La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Podemos i el seu interessat discurs sobre Catalunya i Espanya.

5

És evident que ni Pablo Iglesias ni Podemos són ara el que eren quan va nàixer aquest projecte al gener de 2014.

Ni quan un desconegut Pablo Iglesias sorprenia als espectadors nit sí, nit també, en les tertúlies de La Sexta amb la seua ben estudiada i argumentada diatriba política. Ni quan les enquestes electorals prèvies a les eleccions al Parlament europeu amb prou feines li donaven possibilitats d’arribar a obtindre algun eurodiputat.

Podemos s’ha convertit a hores d’ara, passats només uns pocs mesos de tot allò, en un partit polític al que sorprenentment la majoria de les enquestes assenyalen com una alternativa real de govern al PP i al PSOE, tot i tindre encara una estructura pràcticament inexistent en una bona part del territori espanyol.

pablo iglesias ii

Enfront d’un programa decididament (castís)-neoliberal com és el del PP, o soci-liberal com és el del PSOE, la proclama política de Podemos ha anat mutant camaleònicament la seua posició des d’una postura de ruptura amb el sistema polític i econòmic capitalista, amb un discurs bastant buit de contingut que podia intuir-se d’alguna manera proper al marxisme, a assumir un programa econòmic de caire socialdemòcrata (elaborat per dos destacats catedràtics d’economia i de polítiques públiques com són Juan Torres i Vicenç Navarro), en el qual la ruptura inicial i les crítiques a l’economia de lliure mercat ara es matisen molt.

I ha canviat també la seua postura d’alineament amb els innegables avenços socials produïts en els països que han tingut processos revolucionaris i constituents a l’Amèrica llatina, com ara la Veneçuela d’Hugo Chavez i Nicolás Maduro, per ara mirar cap a un altre costat cada vegada que són preguntats per la seua opinió al respecte. Recentment Orlando Romero, un analista polític de Ràdio Nacional de Veneçuela, acusava Pablo Iglesias de “despotricar i negar com Judes qualsevol relació amb el règim bolivarià“, i afirmava de Podemos que “s’ha tornat un altre te amb llimona prefabricat i domesticat de la política espanyola“.

I també ha capgirat la seua definició ideològica. Abans Podemos era d’esquerres, però ara no és “ni de dretes ni d’esquerres“. Es a dir, ha esdevingut un partit conegut en l’argot de la politologia com “abarcalotodo“, un partit disposat a captar votants a la seua dreta i a la seua esquerra de la seua posició ideològica real.

I també, com no, ha canviat en la seua postura cap al Dret a decidir a Catalunya. D’un suport decidit a respectar la voluntat dels catalans que eixira de les urnes, a no pronunciar ni una sola crítica cap al govern de Rajoy ni cap als tribunals pel processament d’Artur Mas i de dos dels seus consellers, i a mantenir una postura decididament proselitista de voler una millor “integració” de Catalunya a Espanya, sense fer cap esment a les nombroses i contundents raons que han motivat la gran desafecció que n’hi ha en una important part del poble català cap al regim politic espanyol.

Però amb tot això, al meu parer en Podemos s’ha produït un canvi fonamental, “el canvi” com el qualificaria jo. Un CANVI amb majúscules que amb seguretat explica el que de inexplicable tenen tots els altres canvis anteriorment descrits: el fet que ara Podemos s’ha convertit en una alternativa real de poder, segons indiquen la majoria de les enquestes.

Una cosa que ni els seus dirigents, ni els seus militants, ni els seus simpatitzants, ni els seus detractors ni l’opinió pública, política i mediàtica en general no podrien ni haver sospitat un minut abans de començar a conèixer el resultat de les passades eleccions europees.

Podemos és una flexió verbal, una conjugació del verb PODER.

I les coses vistes des d’una hipotètica (encara) posició de poder polític dins d’una democràcia parlamentària occidental plena de tics d’un no llunyà passat franquista com és l’espanyola, els ha fet reflexionar per donar un gir oportunista al seu discurs ideològic, per tal d’atraure el màxim nombre possible de votants descontents de diferents partits polítics, i per tal de reclutar votants “zombies” acostumats a exercir una abstenció electoral crònica com a manera de càstig o de mostra d’indiferència cap a un sistema i una classe política de la qual no se senten representats.

Però en aquest canvi de discurs també han portat molta cura en no molestar als poders fàctics que han dominat tradicionalment el panorama polític i social espanyol al llarg de generacions. D’ací les molt matisades o quasi inexistents crítiques cap a la monarquia borbònica (sorprenent en algú que fa gala d’assumir els valors republicans), cap a l’Església (Pablo Iglesias ha lloat darrerament els discursos del Papa Francisco I, i fins i tot l’ha convidat a vindre a casa seua a Vallecas) i cap a les grans corporacions financeres.

Monarquia, Església i Banca són institucions molt poderoses amb les que Podemos sap que no va a competir en el camp de batalla electoral, i a les que algú que aspira a governar algun dia el “cortijo espanyol”, o influir decisivament en la formació del seu govern, no es pot permetre el luxe de tindre en la seua contra. D’ací el seu discurs tebi i elusiu sobre ells.

Perquè la democràcia de Podemos ara sembla ja acabar a on comencen els seus interessos de poder, el mateix que passa amb la resta dels partits polítics que formen part del joc d’aquesta falsidemocràcia espanyola. Però ara Podemos, igual que els altres, ja és part de la casta que tant critiquen.

I que dir de la seua postura pel que fa al Dret a decidir dels ciutadans de Catalunya?

Un partit que aspira a governar Espanya, repetisc, Espanya, sap molt bé que no es pot permetre el luxe de perdre un territori que representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 mil milions d’eures anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i que rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Definitivament Catalunya ja no és negociable per a Podemos, perquè l’Espanya que Podemos vol governar no seria viable econòmicament sense Catalunya. I Podemos ben ho sap això. De ací que el Dret a decidir del poble català acaba on comencen els seus interessos com a un partit que, ara sí, aspira a governar Espanya.

Podemos, definitvament, s’ha convertit en casta política.

Però també en casta nacional espanyola. Aquesta casta que sempre ha defensat la supremacia de l’estat únic i unitari i la submissió política i financera dels seus territoris perifèrics a la seua capital, Madrid. Per aquest motiu, en el seu discurs no els hem escoltat mai ni una sola crítica a l’espoli fiscal que pateixen els catalans, però també els balears i els valencians, de manera crònica i estructural.

Ni una sola paraula sobre aquesta situació tan injusta, perquè la seua visió de l’estat ho és des del centre, des de Madrid, i ells saben que per a poder continuar amb aquest model d’economia financera i especulativa i amb la cultura instaurada del subsidi, tan característiques del règim polític espanyol (característiques que ells no pensen combatre ni canviar), cal que es mantinga l’estatus quo de aportadors i receptors, que en el nostre cas és clarament d’explotats i explotadors.

És aquesta lògica cap a Catalunya de Podemos la que va fer que durant el discurs que va pronunciar en la seua darrera visita a Barcelona, Pablo Iglesias atacara a Artur Mas, un president elegit democràticament i imputat precisament per traure les urnes perquè la gent votara. Però també a David Fernandez, políticament situat a les antípodes d’Artur Mas, a qui va criticar de manera solapada però indecent per la seua abraçada amb Mas. Una situació puntual treta deliberadament de tot context.

