La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El País Valencià cau en l’abisme de la pobresa en els últims 5 anys.

0

Fa tan sols unes setmanes l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques i la fundació BBVA, publicaven un informe en què alertaven que l’esgarrifosa xifra del 28% de la població valenciana està en risc de pobresa o d’exclusió social.

Mig milió de pobres amb diferents perfils socials pul.lulen pels carrers dels pobles i de les ciutats valencianes desesperats i amb poques perspectives de trobar una feina.
Grans i joves són els col.lectius més castigats.
La portaveu de la Cruz Roja al País Valencià deia en una declaracions que “L’aspecte que trobem més nou és l’empitjorament de la situació de la gent gran i dels joves. Els grans estan suportant econòmicament el pes de segones i terceres generacions familiars.
A aquesta pressió econòmica s’afegeix l’empitjorament de les seues condicions de salut, derivades d’una dificultat creixent per pagar els seus medicaments”.

Però ara un nou estudi editat per la Fundación de la Cajas de Ahorros (Funcas) mostra uns indicadors que proven que el País Valencià ha estat un dels territoris més castigats per la crisi en el període comprès entre el segon trimestre del 2008 i el primer de 2013.

Segons aquest estudi, en aquest període la caiguda acumulada del producte interior brut (PIB) valencià s’ha situat prop del 9%, la destrucció de l’ocupació ha estat del 21% i la taxa d’atur pràcticament s’ha triplicat en augmentar del 10 % al 29% en la població activa.
El País Valencià ja comptava just abans de la crisi amb un índex de desenvolupament d’humà lleugerament inferior a la mitjana espanyola, però entre 2007 i 2011 l’estudi revela que és una de les comunitats de l’Estat que pateix major deteriorament d’aquest índex (cau 6 llocs, del 7è. al 13è.), índex en el qual es combinen indicadors de salut, d’educació i de benestar material, tot motivat per la forta caiguda de la renda i la despesa mitjana de les famílies.
Però això no és tot.
L’índex de pobresa econòmica (l’indicador que combina la pobresa material més l’exclusió social) s’ha disparat al País Valencià 15 punts per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol.
El percentatge de llars pobres, que va tindre un increment del 2% a nivell estatal, a territori valencià es va elevar un 8%. La dada el situa entre els que tenen pitjors registres, tant per l’ampliació de la bretxa relativa de pobresa com per la intensitat amb què es manifesta la desocupació de llarga durada.

L’estructura productiva valenciana presentava un pes molt elevat de les activitats immobiliàries i de construcció (el 22,2 % del PIB) just abans de la crisis, i aquest ha estat un dels factors que més negativament han contribuït a la caiguda del seu PIB.

L’informe de Funcas incideix que les conseqüències de la recessió sobre el nivell de vida dels ciutadans valencians “van més enllà” de l’evolució observada en el PIB per càpita i la taxa d’atur, i afecten factors relacionats amb el desenvolupament humà o la pobresa econòmica.

En relació amb el factor treball, el País Valencià comptava el 2006 amb una taxa d’atur similar a la mitjana de l’estat (del 7,8 % de la població activa, i amb un objectiu declarat per part del PP d’arribar-ne al 5.5 %), però les conseqüències de la crisi l’han situat “entre les regions amb més destrucció d’ocupació i superant la ja de per si elevada taxa mitjana d’atur nacional“, amb xifres del 29.2 % de sostre durant el primer trimestre del 2013, segons afirma l’informe.

Aquestes són les xifres i els indicadors que mostren que la komunitat balensiana d’Alberto Fabra “liderarà el creixement econòmic i la eixida de la crisi”, segons les pròpies paraules del President.
Però, és clar, ni una paraula va dir de les conclusions que apareixen en aquests informes emesos per entitats tan poc sospitoses de radicals o oposades al Partit Popular com el BBVA o la Fundación de Cajas de Ahorros.

Fum, engany, manipulació, cinisme i desvergonyiment. Aquestes són les eines del PP valencià, no per liderar el creixement econòmic i l’eixida de la crisi, sinó per perpetuar-se al poder i continuar espoliant i enfonsant l’economia valenciana.

Patraix, València, a 28 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada dominical pel poblat ibèric de Castellar de Meca (la Vall d’Aiora).

0

Organitzat per Esplai Viatges, el passat diumenge ens vam desplaçar des de València unes 25 persones per visitar un dels jaciments ibers més importants de l’Edat del Bronze de la iberia peninsular, el Castellar de Meca, situat a més de 1.000 m. d’alçada en plena serra del Mugrón al terme municipal d’Aiora, a la comarca de la Vall d’Aiora.

El Castellar de Meca, declarat Monument Històric-Artístic en 1931, va estar habitat entre els anys 400 a.C al 200 d.C, fins que va ser destruït pels romans.

El jaciment arqueològic, que ja va ser conegut i descrit per cronistes i viatgers com Gaspar Escolano, Antoni Josep Cavanilles, l’arqueòleg i hispanista francès Pierre Paris o l’arqueòleg alemany Schulten, entre d’altres, és bastant extens, d’unes 15 Ha. d’extensió, va ser construït en un lloc pràcticament inaccessible i protegit per grans muralles de pedra.

He de confessar que en trepitjar aquest impressionant jaciment iber, vaig sentir una estranya emoció. L’emoció de sentir que a les cases i els carrers d’aquesta ciutat que jo ara estava trepitjant, fa més 2.500 anys ja se sentia parlar una incipient “llengua balensiana”, la nostra llengua pròpia actual dels valencians, segons els estudis realitzats per la brillant escola de filòlegs ibèric-romànics sorgida al carrer Quart de la ciutat de València.

Bromes a banda, les muralles ciclòpies que haurien d’envoltar-la, la gran quantitat de sitges i aljubs que hi han i les seues cases tallades a la roca, encara per ser excavades, són les principals construccions que vam poder apreciar durant la nostra visita al poblat, encara que l’obra més característica i única a la península ibèrica és el denominat Camí Fondo, un accés a la ciutat amb un pendent del 30%, i que constitueix una sorprenent obra d’enginyeria preromana.

En el seu últim tram la roca està excavada fins a 4,30 m. de profunditat, amb una amplada d’uns 2 metres. Per poder superar l’enorme pendent, el camí va allargar el seu recorregut i es va obligar a realitzar una tancada corba per canviar el sentit del camí, enfilant-lo cap al centre de la ciutat.

Una curiositat que vaig poder observar mentre pujava el camí era la presència d’una mena d’escletxes fetes a posta en la part baixa de les parets de la pedra tallada, que presumiblement servirien per introduir empentes de fusta per subjectar les rodes dels carros que accedien a la ciutat, evitant així el seu lliscament pel pendent.
També vam poder observar com el sòl del camí, així com els dels carrers de la ciutat, traçats sobre roca viva, presentaven profundes rodaderes de diferents amplàries, aparegudes com a conseqüència del pas de les rodes de milers de carros al llarg de més de 1.500 anys d’història.

Lamentablement el poblat es troba dins d’una finca privada, i el seu horari de visita al públic està restringit únicament als diumenges al matí. És possible que aquesta siga una de les raons per les quals el poblat roman encara sense ser explorat en la seua major part.
Milers de xicotets fragments de ceràmica antiga trencada s’observen escampats per tot arreu del recinte arqueològic, 
sense dubte procedents dels diferents períodes i cultures humanes en què va ser habitat.

Les característiques específiques del despoblat de Castellar de la Meca suggereixen que aquest va poder ser un gran centre econòmic de la zona en l’època ibèrica, dotat amb grans magatzems de productes agropecuaris, la qual cosa explicaria la construcció del Camí Fondo com un accés per facilitar el seu transport en carros des del pla.

La construcció del Camí Fondo i de tots els sistemes d’emmagatzematge d’aigua i d’aliments requeria, sense dubtes, d’una classe dirigent amb una capacitat d’organitzar recursos i de gestionar-los de manera eficaç.
En èpoques de depressió, per collites roines o de crisis, la defensa del lloc i dels seus recursos excedentaris que s’havien anat emmagatzemant en les sitges en èpoques de bonança, seria fonamental.

Aquestes classes ibèriques dirigents i un sistema econòmic ben organitzat van ser la base del desenvolupament de la cultura ibèrica des del segle V al III a.C., amb la seua capacitat de crear monuments funeraris, riques necròpolis i santuaris, característics de la zona.

Durant la nostra visita al poblat vam poder intuir el que van ser les cases dels seus habitants, encara sense excavar, amb habitacions tallades a la roca, escales i sobretot els nombrosos canalons excavats a la roca per dur l’aigua cap als seus dipòsits, diuen que més de cent, destacant sobretot el major de tots ells conegut com “El Trinquet”, un enorme sitja de 29 x 5 m. de mida i amb una profunditat estimada de 14 m., és a dir, que podia emmagatzemar un volum de més de 2000 m. cúbics.

Molts d’aquests dipòsits eren utilitzats com aljubs per emmagatzemar l’aigua de la pluja, però altres servirien com graners o magatzems de menjar, fonamental en una ciutat que hauria d’estar preparada per suportar llargs períodes de setge.

El poblat, encara que va ser inicialment destruït pels romans, va estar habitat posteriorment fins a l’època medieval, possiblement fins als segles XIII o XIV.

En resum, una visita molt interessant i molt recomanable, tant per als aficionats a l’arqueologia com per al simple curiós que vulga conèixer com era l’estructura d’una ciutat ibera construïda fa més de 25 segles.
Un excel.lent dinar a base de gaspatxo manxec i embotit a la brasa va tancar aquesta interessant excursió cultural i gastronòmica.

Patraix, València (L’Horta), a 27 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jordi Évole & 23-F. Realitat ficcionada, o ficció realística?

1

El reportatge de Jordi Évole a La Sexta titulat ‘Operació Palace’ havia estat acurada i àmpliament anunciat durant la passada setmana per diversos mitjans, a fi d’aixecar una gran expectació mediàtica.

Amb la posada en escena d’un exercici de fals documental sobre el 23 – F, Jordi Évole no va deixar indiferent a ningú.
Segons uns presumptes documents desclassificats recentment per la CIA, el cop d’Estat del 23- F no hauria estat més que un cop fals per evitar la possibilitat d’un d’autèntic. Tot s’hauria forjat el 2 de gener de 1981 a l’hotel Palace de Madrid, durant una reunió en què van participar personatges com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga i el general Manuel Gutiérrez Mellado, entre d’altres, operació que hauria comptat amb la complicitat del Juan Carlos Borbón.

Les intervencions de periodistes com Iñaki Gabilondo, Fernando Ónega i Luis María Anson donaven versemblança a la narració, però a mesura que Évole exposava aquests esdeveniments, la incredulitat anava augmentant entre els espectadors, que no van trigar a inundar la xarxa amb tota mena de reaccions.
El ‘hashtag’ #OperaciónPalace s’havia convertit ràpidament en ‘trending topic’ a Twitter.

Finalment, Jordi Évole va descobrir el truc en acabar el programa.
I aquestes van ser les seues explicacions en antena: “Ja heu acabat de veure ‘Operació Palace’. Jo sé que en aquest moment hi haurà espectadors que estan contents amb el que han vist perquè s’ho han passat bé i d’altres que se sentiran enganyats i em voldran matar; als primers els voldria dir que gràcies per jugar amb nosaltres, i als segons, que la propera vegada ho intentarem fer millor i que com a mínim nosaltres hem reconegut que és mentida el que hem explicat i que segurament hi ha hagut altres vegades que també els han explicat mentides i ningú ho ha dit”.

A Twitter , Évole ampliava les seues explicacions, en una cadena de ‘tweets’. “Si ‘Operació Palace’ ha servit perquè reflexionem una mica sobre com filtrar la quantitat d’informació que rebem, benvingut siga. En la promoció vam ser ambigus: Pot una mentida explicar una veritat? I sí, volíem crear expectació, que és la nostra obligació, i hem creat expectació perquè és un programa en què hem cregut i seguim creient. i que obre nous camins de futur…”

Una volta vaig acabar de veure el suposadament fals documental, em van vindre al cap algunes coses i informacions de periodistes independents, censurades pel poder i silenciades pels grans mitjans de comunicació, que hi havia llegit, i que anaven en la mateixa direcció que el mostrat en el programa de Jordi Évole com una història de ficció.

Realitat o ficció?

El programa d’Évole començava exposant una informació que era ben real. L’ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, va interpretar en un informe enviat al seu país i que va publicar el prestigiós setmanari ‘Der Spiegel’, que el Rei Juan Carlos havia mostrat “comprensió” cap als protagonistes del frustrat cop d’estat del 23 de febrer.

La revista alemanya difonia uns extractes del despatx 524, que va ser desclassificats pel ministeri alemany d’Exteriors al costat d’altres documents de l’època fa uns mesos, i que poden llegir-se en la publicació de 2.250 pàgines de l’Institut d’Història Contemporània “Actes de la política exterior de la República Federal d’Alemanya de 1981“.

El setmanari alemany assenyalava que l’ambaixador d’Alemanya a Espanya hi havia mantingut una conversa de caràcter privat amb Juan Carlos el 26 de març de 1981, en la qual el Rei li va comentar les seues impressions sobre el frustrat cop d’estat.

El Rei “no va mostrar ni menyspreu ni indignació davant dels protagonistes del cop, és més, va mostrar comprensió, quan no simpatia“, segons va interpretar Lahn en el missatge enviat al seu govern i que cita Der Spiegel.

El despatx afegia que el monarca li va dir a l’ambaixador que “els capitostos només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil.litat“.
 


El document assenyalava que el Rei va manifestar a Lahn que la responsabilitat última de l’intent de cop d’estat no va ser dels seus caps, sinó del llavors president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, a qui retreia “menysprear” als militars.

En el seu informe, l’ambaixador alemany va destacar així mateix que el Rei havia aconsellat reiteradament sense èxit a Suárez que “atenguera als plantejaments dels militars, fins que aquests van decidir actuar pel seu compte“.

El monarca també hauria manifestat davant l’ambaixador d’Alemanya, segons la seua versió, que tractaria d’influir en el Govern i els tribunals per evitar un càstig sever als colpistes, ja que aquests “només pretenien el millor” , assenyalava el setmanari. Juan Carlos també li va dir a Lahn que el cop del 23F “hauria d’oblidar-se com més aviat millor“.

Realitat o ficció? Tindria l’ambaixador alemany algun interès especial en fabular aquesta suposada conversa amb Juan Carlos? Jo pensé que cap.

Jesús Palacios, professor de la Universitat Complutense, va escriure un llibre anomenat “23-F, el Rey y su secreto”, que va ser llargament censurat, i en què a més de recollir l’esmentat document de l’ambaixador alemany, recollia també el testimoni del llavors ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman.
El seu testimoni apuntava que el cop d’Estat hauria estat en realitat organitzat pel rei al costat dels principals polítics de l’època, com ara Felipe González, Enrique Múgica, Santiago Carrillo, Solé Turá i Manuel Fraga, entre d’altres, per tal d’enderrocar Adolfo Suárez i formar un “Govern de concentració”.

No vos sona tot açò del programa de Jordi Évole?

Perquè efectivament, cada vegada més historiadors, investigadors i testimonis directes coincideixen que el cop va partir del propi rei Juan Carlos, del seu ajudant des de l’any 1955 Alfonso Armada (secretari de la Casa del Príncep Juan Carlos i després, quan el seu cap era ja el monarca, secretari general de la Casa Reial) i el dirigent socialista Enrique Múgica (PSOE), qui van ordir un “Govern de concentració” per enderrocar Adolfo Suárez.
Sembla que el problema va ser que l’autor material  el coronel Antonio Tejero, no va voler empassar amb això, ni es va deixar convèncer per Armada per a què se li investira allà mateix president del Govern juntament amb dirigents d’AP, PSOE, PCE, “traïdors” d’UCD i independents.

Un testimoni incòmode que mai va ser recollit en cap investigació sobre el cop, va ser el de la metgessa del Congrés, doctora Carmen Echave, qui va escoltar una conversa entre Armada i el coronel Tejero darrere d’una porta contigua, i va anotar els noms que intentaven pactar.

Els va escriure en la seua pròpia agenda per no oblidar-se’n. És la coneguda “llista dels 19“, polítics i militars que  per fidelitat al rei, odi a Adolfo Suárez, ambició o les tres coses alhora, estaven disposats a tot per poder ocupar una butaca ministerial.

La llista del supòsit govern que Armada, amb la complicitat de polítics i de Joan Carles, pretenia realitzar, era la següent :

– President: general Alfonso Armada.

– Vicepresident per a Assumptes Polítics: Felipe González (PSOE).

– Vicepresident per a Assumptes Econòmics: J.M. López de Letona (Banca).

– Ministre d’Afers Exteriors: José María de Areilza (Coalició Democràtica).

– Ministre de Defensa: Manuel Fraga Iribarne ( Aliança Popular). 

– Ministre de Justícia: Gregorio Peces- Barba (PSOE).

– Ministre d’Hisenda: Pío Cabanillas (UCD).

– Ministre de l’Interior: general Manuel Saavedra Palmeiro.

– Ministre d’Obres Públiques: José Luis Alvarez (UCD).

– Ministre d’Educació i Ciència: Miguel Herrero de Miñón (UCD).

– Ministre de Treball: Jordi Solé Tura (PCE).

– Ministre d’Indústria: Agustín Rodríguez Sahagún (UCD).

– Ministre de Comerç: Carlos Ferrer Salat (president de la CEOE).

– Ministre de Cultura: Antonio Garrigues Walker (empresari).

– Ministre d’Economia: Ramón Tamames (PCE).

– Ministre de Transports i Comunicacions: Javier Solana (PSOE).

– Ministre d’Autonomies i Regions: general José Antonio Sáenz de Santamaría.

– Ministre de Sanitat: Enrique Múgica Herzog (PSOE).

– Ministre d’Informació: Luis María Anson (president de l’agència Efe).

La fiabilitat del testimoni de la doctora Echave ho va corroborar la periodista Victoria Prego, especialitzada en la Transició, i ho va confirmar també el periodista Pablo Sebastián, que esmenta com Fernando Álvarez de Miranda (UCD) i Alejandro Rojas Marcos (Partit Andalusista) van saber que Felipe González havia donat el vistiplau a un “Govern de concentració nacional”.

El coronel Amadeo Martínez Inglés, militar que durant més de quaranta anys va servir en l’Exèrcit de Terra Espanyol, arribant al grau de coronel amb el diploma d’Estat Major el 1987, i que va ser expulsat de l’exèrcit el 1990, va coincidir amb Milans del Bosch a la presó.
Allà Milans li va explicar moltes coses d’aquella nit que aquest militar va incloure en el seu llibre “La transición vigilada”, el qual va ser retirat del mercat als 15 dies.
Van ser les úniques declaracions que va fer Milans del Bosch sobre aquests esdeveniments. El coronel li va prometre no divulgar-les fins després de la seua mort.
Milans del Bosch li va dir: “El rei va voler donar un cop de timó institucional, redreçar el procés que se li escapava de les mans i, en aquesta ocasió, amb el perill que planava sobre la seua corona i amb el temor que tot saltés per aires, em va autoritzar actuar d’acord amb les instruccions que rebés d’Armada“.
L’amistat de Juan Carlos i Armada va propiciar un pacte de silenci: “No va acusar al seu senyor, va callar i va estar només cinc anys a la presó, després ho van indultar  No obstant això, el general Milans, un home completament diferent d’Armada, no és un home de Palau sinó un militar més pur, va ser enganyat i abandona , va seguir a la presó durant nou anys“, comentava el coronel Anglès.

El periodista Jesús Cacho també va investigar aquest assumpte en el llibre “El negocio de la libertad”.
JCacho conclou en el llibre que “el rei va participar en el 23-F“, i esmenta en el llibre un informe escrit i signat de pròpia mà pel general Armada, que confirma l’anterior, així com la carta que va escriure abans del judici, a la qual el general li demana permís al rei “per l’honor dels meus fills i de la meua família, per utilitzar, durant el consell de guerra, part del contingut de la nostra conversa, de la qual tinc nota puntual, mantinguda dies abans del cop, a la tornada dels reis de l’enterrament de la reina Frederica de Grècia“.

Tres testimonis més, dels coronels Diego Camacho i Alberto Perote, juntament amb el del propi cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, que va ser acomiadat pel rei perquè no admetia les contínues abusos del monarca i se les recriminava, han deixat testimoniat el que saben.
Amb ells va parlar o va demanar el seu testimoni el catedràtic Roberto Centeno:
 Els colpistes del 23- F van ser víctimes de la fatalitat: el tinent coronel Tejero, encarregat de la presa de les Corts, es va negar a obeir Armada quan va saber que anava a formar-se un Govern amb socialistes i altres esquerres de nom. En una entrevista radiada la passada setmana amb el senyor Trevijano, el coronel Diego Camacho, del CESID, va relatar com els seus caps estaven dins del cop i com el van apartar quan ho va denunciar davant el seu superior el general Calderón, sense saber que formava part de la trama. Segons aquest coronel, el Rei va fer marxa enrere quan Armada li va comunicar per telèfon que Tejero anava per lliure i no li obeïa“. 

Així mateix, en les memòries pòstumes del cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, recollides en el bloc d’Iñaki Anasagasti, es narren els esdeveniments de la nit del 23-F en la Zarzuela.
Els
reproduisc tal i com apareix en aqueix bloc. No tenen cap despedici: 

Recuerdos de Sabino Fernández Campo: Lo que pasó de verdad el 23F.

“Aquella tarde, la tarde del 23 de febrero de 1981, yo estaba en mi despacho revisando papeles, como casi todas las tardes, cuando de pronto irrumpió sin ni siquiera llamar a la puerta, Fernando Gutiérrez y casi gritando me dijo: ¡Sabino, rápido, conecta la radio!

Inmediatamente conecté la radio y ambos escuchamos con asombro lo que todos los españoles: los gritos de Tejero y los tiros… y sentí como un latigazo en todo mi cuerpo. Debí ponerme blanco en segundos y sin pensarlo di un salto y me fui directo al despacho del Rey.

Cuando entré, tampoco yo llamé a la puerta, vi que el Rey y la Reina ya estaban pegados a la radio y escuchando atentamente. Eso sí, tranquilos.

– ¡Señor!, ¿qué está pasando en el Congreso?

– Sabino, por favor, no te alteres. ¡Estás pálido!

– ¡Señor, si ha habido tiros!

– Lo sé, yo también lo he oído.

– Majestad, esto es muy grave. ¡Puede haber muertos!

– Tranquilo, hombre, tranquilo. No hay que perder la calma en situaciones difíciles. Ponte en contacto rápido con Seguridad y entérate de lo que está pasando.

– Señor, por si acaso voy a dar instrucciones para reforzar la seguridad del Palacio.

– Sí, me parece bien. ¡Hazlo!

La Reina no había dicho nada, aunque su cara era un poema. Pero, cuando fui a salir sonó el teléfono y el Rey, mientras lo cogía, me pidió que esperase. Entonces Su Majestad, ya al teléfono, dijo muy alterado:

– ¡Alfonso!, ¿qué pasa? ¿Qué han sido esos tiros?

– …¿?

– Naturalmente yo no escuché bien las palabras del otro lado del teléfono ni me enteraría salvo por las respuestas del Rey.

– … ¿?

– Sí, entérate de todo y te vienes urgente a la Zarzuela

– … ¿?

En ese momento y con señas le hice saber al Rey que pospusiese su respuesta. Entonces Su Majestad dijo:

– Alfonso, déjame unos minutos y me llamas después (y colgó el teléfono).

– ¿Qué pasa, Sabino?

– ¿Por qué?

– Señor, en plena batalla un jefe no puede abandonar su puesto. Sería un disparate.

– Pero, es que necesito saber lo que ha pasado. Los tiros no estaban previstos.

– Señor, no lo entiendo.

– Sí, Sabino, perdona (y el rey volvió a su control habitual). Después te lo explicaré. Bueno, tal vez tengas razón. Le diré ahora que se quede en su puesto.

– Tiene razón Sabino –dijo la Reina-.

Y entonces, no habían transcurrido ni tres minutos, volvió a sonar el teléfono y otra vez era el general Armada.

– Mira, Alfonso, hemos decidido que sigas ahí y no te muevas hasta nueva orden.

– …¿?

– Sí, ya lo sé, Alfonso, ya sé que la situación es difícil y complicada. Pero, insisto, quédate ahí, más tarde volveremos a hablar.

– Señor, me voy a mi despacho –dije entonces, asombrado como estaba-. Voy a recabar información y a dar instrucciones a Seguridad.

– Vale, está bien.

Y me volví a mi despacho, donde esperaba angustiado Fernando Gutiérrez.

– Fernando, tienes que llamar urgentemente a la televisión, a las radios y a los periódicos, para enterarte qué está pasando y que noticias tienen ellos. Venga, rápido.

Al quedarme sólo me di cuenta que mi cabeza era un volcán y cien preguntas me surgieron como centellas.
¿Qué significaba lo de “no estaba previsto”?
¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?
¿Qué era aquello?
¿Era la acción individual del loco Tejero?
¿Era un Golpe de Estado?
¿Era la cabeza de puente de otra cosa mucho más seria?…
Y las dudas inundaron mi cabeza! ¡Dios, la situación apenas si me dejaba pensar!. Así que cogí el teléfono y llamé al teléfono especial que tenía del Congreso para hablar con la persona de la CASA que habíamos destacado aquella tarde para tener información directa. Pregunté, al descolgarlo alguien al otro lado, por el hombre de confianza que tenía allí destacado porque no estaba. Pero la persona que lo cogió me adelantó, muy nerviosa, lo que había pasado y lo que estaba pasando, y una cosa me produjo tal impacto que casi me tumba. Que Tejero había dicho que aquello lo hacía ¡¡EN NOMBRE DEL REY!!.
Eso me nubló hasta la vista y hasta mi corazón empezó a latir peligrosamente. ¿En nombre del Rey? ¿Qué está pasando aquí? Entonces llamé también a mi amigo Lacaci, el Capitán General de Madrid, y comprobé que estaba tan desorientado y desconcertado como yo. El hombre estaba intentando saber con exactitud lo que estaba pasando en la Brunete. Quedamos en hablarnos y estar en permanente contacto, porque era fundamental saber lo que iba a hacer la Acorazada.

– Alfonso, si es verdad que ese loco ha entrado en el Congreso en nombre del Rey hay que desmentirlo urgentemente y quiero saber con urgencia –y el Rey casi gritó- por qué ha dicho Tejero semejante cosa.

– Y sin más colgó el teléfono. Yo me acerqué y sin sentarme, de pie (allí sentada seguía la Reina).

– Señor, veo que ya lo sabe. Eso es muy grave.

– Sí, Sabino, la cosa es grave. Creo que debemos autorizar a Armada a que venga a la Zarzuela y nos explique detalladamente lo que está pasando, porque creo que aquí están pasando cosas que no estaban previstas.

– ¿Cosas que no estaban previstas? ¿A qué se refiere Su Majestad?

– Bueno, es un decir (pero, por primera vez noté cierto nerviosismo en el Rey, como si quisiera ocultarme algo)

– Pues, Señor, sigo pensando que el General Armada debe quedarse en su puesto. Señor, creo que es urgente que Su Majestad hable directamente con los Capitanes Generales para saber qué opinan ellos y que está pasando en sus respectivas Regiones. También pienso que es urgente que Su Majestad desmienta públicamente lo que está diciendo Tejero en el Congreso. Creo que debería dirigirse a los españoles por Televisión Española.

– Muy bien, haz tú las gestiones con televisión y en cuanto termines te vienes aquí y hablamos con los Capitanes Generales.

– Sabino, los militares han tomado Televisión Española y Radio Nacional.

– ¡Cómo! ¿Qué me dices?

– Me lo acaba de confirmar el propio director general*.

En ese momento sonó el teléfono. Era el General Juste que pedía hablar conmigo. Rápidamente me puse al habla.

– Juste, ¿qué pasa?

– Sabino (el general Juste y yo éramos muy amigos desde mi estancia en el Ministerio del Ejército). ¿Está el general Armada en la Zarzuela?

– No, ¿por qué me lo preguntas?

– Porque me han dicho que a estas horas el General Armada tenía que estar en la Zarzuela.

– Y eso ¿por qué? ¿Quién te ha informado de ello?

– El Comandante Pardo Zancada, que al parecer lo sabe de boca del General Milans.

– Pues, Juste, Armada no está en la Zarzuela, ni está ni se le espera.

– Gracias, Sabino, eso cambia las cosas. Gracias otra vez. Te llamaré después.<

– Oye, oye, ¿por qué cambian las cosas? ¿qué cosas?

– Sabino, por favor, después te llamo.

Colgué el teléfono y mi cabeza era un hervidero. Por primera vez intuí algo sobre el General Armada, acaso por su insistencia en acudir a la Zarzuela. Mi instinto ya me puso en guardia. También que la noticia de Armada hubiese llegado a través de Milans del Bosch.

Y así, ya con “todas las moscas detrás de la oreja”, me dirigí de nuevo al despacho de Su Majestad y cuando entré me llevé la sorpresa de la noche, qué digo, la sorpresa de mi vida. Porque allí se estaba brindando.

Y eso me nubló la mente y me enfureció. Así que, y ya sin protocolos, me dirigí a Su Majestad y sin pensarlo le dije mirándole de frente:

– ¡Señor!… ¿Está usted loco? Estamos al borde del precipicio y usted brindando con champán –y casi grité- ¡Señor!, ¿no se da cuenta de que la Monarquía está en peligro? ¿No se da cuenta que puede ser el final de su Reinado? ¡¡¡Recuerde lo que le pasó a su abuelo!!!

Entonces la cara del Rey cambió de color y vi como sus manos le empezaron a temblar y en voz casi inaudible mandó salir a los allí presentes, que de inmediato abandonaron el despacho.Todos, menos la Reina, que tenía cara de póquer.

– ¡Sabino, por favor sálvame! ¡Sálvame, salva a la Monarquía, ahora mismo no sé lo que hago ni qué decir!…

Jordi Évole, 23-F… realitat ficcionada, o ficció realística? 

Patraix, València, a 25 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La via catalana esdevé la via veneçolana contra Maduro. Intoxicació mediàtica i a les xarxes socials sobre Venezuela.

1

Des que es va iniciar l’onada de disturbis i de protestes estudiantils a Veneçuela, han estat nombroses les imatges publicades per determinats mitjans de comunicació i sobretot a les xarxes socials, amb les quals s’ha intentat denunciar internacionalment la violència i la repressió exercida per les forces de seguretat veneçolanes i pels partidaris del govern elegit democràticament de Nicolás Maduro.

Però la “sorpresa” en veure aquestes imatges, que suposadament provarien la brutalitat d’aquesta repressió, ha estat comprovar com moltes d’elles han estat en realitat “trasplantades” d’altres conflictes que han succeït en el passat en altres països, de fins i tot d’altres continents, en un clar intent de manipulació i intoxicació de l’opinió pública mundial.

Fins i tot les imatges de la via catalana de l’11-S han estat instrumentalitzades per alguns tuiters opositors a Maduro per pretendre mostrar que era una cadena humana formada per opositors veneçolans.

A continuació expose alguns dels casos més cridaners:

 

Tuitero opositor divulga foto de supuesto estudiante venezolano golpeado por “fascistas asesinos” del PSUV. Derecha: La foto corresponde a Unai Romano, joven retenido, golpeado y torturado en 2005 por la policía española. 

A l’esquerra: Un tuiter opositor divulga la foto d’un suposat estudiant veneçolà colpejat per “criminals feixistes assassins” del PSUV.

Però en realitat la foto correspon al jove basc Unai Romano, que va ser detingut i torturat en 2005 per la policia espanyola (veure imatge dreta).

BgY-BzdCUAA7H3B

Haga click para ampliarla

 

 

A l’esquerra: Tuiteros opositors difonen la imatge d’una suposada estudiant veneçolana presa pel coll i sent arrossegada per guàrdies nacionals. “Que aquesta foto done la volta al món”, diu el tuit.

Però en realitat, la imatge correspon a una revolta estudiantil ocorreguda a Xile l’octubre de 2011.

 
cadena-tachira2

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: tuiter assegura que els opositors a Maduro van realitzar “una immensa rolo de cadena que van fer a Táchira”, amb persones preses de la mà amb samarretes de color groc, símbol del partit dretà veneçolà Primer Justícia.

No obstant això, la fotografia va ser en realitat publicada per El Periódico i correspon a la cadena humana realitzada a Catalunya durant l’última diada de l’11-S.

amandag

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: L’actriu veneçolana Amanda Gutiérrez va tuitejar la foto d’un home suposadament sent obligat a practicar sexe oral amb dos policies, donant a entendre que era un estudiant capturat per oficials veneçolans.

No obstant això, la imatge havia estat treta d’una pàgina per a adults radicada als Estats Units. En aquesta foto els “policies” eren en realitat actors porno fent el paper de policies.

clarin1302

Haga click para ampliar

A l’esquerra : La portada del diari imprès argentí Clarín del 13 febrer 2014 va col.locar la imatge d’una persona amb un fusell i va donar a entendre que era un dels “chavistes armats ahir, a Caracas (… ) van actuar grups parapolicials que , segons testimonis, van disparar a la multitud”. El diari dóna a entendre que aquests “chavistes armats” eren els responsables de dues morts ocorreguts el dia anterior.

Però la realitat és que la persona que apareix amb el fusell era un efectiu de la policia científica veneçolana (CICPC , que en realitat estava protegint-se de la crema de cinc vehicles d’aquesta policia realitzada per opositors violents, a pocs metres de l’entrada del seu seu Caracas.
Altres diaris i pàgines web, com Infobae i El Mundo, van publicar la mateixa fotografia ometent la llegenda original de la mateixa publicada per l’agència EFE: “Membres de la CICPC caminen davant d’un vehicle incendiat durant una marxa convocada per l’oposició, a Caracas (Veneçuela)”.

 

estebangerbasi

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: El tuiter opositor Esteban Gerbasi tuiteja la imatge d’un estudiant que estava sent disparat a curta distància per un grup de policies proveïts amb cascos i escuts, i en què comentava: “Dictadura! Per a mostra un botó”.

No obstant això, la imatge correspon a les manifestacions populars que van tindre lloc a Rio de Janeiro el juny de 2013 (imatge de la dreta).

 

gn-perro

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: Nombrosos tuiters van publicar la foto en la qual les forces de seguretat veneçolanes donaven una puntada a un gos, comentant: “La Guàrdia Nacional no perdona ni als gossos. Serà que el gos és un feixista nazi?”.

No obstant això, la foto corresponia a un gos grec anomenat Loukanikos, que va estar present en una de les nombroses protestes populars hagut en aquest país en els últims mesos (imatge dreta).

 

Haga click para verla más grande

Haga click para verla más grande

A l’esquerra: Un tuiter anomenat Jonathan Mora publica una foto d’un xiquet ferit a la localitat de Táchira per “hosts bolivarianes”.

No obstant això, la foto corresponia al conflicte actual existent a Síria (imatge dreta).

 

Bgph0x8IEAA1BFu

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: El treballador del Metro de Caracas José Navarro, que va ser agredit per manifestants antigovernamentals i que va aparèixer el 16 de febrer al costat del president Maduro, va ser acusat per l’escriptor Leonardo Padró i per nombrosos tuiters de formar part d’una farsa, al.legant que el collarí que portava posat, com a conseqüència de l’agressió que havia sofert per part d’aquests manifestants, el portava a l’inrevés.

No obstant això, en les fotos que s’observen a la dreta es veu que no és així, ja que determinats models de collarets s’usen d’aquesta manera, per la qual cosa es veu que no es tractava de cap farsa.

 

Esto ocurrió en abril de 2013, pero se sigue tuiteando con insistencia: la periodista Ludmila Vinogradoff, en la página web del diario español ABC, tuiteó fotos de una mujer siendo arrastrada por oficiales de policía, aduciendo que eso ocurría en Venezuela. Los hechos, en realidad, ocurrieron en Egipto en 2011.

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: La periodista Ludmila Vinogradoff, a la pàgina web del diari ABC, va tuitejar fotos d’una dona amb el tors mig nu sent arrossegada per oficials de policia veneçolana, incloent-hi el següent titular: “Feixisme pur i ma-dur”.

No obstant això, els fets van tindre lloc al Caire el 2011, durant les manifestacions populars esdevingudes en aquell país.

Més val una imatge que mil paraules. Sobretot si és per intoxicar i confondre a l’opinió pública internacional sobre la situació que a hores d’ara es viu a Venezuela.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de febrer de 2014.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La perversa estratègia de la privatització silenciosa de la Sanitat.

0

Ho ha denunciat la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública. Estem vivint moments molt crítics per al futur de la Sanitat pública a l’Estat espanyol.

El govern del Partit Popular a nivell central, i en molts governs autonòmics, han llançat una operació silenciosa de destrucció del sistema públic de Sanitat per tal d’anar conquerint poc a poc parcel.les de privatització.

Aquesta estratègia privatitzadora està adoptant multitud de concrecions pràctiques que en molts casos poden passar desapercebudes, però aquesta Federació aposta per evidenciar-les perquè siguen de coneixement públic i denunciades.

La Federació ha donat a conèixer en un document intern només les més significatives, però denuncien que cal ser conscients que els privatitzadors estan fent servir tot tipus d’argúcies i maquillatges per avançar en els seus objectius. Per això aposta per estar atents a totes les iniciatives i fer palesos els seus objectius encoberts.

Les estratègies de privatització sanitària que la Federació ha denunciat en el seu document, són les següents: 

1) La fusió d’empreses tecnològiques, laboratoris farmacèutics, multinacionals de serveis sanitaris, consultores, bancs i fons de capital risc que estan adquirint centres, serveis i parcel.les senceres del sistema sanitari amb el suport i complicitat dels responsables polítics.

2) Formules utilitzades en hospitals: concessions, consorcis, etc, que deixen en mans d’empreses privades la construcció, els serveis denominats com “no sanitaris” i de vegades tot l’hospital, o permeten la presència de capital privat en els centres, encarint els costos, disminuint significativament el personal i canviant la lògica de l’atenció sanitària per la lògica del mercat i la rendibilitat económica.

3) Formules utilitzades en la Atenció Primària com són miniempreses formades per alguns professionals sanitaris als què se’ls concedeix l’atenció sanitària d’una zona bàsica de salut (hi ha a Catalunya i volen desenvolupar-les a Madrid), inclusió de l’Atenció Primària en les concessions administratives d’àrees sanitàries (al País Valencià: Alzira, Dénia, Torrevella, etc…).


 

4) Plans de xoc de llistes d’espera, derivant sistemàticament malalts amb patologies rendibles als centres privats. Ací solen jugar un paper substancial els centres de trucades (“call center”) en mans d’empreses privades que s’encarreguen de manipular i / o esbiaixar la informació a favor dels centres privats.

 

5) “Externalitzacions” de prestacions: proves diagnòstiques i tractaments, derivant cap a centres privats (en molts casos des dels mateixos centres públics) als malalts per a determinades actuacions sanitàries.

6) La utilització de l’anomenada gestió clínica (basada en la coordinació dels diferents recursos que intervenen en els processos assistencials, amb implicació dels professionals i utilització d’instruments que garanteixen la racionalitat científicament comprovada de les decisions), per fragmentar els centres i nivells en empreses amb personalitat jurídica, pressupost propi, capacitat de comprar i vendre els seus serveis i lucrar-se d’això en un marc de competència canviant l’Estatut del personal pel laboral de la lliure empresa.
Aquesta perversió de la gestió suposarà també una oportunitat per seleccionar les parcel.les més atractives del sistema i per influenciar les estratègies de les mateixes (com, per exemple, generalitzar els cribratges poblacionals que necessiten importants i costosos recursos tecnològics en detriment de les estratègies comunitàries basades en la promoció, la prevenció i l’Atenció Primària).
Algunes d’aquestes estratègies ja estan sent promogudes des d’algunes associacions professionals (presumptament científiques).

7) El desenvolupament accelerat de la informatització del sistema (plataformes informàtiques, història clínica electrònica, etc..), què està sent assignada a empreses multinacionals relacionades amb les assegurances, laboratoris, indústria de tecnologies sanitàries, bancs, fons d’inversió i consultores, etc…, que a més d’enormes beneficis econòmics tindran accés a la informació de salut de tots els ciutadans per organitzar impunement les seues estratègies per apoderar-se del conjunt del sistema sanitari públic (l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi els ha reduït la seua capacitat de guanys i han vist en la sanitat finançada amb diners públics una enorme oportunitat de negoci).

8) La cessió al sector privat dels serveis estratègics del Sistema com la planificació, informació, acreditació de serveis, adquisició i avaluació dels recursos tecnològics, investigación i la docència, és a dir, tota la intel.ligència del sistema.
Aquesta política a més d’incrementar de manera dramàtica la despesa sanitària i proporcionar una enorme oportunitat de negoci al sector privat, està posant en mans privades la informació més sensible del sistema i dels ciutadans. Això explica l’afany del lobby d’empresaris, gestors i farmaindustria per afirmar que mentre es mantinga el finançament públic, es garanteix el caràcter públic del sistema.

 

Tots aquests mecanismes funcionen de manera complementària i només tenen com a finalitat: fragmentar, deteriorar i desmantellar la sanitat pública i afavorir el creixement de negoci del sector privat, encara que sigui amb elevats sobrecostos.

I després permetre un canvi del model sanitari en què les persones amb més recursos reben l’assistència sanitària del sector privat segons la seua capacitat de pagament directe o les cobertures de la seua assegurança privada, els treballadors continuen amb l’assistència sanitària a càrrec d’una seguretat social, retallada i deteriorada, i la resta de la població quede en mans de la beneficència.

 

Si ho aconseguiren, es tractaria d’un retrocés de 40 anys en el nostre sistema sanitari que produiria un notable empitjorament en el nivell de salut de la població.

La Federació d’Associacions per la defensa de la Sanitat Pública fa una crida a la població per tal d’evitar-ho.

Patraix, València (L’Horta), a 22 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Serafín Castellano, el nou garant i vigilant de les ràncies essències del “valensianisme” del Partit Popular valencià.

1

Serafín Castellano Gómez, de professió conseller de Governació i Justícia i secretari general del Partit Popular valencià. I també el nou inquisidor general i garant de la puresa de la llengua i de les tradicions “chenuinament valensianes”… i de les del seu poble, Benissanó, situat en el Camp de Túria.

Per això va fer que el nou Estatut d’Autonomia valencià, aprovat el 2006 quan ell era portaveu del PP a les Corts i redactor del text, es signara entre les parets de l’imponent castell gòtic de la seua localitat natal, de poc més de 2.200 habitants.
No satisfet amb això, fa un parell d’anys es va obstinar a fer que tots els xiquets del seu poble conegueren la seua història a través d’un conte. Per aquesta tasca Serafín no va sol.licitar la col.laboració de cap historiador ni d’un contacontes, sinó que ell mateix i dos membres de la seua família s’en van a arremangar per fer la redacció i l’il.llustració de l’obra.

El llibre, que es va titular “Cuéntame una història”, va ser patrocinat per la Diputació de València i l’Ajuntament de Benissanó, i editat per la Comissió 750 Aniversari, que per cert presidia la seua dona, qui al seu torn era també regidora de Cultura del poble.

La Comissió 750 Aniversari va vendre els exemplars de Serafín Castellano a tres euros per finançar les festes del naixement del municipi.
Amb un llenguatge desenfadat i amb constants referències als “estimats xiquets”, Serafín repassava la història de Benissanó, una antiga alqueria anomenada Benaixut que es va convertir en senyoriu després que Jaume I li atorgara jurisdicció el 18 gener 1261.

El text anava acompanyat d’il.lustracions fetes a la cera realitzades per una neboda seua i també per la cunyada de la seua dona. Tot quedava en família!

Per cert, tot i ser Benissanó un poble valencianoparlant (dels de major percentatge a la comarca del Camp de Túria), el públic al què anava dirigit i el patrocini institucional, l’obra va ser editada i escrita en castellà, potser fent honor a el seu cognom “Castellano”. Fet aparentment sorprenent si tenim en compte el seu paper de guardià de les més pures essències “valensianes”, entre les quals se suposa que hi estava la “llengua valensiana” que parlen els xiquets de la seua localitat natal.

Però Serafí és una persona polifacètica. Per això mateix, ell és també un home molt aficionat a la caça, sobretot quan les caceres se les paguen els seus amics.

 

A principis del passat mes d’agost, quan es van publicar unes fotografies seues en una cacera amb Vicente Huerta (un empresari a qui li va adjudicar un contracte per a l’extinció d’incendis forestals per valor de 22.657.852 d’euros), Castellano ho va atribuir a “una coincidència”.
A finals de setembre, després de la publicació de noves informacions sobre la presència de tots dos a diverses caceres, algunes de les quals hauria pagat el mateix empresari, Serafín es va limitar a dir que amb la seua vida privada ell feia el que creia convenient.


Això per no parlar dels contractes atorgats a dit i de forma reiterada per al seu amic i constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui també li agrada anar de caça i juga a pilota valenciana. En total, les empreses del constructor es van dur més de 200 encàrrecs menors (si superaven els 50.000 euros, els fraccionaven per donar-los a dit) entre els anys 2000 i 2008, per un total de 7 milions d’euros. Al voltant de 1,7 milions se’ls va adjudicar Serafín quan era Conseller de Sanitat.


Francesc Viadel, excel.lent periodista valencià, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i autor de llibres com “No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme” i “Valencianisme, l’aportació positiva”, el va clavar en una mena de retrat crític que li va fer en “La Veu del País Valencià”, què m’agradaria que llegireu:
 

Serafín Castellano: màtria, vesc i ‘parany’.

El matriotisme del secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, té més bombetes de colors i parades de cacaus i tramussos que tota la fira de Xàtiva. Vull dir que el seu matriotisme és d’una opulència, diríem, oriental, excessiu, sovint també esguitat com una haca cega a la que han fustigat sense miraments camí del camp de carabasses. La màtria sembla que ho és tot per a ell: nodridora, consentidora, protectora… Fet i fotut, Castellano és un matriota ortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella.
Com tots els
matriotes, també, Castellano és capaç de mossegar amb la ferocitat d’una cabra afamada si és que de cas algú li intenta separar el caparrot de la mamella. I no podria ser de cap altra manera per tal com el de Benissanó -com bona part dels seus confrares- fins ara ha viscut i s’ha engreixat a força de xuclar amb avariciosa fruïció, d’anys i panys d’estar manant fos quin fos l’encarregat de la seua empresa.

Darrerament, però, se’l veu -com a tots els seus companys- molt preocupat perquè a la dessucada màtria els pits comencen a penjar-li fins els genolls.
Dels seus mugrons tallats a penes raja un filet de llet agra. Certament, s’ha acabat el temps de gastar a mans plenes, el del faraonisme criminal i obscè, el de les contractacions arregladetes per als amics. Castellano mateix, fent ús dels seus càrrecs públics, va encarregar obres per centenars de milions d’euros al seu amic el constructor José Miguel Pérez Taroncher, amb qui a més compartia finca i parany per al tord a Llíria. Tot tan legal com escandalós.

El cas és que la gent, és a dir, els aturats sense esperança, els desnonats pels bancs, els treballadors qualificats infrapagats, els estudiants sense futur, han començat a prendre consciència de que són tan víctimes dels espectres que maneguen els mercats financers internacionals com de la gestió desastrosa dels matriotes locals que com d’habitud intenten amagar la seua responsabilitat darrere de la cortina de fum d’un espanyolisme agressiu transvestit de valencianisme, xenòfob, assilvestrat, furibundament matriòtic.

Castellano és un expert en encendre foguerades, en aixecar enormes columnes de fum de botxa, i per això cobra. L’altre dia, sense anar més lluny, va botar foc als catalans mentre el país s’estacava una miqueta més en el bassal de la merda de la corrupció i els jutges continuaven burxant en les entranyes del seu partit per saber dels detalls del saqueig comès durant anys de la caixa pública.

El de Benissanó, deia, va acusar la pèrfida Catalunya de maltractar la màtria, de faltar-li el respecte als valencians i tot a compte del simposi “Espanya contra Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en què també participava el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, el suecà Antoni Furió. Per a l’ocasió, Castellano va tractar Furió de foraster, va fer una defensa abrandada de les senyes d’identitat dels valencians, ben bé com si l’IEC haguera muntat un pixarrada popular contra la senyera coronada, va atacar l’independentisme i, alhora, va posar en relleu la sacrosanta lleialtat dels valencians a l’Espanya inequívoca, la d’ells, la del No-Do.

Tot plegat, el dirigent del PP va fer com aquells altres blavers ancestrals: acusar la URSS i el comunisme internacional de les desgràcies de la pobra gent del país i convertir en estrangers els dissidents perquè desposseint-los de la seua condició de ciutadans de dret es simplificaven els tràmits de la seua eliminació. El PP hauria volgut també, més enllà d’obsequiar-nos amb el seu bombardeig retòric, prohibir el simposi, però, és clar, de moment segons quines coses encara no les poden fer. Res de nou. Fins i tot, a més de la remor de frares inquisidors vam tornar a sentir l’eixordador i vergonyós silenci dels polítics de casa nostra, de la comunitat acadèmica, de la migrada societat civil…

El cas és que vaig assistir a la conferència del doctor Furió. En un saló ple de gom a gom d’historiadors de diferents generacions, el professor va parlar de fiscalitat, de com el Decret de Nova Planta va suposar l’aixafament econòmic dels valencians. El nou estat borbònic imposà uns nous impostos –cal dir que recaptats amb l’ajut d’un exèrcit comandat per castellans- alhora que continuava exigint el pagament dels vells. Els mateixos partidaris valencians de Felip V li van pregar que rectificara la seua política perquè de no ser així acabaria per exterminar el país i el monarca, en resposta, els va enviar de cap a la garjola. Espanya contra el País Valencià, sí, sens dubte, ferotgement.

Furió, un dels nostres investigadors més sòlids, va desplegar els seus arguments en un to serè i didàctic, sense fer ni un sol escarafall ideològic, res a veure, doncs, amb l’oratòria joseantoniana amb què de tant en tant s’escaroten matriotes i patriotes en defensa de vés a saber quines obscures essències col.lectives.

Els gestos i les paraules del PP ens menen a una decebedora i inquietant conclusió. La dreta espanyola, la valenciana, continua sent ara, com fa quasi quaranta anys, un llast per a l’evolució de la societat cap a una veritable democràcia, sense les tuteles del poders fàctics. Del discurs, n’han fet un colossal parany -com el de Castellano en Llíria- en què enxampar al vol els incautes, els que no llegeixen diaris, els que en la televisió només veuen l’oratge i el futbol, els que consideren secretament que els demòcrates en realitat són una colla de radicals eixelebrats. Atrapats en el vesc untós de la seua ideologia són del tot incapaços d’avançar.

Crec sincerament, sense cap ironia, que a Castellano li hauria fet un gran bé anar a Barcelona a escoltar Antoni Furió en compte d’insultar-lo, d’estrangeritzar-lo mesquinament, perillosament.”

Exce.lent Francesc, no el podries haver “clavat” millor!

Patraix, València (L’Horta), a 21 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alberto Fabra i els polps què juguen al Scattergory.

0

Només en la Màfia hi ha organitzacions comparables al Partit Popular en quant a número de corruptes, sospitosos, delinqüents i presumptes delinqüents per metre quadrat.

Ara, fins i tot Ecclestone serà jutjat a Alemanya per suborn. Blasco, Felip, Calatrava, Serafín Castellano, Camps, Olivas, Zaplana, Costa, “El Bigotes”, Betoret, Víctor Campos, Pedro García, Vicente Sanz, Correa, Crespo, Naseiro, Palop, Enrique Ortiz, Alperi, Castedo, Carlos Fabra, Francisco Martínez, Milagrosa Martínez, Fenoll, Luis Fernando Cartagena, Barberá, Társilo Piles, Bernabé Cano, Alfonso Bataller, David Serra, Rambla, Yolanda García, Angélica Such, Hernández Mateo, Cotino, López Abad, Amorós, Modesto Crespo, Enrique Crespo, Esteban Cuesta, José Juan Morenilla, Ignacio Bernácer, Mónica Lorente, Ripoll, Vicent Aparici, José Manuel Medina, Manuel Vilanova, José María Tabares, José Luis Olivas, Alicia de Miguel, Lorenzo Agustí, Manuel Álvaro, Dora Ibars, Carmen Quintero, Manuel Cervera, Ángel Sanchis…
Només organitzacions lligades al crim, i jo diria que justet, poden presentar una nòmina semblant d’amics i coneguts perseguits per la justícia.

Ací el problema és que estem davant del partit que governa, que encara tenen les claus on es guarden els papers que podrien servir de prova i que, tot siga dit, m’he parat però podria haver fet una llista molt més llarga.
El PP és el centre de l’univers de la corrupció i, al seu voltant, es multipliquen planetes i satel·lits de robatori, xantatge, amenaces, putes, drogues i tot el que puguem imaginar.

 

Ens governa la corrupció i, entre atracament i atracament, fan com si s’ocuparen de la “cosa pública”. Si no fora així, si no fora un xàrcia organitzada, els honrats ja hagueren tirat de la manta.
Ningú es pot creure que en un “microcosmos” com el que ens ocupa algú hi puga viure sense adornar-se de res. En el millor dels casos, còmplices; d’innocent no n’hi ha cap. I el que menys, el que han posat ara al davant de la nau; el primer dels còmplices, si no més, el temps ho dirà, Alberto Fabra.

Mireu si ha d’estar enrarit el clima en el PP que no han trobat ningú millor que Fabra per gestionar els últims colps de cua del desgovern que, contra la gent, porten aplicant des de fa vint anys. Ja porten la meitat del que va durar Franco.

Si els polps jugaren a l’sccatergory segur que tindrien una expressió de l’estil… “d’acord… acceptem Alberto Fabra com polític…”. Fabra estaria, per exemple, en la mateixa categoria que els dirigents sindicals de Franco, els governadors civils o aquells procuradors en Corts “por el tercio familiar”. Però, donat que l’època no li correspon, acceptar-lo a ell com a polític és com quan els que juguem a l’sccatergory som nosaltres i acceptem polp com animal de companyia.

Pels nascuts després de 1965, un procurador en Corts era l’equivalent als diputats d’ara però sense eleccions cada quatre anys i en lloc de votar el que els marcava l’aparell del partit (llavors no hi havien partits) els procuradors procuraven, sobretot, no molestar mai l’esmentat Franco, que tenia un parar com el de Rita Barberá però amb les mans plenes de sang i molta més veu de senyora.

Franco només eixia al carrer a inaugurar alguna cosa o a reunir-se amb gent que li ballava l’aigua, vaja, igual que fa Alberto Fabra i, com ell, anava blindat per un exèrcit de policies.
Al “Caudillo” només se li acostava gent seleccionada prèviament. Ara a Fabra només se li acosten els regidors locals del PP i els empresaris amics… és a dir, paregut.

Al pas que anem, l’economia valenciana tornarà a les xifres de fa quaranta anys. De moment, aquesta setmana el mateix govern de la Generalitat ha reconegut que estem per baix del 90% de la renda mitjana espanyola. L’atur més alt, la pitjor atenció sanitària i més barracons que ningú a les escoles. Llavors Franco culpava els masons; ara el Fabra diu que tot és culpa de Zapatero. I fins fa quatre dies, aplaudiem; no tots, però sí molts.

La majoria silenciosa, un clàssic que no passa de moda. Retrocedeix l’ensenyament del valencià, la gent jove se’n va a treballar a Alemanya, només ens queda TVE… Però no vull comparar, per favor. És cert que Alberto Fabra, com aquell dictador gallec, tampoc ha estat escollit pel càrrec que ocupa però amb Franco hi havia un sistema financer valencià que ara no existeix i el València CF era dels valencians i no dels xinesos com pot passar d’ací a quatre dies.

I més coses: el franquisme, una vegada superada la repressió immediatament posterior a la guerra, reclutava els seus ministres entre els millors tecnòcrates d’Espanya, tots feixistes però desperts. Fabra té com principals col·laboradors Serafín Castellano, Lola Johnson, José Císcar y Esther Pastor. Advocats.

Al remat, que això no s’aguanta. I que tampoc la ciutadania, bona part d’ella, és innocent.
Ens governa una barreja perversa de gent dolenta i inútil. Ara que, fins i tot el trencadís del Palau de Les Arts cau a trossos, tothom es posa les mans al cap i renega del PP però conste que la gent, més d’un milió de persones cada vegada, quasi la meitat dels que votaven, quan arribaven eleccions passaven per caixa. Primer amb Zaplana, després amb Camps… i qui més qui menys preguntava “qué hay de lo mío” sense preocupar-se d’on eixia “todo ese parné”. Ara han baixat les aigües i tota la merda que hi havia al fons del pantà ha quedat al descobert.

El PP té els dies comptats i els venen temps complicats. Molts del que fa uns anys eren grans senyors, amb grans targetes VISA i un exèrcit de pilotes al voltant poden acabar davant el jutge i, qui ho sap, algun potser a la presó i tot. Només la miopia sectaria de l’esquerra valenciana pot evitar la derrota del PP. D’això en parlaré un altre dia.

(Julià Alvaro, el diario.es 17.1.14)

Patraix, València, a 19 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“La calle es mia”. Rita Barberà vol limitar el dret de manifestació dels ciutadans.

1

“La calle es mía”. Aquesta frase va ser encunyada pel “demócrata de tota la vida” Manuel Fraga Iribarne el 1976, quan era Ministre de la Governació. I ho va fer poc després que la Policia Armada ocupara completament la ciutat de Vitòria i assassinara a 5 treballadors en els seus carrers arran d’una vaga general convocada pels sindicats.

I ara Rita Iribarne, perdó Rita Barberà, l’actual alcaldessa de la ciutat de València, sembla voler emular el fundador del seu partit amb una ordenança municipal, que es portarà a la Junta de Govern Local el proper divendres, amb la que pretén limitar el dret a l’ocupació dels espais públics, ni més ni menys que el de la Plaça de la Mare de Déu i el de la Plaça de l’Ajuntament.

La proposta de l’alcaldessa i del seu grup a l’ajuntament no puc qualificar-la de cap altra manera més què d’indignant i pròpia d’un regim dictatorial, tal i com així ho ha reconegut el portaveu del grup municipal Compromís a l’Ajuntament de València, Joan Ribó, qui ha acusat l’alcaldessa de la ciutat de “vulnerar i voler limitar els drets fonamentals de reunió, de llibertat d’expressió i de manifestació dels valencians i les valencianes” amb la nova ordenança municipal que, amb tota probabilitat, será aprovada amb el corró de la majoria que té el PP a l’ajuntament de València.

Amb aquesta ordenança municipal no s’autoritzarà cap sol.licitud d’ocupació del domini públic municipal en els espais centrals de la Plaça de l’Ajuntament i de la Plaça de la Mare de Déu, quedant els mateixos reservats per als actes que puga organitzar l’Ajuntament, així com per aquells en què participe o col.labore aquest.

Tota una expressió de democràcia i de respecte a les llibertats, sí senyor!
Perquè la involució democràtica que suposa aquesta nova ordenança municipal, és realment tremenda. Només cal pensar que la tradicional manifestació que cada dia 3 de cada mes realitzen les víctimes de l’accident de metro de València quedaran prohibides, o que les desenes de manifestacions que tenen els seus punt d’inici o finalització en els espais públics que  Rita Barberà vol reservar exclusivament per al que a ella li plaga, quedaran també prohibides.

De ser aprovada, Joan Ribó ha animat la ciutadania a exigir els seus “drets fonamentals” i a practicar la “desobediència civil“.
El propi portaveu adjunt del PSPV, Salvador Broseta, ha dit sobre aquesta assumpte que “qualsevol limitació d’aquest tipus topa amb el dret de reunió i manifestació que està recollit en l’article 21 de la Constitució Espanyola“. Però crec que al PP el que diu o puga dir la Constitució espanyola se la sopla (de fet incompleixen sistemàticament més de la meitat del seu articulat), excepte si és per a limitar el democràtic dret a decidir, per exemple el del poble de Catalunya. Per a això sí que s’omplen la boca parlant de la seua constitució.

L’espiral de repressió, de limitació de les llibertats, del dret a la informació i ara ja simplement de concentració ciutadana, engegada per part del PP en tots els àmbits de la societat, sembla no tindre fi.
Potser és un presagi del desastre electoral que totes les enquestes d’opinió, fins i tot les realitzades pel mateix partit, pronostiquen per al PP valencià, i que poden escomençar a fer-se paleses en les properes eleccions europees.

Estem davant de manifestacions que denoten les raneres del PP?
Tant de bo siga així! L’aire es fa ja irrespirable per València!

Patraix, València (L’Horta), a 18 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El President Fabra i l’Àngel Custodi del Regne de València.

2

L’esquizofrènia catalanòfoba dels dirigents del PP valencià no sembla tindre fi.

Una altra mostra més d’aquesta esquizofrènia col.lectiva que afecta a una bona part del PP valencià són les declaracions que el president Fabra, caracteritzat des de que va arribar a la Generalitat d’un greu trastorn de personalitat bipolar (recordem el tema de la reivindicació del finançament ací sí, però a Madrid no; la tolerància zero amb la corrupció al principi del seu mandat sí, però ara no; el dret dels valencians a veure TV3 i l’afirmació de l’unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló era sí, però ara no, etc…), va realitzar fa uns dies durant la clausura d’una trobada amb alcaldes i portaveus del PP de la província de València.

Les seues paraules s’enquadraven dins de l’espiral de declaracions realitzades per alguns membres del Consell des de què l’AVL va anunciar fa uns dies la publicació del Diccionari normatiu valencià, en el qual es reconeixia que el valencià i el català és la mateixa llengua, cosa d’altra banda reconegut per la romanística internacional i per les cinc universitats publiques valencianes.
Fabra va tornar a recórrer als gastats i buits tòpics que estem sentint tots aquests dies en boca dels dirigents de la caverna popular, en què afirmava coses com que “nadie nos tiene que decir si somos más valencianos o menos, qué es lo que hablamos o dejamos de hablar (…) Somos valencianos, defendemos nuestras señas de identidad y aquí hablamos valenciano que es lo que dice el Estatut y lo que sienten todos los valencianos de la Comunitat Valenciana” , això sí, tot dit en un perfecte castellà, no siga que algú, en escoltar al president parlant valencià, pensara que és un catalanista.

Però Fabra també va parlar de la senyera.
I ho va fer per posar en dubte que els partits de l’oposició se senten valencians, ja que segons ell els ciutadans mereixien saber “qué piensan y qué bandera llevan, si la senyera o la quatribarrada”.

És a dir, que per a tot un president de la Generalitat Valenciana i un exalcalde de la ciutat de Castelló, territori en què la senyera quatribarrada és l’habitual en la majoria dels pobles de les seues comarques, no només la “quatribarrada” s’identifica amb un sentiment antivalencià, sinó que fins i tot li nega la seua condició de Senyera, en contraposar els termes de “Senyera” (se suposa que es refereix a la coronada i amb el blau) i el de “quatribarrada”.

Poques vegades l’honorable moniato havia arribat a cotes paregudes de desvergonyiment, d’ignorància i de cinisme.

Perquè ell sap perfectament que les quatre barres sobre camp d’or figuren en els escuts de desenes de poblacions valencianes, entre elles moltes de Castelló.

 

I malgrat tot, el president dubta ara de la seua valenciania per aquest motiu. Potser Fabra deu pensar ara que amb una bona aplicació d’un esprai blau al lloc adequat, seran novament dignes de tornar a ser considerats bons valencians.

A l’edat mitjana, la societat valenciana estava dividida en tres braços o estaments, representats a les Corts: l’Eclesiàstic, el Nobiliari i el Reial.
Cada un d’ells tenia un patró, com ho manifesta el retaule de la capella del Palau de la Generalitat, que Joan de Sarinyena va pintar el 1602 i que el President no mostra mai, ni apareix mai en cap fotografia, degut a la “quatribarrada” que porta l’Àngel Custodi.

Josep Miquel Bausset va esmentar en un article seu al periódic digital La Veu del País Valencià com en el número 12 de la revista Sicània, de 1959, apareixia un escrit de mossèn Vicent Sorribes, on descrivia la festa del Sant Àngel, el diumenge de l’octava dels Sants Apòstols Pere i Pau.
Segons mossèn Sorribes, aquesta festa se celebrava a València ja abans del segle XV.

Mossèn Sorribes escrivia: “Vull contar-vos com celebràvem  la Festa del Sant Àngel Custodi. Quan arribava el dissabte dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra Ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d’or. En fer-se boqueta-nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València piquelorejaven l’anunci de la Festa”.
I també descrivia així l’ambient festiu que hi havia a la ciutat: “El ramat d’estrelles il·luminava els carrers; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i als balcons de les cases”.

La figura de l’Àngel Custodi té a València un valor emblemàtic, des de què els Jurats proclamaren la seua festa el 1446 com a protector de la ciutat i Regne.
Probablement, gràcies a la iniciativa de Francesc Eiximenis, els Jurats valencians acordaren posar la Ciutat de València sota la protecció de l’Àngel Custodi, considerat des d’aleshores com un dels patrons de la Ciutat i del Regne.

L’Àngel Custodi de l’antic Regne de València, retratat pel pintor Sarinyena en el Palau de la Generalitat, ha passat a ser ara, després de més de quatre segles, un renegat al país del qual és el seu protector, segons Alberto Fabra.
Potser una simple franja de color blau al costat del pal de la quatribarrada que porta l’àngel pot revertir la situació, i així Fabra podrà dormir tranquil en veure que ja no té un renegat catalanista en la capella del Palau de la Generalitat.

Patraix, València, a 17 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ceuta: misèria i mort a la perifèria de l’Europa tancada.

1

Aquesta vegada han estat 12 els morts i 3 desapareguts.
Joves
subsaharians que han mort per haver comés el pecat de cercar una vida millor a la vida de misèria a la que els colonitzadors del nord els hem sotmès durant segles.

Ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix habitualment uns discrets titulars a la premsa diària o uns pocs minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles, excepte quan la massacre és tan gran que els resulta impossible d’amagar, per més que els agradaria, com ha sigut el cas ara.

Ceuta, Melilla, Lampedusa, Canarias… bastions d’una Europa tancada supèrbia i hipòcrita.
Perquè l
a lluïta de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella“, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudim d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable que qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta que els europeus ens permetem el luxe de ficar aquests bastions de misèria, patiment i mort a les nostres fronteres exteriors per repel.lir tots aquests desesperats, d’assassinar, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondria en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat tot i la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo?

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna…

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València (L’Horta), a 15 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El parany de la llengua a l’Estatut valencià. Reflexions sobre el dictamen del Consell Jurídic.

1

“Eppur si muove” (i no obstant això, es mou). Aquesta és la suposada frase que, segons la tradició, Galileu Galilei hauria pronunciat després d’abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. 

La consellera d’Educació valenciana, María José Català, va enviar ahir una carta al president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Navarro, en què l’instava a “considerar les recomanacions emeses” pel Consell Jurídic Consultiu (CJC) sobre la definició del mot “valencià” utilitzada en el Diccionari Normatiu valencià.

Dues situacions separades en el temps quasi quatre segles, però amb un rerefons molt semblant: la submissió d’una realitat científica a la “llei” imperant en cada temps. És a dir, la imposició d’una doctrina o d’una ideologia emparada per una llei per sobre de la ciència i de la raó.

Llei vs. ciència, es a dir, fanatisme religiós o catalanòfob vs. racionalitat. 

La lectura atenta del dictamen del Consell Jurídic Consultiu sobre la denominació de “valencià” (que no de la de ” català”, complementària a la de ” valencià”) que apareix en el nou Diccionari publicat per l’AVL, donat a conèixer en la seua totalitat ahir, permet extreure algunes conclusions interessants.

Aquest dictamen considera en les seues conclusions que la definició del Diccionari “no s’acomoda” al que disposa l’article 6.1 de l’Estatut, on s’assenyala que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià“. També s’acusa l’Acadèmia d'”extralimitar” i de “desnaturalitzar el caràcter de llengua ‘pròpia’ a estendre la utilització del valencià a altres territoris diferents de la nostra Comunitat“, on rep el nom de català, ja que la denominació estatutària de valencià i la creació de l’AVL suposen “reconèixer la substantivitat pròpia de l’idioma valencià“.

Però hi ha un punt cridaner en aquest dictamen, en què el CJC reitera que els seus arguments són només jurídics i assegura que l’examen de la qüestió “no pot estar condicionat per la postura filològica prèvia que tinga al respecte“.

Atès que la definició d’aquesta paraula es refereix a “uns territoris que no contempla l’Estatut d’Autonomia“, el CJC arriba a qualificar de “extravagant, des del punt de vista jurídic, la definició de valencià” que fa l’Acadèmia. Encara que, repetisc, insisteix una vegada i una altra que no entra en arguments filològics, sinó només jurídics, arribant a esmentar-hi fins i tot l’argument d’un lletrat de l’AVL en què recorda que el mateix Tribunal Constitucional va establir que la llengua pròpia valenciana segons el Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“, per continuar afirmant que es tracta d'”una autonomia universitària que no té reconeguda l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”.

L’AVL “no és una institució científica de la Generalitat a la qual competisca debatre sobre la denominació, entitat i definició de la llengua dels valencians, sinó una institució pública de rellevància estatutària creada amb l’específica funció de defensar, protegir i mantenir la denominació i entitat de la llengua“, de manera que “no és possible que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb justificació en la seua competència per determinar la normativa lingüística del valencià, done una definició del valencià de marcat caràcter filològic (com la pròpia institució reconeix)“, acaba dient el dictamen del Consell Jurídic.

Així doncs, de la lectura d’aquest dictamen es poden traure, al meu parer, tres conclusions rellevants:

Que el dictamen del Consell Jurídic tan sols es limita a dir que l’aplicació de la denominació de “valencià” a la parla pròpia de la resta de territoris catalanoparlants és una “extravagància”, ja que els seus estatuts defineixen per la mateixa el nom de català.
En aquesta afirmació el CJC no està negant en cap moment la unitat de la llengua, sinó què simplement diu que el valencià és la manera que els valencians i l’Estatut han anomenat a la seua parla, el que no pot ser estès a altres comunitats de parla catalana.
 

Que el dictamen és estrictament jurídic i no filològic.
De fet s’hi esmenta explícitament la sentència del Tribunal Constitucional en la qual s’estableix que la llengua pròpia valenciana segons l’Estatut pot “nomenar-se acadèmicament com a llengua catalana“.
 

Que el dictamen del CJC no es refereix en cap moment a la denominació de “català” que dóna el diccionari, on s’afirma que és una “llengua romànica que es parla… en la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.
És a dir, que el dictamen del Consell no sembla qüestionar la unitat de la llengua, sinó que simplement considera “extravagant” i estatutàriament incorrecta dir que la llengua que es parla a Catalunya o a l’Alguer, se li puga cridar també valencià (quan en seus respectius estatuts i legislacions, així com en la romanística internacional, rep exclusivament el nom de català).

Està molt clar que en tota aquesta absurda i acientífica polèmica, muntada interessadament des dels sectors polítics i socials més reaccionaris i anticatalanistes de la societat valenciana, té el seu punt clau de suport jurídic en la pròpia redacció de l’Estatut d’autonomia valencià, en la qual es reconeix com a llengua pròpia el valencià i no el català, cosa que no ocurreix en els estatuts i legislacions de la resta de territoris de parla catalana.

Així, a Andorra el català està reconeguda com l’única llengua oficial, segons la Constitució Andorrana de 1993.

A les Illes Balears, el seu estatut d’autonomia de 2006 diu textualment que “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial“. 

A Aragó, la Llei de Llengües aprovada el 2009 definia que els idiomes aragonès i català eren les seues “llengües pròpies originals i històriques“, fins que en la nova Llei de Llengües d’Aragó de 2013 aquestes varietats han passat a rebre oficialment la denominació de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), en un clar intent de trencar també l’unitat de la nostra llengua.

A la ciutat de l’Alguer, en la illa italiana de Cerdenya, des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna, en el article 2.4 de la qual es diu textualment que “La medesima valenza attribuita alla cultura ed alla lingua sarda è riconosciuta con riferimento al territorio interessato, alla cultura ed alla lingua catalana di Alghero, al tabarchino delle isole del Sulcis, al dialetto sassarese e a quello gallurese.

De tot el vist podem deduir que la legislació aplicable en territori valencià va ser creada deliberadament amb dos “paranys” que anaven a servir per evitar el reconeixement legal de la unitat de la llengua:

El primer d’ells, com hem vist, rau en el fet que legalment l’únic territori catalanoparlant en què la seua legislació, en aquest cas l’estatut, no reconeix el català com a llengua pròpia és al País Valencià, el que equival a realitzar una diferenciació jurídica dels termes valencià-català.

I el segon d’ells prové del fet que l’AVL siga una institució estatutària i no acadèmicament independent, com seria d’altra banda el lògic i normal, i per tant ha de seguir “obediència cega” al que diu l’estatut, tal com ha deixat clar el dictamen del CJC.

I si l’estatut diguera algún dia que la llei de la gravitació universal de Newton no és d’aplicació en territori valencià, o que la Terra és plana i no esfèrica entre els rius Sénia i Segura, l’AVL ho hauria de reconèixer d’aquesta manera en el seu diccionari, per “mandat legal”.

Llei vs. ciència… Fa unes hores l’AVL ha respost al dictamen del Consell Jurídic, dient que considera que la definició de “valencià” al Diccionari “és plenament conforme amb l’ordenament jurídic’ i recorda un dictamen anterior que acceptava la unitat de la llengua”… el culebró continua!

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El País Valencià ja és Louissiana o Tennesse. El Consell declara il.legal la ciència en territori valencià.

1

Ahir el ple del Consell Jurídic Consultiu aprovà per unanimitat el dictamen que li havia demanat la Generalitat sobre si la definició del mot “’valencià” de l’acabat de crear Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’adequava a l’Estatut d’autonomia.

I ho va fer en contra de la definició de l’AVL: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”, en argumentar que aquesta definició no respecta ni encaixa amb l’Estatut, per dues raons: d’una banda, que l’esmentada definició no s’ajusta a l’article 6.1 de l’estatut, i d’una altra que la declaració no és compatible amb la mateixa llei de creació de l’entitat normativa.

Es a dir, que tot allò que diu la romanística internacional, les cinc universitats públiques valencianes, 47 sentències judicials espanyoles, la definició de valencià que fan, per exemple, el diccionari de la RAE i les més prestigioses enciclopèdies del món, vulnera l’Estatut valencià.

I com l’Estatut té rang de llei, el dictamen considera implícitament “il.legal” dir què el valencià forma part del sistema lingüístic de la llengua catalana.

Aquest va ser un dels (molts) pecats originals en la redacció de l’Estatut valencià: no esmentar-hi que la llengua parlada al País Valencià es el català, com es va fer, per exemple, a l’Estatut de les Illes Balears.
Perquè d’aquesta manera s’establia una diferenciació jurídica, que no científica, entre les dues llengües. I d’aquestes sorres vénen ara aquests llots.

En l’any 2008 el governador republicà de Louisiana, en els Estats Units, va signar la Llei d’Educació en Ciències, en què donava així entrada a la teoria del creacionisme als instituts d’aquest Estat. 

Una llei que permetia l’ampliació dels materials educatius repartits a les escoles en virtut de la defensa de la “llibertat acadèmica” del professor, qui podia recórrer amb aquesta llei a texts no oficials per fomentar en els alumnes el pensament crític i contradir la teoria de l’Evolució de les espècies de Charles Darwing o l’escalfament global de la Terra, per exemple.

A l’abril de 2012, el governador republicà de d’un altre estat nordamericà, Tennessee, va permetre que un projecte de llei que qüestionava també el consens científic existent a nivell mundial sobre el canvi climàtic o la llei de Darwing, es convertís en llei sense la seua signatura. 

Aquesta mesura, segons apareixia textualment en aquella declaració, permetia als professors “ajudar els estudiants a comprendre, analitzar, criticar i revisar de manera objectiva les fortaleses i debilitats de les teories científiques existents tractades en els cursos“.

Els crítics van qualificar aquesta iniciativa com la “Llei del Mico”, en clara al.lusió al mundialment famós “Judici de Scopes” de 1925, pel qual aquest mateix Estat de Tennessee havia multat un professor de ciències per violar la llei estatal en ensenyar “que el home descendeix d’un ordre inferior d’animals”, és a dir, del mico. 

Una associació de professors de Ciències de Tennessee, que van ser els majors crítics de la mesura, van assenyalar que amb aquesta norma s’anava a donar cobertura legal a l’ensenyament d’idees pseudocientífiques.

Llei contra ciència, racionalitat contra fanatisme.

El País Valencià s’ha convertit en la nova Tennessee o Luissiana, estats on, com hem vist, els fonamentalistes religiosos que neguen l’escalfament global de la Terra o el darwinisme han fet llei els principis en què es basa el seu fanatisme religiós.

Ahir el Consell i el Consell Jurídic Consultiu han fet llei els principis en què es basa el seu fanatisme catalanòfob, oposat a la ciència filològica internacional.

Qui sap si algun dia aquests talibans populars que (des)governen aquest País, voldran imposar (estatutàriament, això sí!), que la llei de la gravitació universal d’Isaac Newton deixa de ser aplicable en territori valencià (potser perquè algú descobrisca que Newton potser era un perillós catalanista), o que la Terra deixa de ser esfèrica entre el Sénia i el Segura.

Patraix, València (L’Horta), a 13 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xàtiva: 12.2.1939 – 12.2.2014. 75 anys del Gernika valencià.

0

A les 11.45 h. d’avui es compliran exactament 75 anys des del moment en què que vint bombes de 250 kg. llançades des de 5 bombarders italians vinguts des de Mallorca, que donaven suport al cop d’estat del general Franco, van sembrar la destrucció i la mort sobre la ciutat de Xàtiva.

Uns 145 morts, més de 300 ferits i una devastació tremenda són les fredes xifres d’aquest assassinat col.lectiu comès pel feixisme que es va aixecar contra la II República espanyola.
Soldats que tornaven en tren des del front de guerra de la Manxa, però també civils, dones i xiquets van ser destrossats per les bombes assassines de la desraó i l’odi. Testimonis orals de l’època explicaven que es van arribar a trobar restes humanes sobre arbres a centenars de metres de la zona del bombardeig.
El de Xàtiva va ser l’últim dels bombardejos franquistes amb gran quantitat de víctimes.

Però la ciutat de Xàtiva està a hores d’ara governada per algú que segueix emparant i volent invisibilitzar aquesta barbàrie, i que a més es nega a reconèixer aquest crim atroç que es va cometre contra la ciutat.

Des de finals de la dècada de 1990 es realitzen homenatges a les víctimes d’aquest crim col.lectiu, però aquest acte va començar a tindre especial rellevància quan l’any 2007 el Consell de la Joventut de la ciutat, a través d’aportacions populars, va finançar l’aixecament de un monument en el lloc del bombardeig.
L’actual alcalde de la ciutat, Alfonso Rus, es va negar a permetre la seua construcció, però aquell any el govern de Zapatero sí que va permetre que aquest s’erigís davant de l’estació, en sòl d’Adif.
Des de fa 7 anys dos esquemàtics braços en alt que simbolitzen un inútil acte de protecció enfront de les bombes, “aixopluc”, dissenyat per l’artista Miquel Mollà, honoren la memòria d’aquelles vides perdudes.
 

Fins i tot enguany, amb motiu del 75 aniversari del bombardeig, Alfonso Rus ha rebutjat participar en l’homenatge a les víctimes argumentant que ell és “alcalde de tots” i que no vol “reobrir ferides”.
Paraules buides per part de qui representa la ideologia que subjau darrere d’aquella massacre, del bàndol dels “vencedors” franquistes que van assassinar la democràcia i la República i a aquelles 145 persones fa avui 75 anys a Xàtiva.

Perquè cal recordar que el partit de Rus ha votat reiteradament en els plens municipals contra la retirada d’honors de Franco com a alcalde perpetu, fill honorífic i fill predilecte de la ciutat.
Com també va protegir als joves de NNGG del PP de Xàtiva que van aparèixer en imatges en actituds i simbologia feixistes, dient d’ells que aquests actes eren “criaturades”… criaturades que són el germen d’una ideologia que s’amaga darrere d’aquesta barbàrie ocorreguda fa avui 75 anys.

Fa 307 anys, un 19 de juny 1707, l’exèrcit borbònic comandat pel cavaller francés d’ Asfeld, va iniciar sobre Xàtiva un incendi i un saqueig que va durar 6 dies i 6 nits, com a mesura exemplaritzant per a la resta de ciutats del Regne de València que pensaren oferir resistència a l’exèrcit dels borbons invasors.

Els paral.lelismes entre aquest episodi històric de la Guerra de Successió, el bombardeig de Xàtiva per l’aviació feixista i l’actitud d’un alcalde que no condemna aquest fet i manté com a alcalde honorífic el criminal que va enderrocar la república i va ordenar bombardejar Xàtiva semblen evidents. Les paraules sobren…

Patraix, València, a 12 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una enquesta interna de Gènova confirma que el PP deixa de ser el partit més votat al País Valencià.

1

Ahir per la vesprada circulava per Twitter com la pólvora. Els resultats d’una enquesta interna encarregada pel propi PP de Gènova confirmaven la caiguda en barrina de les expectatives de vot del PP valencià, fins al punt que no és que perdia la majoria absoluta, fet que ja s’havia repetit en totes les enquestes realitzades en els dos darrers anys al País Valencià, sinó que fins i tot deixava de ser el partit més votat, sent avançat pel PSPV que obtindria 31-32 escons al parlament valencià, davant els 29-30 que n’obtindria el PP.

Els resultats indicaven que la suma d’escons de l’esquerra nacionalista valenciana, situada a l’esquerra del PSPV, igualaria als del PP, cosa que de confirmar-se canviaria radicalment el panorama social i polític valencià a partir de maig de 2015.

No és cap secret que fa ja temps els senyals d’alarma van sonar a la seu central del PP pel que fa a les expectatives de vot que s’albiraven per al partit d’Alberto Fabra, cap d’una de les comunitats clau, juntament amb la de Madrid, per al Partit Popular.

Segons informà fa uns pocs mesos un dels diaris de la brunete mediàtica espanyola i portaveu del pensament ideològic del PP, l’ABC, Alberto Fabra havia segut cridat a Gènova per ser advertit que si les enquestes no remuntaven podria no ser candidat pel partit a les autonòmiques del 2015.
O reaccionava o es buscava una altra alternativa per al cartell electoral.

I a partir d’ací va començar a sonar el nom de l’actual ministre espanyol d’exteriors, García Margallo, que “casualment” va ser nomenat enguany per Rita Barberà mantenidor de la Fallera Major, sense ser un personatge que mai haja mantingut cap relació especial ni amb València ni amb el món de les falles.
 

Les fluïdes relacions del ministre amb líders com la mateixa Rita Barberá, Juan Cotino o la consellera d’Educació, María José Català, han encoratjat rumors sobre tensions entre Fabra i el que s’anomena “sector demòcrata-cristià” del seu partit.

Probablement Gènova està ja preparant el recanvi d’Alberto Fabra, i els resultats d’aquesta enquesta electoral no farien altra cosa més que precipitar-lo.

Però la llosa del PP al País Valencià és brutal: els nombrosos imputats per corrupció al Parlament Valencià; la seua tebior amb els membres del seu partit que signen manifests per amnistiar un condemnat per corrupció; el tancament de RTVV i de totes les emissores de ràdio i TV en la nostra llengua; la desaparició del sistema financer valencià; l’actitud dels diputats i parlamentaris del PP votant en contra de canviar l’actual sistema de finançament autonòmic; les escandaloses xifres de l’atur al País Valencià, molt per sobre de la mitjana estatal; l’elevat índex de fracàs escolar; l’oblit dels dependents valencians; el cinisme sobre l’accident del metro; el saqueig de les finances públiques valencianes a través d’incomptables casos de corrupció, etc, etc, etc…

Aquesta llosa sembla que no la mou ja ningú, per molt Garcia-Margallo que li diguen.

La nova croada catalanòfoba empresa pel PP valencià contra l’AVL, per la seua definició de l’afirmació de la unitat lingüística de valencià i català, i les últimes declaracions de Fabra dubtant de la valenciania dels partits polítics que defensen la “quatribarrada”, precisament ell, un exalcalde de Castelló, en quines comarques la senyera quatribarrada és la que més oneja en tots els seus pobles, és un clar símptoma de la fugida cap endavant que està protagonitzant el PP per intentar despertar la seua facció de l’electorat més fanàtica i anticatalanista.

El final del llarg i tenebrós túnel en el qual hem estat sumits al llarg de les dues darreres dècades, sembla albirar-se ja per al poble valencià.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La València de fa un segle, en una desconeguda pel.lícula alemanya de 5 minuts.

0
Era una València on només es sentia parlar la seua llengua pròpia, la llengua que parlava el seu poble, el valencià.

Aquella València devia ser un lloc realment atractiu i interessant, no exempt d’exotisme i color local, als ulls d’un realitzador alemany de principis del segle XX. 

És la impressió que es desprèn d’una pel.lícula datada entre 1915 i 1916 de 04:46 minuts dedicada íntegrament a la ciutat.

La pel.lícula va aparèixer la tardor passada a l’Institut Eye del Cinema d’Holanda, a Amsterdam.
De la filmoteca holandesa va arribar fins a la Filmoteca de València el passat mes de desembre, on es va exhibir per primera vegada davant del públic valencià durant una trobada al voltant de la digitalització de pel.lícules de la I Guerra Mundial.

No és el primer film estranger que es va filmar a València, ja que se sap que hi va haver algun a finals del segle XIX, però sí que és el més antic que es conserva a hores d’ara.

La pel.lícula que la filmoteca holandesa ha restaurat seria equiparable als documentals de ciutats que es fan avui per a televisió.
La càmera, que es mou poc, va presentant diferents enclavaments històrics de València, per on transiten els ciutadans d’aquell moment. Tot això, introduït per rètols en holandes.

«València, la tercera ciutat d’Espanya», diu el rètol que obre la cinta.
Les primeres imatges són de l’estàtua eqüestre de Jaume I al Parterre.
La càmera passa després a les «portes antigues» (les de Serrans), on es pot veure un tramvia passant per la seua porta, per «un portal a l’entrada d’un palau» (el del Marquès del Dosaigües).
Després es veu «una de les portes de la ciutat des del segle XV» (les torres de Quart), la «estàtua del pintor Ribera», què ara està al costat del palau del Temple però llavors era a la plaça d’Emilio Castelar, avui plaça de l’Ajuntament, i l’antic carrer de Saragossa amb el Miquelet al fons (on dècades després es va obrir la plaça de la Reina).
Quan la pel.lícula mostra la Catedral, s’observen encara les cases que tenia annexes al mur que dóna a l’actual carrer del Micalet.
La cinta inclou també una panoràmica del centre històric des de dalt del Micalet, el qual permet tenir una vista aèria de part de la ciutat de fa un segle.


Xiquets que riuen al seu pas davant la càmera, dones de negre carregades amb fardells, homes de dens bigoti i barret, carros tirats per bous al costat dels primers vehicles, els carrers de llambordes solcades pels rails de l’inevitable tramvia del centre… és l’ambientació que acompanya els edificis històrics que mostra la cinta cinematogràfica.

La pel.lícula acaba amb una nota folklòrica: un home en saragüells i guitarra als braços canta la rondalla “Amparito, la filla del mestre”, flanquejat per dues somrients dones abillades de valencianes, encara que tot el so de la cinta -muda- és una producció actual. És la València exòtica als ulls d’un centreeuropeu.

El fet que una una productora estrangera vinguera a rodar a València al voltant de 1915, indica la rellevància que ja llavors tenia la ciutat a nivell europeu.

Alguns experts han assenyalat que probablement la pel.lícula, tal com la podem veure ara, estiga tallada, i l’original tinguera uns minuts més, ja què l’absència de monuments importants, com per exemple la Llotja, porta a pensar que hi ha fragments perduts.

Sense dubte un document extraordinari que podeu veure en aquest enllaç:
https://www.facebook.com/photo.php?v=792743867408863

Patraix, València (L’Horta), a 10 de febrer de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari