat de rentar una imatge pública empresarial molt deteriorada per la procedència tacada d’explotació (també infantil) i de patiment de gran part de la roba que ven en les seues més de 5.000 botigues situades per tot arreu del món.
 

La tercera fortuna més important del planeta té un tortuós recorregut pels foscs i sòrdids tallers de confecció de Bangladesh, el Marroc i Brasil.

Patraix, València, a 4 de gener de 2012. 

Acabe d’aplegar de la festa popular de cap d’any a la plaça del meu barri, Patraix, un barri (fins al 1870 era poble independent, després absorbit per València) situat al sudoest de la ciutat de València. 

Abans d’anar-m’en a dormir, volia desitjar-vos un feliç i venturós 2013, i aprofitant que encetem un nou viatge a través d’un any ple d’incertesa, voldria engrescar-vos parlant-vos d’Ítaca, aquell deliciós poema de l’escriptor grec nascut a Alexandria, Konstantinos Kavafis, en el qual ens explica la veritable essència de la vida humana, assimilant-la a les etapes per les quals passa un llarg viatge, un viatge que és la nostra pròpia vida.

Un viatge ple d’esperances, de somnis i d’anhels, però també de dificultats, de decepcions i moltes vegades de dolor.

En el seu poema, Kavafis ens anima a saber apreciar i saber gaudir de tots i cada un dels moments del nostre devenir per la vida, fins d’aquells que ens puguen semblar mínims i insignificants, i a estar sempre predisposats a veure amb actitud positiva cada una de les mil batalles i aventures a les que ens anem enfrontant mentre dura el nostre viatge per ella.

Kavafis esmenta als Lestrígons i als Ciclops, i els relaciona amb la idea de que la voluntat de superació i de victòria està en la nostra ment, en que si pensem que són invencibles i que ens guanyaran la batalla, indefectiblement ho faran i ens venceran. És la manera que té Kavafis d’al.ludir a les pors i als prejudicis que constantment ens assalten, i que ens condicionen a l’hora d’afrontar les mil i una dificultats amb què ens adoba la vida.

Ítaca és l’objectiu, el somni, el lloc on volem aplegar.

Cada repte al qual ens enfrontem en la vida es correspon amb cadascuna de les aventures amb les quals s’enfronta Ulisses durant el seu viatge, aventures de les quals sempre podrem aprendre moltes coses I en les que sempre podrem sumar experiència, coneixement i esperit de superació, aventures que a la fi serveixen per enriquir-nos.

Quan, per fi, vam aplegar a Ítaca després d’haver lliurat moltes batalles i passat per tants reptes i aventures, aleshores sentim que hem arribat a la plenitud personal, una plenitud aconseguida sense haver tingut necessitat de buscar recompenses econòmiques i materials.

I per encetar l’any, què millor manera de fer-ho que gaudint amb el poema de Kavafis:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se’t manté alt,

si una emoció escollida

et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d’estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

FELIÇ CAMI A ÍTACA!

Patraix, València (L’Horta), a 1 de gener de 2013. 

La nova Consellera de Cultura comentà durant la seua visita que l’AVL havia estat “molt encertada” amb aquest homenatge, i va dir també que “l’homenatge intenta que els valencians siguen conscients de la grandesa d’Estellés… Hem de sentir-nos orgullosos de tindre a gent com ell que ha fet molt per aquesta terra “… Paraules i actitud plenes de seny, tot cal dir-ho, per provenir d’un membre del govern de talibans catalanòfobs que governa el País Valencià des de fa quasi dues dècades.

Maria Jose Català ja havia mostrat la seua admiració pel poeta feia unes poques setmanes, durant la seua presa de possessió de la cartera de Cultura i Esport  -on rellevava al seu anterior titular, Lola Johnson-, i durant la qual va llegir el poema de Vicent Andrés Estellés “Assumiràs la veu d’un poble”, i a més va apuntar que aquest poema sempre li havia inspirat en la seua trajectòria.

Assumiràs la veu d’un poble… la lectura d’aquest magnífic poema d’Estellés per part de la Consellera de Cultura i Educació valenciana m’imagine que degué de ressonar completament buit i sense cap significat al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, si pensem que eixia de la boca d’una Consellera que tant ha menyspreat la llengua en què parlava i escrivia el poeta de Burjassot!

I per què dic això?

Com a mostra no un botó, sinó què n’exposaré quatre:

-Març de 2011. Maria José Català, aleshores batllessa de Torrent, intervienía en un acte de proclamació de candidats locals del seu partit en el Palau de les Arts de València. Quan va iniciar el seu discurs és va disculpar davant tot l ‘auditori per si li escapava alguna paraula en valencià, ja que (va dir) tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua… Les seues paraules textuals van ser: “En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero será porque no me doy cuenta, de verdad “.
Uns moments abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat escridassat per tot l ‘auditori del PP quan havia iniciat el seu discurs en valencià… “En castellano, en castellano…“, van cridar els assistents. L’alcalde és va passar ràpidament al castellà, i a continuació María José Català és va disculpar preventivament per si li escapava alguna paraula en valencià.

-Agost de 2012. Sent Maria José Català Consellera d’Educació, el ple del Consell aprovà el Decret de plurilingüisme, pel que el seu departament preveu doblar les hores lectives d’anglès en l’educació obligatòria, des d’Infantil a l’ESO i cicles formatius. El decret va tirar endavant sense el suport de pares, docents ni sindicats.
El Decret margina l’ensenyament del valencià en el sistema educatiu, i fins al propi Comitè d’Experts del Consell d’Europa va instar la Generalitat a “aclarir” el Decret de plurilingüisme en el seu informe sobre “L’aplicació de la Carta Europea de les llengües minoritàries a Espanya“.
En l’apartat 783 d’aqueix informe s’explicitava amb contundència que: “El Comitè d’Experts considera que l’actual oferta (educativa) és insuficient, ja que no garanteix a tots els alumnes l’ensenyament en valencià“. El comitè demanava d’aquesta manera a la Generalitat que “en el pròxim informe periòdic detalle les mesures per atendre la demanda d’educació en valencià“. Així mateix, instava les autoritats a prendre mesures per garantir “la introducció d’un model trilingüe que no tinga un impacte desproporcionat sobre l’educació en valencià“.

-Desembre 2012. El ministre José Ignacio Wert-gonya convocà la Conferència Sectorial d’Educació per a exposar l’avant-Projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), a la qual va assistir la Consellera Maria Jose Català amb la resta de Consellers d’ Educació autonòmics.
Aquesta autèntica “contra-reforma” del senyor Wert, entre altres coses, prohibeix la immersió lingüística en valencià i obliga a augmentar la docència en castellà d’àrees no lingüístiques, relegant el valencià al nivell d’assignatura d’especialitat, a un nivell d’obligatorietat inferior com pot ser l ‘assignatura de Religió.
A més, no dóna contestació als més de 100.000 alumnes que optarien a l’ensenyament en valencià si hi haguera suficient oferta. Perque prop d’un 60% de centres d’Infantil i de Primària no ofereixen cap programa bilingüe en valencià a hores d’ara, i a la Secundària el percentatge ascendeix a un 66%.

Finalitzada la Conferència del ministre Wert, la Consellera valenciana va declarar que el Ministeri havia mostrat una actitud “molt dialogant” amb les Comunitats, i a més va destacar que estava “molt satisfeta”, ja que a la reunió s’havien escoltat les sol.licituds de la “Comunitat” (no va dir de quina “comunitat” parlava, si de la de veïns, de la de regants…?).

-Desembre 2012: El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va obligar a la Conselleria d’Educació a implantar una línia en valencià en un col.legi concertat del poble de Picassent, al que la hi va denegar el 2009. El tribunal va donar un mes de termini a la Generalitat perquè aprove un Pla d’Ensenyament en Valencià (PEV) en aqueix col.legi (propietat de l’Arquebisbat de València), i li va recriminar que haguera estat vetant aquesta possibilitat de manera il.legal.
Davant d’aquest requeriment, Maria Jose Català no es va mostrar molt sol.licita al mandat d’aquesta sentència, en al.legar que encara no havia arribat “oficialment” la comanda del tribunal.

Aquestes quatre situacions que he esmentat donen una idea bastant aproximada del nivell de menyspreu que fa gala l’actual Consellera de Cultura i Educació cap a la llengua de Vicent Andrés Estellés.

I per acabar el post, m’agradaria delectar-vos una mica amb el bell poema de Estellés que va recitar la boca indigna de la Consellera valenciana:

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Estem a punt d’acabar el 2012, any en el què, recordem, s’han complert 200 anys de la imposició de l’ordre polític vigent, un ordre que podríem definir com una dictadura embolicada amb llacet de democràcia, exercida per un bloc interconnectat de grups de dominació (espanyols i ara també europeus) extremadament elitistes, que són els que prenen totes les decisions rellevants.

Perquè no ens enganyem, qui ha governat l’Estat espanyol des de les Corts de Cadis són els poders militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic i econòmic, però no la ciutadania.
La suposada “soberania popular” que governa el país, simplement no s’albira per enlloc.

Lluny de ser aquella Constitució el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, com ens han venut des de fa molts anys a través de l’aparell de propaganda estatal o “Constitució-tècnia”, la promulgació de la Constitució política de la Monarquia Espanyola per les Corts de Cadis el 19 de març de 1812 va significar un desenvolupament vertiginós de l’ens estatal, sobretot dels aparells militar, policial, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional, amb la corresponent disminució de les llibertats populars.

De tot això va sorgir la dictadura perfecta que ara, dos segles després, i sota la disfressa d’una suposada democràcia, seguim patint.

El constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa dos segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament de les classes populars d’aquella època.

Aquestes van patir una enorme repressió militar, ja que aquest constitucionalisme es va imposar per les armes, i l’exèrcit va ser la seua força d’avantguarda.

La carnisseria continuada que va realitzar el constitucionalisme espanyol s’ha demostrat històricament que va ser fins i tot pitjor que la que va fer el franquisme, i a més durant molt més temps.
De fet, el títol VIII-art. 356 de la Constitució de 1812 estableix que “hi haurà una força militar nacional permanent de terra i mar, per a la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre interior“. Podem notar l’èmfasi que es fa en la defensa “de l’Estat” i “la conservació de l’ordre interior“.
Això equivalia a establir al poble, als pobles, com el “enemic”… Vos sona aquesta frase, pronunciada pel director de la Policia de València, durant la repressió de la Primavera Valenciana?

Amb la Constitució a la mà, l’exèrcit es va fer el governant en la pràctica de tot el país, bé mitjançant pronunciaments o per intervencions regulars en la vida política dels capitosts militars, els anomenats “espadones“.

L’exèrcit s’apropiava constitucionalment d’una bona part dels tributs aportats a la força per les classes populars, i amb aquests diners es va donar un impuls colossal (potser el més important de tots, fins a l’últim terç del segle XIX, juntament amb la desamortització civil) al desenvolupament del capitalisme.

Així doncs, es podria dir que l’exèrcit, juntament amb el clergat, va ser el primer explotador de les classes populars al segle XIX.
No és, doncs, casual que foren les dues institucions millor representades en les Corts de Cadis.

Les intervencions dels militars contra el poble, i també les sagnants baralles que lliuraven els diversos “espadones” entre si (o bé indirectament, a través dels seus homes de palla, polítics en general), van ensagnar el país per tot arreu.

Aquests “espadones”, molts d’ells autèntics tirans criminals, en ser alts comandaments de l’exèrcit, van ser apujats al poder per la pròpia Constitució de 1812 i les seues reproduccions constitucionals posteriors.

Així tenim a Riego, Espartero, Serrano, Narváez, 0’Donnell, Prim, Pavia i diversos més, sense oblidar dècades més tard a Primo de Rivera j a Franco. No deixa de ser grotesc que, per exemple, Espartero, potser el pitjor de tots ells en el segle XIX, va ser presentat com “el general del poble”, al mateix temps que rebia el títol de Duc de la Victòria.

Per tant, podem afirmar què un pretorianisme continuat va ser l’efecte principal de la Constitució gaditana.

La Constitució de 1812 va suposar un creixement descomunal de l’aparell estatal, alhora que es va imposar una escola primària profundament adoctrinadora, es va destruir el medi ambient a través de la seua política agrària, especialment amb les diverses des-amortitzacions, es va desmantellar el règim popular agrari (que aleshores era el del 85% de la població, de consell obert, béns comunals i sistemes d’ajuda mútua) i es va crear la burgesia en el sentit modern del terme.

També es va imposar definitivament l’ordre patriarcal, copiant-lo del jacobí Codi Civil francès de 1804, i es va atacar les llengües, llibertats i cultura dels pobles diferenciats del castellà, com els Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia, sotmetent a una especial opressió també a les Canàries.

Les successives versions actualitzades de la Constitució de 1812 no han fet més que perpetuar el sistema de domini original, amb pinzellades més o menys progressistes o reaccionàries, depenent de la versió.
Així, el 1837 es va promulgar una nova Constitució, i el 1845 una altra més. La de 1869 va ser la més “progressista” de totes, ja que va establir el sufragi universal masculí. I la promulgada el 1876 diuen que va ser la més “conservadora”, encara que ha estat la més duradora.
El 1931 és va promulgar la “Constitució de la República Espanyola”, que només es diferencia de les anteriors en què substitueix el rei per un president de la República i en què canvia la bandera, no aportant realment canvis significatius respecte a les precedents monàrquiques.

I així arribem a la dels nostres dies.

Després del franquisme s’estableix el règim actual, format a partir de la vigent Constitució Espanyola de 1978, que bàsicament ve a actualitzar i perpetuar en el fons (no així en les formes) el sistema de dominació polític-jurídic-militar creat el 1812 i revisat en els seus cinc posteriors quasi-clons constitucionals.

Cada 6 de desembre, aniversari de la Constitució de 1978, es “celebra” aquest actual sistema de dominació, aquesta dictadura constitucional, partitocràtica i parlamentarista, convenientment maquillada de democràcia.

Cadis 1812 – 2012, amb escala en Madrid 1978… res a celebrar!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de desembre de 2012.

El producte interior brut del País València representa un 9,7% del total de l’Estat espanyol.

Fent una radiografia ràpida de l’economia valenciana, ens trobem que en el cas del sector industrial, aquest percentatge és de 10,47%, ocupant el quart lloc en PIB Industrial entre les CCAA espanyoles.
El sector serveis representa el 65,84% del PIB territorial, i el sector industrial té una major importància que en el conjunt de l’Estat espanyol, amb un 12.69% del PIB territorial (un 23,23% si incloem també la construcció).
El sector agrari, relativament xicotet, arriba al 1,91% del PIB territorial, i està constituït per una agricultura exportadora i molt competitiva, destacant especialment la producció de cítrics.

Però passar d’aquest 12.69% de PIB territorial actual en industria al 20% en només 8 anys, és un objectiu molt lloable, senyor President, però al meu parer amb aquestes alforges que portem, pretendre assolir aquest objectiu és utòpic i molt poc realista.

I quines són aquestes “alforges” que Espanya, i també vostès mateixos, han carregat amb pesades pedres que estan impedint que la societat valenciana avance i es desenvolupe com cal?.

Doncs mire, per exemple l’enorme manca de liquiditat que pateixen les arques públiques valencianes per poder invertir en infraestructures i en activitats que generen riquesa, valor afegit i prosperitat per ara i per al futur, tal i com ha fet palés la setmana passada l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la situació econòmica asfixiant que pateix la Generalitat Valenciana.

I parle de coses molt concretes:

-Primer, de l’enorme espoli fiscal i del aberrant subfinançament crònics que patim els valencians per part del govern espanyol.Només l’espoli fiscal representa ja uns 6.500 milions d’euros anuals que volen a Madrid i ja no hi tornen, la qual cosa representa un 6.40% del nostre PIB.

I si parlem del subfinançament, durant l’any 2.010 vam rebre 229 euros per baix de la mitjana estatal… I per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.
I tot això, senyor president, són MOLTS DINERS amb els què no podem comptar i que ens són totalment necessaris per al nostre desenvolupament.

–Segon, les contra-reformes fiscals dutes a cau no només pels governs espanyols del règim PPsoE, sinó també pel seu govern (in)popular valencià sobre imposts que són de la seua exclusiva competència (com ara l’impost de donacions, l’impost de successions, l’impost sobre el Patrimoni, …), què han concentrat la riquesa cada vegada més en unes poques mans i, alhora, han buidat les arques públiques dels diners necessaris per invertir en polítiques públiques socials i d’estímul del creixement econòmic.

–Tercer, la paupèrrima inversió en R+D+i, que ens situa a prop del furgó de cua de l’Estat espanyol.
La despesa en R+D+i espanyola està bastant per baix de la mitjana de l’UE (1.35% espanyol enfront del 1.91% del PIB europeu), però és que l’indicador valencià està fins i tot per baix de la mitjana estatal, situant-se en el 1.00%, al nivell de les regions menys desenvolupades no ja d’Espanya, sinó d’Europa diria jo.

–Quart, la baixa inversió en el nostre sistema educatiu.
Les dades de fracàs escolar a l’ESO són ??vergonyoses: mentre la mitjana espanyola se situa en el 31%, en el nostre País ronden el 40%… A Euskadi, per exemple, aquest percentatge és del 17%.
La inversió pública per alumne ens situa entre els tres territoris de l’Estat amb menor inversió (4.840 euros/any), mentre la mitjana espanyola se situa en 5.299 euros/any.
I per si tot això no fóra poc, a més som els campions estatals en “barraquisme educatiu”, amb quasi 30.000 alumnes estudiant en barracons… Amb aquestes dades, senyor President, difícilment es pot apostar per que els nostres estudiants de l’avui ens asseguren un futur social brillant pel demà.

-Cinquè, el boicot històric i els constants entrebancs a les nostres infraestructures de comunicació per part del govern de Madrid.
I com a bon exemple ahí tenim l’història interminable del Corredor mediterrani, la via de comunicació i exportació cap a Europa que tenim els valencians per a les nostres mercaderies i de les que arriben des d’Àsia cap al cor d’Europa, una infraestructura logística tan necessària en una economia globalitzada com la que vivim.

No senyor President, amb aquestes “alforges” no es gens realista albirar un 20% d’economia industrial per al nostre territori en 8 anys.

El què cal és buidar-les de totes aqueixes pesades pedres que ens carreguen a Madrid, i també de totes aquelles que ens carreguen vostés mateixos amb les seues absurdes i a-socials polítiques fiscals regresives i retallades neoliberals.
El seu esperit de “colònia ocupada”, poc o gens reivindicatiu, que mostren tots vostès davant del govern espanyol, fa encara més pesades aquestes alforges.

Quan es va vostè a decidir a buidar les nostres alforges de aqueix insofrible llast, per a què el País Valencià camine per fi cap a un futur de molta major prosperitat econòmica i social?

Patraix, València (L’Horta), a 26 de desembre de 2012.

La clau està en la manca d’ingressos, que han caigut un 19% en dos anys.
El resultat de l’exercici de 2011 és d’un des-estalvi de 6.648 milions d’euros, un 145% més negatiu el 2010.

Per al Síndic de Comptes valencià, aquesta caòtica situació econòmica reflecteix “una situació de crisi sobre la qual s’han començat a prendre mesures” .

L’informe cita aquestes mesures: la reestructuració del sector públic empresarial, empresa pel Consell a finals del 2011, i el Pla de Pagament a Proveïdors o el Fons de Liquiditat Autonòmic (el famós FLA), articulats pel Ministeri espanyol d’Hisenda, als quals la Generalitat Valenciana s’ha acollit el 2012 com si foren autèntiques taules de salvació.

També el “insuficient finançament” de la Generalitat és citada per la Sindicatura, com en informes anteriors, entre les causes principals de la situació…

Conegut aquest informe que radiografia la realitat econòmica de la Generalitat Valenciana, el recentment nomenat Conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, va declarar: “És evident que la crisi esta açi i que les seues conseqüències són evidents, però la Generalitat l’està afrontant, compleix els seus compromisos d’estabilitat i ha fet, fa i seguirà fent els seus deures … l’informe avala l’eficiència en la gestió, el compliment amb la legalitat i l’augment de la transparència“…
I després va afegir que es mostrava «esperançat» amb que el seu homòleg al Govern espanyol, el ministre Cristóbal Montoro, finalment faria arribar a la Generalitat els 400 milions d’euros que el Consell havia demanat per acabar l’any econòmic sense contratemps, la qual cosa va ser confirmada per Madrid aquesta mateixa vesprada… la “almoina” del govern espanyol és el que mantenia “esperançat” el conseller valencià, sense realitzar cap altre tipus de valoració sobre això!

Fins ací he exposat els fets i les xifres que revela l’informe de la Sindicatura de Comptes valenciana.

Però res s’ha dit, ni en aquest informe ni per part del Govern valencià, de quines son les veritables raons de fons subjacents darrere d’aquesta ruïna econòmica estructural que estem patint els valencians al llarg de molts anys.

L’excel.lent escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va publicar l’any 1916 una de les seues més famoses novel.les: els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquells genets eren la guerra, la mort, la pesta i la fam.

Jo pense què els valencians tenim també hui en dia uns genets de l’apocalipsi propis, que son en bona mesura els responsables de l’ofegament econòmic que estem patint per part del govern espanyol.

Al meu entendre, els quatre genets de l’apocalipsi que han assolat històricament l’economia valenciana tenen un ADN genuïnament espanyol, i des del govern valencià, tot i ser-ne plenament conscients, només han alçat en els últims temps lleugeres veus per denunciar-ho.

Quins són aquests genets de l’apocalipsi valencians? En son:

– L’espoli fiscal.

– El subfinançament.

– La manca d’inversions en infraestructures públiques.

– La corrupció i el malbaratament de les finances públiques.

Si Blasco Ibáñez visquera en l’actualitat, potser podria reescriure la seua novel.la, però adaptant-la a la realitat valenciana…

El primer genet de l’apocalipsi podríem dir que és l’espoli fiscal.

El 2005, segons els balanços fiscals publicats pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’Estat), el País Valencià cedia a Espanya anualment el 6,40% del seu PIB.
En xifres actuals, aquest percentatge representa una xifra de 6.588 Milions d’euros d’espoli fiscal anual.

És a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el saldo negatiu de 15.526 milions d’euros que actualment té la Generalitat valenciana en els seus fons de maniobra, com hem vist adés, es podria liquidar en poc més de dos anys.

Perquè en el cas del País Valencià és dóna una situació inèdita al nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% a l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no és receptora sinó que és contribuent neta, i en quantitats bastant importants.

Això suposa un drenatge permanent de recursos cap a l’administració central que empobreix paulatinament el nostre territori, uns recursos que no retornen mai.
Per dir-ho clar, estem davant d’un robatori legal o d’un espoli fiscal en tota regla.

I que dir del subfinançament?

Aquest es el segon genet de l’apocalipsi, una discriminació permanent que hem patit els valencians al llarg de dècades en el repartiment Econòmic a través del sistema de finançament autonòmic.

Des de la implantació de l’estat de les autonomies, tots els models de finançament ens han penalitzat. Ja abans de la reforma de 2002, el País Valencià era el territori pitjor finançat de l’Estat. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta  injusta situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,2% de finançament respecte a la mitjana espanyola (nomes les Balears, amb el 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia un finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per realitzar les mateixes tasques, és una anomalia tremenda.

I la història és repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009.

Així el 2.009, els valencians varem rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, és a dir 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I en el 2.010 la situació és va agreujar, en rebre de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.

El President Fabra, manifestament molest en conèixer aquestes xifres, va presentar una esmena als Pressupostos per intentar aconseguir 144 milions d’euros d’inversió addicional, però tot el que va aconseguir van ser… 100.000 euros dels 144 milions demanats, un 0,0007%.

Perquè es just això és el que l’importa al País Valencià al govern de Madrid: un 0,0007%!

Aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha segut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet que el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… Fins i tot a l’època de bonança econòmica és generava deute!

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, que recomane a tothom la seua lectura, posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

I que podem dir de les Inversions estatals en obres i infraestructures públiques?

Doncs que aquest es el tercer genet de l’apocalipsi valencià.
La inversió pública en infraestructures és un dels instrument bàsics per dur a terme polítiques de creixement econòmic i de desenvolupament territorial.

Un territori com és el País València que compta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del seu PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), al 6,63% (període 2001-2004), al 6,87% (període 2005-2008) i al 4,87% (període 2009-2011), sempre i sistemàticament molt per sota de la mitjana estatal!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els Pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem vist adés.

És a dir, que no nomes és transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres territoris per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Fins i tot la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV),  que és una associació empresarial valenciana que representa els contractistes d’obres englobats en ella, ha denunciat que enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 Milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del què és va licitar el 2007 (4.978 milions).
Aquesta xifra representa deu punts per sota de la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians al furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en Obres Públiques el proper any, només per davant de les Canàries, Balears i Navarra.

Així, si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà nomes 127,89 euros, aproximadament la meitat d’Inversió que la resta de l’Estat, amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com és pot veure per sota de la mitjana.
I per a l’any 2013, si és pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

El mateix passa amb les licitacions a l’Administració general.
Segons la informació de la Cambra de Contractistes valenciana, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa és va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

I que dir dels continus i històrics retards en la inversió de l’Estat en la construcció del Corredor mediterrani, una via de mercaderies i de comunicació fonamental per a una economia industrial i agroalimentària de gran tradició exportadora com és la valenciana? (veure els meus posts anteriors on parle daquesta qüestió: “Corredor mediterrani vs. tercer carril: historia d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya” i “El Corredor mediterrani a València. The neverEnding history”

Un excel.lent llibre que recomane llegir i que documenta històricament les baixes inversions en infraestructures públiques dutes a terme pels diferents governs espanyols durant la totalitat del segle XX al Pais Valencià i a Catalunya, es “La Commonwealth catalanovalenciana”, del doctor en Geografia valencià Josep Vicent Boira.

I finalment arribem al quart genet de l’apocalipsi, sense dubtes el més genuïnament valencià i el que més s’ha agitat, sota el meu punt de vista equivocadament, per intentar explicar TOT el problema de l’economia valenciana: el malbaratament de les finances publiques i la corruPPció.

Les quantioses despeses en un aeroport sense avions, en unes carreres de F1 per un circuit urbà, en la celebració d’unes competicions de velers molt sofisticades (Amèric’s Cup), en Terra Mítica, en la Ciutat de la Llum (sense llum!), els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències (ocultes, pel que sembla!), amb edificis com l’Àgora o el Pont de l’Assut de l’or de Santiago Calatrava, d’inversió multimilionària però d’escassa utilitat social…, tot això fet amb un finançament sense limits que obeïa exclusivament a interessos polítics i que ha suposat, com tots sabem, la fallida d’un sistema financer valencià que no ha pogut resistir un dispendi tan excessiu com absurd.

I d’altra banda tenim el cas Gürtel, el cas IVEX de Julio Iglesias, el cas Calp, Emarsa, Brugal, el cas Blasco, el cas Fabra,… i un sense fi de corruPPteles que han anat buidant les arques públiques valencianes al llarg de les ultimes dècades.

Però la meua visió al voltant d’aquest quart genet de l’apocalipsi dels valencians és diferent a la que habitualment s’està divulgant, i en ella coincidisc plenament amb l’opinió que el doctor Josep Vicent Boira exposa en el seu llibre “València, la tormenta perfecta”.

Perquè efectivament, la corrupció, la malversació, el malbaratament, i la supèrbia i la “coentor” que tots aquests factors han comportat, no han segut, sota el meu punt de vista, les CAUSES, sinó més aviat les CONSEQÜÈNCIES.

Però les conseqüències de quina cosa?

Doncs les conseqüències d’una excessiva dependència del sector de la construcció dins d’un model econòmic distorsionat per una voracitat i una avarícia desmesurades… les conseqüències d’una baixa productivitat dels factors econòmics emprats amb diners fàcils i amb un nivell d’educació i de formació baix… les conseqüències de disposar d’un litoral mediterrani envejable des del punt de vista paisatgístic i de clima, el que ha estimulat una cobdícia sense límits i la manca d’escrúpols en una certa casta política governant que ha comportat la seua gradual destrucció i la seua submissió a una desenfrenada especulació urbanística.

És a dir, podem parlar d’un sistema intrínsecament corrupte indissolublement lligat al model econòmic concret.
Sense l’existència d’aquest model econòmic particular, molt segurament la corrupció no s’hauria originat en no haver tingut un mitjà natural propici en el qual iniciar-se i desenvolupar-se.

Gurtel i tants altres casos no són la causa de la corrupció, sinó l’efecte i la conseqüència d’unes polítiques econòmiques equivocades dutes a terme al llarg de molts anys, potser també, i perquè no, en part provocades per l’asfixia financera provocada pel govern central, per la manca d’uns diners que són nostres i que no arribaven ací com a conseqüència de l’espoli i del subfinançament que abans he exposat.

La conclusió que trac de tot açò es molt clara: sense ser els amos dels nostres diners i de les nostres decisions, els valencians estem condemnats de per vida a ser una “comunitat” perifèrica i marginal, amb un futur incert i sobre el qual mai no podrem decidir nosaltres, els valencians.
Això no farà una altra cosa més que perllongar la nostra llarga letargia i la nostra gradual decadència, i qui sap si la nostra desaparició com a poble diferenciat i la total assimilació econòmica i cultural per part d’interessos aliens situats al nostre ponent.

Estatut i pacte fiscal no. El què ens cal es l’Estat propi i sobirania.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de desembre de 2012.

Doncs perquè el tercer carril NO és el Corredor mediterrani, ni de prop.

La solució del tercer carril té un avantatge important: el cost econòmic. Perquè només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent. La implantació del tercer carril costaria 2,2 milions d’euros per quilòmetre, i la del Corredor mediterrani requereix una inversió de 20 milions d’euros per cada mil metres, ja què aquest necessita la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc…

I quin és el gran desavantatge del tercer carril respecte del Corredor complet?

Molt evident: l’experiència ha demostrat que, allà on hi havia col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers.
I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.
De manera que aquestes continuarien transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia. 

I quina és la moto avariada que la senyora ministra ens vol vendre?

Doncs que, probablement, l’assumpció del tercer carril com a solució per a garantir el transport ferroviari està aparcant la reivindicació històrica del Corredor mediterrani (podeu veure al respecte els meus posts anteriors: “El Corredor mediterrani a València …” The Neverending Story “ i ” Corredor mediterrani vs. tercer carril: història d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya“).

És a dir, que l’alternativa presentada ara pel Ministeri espanyol pot acabar convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani.
Allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva, la qual cosa seguiria mantenint minvada la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels propis territoris mateixos.

Tota una bona jugada dels espanyols envers els valencians i catalans!

A més de vendre’ns la moto del tercer carril mediterrani, a la senyora ministra li va donar temps també d’inaugurar la secció de peixateria que culminava la reforma integral del Mercat Central de València.
I la va fer en companyia, com no, de la nostra inefable batllessa, na Rita Barberà.

La senyora ministra va visitar les diferents parades del mercat, especialment les de la peixateria, i diuen les cròniques que va comprar d’una rica gamba “ratllada i grossa” pescada a Dénia, coneguda pels peixaters amb el nom de “Rita Barberà”, com podeu vosaltres mateixos comprovar a la foto que acompanya el post.

Les cròniques no assenyalen si la seua degustació va causar alguna indigestió a la senyora ministra, sobretot pensant en la voluminosa mida i en els collars de perles que caracteritzen aquesta varietat particular de gamba…

Patraix, València, a 19 de desembre de 2012.

El portaveu del PSOE va apuntar també algunes coses que han estat repetidament publicades i denunciades: que els recursos existents en paradisos fiscals fluctuen entre 21 i 31 trilions de dòlars -la meitat del PIB mundial-, que el 86% de les empreses cotitzades en l’Ibex-35 té filials en ells i que l’Estat espanyol només té 9 convenis amb ells per intercanviar informació i amb 25 no en té cap, el que li semblava “insuficient”.
Totes aquestes eren “raons de fons” per crear la subcomissió, i considerava la hisenda un tema fonamental per a la eixida de la crisi.

El parlamentari valencià Ricardo Sixto d’EUPV, en nom d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha), va recolzar la seua creació, però li va recordar al PSOE que en la passada legislatura tingué temps sobrat per constituir-la, però no ho va fer… També es va mostrar realista en estimar “difícil” que la subcomissió fora capaç de solucionar alguna cosa, perquè mentre que no canvie el sistema, els paradisos fiscals seguiran existint.

Per part del PP, Ana Madrazo va respondre que no compartia la necessitat ni l’oportunitat de la seua creació, a més de preguntar-li al PSOE perquè durant els seus vuit anys de Govern precedents no va fer res al respecte.

La conclusió a tota aquesta pantomima, al meu parer, està bastant clara.

Tal com va recordar Ricardo Sixto i la representant del PP, el PSOE tingué vuit anys de govern per impulsar una comissió similar, i no li va interessar fer-ho. Ara intenta, un cop més, rentar la seua imatge davant l’opinió pública i sumar-se al carro dels que demanen que s’investigue on han anat a parar tots els diners que es van generar durant la bombolla immobiliària, així com aquell que en origen va generar l’enorme deute dels bancs espanyols amb els bancs alemanys i francesos que, fet i fet, ha generat el problema de deute públic que hui pateix l’Estat espanyol.

I efectivament, crec que ja no enganyen a ningú… El PSOE és hui en dia un partit en plena decadència a tot l’Estat espanyol, que ni amb mil i una iniciatives com aquesta aconseguirà recuperar la imatge de “partit d’esquerres” que tant ha embrutat amb polítiques “soci-liberals”, quan no obertament neoliberals, clàssiques de la 3 ª via al socialisme, i que han aplicat durant pràcticament tots els seus anys de govern, i més especialment durant els de José Luis Rodriguez Zapatero.

Però la realitat és que aquesta iniciativa ha posat al descobert, una vegada més, quins són els interessos que realment defensa el PP… i que també ha defensat el PSOE durant els anys en què ha governat.

Quins són aquests interessos?

Per saber-ho només cal veure quines són les empreses que, tot i la brutal crisi que afecta la major part dels ciutadans, no han parat d’incrementar els seus beneficis, gràcies a haver estat extraordinàriament beneficiades per les diferents contra reformes fiscals que, tant PP com PSOE, han dut a cau en els últims anys, així com per la permissivitat que han mantingut aquests governs cap al immens flux de capitals que ha fugit des de l’estat espanyol cap a multitud de paradisos fiscals.

Per començar només faré un esment: el 82% de les empreses de l’Ibex-35 tenen empreses filials o participades en paradisos fiscals. I el 18% restant té entre els seus accionistes més importants companyies que estan domiciliades en paradisos fiscals, segons afirma un informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).
Totes les empreses que cotitzen en l’Ibex-35 tenen vinculació patrimonial amb empreses domiciliades en paradisos fiscals, directament o a través dels seus amos més importants, assenyala l’informe d’aquest Observatori corresponent a l’any 2009, que descriu a més algunes enginyoses tècniques utilitzades per les companyies per eludir el pagament d’imposts.

El document assenyala que les empreses de l’Ibex-35 amb major nombre de societats domiciliades en paradisos fiscals són: Repsol YPF, Banco Santander, BBVA, Ferrovial, Gas Natural, Abengoa, Abertis, Inditex, Banc Sabadell i Telefónica.
Els paradisos fiscals més utilitzats per les empreses de l’Ibex-35 són: Països Baixos (63), Delaware (EUA) (41), Luxemburg (26), Illes Caiman (25), Suïssa (22), Puerto Rico (14), Panamà (13), Jersey (12).

Les societats domiciliades en paradisos fiscals amb activitats que semblen no ser operatives pertanyents a empreses de l’Ibex sumen 272, en 27 països diferents.

Algunes de les empreses de l’Ibex informen, no només de la ciutat on els seus participades tenen el domicili social, sinó també de l’adreça exacta. Així, s’ha pogut comprovar que la immensa majoria de les que aporten aquesta adreça postal, estan domiciliades en tan sols dues direccions, ubicades a l’estat nord-americà de Delaware, un conegut paradís fiscal com he apuntat adès.
En aquest domicili de Delaware, un edifici de tant sols una planta, estan registrades 6.500 empreses!. I encara més, dos terços de les empreses de la llista d’empreses ‘Forbes 500′ -les més importants del món- tenen domiciliada alguna empresa en aquest lloc. Entre elles figuren Ford, AmericanAirlines, General Motors, Coca-Cola i KentuckyFriedChicken.

L’informe també assenyala que Corporation Trust Company és l’empresa que gestiona aquest local a Delaware, on les grans multinacionals comparteixen despeses de local i de secretàries, encara que sembla que la immensa majoria dels casos no necessiten a ningú físicament desplaçat per gestionar el moviment de fons… una autèntica cabina dels germans Marx!

De les 35 empreses que integren el principal selectiu de la Borsa espanyola, 28 van comptar en l’exercici del 2009 amb 272 participades domiciliades en paradisos fiscals com Illes Caiman, Jersey, Països Baixos, o l’estat de Delaware.

Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA, se situen al costat de Repsol com les majors companyies de l’Ibex-35, l’índex que agrupa les empreses cotitzades més grans pel que fa a nombre de societats obertes en paradisos fiscals.

L’entitat d’Emilio Botín disposa de 34 societats operatives en països com Bahames, Suïssa, Panamà o Luxemburg, mentre que en el cas del BBVA, el nombre de filials obertes en aquest tipus d’enclavaments es xifra en 23. Aquestes societats tenen com a objecte social tant els serveis financers com les centrals de compra i gestores de drets de marca i franquícies.

Les reestructuracions dels balanços de les entitats de crèdit provoquen situacions curioses. Una d’elles és la del Banc Santander, que va guanyar més diners l’any passat amb els seus 15 filials situades en paradisos fiscals que amb les 1.714 oficines de Banesto. Aquestes quinze filials van aportar 169 milions d’euros al benefici consolidat del grup. Una xifra que, tot i suposar un descens del 8,75% respecte al benefici obtingut el 2010, va ser superior als 125 milions que va guanyar Banesto.
I així és, encara que puga semblar increïble, Banesto, amb la seua extensa xarxa d’oficines en les que dóna feina a més de 8.600 treballadors, va contribuir menys al benefici consolidat del grup que els 180 directius distribuïts per les 15 filials en territoris en anomenats off–shore. La majoria estan a Illes Caiman, Jersey i Illa de Man

Caiman, un altre país on molts inversors radiquen les seues empreses per a eludir al fisc, és un dels paradisos preferits pel Banc de Santander. Enllà hi tenen un banc inactiu, heretat del mexicà Serfín, però sobretot diverses filials emissores, com Santander Central Hispano Financial Services, Santander Central Hispano Issuances, Santander Central Hispano International i Totta & Açores Financing Limited. A més, té una altra en Guemsey, una xicoteta illa situada al Canal de la Mànega, entre França i Anglaterra.
Addicionalment, manté altres quatre sucursals, tres a les Illes Caiman i una a Illa de Man. A més, el grup controla altres societats des de Brasil també domiciliades a Caiman i participa en diverses inversions financeres amb residència en paradisos fiscals. També té sis filials domiciliades a Bahames, país que des d’agost de 2011 ja ha regularitzat la seua situació gràcies a l’acord d’intercanvi d’informació entre l’estat espanyol i la Commonwealth de l’illa situada entre Cuba i República Dominicana. En totes aquestes guanyar 146 milions d’euros.

Arran de la sentència del Tribunal Suprem, la primera reacció pública del Consell va ser positiva: comunicar que acatava la decisió del Tribunal, en afegir que “En conseqüència, s’acata la sentència i s’anul.larà la multa a ACPV, així com la prohibició de les re-emissions de TV3, atès que el Tribunal Suprem considera que una comunitat autònoma -en aquest cas la Comunitat Valenciana- no té capacitat de prohibir aquestes re-emissions radioelèctriques “.

ACPV, davant la positiva reacció del Consell, declarava poc després que TV3 podria emetre “dilluns o demà” si s’arribava a un acord amb la Generalitat, alhora que assenyalava que era “un gran dia per a la democràcia i la llibertat”, i que la sentència “soterra l’era Camps i les seues arbitrarietats”. Manifestava també que creia “que el Govern valencià estarà content per la sentència, perquè recull les aspiracions de valencians, catalans, gallecs i bascos “, i també “pel compromís que Alberto Fabra va adquirir quan era alcalde de Castelló de donar solució a aquest conflicte”.
Alhora ACPV demanava a Alberto Fabra, que “solucione aquest absurd conflicte” i oferia “tota la xarxa de repetidors d’ACPV gratuïtament a la Generalitat perquè es puga veure TV3″.

Però a les poques hores, després d’aquestes positives manifestacions del Consell i d’ACPV, que semblaven aventurar un ràpid acord i restabliment de les emissions de la TV3 a territori valencià, alguna cosa va començar a canviar…

Perquè el Consell, a través del seu vicepresident i portaveu, José Císcar, va declarar que l’únic interlocutor per “desbloquejar” l’emissió de TV3 al País Valencià era el Govern català, negant-se així a tindre cap tipus de contacte o negociació amb Acció Cultural: “El que tinc molt clar és que amb qui hem d’arribar a acords és amb el Govern català”, declarava el vicepresident.

I a més afegia una nova i folklòrica condició, treta del barret de copa dels conills. Exigia l’executiu català que respectara les senyes d’identitat de tots els valencians: “En el moment en què el Govern català estiga disposat a respectar les senyals d’identitat de tots els valencians, la llengua, les nostres tradicions, els símbols que els valencians ens hem donat com a propis en el nostre estatut d’autonomia, podem arribar a un acord de reciprocitat i desbloquejarem absolutament tot, però amb el Govern català que és el que té les competències”.
En quant a la sentència dictada pel Tribunal Suprem, Císcar afirmava que l’advocacia de la Generalitat “ara mateix està estudiant detinguda i minuciosament la sentència per veure quines implicacions té”.

L’endemà, l’ajuntament de Morella declarava que recuperava la normalitat en el seu espai radioelèctric, després de dos anys i mig en què no s’havien pogut veure les cadenes autonòmiques d’Aragó i Catalunya.
Morella es convertia així en el primer territori valencià en què es restituïen aquestes emissions, basant-se en la sentència fallada pel Tribunal Suprem de Justícia.
El batlle de Morella, Rhamsés Ripollés, afirmava que “la Generalitat Valenciana mai va haver de apagar els repetidors ni atemptar contra la llibertat d’expressió i informació dels ciutadans, així que ja era hora que es recuperara la normalitat a la nostra comarca” a més d’instar a “la Generalitat Valenciana a complir amb la sentència i que regularitze de fet la situació en tot el nostre territori”.
Per la seua banda, el regidor de governació de Morella, Ernest Blanch, també afirmava que “la sentència demostra que l’ex-president de la Generalitat va abusar de la seua autoritat, en un acte sense precedents, vulnerant els drets dels ciutadans i confiem que el actual Consell retorne les aigües al seu curs “, al mateix temps que reivindicava “una televisió sense fronteres, en la qual els ciutadans i ciutadanes puguen triar quins continguts volen veure en les seues televisions, amb una acció immediata i sense traves, atenent a la nostra realitat geogràfica, administrativa, cultural i sociolingüística, ja que Morella no és només el centre geogràfic de l’antiga Corona d’Aragó, sinó que també és centre territorial, econòmic i sociolingüístic”.

En conèixer aquesta notícia, la reacció del Consell, novament a través del seu vicepresident, no es va fer esperar.

José Ciscar va declarar en una compareixença després d’un ple del Consell que “ja siga un ajuntament o una entitat privada dona el mateix…” perquè la sentència del TS “el que diu és que les comunitats no tenen aquesta competència -per sancionar en aquesta matèria-, però no diu que els casos siguin lícits”, de manera que la sentència “no desmenteix la infracció”, assegurant a més que “A partir d’ací i atès que la competència és estatal, el que farà el Consell és, amb caràcter immediat, traslladar al Govern d’Espanya perquè actue en conseqüència”…
Es a dir, el que el vicepresident valencià estava insinuant es que cridarien al seu cosí de Zumosol-rojigualdo perquè li donara una bona lliçó als insubmisos pancatalanistes valencians!

Vista aquesta insuportable censura a la llibertat d’expressió i a la lliure comunicació en la llengua que ens uneix als ciutadans de les dues ribes del riu Sénia, i que continua protagonitzant el Consell ara presidit per Alberto Fabra, vaig decidir retrocedir en el temps només uns mesos tirant mà d’hemeroteca, concretament al mes de febrer de 2011, uns dies després que ACPV decidira suspendre les emissions de TV3 a través dels seus repetidors, a causa del brutal assetjament al que li estava sotmetent econòmic el govern de Francisco Camps.

En l’hemeroteca d’internet vaig poder trobar una declaració institucional feta pel consistori municipal de la ciutat de Castelló de la Plana, que comptava amb l’acord de tots els grups polítics del consistori, inclòs el PP.

En aquesta declaració de l’ajuntament de Castelló, es deien coses tan sucoses i sorprenents (per procedir també del PP) com aquestes:

– “Malgrat tota aquesta legislació (Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries) i normativa, les emissions de TV3 i de la resta de canals Públics catalans al País Valencià han patit contínuament entrebancs per part dels poders públics. Des de 1985, any en el qual l’aleshores delegat del Govern espanyol del PSOE, va clausurar un repetidor instal.lat per un grup de radioaficionats, fins a l’any 2007, en el qual el Consell Valencià, del PP, va executar el tancament forçós dels repetidors de TV3 al País Valencià. La situació de les emissions en territori valencià del conjunt de canals públics catalans mai no ha estat definitivament solucionada”.

– “Darrerament, la manca de voluntat del PP valencià d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya per tal que els emissions de les televisions públiques d’ambdós territoris és pogueren veure al País Valencià i a Catalunya, va quedar clarament reflectida al vot contrari a les Corts Valencianes, al maig de 2009, d’una iniciativa defensada pel diputat i Secretari General del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera. Aquesta iniciativa pretenia instar el Govern Central a solucionar els problemes tècnics adduïts pel Consell, amb la posada en marxa d’un múltiplex, alhora que és demanava el Consell i la Generalitat de Catalunya a aplicar la reciprocitat en els emissions dels seus respectius canals televisius públics “.

I concloïa:

– “És per tot açò que l’Ajuntament de Castelló, i a Proposta del Bloc, ha acordat:

-Instar el Govern Central a prestar conformitat a la Tramitació de la iniciativa legislativa popular ‘Televisió sense fronteres’, per tal de garantir les emissions de totes les televisions realitzades total o parcialment en la nostra llengua pròpia en el conjunt del domini lingüístic.

–Instar el Consell Valencià a arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya pel que fa a les emissions de TV3 i els altres canals públics catalans, i Canal 9 i la resta de canals públics valencians, que permeta que tots siguen rebuts al conjunt del territori valencià i català”.

El aleshores batlle de Castelló era un tal… Alberto Fabra!?

Vaig haver de refregar-me els ulls en veure aquest nom, ja que pensava que estava llegint malament… Però no, era ell, Alberto Fabra, emetent un dur comunicat contra el Consell de Francisco Camps per la censura i la manca de voluntat d’acord amb la Generalitat de Catalunya per solucionar el tema de la recepció del senyal de la TV3 en territori valencià.

Vaig pensar fins i tot que seria una coincidència de noms, segurament seria un altre Alberto Fabra qui estaria governant la ciutat de Castelló…

Però una pàgina web en la qual apareixia al Facebook de l’autèntic Alberto Fabra, va dissipar definitivament tots els meus dubtes.

Era ell, sense dubte, el aleshores batlle de Castelló i el ara President de la Generalitat Valenciana, i era el seu Facebook (que podeu veure en aquest post).

En el seu Facebook, Alberto Fabra apel.lava a la “llibertat” per veure la TV3 a Castelló, i deia: “Sembla mentida que al segle XXI es limite la possibilitat que les persones puguem triar el mitjà de comunicació que desitgem sintonitzar”!

Francament, tot això em deixa molt preocupat. Perquè en conèixer aquesta hilarant història, em plantege aquestes preguntes:

Tindrem com a President de la Generalitat un Doctor Jekyll i Mr. Hyde en versió fallera governant-nos?

Pateix el nostre President d’un seriós trastorn de personalitat bipolar, que el fa estar unes voltes a favor de l’emissió de la TV3 al País Valencià, i altres voltes en contra?

Coneixeu algun psiquiatre de confiança que sàpiga tractar trastorns bipolars, per recomanar-li al nostre President?

Patraix, València (L’Horta), a 16 de desembre de 2012.