Podemos, décimo pasajero de la nave catalana

Alhora, a Pablo Iglesias no se li van sentir crítiques explícites, per exemple, ni cap Fainé ni cap José Manuel Lara, aquest últim amo de La Sexta, la televisió que l’ha llançat a ser una estrela mediàtica de la política espanyola. És clar que ells no seran rivals a qui disputar vots a Catalunya, que són unionistes com ho és ell i que li interessa tindrel’s de costat, però no enfront. Però Artur Mas i David Fernandez sí que seran els seus rivals en les urnes.

El gran error, o potser ha sigut una estratègia ben calculada per Pablo Iglesias respecte a Catalunya, ha estat el voler associar deliberadament en el seu discurs el independentisme amb la burgesia i la “casta” política catalana, i això amb la corrupció del partit del president Mas.

Però el independentisme, el moviment popular pel Dret a decidir i per la independència, no és casta, ans al contrari, és regeneració i és ruptura amb un regim polític i monolític de baixa qualitat democràtica i farcit de tics franquistes com és l’espanyol, i també vol ser ruptura amb el seu equivalent a Catalunya.

La lògica de Podemos es una lògica netament immersa en la dinàmica que ha caracteritzat tradicionalment a la casta política espanyola, amb un discurs articulat a Madrid de tarannà estatalista i pactista-reformista, amb una calculada indefinició cercada amb el principal objectiu de captar vots i arribar al poder de la manera més ràpida possible.

València, a 29 de desembre de 2014.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Espoli i endeutament: balanç en dues paraules dels Països Catalans a Espanya en 2014.

2

Per Nadal, torrons. Però el balanç per als Països Catalans no és tan dolç, però sí tan dur.

Deute i espoli, dues eines, o millor dues armes, de les que l’estat espanyol disposa a discreció per tensar la corda, esprémer-nos i estrènyer-nos la soga al coll.

Deute. Quins són els territoris més endeutats de l’estat espanyol?

Una ullada a les dades proporcionades pel Banc d’Espanya el 30 de setembre de 2014, ens posen en la pista: Catalunya, el País Valencià i les Balears. Tots tres amb un deute acumulat de 106.554 milions d’euros, una xifra exorbitant difícil d’entrendre. La farem una mica més comprensible: 7.910 euros de deute per cadascuna de les persones que residim als Països Catalans.

Som els campions. En el rànquing estatal de deute autonòmic, els nostres països ocupen els tres primers i més destacats llocs: el Principat amb un deute de 8.505 €/hab., el País Valencià amb 7.242 €/hab. i les Illes Balears amb 6.808 €/hab.

Si referim les xifres al conjunt de l’estat, el nostre deute representa un 45,93% dels 232.010 milions d’euros del deute autonòmic de tot l’Estat. Per territoris, el Principat compta amb 63.075 milions de deute i el País Valencià amb 35.892 milions, una volta més en primer i segon lloc respectivament, a llarga distància de les següents autonomies que són Andalusia, amb 27.654 milions i Madrid amb 25.063.

Un endeutament que equival al 33,7% del nostre Producte Interior Brut (PIB) global i al 228,6% de les nostres despeses anuals, si els comparem amb el nostres pressuposts autonòmics.

Espoli. Quines són les xifres de l’espoli fiscal?

31.440 milions d’euros: 16.000 a Catalunya, 12.600 al País Valencià, 3.598 a les Illes Balears. Novament entre les més altes en termes percentuals.

Tot un espoli de caire colonial, paradigma d’un estat que perpetua deliberadament un sistema fiscal més semblant a una sangonera que se serveix d’ell per alimentar les seues classes extractives i fomentar la cultura del subsidi a tot arreu del seu territori.

València, a 24 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una anàlisi DAFO de les propostes de Mas i Junqueras (2ª part). Tres idees per tirar endavant el procés.

5

Després de l’èxit de participació ciutadana aconseguit el 9-N, les propostes de com avançar cap a la independència realitzades pocs dies desprès per Artur Mas i per Oriol Junqueras semblen haver conduit a una situació de refredament, al menys de manera temporal, un procés que abans d’aquella data semblava impetuós i imparable.

La formulació d’unes propostes certament amb punts en comú, però també sembla que amb importants i, de moment, insalvables diferències, ens han portat a un marc en què més que mai cal cridar al seny, a la reflexió i a la inteligència. L’anàlisi de la situació utilitzant eines adequades poden ajudar-nosa trobar una via o vies que permetan seguir avançant en el procés de manera ferma i segura.

En línia amb aquest pensament, la setmana passada vaig publicar un apunt en el que feia una anàlisi de les esmentades propostes des d’un punt de vista poc habitual i diguem-ne original, utilitzant la tècnica DAFO (Apunt: http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268406), una metodologia empresarial d’estudi de la situació d’una companyia o d’un projecte en què s’analitzen les seues Debilitats i Fortaleses, les Amenaces i Oportunitats.

En aquesta anàlisi vaig mostrar quins eren, al meu parer, els principals arguments d’aquests quatre factors que enfortien o amenaçaven aquestes propostes.

L’apunt arribava fins al plantejament de l’anàlisi, però deixava per a una posterior reflexió les seues conclusions. Unes conclusions que només es poden formular desprès de fer propostes (per exemple utilitzant una altra eina com és el braimstorming, o tempesta d’idees) i analitzar-les, prenent com a referència i punt de partida aquestes quatre senzilles preguntes:

• Com es pot destacar cada fortalesa?

• Com es pot gaudir de cada oportunitat?

• Com es pot defensar cada debilitat?

• Com es pot aturar cada amenaça?

De la combinació de fortaleses amb oportunitats han de sorgir les potencialitats, les quals assenyalaran les línies d’acció i d’actuació més prometedores per al projecte. I de la de les debilitats i les amenaces caldrà bastir els murs de defensa i fer-ne les propostes de correcció i millora.

Repassant l’anterior apunt, fem una ullada conjunta a les debilitats i amenaces més rellevants identificades en ambdues propostes, considerades de manera conjunta:

-Una llista única independentista pot fer que la gent que no té la independència com a prioritat ni com una urgència no s’hi sume.

-El problema de les llistes separades és que si el resultat de les eleccions, tot i ser guanyadores, és molt ajustat, potser la minoria que hi haurà votat en contra i l’estat espanyol utilitzaran tots els arguments que pugan per convèncer la comunitat internacional que el resultat no es pot llegir en clau plebiscitària. Argumentaran que com totes les candidatures portaven al programa altres punts, tant o més importants, que la pròpia independència, seria impossible destriar-los, i més en una època de greu crisi econòmica com la que estem vivint.

-La dependència que tindrà Catalunya de l’Estat espanyol durant el 18 mesos posteriors a les eleccions plebiscitàries, durant els que aquest intentarà entrebancar al màxim i per tots els mitjans al seu abast el procés. Açò pot fer molt vulnerable el procés.

-Perdre el referèndum de proclamació de l’estat català passats els 18 mesos desprès de les plebiscitàries, portaria el procés a un atzucac molt complicat de resoldre.

-Proclamar una DUI immediatament després de les plebiscitàries, potser no tinga el reconeixement de la comunitat internacional, per considerar-la precipitada, per haver-se fet sense una negociació prèvia amb l’estat espanyol i per no haver resultat de la voluntat popular a través d’un referèndum clàssic.

Com podrien defugir-se aquestes debilitats i amenaces?

Un parell de propostes:

-Amb la formació d’unes llistes de caràcter apartidista i que arrepleguen diferents sensibilitats socials. Aquestes llistes deurien de combinar gent de la política i de la societat civil, i no deurien d’incloure cap menció explícita a partits polítics. Però deurien de ser clarament reconeixibles en el seu ideari polític i social, i comptar amb un punt explicit i destacat comú: l’abast de la independència de Catalunya i l’inici d’un procés irreversible cap a la formació d’un estat independent.

-Comptant amb un marc polític de plena sobirania política. El procés només es podria dur endavant en aquest marc, desprès d’haver proclamat la independència de facto si aquestes llistes (que no els partits) hagueren superat conjuntament el 50% dels vots emesos i dels escons aconseguits.

Fem ara una ullada conjunta a les fortaleses i les oportunitats d’ambdues propostes:

-La idea de llista única mixta i transversal entre polítics i societat civil, crea una imatge nova i fresca que no té precedents en cap de les eleccions fetes abans als països dels nostre entorn. Aquesta manera de fer les eleccions pot esdevenir un logo molt positiu i potent de cara a la comunitat internacional

-La idea de llista única pot desfer instantàniament qualsevol campanya de desprestigi que puga engegar l’estat espanyol, al no tindre aquest un objectiu clar al que combatre, en tractar-se d’una llista amplia, mixta i transversal.

-En cas de què l’estat decidisca impugnar les eleccions o il·legalitzar als qui s’hi presenten, una majoria de la població se sentiria directament atacada, ja que degut a la pluralitat de la llista, a dins de la qual segurament hi haurà algú amb el que se sent plenament representat o identificat. Açò faria que el greuge se sentira en les persones d’una manera molt directa, diguem-ne personal.

-En fer-se el finançament de la campanya electoral al marge dels partits i dels seus canals habituals, es garantiria la independència sobre les influències i les pressions polítiques dels grups financers que habitualment financen les campanyes electorals dels grans partits (La Caixa, BBVA, Santander.

-El fet de ser una llista mixta i transversal, que barreja representants de partits i de personalitats distingides i representatives de la societat civil, molts d’ells professionals i especialistes en matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, pot donar molta força i espenta al procés.

-Les innegables sinergies que es derivaran d’una unió apartidista de polítics i de societat civil ben amplia, transversal  i plural, que multiplicaran l’efecte de suma inicial.

-Les innegables aportacions originals i innovadores al procés que s’hi produiran per part dels profesionals qualificats de la societat civil que s’hi sumaran.

Com es podrien posar en valor aquestes innegables potencialitats?

Indiscutiblement una de les propostes aniria exactament en la mateixa línia que una de les identificades en analitzar les debilitats i amenaces, es a dir, en la de presentar-se llistes apartidistes amb diferents sensibilitats socials formades per polítics i gent de la societat civil, amb un clar denominador comú que seria el de la proclamació de la independència.

Una altra proposta seria la d’establir un finançament independent dels partits per part de totes les llistes independentistes que es presenten, la qual cosa llançaria al món un missatge molt contundent, primerament per la seua independència respecte dels partits polítics, i desprès de la transversalitat i la diversitat de la composició de les llistes electorals. La no-dependència de la banca transmetria també un clar missatge de independència respecte d’un dels poders fàctics més poderosos, sinó el més poderós, que és el financer.

Al remat, aquestes podrien ser, en la meua modesta opinió, les tres línies mestres a seguir en el procés:

1.- La participació de diferents llistes independentistes en les eleccions, que se presentarien amb el compromís clar per parts de totes elles d’unir els seus escons després de les eleccions per proclamar la independència de Catalunya, si s’arribara a una majoria de vots i d’escons.

Les llistes electorals independentistes podrien ser tres, tal com es preveu ara, i representarien les diferents sensibilitats socials més lligades a l’independentisme existents a hores d’ara al Parlament de Catalunya: des del centre-dreta liberal (representat al parlament actual per CiU), passant per l’esquerra socialdemòcrata representada per ERC) fins a l’esquerra marxista (representada per la CUP).

Aquestes llistes serien apartidistes i estarien formades per persones de la política de partits i representats de la societat civil, professionals de diferents àmbits de la societat civil que s’identificaren amb les propostes ideològiques generals de la llista i que aceptaren la idea de que la formació d’un estat independent és l’únic camí que li queda a Catalunya per aconseguir els objectius polítics i socials que defensen, encara que aquestes persones no s’hajen significat en anterioritat necessàriament de manera pública pel seu recolzament a la independència, però sí pel dret a decidir.

2.- La proclamació irreversible de la independència si el resultat de la suma de vots i escons de les tres llistes electorals per separat superara el 50%. Seria l’única manera d’assegurar el normal desenvolupament, sense patir les interferències d’una legalitat aliena, del procés de construcció de les estructures d’estat necessàries per esdevenir un nou estat plenament sobirà.

3.- La independència en el finançament de la campanya electoral de les tres llistes, per les raons esmentades adés, què podria fer-se amb les aportacions de la ciutadania a través d’un micromecenatge.

Només són tres idees a plantejar en un espai obert de debat i d’opinió.

València, a 15 de desembre de 2014.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Espanya denunciada davant les Nacions Unides per la manca d’independència judicial.

0

La Justícia de la pseudo-democràcia espanyola ha estat posada, un cop més, en evidència, aquesta vegada davant les Nacions Unides.

Les últimes actuacions del govern espanyol, pressionant al Tribunal Constitucional i als membres de la Fiscalia per la consulta ciutadana realitzada a Catalunya del passat 9-N, no han passat desapercebudes per a nombrosos mitjans de comunicació espanyols i internacionals. Ni tampoc per als propis jutges, els principals afectats per aquest descarat intervencionisme del poder executiu en el poder judicial espanyol.

Va ser el passat 26 de novembre. Les associacions judicials Francisco de Vitòria, Jutges per a la Democràcia i el Fòrum Judicial Independent, juntament amb l’organització defensora dels drets i llibertats civils Rights International Spain, van dirigir una carta a la Relatora Especial sobre la independència de magistrats i advocats de Nacions Unides, per denunciar diverses iniciatives del Govern espanyol en què, segons les seues pròpies paraules, “s’està erosionant el principi de separació de poders“, el que comporta el “debilitament tant del poder judicial com de l’Estat de Dret”.

Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia, va manifestar que “davant la fallida de la separació de poders al nostre país, resulta necessària la intervenció de l’ONU” i recorda que “la independència judicial no és un privilegi dels jutges, sinó una garantia que l’Estat de Dret funcionarà correctament en benefici de la ciutadania“.

En aquesta carta els jutges denunciaven l’última reforma del Consell General del Poder Judicial, la nova Llei orgànica del poder judicial proposada pel Govern, la manca de recursos i la pressió contra jutges exercida pel poder polític, i li demanaven a les Nacions Unides que es dirigisca al Govern espanyol per demanar-li explicacions i també per a què faça una visita a Espanya per analitzar les traves a la independència judicial que hi ha a l’estat espanyol.

