La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Reflexions al voltant de la nova tragèdia humana esdevinguda en els inferns de confecció de roba de Bangla Desh.

1
Publicat el 30 d'abril de 2013

El 8 de març de 1908, 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que els van llançar davant la negativa d’abandonar el tancament en el qual protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien.

En Abril del 2005, 61 treballadors del sector del tèxtil van morir en la fàbrica de productes tèxtils Spectrum Garments de Dhaka, capital de Bangla Desh, al ensorrar-se un edifici en mal estat de nou pisos que albergava fàbriques de confecció tèxtil. Inditex era un dels seues clients.

El 25 de novembre 2012, 110 treballadors van morir a l’incendi que és va desencadenar en una fàbrica tèxtil de vuit plantes que fabricava roba majoritàriament per a l’empresa nord-americana Walmart. La fàbrica es trobava situada a la ZPE (Zona Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dhaka, i l’incendi va causar-se degut a una fallida elèctrica produïda com a conseqüència de la ínfima qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica.

El 26 de gener de 2013, 7 treballadors d’una fàbrica tèxtil moren com a conseqüència d’un incendi produït en Dhaka a la factoria de Smart Dhaka Export Garments. Entre d’altres, en aquesta fàbrica es produïa roba per Bershka i Lefties, dues de les marques d’Inditex.

El 24 d’abril de 2013, 381 persones resulten mortes (i centenars encara desaparegudes) després de l’ensorrament d’un edifici de vuit pisos a Dhaka. L’edifici albergava quatre tallers tèxtils que pertanyien a les companyies Phantom Apparels Ltd, New Wave Style Ltd, New Wave Bottoms Ltd i New Wave Brothers Ltd, que fabricaven peces de vestir entre d’altres per a Benetton, Wal-mart i Disney.

Nova York … Dhaka (Bangla Desh), dos indrets separats en l’espai-temps per milers de quilòmetres de distància i un segle de diferència, però que romanen units en la infausta memòria de la humanitat per l’assassinat per part de molts centenars de vides de treballadors per part del capitalisme salvatge.

 

Al març de 1907, 15.000 obreres van marxar per Nova York al crit de “Pa i roses!”. Pretenien sintetitzar en aquesta consigna les seues demandes per un augment de salari i per millors condicions de treball.

Al març de l’any següent, arran de la mort de més de 140 dones joves en una fàbrica tèxtil on treballaven tancades en condicions inhumanes, durant el Congrés Internacional de Dones Socialistes es va decidir establir el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, en homenatge a aquelles que van portar endavant les primeres accions de dones treballadores organitzades contra l’explotació capitalista.

A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat.
El segle XIX deixava encunyat el terme “capitalisme manchesterià”, el paradigma d’un capitalisme en estat pur, de feroç competència entre els xicotets productors en un ambient de completa llibertat de mercat i d’explotació salvatge dels treballadors, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.

Aquell capitalisme manchesterià, superat ja fa moltes dècades als EUA i Europa, ara amb la globalització econòmica s’ha traslladat a nombrosos països asiàtics per quedar-s’hi i produir en condicions d’esclavitud els vestits que es vendran a molts milers de quilòmetres de distància a les botigues de roba de moda de les ciutats europees i americanes.

La xifra és esglaiadora: més de 700 treballadors de la confecció han estat assassinats pel sistema empresarial que ha tornat a aplicar el capitalisme manchesterià des de 2005 a Bangla Desh, segons l’Organització Internacional Fòrum de Drets.

Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seua clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, milions d’obreres de la Xina, el Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, en condicions infrahumanes i a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seues necessitats més bàsiques.

La deslocalització de la producció de roba a països del Tercer Món es va accelerar als anys 90, moment en què es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors.

Les grans marques que fins a fa poc produïen la seua pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades a tot el món, però en tallers i fàbriques que són propietat de tercers.

Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les xicotetes firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H & M o Zara, del grup Inditex, no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de confecció de la roba que comercialitzen.

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va ser als 1970 i va tindre com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia.
L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que el 1974 se signara l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals feren recerca de proveïdors a altres països que no estigueren inclosos en el sistema de quotes.

En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic es convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu.

A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Camboia, Laos o Birmània.

Els darrers països escollits a la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat . És a dir, d’una major explotació.

 

La indústria de la moda, a més, impedeix el seu propi desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.

L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors, segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quede al Marroc, a la Xina o Bangla Desh .

El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa, malgrat fer interminables jornades laborals.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeta cobrir les seues necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seua major preocupació.

En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes de treball i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà.

Quasi tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats.

A Bangla Desh, per exemple, no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació.

Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart, comentava en una entrevista realitzada el 2009 que “hi han augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. 

A Bangalore (Índia) hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un 10% en els últims 15 anys. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.

Però la pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual.
Només després de grans mobilitzacions, els treballadors van aconseguir que el 2006 es pujara significativament el salari mínim… però la triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada.

El PIB de Bangla Desh creix a un ritme del 5% des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals. Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres.

Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-s’hi perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantindre una família. Extorsionant la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seua salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida mínimament digna.

Després d’anys treballant en habitacions xicotetes, mal il.luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.

Les condicions dels tallers en els que són objecte d’esclavitud no compleixen normatives de seguretat, explicant així la gran quantitat d’accidents haguts per enfonsaments i incendis, amb el resultat de moltíssims treballadors morts i ferits.

A aquests treballadors se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se.
En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col.lectiva.
Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, a sovint, a la violència física.

El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats.

Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions per part de les firmes internacionals.
Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització obrera.

Manchester… Nova York… Bangla Desh. Tant fa més d’un segle com ara, escenaris del terrorisme empresarial que actua a l’empar de la doctrina econòmica neoliberal, responsable directe del patiment de milions d’obrers i de la mort de milers de treballadors, o diguem-ho sense eufemismes, dels seus assassinats.

Fins quan seguirem mirant cap a un altre costat quan comprem vestits de les grans firmes de moda que s’enriqueixen amb això?
O ens conformarem amb tapar-nos el nas per no sentir la pudor a explotació, a mort i a patiment humans de les què estan impregnades aquestes robes?

Patraix, València (L’Horta), a 30 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Manifestació del 25 d’abril a València: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent” (Ovidi Montllor)

1
Publicat el 28 d'abril de 2013

Ahir vespre els carrers del centre de València tornaren a omplir-se de senyeres quatribarrades i estelades. 

Milers de valencians vam eixir al carrer reivindicant un millor finançament, la fi de l’espoli econòmic espanyol i la independència del País i la del conjunt de la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Aquesta diada del 25 d’abril ha estat marcada, com poques vegades, per la brutal crisi econòmica i social, amplificada en el nostre territori per un estat espanyol governat per la dreta més reaccionària, neoliberal i centralista. 

Aquest problema no es resol amb un canvi de govern al Parlament espanyol o a la Generalitat Valenciana… és el mateix parany de sempre.
Perquè el principal obstacle per al futur del nostre País és un estat espanyol que ens espolia els nostres recursos i pren decisions en el nostre nom i contra nosaltres.

Al meu parer, el camí passa per trencar aquesta relació en que l’estat espanyol tracta el País Valencià com una colònia, quedant-se els nostres recursos per mantindre un estat de baixa qualitat democràtica i decidit a desmantellar els serveis públics del benestar per tal de satisfer els desitjos de l’oligarquia financera madrilenya i les grans empreses que viuen a costa dels recursos públics.

La solució no pot ser un altra més que: Dret a decidir i autodeterminació.
Ja no volem les molletes, volem el pa sencer, com deia el gran Ovidi Montllor.

Acabe el post amb una cançò de l’Ovidi que expressa aquest sentiment de llibertat del nostre poble: Tot explota bé pel cap o per la pota:

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.

Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.

Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.

No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.

Mullem d’or al qui ens la pren.
És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar
per al sou que ens fan guanyar
per al sou que ens fan guanyar.

Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió
i, allò que es diu amb passió,
fer valer la nostra raó.

Perquè… ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força, creixent.

Les molles volen al vent,
les molles volen al vent,
les molles volen al vent…

Patraix, València (L’Horta), a 28 d’abril de 2013.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

25 d’abril 1707-2013: 306 anys ofrenant noves glòries i amollant diners a Espanya.

1
Publicat el 25 d'abril de 2013

Avui fa 306 anys que l’antic Regne de València va deixar de ser un estat sobirà, confederat amb uns altres territoris, i es va convertir en una regió, en un territori conquerit i administrat com a tal, una mena de colònia castellano-espanyola situada a l’est de la península a la vora de la mediterrània.

 

Va ser el preu que va pagar per la seua adhesió a la causa de l’arxiduc Carles d’Austria, que va disputar sense èxit la corona hispànica a Felip V, duc d’Anjou, net del rei de França (Lluís XIV) i primer Borbó a asseure’s al tron de Madrid.
Tot i que les seues conseqüències ens afectaren i molt directament a tots els valencians, no cal perdre de vista que aquesta va ser una conflagració sobretot internacional, que va tindre com a detonant la mort sense descendència de Carles II, el darrer rei espanyol de la dinastia dels Àustria (o dels Habsburg).

El que en el fons es dirimia en la guerra de Successió va ser l’hegemonia europea, l’equilibri de la qual es va veure greument pertorbat per la presència d’un francès a la cort madrilenya.

 

La batalla d’Almansa representà un moment crucial entre els segles XVII-XVIII.

Aquesta batalla no va ser un cas puntual en el context europeu. La Guerra de Successió fou realment una gran guerra europea que determinà els grans equilibris territorials i mundials.
Tal i com Joan.F.Mira diu en el seu llibre “Almansa 1707. Després de la batalla”: ‘La guerra ve de fora i el triomf dels borbònics (botiflers) davant dels austriacistes (maulets) té conseqüències molt greus: es trenca l’impuls de modernització intern de la societat catalana i valenciana.

El que s’ha repetit tradicionalment, que la monarquia borbònica havia creat una estructura modernitzadora, és totalment fals. El país demanava un altre model, l’anglès i holandès, que partia del gran poder de la burgesia urbana amb un bon control del poder monàrquic, una mena de monarquia constitucional de l’època.

Això és el que nosaltres teníem abans de perdre la guerra. Després es va imposar un model centralista, que passava per Castella, i que va estroncar l’impuls modernitzador. Aquest element és el que mostren els estudis internacionals més recents sobre el període. No es tracta només d’una qüestió de batalles i de guerres, sinó de cap on podia anar el país, cap on estava enfocat, i com va ser truncada aquesta via“.

 

 

I es que amb la guerra de successió, els valencians no només vam perdre les nostres lleis i costums, sinó que les tropes vencedores van complir un dels seus grans objectius: l’abolició de la sobirania fiscal en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Amb el decret de Nova Planta va arribar un nou sistema de recaptació de tributs centralitzat a Madrid.
Malgrat la unitat del sistema per a tot l’Estat espanyol, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.
Durant 306 anys s’han succeït dictadures i (breus) períodes de democràcia, governs de dretes i d’esquerres, monarquies i repúbliques. Durant tots ells el denominador comú sempre ha estat el de que s’ha perpetuar l’espoli de les terres valencianes.

Durant la dictadura franquista, els valencians pagàvem al règim per poder exportar taronges a Europa, a més de pagar els aranzels europeus. Una doble imposició, jo diria que única en tot el món.
Arran de la riuada de la ciutat de València de 1957, la solució per desviar el riu Túria per fora de la ciutat (el Pla sud) es va finançar amb una sobrecàrrega impositiva per a tots els ciutadans a través dels segells de correus.
L’any 1978, després de la dictadura franquista, es produeix una reforma fiscal que instaura l’IRPF.
El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.

El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.

Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.

 

Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.

 

L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuàvem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.

 

En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.

 

Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més.

 

Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.

Un cop recaptats els imposts que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. Aquest fenomen s’anomena “espoli fiscal”.

Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), imposts que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori.

 

 

Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre imposts que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”

Aquests diners es quantifiquen a hores d’ara en uns 11.000 milions d’euros.

 

Amb totes aquestes dades, demostrables i contrastables, ja poden quantificar amb bastant certesa el que ens està costant als valencians les nostres ofrenes de noves glòries a Espanya: 6.500 milions anuals en concepte d’espoli fiscal, més 11.000 milions més de Deute històric. 

Ara mareix em venen al cap aquelles paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de Pedro Solbes i de Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 d’abril de 2013 (306è. aniversary de l’inici d’una llarga nit per al poble valencià)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Reflexions sobre la crisi de Xipre: el lobby financer reafirma el seu poder sobre les institucions de la UE.

1
Publicat el 25 d'abril de 2013

Passat el tsunami mediàtic i amainada la tempesta política, el procés de rescat financer a Xipre revela amb més claredat la crisi del projecte polític europeu i quins són els vertaders beneficiaris de l’actual status-quo existent a la UE: al món de les finances privades.

 

Els esdeveniments succeïts a Xipre recentment em porten a fer dues reflexions:

 

La primera d’elles és que la Unió Europea no ha canviat la seua política d’ignorar l’existència dels anomenats paradisos fiscals, ni tant sols a dins del seu territori.

És indiscutible que el 15 de març de 2013, quan va esclatar la crisi a Xipre, aquest país era tan paradís fiscal com ho era quan va ingressar a la UE el 2004.

 

Les informacions que s’han publicat indiquen que els dipòsits de Rússia a Xipre arribaven als 35.000 milions d’euros, quasi la meitat del total dels que disposava el país, i que el 2011 Xipre va ser la primera destinació dels diners rus i l’inversor número u a Rússia, segons dades del mateix Banc Central de Rússia.

 

Però si els actius acumulats en els bancs xipriotes eren desmesurats, representant un 7,1% en relació al seu PIB, resulta que aquest mateix percentatge representen els dels bancs de Malta i és molt inferior al que representa la banca de Luxemburg (21,7%), països que són considerats com els tres principals centres financers offshore o paradisos fiscals a Europa…. cap mesura addicional per part de la UE s’ha pres després de la lliçó de Xipre!

 

Xipre va ingressar a la UE el 2004 amb el beneplàcit de la Comissió Europea, i ha seguit sent un paradís fiscal com a “plataforma” dels negocis bruts a l’Orient Mitjà, amb les seues operacions de blanqueig de diners il.licits, el comerç d’esclaves sexuals i el contraban d’armament per als conflictes bèl.lics propers.
El paper que ha jugat Rússia ha estat decisiu en l’economia xipriota, perquè Xipre ha sigut el major proveïdor d’inversions directes a Rússia, ja que els russos rics transferien els seus diners a Xipre pels baixos tipus d’interès, i des d’enllà el reinvertien via societats registrades l’illa.



 

Fa aproximadament un any, quan ja començaren a saltar algunes alarmes sobre la situació de l’economia xipriota, moltes veus crítiques es van alçar per demanar a la UE que exigira a Xipre eliminar el baix tipus impositiu del 10% sobre beneficis empresarials i el rentat de diners brut.
Però la UE ja hi havia abans rescatat al paradís fiscal d’Irlanda sense obligar-lo a apujar el tipus impositiu de l’12% que manté en competència deslleial amb els seus socis europeus.

 

La segona de les meues reflexions és que s’ha demostrat com els governants actuals de la UE han optat descaradament per defendre els interessos de la gran banca financera davant una banca comercial tradicional que subministra crèdit a l’economia real, què és a la fi la que genera riquesa i ocupació.

En penalitzar els dipòsits bancaris en comptes de als accionistes, s’han inclinat per l’opció política que afavoreix els mercats financers sobre l’economia productiva.

 

Les decisions preses sobre el rescat a Xipre van en la línia d’elaborar una directiva per la qual els rescats futurs inclouran la confiscació de l’estalvi dipositat als bancs del país rescatat. És a dir, es condemna el mecanisme tradicional del dipòsit bancari per al xicotet estalvi privat.

Si els dipòsits bancaris, menuts o grans, no van a gaudir de la protecció jurídica efectiva dels Estats de l’UE, els estalviadors particulars es veuran obligats a lliurar els seus diners a les agències de valors, als fons de pensions i a altres instruments de la gran banca financera, on el risc de pèrdua puga compensar-se amb la possibilitat de rendibilitat. Seran inversors obligats per força a invertir en productes financers, com ara participacions preferents, fons d’inversió i altres instruments financers, per als quals el principal objectiu és el de fer-se amb l’estalvi privat.

 

En resum, la crisi xipriota ha posat de relleu la protecció institucional que gaudeixen paradisos fiscals i els grans bancs… cal reconèixer el bon treball que estan fent els lobbies financers per defendre els seus interessos davant dels de la immensa majoria de la ciutadania europea!

Patraix, València, a 25 d’abril de 2013.


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un passeig ahir diumenge al matí per la València que va ser capital de la II República, ara oblidada i invisibilitzada pel govern de Rita Barberà.

0
Publicat el 22 d'abril de 2013

Ahir diumenge al matí vaig decidir apuntar-me a un recorregut per la València que va ser capital de la II República espanyola, en el que va resultar ser un interessantíssim passeig poc habitual i molt desconegut per a la majoria dels ciutadans de la ciutat.

L’esdeveniment va ser  organitzat per l’Associació Valenciana per a la Protecció del patrimoni dea Guerra Civil l (Apropa’t).

Commemorant els 75 anys de la Batalla de Llevant, aquesta associació està organitzant un seguit d’activitats per mostrar al públic interessat les línies que es van construir per defensar la ciutat i el patrimoni de la II República, tan oblidat i deliberadament invisibilitzat pels governants del Partit Popular valencià.

 


L’enorme setge al que Madrid es va veure sotmesa per les tropes colpistes de Franco el 1936, 
va aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de la República i les institucions a una ciutat lluny del front de guerra.

Així va ser com el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l’aparell polític i administratiu de l’Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, sindicats i la premsa, es van traslladar a València, fins que a finals d’octubre de 1937 de nou l’assetjament feixista va obligar a realitzar una altra mudança i instal.lar-la a Barcelona.

En menys d’una setmana la ciutat va passar de tindre 80.000 a 200.000 habitants.
Durant aquest curt però crucial període de temps, València va canviar per complet la seua imatge. La vida quotidiana dels valencians i valencianes es va transformar per complet.

A l’hora d’instal.lar els diferents ministeris i organismes de govern, es va recórrer a l’ocupació dels palaus d’aristòcrates o gent adinerada, que o bé van ser confiscats als propietaris que havien marxat per que veien perillar les seues vides, o bé van cedir les seues propietats per a aquest fi.

L’afluència d’intel.lectuals, artistes, polítics, espies, refugiats, brigadistes internacionals, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers van transformar València en una ciutat  cosmopolita de carrers abarrotats de gent, on la vida transcorria als cafès literaris, teatres, cinemes i seus socials que romanien oberts en tota hora amb una gran activitat.

Els llocs i edificis històrics en què ens hem detingut durant el recorregut no són únicament monuments o enclavaments privilegiats.
Els mateixos carrers o places, com a espais públics de la ciutat, constitueixen importants llocs per a la memòria col.lectiva.
Posar el nom a un carrer o plaça suposa una elecció realitzada per un òrgan de poder, l’objectiu del qual pot ser el de perpetuar el record d’una persona o d’esdeveniments històrics i dates importants, i en el qual és determinant el context en què es fa.


D’aquesta manera, la llista de carrers urbans de València va canviar segons estiguera vigent la República o la dictadura. Alguns exemples en són l’actual avinguda Maria Cristina, anomenada
PabloIglesias durant la República, o la Plaça de l’Ajuntament, anomenada així en l’actualitat però que ha passat per diferents denominacions: plaça EmilioCastelar, plaça del Caudillo i plaça del País Valencià.
Tots els carrers amb noms de sants van ser “rebatejats” durant la República espanyola amb el mateix nom del sant que tenia, però llevant-li el “sant o santa”. Els mateixos veïns dels carrers es pujaven amb escales fins a les plaques dels carrers i picaven amb un cisell aquesta paraula, fins esborrar-la.

Els espais encara existents d’aquella València capital de la República són innombrables.
Encara avui és possible rastrejar-los: cafès literaris, ambaixades, seus dels sindicats, seus dels partits polítics i els seus vessants juvenils, etc. Per exemple, l’Ajuntament de la ciutat va acollir el famós Congrés d’Intel.lectuals Antifeixistes, l’antic Hotel Metropol (ubicat al carrer Xàtiva) va ser la seu de l’ambaixada soviètica i quarter general del KGB, a l’hotel Reina Victoria es van allotjar personalitats com Heminway, Robert Capa o Tristan Tzara, i així un llarg etcètera.

El carrer de la Pau va ser el lloc de moda a la València aquells anys del 1936 i 1937.
En un dels seus edificis es troba encara hui l’edifici on es trobava la Unió de dones (UM), formada en 1937 per joves de les Joventuts Socialistes Unificades amb l’objectiu de reclamar l’accés de les dones a la vida laboral i política… hui és el consolat del Marroc.
Al mateix carrer es trobava l’Hotel Palace, reconvertit en Ministeri d’Instrucció Pública i la Casa de la Cultura, presidida per Antonio Machado. Per aquest lloc van passar els intel.lectuals i artistes espanyols i europeus més prestigiosos, com recorda una placa existent a la façana, per cert l’única placa a tota la ciutat que recorda el període de la República, posada ací sota el mandat de l’ex-alcalde del PSPV Ricard Pérez Casado.

Les Torres de Serrans van albergar des de novembre de 1936 el Tresor Artístic Nacional traslladat des de Madrid, igual que el Col.legi del Patriarca. Es van triar les torres per les seues característiques arquitectòniques, adequades per la seua robustesa per protegir les valuoses obres d’art procedents del Museu del Prado i d’altres institucions.
Es van fer embalatges tècnicament impecables i es van utilitzar els millors camions per al seu trasllat a València.
Al capdavant de tot aquest treball es trobava el gran cartellista i intel.lectual valencià Josep Renau, nomenat director general de Belles Arts (1936 -1938).

Però València va ser també una ciutat assetjada per les bombes: 442 bombardejs, 825 morts, 2.835 ferits i 930 edificis destruïts reflecteixen la brutalitat d’aquests atacs.
Les autoritats van haver de treballar de valent en la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejs. Sabem per un estudi de 2002 que la ciutat de València va arribar a comptar amb 258 refugis, situats als soterranis d’habitatges, carrers, jardins i col.legis.
La majoria d’ells s’han perdut per sempre sota la ciutat actual, però encara hi queden alguns que estan en condicions relativament acceptables, que podrien ser recuperats i posats en valor si hi haguera un mínim de voluntat política al respecte, cosa que mai s’ha donat per part de l’actual alcaldessa.

En dues de les fotos que adjunte en el post podeu veure la façana d’un d’ells (al carrer dels Serrans), completament degradada per la desídia de les autoritat municipals, i en un altra l’interior del refugi de l’Institut Lluís Vives, en bon estat de conservació gràcies a l’esforç dels docents del propi institut.

Aquests espais podrien ser el lloc apropiat per organitzar exposicions que recordaren l’important paper de València com a capital de la República, donant-los un ús cultural i didàctic per convertir-los en centres de documentació i informació sobre la Guerra Civil i la seua època.
Un cop adaptats i oberts al públic, aquests refugis podrien formar part d’itineraris culturals i turístics per millorar l’afluència de visitants a aquestes zones (que es poden localitzar en el barri del Carme majoritàriament), contribuint així a la seua revitalització econòmica.

La societat hauria reivindicar, amb total normalitat, un major coneixement i recuperació de la memòria històrica d’aquesta època, molt desconeguda entre la ciutadania valenciana i especialment entre la joventut.

Les administracions públiques valencianes, poc o gens proclius a afavorir una reflexió crítica sobre la nostra tradició política i cultural més immediata, hauria d’impulsar projectes culturals que contribuïren a consolidar la memòria col.lectiva.

Però la realitat és que amb prou feines queden vestigis de l’estada del govern republicà i del seu pas per València, en el que va ser, sense dubte, un dels episodis més importants de la història de la ciutat.

Avui les petjades han estat pràcticament esborrades, silenciades o invisibilitzades de manera conscient i premeditada per una alcaldessa i un govern del PP que vol esborrar aquest període de la història de la ciutat.

Potser en això alguna cosa tinga a veure allò que diuen de que el iaio de Rita Barberà, un actiu col.laborador del bàndol feixista, va ser qui assenyalava a l’aviació italiana amb seu a Mallorca els objectius que havien de ser bombardejats a la ciutat de València, tot i sabent la quantitat de civils valencians que moririen en ells, com així va ser.
La ideologia política de l’alcaldessa i del seu equip de govern, tan a prop dels sublevats (recordem que el PP de l’ajuntament es va negar a retirar el títol d’alcalde honorífic i fill adoptiu a Franco concedit l’u de maig del 1939) probablement ha fet la resta…

Patraix, València (L’Horta), a 22 d’abril de 2013.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui el deficient finançament al País Valencià ha estat a debat a l’OCCC de València.

0
Publicat el 20 d'abril de 2013
Aquest matí de dissabte he assistit a la xarrada sobre “Un finançament just per al País Valencià” que s’ha celebrat al Centre Octubre de València.

L’acte, que havia estat organitzat per Acció Cultural del País Valencià i per l’associació Tirant lo Blanc, ha comptat amb una presència molt nombrosa de representants d’organitzacions polítiques, sindicals, culturals i plataformes reivindicatives de tot l’espectre polític i social valencià… bo de tot no, faltava el Partit Popular valencià que també havia estat convidat a l’acte i què comptava amb una cadira reservada a la fila zero i un micròfon a la seua disposició.
Però el PP ha refusat assistir, no sé si perquè no tenia res a dir o perquè potser ha pensat que si hi anava s’haguera sentit una mica cohibit davant la presència de tant “roig i catalanista” al seu voltant. Els veritables motius els desconec, però la veritat és la seua absència no ha resultat cap sorpresa per a cap dels que hem assistit a l’esdeveniment.

 

Les exposicions de tots els participants han estat altament interessants.

Cadascuna d’elles ha aportat, des de la seua posició i ideologia, el seu punt de vista sobre el finançament que rep el País Valencià per part del govern de Madrid.

Han hagut visions diferents de la problemàtica, però el denominador comú de totes elles ha estat el de mostrar l’afartament d’aquesta dramàtica situació econòmica induïda des d’el govern central alhora què denunciar l’asfixia financera a la qual històricament s’ens ha sotmès als valencians des de ponent.

Les xifres, estadístiques, dades i reflexions aportades pels dos principals ponents de l’acte, Rafael Beneyto (analista financer, autor del llibre “El finançament dels valencians, una insuficiència històrica”) i Andrés Boix (Professor de Dret administratiu de la Universitat de València), han estat determinants per “quantificar” de què parlàvem.

La presentació preparada per Rafael Beneyto, amb una generosa aportació de xifres i estadístiques, era concloent: la baixíssima aportació econòmica que rebem els valencians per part de Madrid no aplega ni per cobrir les despeses mínimes necessàries per la Sanitat i l’Educació.
La manca d’aquests diners són les responsables del 81% del endeutament del Consell.

D’haver rebut una finançament clavat a la mitjana estatal, el deute de la Generalitat seria a hores d’ara de la meitat.

L’argument tan utilitzat i mediàticament tan difós del malbaratament i de la calamitosa gestió calamitosa feta pels governs del PPCV ha estat real, però NO ha segut, ni de bon tros, el principal responsable de la situació de fallida financera en què es troba la Generalitat Valenciana.
Cal desmuntar d’una vegada aquest “mite”; les xifres existents i contrastables són concloents al respecte.

Les propostes de solució exposades pel professor Beneyto passaven per un canvi radical del model de finançament que deixe de considerar-nos una “comunitat rica” ??a l’hora d’aportar (quan estem 10 punts per sota de la mitjana estatal en PIB/càpita), per la eliminació del deute històric xifrat en uns 13.000 milions d’euros i per un canvi del model de gestió tributària, en el qual determinats impostos deurien d’ arreplegar-se i gestionar-se des d’ací i no des de Madrid.

Per la seua banda. la intervenció d’Andrés Boix s’ha centrat en reflexionar en el per què d’aquesta situació.
Les raons les podem trobar en l’organització política i en el disseny fiscal del sistema autonòmic, realitzats amb una visió centralista, més pensada per servir de control financer (i per tant polític) d’els territoris autonòmics que per realitzar una veritable descentralització de l’estat.
I en el cas concret del País Valencià, les xifres i números del nostre finançament s’assemblen molt més a una situació colonial que a la d’un territori de ple dret de l’estat. No pot ser d’altra manera quan resulta que les nostres xifres de renda per càpita estan molt per sota de la mitjana estatal, però resulta que aportem més del que rebem, com si fórem un territori ric i pròsper.

Al meu parer, l’acte ha servit per al propòsit que es cercava, que és el d’impulsar una dinàmica de pressió social a favor d’un finançament just. ACPV i Tirant lo Balnc han entés que, primer, ja hi ha a la societat valenciana un consens creixent entorn del fet que el sistema de finançament actual està ofegant l’autogovern valencià i que cal canviar-ho, i segon que aquest canvi només és produirà per la pressió efectiva i conjunta de tots els sectors de la societat valenciana.

Perquè el que ens hi juguem és, ni més ni menys, el mantindre la cohesió social i la sostenibilitat de les institucions pròpies, es a dir, el futur del País Valencià i de tots els seus ciutadans.

Espere i desitje que aquest acte haja estat un ferm primer pas en aqueixa direcció. 

Patraix, València (L’Horta), a 20 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Magnífica inauguració d’una exposició sobre el Valencianisme republicà ahir vespre al Centre Octubre de València.

0
Publicat el 18 d'abril de 2013

Fa tan sols unes hores he assistit a la inauguració al Centre Octubre (OCCC) de València d’una magnífica exposició històrica sobre el Valencianisme republicà.

El pati central del Centre s’ha omplert de gom a gom de persones (jo calcule que unes cent cinquanta o dues centes) i de mitjans de comunicació desitjosos de conèixer aquesta història per a molts (com per a mi) tan desconeguda com és el del moviment del republicanisme al País Valencià des dels seus orígens, que l’exposició situa en l’any 1837, fins a l’inici de la Transició política després de la mort del general Franco.

He de confessar que l’exposició m’ha semblat magnífica: concisa, de fàcil seguiment cronològic des dels seus orígens fins a la Transició i molt ben documentada de text i de fotografies de documents històrics, ideal per a fer-te una bona idea en una ullada del que ha estat aquest moviment històric tan relacionat amb el sorgiment del sentiment identitari valencià en els últims cent cinquanta anys.

 

Si l’exposició m’ha paregut magnífica i molt interessant, no ho han estat menys els parlaments realitzats pels personatges convidats per inaugurar-la.

Les xarrades les ha iniciat Eliseu Climent, president fundador d’Acció Cultural del País Valencià, qui ens ha explicat l’anècdota del primer llibre que va veure escrit en valencià quan estudiava el primer curs a la facultat de Dret de València, una cosa inimaginable per a aquella època en plena foscor del franquisme.

Posteriorment han estat Josep Huguet, president de la Fundació Josep Irla, i Pau Viciano, de la Universitat de València els que han dissertat magníficament sobre la història del republicanisme valencià, amb constants mencions al republicanisme al Principat i als innegables vincles entre tots dos.

I per finalitzar potser la intervenció més esperada, la d’Oriol Junqueras, president d’ERC, qui per a l’acte s’ha tret la gorra de polític i s’ha posat la de la seua altra gran faceta, la d’historiador.

En tot just vint i cinc minuts ens ha donat als allà congregats una classe magistral d’història, remuntant-se a la Guerra de Secessió i a les seues calamitoses conseqüències per als Països Catalans, fent especial esment a la defensa de Barcelona durant els 1713 i 1714 per part de nombrosos resistents valencians, encapçalats pel General Basset.
Posteriorment Junqueras ha anat repassant històricament totes les etapes del republicanisme valencià, des dels seus arrels populars cartacteritzats per la seua premsa satírica i els sainets al segle XIX, seguint per la Renaixença i la seua inspiració en el moviment del Romanticisme europeu, els inicis del valencianisme polític de principis del segle XX i la seua consolidació en el primer terç del segle passat, l’eclosió republicana del moviment i la lluita per l’estatut d’autonomia durant la II República espanyola, la guerra civil i la posterior repressió franquista, sobre la qual ha assenyalat que va ser molt més dura i cruel al País Valencià que a Catalunya, potser perquè la frontera amb França va permetre a molts republicans del Principat escapar i exiliar-se.

Tal i com la defineix la fundació Josep Irta, “la història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política”.

Repetisc, magnífica i molt didàctica exposició que recomane a tothom la seua visita i atenció.

Patraix, València (L’Horta), a 18 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

És el dèficit per compte corrent, imbècils!

3
Publicat el 17 d'abril de 2013

Amb una certa freqüència, acostume a llegir en internet alguns mitjans de comunicació estrangers, tant europeus com americans.

Per a mi és un exercici d’higiene mental, i quasi imprescindible donada la intoxicació que sol produir-se en llegir de manera continuada els mitjans espanyols. Perquè la majoria d’ells, com bé sabem, publiquen a sovint informacions en connivència amb determinats interessos empresarials, per tal de fer veure a la ciutadania una “realitat” acomodada als seus interessos… “la voz de su amo”, vos enrecordeu?

Un dels mitjans què més acostume a llegir quan vull assabentar-me del que es remuga en el món de l’economia i les finances globalitzades és el Financial Times, i en concret els articles del cap de la secció d’economia, Martin Wolf.

El Financial Times està considerat com un dels diaris més prestigiosos del món en temes d’economia mundial. Molts diuen d’ell què és la “bíblia del neoliberalisme”, un pensament polític i social, per cert, que es situa a les antípodes del meu propi.

Malgrat això, he de reconèixer que les seues anàlisis i prediccions econòmiques, sovint sorprenentment allunyades dels tòpics que ens repeteixen una i altra vegada les institucions neoliberals i els seus portaveus mediàtics que dominen actualment la política europea, resulten molt encertades i reveladores de la realitat.

 

El que més m’agrada particularment dels articles de Martin Wolf és què no busquen l’efectisme ni el titular fàcil, i sempre envolta els seus raonaments en una bateria de dades (els justs, sense tampoc aclaparar).
Els arguments de les seues columnes periodístiques funcionen com el mecanisme d’una porta blindada: cada paràgraf tanca una volta de clau, ancorant les conclusions de forma irreversible al cervell del lector.

Fa un temps vaig llegir un article seu en el qual, amb l’ajuda de tres senzilles taules on es mostren els dèficits fiscals, el deutes sobre el PIB i els dèficits per compte corrent dels estats membres de la UE, explicava d’una manera senzilla però comprensible i contundent alhora, el per què l’Angela Merkel, el Mariano Rajoy i tots els capitosts de la política neoliberal europea “s’equivoquen” (interessadament, és clar!) en pensar que la crisi de l’euro és una crisi provocada per l’endeutament i que, per tant, només una salvatge i prussiana austeritat pot traure’ns d’ella.

Si el dèficit fora la causa, diu Wolf, el més lògic seria que els països amb majors dèficits fiscals entre 1997 i 2007 (és a dir, el període abans de la crisi) foren els que actualment haurien d’estar patint més problemes.

No obstant això, la TAULA 1 ens mostra què Irlanda, Espanya, Estònia i Bèlgica van estar sempre per baix del 3% que ara s’ha constitucionalitat, i va i resulta què són precisament alguns sobre els què s’està imposant a hores d’ara un brutal règim de retallades socials, laborals i econòmiques.

La inutilitat d’aquest criteri no només és evident en el fet de que els països que ho van complir han patit la crisi amb més virulència sinó, millor encara, en el fet de que Alemanya, Àustria i França, per exemple, que no ho varen complir i varen mostrar pitjors resultats en els seus indicadors, han patit molt menys l’impacte de la crisi econòmica.

Cal afegir-ne, i açò és de la meua pròpia collita i no de la d’un liberal com és el Martin Wolf, què la reducció del dèficit a l’estat espanyol es va fer, en bona mesura, en reduïr d’una manera brutal les despeses en polítiques socials, què si fins 1.993 ens havien acostat a la mitjana europea, a partir d’aquell any s’en tornaren a allunyar.

Una cosa semblant passa amb el criteri de deute sobre el PIB.
Amb ell podríem haver predit els problemes de Grècia, Itàlia, Bèlgica i Portugal, però sorprenentment, l’Estat espanyol va ser un gran complidor d’aquest criteri, mentre que (oh casualitat!) Alemanya el va incomplir molt més que Espanya, tal i com podem veure a la TAULA 2… però amb aquestes dades, la paradeta neoliberal es torna a desmuntar, perquè l’Espanya complidora s’ha afonat en la crisi i l’Alemanya incomplidora l’ha patida molt més suaument.

Vist tot això, la pregunta que es feia Martin Wolf era la següent: I si ens fixarem en un indicador que mai ha estat entre els criteris de convergència tinguts en compte, com és el dèficit per compte corrent (la balança de pagaments exterior)?

Si analitzem el gràfic d’aquest indicador en la TAULA 3, ens adonem que els països que presenten un resultat més negatiu són: Estònia, Portugal, Grècia, Espanya, Irlanda i Itàlia… Vos sonen els famosos PIGS ? Doncs… BINGO!!!

Ara si, resulta que una vegada que observem l’evolució d’aquest indicador, tots els països encaixen perfectament en el patró de la crisi… És el que els anglosaxons anomenen la teoria de “la pistola fumejant”.

I he ací que el mantra una i mil vegades repetit pels polítics i els seus ideòlegs neoliberals de que el deute i el dèficit han estat els culpables de la situació de crisi a la qual hem arribat, ja què, segons ells, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, s’esfonsa com un castell de naips davant l’evidència mostrada en tres senzills gràfics per un dels experts econòmics més prestigiosos del món.

Així doncs, la clara conclusió es què estem davant d’una crisi de balança de pagaments.

El mecanisme és senzill, però alhora pervers: per a què uns tinguen superàvit comercial, altres han de tindre dèficit: és llei de vida (econòmica, clar).

I en aquest cas, és molt fàcil veure que la crisi actual ha estat provocada perquè, durant una dècada, a tots els països de la zona euro se’ls han imposat uns mateixos tipus d’interès, tot i tindre cicles econòmics i condicions estructurals completament diferents els uns dels altres.

L’evolució de l’economia alemanya o sueca, per exemple, no han tingut res a veure amb la de l’economia grega, portuguesa o espanyola.

I això, bàsicament, és el que ha portat a uns a perdre competitivitat, fer-se dependents de l’estalvi extern i incórrer en un gran dèficit exterior i en un altíssim endeutament privat, com ha estat clarament el cas de l’estat espanyol.

I quan el flux extern de diners s’ha eixugat, com a conseqüència de la crisi financera que com un tsunami ens vingué dels EEUU, el sector bancari ha deixat de prestar diners fàcils, portant a un refredament de l’economia.

I quan l’Estat espanyol ha intervingut per intentar rellançar l’economia, tot després d’haver fet contra-reformes fiscals que només varen beneficiar les grans empreses i les grans fortunes i que varen fer decrèixer dràsticament els diners de les arques públiques, no només ha fracassat també, sinó que ha generat una crisi importantíssima de deute, ja que els “mercats”, és a dir, els taurons financers, no confien que la seua baixa competitivitat els permeta, en absència de crèdit i liquiditat, pagar els seus deutes.

I he ací que Martin Wolf ens apunta la seua conclusió: com tant el sector privat com el públic s’han eixugat, imposar noves retallades i noves mesures d’austeritat, sense a canvi garantir la injecció de liquiditat en el sistema, públic o privat, és una recepta per al desastre…

Però Fabra, Artur Mas, Rajoy, Merkel, Draghi i demés no pareixen assabentar-se d’aquesta clara i demostrable evidència… a qui estan protegint amb les seues polítiques neoliberals que ens porten directe al precipici social i econòmic???

Parodiant a Bill Clinton quan en plena campanya electoral li va llançar a George Bush pare allò de “És l’economia, imbècil!”, nosaltres podríem dir-los a tots ells: És el dèficit per compte corrent, imbècils!

Patraix, València, a 17 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Així no, senyors de CDC. És un error renunciar a la construcció de la nació completa.

1
Publicat el 14 d'abril de 2013

Avui La Vanguardia es feia ressò de la notícia que el Govern de la Generalitat i Convergència i Unió havien pres la decisió de reduir el “activisme catalanista” (sic) en les comarques catalanes del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Alta Cerdanya i la Fenolleda (aquesta última de llengua occitana), que conformen el departament francès dels Pirineus Orientals.

El motiu principal per haver pressa aquesta decisió: establir una millor relació amb París i afavorir una més fluida cooperació amb la República Francesa en els plànols diplomàtic, econòmic i cultural.

 

Això implica que Convergence Démocratique de Catalogne, federació de CDC a Catalunya Nord, serà dissolta, sota el paraigua dels dolents resultats electorals obtinguts fins a hores d’ara. “Un desastre. L’intent d’obtenir representació electoral a França ha estat un veritable fiasco”, assenyalava per a La Vanguardia un alt dirigent de CDC.

El diari també apuntava que CDC havia suggerit a ERC que fera el mateix amb la seua organització a la Catalunya Nord, per “evitar l’animadversió de l’Estat francès i simplificar les línies d’actuació del projecte sobiranista”.

La delegació de la Generalitat a Perpinyà continuaria funcionant, però es convertiria en una subdelegació de l’oficina de la Generalitat a París, segons van assenyalar a aquest diari fonts del mateix govern català.

El diari segueix assenyalant que el propòsit del Govern de la Generalitat és el de llançar a París senyals clares i evidents que el projecte sobiranista català es circumscriu al Principat, sense enfocament irredemptista. “Ni cap al nord, ni cap al sud”, segons paraules textuals d’un membre del Govern a La Vanguardia.

Aquest fet i aquestes declaracions van en la mateixa línia del que va ser l’eliminació de la corresponsalia de TV3 a Catalunya Nord i Andorra fa unes setmanes, o el veto a la inclusió en la Declaració de Sobirania aprovada el gener passat al Parlament del Principat d’una declaració molt més nítida i contundent del que és i representa la unitat nacional del territori que s’estén des de Salses a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer.

No se… potser siga un pas tàctic pensat i repensat a la cuina de CDC en la idea d’enfortir relacions i aplanar el camí cap a aquest primer objectiu que seria el de la formació del segon estat català després d’Andorra, el del Principat de Catalunya.
Però seria un error estratègic fatal de conseqüències letats per a tots nosaltres, inclòs el Principat, oblidar l’objectiu global, el veritable i únic “objectiu” que no pot ser un altre més que el de la unió de tots els nostres territoris sota formes de governs sobirans i lliures del vassallatge actual a Espanya i França, i a Itàlia en el cas de l’Alguer.

Joan Fuster ho va deixar molt clar: “O ens recobrem en la nostra Unitat, o serem destruïts com a poble”.

I Lluís Llach ho va descriure a la perfecció en al.ludir a Fuster amb aquestes paraules: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

La independència del Principat no pot ser considerada més que com el primer pas cap a l’alliberament i la independència del conjunt del Països Catalans.

Patraix, València (L’Horta), a 14 d’abril de 2013 (dia de la República espanyola)

 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nou frau massiu en paradisos fiscals al descobert.Tots sabem el crim que hi suposa, però tots sabem que ningú hi posarà cap solució.

1
Publicat el 12 d'abril de 2013

Ha calgut que es destapara un nou escàndol d’evasió multimilionària de capitals a paradisos fiscals per a què els polítics i els seus mitjans de comunicació afins tornen a esquinçar-se les vestidures i posar el “crit al cel” sobre aquesta xacra que assota a la ciutadania de tot el món… això sí, després de l’esquinçament de vestidures s’imposa la seua reparació, com després del crit s’imposa el silenci còmplice de qui no fa res de manera deliberada perquè tot romanga igual que sempre.

En aquest cas una recent investigació divulgada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació ha fet pública l’existència de 120.000 empreses i de 130.000 evasors fiscals repartits al llarg de 170 països de tot el món. Des de la seua seu central a Washington, aquesta xarxa està coordinant a 86 reporters de 46 països i compta amb la col.aboració de mitjans com els britànics “The Guardian” i la BBC, el diari francès “Le Monde” i el nord-americà “The Washington Post” per traure a la llum les ingents quantitats de diners amagades en paradisos fiscals per aquests evasors.

Bancs, empreses, polítics i destacats noms de la societat civil figuren en aquests llistats, establerts a partir de 2,5 milions de documents furtats per antics empleats d’entitats que treballen en deu territoris, com Singapur, Samoa, les illes Cook o les illes Caiman, tots ells paradisos fiscals, i aquest últim (illes Caiman) situat sota la jurisdicció del Regne Unit, és a dir, d’un membre de la UE.

 

Tots sabem que tots aquests diners evadits es podrien haver invertit en ocupació, infraestructures, salut, educació o investigació.

Tots sabem que aquestes inversions són de gran necessitat per a la població, especialment la d’aquells països que estem assotats per aquesta gran estafa financera que estem patint i a la qual eufemísticament anomenen crisi.

Però clar, tots sabem que posar límit d’una vegada i per totes a aquesta delinqüència de coll blanc i corbata estesa al llarg i ample de tot el planeta sembla que no és “políticament correcte”, ja que suposaria perjudicar els interessos de persones molt importants i influents, i per això tots sabem que és molt més fàcil estrènyer el cinturó i fins la soga a milions de ciutadans normals que sí paguem religiosament fins a l’últim euro al fisc.

Tots sabem la relació directa que existeix entre l’enorme volum de l’evasió fiscal i les causes de l’augment de l’endeutament públic i privat que tenalla als nostres països i la manera que desestabilitza les nostres economies, obligant-nos a veure deteriorats els nostres serveis públics del benestar, a introduir clàusules exprés a la nostra constitució per limitar el sostre de dèficit, a que l’estat emeta deute públic pel qual ha de pagar taxes d’interès abusives que resulten de diners que se’ns treu a tots els ciutadans dels serveis públics que rebem.

Tots sabem que en els inicis d’aquesta crisi econòmica i financera, els països reunits sota el paraigua del G-20 van agitar la bandera de la lluita contra els paradisos fiscals, però tots sabem que fins avui cap acció realment seriosa s’ha dut a terme en aquest terreny.

Tots sabem que els actius financers dipositats en paradisos fiscals segueixen creixent sense parar, tot i la crisi i que l’empobriment general de la població mundial segueix també creixent sense parar.
Perquè els dipòsits estrangers en jurisdiccions opaques van créixer més del 2% el 2011, segons un càlcul conservador amb dades del Banc Internacional de Pagaments (BIS).

L’organització sense ànim de lucre Tax Justice Network va elaborar un document al juliol del 2012 en què xifrava en uns 24 bilions d’euros (amb b) els fluxos de diners en paradisos fiscals el 2010. Aquesta quantitat suposa prop d’un quart de la riquesa mundial. L’estudi conclou que aquesta pràctica fa que la desigualtat entre rics i pobres siga molt més gran del que es pensa, i que mentre les grans fortunes evadeixen capitals la resta de ciutadans paga cada vegada més impostos per la crisi.

Un altre estudi realitzat per l’ONG Global Financial Integrity xifra en 860.000 milions de dòlars els fluxos de capitals fraudulents que van rebre les illes paradisos fiscals el 2010. Els seus autors assenyalen que encara que molts d’aquestes fons provenen d’activitats il.lícites com el terrorisme, el narcotràfic, o la venda d’armes, més de la meitat d’aquests capitals procedeixen de grans multinacionals. Un exemple d’aquesta pràctica és Google, que el 2011 va rebaixar la seua factura fiscal en 2.000 milones de dòlars en traslladar a una societat fictícia de les illes Bermudes ingressos per 9.900 milions de dòlars, segons l’organització financera Bloomberg.

Tots sabem que “feta la llei, feta la trampa”.
I el problema està que ningú vol posar límit a les lleis amb les que els evasors fan les trampes.

Un exemple molt clar del que estic dient el trobem en definir què és un paradís fiscal.
L’OCDE, com tots sabem el club dels països més desenvolupats del món, el va definir el 1998 com “territoris amb baixa fiscalitat i una alta opacitat financera”, per a continuació publicar una llista amb 35 països o territoris identificats com a paradisos fiscals (l’ONU, però, té censats fins a un total de 74 territoris opacs).

L’OCDE va establir un criteri pel qual recomanava als països que considerava com a paradisos fiscals que establiren acords d’intercanvi d’informació per traure’ls de la seua llista negra.
Però el problema és que els països “fan trampes”. El model establert per l’OCDE obligava als països a tindre 12 acords d’intercanvi, però clar molts dels territoris opacs van subscriure acords amb altres paradisos fiscals.
És a dir, un acord mutu entre els propis paradisos fiscals que els servia per deixar de ser considerats paradisos fiscals… al.lucinant!  D’aquesta manera, l’OCDE considera que ja no hi ha cap territori offshore!

En George Town, la capital de les Illes Caiman, hi ha un edifici blanc de cinc plantes i baranes roges.
En aquesta construcció tenen la seua seu… més de 18.500 empreses! Durant la campanya electoral del 2008, Barack Obama va dir d’ell que “O bé és l’edifici més gran del món, o bé és la major estructura d’evasió fiscal existent”.

Freqüentment, en obrir els diaris o consultar les notícies a internet, ens trobem amb notícies sobre objectius suposadament “terroristes” atacats per aquests avions no tripulats anomenats drones, que de vegades acaben en l’assassinat de civils innocents a causa de “tràgics errors” de càlcul .

Per descomptat a ningú se li ha ocorregut llançar un d’aquests drones contra aquest edifici blanc de cinc plantes i baranes roges de les Illes Caiman, tot i que el podríem qualificar com el major centre de terrorisme internacional de coll blanc i corbata existent al món.

I tots sabem que això mai succeirà…

Patraix, València (L’Horta), a 12 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ha mort Margaret Thatcher. Qui i què van ser els catalitzadors de la seua particular relació amb Augusto Pinochet?

0
Publicat el 9 d'abril de 2013

Arran de la mort de Margaret Thatcher, una gran quantitat de mitjans de comunicació espanyols i de tot el món s’han fet ressò d’alguns dels punts que més han caracteritzat la biografia de l’anomenada “Dama de ferro”, tant en el personal com en la política.

Els mitjans anomenats “conservadors” destaquen quasi a l’uníson l’anomenada “revolució conservadora” que Thatcher va dur a cau durant el seu govern, una cosa que a mi personalment em sona ofensiu en utilitzar una paraula tan bonica i de tan alt contingut social com és la de “revolució” per qualificar un acte que en realitat caldria qualificar de “involució”, “contra-revolució” o fins i tot “barbàrie”, pel que va suposar de sofriment social per àmplies capes de la població anglesa i per la seua pèrdua de drets i conquestes aconseguides al llarg de dècades de lluites socials.

El que ja pocs d’aquests mitjans esmenten, si no oculten deliberadament, va ser l’especial relació política i fins i tot personal que Margaret Thatcher va tindre amb l’exdictador i genocida xilè Augusto Pinochet.
Potser perquè consideren “políticament incorrecte” fer-se ressò d’aquesta aparentment “estranya” relació entre dos dirigents tan “aparentment” distints i amb antecedents polítics tan diferents com eren tots dos.

No obstant això aquesta aparentment “inexplicable” relació deixa de ser-ho si posem en escena un personatge clau que va mantindre un nexe, una significativa relació comuna amb tots dos mentre van viure, un personatge que va ser precursor d’una ideologia econòmica (i política) que ha acabat per imposar-se en gran part del planeta al llarg de les últimes quatre dècades, allò que Naomi Klein va anomenar “el capitalisme del desastre”.

Aquest personatge es deia Milton Friedman.

 

L’arribada de Margaret Thatcher al poder al Regne Unit l’any 1979 va significar un canvi fonamental en les relacions entre el Xile de Pinochet i Anglaterra.

Xile, arran del cop d’estat de Pinochet l’any 1973, tenia declarat un embargament per a la compra d’armes. L’arribada de Thatcher va significar l’immediat aixecament d’aquest embargament, el que li va permetre vendre entre 1980 i 1982 armament per valor de 160 milions de dolars.

Aquesta amistat o “aliança” no declarada entre Thatcher i Pinochet, iniciada el 1980, es va fer patent dos anys després amb l’ajuda i col.laboració que Xile va prestar a Gran Bretanya en la Guerra de les Malvines, ratificada en aquestes paraules que la Dama de ferro li va dirigir al dictador xilè durant la seua estada a Gran Bretanya: “És quant li devem amb la seua ajuda durant el conflicte de les Illes Falklands, per la informació que ens va proporcionar, per la comunicació i l’acollida que va donar a les nostres forces i el refugi que va prestar a alguns dels nostres soldats”.

El setembre de 1998, 16 anys després de la guerra de les Malvines, es va produir un nou episodi que tingué una gran repercussió internacional i que va seguir confirmant els duradors vincles existents entre ambdós.
Pinochet havia viatjat a una clínica privada londinenca per ser operat d’una hèrnia. El jutge Baltasar Garzón havia reclamat la seua detenció per jutjar-li per les morts de ciutadans espanyols ocorregudes a Xile durant la dictadura.

L’ordre de detenció es va fer efectiva i Pinochet va quedar retingut a Gran Bretanya.

Margaret Thatcher va fer aleshores àrdues gestions a nivell polític per aconseguir la llibertat de Pinochet. Va escriure dues vegades al llavors primer ministre britànic, Tony Blair, per demanar el seu alliberament i va realitzar gestos explícits davant la premsa en el seu suport.

La lectura d’una d’aquestes missives dirigides a Tony Blair, que va ser publicada al diari “The Times”, resulta especialment significativa al respecte. Margaret Thatcher hi posa al mateix nivell a les “dues parts” durant la dictadura, i no qualifica ni de repressió l’actuació exercida pel règim contra els seus adversaris polítics ni contra la ciutadania en general, sinó que diu que totes dues estaven “enfrontades políticament “, equiparant els “abusos”d’una i altra part (sic).

Aquesta és la carta:

“Senyor, tinc més raons que la majoria per recordar que Xile va ser un bon amic d’aquest país durant la guerra de les Malvines.

En aquesta època era president de Xile el general Pinochet. La seua intervenció va fer possible que la guerra fora més curta i que es salvaren moltes vides de ciutadans britànics.

A Xile es cometien efectivament abusos contra els drets humans per les dues parts enfrontades políticament. No obstant això, la població xilena, a través de l’elecció de successius governs democràtics, va determinar com arreglar els seus comptes amb el passat.

Essencial en aquest procés va ser el rang que es va acordar concedir al general Augusto Pinochet [senador vitalici amb passaport diplomàtic], i no correspon ni a Espanya, ni a Gran Bretanya, ni a cap altra nació interferir en el que és un assumpte intern de Xile.

En el procés de transició de Xile cap a la democràcia han hagut de fer equilibris delicats, en què estem interferint, amb el risc que això comporta.

El general Pinochet ha de ser autoritzat a tornar al seu país sense dilació. La propera setmana, Gran Bretanya rebrà un líder democràticament elegit d’un país que va envair il.legalment el territori britànic [Menem], fet que va causar la mort a 250 britànics. Seria vergonyós demanar la reconciliació en aquest cas, mentre mantenim sota arrest a algú que, durant el mateix conflicte, va fer tant per salvar les vides dels ciutadans britànics.

El saluda atentament.

Margaret Thatcher.”
 

Després de l’alliberament de Pinochet, Thatcher va expressar que “el seu retorn a Xile ha assegurat que els intents espanyols d’imposar un colonialisme judicial han estat rebutjats” ¡?

Com he esmentat anteriorment, hi va haver un nexe, un denominador comú a tots dos personatges i a la seua forma de governar sense el qual molt probablement aquesta relació tan especial no haguera existit: Milton Friedman, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia l’any 1976 i la figura més destacada de l’anomenada Escola de Chicago, grup d’economistes que considera que els mercats competitius lliures de la intervenció de l’Estat contribueixen a que el funcionament de l’economia siga més eficient.

La política econòmica que els governs occidentals aplicaven en acabar la Segona Guerra Mundial seguia els criteris dels economistes de l’escola keynesiana: l’Estat dirigeix ??l’economia, i de fet es converteix en un dels principals inversors per tal d’assegurar a la població uns béns mínims que permeten mantindre un elevat ritme de consum, que aquest anime la producció i que el creixement econòmic siga continu per tal de que es previnguen les grans recessions. Friedman va criticar durament aquestes teories i va arribar a pronosticar que la seua aplicació als Estats Units acabaria amb l’anomenat somni americà.

A diferència del keynesianisme, les teories econòmiques de l’Escola de Chicago es basaven en la reivindicació del liberalisme neoclàssic d’Adam Smith.

Sostenien que el mercat és l’única font de riquesa. Els beneficis de les empreses serien els únics generadors del creixement econòmic, que, segons ells, es produiria només quan el mercat poguera funcionar amb total llibertat.

Des d’aquest punt de vista, l’Estat no només hauria de deixar d’exercir un paper principal com a inversor, sinó que hauria d’animar als particulars a invertir: Per això caldria rebaixar els imposts, ja que retrauen la inversió i disminueixen els beneficis.

Milton Friedman va criticar també la gran grandària adquirida pel sector públic en els països occidentals, denunciant la distorsió que la intervenció estatal introdueix en el funcionament dels mercats. Va proposar desmuntar l’Estat de benestar i deixar que actuen lliurement les lleis de l’oferta i la demanda, tornant a la puresa original del sistema que va definir Adam Smith. Recuperant velles idees, volia actualitzar la teoria quantitativa de la moneda i denunciar els efectes inflacionistes de les polítiques expansives keynesianes.

La principal novetat que va aportar Friedman i la seua Escola de Chicago va radicar en la importància que donava a la influència de la massa monetària en el creixement econòmic. Considerant l’economia com una ciència empírica, Milton Friedman i Anna Schwartz, en el seu llibre “Història monetària dels Estats Units”, van tractar de demostrar que la ràpida expansió de la massa monetària és la causa de la inflació, mentre que una brusca retenció és la causa principal de les crisis més profundes. A partir d’aquesta aportació es concloïa que el paper de l’Estat en l’economia s’ha de limitar al control de la massa monetària en circulació.

El Xile d’Augusto Pinochet va ser el primer laboratori que li van brindar a Friedman i als seus “Chicago boys” per provar la certesa de les seues teories econòmiques, fins aleshores no experimentades en la realitat d’un pais sencer.

La planificació del cop d’estat a Salvador Allende es va forjar per dues vies paral.leles i diferenciades: els militars conspiraven per exterminar físicament Allende i als seus seguidors, mentre els economistes s’ocupaven de l’exterminació del seu ideari.
Quan va arribar el moment, totes dues vies van obrir un diàleg coordinat. Els Chicago Boys van enviar un resum de cinc pàgines del seu programa de mesures econòmiques a l’almirall de la Marina a càrrec del pla militar, el qual li va donar la seua aprovació.
A partir d’aquest moment els Chicago Boys van treballar a contra-rellotge per tal de tindre el programa econòmic llest el mateix dia del cop militar. I així va ser… abans del migdia del dimecres 12 de setembre de 1973, els generals de les forces armades que exercien càrrecs de govern en la nova junta militar tenien el pla que deurien seguir en la seua política econòmica sobre els seus escriptoris.

La seua bíblia econòmica, de més de cinc-centes pàgines, es va arribar a conèixer a Xile com “el totxo”.

Segons un comitè del Senat nord-americà que va investigar el cop d’estat, “els col.laboradors de la CIA van estar implicats en l’elaboració d’un pla econòmic inicial que va ser la base de les decisions més importants de la Junta durant la seua etapa inicial”. Vuit dels deu principals autors del “totxo” havien estudiat economia a la Universitat de Chicago sota les directrius i aprenentatge directe de Milton Friedman.

Les propostes que apareixen en aquest document final són un reflex calcat de les que exposa Milton Friedman en el seu llibre “Capitalisme i llibertat”: privatització, desregulació i retallada de la despesa social, és a dir, la santíssima trinitat del lliure mercat.

Els economistes xilens educats als Estats Units havien tractat d’introduir aquestes idees pacíficament, dins dels confins del debat democràtic, però havien estat rebutjades de forma aclaparadora.
Ara els Chicago Boys i els seus plans havien tornat en un clima molt més permeable al seu punt de vista radical. En aquesta nova etapa no es precisaven debats democràtics, la seua doctrina econòmica s’imposava de la mateixa manera que ho feia l’estat de setge militar.

José Piñera, que acabaria convertint-se en ministre de Treball i Mineria amb Pinochet, era en l’època del cop estudiant de post-grau a Harvard, i ja havia estat alumne de la Facultat d’Economia de la Universitat Catòlica. Es definia a si mateix com un Chicago Boy. Quan es va assabentar del cop, va tornar a casa, i segons les seues pròpies paraules “per ajudar a fundar un país nou, dedicat a la llibertat, de les cendres de l’antic (…) aquesta era l’autèntica revolució, un moviment radical, complet i sostingut cap al lliure mercat“.

Encara que el derrocament d’Allende va ser descrit universalment com un cop militar, Orlando Letelier, l’ambaixador d’Allende a Washington, ho va considerar una col.laboració conjunta entre l’exèrcit i els economistes. “Els Chicago Boys, com se’ls coneix a Xile –va escriure Letelier-, varen convèncer als generals de que podien complementar la brutalitat d’aquests amb els actius intel.lectuals que ells no tenien”.

Quan finalment es va produir, el cop de Xile va presentar tres maneres de xoc, tal com ho descriu Naomi Klein en el seu llibre “La Doctrina del Shock”. El xoc del propi cop militar va ser seguit immediatament per dues formes addicionals de xoc. Una d’elles va ser el “tractament de xoc” capitalista marca de la casa de Milton Friedman, una tècnica que centenars d’economistes llatinoamericans havien après durant les seues estades a la Universitat de Chicago i a través de les seues institucions i franquícies (com l’Universitat Catòlica de Santiago), i l’altre van ser les tècniques de xoc (privació sensorial, aplicació de drogues i altres tàctiques) aplicades a través de tortures als detinguts polítics.

El xoc del cop militar va preparar el terreny de la teràpia de xoc econòmica cuinada per Milton Friedman des de feia alguns anys a la Universitat de Chicago. D’aquest laboratori viu va emergir el primer Estat de l’Escola de Chicago i la primera victòria del capitalisme neoliberal.

El primer experiment de Milton Friedman amb el seu ideari econòmic neoliberal es va forjar sota la força d’una brutal dictadura militar, a la qual van seguir altres similars en el con sud americà durant la dècada dels 1970, en allò que es va conèixer com “Operació Còndor” .

En totes elles, en major o menor grau, es van imposar l’ideari econòmic de Friedman.

Però Milton Friedman tenia una “espineta” clavada: la seua ideologia havia aconseguit realitzar-se només sota cops militars enormement cruels, però mai de manera democràtica.
Aquesta oportunitat li va arribar a la fi d’aquesta dècada, quan a Europa una dona es va convertir en primera ministre anglesa després d’unes eleccions democràtiques: Margaret Thatcher.

Friedrich Hayek era un filòsof i economista de l’Escola Austríaca, que va rebre el Premi Nobel d’Economia en 1974. El seu ideari econòmic era molt similar al postulat per l’Escola de Chicago de Milton Friedman.
Quan Hayek va tornar d’una visita a Xile el 1981, el va fer tan impressionat dels èxits econòmics que hi havien fet els deixebles xilens de l’Escola de Chicago que immediatament es va posar en contacte amb Margaret Thatcher, amb qui mantenia una bona relació. Hayek va instar a Thatcher a utilitzar Xile com a model per a transformar l’economia keynesiana britànica.

Va ser en aquest moment quan es va començar a forjar la duradera relació ideològica entre Thatcher i Pinochet.

La primera ministra britànica estava bé familiaritzada amb el que ella mateixa va qualificar de «extraordinari èxit de l’economia xilena», que va descriure, a més, com «un impactant exemple de reforma econòmica del qual podem extreure nombroses lliçons».

Quan Hayek li va suggerir que emulara les polítiques de teràpia de xoc que Pinochet havia imposat a Xile, Thatcher es va sentir una mica incòmoda.
Li va respondre en una carta privada al febrer de 1982: «Estic segura que vostè entendrà que, a Gran Bretanya, donades les nostres institucions democràtiques i la necessitat que ací hi ha d’assolir un elevat nivell de consens, algunes de les mesures adoptades a Xile són del tot inacceptables. La nostra reforma ha de ser conforme a les nostres tradicions i a la nostra Constitució, encara que, de vegades, el procés puga semblar exasperantement lent».

La seua conclusió final era que, en una democràcia com el Regne Unit, no era possible una violenta teràpia de xoc de l’estil de la preconitzada per l’Escola de Chicago.

Per Hayek i el moviment que ell representava allò va suposar una autèntica decepció.

Com l’esmentada carta de Thatcher a Hayek havia posat de manifest, la cosa no era tan senzilla. Els dirigents electes han de preocupar-se pel que pensen els seus votants sobre del seu acompliment en el càrrec, ja que aquest es veu sotmès periòdicament a examen.

A principis de la dècada de 1980, encara amb Reagan i Thatcher al poder i amb Hayek i Friedman com influents assessors seus, no estava ni molt menys clar que un programa econòmic radical com l’impost amb tan ferotge virulència en el Con Sud poguera tan sols ser possible a Gran Bretanya o als Estats Units.

Des que va ser elegida primera ministra, Thatcher va intentar des d’el principi posar en marxa una versió anglesa del “friedmanismo”, patrocinant el que va acabar coneixent-se com «la societat de propietaris».
La seua iniciativa es va centrar en el sistema públic britànic d’habitatge (les anomenades “council estates”, habitatges municipals de lloguer), al qual Thatcher s’hi oposava ja que creia que l’Estat no havia d’exercir cap paper en el mercat de l’habitatge.

El 1982, després de tres anys com a primera ministra, el nombre de persones desocupades i la taxa d’inflació a l’Anglaterra s’havien duplicat.
Havia tractat d’enfrontar-se a un dels sindicats més poderosos del país, el dels miners del carbó, i havia fracassat.
Després d’aquests tres anys, els índexs d’aprovació de la seua tasca personal havien caigut fins a quedar en només el 25%, inferior al de qualsevol altre primer ministre britànic en tota la història dels sondejos d’opinió.

L’aprovació del conjunt del seu gabinet havia baixat fins al 18%.
A només un any de les següents eleccions generals, el thatcherisme estava a punt de tocar a la seua fi abans que haguera aconseguit els seus objectius més ambiciosos: la privatització en massa i la fallida dels grans sindicats obrers. Aquestes van ser les dures circumstàncies en què Thatcher va escriure a Hayek per informar-li molt cortesament que una transformació com la xilena era «del tot inacceptable» al Regne Unit.

La catastròfica primera legislatura de Thatcher semblava confirmar que les radicals polítiques econòmiques de l’Escola de Chicago no podien sobreviure en un sistema democràtic. Semblava que només es podien imposar a la població per la força d’un règim polític no democràtic.

Però sis setmanes després que va escriure aquella carta a Hayek, va passar una cosa que va canviar la destinació de la croada neoliberal pacífica que havia emprès Thatcher: el 2 d’abril de 1982, Argentina va envair les illes Malvines.

Per aquell temps, les Malvines no tenien una importància estratègica aparent, ni per anglesos ni per argentins. L’escriptor argentí Jorge Luis Borges va resumir de manera molt gràfica aquella disputa territorial com «una baralla entre dos calbs per una pinta».

Des del punt de vista militar aquella guerra no va tindre rellevància històrica, però no obstant això li va proporcionar a Thatcher la popularitat i la tapadora política que necessitava per instaurar, per primera vegada en la història, un programa de transformació capitalista neoliberal en una democràcia liberal occidental.

Quan es va conèixer la notícia que l’Argentina havia recuperat les Malvines, Thatcher es va ràpidament adonar que aquella era una oportunitat única per recuperar la seua credibilitat política perduda. Immediatament va adoptar una actitud churchiliana de batalla.

Des del moment mateix en què es van desplegar oficialment les tropes, Anglaterra es va veure envaïda per una cosa que un esborrany de resolució del Partit Laborista va anomenar un «esperit patrioter i militarista» que va fer que l’episodi de les Malvines fora vist per bona part de la població anglesa com l’explosió de glòria final del esvaït imperi britànic.

Thatcher va exalçar aquell «esperit de les Malvines» que s’havia apoderat del país. Ella lluitava pel seu futur polític i va triomfar espectacularment. Després de la victòria de les Malvines la primera ministra va ser aclamada com heroi de guerra i el seu àlies de «Dama de ferro» es va transformar d’insult a lloança.

Similar transformació es va produir en les seues xifres en els sondejos d’opinió. El seu índex d’aprovació personal va créixer fins a ser més del doble que abans de l’inici de la batalla: del 25% inicial es va passar al 59% del final, la qual cosa li va aplanar el camí per a la decisiva victòria que obtindria en les eleccions de l’any següent.

La contrainvasió de les Malvines per part de l’exèrcit britànic va rebre el nom en codi de “Operation Corporate” («Operació Empresa») i, tot i que es tractava d’un nom estrany per a una campanya militar, certament va resultar ser profètic.

Thatcher va emprar l’enorme popularitat que aquella victòria li havia valgut per mamprendre, precisament, el tipus de revolució corporativista la seua impossibilitat li havia manifestat a Hayek abans de la guerra.
Quan els miners del carbó van anar a la vaga el 1984, Thatcher va projectar l’enfrontament com una continuació de la guerra contra l’Argentina que requeria d’una solució similarment brutal.
En unes famoses declaracions, Thatcher va dir: «Vam haver de lluitar contra l’enemic exterior a les Malvines, i ara hem de lluitar contra l’enemic interior, que és molt més difícil de combatre però que resulta igual de perillós per a la llibertat». Després d’enquadrar als obrers britànics en la categoria de «enemic interior» (no vos sona això a PrimaveraValenciana?), Thatcher va desencadenar sobre els vaguistes tota la força de l’Estat sense cap mirament i amb tota la brutalitat.

Thatcher es va valdre de les seues victòries sobre els argentins i sobre els miners per imprimir un gran salt endavant a l’aplicació del seu programa econòmic radical.

Entre 1984 i 1988, el govern va privatitzar, entre altres empreses, British Telecom, British Gas, British Airwavs, la British Airport Authority i British Steel, i va vendre la seua participació a British Petroleum.
Thatcher havia utilitzat la seua guerra per llançar la primera subhasta massiva de privatitzacions en una democràcia occidental.

Aquesta va ser la autèntica “Operació Empresa”, la qual va tindre veritables implicacions històriques. L’exitòs maneig de la guerra de les Malvines per part de Thatcher va suposar la primera prova de que era possible aplicar un programa econòmic inspirat per l’Escola de Chicago sense necessitat de dictadures militars ni de càmeres de tortura. 

El 1982 Milton Friedman va escriure aquestes línies: «Només una crisi -real o percebuda com a tal- produeix un veritable canvi. Quan passa aquesta crisi, les accions que s’emprenen depenen de les idees existents en aquell moment. Aquesta és, al meu entendre, la nostra funció bàsica: desenvolupar alternatives a les polítiques existents i mantindre-les vives i disponibles fins que el políticament impossible es convertesca en políticament inevitable».

El Xile d’Augusto Pinochet i la Gran Bretanya de Margaret Thatcher… dos països, dos règims units per haver servit per primera vegada com laboratoris de prova de la doctrina del lliure mercat ideada per Adam Smith i adaptada al capitalisme modern per Milton Friedman (el neoliberalisme), el primer cas sota la pressió d’un brutal règim de dictadura militar i en el segon introduït de manera hàbil i populista a través d’unes eleccions democràtiques.

Patraix, València, a 9 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Banc de València, Bancaixa i la CAM, o el Sodoma i Gomorra financer valencià.

0
Publicat el 7 d'abril de 2013

“Era una operació a cor obert i el pacient ha mort” Amb aquesta frase lapidària, José Antonio Iturriaga comunicava el passat 14 de març als accionistes de la institució senyera i joia de la corona de l’economia valenciana durant més d’un segle, el decés definitiu del Banc de València.

Per a mi personalment, que sóc fill d’un ex-empleat del Banc de València que va treballar durant quasi 40 anys a l’entitat, que vaig conèixer des de xicotet el paper d’institució financera de referència que representava per a milers d’empreses, xicotets estalviadors i famílies valencianes aquesta entitat, entre les quals incloc la meua, el sentiment de ràbia i impotència que em recorre tot el cos és inevitable en veure el pou on ha caigut aquesta per a mi entranyable entitat, en haver segut presa de la voracitat, l’ambició desmesurada i el desfalc d’uns directius sense escrúpols que, a més, segueixen sense pagar per la seua gestió al front del banc i van lliures pel carrer com si mai hagueren trencat un plat.

 

El passat 4 d’abril es confirmava la valoració definitiva actual del Banc de València: 2.542 milions de euros, la qual cosa equival a un preu per acció de… 0,00553 euros!!!

Com aquest preu és inabastable en borsa, en no admetre’s operacions per sota d’un euro, la cotització definitiva va estar establerta en 0,1 euros des del 1 de març. 

Els quasi 50.000 accionistes minoritaris del Banc de València rebrem una acció de CaixaBank, els nous amos de l’entitat, per cada 479 títols que posseïsquen del banc.
Aquest és el canvi que va ser aprovat el 4 d’abril pels consells d’administració dels dos bancs, que van donar el seu vistiplau al projecte de fusió per absorció de Banc de València per CaixaBank.
 

CaixaBanc ja controlava el 98,9 per cent del capital, adquirit per un euro al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (Frob) el novembre passat. 

Aquest remat ja es venia preparant des que el novembre de 2011 el Banc d’Espanya va decidir intervindre-ho. L’excés de totxo i l’ambició cega i totalment irresponsable dels seus gestors han estat en el rerefons d’aquest final. 

Han fet falta vora 6.000 milions d’euros per a reflotar el banc.
Des de mitjans març, el Banc de València és comandat des de CaixaBank. Aquesta absorció va representar el darrer episodi d’una desfeta que s’ha anat forjant a mesura que s’avançava en la reestructuració del sistema financer.
 

Des que, a principis del 2011, la que llavors era ministra d’Economia espanyola, Elena Salgado, va anunciar el seu propòsit de reformar del sistema financer, les places financeres valencianes han anat caient, una rere l’altra.
A l’inici va ser la CAM, primer intervinguda i després subhastada al Sabadell; en acabar li va aplegar el torn a Bancaixa, que, després d’embarcar-se en Bankia, va protagonitzar la desfeta financera més escandalosa de la història financera espanyola; a continuació li va arribar el torn a Ruralcaixa, absorbida per Cajamar; i per últim ha estat el Banc de Valencià el qui s’ha vist abocat finalment a una liquidació disfressada d’absorció. Només la xicoteta Caixa Ontinyent ha sobreviscut al naufragi del sistema financer autòcton valencià, que ha deixat el País Valencià orfe d’entitats pròpies.
 

Totes les anàlisis de l’enfonsament financer valencià condueixen a la mateixa explicació: una gestió deficient traduïda en una irresponsable concentració de risc en el sector immobiliari, que va ser generalitzada a l’Estat espanyol però que va sobrepassar els limits en el cas valencià.
De cada 100 euros de crèdit, el sistema bancari espanyol va concedir 59 a la suma del sector immobiliari, construcció i compra d’habitatges (hipoteques). Prenent només a les caixes, la proporció s’elevava el 2010 (última dada desagregada) al 68%.
 

Malgrat no ser una caixa, el Banc de València fregava aquest nivell, amb un 65,8%. En el cas de la CAM, el percentatge semblava irreal: el 98%. Del total de 53.000 milions de crèdits concedits per la caixa, 52.000 ho van ser a empreses vinculades al sector immobiliari.

El segon element que tendeix a assenyalar-se com altra de les causes d’aquest enfonsament és l’excessiva politització de les caixes, el que podria estendre’s al Banc de València, que estava integrat en el Grup Bancaixa. 

Aquest aspecte, molt important, no sembla però ser totalment decisiu, tal com va apuntar el catedràtic de la Universitat de València, Joaquín Maudos: “Sempre es diu, i n’estic d’acord, que la ingerència política ha afectat la gestió, però jo crec que no és el punt fonamental. Si veiem les caixes basques, la presència política és fins i tot superior a la d’ací, i són de les caixes més solvents d’Espanya. No és només politització, sinó manca de diligència en la gestió. Veient les dades de la CAM està clar que és inviable. Si concentres tot el teu risc en un sol sector i es punxa la bombolla immobiliària, apaga i anem-nos“. 

En l’enfonsament definitiu de les tres principals entitats financeres valencianes, hi trobem un nom comú: José Luis Olivas. La seua nefasta gestió al comandament de les mateixes li va valdre el sobrenom en els cercles financers de “President de la ruïna”.

Advocat de professió, va ser regidor a la ciutat de València a finals dels anys 1970 amb l’UCD, regidor d’Hisenda en el govern municipal de PP amb Rita Barberá, secretari general del PP valencià en els 1990 i conseller d’Hisenda i vicepresident amb Eduardo Zaplana quan dirigia el Govern valencià.
Quan Zaplana marxà a Madrid com a Ministre de Treball i Seguretat Social, Olivas va ser designat en juliol de 2002 com a substitut en la Presidència, càrrec que ja ocupava per ser vicepresident primer. En juliol del 2002 es produeix la sessió d’investidura i assumeix la Presidència de la Generalitat Valenciana el 24 de juliol de 2002. Després de les eleccions del 25 de maig de 2003, en què va ser candidat Francisco Camps, Olivas va deixar la política activa.
 

Com a premi als serveis prestats en la seua grisa, però fidel i dilatada carrera política, Olivas va rebre la presidència de Bancaixa al gener de 2004, gràcies a una llei que ell mateix va promoure com a conseller i que va elevar el pes dels polítics en les entitats d’estalvi fins facilitar el seu control. Poc després va assumir també la presidència del Banc de València i, ja al desembre de 2010, la vicepresidència de Bankia. 

El domini de la CAM es va aconseguir mitjançant el nomenament com a presidents d’empresaris afins al PP: primer Vicente Sala (amb Eduardo Zaplana) i després Modesto Crespo (amb Francisco Camps).

La nova relació va convertir les caixes en eines financeres del Govern valencià, la qual cosa les va dur a invertir en pràcticament tots els projectes ruïnosos dels últims anys: l’aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum d’Alacant, Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, entre altres.

El nou escenari dins i fora de les caixes també va multiplicar la influència dels empresaris del sector immobiliari, que van ocupar en bon nombre les cadires dels seus consells d’administració.
Era l’època en què el seu poder semblava total: promotors i constructors dirigien les patronals valencianes, els seus clubs de futbol i les falles que acaparaven els millors premis.
Demanaven crèdits i les Caixes i el Banc de València se’ls concedien sense dir ni piu. Creaven societats conjuntes.

El triangle format per polítics, banquers i empresaris del totxo va suposar que, només a la primera meitat de la dècada del 2000, s’aprovaren plans urbanístics (alguns d’ells frenats per la crisi) equivalents a alçar sencera una altra ciutat de València, segons els càlculs realitzats pel catedràtic de la Universitat de València, Ernest García.

Una bona prova de la complicitat que es va arribar a assolir dins d’aquest triangle d’influències, el podem veure en el sumari del major escàndol de corrupció valencià dels últims temps al costat del cas Gürtel, el cas Brugal, en què estan imputats polítics, constructors i directius d’entitats financeres. 

Així doncs, el binomi de caixes d’estalvis CAM-Bancaixa junt al Banc de València, que en el passat van copar la realitat financera valenciana, va desaparèixer, i això va provocar l’arribada d’uns voltors vinguts de fora a la recerca de negoci i de lideratge en el nou i sobrevingut panorama financer valencià: Sabadell-CAM, CaixaBank i Bankia es disputen convertir-se a hores d’ara en les entitats de referència dels clientes valencians i d’un teixit empresarial desitjosos i necessitats de crèdit, però també d’una certa estabilitat després de tres anys de sotsobre. 

Totes tres institucions financeres rivalitzen ara mateix en bastir complicitats i adreçar-se a les institucions per semblar ser uns socis fiables. 

Però les conseqüències irreversibles de la condició subsidiària en què ha quedat el País Valencià després de les successives reformes financeres són paleses.
El fet de no comptar amb entitats pròpies ha provocat que “els centres de decisió s’allunyen a Madrid i Barcelona”, on “no coneixen la idiosincràsia, ni les necessitats, ni les característiques del teixit productiu valencià”, tal i com va dir un conegut empresari valencià.
La evidencia d’açò la podem veure en el fet de què en el període que va de 2008 a 2012, el País Valencià va ser el territori on més es va reduir el crèdit: un 10,5%, enfront del 5,7% de mitjana estatal o el 5% del Principat. 

Banc de València, Bancaixa i CAM… totes tres han quedat esborrades del mapa com ho van ser les ciutats bíbliques de Sodoma i Gomorra, en una mena de càstig vingut del cel per la seua arrogància, nefasta gestió, corrupció i ambició desmesurades.

Patraix, València (L’Horta), a 7 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’etern somriure d’Hugo Chavez.

0
Publicat el 5 d'abril de 2013

Hui fa just un mes que es va esborrar el somriure d’aqueix bocamoll impenitent que deia coses com “ladrón de cuatro esquinas”, “corrupto de siete suelas” o “aquí huele a azufre, el diablo estuvo ayer aquí” en referir-se als tirans occidentals i als seus esbirros delegats a llatinoamèrica.

Aqueix somriure que ens arribava a la “democràtica Europa” en mig de la desfilada triomfal d’un neoliberalisme amb pretensions de tornar a establir l’esclavitud laboral en ple segle XXI i d’esborrar del mapa del vell continent les conquestes socials aconseguides al llarg de dècades de lluïta, un sistema de dominació política i ideològica que s’ens ha imposat sense voler-lo i sense preguntar-nos.

Aqueix mateix somriure amb el que va començar en Veneçuela el trànsit de la impotència i la desesperació a l’esperança i la confiança en un procés que ens ha omplert de referents i que també ens ha permès entendre moltes coses, desprès de 15 anys de progrés social, polític i econòmic a Veneçuela, malgrat els atacs ferotges i els seus errors propis.

Tot començà amb el caracazo de 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín.

Allò va ser una revolta ciutadana contra el pla d’espoli neoliberal ordenat per l’FMI a la Veneçuela Saudita, amb el petroli al punt de mira.

Els varen dir que arribaven temps difícils i que la gent s’havia d’estrènyer el cinturó, pagar més impostos i assumir les difícils conseqüències de la crisi.  Vos sona la pel.lícula?

Aquella revolta es va saldar amb més de 2.000 persones mortes perquè les condemnaven a la fam i a una misèria encara major de la que ja patien.  Aquelles persones caigueren sota les bales de les forces de seguretat i d’algunes unitats de l’exèrcit. 

Després dels terribles esdeveniments, els poders econòmics i polítics responsables de la repressió popular es van erigir en defensors de la democràcia.

Els militars del Moviment Bolivarià Revolucionari 200, un grup polític organitzat per militars progressistes de forma clandestina a l’interior de la Força Armada Nacional de Veneçuela, optaren per l’acció armada amb el colp de 1992 i varen fracassar.
Però de l’experiència varen aprendre que la via de la revolució bolivariana havia de ser política i varen recórrer un llarg camí fins a les eleccions del 6 de desembre del 1998, quan Hugo Chávez va ser elegit president per primera vegada com a cap del Moviment Cinquena República.

Des d’aleshores, han estat 14 les mostres de suport popular majoritari a la revolució mitjantçant les urnes, amb l’única excepció del referèndum de reforma constitucional de 2007.

La doctrina del pensament únic neoliberal i les seues poderoses institucions volgué torpedinar el socialisme del segle XXI des del primer dia amb les mateixes armes de sempre. 

En el terreny ideològic, ens havien explicat sense cap rubor que el socialisme soviètic era una farsa perquè uns eren més iguals que altres i anaven en limusines i s’enriquien, alhora que ens instruïen de com de dolenta era la revolució cubana, que ha universalitzat l’educació i garantit la sanitat pública i gratuïta a un tir de pedra d’Haití, però que no té concessionaris de cotxes ni tendes d’electrònica d’última generació.

Són els mateixos que no consideren necessari que sapiguem massa d’indrets com Burkina Faso, el Congo, Nigèria, Bangladesh i molts altres espais del seu “mercat lliure” no sotmés a regulacions, que mai s’ha deixat de sustentar en monopolis, privilegis corporatius, corrupció política, saqueig dels recursos naturals i dels pressupostos públics i bombolles especulatives que esclaten a la cara del poble treballador.

Alguna cosa molt semblant a la doctrina exposada pel politòleg nord-americà Francis Fukuyama en el seu llibre “La fi de la història i l’últim home“, que proclama que la història humana com lluita entre ideologies ha conclòs, en haver donat inici a un món basat en la política i en una economia neoliberal que s’ha imposat a les utopies, després de la fi de la Guerra Freda. El fracàs del règim comunista hauria demostrat que l’única opció viable és el liberalisme democràtic, que es constituiria en l’anomenat pensament únic: les ideologies ja no serien necessàries en haver estat substituïdes per l’Economia.

En aquesta història recent de Veneçuela s’ha de destacar el paper d’alguns mitjans de (des)informació tal com El País i del seus amos, el grup PRISA, als que hauríem de tornar a felicitar per haver pogut donar la notícia que tant havien somniat i, per fi, certa. Són els de les fotografies d’aquell home mexicà que van fer passar per Chávez. I al seu costat Gustavo Cisneros i la seua Venevisión, amb els que han bastit el setge mediàtic al procés socialista bolivarià.

Caldrà recordar com davant el colp de l’11 d’abril de 2002, instigat i recolzat pel PP d’Aznar, el grup mediàtic de Gustavi Cisneros no va traure noticia alguna de les manifestacions massives de suport al govern i, per contra, va donar plena cobertura a les de l’oposició, sense interrupcions de publicitat.  El País va celebrar amb “democràtic” entusiasme aquell colp d’estat, per després bloquejar l’accés a aquestes “notícies” a través de la seua hemeroteca en xarxa.

Periodistes, articulistes, opinadors i tertulians s’han encarregat de explicar-nos al llarg d’aquests 14 anys la “dictadura de Chávez” i el seu populisme.

Són els mateixos que ens diuen que democràcia és acceptar el  programa de mesures “doloroses” que, aquesta vegada, ens toca a nosaltres perquè hem estirat més el braç que la màniga.  Que democràcia és votar cada 4 anys i callar entre mig, sense revocatoris ni iniciatives populars que la qüestionen.

La repressió de la Primavera Valenciana, les delegades del Govern espanyol a València i Barcelona i el Cap de policia en València que es va referir als estudiants valencians com “l’enemic”, els desnonaments i els suïcidis de la gent que ho perd tot, les pilotes de goma i les porres de la policia que sempre topeten accidentalment amb els ulls i els cossos de qui es manifesta pels seus drets, la reforma laboral què per a generar ocupació ha donat carta blanca a la patronal per acomiadar els treballadors pràcticament sense restriccions, la corrupció política que arriba a cada racó del sistema, els atacs permanents al dret a decidir, amb soroll de sabres inclòs, com el que sonava quan el cadàver de Franco encara estava calent i pactaven els silencis i el repartiment del pastís en el nou estat postfranquista.

Ens volen fer creure que populisme és la reconstitució de l’estat per servir al poble i consolidar el seu accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge o el treball dignes, uns drets dels quals abans, i sota el model de democràcia neoliberal imposat pel FMI, la OMC i el Banc Mundial, havia restat en bona part exclòs.

Que és bastir una nova Amèrica unida, solidària, diversa i integrada amb instruments com UNASUR, la CELAC i l’ALBA, fóra de la tutela i el control dels Estats Units.

Que és comptar amb el suport d’un poble que va poder impulsar un procediment revocatori del president.

Que és fer front als poder econòmics que diuen que la manipulació i l’adoctrinament en favor dels seus interessos és informació, i que el boicot de la indústria petroliera i l’aturada patronal és part de la lluita per la llibertat. 

El somriure del comandant Chávez ha esdevingut per sempre un referent a l’altra banda de l’Atlàntic amb 14 anys d’experiència socialista i revolucionària, i que ara comença una nova etapa. 

Bon viatge Comandant, i llarga vida a la revolució bolivariana!

Patraix, València (L’Horta), a 5 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Endevinalla: A infanta imputada y duque empalmado, monarquia….. ?????

1
Publicat el 3 d'abril de 2013

Jo ja tinc la meua pròpia resolució de l’endevinalla.

Vos deixe a cadascú que mediteu la vostra… 

Qui anava a dir que uns insignificants correus electrònics emmagatzemats en el disc dur d’un ordinador anaven a trencar el cercle de protecció a l’estil de guàrdia pretoriana que envolta la monarquia borbònica espanyola des de la seua reinstauració per la gràcia de Francisco Franco i de Déu.

Ara nomes caldria apuntar més amunt, cap al cap de la colla, però la guàrdia pretoriana que envolta al propi monarca és moltíssim més poderosa: ni més ni menys que la mateixa Constitució espanyola del 78 … 

Aquesta és la guàrdia pretoriana que protegeix el cap de Joan Carles de Borbó i Borbó: l’article 56 de l’actual Constitució espanyola, que diu així:

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.

2.-El seu títol és el de Rei d’Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la Corona.

3. – La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2.

Que conclusions podem treure d’això?

En paraules de Antonio Torres del Moral, catedràtic de Dret Constitucional de la UNED, això significa, en primer lloc, que “de cap manera” el rei pot ser cridat per un jutge, ni per declarar ni per ser jutjat. Això és el que suposa és la inviolabilitat.

En segon lloc, la no responsabilitat fa que el cap d’Estat tampoc responga políticament dels seus actes. Per això existeix l’anomenat “ratificació”.

“En una democràcia no pot haver poders públics que siguen irresponsables”, però com el titular de la Corona sí que ho és, “cal que algú responga políticament per ell, i aquest algú és el president del Govern o el ministre que ratifique el seu acte. Tots els actes del rei, que es refereixen a l’exercici del càrrec, tenen ratificació”, diu Antonio Torres.

Hi ha tres formes d’exercir la ratificació: la primera, amb una signatura, per exemple a l’hora de sancionar una llei. El president del Govern signa el document amb el rei; a això se li dóna el nom de “contrasignatura”. Així, si el rei signa alguna cosa inconstitucional o contrari a dret, el president seria responsable.

La segona, amb la “presència”, per exemple, en un viatge en què el rei va acompanyat d’un ministre, el denominat “ministre de jornada”, que es fa responsable “del que puga passar”. Finalment, hi ha l’anomenada ratificació “tàcita”.

En aquest cas, el missatge de Nadal del rei o l’aparició del monarca en televisió el 23-F s’entenen com ratificacions tàcites: no hi ha ningú al seu costat i ningú ha signat per escrit un suport a aquests actes. El responsable és el president del Govern, “si no dimiteix. En tot el que està passant actualment el responsable és el president del Govern”.

“Si el president no està d’acord, llavors es plantejaria un problema institucional”, diu el catedràtic. La depuració de responsabilitats polítiques pel que fa al president passaria per “una moció de censura, un vot de confiança o per les urnes”. Es dirimirà davant l’opinió pública, les Corts i l’electorat.

On queda aleshores la responsabilitat jurídica?

“Primer caldria la comissió d’un acte antijurídic”, diu Antonio Torres. Imaginem que el rei ho fa. Que, hipotèticament, comet un delicte. El president del Govern és, de nou, el responsable polític “si no dimiteix”. Però, qui respon de l’acte antijurídic? “La resposta és ningú. Així n’és”, assevera Antonio Torres.

“Hi ha un adagi o dit que procedeix del constitucionalisme anglès que diu que ‘El rei no pot fer mal‘. I com no pot fer mal, no és responsable jurídicament. Això és una fal.làcia, perquè sí que pot fer mal, però no respon perquè cap jutge pot citar-lo en una banqueta: la justícia s’administra en nom del rei. Per tant la responsabilitat del monarca es limitaria al terreny històric-polític, i l’assumpte o problema quedaria arreglat, fins i tot, amb un “pacte” o acord puntual, un tancament en fals”.

“Quan les coses es posen molt malament, també els reis responen, però ho fan d’aquesta manera, no davant d’un jutge, sinó exiliant-se, perdent la Corona o bé amb la proclamació d’una república”.

En aquest context cal esmentar també un concepte que torna a estar aquests dies en boca de tothom: l’abdicació. “És una altra manera de solucionar l’assumpte, amb totes les cometes possibles, perquè la cosa siga menys greu”, diu Antonio Torres.

Si el rei d’Espanya comet, hipotèticament, un acte antijurídic i abdicara, els termes d’inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien vigents “jurídicament”, però el normal, hipotèticament, seria donar-li una eixida “pactada”, insisteix el catedràtic, per evitar una crisi major.

És comprensible en ple segle XXI la figura de la inviolabilitat?

 “La gent no ho entén, i no té per què entendre-ho”, afirma el catedràtic. La monarquia, diu, segueix encara envoltada d’un “halo de reverència, de sacralitat”, però si escollim tindre una, amb els seus avantatges i inconvenients, “ja sabem el que ens ha tocat. La monarquia és el que és”.

Sense comentaris… !!!

Per cert, no vos oblideu de donar un “clic” amb el vostre ratolí al botó de “SÍ” de la pantalla que adjunte en aquest post, abans de deixar-ho.

Salut, república i independència //*//

Patraix, València (L’Horta), a 3 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El nou primer ministre japonès posa en evidència i fa paleses, amb les seues polítiques públiques, les fal.làcies de les retallades i l’austeritat aplicades a la UE.

0
Publicat el 2 d'abril de 2013

Mentre els màxims representants de les institucions polítiques i econòmiques europees, els seus portaveus en els parlaments dels diferents països (encapçalats per Ángela Merkel) i els mass-media sota el seu control i supervisió repeteixen, una i mil vegades, el mantra de que l’austeritat i les retallades en els serveis públics i socials són totalment necessaris per tal d’alleujar la pressió del Deute públic i reduir el dèficit, el primer ministre japonès, Shinzo Abe, del Partit Liberal Democràtic (PLD) de centre-dreta, ha escollit un camí radicalment oposat al propugnat per l’UE, en posar en marxa un ampli increment de la despesa pública, fent que el Banc Central del Japó el financi.

Aquesta mesura posa en dubte aquest mantra neoliberal, al qual només li falta que Angela Merkel i Durao Barroso manen gravar en pedra al costat dels deu manaments de les taules de la llei de Moisès, com si d’una revelació divina es tractés.

El deute públic japonès puja ara mateix al 220% del seu PIB, molt per sobre de la de tots els països de l’UE. Grècia (162%), Islàndia (128%) i Itàlia (120%) tenen els tres deutes més altes de la UE, molt per sota tots ells de la del Japó.

Recordaré que Shinzo Abe va ser nomenat primer ministre del Japó el 26 de desembre de 2012, després de guanyar les últimes eleccions generals del seu país.

 

Quan només era candidat, ja va demanar al Banc Central del Japó “humilitat per ajudar el país”, per acabar portant-hi a terme, un cop elegit primer ministre, una autèntica intervenció amb el propòsit d’obligar a realitzar una política monetària que ajude a aixecar l’economia japonesa i a recuperar l’activitat i l’ocupació, en comptes de seguir condemnant-la a la depressió per tal de mantindre l’estabilitat dels preus.

Per això ha obligat el banc central japonès a revisar l’objectiu d’inflació, a que compre massivament deute públic i a que injecte molta més liquiditat en l’economia japonesa.

El primer pas d’aquest pla, tan oposat al que propugna la UE, l’ha realitzat el passat mes de març, en produir-se el nomenament per part del parlament japonès de Haruhiko Kuroda com a nou governador del Banc del Japó. Aquest ha procedit a alinear la política del banc amb la del primer ministre japonès, i s’ha compromès a aconseguir aquest objectiu “en tot el que siga possible”.

Des de la seua arribada al poder, Abe i els seus ministres no havien estalviat crítiques al Banc de Japó d’inacció davant la baixada de preus.

Sotmès a aquestes pressions, el banc, independent segons els seus estatuts, va acceptar finalment el gener passat elevar a 2% el seu objectiu d’inflació anual (en comptes d’1%) per mostrar a tots, mercats, govern i ciutadans, la seua intenció  de lluitar contra la deflació que frena l’activitat japonesa des de fa uns 15 anys.

Les mesures adoptades per Shinzo Abe constitueixen una decisió valenta alhora que un pas molt important, ja que suposen el trencament de diversos dels mites neoliberals que s’estan mantenint per fer que la política econòmica, en particular la monetària, constituïsca un mer instrument d’ajuda a la banca privada.

És cert que el Banc Central del Japó (BCJ) havia vingut injectant grans quantitats de diners (com ha fet l’europeu), per fer front a la crisi. Però ho havia fet en una mesura bastant escassa (en termes relatius, quasi la meitat que la Reserva Federal, per exemple) i de manera que només afavoria la banca privada.

Igual que als Estats Units i a Europa, els diners que el Banc de Japó havia anat creant havia estat posat a disposició dels bancs privats, el qual havia estat utilitzat en major mesura per “netejar” els seus balanços d’actius tòxics i no per tornar a finançar l’economia.

I el que ara pretén el govern japonès és obligar-lo que servisca per finançar al govern i a les empreses, que el pose al servei de l’economia productiva del país i no al de l’economia financera privada.

La ingerència, perquè així cal qualificar la intervenció del primer ministre japonès en el seu Banc Central, trenca també la idea que aquest ha de ser una institució independent i completament aliena a la problemàtica de la política econòmica i de la situació general del país, per centrar-se només en lluitar contra la inflació.

Perquè darrere d’aquest principi el que de veritat hi ha és un suport constant dels bancs centrals als propietaris del capital financer, a costa de crear bombolles i de dur a terme una política monetària que només aparentment controlava amb disciplina la quantitat de diners que hi havia a circulació.

I açò últim és així. Perquè mentre que els bancs centrals mantenien tipus d’interès elevats o restringien la quantitat de diners que ells creaven (que més o menys és el 5% del total), no feien res per evitar que creixeren els diners que creen els bancs privats (el 95%), de manera que l’únic que havien aconseguit havia estat facilitar que es multiplique el benefici bancari, permetent i encoratjant un increment gegantí del deute (que és el procediment pel qual es creen els diners bancaris), que a la fi ha acabat sent fatal per a l’economia del Japó.

El que ha fet el primer ministre japonès és, ni més ni menys, posar al Banc Central del Japó al servei dels interessos de l’economia real japonesa i de la recuperació econòmica que necessita el seu país.

En contraposició a aquesta manera d’actuar del primer ministre del Japó, el que estan fent les autoritats europees és deixar-se pressionar pels lobbies financers i permetre que una institució pública, com és un banc central, actue simplement com un instrument més dels interessos bancaris privats.

Si els bancs centrals independents hagueren estat capaços d’evitar les crisis, de treure’ns de l’actual, d’evitar la fallida de centenars de milers d’empreses i la destrucció de milions de llocs de treball, si hagueren controlat l’espectacular augment del deute i hagueren posat límit als fraus i les estafes bancàries que han arruïnat a milions de persones, encara es podria pensar que la seua independència és el preu que convé pagar perquè les coses vagen bé.

Però és que el que ha passat és just el contrari!… La independència dels bancs centrals només ha estat la carta blanca perquè aquests hagen actuat en plena complicitat amb la banca privada, que ha estat la responsable de la crisi i de haver convertit el planeta en un casino financer en què la banca “sempre guanya “, a costa de tots nosaltres, els ciutadans del carrer.

En resum, la actuació del govern japonès mostra, en definitiva, que aquest mantra de l’austeritat i de les retallades al què adès he fet al.lusió, és una gran fal.làcia i que és mentida que no hi hagen alternatives, com diuen sempre les autoritats europees.

N’hi han, com és el cas del Japó actualment.
Només cal tindre dignitat i anteposar els interessos del país als de la banca i els dels lobbies financers per posar-les en marxa.

Patraix, València, a 2 d’abril de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari