La paella mecànica

Tots els nostres telèfons mòbils, tablets, ordinadors, càmeres fotogràfiques i altres dispositius tecnològics contenen alguns elements cars i escassos, però fonamentals per al seu funcionament. Quatre d’ells són els coneguts com minerals de sang: el coltan, l’estany, el wolframi i l’or.

El coltan emmagatzema l’electricitat al mòbil; sense ell, per exemple, no sonaría.

El wolframi fa que puga vibrar.

Amb l’estany es solden els circuits.

Amb or es cobreixen els cablejats.

L’extracció d’aquests quatre minerals, predominants a la República Democràtica del Congo, depèn del control de grups armats que nodreixen les seues guerrilles amb els diners obtinguts de la venda dels minerals. Ells maten i violen a la població que no vol sotmetre’s a la seua explotació. I mentrestant el Govern congolès mira cap a un altre costat. Les complicitats amb les multinacionals occidentals que es beneficien d’aquesta situació són moltes, i la vida dels congolesos esdevé ben poca cosa si es compara amb els diners que mou el negoci internacional d’aquests minerals de la mort.

A Europa renovem cada any al voltant del 40% dels telèfons mòbils. Només a l’Estat espanyol es llancen 18 milions anualment, segons xifres proporcionades per l’ONG Alboan. I això que la vida útil teòrica d’un telèfon és de deu anys, però el temps mitjà d’utilització se situa entre l’any i mig i els dos anys.

Aquesta renovació excessiva es deu a diferents causes, la més important de les quals són les agressives campanyes publicitàries de les grans companyies de mòbils que ens inunden els sentits amb atractius canvis estètics o la amb introducció contínua de noves funcionalitats inútils.

El Congo té el 80% de les reserves mundials de coltan, un mineral del qual s’extreu el tàntal, component indispensable per al funcionament de la majoria dels dispositius tecnològics.

La seua extracció està controlada per grups armats, que exploten a la població i utilitzen els diners recaptats per alimentar els seus escamots amb armes i promeses. El Congo és un país ric en recursos naturals, però porta en conflicte des dels anys 1960. Des de 1998 han mort més de cinc milions de persones a causa de la suea riquesa del subsòl. Paradoxalment, açò que deuria de servir per a millorar el benestar i la riquesa de la seua població, ha esdevingut la raó de la seua misèria i mort.

Aquests grups armats no només controlen les mines i cobren impostos als pobladors de la zona, sinó que són els responsables de les rutes de contraban que arriben fins a països veïns com Uganda o Ruanda. Des d’allà, els minerals arriben als forns de països asiàtics -principalment Tailàndia, Malàisia, la Xina i l’Índia-, on es fabriquen les peces que després seran venudes a les indústries que munten els dispositius i, finalment, a nosaltres, a través de l’empresa final que comercialitza els productes.

Amb l’obtenció de recursos provinents d’aquestes zones de conflicte o d’alt risc, les multinacionals europees i nosaltres mateixos com a consumidors estem alimentant un cicle de violència que soscava els drets humans, la pau i el desenvolupament del països d’origen.

A la mina de Rubaya, a l’est del Congo, s’arriben a produir 20 tones de coltan per setmana. Aquest mineral es ven a 600 euros el quilo, però els miners cobren dos euros al dia. Molta gent mor a la mina, però tots volen treballar-hi perquè és l’única manera d’assegurar-se un xicotet ingrés per a poder menjar.

Allà no hi ha cultius i el mercat mineral és l’única eixida per a molta gent. Tothom treballa va a la mina, fins als mestres deixen l’escola. Però les mines no beneficien a la població, perquè només en Rubaya hi ha un 60% de xiquets desnodrits.

Fa unes setmanes van fer escala a Espanya Monsenyor Fridolin Ambongo, president de la Comissió episcopal Justícia i Pau del Congo, i el pare Clément Makiobo, secretari de la Comissió. La seua intenció era demanar als mandataris espanyols que donaran suport a la normativa que obligarà els països de la Unió Europa a regular els processos industrials perquè no s’utilitzen minerals de sang.

Van acabar al Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació, però només van aconseguir que els atengueren dues secretàries que els van prometre que transmetrien la seua petició a instàncies superiors. A la seua marxa van dir que “Ens anem sense saber quin serà la posició d’aquest país. Hem escoltat al Parlament que Espanya vol que la legislació siga voluntària. Però ací ningú ens ha dit per què, no sabem la raó”.

L’OCDE va ​​publicar el 2009 una guia amb una sèrie de recomanacions que haurien d’adoptar les empreses tecnològiques per garantir la transparència en la cadena de subministraments, des de què el mineral ix de la mina fins que arriba al consumidor final. Arran d’aquesta publicació, la Comissió Europea va decidir proposar una regulació per la qual les empreses han de verificar la cadena de producció. Però aquesta proposta tenia un serrell: la Comissió va proposar que aquesta regulació fora voluntària.

Però, el Parlament Europeu, d’acord amb la visió del president de la Comissió episcopal Justícia i Pau del Congo i de 70 ONG europees que fan seguiment del problema, va assegurar que la normativa hauria de ser obligatòria, perquè si els estats no obliguen a les seues empreses a ser transparents, no se solucionarà el problema

Entre la petició de voluntarietat de la Comissió, i la proposta d’obligació dels europarlamentaris està a hores d’ara el joc. La negociació ha entrat en el Consell Europeu. En ell hi ha els representants dels estats membres, que han de votar si volen que la regulació siga obligatòria o voluntària.

El bisbe responsable de Justícia i Pau i el sacerdot secretari de la Comissió, van passar per Alemanya, França, Bèlgica i Itàlia, abans d’aterrar a Espanya. Va dir que “Alemanya és un dels països més implicats. Ens han dit que els ve molt bé que totes les seues empreses treballen amb total transparència”  Altres estats, com és el cas d’Espanya, “no es defineixen encara. Evidentment, és perquè hi ha interessos de grans companyies minerals. Sospitem que això és el que passa amb Espanya, encara que no ho han dit clarament”, van dir.

Coltan, estany, wolframi i or. Quatre minerals que deurien de proporcionar riquesa i benestar a la població dels països on s’extrauen, però que han esdevingut els seus quatre genets de l’apocalipsi.

València, a 29 de desembre de 2015.