La iniciativa, segons expliquen les esmentades associacions judicials (que representen juntes a la majoria de jutges i magistrats associats a Espanya) “s’ha acordat plantejar-la davant la gravetat de la situació“.

La carta es refereix, en primer lloc, a l’última reforma del Consell General del Poder Judicial, que es va imposar amb el suport únic del partit en el Govern i amb l’oposició de totes les associacions judicials, i que va comportar el nomenament dels seus integrants per part dels principals partits polítics. “Amb aquesta vinculació tan evident al poder polític, el Consell General del Poder Judicial no pot garantir la divisió de poders“.

Així mateix en la carta es denuncia que la nova Llei orgànica del poder judicial, actualment en fase d’avantprojecte, va a suposar més minves en la independència de jutges i magistrats, ja que amb la nova organització territorial que vol establir-se, els presidents dels òrgans provincials seran imposats pel Consell General del Poder Judicial (recordem, dependent del poder polític), la qual cosa és especialment preocupant tenint en compte que aquests presidents tindran competència precisament per modificar la composició dels tribunals per a la investigació de casos de corrupció.

També es critica la prohibició a la llibertat d’expressió que pretén imposar-se a jutges i magistrats “pel fet de ser molestes per àmbits del poder polític que busquen blindar“. La nova llei també introduiria l’obligació de sotmetre’s a la jurisprudència del Tribunal Suprem, la qual cosa impedeix “que els jutges puguin obrar segons el seu propi criteri jurídic” i constitueix per tant “una amenaça a la independència del poder judicial“.

Les organitzacions denuncien igualment també la manca de recursos assignats als òrgans judicials per investigar els casos de corrupció, ressaltant que Espanya es troba a la cua d’Europa en nombre de jutges per habitant i en inversió en justícia. “Difícilment els nostres òrgans judicials poden actuar amb independència per investigar els centenars de casos oberts per corrupció si des del poder polític no s’assignen els mitjans necessaris“, s’apunta a la carta.

Per últim, les organitzacions posen èmfasi a la pressió política exercida contra els jutges que investiguen la corrupció, a través de desqualificacions abocades en mitjans de comunicació per autoritats i membres de l’executiu.

Tot un seguit de pràctiques que posen en relleu la veritable naturalesa antidemocràtica de la falsidemocràcia borbònica espanyola nascuda de la tan cacareada “exemplar” transició espanyola.

València, a 15 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una altra mirada sobre una Gaza desconeguda i plena de vida.

0

Dimarts passat David Segarra, un periodista i documentalista valencià, presentava al Col·legi Major Rector Peset de València un llibre de fotografies i de poemes sobre Gaza. El llibre es diu ‘Viure, morir i nàixer a Gaza‘, un títol amb una estranya i aparentment il·lògica seqüència vital.

Les fotografies del llibre són personals i tretes amb una vella càmera, al llarg de 100 dies d’una experiència vital que el va portar a tindre una convivència profunda amb els palestins que habiten aquell xicotet i tancat territori de tot just 360 km. quadrats.

Els poemes que acompanyen les fotografies del llibre són de poetes, escriptors i pensadors valencians, catalans, andalusins, palestins, andalusos, francesos, turcs, romans i grecs… Ausiàs March, Estellés, Al-Russafí, Lluís Llach, Espriu, Max Aub, Ibn Arabí, Lorca, Darwix, Cavafis… veus de les tradicions que han forjat les nostres civilitzacions, les del mediterrani.

Quan David va encetar la seua xarrada esperava sentir de la seua boca punyents testimonis de desesperació, de por, de plor, de dolor. I en el seu llibre esperava veure fotografies de destrucció i de rostres que reflectaren l’horror, la desesperança i la mort. Es a dir, de tot allò que els grans mitjans de comunicació del món ens parlen tan a sovint del que succeeix en la franja de Gaza, un territori esdevingut la major presó a cel obert que hi ha al món.

Els palestins i, en particular, els habitants de Gaza, són considerats terroristes i extremistes pels mitjans de comunicació sota la influència sionista. I, per contra, per als mitjans més sensibles són víctimes brutals de guerres i atacs indiscriminats.

Per això el que va contar David em va sorprendre. Com em van sorprendre les fotografies del seu llibre.

Perquè el seu relat i les seues fotos parlaven d’una altra cosa completament diferent al que habitualment sentim en els mass media.

Parlaven d’esperança, de l’alegria de viure, de la família, de solidaritat, d’orgull, de fermesa, d’amor als éssers humans i a la pròpia vida, parlaven d’uns valors humans que quasi han desaparegut en les societats capitalistes occidentals en què vivim, però que es conserven intactes a Gaza i en altres pobles de la ribera mediterrània.

Les seues fotografies, en blanc i negre, senzilles però profundes, reflecteixen la vida quotidiana de Gaza i contenen imatges de mesquites, d’esglésies, de platges, de camps, de camperols, de pescadors, de famílies felices i de xiquets, de molts xiquets, perquè Gaza està plena de xiquets.

En paraules de David, reflecteixen “la vida, la resistència i la resiliència dels habitants”, “el rostre humà de Palestina”, i són tot “un mosaic de la vida que es resisteix a la mort”. “Cada palestí és un llibre que camina. Les seues històries viuen i només cal escoltar-los per aprendre. Però cal voler escoltar. I els grans mitjans d’aquesta època sembla que només saben cridar”.

Cent dies i un centenar de fotografies. Un llibre molt recomanable i allunyat del maniqueisme amb què els grans mitjans de comunicació ens presenten el que passa en aquell territori tan massacrat, però alhora tan ple de vida, d’humanitat i d’esperança.

Patraix, València, a 11 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) de les propostes d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras.

6

L’anàlisi DAFO és una metodologia d’estudi de la situació d’una empresa o d’un projecte, en què s’analitzen per un costat les seues característiques internes (les seues Debilitats i Fortaleses), i per un altre la seua situació externa (Amenaces i Oportunitats) en una matriu quadrada. És, bàsicament, una eina que permet conèixer la situació real en què es troba una organització, una empresa o un projecte (com és el nostre cas), i planejar una estratègia de futur.

Aquesta metodologia va sorgir als Estats Units a finals de la dècada de 1960 durant una investigació realitzada a l’Institut d’Investigacions de Stanford. El seu objectiu era descobrir per què fallava la planificació corporativa en les decisions estratègiques empresarials o en el llançament de projectes.

En el cas que m’ocupa, i seguint aquest mètode d’anàlisi bastant freqüentment emprat en l’entorn professional en què treballe, he intentat aplicar-ho als fulls de ruta cap a la independència proposats per Mas i Jonqueras com si d’un projecte empresarial es tractara.

El president de la Generalitat, Artur Mas (Iz) y el líder de ERC, Oriol Junqueras.

Durant l’etapa de planejament estratègic, i a partir de l’anàlisi DAFO, s’han de contestar cadascuna de les següents preguntes:

• Com es pot destacar cada fortalesa?

• Com es pot gaudir cada oportunitat?

• Com es pot defensar cada debilitat?

• Com es pot aturar cada amenaça?

Aquest recurs, que com he esmentat va ser creat a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, va produir aleshores una autèntica revolució en el camp de l’estratègia empresarial.

L’objectiu de l’anàlisi DAFO és determinar els avantatges competitius de l’empresa o d’el projecte sota anàlisi, per tal de definir l’estratègia genèrica que s’ha emprar en funció de les seues característiques pròpies i de les de l’entorn en què es mou.

L’anàlisi consta de quatre passos:

• Anàlisi Extern

• Anàlisi Intern

• Confecció de la matriu DAFO.

• Determinació de l’estratègia a emprar.

El meu propòsit d’inici amb aquest apunt es plantejar els dos primers punts. Els altres dos següents poden vindre de les idees i les reflexions que es pugen aportar en un debat obert que, sense dubte, pot resultar força enriquidor.

L’organització o el projecte que s’analitzen en un DAFO no existeixen ni ho poden fer fora d’un entorn. L’anàlisi extern permet fixar les oportunitats i les amenaces que aquest entorn pot presentar a una organització o a un projecte.

Les oportunitats són aquells factors, positius, que es generen en l’entorn i que, un cop identificats, poden ser aprofitats.

Per contra, les amenaces són situacions negatives, externes al programa o al projecte, que poden atemptar contra aquest, per la qual cosa, arribat el cas, pot ser necessari dissenyar una estratègia adequada per poder-les sortejar.

Els elements interns que s’han d’analitzar durant aquesta anàlisi corresponen a les fortaleses i a les debilitats que presenten l’empresa o el projecte. L’anàlisi interna permet fixar-les.

Per realitzar l’anàlisi interna, s’han d’aplicar diferents tècniques que facen possible identificar dins de l’organització o del projecte quins atributs li permeten generar un avantatge competitiu sobre la resta dels seus competidors o dels projectes rivals.

Les fortaleses són tots aquells elements interns i positius que diferencien al programa o el projecte d’altres de la mateixa classe.

Per contra, les debilitats es refereixen a tots aquells elements l’empresa o el projecte que presenten i que constitueixen barreres per aconseguir la bona marxa de l’organització o l’execució reeixida del projecte.

De la combinació de fortaleses amb oportunitats sorgeixen les potencialitats, les quals assenyalen les línies d’acció més prometedores per a l’organització o per al projecte.

Per contra, les limitacions, determinades per una combinació de debilitats i amenaces, col·loquen una seriosa advertència. Mentre que els riscos (combinació de fortaleses i amenaces) i els desafiaments (combinació de debilitats i oportunitats), determinats per la seua corresponent combinació de factors, exigiran una acurada consideració a l’hora de marcar el rumb que l’organització o el projecte haurà d’assumir cap a el futur desitjable.

Explicat breument, i espere que comprensiblement, la tècnica d’anàlisi, passe a fer-ne en primer lloc el del full de ruta que va exposar Artur Mas:

DEBILITATS:

-Una llista única independentista pot fer que la gent que no té la independència com a prioritat ni com una urgència no s’hi sume.

-És una proposta que no va en línia amb la dels altres dos partits sobiranistes, ERC i la CUP, que s’han manifestat a favor de llistes separades.

-És una proposta personal d’Artur Mas, no consultada ni consensuada prèviament amb el seu partit. Per tant, no se sap el grau real de recolzament amb el que conta dins de la seua propia organització.

AMENACES:

-La dependència que tindrà Catalunya de l’Estat espanyol durant el 18 mesos posteriors a les eleccions plebiscitàries, durant els que aquest intentarà entrebancar al màxim i per tots els mitjans al seu abast el procés. Açò pot fer molt vulnerable el procés.

-Perdre el referèndum de proclamació de l’estat català passats els 18 mesos desprès de les plebiscitàries, portaria el procés a un atzucac molt complicat de resoldre.

FORTALESES:

-La idea de llista única mixta i transversal entre polítics i societat civil, crea una imatge nova i fresca que no té precedents en cap de les eleccions fetes abans als països dels nostre entorn. Aquesta manera de fer les eleccions pot esdevenir un logo molt positiu i potent de cara a la comunitat internacional.

-La idea de llista única pot desfer instantàniament qualsevol campanya de desprestigi que puga engegar l’estat espanyol, al no tindre aquest un objectiu clar al que combatre, en tractar-se d’una llista amplia, mixta i transversal.

-Una llista electoral es composa de 135 noms, què es pot fer molt plural i atractiva apel·lant als indecisos de tots els colors de l’espectre polític. social i ètnic de la societat catalana.

-En cas de què l’estat decidisca impugnar les eleccions o il·legalitzar als qui s’hi presenten, una majoria de la població se sentiria directament atacada, ja que degut a la pluralitat de la llista, a dins de la qual segurament hi haurà algú amb el que se sent plenament representat o identificat. Açò faria que el greuge se sentira en les persones d’una manera molt directa, diguem-ne personal

-En fer-se el finançament de la campanya electoral al marge dels partits i dels seus canals habituals, es garantiria la indepèndencia sobre les influències i les pressions polítiques dels grups financers que habitualment financen les campanyes electorals dels grans partits (La Caixa, BBVA, Santander, …).

-Amb el fet de que siga un requisit que la llista única obtinga la majoria absoluta en el nou Parlament, es llança un missatge molt potent i positiu a la comunitat internacional.

-El fet de ser una llista mixta i transversal, que barreja representants de partits i de personalitats distingides i representatives de la societat civil, molts d’ells professionals i especialistes en matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, pot donar molta força i espenta al procés.

-El referèndum de proclamació de l’estat català, en cas de guanyar-se, suposaria la proclamació definitiva del nou estat amb el potent aval d’una doble consulta, eleccions i referèndum, que faria reconèixer de manera inapel·lable davant la comunitat internacional i de les Nacions Unides la voluntat clara i nítida del poble català d’esdevenir un nou estat sobirà dins d’aquesta mateixa comunitat internacional.

OPORTUNITATS:

-Les innegables sinergies que es derivaran d’una unió apartidista de polítics i de societat civil ben amplia, transversal  i plural, que multiplicaran l’efecte de suma inicial.

-Les innegables aportacions originals i innovadores al procés que s’hi produiran per part dels profesionals qualificats de la societat civil que s’hi sumaran.

I ara passe a fer l’anàlisis DAFO de la proposta d’Oriol Junqueras:

DEBILITATS:

-El problema de les llistes separades és que si el resultat de les eleccions, tot i ser guanyadores, és molt ajustat, potser la minoria que hi haurà votat en contra i l’estat espanyol utilitzaran tots els arguments que pugan per convèncer la comunitat internacional que el resultat no es pot llegir en clau plebiscitària. Argumentaran que com totes les candidatures portaven al programa altres punts, tant o més importants, que la pròpia independència, seria impossible destriar-los, i més en una època de greu crisi econòmica com la que estem vivint.

-Es una proposta que no va en la línia de llista única presentada pel partit majoritari per la independència, CiU.

AMENACES:

-Proclamar una DUI immediatament després de les plebiscitàries, potser no tinga el reconeixement de la comunitat internacional, per considerar-la precipitada, per haver-se fet sense una negociació prèvia amb l’estat espanyol i per no haver resultat de la voluntat popular a través d’un referèndum clàssic.

FORTALECES:

-Les llistes separades de diferents ideologies sota un mateix paraigües amb un ampli espectre ideològic, des del liberal independentista de CDC/CiU fins a l’esquerra marxixta independentista de la CUP, passant per la social-democràcia independentista d’ERC, farà sumar-hi gent que no té la independència com a urgència ni com a primera prioritat. El fet d’acompanyar-les d’altres punts socials i polítics, pot fer possible que moltes persones que a les enquestes sumen amb els independentistes però amb certes reserves, a les eleccions acaben també exercint com a tals.

-La proposta de llistes compartides es compartida amb un altre dels grups independentistes, el de la CUP.

-La proposta presentada per Junqueras havia estat prèviament acordada amb el seu partit.

OPORTUNITATS:

-La proposta de Junqueras permet actuar amb la legalitat d’un estat propi des del primer moment per construir les estructures d’estat, amb una total indepèndencia de l’estat espanyol. Els entrebancs esperats per part d’Espanya vindran per molts costats, però mai des del costat de la legalitat espanyola.

Des de què Mas i Junqueras van exposar públicament els seus respectius fulls de ruta, molts han estat els articles en mitjans de comunicació i les opinions en els blocs que han ressaltat els punts en comú i els de discrepància entre les dues opcions.

Per tant, per no repetir-me, he intentat aportar-hi una visió des d’un punt de vista més nou i original, utilitzant una metodologia, com anteriorment he esmentat, molt utilitzada en el món empresarial més avançat, i que he considerat vàlida per mamprendre l’anàlisi d’aquest procés.

Deixe obert i per a un següent apunt el punt culminant d’aquesta anàlisi, el de la determinació de l’estratègia o estratègies a emprar en el futur per intentar assegurar l’èxit final del projecte/s, una volta s’hagen pogut analitzar molt acuradament els punts forts i febles de les dues propostes. Potser es puga obrir un debat enriquidor al respecte en aquesta gran comunitat de lectors i blocaires que és VilaWeb.

València, a 8 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Constitució avortada.

0

Les lleis espanyoles en general, i la Constitució espanyola del 1978 en particular, han estat des de l’inici de la transició en mans d’un Congrés i d’un Senat dissenyats ex procés per consagrar un règim bipartidista hereu de la Restauració borbònica del XIX.

Un regim instaurat per a servir els interessos econòmics i financers de les mateixes oligarquies que dominaven el país durant el franquisme, això sí, amb l’aparença d’una democràcia plenament homologable en el conjunt de les democràcies representatives del món occidental sorgides en acabar la II GM.

El resultat d’aquesta magistral jugada, vista ja amb una perspectiva històrica de 36 anys, s’ajusta plenament al que s’esperava d’ella. No solament els dos partits han privatitzat una bona part dels recursos de l’Estat, lliurant-los a preus quasi de saldo a les empreses dirigides per aquestes oligarquies, sinó que també han legislat per imposar un neoliberalisme castís, una versió cutre-madrilenya del sistema econòmic de lliure mercat, amb totes les seues conseqüències.

I aquestes han estat, entre d’altres, l’augment de la bretxa social en la societat espanyola, els imposts cada vegada més regressius, l’evasió fiscal perpetrada per les classes dominants, el rebuig a qualsevol indici de democràcia participativa popular, bé siga a través de referèndums o a través de l’acceptació de les Iniciatives legislatives populars, o la cada vegada més acusada recentralització dels poders de l’estat, buidant contingut l’esperit del “cafè per a tothom” autonòmic, per anar restaurant novament el de l’ “una-grande-y-libre” del règim precedent, però amb un bonic embolcall rematat amb un preciós llacet decoratiu on es pot llegir amb lletres d’or la paraula “democràcia”.

Perquè el punt clau de la questió és el fet de què els drets i les llibertats que s’arrepleguen en aquesta Constitució postfranquista queden exposats a la lliure voluntat de la casta política del bipartidisme governant, què, mitjançant lleis orgàniques i reials decrets, desvirtua i ignora quan li ve en gana aquests drets i llibertats en funció de la seua pròpia i esbiaixada interpretació dels mateixos.

Però tot açò no és gens casual. Més bé aquesta Constitució d’aparences va ser dissenyada ex processo per a tal fi. Es a dir, és pur paper mullat, una Constitució que va nàixer ja avortada des del primer dia en què va veure la llum.

La participació ciutadana en la presa de decisions que afecten a tota la col·lectivitat, denota la qualitat d’un sistema democràtic i afecta el grau de compromís que les persones adquireixen amb ell. De la major o menor distància que hi haja entre la ciutadania i els nuclis de poder, del foment o no d’eines democràtiques que vagin més enllà d’escollir als seus representants polítics cada quatre anys-i-prou, dependrà una major implicació i identificació de les persones amb el sistema, en definitiva una major cultura democràtica.

Així, mentre que la Constitució republicana de 1931 semblava cercar una ciutadania participativa i compromesa amb la gestió de la res pública”, el text de la del 1978 prefereix limitar la participació ciutadana a l’elecció dels governants, els parlamentaris i els representants polítics. Parlant clar, fica a les guineus a la cura del corral de les gallines. Als elements constitutius del bipartidisme que assegura la continuïtat del domini econòmic i financer de les velles (i de les noves) oligarquies estructurades al voltant de Madrid, ciutat convertida des del segle XVIII en la capital total de l’estat-nació espanyol, en el seu centre de poder absolut polític, judicial, militar, científic, administratiu, econòmic, financer i empresarial. I per adonar-se’n no cal més que veure, a més a més, l’estructura absolutament radial de les infraestructures comunicatives espanyoles. La majoria d’autopistes, autovies i AVEs convergeixen a Madrid, el veritable Km.0 de l’estat unitari i unitarista.

Un altre fet que crida profundament l’atenció de l’actual Constitució espanyola és el subdesenvolupament dels drets ciutadans que propugna. Tornant a la comparació amb la constitució republicana, aquesta va comportar la incorporació dels anomenats drets econòmics i socials, incloent-hi específiques referències als grups i col·lectius més desfavorits de la societat de l’època: les dones, els treballadors o la gent de la tercera edat, entre d’altres. El resultat d’allò va ser la constitucionalització de l’elenc de drets probablement més ampli de la història constitucional espanyola.

La Constitució de 1978, per la seua banda, hi introdueix també un extens catàleg de drets econòmics, socials i culturals, però ordenats segons un nivell de protecció que l’Estat els atorga. En el tercer i últim esglaó de drets, la Constitució del 78 fa referència als ‘Principis rectors de la política social i econòmica’. Dins d’aquests principis hi inclou el “progrés social i econòmic”, la garantia de “l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”, el dret a la “protecció de la salut” o “l’accés a la cultura” i la promoció de “la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general”, entre d’altres.

Malgrat la suea inclusió en el text constitucional, aquests suposats drets de la ciutadania espanyola no gaudeixen d’empar judicial, atès que només podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària d’acord amb el que disposen les lleis que els desenvolupen, segons l’article 53.3. Però feta la llei, feta la trampa, perquè la legislació que desenvolupa aquests suposats drets no és un requisit necessari per a la seua regulació.

Que vol dir açò? Ni més ni menys que aquests drets econòmics i socials arreplegats en la “carta magna” de tots els espanyols queden reduïts a principis o valors que inspiraran (o no) les polítiques del poder executiu, però sense que cap precepte constitucional obligue a implementar-los. I la Constitució no preveu mecanismes de control de la inacció del Govern, excepte els propis de la responsabilitat política que es manifesten a les urnes. És a dir, que només de forma retòrica pot parlar-se de drets si no generen obligacions que puguen ser exigides davant un tribunal.

Per contra, la Constitució de 1931 va abrigar una visió integral dels drets, sense establir-hi diferents graus de protecció en funció d’una major o menor rellevància, atorgant a tots ells el mateix estatut jurídic.

Per adonar-se de tot això, només cal llegir l’articulat de l’actual Constitució amb una mínima visió crítica i, alhora, guaitar al nostre voltant per comprovar quin es el grau real de compliment d’alguns dels seus articles més assenyats i progressistes. Fem-hi una ullada:

-Milions de famílies espanyoles són a la pobresa o fregant-la (Article 39-1: Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família).

-Quasi cinc milions de persones estan desocupades, amb un 24% d’atur oficial a tot l’Estat. El nivell salarial de molts treballadors és miserable. (Article 35-1: Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe).

-Més del 50 % dels joves que han acabat els seus estudis estan desocupats. Gran quantitat d’ells han d’emigrar a altres països a buscar una feina que se’ls nega ací. (Article 48: Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural).

-Desenes de milers de desnonaments i desenes de suïcidis per aquesta esgarrifosa situació. El 82 % dels habitatges desnonats eren la llar d’almenys un menor d’edat. L’especulació amb l’habitatge, afavorida per la legislació espanyola, ha enriquit a un sector de la casta financera espanyola. Els habitatges procedents dels desnonaments, en poder dels bancs, són venuts a preus de ganga a fons d’inversió voltors i a inversors estrangers. (Article 47: Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics) (Article 33-3: Ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis).

-Co-pagamens, re-pagaments i privatitzacions del serveis públics de salut. Desenes de milers d’immigrants exclosos del sistema de Seguretat Social (Article 41: Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat , especialment en cas de desocupació. La assistència i prestacions complementàries seran lliure) (Article 43.1: Es reconeix el dret a la protecció de la salut).

-Retallades brutals en l’ensenyament públic, a les beques i, alhora, subvencions milionàries a l’educació privada (Article 27-1: Tots tenen el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament).

-Els serveis socials descapitalitzats, les polítiques d’igualtat derruïdes, les persones discapacitades i les seues col.laboradores abandonades per l’Estat (Article 31.2: La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia).

-La cultura abandonada pels organismes oficials i en la misèria. La pujada de l’IVA fins al 21% en les entrades a cinemes, teatres, concerts i exposicions ha convertit l’estat espanyol en el país amb un IVA cultural més alt. França, per exemple, en té el 5,5%, Alemanya el 7%, Itàlia el 10% i Portugal o Grècia el 13 %. (Article 44.1: Els poders públics promouran i tutelaran l’ accés a la cultura, a la qual tots tenen dret).

-Les polítiques d’R+D+I estan en retrocés. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la inversió en recerca i desenvolupament va caure un 2,8 per cent l’any passat. El percentatge del producte interior brut que Espanya dedica a ciència cau al 1,33%, mentre la mitjana europea és el 2 per cent (Article 44.2: Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general).

-La justícia universal i gratuïta desmuntada. La independència de la Justícia no existeix. El Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional es componen al dictat dels partits polítics majoritaris, es a dir, del bi-partit. Els fiscals actuen sistemàticament com una extensió del govern de torn, obrant segons els seus dictats polítics. No cal més que veure el que ha passat amb la consulta del 9-N (Article 14: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social) (Article 117: La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i Magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei).

-La fiscalitat ha estat estructurada per què les grans fortunes, les grans empreses i la banca paguen poc o res i les classes mitjanes i populars paguen quasi tot. El frau i l’evasió fiscal dels rics i les grans empreses són els més alts de l’UE (Article 31-1: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori).

-El crac bancari, obra dels seus excessos i de l’avarícia, ha estat propiciat per una legislació permissiva, que ha finançat amb milers de milions d’euros que pagarem els ciutadans del carrer. La banca espanyola haurà rebut des del principi del procés de reestructuració del sector ajudes per valor de més de 100 mil milions d’euros. Traient comptes, cada ciutadà ha aportat quasi 1.900 d’euros al sanejament de la banca (Article 128: Tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la seua titularitat, resta subordinada a l’interès general)
-L’església catòlica rep un tracte privilegiat. Espanya continua sent, de facto, un país nacional-catòlic, malgrat el quasi 40 anys de mort Franco (Article 16-3: Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions).

-Els mitjans de comunicació públics controlats, censurats i clausurats. El mitjans privats concentrats en mans d’uns pocs grans grups empressarials (Article 20: La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic, i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya).

-La diversitat lingüística i la plurinacionalitat de l’Estat injuriada i assetjada (Article 3-2: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció).

-Les manifestacions i legítimes protestes ciutadanes restringides i criminalitzades amb la nova llei d’(in)seguretat ciutadana (Article 21-1: Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. L’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia).

Cal continuar-hi? Molts la veneren com si fora la taula dels deu manaments, però en realitat no va arribar mai a nàixer. Però no importa, només l’han volgut i a hores d’ara la fan servir per perpetuar un regim polític de definició democràtica formal, però tardo-franquista d’essència i contingut.

València, a 6 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Sénia sí és frontera: de la hisenda pròpia catalana a la almoina valenciana de Montoro.

0

El contrast entre el que ha passat avui al Principat pel que fa a la Hisenda catalana i el que ha esdevingut a la capital del regne d’Espanya entre el ministre espanyol d’hisenda i el seu lacai convertit en cap de la delegació territorial de llevant, Alberto Fabra, em mereix una xicoteta i indignada reflexió, pel que de significatiu alhora que de ridícul i patètic en té.

Mentre a Catalunya la Generalitat anunciava un reforç del pressupost de l’Agència Tributària de quasi 36 milions d’euros (un 25% més que el 2014) i la contractació de més inspectors d’hisenda i membres del cos tècnic, tot amb l’objectiu que l’entitat vaja assumint noves funcions recaptatòries amb el fi de que s’acabe convertint en una verdadera Hisenda catalana, a 650 km. de distància el President de l’altra Generalitat, la del sud del Sénia, s’entrevistava a Madrid amb el ministre espanyol d’hisenda per negociar les engrunes que ens han de tocar als valencians en el repartiment del Fons de Liquiditat Autonòmica addicional del mes de desembre. És a dir, dels nostres diners que van allà i no retornen ací.

La reunió sembla haver estat fructífera a ulls d’Alberto Fabra, ja que després de la reunió ha agraït publicament que el govern espanyol estiga dotant d’instruments de liquiditat i assumint la càrrega financera (sic) del País Valencià, per garantir la prestació dels serveis públics fonamentals com la sanitat, l’educació o el benestar social.

Per descomptat res li ha dit Fabra a Montoro dels més de 6.500 milions d’euros que el País València aporta a les arques de l’estat anualment, i que acaben generant un dèficit de finançament de més de mil milions. Precisament els que farien falta per evitar les retallades salvatges, la supressió de serveis públics (per exemple de RTVV, ara que es compleix un any del seu tancament) i per finançar els serveis públics del benestar. Ni una paraula a la cara del ministre de tot això, ni una mínima ganyota que delatara una certa disconformitat amb la situació fiscal que patim els valencians.

Perquè Fabra, un cop més, ha preferit arrossegar-se, besar-li els peus, suplicar-li compassió posant cara de bon xic i esperar que li donen unes engrunes. Perquè es tot el que podem esperar d’aquests madrilenys que es mofen i es pixen obertament en la nostra cara, sense amagar-se, perquè des d’allà ja fa temps que van decidir que els valencians per molls, per ximples, per conformistes i perquè vivim feliços en el Levante feliç, no ens mereixem ni la terra que trepitgem, ni l’aire que respirem, ni l’aigua que bevem ni els diners que ells ens furten any rere any amb traïdoria, premeditació, diurnitat i nocturnitat.

Fabra, moniato, farsant i bufó del regne, no és més que algú que no representa a ningú perquè precisament ningú l’ha votat. Ell s’ha arrogat el dret a presidir un consell que ha estat segrestat de la voluntat popular i que s’ha convertit en un aquelarre de indecents, de lladregots i d’indigents intel.lectuals, que a sobre van presumint per tot arreu de tindre una ètica política i una cultura que qualsevol amb un mimin de seny pot qualificar de cavernàries.

El Sénia no és frontera per a dos pobles germans, que en són un sol. Però alhora separa, amb unes ribes molt allunyades l’una de l’altra, la dignitat de la major de les indignitats dels seus polítics governants.

Patraix, València, a 3 de desembre de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De l’ “aeropuerto del abuelo”, a la presó de l’avi.

0

El 24 d’octubre de 1931, el gàngster Alphonse Gabriel Capone, més conegut com Al Capone, era condemnat a onze anys de presó i a pagar 50.000 $ de multa per frau fiscal. La justícia nord-americana aconseguia així incriminar al líder mafiós més reconegut i perseguit del moment per un delicte d’evasió d’imposts, després de no poder provar la seua implicació en delictes molts més greus com suborns, extorsions i assassinats.

El 25 de novembre de 2013, l’expresident de la Diputació i cap del Partit Popular de Castelló, Carlos Fabra, més conegut com “Charly”, era condemnat a quatre anys de presó i a pagar 393.000 euros de multa per frau fiscal. La justícia espanyola aconseguia així incriminar al cacic més reconegut de Castelló per diversos delictes contra la hisenda pública, després de no poder provar la seua implicació en delictes molts més greus com suborn i tràfic d’influències.

Salvant les lògiques distàncies, les similituds ens semblen bastant evidents.

La justícia espanyola, parcial i lenta fins a l’exasperació, ha aconseguit finalment doblegar-li el braç, en un pols iniciat fa més d’una dècada, a aquest “ciutadà exemplar”, en paraules de Mariano Rajoy.

La data d’ahir, 1.12.14, la del seu ingrés a la presó d’Aranjuez, hi haurà que recordar-la encara que siga per saber el número de la loteria de Nadal que caldrà comprar enguany, el 11214, per veure si toca aquest sorteig que tantes vegades li ha somrigut a Carlos Fabra.

El dia en què Fabra i Camps van inaugurar l’aeroport de vianants de Castelló, la néta de Fabra va quedar impressionada quan aquest li va preguntar, davant de tots els periodistes, si “li agradava l’aeroport de l’avi”. Potser ara la dolça i innocent criatura, quan vaja a visitar-lo a Aranjuez, li pregunte al seu avi si, a més de ser propietari d’un bonic aeroport, també ho és d’una bonica presó.

Ara ja només ens queda desitjar-li una agradable estada, i que gaudisca d’ella una llarga temporada.

Patraix, València, a 2 de desembre de 2014.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rita Barberà menteix quan diu que el PP compleix les sentències dels tribunals.

0

Va ser divendres passat a Barcelona, durant la celebració de les Jornades del Partit Popular sobre Estabilitat i Bon Govern a Corporacions Locals (sic).

Rita Barberá, la alcaldísima de València i de l’Espanya del PP, va declarar allà que els del PP “… estem al costat de la llei, la democràcia i l’estat de dret, sense burlar-nos de cap tribunal i menys del Constitucional, i perquè defensem amb orgull la unitat d’Espanya “. Rita dixit.

Fa uns dies, en aquest mateix bloc, denunciava en un altre apunt els repetits incompliments de les sentències judicials, emeses per tots els alts tribunals espanyols, sense excepció, que havia realitzat el govern de la Generalitat Valenciana, sense que per això, ni el govern espanyol ni la Fiscalia l’acusaren, tal com s’havia fet amb Artur Mas i alguns membres del govern català, arran de la celebració del procés de participació ciutadana de l’últim 9-N.

Perquè són més de 30 les sentències de diferents tribunals incomplertes per la Generalitat Valenciana, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià, per negar-se a facilitar la documentació requerida pels partits de la oposició, per tal que la ciutadania puga assabentar-se de les condicions en les que s’han adjudicat nombrosos contractes públics a empreses, en condicions suposadament de poca o nul.la transparència política.

De fet, fa uns dies, el diputat a les Corts per Compromís, Fran Ferri, assenyalava que en uns mesos el Consell “pot acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal.lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”.

Però si açò sembla poca cosa, les croades del membres del Consell en contra de la unitat de la llengua catalana van provocar que el  Tribunal Superior de Justícia valencià, en la seua sentència número 474/2006, assenyalara textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors al País Valencià.

En cada convocatòria d’oposicions, les universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques recorrien davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, i sense ser juriste, pense que podriem estar davant d’un cas clar de prevaricació, reconegut pels propis jutges. En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

A hores d’ara ja han estat 46 les sentències judicials emeses contra el Consell, que avalen l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que han emès algunes d’aquestes resolucions es troben el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

El passat mes de febrer, i davant la negativa del Consell a acceptar la definició de “valencià” del propi ens estatutari que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València tornava a demanar que s’acataren les sentències judicials que avalaven la unitat lingüística de valencià i català i que es respectara a la comunitat científica universitària.

La Universitat assenyalava en un comunicat que hi ha una “gran quantitat de sentències” judicials sobre la definició del valencià -l’última del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de juliol de 2013-, que han generat “suficient jurisprudència per afegir suport legal al reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català“. La Universitat de València recordava a més que el Tribunal Constitucional ja va concloure el 1997 que la denominació estatutària de la llengua no és “una denominació excloent”, i que l’última sentència del Tribunal Suprem, de 2012, “reitera que el valencià i el català són la mateixa llengua”.

I ara és el moment de tornar a recordar les paraules pronunciades per Rita Barberà: “… estem al costat de la llei, la democràcia i l’estat de dret, sense burlar de cap tribunal i menys del Constitucional”. Per a, tot seguit, afegir que l’escenari polític actual “està trufat de oportunismes extremistes, populismes dictatorials, radicalismes que somien amb assaltar el cel i trencar cadenats, salva pàtries“.

Paraules, aquestes últimes, a les que li done tota la raó a l’alcaldessa. I a la que li recorde de pas que ella, precisament ella, n’és un bon exemple.

Patraix, València, a 1 de decembre de 2014.

 

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari