La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Bloomberg Markets fa públic qui és la tercera fortuna més important del planeta: Amancio Ortega, l’amo d’INDITEX-plotació.
Bloomberg Markets és una revista de publicació mensual nord-americana dirigida a professionals de les finances, i està considerada entre les més prestigioses del seu gènere.
En el seu darrer número mensual que va eixir a la llum aquesta mateixa setmana, va fer pública la classificació dels homes més rics del planeta.
En aquesta classificació el gallec Amancio Ortega, fundador del grup tèxtil Inditex, apareixia com el tercer home més ric del món, amb un patrimoni “conegut” de 57.500 milions de dòlars.
La publicació feia una interessant revelació: Amancio Ortega era el milionari que més havia augmentat la seua fortuna personal durant l’any 2012, un any en què bona part del món va continuar sumit en una profunda recessió i crisi econòmica, però que no va ser obstacle perquè l’amo d’Inditex augmentara la seua fortuna ni més ni menys que en 22.500 milions de dòlars, un 63% per sobre de l’exercici anterior.
S’assenyalava també que aquest espectacular augment s’havia degut fonamentalment a la forta pujada de la cotització de les accions de la seua empresa, que s’havien disparat un 66,7% durant l’any 2012.
És curiós comprovar que l’última vegada que Amancio Ortega havia aparegut en les portades dels diaris, fins l’aparició d’aquesta noticia, va ser l’octubre del passat any, i va ser perquè havia fet una donació de 20 milions d’euros a Càritas a través de la seua fundació, segons informava la pròpia organització a través d’un comunicat.
Aquesta donació representava la major aportació privada que rebia Càritas en els seus 55 anys d’història.
Sense dubte aquest gest es pot considerar un acte de filantropia notable, i fins i tot va ser presentat en alguns mitjans de comunicació com una “exaltació de la noblesa humana”, com un conte de fades embolicat en paper de cel.lofana fi, hi afegiria jo…
Però si gratem una miqueta en la història personal d’aquest multimilionari gallec i en com ha pogut acumular tal extraordinària fortuna personal a través de la seua empresa, Inditex, podem aplegar a la conclusió que no és or tot el que llueix i el que envolta els negocis d’aquest home, tal i com volen fer-nos creure determinades informacions.
El “imperi” Inditex té 5.693 botigues de roba repartides arreu del món, en vuit formats comercials diferents: Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti, Bershka, Stradivarius, Oysho, Zara Home i Uterqüe.
A València, per exemple, podem trobar una successió quasi ininterrompuda d’aquestes botigues al llarg de només un centenar de metres en un dels principal carrers comercials de la ciutat. Totes elles recapten per a un mateix magnat: Amancio Ortega.
Fa uns mesos es va fer públic que Amancio Ortega, tan orgullós ell de ser espanyol (yo soy español, español, español…, sembla que deia!), tributava fora d’Espanya des de 2007, concretament a Irlanda, pels beneficis que obtenia de la venda de roba a Internet (la més gran “botiga” d’Inditex en quant a xifra de vendes), a través de la societat “ITX E-Commerce Ireland Limited”, amb seu social a Dublín, per així estalviar-se molts diners en imposts… és clar, molt més que els 20 milions d’euros donats a Càritas!
Quan es va fer pública aquesta noticia, a les poques hores Inditex va emetre un comunicat en què anunciava que a partir de l’any següent canalitzaria el seu negoci de Internet a Espanya, explicant que ja havia constituït la societat “Inditex Ecommerce SA”, amb seu a Arteixo (A Corunya), a la qual es traspassaria tot el negoci online el 2012.
Amb aquesta actuació, Inditex passaria a pagar els imposts que generava la seua activitat en Internet a Espanya, i passaria d’abonar el 12,5% (que estava tributant a Irlanda) al entre el 18% i el 24% que pagaria a Espanya.
Quantes i quines són les persones que, directa o indirectament, treballen per al senyor Amancio Ortega fent la roba que després ven a les seues botigues arreu del planeta?
En són moltíssimes… Només a Banglasdesh, per exemple, en són aproximadament 223.000.
I en quines condicions treballen aquestes persones?
Les condicions de treball (laborals, higièniques, sanitàries…) de moltes d’elles podem afirmar que s’acosten a les de l’esclavitud (podeu veure al respecte un post meu anterior “El capitalisme torna a assassinar desenes de treballadors a Bangladesh”).
Però Inditex, tot i les múltiples denúncies d’explotació laboral existents sobre les seues subcontractes, es nega a donar a conèixer quins són els seus proveïdors i les condicions de treball reals dels seus treballadors.
Consultada la web d’Inditex, per exemple el 2011 la companyia declarava una plantilla de 109.000 empleats, la meitat dels quals treballaven en països asiàtics. El salari mensual d’un treballador de Bangladesh és de 31 euros, treballant a més molt per sobre de les 40 hores setmanals que tenim en els països occidentals.
Fa uns mesos es va publicar l’informe ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció‘, elaborat per la “Campaña Ropa Limpia” de les ONG espanyoles Setem i Amarante.
En aquest informe es donava a conèixer que la jornada habitual de quasi el 70% de les treballadores marroquines en factories proveïdores d’Inditex era d’entre 45 i 54 hores a la setmana, mentre que el 30% d’elles superava les 55 hores setmanals de forma habitual, arribant de vegades fins a les 65 hores, amb un salari mensual de 178 euros.
El més curiós del tema és que el codi de conducta intern d’Inditex, que recull els estàndards laborals mínims que han de respectar totes les seues fàbriques proveïdores, estableix que el màxim d’hores que podran realitzar les persones treballadores en tota la seua cadena de subministrament en són 48, amb la possibilitat de realitzar, de forma esporàdica, un màxim de 12 hores extraordinàries!
L’informe descobria, a més, les dures condicions de les obreres de confecció marroquines: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical.
També feia palés que les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar, que amb freqüència es perllonga la jornada fins a les 12 hores diàries i sis dies a la setmana, per salaris inferiors als 200 euros mensuals, i que, de vegades, fins i tot per baix dels 100 euros al mes.
A les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, “se’ls fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 euros l’hora, tres vegades menys que les seues companyes“, segons denunciava l’autor de l’informe.
Al Marroc es confecciona el 10% de la roba que Inditex ven a les seues botigues.
També fa poc de temps es va fer públic què el Ministeri de Treball del Brasil va destapar l’existència de treball esclau en una subcontracta que produïa roba per Zara, després de realitzar una investigació que va durar tres mesos.
La investigació va descobrir casos de “discriminació ètnica de les tribus Quítxua i Aimara, que rebien un tractament pitjor que altres treballadors”, alhora que “contractacions il.legals, condicions degradants i jornades exhaustives de fins a 16 hores diàries”, segons deia l’informe de la investigació.
Com a conseqüència, el Ministeri de Treball brasiler va denunciar a Inditex.
Poc després, Inditex i el Ministeri van signar l’anomenat “Terme d’Ajust de Conducta” (TAC), en el qual es va acordar una milionària inversió social per part del grup espanyol per esmenar denúncies sobre treball en condicions anàlogues a l’esclavitud en subcontractades.
El TAC, en el qual la multinacional espanyola es va comprometre a eliminar les “precàries condicions de treball en les empreses proveïdores”, va estipular una sèrie d’accions socials per un valor d’uns 1,8 milions de dòlars.
En un altra ocasió, l’agost de 2011, el Ministeri Públic de Treball del Brasil va obrir cinquanta i dos actes d’infracció a Zara, en trobar evidències que l’empresa AHA, un dels seus proveïdors al Brasil, comprava roba elaborada en dos tallers on els treballadors, procedents de Bolívia i Perú, eren sotmesos a condicions anàlogues a l’esclavitud.
Per acabar, i a mena de conclusió personal, tot i reconèixer l’apreciable gest realitzat per Amancio Ortega amb Càritas, pense què aquest acte de filantropia “espontània” (res anònim i divulgat als quatre vents ben interessadament) respon a la necessitat de rentar una imatge pública empresarial molt deteriorada per la procedència tacada d’explotació (també infantil) i de patiment de gran part de la roba que ven en les seues més de 5.000 botigues situades per tot arreu del món.
La tercera fortuna més important del planeta té un tortuós recorregut pels foscs i sòrdids tallers de confecció de Bangladesh, el Marroc i Brasil.
Patraix, València, a 4 de gener de 2012.
Eso viene cuando uno ya es rico.
Ummm como es posible de hacer batas de guatiné a pasar a comprar locales comerciales en ciudades de primer orden y en 15 años ser una potencia mundial del retail?¿?¿
Sin financiación?
solo de lo que daban las batas de guatiné?
raro cuanto menos
Estimat amic Lluis de Patraix,
Treballe com responsable d’exportació a l’Africa d’una empresa del vallès. I crec la teua analisi no es correcta.
Crec que conec la realitat africana prou be i la marroquina en particular.
No tens que comparar els teus standards de nivell de vida amb els que aquestos treballadors tenen, tens que comparar-los amb els que ells tindrien si no hi hagueren estes empreses al Marroc. Si un treballador marroquí treballa per una empresa marroquina et puc asegurar que les condicions de salari, seguretat a la faena i tracte personal sont molt pitjors.
Jo visite empreses gestionades per marroquins i per extrangers. I com te pots imaginar si es l’africà qui dirigix l’empresa, els pobres treballadors no tenen cap dret. Per aixó pense que tenim que comparar es la situació actaul amb l’alternativa real. Clar que estaría millor que pagaren un sou occidental, pero si fos així, la ford mai no haguera vingut a Almussafes. I si es paga lo mateix, Zara produïria a Galicia.
Per altra banda jo no se quantes tendes te Inditex al Pais Valencià, pero supose que mes de 100 n’ hi haura. Si per mitjana en tenen 10 persones treballant. Aquest senyor està sostenent a unes 1000 families valencianes. Jo no se si paga be o no, ni com son les seues practiques de empresa, pero jo li tindria a priori una mica d’estima.