La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La contrareforma sanitària i la privatització del sistema de salut valencià. Xarrada de Sànchez Bayle a València.

0

El passat 24 d’octubre, Marciano Sánchez Bayle, president de la Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública a l’Estat espanyol, va presentar a la llibreria Leo de València un interessantíssim llibre que ell ha escrit i coordinat: “La contrareforma sanitària. Anàlisi i alternatives a la privatització de la sanitat pública”.

El llibre és una obra col.lectiva, en la qual una dotzena d’autors analitzen els processos de privatització sanitària, un procés “de sistemàtic desmantellament dels sistemes de protecció social, entre ells, la sanitat pública”, en paraules del propi Bayle.
La seua realització i edició va ser promoguda per les plataformes en defensa de la sanitat pública de tot l’Estat, i en ell han participat tant metges i psicòlegs com a personal d’infermeria.

En l’acte van intervindre, a més de Sanchez Bayle, Maria José Mendoza, que va ser fa uns anys parlamentaria i portaveu de sanitat del PSPV en les Corts valencianes, i autora d’un dels capituls del llibre, precisament del que tracta de la privatització de la sanitat valenciana.
Pilar Garcia del Burgo, periodista i responsable de l’àrea de salut del diari Levante de València, va presentar l’acte i als dos convidats.

Al llarg de les quasi dues hores que va durar la xarrada, Sánchez Bayle i Maria José Mendoza van posar blanc sobre negre sobre els interessos que s’amaguen darrere d’aquestes polítiques privatitzadores, el principal propòsit de les quals és el de destruir el sistema de salut pública de la població espanyola i obtindre sucosos beneficis d’això.

 

Desprès d’una breu presentació de Pilar Garcia, què va qualificar les empreses privatitzadores de la sanitat com les “Caterpilers” del sistema públic de salut espanyol, va començar la xarrada María José Mendoza, metge d’atenció primària, perfecta coneixedora de la situació del sistema de sanitat valencià.

María José va assenyalar quines són les 3 fites en què es basen les polítiques privatitzadores de la sanitat valenciana: el pla de xoc de l’any 1995, en el qual s’assignen recursos privats per alleugerir les llistes d’espera; la privatització de les ressonàncies magnètiques, denunciat per la Sindicatura de Comptes valenciana fa pocs mesos; i les concessions administratives dels hospitals a les UTEs.

Actualment un 20 % de la població valenciana és atesa per aquest model misto públic-privat.

María José va denunciar la bombolla sanitària que s’ha creat arran de la implantació d’aquest model, els màxims exponents de la qual a València són el gegantí hospital de la nova Fe i l’Hospital de Llíria, acabat i sense funcionament, com l’aeroport de Castelló.
El model sanitari a Europa aposta per la reforma i ampliació dels hospitals existents, no per la creació de nous i gegantins centres.

A continuació va prendre la paraula Marciano Sánchez Bayle.
Entre altres coses va assenyalar que la contrareforma sanitària empresa pel govern espanyol ens està endarrerint a l’època de la beneficència i de l’escassa seguretat social.
Fets com l’establiment de copagaments per medicaments, per les pròtesis o pel transport sanitari demostren el discriminatori d’aquest nou model sanitari, ja que exclou cada vegada a més persones amb escassos recursos econòmics.
Segons els seus càlculs, sis milions de persones quedaran fora del sistema de cobertura sanitària, a les quals caldria sumar-ne les 800.000 que s’han deixat sense targeta sanitària.

Sanchez Bayle va assenyalar també que, al seu parer, són tres els motius que amaguen la privatització de la sanitat pública espanyola: la ideologia dels fonamentalistes del mercat, que creuen que aquest resol tots els problemes de la societat, incloent-hi els sanitaris; els interessos de les empreses multinacionals, que han vist la sanitat com un negoci molt rendible per als seus interessos; i per últim els interessos personals d’alguns polítics, que es poden resumir en la teoria de la “porta giratòria”.

El gran negoci de les empreses sanitàries està en la baixa qualitat de les prestacions sanitàries que realitzen, i en desviar l’atenció pública dels casos mèdics que generen alts costos.

Sanchez Bayle va destacar dos fets rellevants produïts en la sanitat de Madrid: la gran mobilització dels sanitaris i la gran mobilització de la ciutadania, fets que representen indicadors clars de que la població percep la privatització de la sanitat com una cosa perjudicial a l’interès general.
La persistència d’aquestes grans mobilitzacions, juntament amb un desitjat canvi polític que s’hauria de produir en les properes eleccions, són al parer de Sánchez Bayle les tres condicions que s’han de donar per acabar amb aquesta bogeria privatitzadora a l’Estat espanyol.

Per acabar la xarrada Bayle va també assenyalar que l’única manera d’aturar aquesta contrareforma és estar i lluitar tots units, els ciutadans i els professionals de la salut. 

En paraules d’ell mateix en el llibre, “el servei nacional de salut durarà mentre hi haga gent disposada a lluitar per ell”.

Patraix, València, a 29 d’octubre de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un any mes l’estelada oneja al cim de la muntanyeta de la Patà al Puig, el darrer diumenge d’octubre.

0

El dia havia eixit magnífic. Sol i previsible calor mediterrani, un dia perfecte per apropar-se al Puig de Santa Maria per participar en un dels aplecs de reivindicació nacional més antics, sinó el més antic no només del País Valencià, sinó del conjunt de la nació catalana.

Un dia molt especial el de l’últim diumenge d’octubre, sense dubte EL DIA en majúscules per a aquesta població de l’Horta Nord que cada any veu com centenars, milers de persones i de senyeres del País omplen els seus carrers, i en particular els voltants del seu històric Monestir i el cim de la muntanyeta de la Patà, un dels dos turons situats al bell mig del poble.

La localització de l’aplec no és casual. Des d’aquesta històrica localitat el rei en Jaume I va establir el seu campament per controlar i planificar la pressa de la ciutat de València, llavors en mans dels sarraïns.

Des del primer aplec nacionalista celebrat ací fa quasi un segle, allà per l’any 1915, aquest històric aplec havia sofert moltes interrupcions i avatars, entre els quals no han mancat les prohibicions i les amenaces.
Però des de l’any 1960, en què es va a convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria (un acte que va encetar la tradició del valencianisme modern, al fer una convocatòria política de reafirmació nacional, mes enllà dels actes cívic-culturals celebrats fins aleshores), s’ha celebrat ja de manera ininterrompuda, tot i la persecució soferta durant el franquisme i part del post-franquisme, període aquest últim en què sembla que encara hi estem.
Recordem que en 1968 el governador civil de València va tancar la població per impedir l’entrada dels participants de la marxa nacionalista que ix des de les Torres de Serrans de València per aplegar-se al Puig caminant (…)

Aquest matí vaig arribar al Puig poc abans del migdia. Vaig aparcar el meu cotxe a les proximitats del Monestir per donar-me una volta pel “aplec de baix”, l’aplec organitzat pel Bloc Nacionalista Valencià, partit que ara forma part de la Coalició Compromís.
Molt d’ambient, molta gent, parades de venda d’artesania i de llibres, castells unflables per a xiquets. Estelades, quatribarrades i senyeres blaves es barrejaven per tot arreu. Que importa, totes són senyeres encara què expressen diferents sensibilitats cap al País. Totes calen per tirar del carro cap a avant.

Enric Morera parlà, eixint al pas de la campanya mediàtica organitzada molt interessadament des dels mitjans anticatalanistes valencians per intentar trencar Compromís per una possible rivalitat a les primàries amb la seua companya de coalició, Mónica Oltra

També parla un conegut i veí meu, Enric Chulià, expresident de l’Associació de víctimes del metro de València, que rebé un més que merescut homenatge per la seua lluita en favor de la justícia, la veritat i la dignitat dels familiars de les víctimes de l’accident.

A continuació emprenc la pujada a peu cap al cim del muntanyeta de la Patà. La muntanyeta rep aquest nom per què, segons la llegenda, el cavall de Jaume I donà ací una “patà” i va fer brollar l’aigua. Alguns cronistes diuen que aquesta llegenda està basada en la troballa, per part dels cristians, de l’aljub que tenien els àrabs en la muntanya.

Vaig donar deliberadament una mica de volta per poder trovar-hi algunes fortificacions defensives de la Guerra Civil.
El Puig va formar part de la darrera línia defensiva Puig-Carasols, coneguda com La Immediata. Va ser construïda en 1938 per l’Exèrcit Republicà per a defendre la ciutat de València. Aquesta línia defensiva mai va ser utilitzada, perquè el Govern de la República va capitular i va entregar la ciutat de València sense lluitar el 29 de març de 1939, després de la caiguda de Catalunya i Madrid davant les tropes de Franco.
Aquesta muntanyeta és un autèntic formatge Gruyère, en trobar-se excavats quasi un quilòmetre de túnels, malgrat la seua reduïda grandària. Vaig aprofitar per visitar breument algunes de les seues entrades i llegir alguns dels cartells indicatius fets a tal efecte. En el post podeu veure algunes fotos que vaig prendre de les trinxeres i entrades a aquests túnels, ara tancats amb reixes.

Després d’un agradable passeig per la pineda de la muntanyeta, vaig arribar al seu cim, on ja s’estava celebrant l’històric aplec independentista organitzat pel PSAN.

Cinquanta-quatre aplecs a les seues esquenes celebrats de manera ininterrompuda tenen molt, moltíssim mèrit.
Com cada any una enorme estelada oneja al vent des del pal del que era l’antiga fortificació musulmana que Jaume I va ocupar i la va convertir a la base militar per la conquesta de València. Es la foto de l’entradeta de l’apunt.
El castell de “la Patà”, d’origen musulmà com he esmentat, es troba en aquest cim anomenat pels àrabs “Yubayla” (puig). Donava protecció a l’accés nord de la ciutat de València i fou la fortalesa mès important que va defendre les portes de la capital musulmana. Va ser derrüit pels propis àrabs davant l’atac del cristians, què posteriorment el reconstruïren

Allà dalt em trobe amb moltes cares conegudes del món polític, sindical, mediàtic i cultural del País Valencià: Vicent Partal, director d’aquest diari; Vicent Mauri, de la Intersindical valenciana; Tonetxo Pardiñas president de la Societat Coral El Micalet; Toni Infante, del MDT i impulsor de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià; Antoni Furio, Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i president de la plataforma cívica Valencians pel Canvi; Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana…

L’acte homenatjava a Guillem Agulló i a Vicent Andrés Estellés, tots dos morts ara fa vint anys.

Hi vaig arribar just quan començava la intervenció dels pares de Guillem Agulló. Un discurs ple de dignitat i molt emotiu, que va fer brollar les llàgrimes a més d’un dels allà assistents. “Van matar Guillem, però si el que volien era aturar aquest moviment, no ho han aconseguit”, va ser una de les frases que recorde de la intervenció de la seua mare, qui va denunciar la rastrera campanya mediàtica que va organitzar el periòdic Las Provincias i la seua directora llavors Maria Consuelo Reyna, per tal d’embrutar la imatge del seu fill ja mort. “D’aquesta Espanya que ens espolia, que tortura i que assassina, d’aquesta hem de lliurar-nos”, varen ser les seues paraules finals.

  • A continuació vingueren les paraules de Maria Antònia Font, del secretariat de l’ STEI– I i d’Enllaçats per la Llengua de Mallorca, que va encetar la seua intervenció confessant-se molt emocionada per les paraules que havia escoltat dels pares de Guillem Agulló, per a continuació explicar-nos com s’havia gestat l’enorme moviment reivindicatiu de l’ensenyament a les Balears contra el decret-llei de Bauzá d’imposar el TIL, un atac frontal a l’ensenyament en català a les illes, moviment que la pròpia Maria Antònia qualificava de “revolució en les illes”.
  • Després de la seua intervenció li va tocar el torn a Jaume Marfany, vicepresident de l’ Assemblea Nacional Catalana, que va recalcar durant la seua xerrada que “la independència no és el final del camí, sinó una eina que ens ha de donar l’oportunitat de construir un nou estat millor”. També recordé que va assenyalar que per l’ANC la independència del Principat no culmina el procés, ja que només la independència sencera de la nació de Salses a Guardamar ho farà.

    • Després li va tocar el torn a Núria Cadenes, presidenta de Solidaritat per la Independència, qui ens va delectar amb un emotiu discurs ple de força i de reivindicació, i durant el qual no va faltar el sobrevol de la “papallona del Puig” que cada any es fa present a l’aplec. 

    • El discurs de Josep Guia, del Comitè Executiu del PSAN, com cada any va tancar les intervencions de l’acte, en què va esmentar l’espoli fiscal que patim cada un dels territoris de la nació i va destacar el canvi d’actitud que s’ha produït d’un temps ençà en alguns dels presidents de les grans organitzacions empresarials valencianes, que ja no semblen tan disposats a seguir “ofrenant noves glòries a Espanya”.
    • El final de l’acte matutí es va tancar amb la interpretació de la Internacional, la Muixeranga i els Segadors per part de la banda de dolçainers i tabalets Estrela Roja de Benimaclet, amb l’alçament d’una muixeranga i amb una cadena humana per la independència que va envoltar tot el cim de la muntanyeta.

    En l’apunt podeu veure algunes de les fotos que hi vaig prendre durant l’acte.

    Patraix, València (L’Horta), a 28 d’octubre de 2013. 

    Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

    Obrint Pas a Vinalesa (L’Horta Nord). Emotiu concert de comiat.

    0

    Possiblement despús-ahir a la nit molts vam ser testimonis del comiat en concert d’actuació d’Obrint Pas.

    Al grup de Benimaclet encara li’n queden alguns en acústic fins al seu definitiu (o temporal?) adéu el 2014 als escenaris, però potser el de despús-ahir va ser el seu últim en actuació en un escenari amb molts milers de watts de so i il.luminació.

    Va ser un concert molt vibrant i reivindicatiu, com els que ens té acostumats Obrint pas, però molt especial i emotiu per ser un dels últims en els quals el ja mític grup de Benimaclet trepitjarà un escenari.
    Homenatges, muixeranges de comiat… una nit màgica d’acomiadament per al grup i per a tots els que allà ens vàrem congregar.

    L’escenari on tingué lloc el concert era magnífic. Una carpa instal.lada junt a l’Antiga Fàbrica de la Seda de Vinalesa, un edifici de la segona meitat del segle XVIII que inicialment albergà la Fàbrica Nacional de la Seda i que, amb el pas del temps, fou fàbrica de teixits d’espart i jute. Una fàbrica, referència actual a l’arqueologia industrial valenciana, que va ser l’admiració del botànic il.lustrat valencià Josep Cavanilles per haver segut el primer cas de centre fabril valencià que utilitzà la força motriu de l’aigua, concretament la de la Reial Séquia de Montcada què discorre pel seu costat. 

    Allà ens vam congregar molta, moltíssima gent, joves i no tan joves, calcule que unes 2.000 ó 3.000 persones (allò estava de gom a gom!) per gaudir al màxim de les seues cançons, moltes de les quals s’han convertit ja en autèntics himnes de lluita, compromís i reivindicació: la Flama, Som, el Cant dels Maulets, del Sud, al País de l’olivera, la vida sense tu i tantes altres.
    Milers de watts de so i altres tants de joves embogits i suats per la calor i per l’atmosfera especial que allà es respirava, 
    muixerangues en reconeixement i acomiadament del grup, constants consignes reivindicatives llançades des de l’escenari, sobretot per part de Xavi Sarrià, seguides i victorejades per tots els allí presents… definitivament costava creure que Obrint pas vaja a deixar-ho!
    En el concert no va faltar un record emotiu per a Guillem Agulló, el jove antifeixista valencià assassinat per un grup de jovens feixistes.

     

     

     

     

     

    Amb Obrint Pas vam poder gaudir també de l’actuació de dos grups que són ja referència en el panorama musical valencià: Orxata Sound Systems i Atzembla. Vibrants, magnífiques i molt seguides també les seues actuacions per tots els que allà ens varem aplegar.

    En el post podeu trobar algunes de les fotos que vaig poder fer en el concert amb la meua càmera.

    Seguim, seguirem… Adéu i bona senda, Obrint Pas!

    Patraix, València (L’Horta), a 27 d’octubre de 2013. 

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    #24-O: València es llança al carrer contra la Wert-gonya.

    0

    Es palpava en l’ambient i era notori. Hi havia molta, moltíssima indignació i cabreig acumulats en la gent contra aquesta llei i aquest ministre que semblen trets de les catacumbes del franquisme.
    Però també es notava una certa satisfacció en les cares, la que produeix el pensar que aquesta llei naix morta, perquè ningú la vol, excepte, és clar, l’església i les patronals de l’ensenyament privat.

    Aquesta vesprada el centre de València semblava un riu humà, des de Sant Agustí, inici de la marxa, fins al carrer Colom, on acabava.

    Hi havien molts milers de persones, 30.000 segons els organitzadors. Escolars, universitaris i fins i tot iaioflautes, ciutadans de totes les edats i condicions socials que hem eixit al carrer per dir-li a Wert i al govern del qual forma part el que pensem d’ells i de la seua llei de (contra)reforma educativa: que és un autèntic nyap, perquè és una llei profundament antidemocràtica (i que més els dóna la democràcia a aquests paios del govern, pense jo!), ja que la seua elaboració s’ha fet d’esquenes a tothom, a la comunitat educativa, en primer lloc, i a tots els grups socials i polítics. I perquè en l’organització dels centres docents, el director nomenat a dit per l’administració tindrà en endavant poders plenipotenciaris per a fer i desfer al seu antull.

    Perquè té una concepció purament mercantilista de l’educació, anteposant els interessos de les empreses i dels mercats a la formació integral dels xiquets i dels joves. I per formació integral entenc ciutadans crítics i pensants en una societat més justa, culta i cohesionada. Que es pot esperar d’una llei en la qual l’educació es subordina al “mercat”, a la “competitivitat”, als “resultats” i al “rendiment econòmic”, en paraules textuals esmentades de la mateixa llei?

    Perquè discrimina les llengües diferents al castellà, relegant-les a un paper secundari. 

    I perquè utilitza l’educació com una eina per fomentar la segregació i l’exclusió. Aquesta llei entén l’educació com un espai en el qual es manifesten i subratllen les diferències i oportunitats socials, en comptes de tindre un paper integrador. Som molts els que pensem que només un ensenyament que respecta i atén la realitat diversa de les aules pot assumir el repte de reduir el risc d’exclusió social de part del seu alumnat, de contribuir a la cohesió social i de donar resposta a les capacitats i interessos de cada estudiant.

    En el post podeu veure algunes fotos que he pogut prendre en la manifestació d’aquesta vesprada, en què es pot observar la gran assistència que ha tingut.

    No a la llei de la Wert-gonya educativa!

    Patraix, València (L’Horta), a 25 d’octubre de 2013. 

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Els quinze llibres més atacats o censurats per la nova inquisició “constitucional” espanyola.

    9

    Als segles XVI i XVII la censura de llibres la protagonitzà la Inquisició amb els seus “Index Librorum Prohibitorum et Derogatorum”.

    En el XVIII van ser les prohibicions de Carles III, Carles IV i Floridablanca, al XIX va ser Fernando VII el que va revocar la llibertat d’impremta de les Corts de Cadis. Isabel II també va prohibir diaris.

    Al segle XX hem patit la censura amb Franco i amb Joan Carles I i ara mateix, al segle XXI, els nous “Torquemades” pretenen perpetuar-la, encara que ara a la llista de inquisidors s’hi han sumat nous censors sota l’aparença de tres noves figures: els diaris, els bancs i les editorials.

    El coneixement és poder, i si la població en té, això li atorga poder.
    És per aquest motiu pel que els nous “Torquemades” espanyols censuren sense pudor tot tipus d’informacions i de publicacions que puguen atemptar contra els seus interessos, el seu poder o els seus privilegis.

    A continuació vaig a presentar una llista amb alguns dels 15 llibres més perseguits en els darrers anys pel règim constitucional actual espanyol, com tots bé sabem un règim què es diu ser garant dels drets i llibertats de tots els ciutadans espanyols, pero que en realitat n’és el garant bàsicament dels de la casta depredadora madrilenya (i satèlits a les perifèries) que domina l’Estat espanyol: la monarquia, els polítics de la partitocràcia i l’oligarquia empresarial espanyola.

    Aquests són aquests llibres:

    Primer llibre: “23-F, el Rey y su secreto” de Jesús Palacios.

    La censura cap a aquest llibre la justificaven en el Grup Prisa amb el qualificatiu d'”extrema dreta”, quan el seu autor, professor a la Universitat Complutense sense militància política, es limità a recollir i documentar el testimoni de l’ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman, al qual s’hi ha sumat també el de Lothar Lahn, ambaixador alemany.
    Cada vegada sorgeixen més testimonis que acrediten com el cop d’Estat va ser organitzat pel rei al costat dels principals polítics de l’època (Felipe González, Enrique Múgica, Santiago Carrillo, Solé Tura i Manuel Fraga, entre d’altres) per tal d’enderrocar Adolfo Suárez i formar un “govern de concentració”. Com Suárez no empassava, per aconseguir els seus fins i aprofitar el descontentament militar, van jugar a dues bandes amb múltiples ambigüitats i després, quan se’ls va anar de les mans per la “opereta” del coronel Tejero al ser aquesta retransmesa inesperadament per una càmera de TVE, es van presentar a l’opinió pública com a víctimes.
    D’aquell monumental engany als espanyols, que va gaudir de la complicitat dels principals periodistes i polítics de l’època (que fins i tot es van enriquir amb el seu silenci), va sorgir un dels principals mites de l’actual partitocràcia, a hores d’ara ja molt deteriorat, d’ací la importància de censurar aquest llibre.

    Segón llibre: “Adios Princesa” de David Rocasolano.

    Encara que se li ha titllat de “vendetta” del cosí de Letizia, la veritat és que si prescindim dels “acudits” roses i dels assumptes més privats (l’avortament de la princesa és un d’ells), el llibre documenta una suculenta informació de primera mà sobre el funcionament quotidià de la Casa Reial, els seus protagonistes i el veritable caràcter dels seus personatges, cosa que no es trau habitualment a la llum pública per manca de testimonis directes.
    Els fariseísmos i corrupcions de la Família Reial, són el més sucós d’aquest llibre.

    Tercer llibre: “Un Rey golpe a golpe” de Patricia Sverlo.

    Aquesta biografia molt ben documentada de Joan Carles I podia haver estat un clamorós èxit de vendes, però els mitjans de comunicació es van conjurar per silenciar-la tot el que van poder, amb l’argument que havia estat editada per un periodista condemnat per terrorisme.
    Però això va ser una manipulació més: la seua autora, hui professora a Barcelona, va haver de refugiar-se en un pseudònim per tal d’evitar represàlies, i només va trobar possibilitat de publicar el llibre en l’entorn abertzale a França, la qual cosa la va condemnar a no ser llegida a Espanya i ser titllada de “terrorista”.
    El llibre circula lliurement per internet.

    Cuart llibre: “El Rey que no amaba a los elefantes” del Coronel Amadeo Martínez Inglés.

    Des que a la primavera de 2008 va eixir a les llibreries el llibre d’aquest díscol Coronel de l’exèrcit espanyol “Juan Carlos I, el último Borbón”, Martínez Inglés ha estat implacablement perseguit, atacat i menyspreat pels grans distribuïdors complaents amb el poder, a fi de què les greus denúncies i els presumptes delictes que s’hi revelaven en relació amb la figura del rei Joan Carles I  no foren de domini públic en aquest país.
    Malgrat tot, la primera edició del llibre (amb alguns milers d’exemplars editats) es va esgotar ràpidament, però l’editorial que el va publicar (Styria de Barcelona) es va veure bloquejada en totes les seues vendes fins que va haver de tancar a finals de 2010.
    Aquest llibre n’és una segona edició, corregida i augmentada en tres nous capítols, en els quals s’aporten més informacions que s’amaguen sobre la figura de Joan Carles, i en particular sobre l’incident de la cacera d’elefants a Botswana.
    La censura de les editorials ha fet impossible la seua publicació, de manera que el Coronel Martínez Inglés va decidir fer-ho públic de manera gratuïta a través de diverses plataformes digitals a internet.

    Cinqué llibre: “Una monarquía protegida por la censura” d’Iñaki Anasagasti.

    Llibre silenciat i un autor al qual se li ha intentat desprestigiar per la seua condició de “nacionalista” (sic).
    Iñaki Anasagasti deia del monarca espanyol que “l’actual Monarquia espanyola apareix en totes les enquestes com la institució més valorada perquè se sap molt poc d’ella, i el que se sap està dissenyat per fer-nos creure que tota la muntanya és orenga. La seua vida privada no és gens exemplar, les seues despeses i relacions amb amics comissionistes són impropis i la seua manca de responsabilitat davant el delicte és una cosa única en una Europa democràtica”.
    Anasagasti exposa en el seu llibre les vivències i reflexions d’un home que durant quasi dues dècades, unes sis vegades a l’any i en qualitat de diputat portaveu del PNB, anava al Palau Reial als sopars oficials allà organitzats. Es a dir, hi va anar al voltant de 100 vegades, en les què va a gaudir de la companya del Monarca, a “la sala Gasparini, amb cafè i pur obsequiats per uns elegants patges amb levita” disposats per l’ocasió.


    Sixé llibre: “Zaplana, el brazo incorrupto del PP” d’Alfredo Grimaldos.

    En aquest llibre l’autor tracta de desenredar tota la complexa trama de negocis i corrupteles que Eduardo Zaplana ha realitzat al llarg del seu pas per la política.
    El llibre posa en evidència a la figura del portaveu del PP al Parlament espanyol, servint-se d’ investigacions i dades extrets en la seua major part de sumaris i sentències en què Zaplana va estar implicat: el cas Naseiro, Terra Mítica, etcètera.
    El llibre compta amb un annex en el qual es reprodueix la conversa de Zaplana amb Salvador Palop, extreta del sumari del cas Naseiro.
    A les poques setmanes de la seua arribada a les llibreries i malgrat disposar-ne de grans quantitats en els departaments de llibres d’El Corte Inglés, la direcció dels grans magatzems varen donar instruccions de retirar el llibre d’Alfredo Grimaldos.
    La història d’El Corte Inglés pel que fa a persecucions i segrests de llibres no és nova. Ja en 1992 va aconseguir que desapareguera del mercat l’obra “Biografia de El Corte Inglés”, de JavierCuertas, on es desvetllava la cara oculta d’aquests grans magatzems.

    Seté llibre: “Gaviotas que ensucian su propio nido” d’Illy Nes.

    El fundador de la Plataforma Popular Gai (PPG), Carlos Alberto Biendicho, es va confessar davant els dos periodistes que van escriure aquest llibre abans de morir víctima de la SIDA.
    Els dos escriptors van contrastar i ampliar el seu punyent testimoni, que fa miques un dels últims tabús de la societat espanyola: la visibilitat homosexual en un àmbit tan opac i poc permeable com el conservador, tant en el pla polític com social.
    En el llibre tampoc s’amaga un altre dels secrets que és objecte de nombroses remors a Espanya i que ací s’aborda documentada i rigorosament: la eixida de l’armari de l’actual president del Govern, Mariano Rajoy,
     així com d’altra mitja dotzena més de coneguts dirigents del Partit Popular (homes i dones, com Rita Barberá, Miguel Ángel Cortés o Luisa Fernanda Rudi, l’actual presidenta del govern d’Aragó).
     

    Vuité llibre: “Cisne, yo fui espía de Franco” de Luis González Mata.

    Luis González Mata va ser un dels principals espies dels serveis secrets del règim.
    A la fi de la seua vida es va decidir a “cantar” tot i publicar-ho en un llibre. Infiltrat en la major part dels moviments antifranquistes, González Mata revela com els russos van vendre a Franco la informació que els havia proporcionat Santiago Carrillo sobre la infraestructura del PCE a Espanya, a canvi de la informació que el dictador tenia sobre els americans en la negociació les bases militars.
    No s’entén com la importantíssima documentació que aporta aquest llibre sobre aquest i altres successos no forma part del patrimoni històric d’Espanya, si no és per la pervivència d’una censura que arriba no només als vius, sinó als morts que puguen posar en dubte el relat històric d’un règim que ha estat realment una continuïtat del franquisme.

    Nové llibre: “Jordi Pujol: en nom de Catalunya” de Féliz Martínez i Jordi Oliveres.

    Jordi Pujol va aconseguir eradicar de les llibreries el volum que aflorava els abusos financeres del seu pare, Florenci Pujol, expert en evasió de capitals i empresonat per evasió de divises, i de la seua família.

    Desè llibre: “Florentino Pérez, retrato en blanco y negro de un conseguidor” de Juan Carlos Escuder.

    A Espanya ningú li estranya que només es permeta construir gratacels a la Castellana a un sol constructor, o que la llotja del Real Madrid s’ompli habitualment de banquers, polítics, empresaris i periodistes per tal d’organitzar un fabulós tràfic d’influències a costa del contribuent.
    Tampoc que un president dilapide centenars de milions d’
    euros cada temporada, i mentre que els clubs van exportar el 2013 per primera vegada a l’extranger 150 milions d’euros en jugadors, ell sol va desequilibrar la balança de pagaments a l’Estat espanyol amb els quasi 100 milions que ha gastat amb el futbolista gal.lès Bale.
    Però això són només algunes significatives qüestions futbolístiques d’un president malgastador. Perquè “realment” estem davant d’un dels membres més famosos de la “casta depredadora i extractiva espanyola”, conegut en el món sencer per les seues malifetes, malbarataments i negocis sempre a l’empar del sector públic espanyol i del poder polític (vos sona la plataforma ” Castor” i els seus terratrèmols al Baix Ebre?).
    Aquest llibre el desemmascara, però la censura mediàtica el va condemnar a galeres.

    Onzè llibre: “Teoría pura de la República” d’Antonio García Trevijano.

    Aquest vell pensador i filòsof, referent del republicanisme a Espanya, s’ha convertit en un testimoni incòmode de la Transició que ha aconseguit sobreviure a quasi tots els que van trair les idees demòcrates a la mort de Franco.
    Morts Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Peces Barba, Solé Tura i Gabriel Cisneros, malalt Adolfo Suárez,  jubilat Jordi Pujol, amagats i vivint de l’erari públic Alfonso Guerra i Herrero de Miñón, enriquits i opulents Felipe González, Miquel Roca, Pérez Llorca i Enrique Múgica, l’advocat García Trevijano els va conèixer a tots en la intimitat, just quan es tractava de construir un nou règim democràtic a Espanya.
    Va deixar escrita la seua “Teoria Pura de la República”, on explica com hauria de començar a construir–se una arquitectura democràtica i política a Espanya digna de tal nom. Però Trevijano va pati del silenci, quan no de l’atac dels que no suporten la seua decència moral i el seu ingovernable esperit crític.
    Aquesta miopia general i l’absència d’altura de mires impedeix que progressen encara més les seues idees.
    És simptomàtic que el seu llibre de referència i tota la seua biblioteca només es puga llegir a internet.

    Dotzè llibre: “Cervantes en Sanabria. Ruta de Don Quijote de la Mancha” de Leandro Rodriguez.

    El cervantisme oficial és un pròsper negoci a Espanya, encara que siga a costa de mantindre desinformats i en la ignorància, tant en esperit com en la lletra, l’emblema de l’idioma i la cultura espanyoles.
    Igual que les elits polítiques han segrestat la democràcia, les elits sindicals han substituït els treballadors i les elits empresarials, bancàries i financeres han saquejat el país, les elits acadèmiques s’han apropiat de la figura de Cervantes i no suporten discrepància o heterodòxia alguna al voltant de la mateixa.
    Comanden aquesta partida el filòleg Francisco Rico, que ha teixit un empori editorial al voltant de la seua ortodòxia, amb milionàries subvencions, i Francisco de la Concha, actual responsable de l’Institut Cervantes i exdirector de l’Acadèmia de la Llengua.
    Fora d’aquest abeurador, el cervantisme no oficial gaudeix de la riquesa de les relectures i les investigacions contemporànies i independents, i ací figuren dos noms excepcionals: Leandro Rodríguez i Cèsar Brandariz (autors de “Cervantes descodificat ” o “L’home que parlava difícil “).
    Acreditats investigadors sòlidament formats, però sense el “plàcet” de les autoritats, les seues conclusions posen en solfa la imatge que de Cervantes han transmès els governants de la cultura espanyola.
    Els seus llibres figuren en el més alt del “Index expurgatorius”, i la seua menció en els cercles acadèmics o mediàtics de la cultura oficial suscita l’anatema o l’atac de nervis.

    Tretzè llibre: “La geografía secreta de América” de Jacques de Mahieu.

    Amb aquest llibre al voltant d’una altra de les figures mítiques de la cultura espanyola, Cristobal Colón, passa el mateix.
    El seu autor, acusat de “nacionalista-socialista” o “comunista” (i no sense certa raó), ha estat desacreditat pels seus adversaris acadèmics utilitzant raons polítiques.
    No obstant això, en aquest volum sobre el descobriment d’Amèrica, sòlidament construït i documentat, es contextualitza millor el mite de Cristobal Colón, encara que destrueixi centenars d’investigacions i apriorismes al voltant d’aquell fet.
    L’antropòleg Mahieu, malgrat les seues idees i quimeres polítiques, va introduir una nova percepció històrica sobre el “descobriment” d’Amèrica que els historiadors oficials s’entesten a enterrar i vilipendiar, però que emergeix de manera cada vegada més diàfana i evident.
     

    Catozè llibre: “África versus América. La fuerza del paradigma” de Luisa Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina Sidonia.

    Els arxius de la Casa de Medina Sidonia són, sense dubtes, dels més complets que hi existeixen sobre la conquesta d’Amèrica.
    Llibre molt ben documentat sobre la desmitificació del descobriment d’Amèrica, és el resultat de diversos anys de treball exhaustiu i de localització de manuscrits, d’interpretació de texts i d’anàlisi comparativa de dades, que la pròpia història oficial no sol tindre en compte, quan no els amaga directament.
    El seu discurs sòlid i suggerent va ajudant a descobrir, a poc a poc, que l’alteració dels texts per raons polítiques i religioses ha estat pràctica comuna, i que la història que vam aprendre té més d’aquestes extrapolacions que de narració certa.
    El llibre fa palés el fet de què l’història d’Espanya que estudiem a l’escola i a la universitat va ser més fruit del consens i dels interessos d’una classe ètnic-confessional, que de la voluntat real de conèixer un passat que poguérem reconèixer com a més o menys nostre.
    Les grans fites sobre les quals descansa la memòria col.lectiva dels espanyols, claus identitàries de tota una comunitat, feta a força de tribunals de fe i de massacre exemplaritzant, no només fan aigües, sinó que sense remei s’ofeguen entre les evidències.

    Quizè llibre: “Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica ” d’Enric Guillot.

    Aquest llibre exposa amb arguments algunes de les proves documentals que ha trobat l’autor al voltant de la presència dels catalans en les gestes de la descoberta d’Amèrica.

    És una edició trilingüe (català, castellà i anglès) i en gran format il.lustrat a tot color, permetent veure d’una forma clara i concisa gran part de la iconografia i cartografia en què es basa l’autor. Conté 4 mapes, portolans i gravats (s.XV-XVIII) de museus de tot el món, així com diversos mapes històrics per a poder situar-los en el seu context.
    La gran novetat d’aquest llibre és que la investigació s’ha fet íntegrament emprant internet com a eina de recerca. I així ho explica l’autor en el pròleg: “…navegant per la xarxa vaig trobar un mapa antic amb una senyera catalana sobre el continent americà. El mapa anava acompanyat del següent text explicatiu: Mapa de l’Atlàntic Nord, cartografia portuguesa del segle XVI…”.
    El llibre revisa les teories tradicionals que plantegen l’origen català de Cristòfor Colom (teoria de Lluis de Ulloa i Cisneros), com també d’altres conqueridors, i la major o menor contribució catalana i valenciana a la magna empresa de la colonització d’Amèrica.
    Les conclusions a què arriba han despertat més recels que no alabances entre la comunitat acadèmica, però en canvi estan guanyant seguidors entre la gent i alguns investigadors de dins i fora del país. 

     

    Quinze obres amagades, atacades o directament censurades per haver comès la gosadia de ser discrepants del pensament únic “constitucional” espanyol actual.

    Patraix, València (L’Horta), a 21 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    “No volem una declaració unilateral d’independència sense el suport de les urnes”. Interessant xarrada de Josep Rull (CDC) a l’OCCC de València

    2

    Organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc amb la col·laboració d’ACPV i la Fundació Nexe, ahir al vespre tingué lloc una interessant xarrada i posterior col.loqui a l’OCCC de València a càrrec de Josep Rull amb el títol “Dret a decidir: el procés sobiranista a Catalunya”.

    Josep Rull és un advocat i polític militant de Convergència Democràtica de Catalunya i és l’actual secretari tercer del Parlament de Catalunya. És diputat al Parlament català des del 1997, i des del 2003 és president del Grup Municipal de CiU en el consistori de Terrassa, el seu poble natal.

    Josep Rull ha estat presentat al públic assistent a la xarrada per Nathalie Torres, presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe i  per Joan Francesc Mira, President d’Acció Cultural del País Valencià.

    Joan F. Mira, en la seua presentació del convidat, ha fet algunes interessants reflexions respecte al fet nacional en l’actual Europa, ressaltant el fet indiscutible de que actualment vivim en un món de societats nacionals, com a contraposició a tots aquells que qualifiquen els nacionalismes identitaris com una cosa caduca i vuitcentista, i ha assenyalat que dels actuals 27 estats que formen la Unió Europea, més de la meitat són de formació recent i molts d’ells d’una mida similar o inferior al de Catalunya.

    A continuació Josep Rull ha pres la paraula per començar assenyalant la impressionant manifestació que va suposar la via catalana de l’11-S, una manifestació que va convocar activament a un 20 % de la problación total de Catalunya.
    És com si als EUA es manifestaren i agafaren de la mà 60 milions de nord-americans per formar una cadena humana que donaria una volta i mitja al planeta Terra, o com si a l’Estat espanyol es formara una cadena de 9 milions de persones que unira Madrid amb Pequín. Serien, sense dubte, esdeveniments de rellevància mundial.
    No obstant això, Espanya ha intentat menysprear la cadena formada a Catalunya, al.ludint a la “majoria silenciosa” que es va quedar a les seues cases, recordeu? 

    Al llarg de la xarrada Josep Rull ha fet algunes consideracions molt interessants respecte a la situació actual del procés d’independència engegat al Principat, i al que seria el dia D+1, és a dir, el següent dia a la proclamació de la independència.

    Després d’assenyalar que fins fa tot just 5 anys CiU no era un partit independentista, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 2010 va produir un gir copernicà en el pensament general de la societat civil catalana i en el del seu partit, el que es va traduir en les 3 gegantines manifestacions en el 2010 i en les Diades de 2012 i 2013, que van treure al carrer a milions de ciutadans per demanar el Dret a decidir i la Independència.

    La sentència del Constitucional va tancar definitivament qualsevol esperança que Espanya evolucionara cap a un Estat plurinacional, produint-se l’efecte contrari, és a dir, una involució cap a un estat més centralista i unitari. La sentència va venir a dir-li a Catalunya que les seues legítimes aspiracions nacionals no tenien encaix possible ni a Espanya ni a la Constitució espanyola.

    Després de parlar del que suposa l’espoli fiscal per a Catalunya i per a la totalitat dels Països Catalans i les seues empreses, Rull va assenyalar que el procés sobiranista vist des de CiU havia de complir quatre requisits fonamentals: ser democràtic, ser pacífic, ser àmpliament majoritari i tindre encaix legal, bé siga en la legislació espanyola, catalana o internacional.

    Rull a tot moment va assenyalar que per al seu partit, els conceptes d’independència i de progrés i justícia social van indissolublement units… malgrat que la realitat de les retallades i les polítiques liberals del govern de Mas ens diuen tot el contrari, afegisc jo.

    Un aspecte en el qual Rull va fer també especial èmfasi va ser en la necessitat de combatre amb força la política de la política de por engegada per l’Estat espanyol contra el procés independentista català: por per quedar fora de la UE (com si això fora problema a l’Europa actual de depredadors, afegisc jo!), por per una hipotètica fallida econòmica, por per un boicot comercial generalitzat, por a la fuga d’empreses i grans multinacionals, etc…

    Rull va assenyalar que el seu govern està considerant cinc possibles itineraris cap a la independència, quatre d’ells passarien per un referèndum i un per consulta popular, fet aquest últim que no requeriria del permís de l’Estat, tan sols de la seua tolerància. 

    Així mateix va confirmar que abans de final d’any la data i la pregunta de la consulta quedaran definides.

    El posterior col.loqui, bastant breu per tal de poder arribar a temps al concert de comiat d’Al Tall que se celebrava aquella mateixa nit, va resultar també molt interessant.

    A Josep Rull se li va preguntar per la Vall d’Aran, confirmant que la seua realitat nacional està reconeguda al Parlament de Catalunya, així com el seu Dret a decidir, si fora plantejat.
    També per la seua visió del que passa al PSC, per com tenen previst acometre el dia D+1 després de la independència, per acabar assenyalant que una declaració unilateral d’independència no la contemplen sense que siga prèviament ratificada pel poble de Catalunya a través d’una consulta o un referèndum.

    Al remat un interessant debat el què hem pogut gaudir tots els què ens hem acostat al Centre Octubre de València ahir per la vesprada, un debat sobre un procés que cada vegada a més valencians ens dona una enveja sana, tal i com va senyalar Francesc Mira en fer la cloenda de l’acte.

    Patraix, València (L’Horta), a 19 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Responent a Montoro: i si la Constitució què defineix la indissolubilitat d’Espanya fora nul.la de ple dret?

    1

    Ahir al congrés espanyol, Rosa Díez (la líder d’aquest partit de tarannà neofalangista anomenat “UPyD=Unidad, Patrioterismo i Demagogia”) va presentar una interpel.lació urgent en què acusava el president Mariano Rajoy de covardia i demanava al govern espanyol que reaccionara urgentment contra el procés sobiranista de Catalunya i fera complir la llei.

    La resposta des de la bancada del govern del PP no es va fer esperar. El ministre Montoro li va contestar pressa, amb el seu habitual to de veu “acarajillada” però amb el pit unflat de patriotisme, el següent: “La constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”
    Montoro també li va garantir a Rosa Diez que no hi hauria cap consulta a Catalunya perquè qualsevol canvi en la sobirania popular s’ha de consultar a tota la ciutadania espanyola: “I com que no es consultarà mentre hi hagen aquestes majories parlamentàries, jo transmeto tranquil.litat i confiança en el compliment de la Constitució.”
     

    La Constitució… aquesta llei de lleis que regeix la convivència de tots els espanyols des de 1978, malgrat que la meitat dels seus articles són en la pràctica paper mullat perquè així ha de ser perquè aquest país tinga contents i seguisca sent governat des de les bambolines pels successors d’aquells que ho feien durant el franquisme (els mateixos gossos, però amb diferents collars), per aquesta casta extractiva, paràsitaria i depredadora que es negar a deixar de dirigir tot el país amb el seu particular comandament a distància des del bell mig de l’altiplà castellà-espanyol.

    La Constitució… aquesta llei de lleis que tots invoquen i a la qual els nacionalistes espanyols s’aferren fermament per defensar la no-democràcia amb una constitució presumptament democràtica. Tot un sarcasme!

    I quins són els articles constitucionals invocats per no permetre que Catalunya, ni cap altre poble de l’estat, puga decidir lliure i democràticament fer el seu propi camí? 

    És l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

    I com tot es va deixar lligat i molt ben lligat des del franquisme, i per si a algú se li ocorria la peregrina idea de posar-ho en dubte, es va redactar a continuació l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”… Sí, efectivament, ” defensar la seua integritat territorial”. Quina Constitució més democràtica, que diu que tots hem de ser espanyols per collons, i que si no en volem ens envien al democràtic exèrcit espanyol per convèncer-nos democràticament de l’equivocats que estem, no?

    Però sembla haver-hi una certa evidència històrica de que la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.

    Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya van poder no sorgir de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.

    Sole Tura, president de la sessió constitucional i un dels seus set ponents, els anomenats Pares de la Constitució, va fer observar durant la mateixa que el text de l’article 2 patia d’una redacció deficient i tenia fins i tot problemes sintàctics.
    Però la resposta que va obtindre dels representants d’UCD és que no es podia variar ni una coma d’aquests articles, perquè aquell era el text literal del compromís assolit amb els “sectors consultats“. Evidentment, no es va especificar quins eren aquests “sectors”, però els redactors de la Constitució el van endevinar tot seguit, sense probablement atrevir-se a anomenar-los pel seu nom.

    Admetre que els articles en els quals es defineix la base sobre la qual “es fonamenta” la Constitució, què va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns “sectors consultats” de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la legitimitat de la mateixa.
     

    D’ací que el relat de Sole Tura quede habitualment sepultat sota una festiva i aparatosa retòrica que exalça acríticament l’èxit de la “transició”.

    Però l’escarafall no és capaç d’amagar el putrefacte pudor que desprèn el passat: els articles 2 i 8 de la Constitució -els que articulen la qüestió nacional a l’Estat espanyol- poden tindre una gènesi antidemocràtica.
    Van ser probablement concebuts per poders fàctics extraparlamentaris -ningú posa en dubte que eren militars- i imposats als representants legítims de la voluntat popular amb tota seguretat sota amenaces de cop d’estat.

    Altres testimonis clau semblen avalar la declaració de Solé Tura.

    Tots ells provenen molt temps després de la seua redacció, concretament quan es van complir els vint i cinc anys de la seua aprovació, i es van realitzar al programa ‘Més enllà del Consens’, emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.

    Un d’ells és el de Miguel Herrero de Miñón, que també va participar en l’elaboració de la Constitució de 1978, qui va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional, en dir: “L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seua i que així va transmetre.

    Un altre és el de Miquel Roca, altre dels set pares de la Constitució per Minoria Catalana, que va dir: “Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats” a la Constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.

    I una altre més és el de Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, qui va afirmar: “La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública, i el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.
     

    Fa uns mesos va circular per les xarxes socials i internet una carta titulada “Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón”, signada pel professor Enric Casulleras, professor de la Facultat d’Economia i Comunicació de la Universitat de Vic.

    La carta fa un raonament alhora contundent i interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il.legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, explicara en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarira la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo.

    Aquesta és la transcripció de la carta:

    “Distinguido y admirado don Miguel, 

    En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.
    Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción.
    Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.
    Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.
     

    La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

    Reciba mis más respetuosos saludos.
    Suyo,
    Enric Casulleras

    En resum, sembla haver-hi bastants indicis per a afirmar que “la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces”, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón.
    L’observació final resulta contundent i alhora aclaridora: “Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.”
    Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia segrestada o el risc real d’involució democràtica.

    Podem entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar “en termes equívocs o sota l’amenaça encoberta de mals majors, després d’haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns”, parafrasejant José María Gil Robles en unes profètiques paraules dites a les seues ‘Cartas al pueblo español’, publicades el 1966. 

    Aquesta és l’actual Constitució, fruit d’aquelles tèrboles circumstàncies i d’aquella més que qüestionable legitimitat, la qual ara es posa com a argument per oposar-se a la voluntat majoritària del poble de Catalunya (tal i com reflecteixen les enquestes) d’independència.

    Patraix, València, a 17 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Carlos Fabra al banc dels acusats: judici a segle i mig de caciquisme familiar a Castelló.

    0

    Després de més de deu anys d’investigacions, de nou jutges d’instrucció que varen demanar ràpidament ser traslladats i de quatre fiscals diferents, el Padrí de Castelló, Carlos Fabra, s’asseu davant d’un jutge per respondre d’acusacions de tràfic d’influències, suborn i frau fiscal, pels que el ministeri públic demana 13 anys de presó, multa i indemnització.

    Carlos Fabra sempre s’ha vantat de que les urnes l’absolen tot, mentre els alts càrrecs de la Generalitat Valenciana li besaven el anell a la mà en senyal de respecte.

    Ningú del seu partit va gosar mai tocar a don Fabrizio, ni tan sols els successius Presidents de la Generalitat, conscients del que es jugaven en el envit. Marina d’Or, l’Aeroport “del abuelo”, etc… van ser només alguns dels presents que els successius Presidents li van oferir al Padrí, a canvi del seu silenci i protecció.

    Ell va decidir lliurement quan es retirava de la Diputació de Castelló, ja que ningú en el seu partit s’atrevia a marcar-li els terminis, malgrat els nombrosos casos de corrupció que l’ envoltaven. Prova d’això és que Alberto Fabra, que va arribar a la presidència de la Generalitat valenciana amb l’encàrrec de Gènova d’apartar de la política a les nombroses pomes podrides del seu partit que hi havien a València, ha acabat expressant la seua simpatia personal per Carlos Fabra en vigílies del judici… un bon senyal de “respecte” cap al Padrí.

    Segons la RAE, la paraula cacic, en la seua tercera accepció, és una “persona que en un poble o comarca exerceix excessiva influència en assumptes polítics”.

    I de la paraula Padrí, en la seua cinquena accepció, el defineix com les “Influències de que algú disposa per relacions o amistats, per aconseguir alguna cosa o desenvolupar-se en la vida”.

    Sense cap dubte, i atenent a aquestes definicions, Carlos Fabra és un cacic i el Padrí de les comarques de Castelló.

    Però ara sobre ell recau el deshonor de ser el primer d’aquesta estirp dels Fabra, que han governat i mangonejat Castelló al seu gust des de fa ni més ni menys que segle i mig, de seure’s a la banqueta dels acusats davant d’un jutge.

    Parlar dels Fabra a Castelló és parlar de poder. Es diu que en tot el territori de Castelló no aleteja ni una mosca sense que la Família Fabra done el seu consentiment.

    Des de fa segle i mig família ha governat amb mà dura un òrgan polític com es la Diputació, una entitat clau en una província on la densitat de població és molt xicoteta.
    Els Fabra dominen i controlen perfectament tota la província: les comarques de l’interior perquè és on van néixer i on, a Llucena, són idolatrats, i la costa perquè és on han estès els ajuts econòmics de la Diputació i els seus tentacles polítics.

    La història del clan dels Fabra comença amb Victorino Fabra Gil, nascut a l’any 1818, poc després de promulgar-se la Constitució liberal de Cadis. 

    L’oncle rebesavi de Carlos Fabra, Victorino, era conegut com “el agüelo Pantorrilles” per la seua indumentària rural. Va ser fill d’uns teixidors i va llaurar el seu futur polític participant en la guerra carlina i de la mà de la Unió Liberal. La seua meteòrica carrera el va portar al capdavant de la Diputació que va presidir en diverses ocasions des de 1874 fins a la seua mort en 1893.
    A partir d’aquest moment el cognom Fabra queda inexorablement lligat a la Diputació de Castelló, institució des d’on han exercit plenament el poder sobre tots els pobles de la província durant bona part del darrers quasi 150 anys. Fins ara, set membres de la “Família” han presidit aquesta institució.
     


    Un dels fills de Victorino, Luís Fabra Sanz (fundador de la Dreta Regional Agrària i Diputat a Corts pel partit Confederació Espanyola de Dretes Autònomes -la CEDA-), i els seus tres cosins, Victorino, Plácido i Hipòlit, es varen repartir la Diputació durant quasi 20 anys. Tots ells sabien moure a la perfecció els fils de la política a la capital de la metròpoli, Madrid, on oferien els seus vots als millor postor, fins i tot de diferents governs, per tal de mantindre el seu poder intocable a la “seua” província.

    Després d’aquest període l’herència de la Diputació li va correspondre a Carlos Fabra Andrés, fill de Luis Fabra Sanz i pare de l’actual Padrí Carlos Fabra.
     


    Fabra Andrés va ser un dels fundadors de la Joventut Catòlica a Castelló, i quan esclatà la Guerra Civil s’allistà en l’exèrcit franquista. Olorava que seria el vencedor de la guerra, i va començar a preparar el seu futur polític.

    La victòria del bàndol revoltat es produeix i la dictadura de Franco li va molt bé a la família.

    Carlos Fabra Andrés va ser nomenat el 1939 delegat d’ex-combatents, i quatre anys després ocupa el càrrec de secretari provincial del Moviment Nacional, el braç polític del franquisme i on radica realment el poder d’influència sobre el dictador. Després del seu pas pel moviment, Carlos Fabra pare ocupa altres càrrecs com el d’alcalde de Castelló des 1948-1955, per després assaltar de nou un tron que sembla hereditari i assignat a perpetuïtat a la seua família, el de President de la Diputació, des de 1955 fins 1960. Per llavors el seu fill ja tenia 15 anys i preparava el seu pas a la nova generació.

    L’actual Padrí arribà a la política de la mà de la UCD l’any 1977, encara que bastant aviat es passà a la militància en l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Començà sent regidor a l’Ajuntament de Castelló i en 1995 arribà a la presidència de la Diputació, que no abandonarà fins a juny de 2011.
     


    La saga dels Fabra ja té continuïtat. Es tracta d’una tal Andrea Fabra (vos sona?), filla d’en Carlos, que després de passar per Telefónica va ser triada senadora de lliure designació, no sotmesa a votació popular, per Castelló en 2004. Quatre anys després passà al Congrés dels Diputats on ocupa actualment l’escó des d’on va llançar el seu ja famós “que se jodan” quan s’aprovaven unes retallades als aturats. La filla de don Carlos està casada amb Juan José Güemes, també polític del PP i ex-conseller de sanitat d’Esperanza Aguirre… Déu els cria i ells s’ajunten!

    Molta gent a Castelló dubta que a Don Fabrizio li fiquen a la gàbia, com sí va passar per exemple amb Al Capone.

    El pes de 150 anys de poder caciquil, de martingales i d’impunitat front a l’aplicació de la llei sembla pesar massa sobre l’actual (in)Justícia espanyola i sobre el que ha estat la seua particular aplicació al País València en les darreres dues dècades, durant les quals hem assistit perplexos i indignats davant determinades decisions judicials que a una bona part de la ciutadania valenciana ens han semblat veritables burles a la justícia (podeu llegir un dels meus darrers posts al respecte: “Justícia valenciana? Xé, quina farta a riure!” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251707)

    La solució al futur penal de l’últim representant de la saga dels Fabra, en uns dies.

    Patraix, València, a 15 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    El capitalisme més salvatge desafia Obama.

    1

    El “tancament” de l’Administració pública nord-americana està fent palés l’immens poder que pot arribar a tindre l’ala més radical del capitalisme salvatge en aquest país.
    Perquè no estem parlant d’un país arruïnat d’Àfrica que tinga una administració pública ínfima, estem parlant de la primera economia del món.

    I no estem parlant tampoc de que una gran economia no estiga en condicions de finançar uns serveis bàsics però cars de salut o educació per a tota la seua población, perquè segons l’Oficina del Cens dels Estats Units hi ha més de 46 milions de pobres i d’altres tants que no té assegurada l’atenció mèdica en cas de malaltia. Una de cada sis persones passen gana en aquest país, segons l’organització Feeding America, i quasi 700.000 persones viuen sense cap tipus d’habitatge.
    Es tracta, ni més ni menys, de que la primera potència mundial no pot pagar el dia a dia de les activitats elementals del seu govern.

    No és la primera vegada que açò succeeix. Açò mateix ja ha passat 18 vegades des de 1976 (l’última el 1996).
    En realitat es tracta d’un xantatge polític que li estan fent a Obama els republicans més extremistes finançats pels lobbies financers i econòmics més poderosos d’EUA.

    La paradoxa de tota aquesta situació es què han estat precisament els republicans els que més deute han generat en els últims 35 anys en EEUU. Un estudi del Center on Budget and Policy Priorities ha demostrat que el 55,8 % del deute actual el van generar les retallades fiscals, el cost de les guerres de l’Iraq i Afganistan, les despeses d’estímul de George Bush, la brutal despesa militar i les grans retallades fiscals de Reagan, mentre que les polítiques demòcrates de Clinton i Obama només han contribuït a generar-la en un 28 %.

    La realitat és que darrere d’aquesta mesura no hi ha una raó fonamentada que obligue a retallar les despeses publiques.
    Estats Units podria seguir finançant els serveis públics als quals renúncia aquests dies no només sense necessitat de retallar un sol dòlar en despesa, sinó fins i tot augmentant-lo per cobrir les necessitats de la població de menor renda.

    Dir que cal retallar per poder limitar els dèficits i el deute és una fal.làcia que amaga la veritat de les coses: són les despeses militars (que representen una quantitat fins i tot superior al dèficit total previst per a 2013) i, sobretot, les retallades fiscals que s’han realitzat en els darrers trenta anys per afavorir els rics i grans empreses, les que realment han disparat el seu deute públic.
     


    Segons un estudi de Ciutadans per la Justícia Fiscal, la retallada de finançament al sistema educatiu dels Estats Units va ser de 12.700 milions de dòlars el 2012, més o menys la mateixa quantitat que han evadit anualment en imposts estatals del 2008 al 2010 les 265 majors empreses del país. Aquesta organització ha denunciat també que 26 grans empreses no van pagar imposts entre 2008 i 2011, tot i haver tingut uns 205.000 milions de dòlars de beneficis .

    Segons un informe de la pròpia Oficina de Pressupostos del Congrés dels Estats Units, les retallades fiscals que ha fet el govern d’Obama enguany tenen un cost de 900.000 milions de dòlars, i com a conseqüència d’això es deixaran d’ingressar 12 bilions de dòlars en els propers deu anys. Si a aquestes retallades s’afegeixen les ajudes fiscals als rics i el que es perd per l’evasió de beneficis als paradisos fiscals, la minva anual d’ingressos que té l’administració nord-americana és d’uns 2 bilions de dòlars.

    Un interessant estudi de Deloitte Center for Financial Services calcula que la riquesa neta de les famílies que disposen de més d’un milió de dòlars va ser de 38,6 bilions de dòlars el 2011. Això vol dir que amb un mínim impost del 2% seria més que suficient per finançar el dèficit previst per al 2013, i que només amb això es recaptaria mica més de la meitat del que paguen cada anys tots els nord-americans en imposts individuals.

    La realitat no és que als Estats Units es realitzen despeses públics excessives, sinó que el què passa és que es retallen imposts als rics per afavorir-los. Mentre que els imposts sobre els beneficis empresarials representaven el 6% del PIB dels Estats Units en els anys cinquanta, ara no arriben arriben ni al 2%. I mentre que en els últims 20 anys els beneficis empresarials s’han multiplicat per quatre, els seus imposts s’han reduït a la meitat, mentre la proporció d’imposts pagats pels treballadors s’ha doblat.
     


    La veritable raó que hi ha darrere d’aquest tancament de l’Administració nord-americana no és que els rics no vulguen govern, sinó que el volen només per a ell.

    Ells sí volen mantindre l’exèrcit i la despesa militar, així com les ajudes fiscals que els beneficien a ells, també els suports multimilionàries als bancs i a les grans empreses. Aquest intervencionisme públic no els disgusta.

    Els beneficis de les empreses ha crescut des de 2008 vint vegades més que els salaris, i entre 2009 i 2011 el 88 % del creixement de l’ingrés a Estats Units ha anat a incrementar els beneficis empresarials i només l’1% a salari dels treballadors. Per a ells tot el que no siga augmentar el benefici de les grans empreses i els guanys bursàris els dóna igual, com que per exemple el 96% del personal de l’Agència de Protecció Mediambiental, el 69% del Departament d’Energia o el 97% de la NASA no vaja a la feina i que, per tant, es paralitzen els seus programes. Què més els dona que els programes mediambientals s’aturen?

    Poc o gens importa per a ells que es destrosse la societat o que es destruisca el medi ambient. Només els interessa i preocupa concentrar fins a l’extrem la riquesa i el poder polític, mediàtic i militar en mans d’uns pocs, com ha estat sempre però ara de manera molt més notable.
    El capitalisme més salvatge vol posar contra les cordes a Obama, acostumat com està a vèncer qualsevol resistència.

    Aquest capitalisme ha acabat amb la consciència de classe entre els explotats, fent-los creure en el seu moment que eren classe mitjana.
    Han aconseguit l’aburgesament de l’avantguarda obrera, han desactivat els instruments d’organització i defensa dels treballadors (els sindicats), corrompent-los i comprant els seus dirigents i ha eliminat l’única amenaça que ha tingut des del segle XX, el comunisme.
    En poques paraules, s’ha convertit en una maquinària gegantina de generació de consens i submissió, de destrucció i d’anihilament.

    No és gens casual que els mateixos que defensen el tancament de col.legis, hospitals, museus públics o parcs nacionals siguen els que financen les guerres genocides, els atacs als drets humans, la tortura, l’espionatge generalitzat i el desmantellament de les democràcies .

    Aquesta és la veritable faç del poder què ha posat en escac a l’Administració nord-americana.

    Patraix, València (L’Horta), a 14 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    El “nou” logotip de Canal nou: simplement una nova imatge corporativa o una sofisticada estratègia de manipulació subliminal?

    0

    El passat 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, Radiotelevisió Valenciana (RTVV) estrenà la seua nova imatge corporativa, un logotip amb la paraula “nou” amb diferents tonalitats del color aigua marina i que representa un “canvi radical” i la “nova identitat” d’una empresa “totalment nova quant a dimensió , objectius i gestió”, en paraules de la seua directora general de RTVV, Rosa Vidal.

    El logotip ha estat dissenyat per grafistes de la mateix empresa, i amb un baix pressupost. “És molt xicotet. Em fa una mica de vergonya dir l’import del pressupost, quan ho compare amb els d’altres televisions autonòmiques que han fet canvis i destinen més de 4 o 5 milions d’euros”, va afegir la directora.

    Rosa Vidal va dir també que en el nou logotip destaca la forma triangular de les lletres, associat al botó del play i que simbolitza les tres províncies de la Comunitat Valenciana. A més va subratllar que el nou color de la marca, l’aigua marina, que remet al  “mar Mediterrani i la seua frescor” i a la textura del vidre, que representa “l’aposta d’aquesta casa per la transparència i la pluralitat en aquesta nova etapa”.

    Jesus Aliaga, un dels creadors de la nova imatge de RTVV, va destacar que és un logotip de formes arrodonides, que genera una figura que és “acollidora, propera i amable” i amb el qual podrà donar lloc animacions i composicions estètiques.

    Fins ací la bonica explicació “oficial”.

    Però tothom no ho veu així de bonic ni de clar.

    Una d’aquestes persones és Xavier Angulo, periodista i especialista en Comunicació Corporativa i Institucional.

    Pel seu interès vaig a reproduir la seua opinió, expressada el passat 11 d’octubre al seu bloc:

    “NOU: NOVA ÈPOCA O  EL DARRER EXPERIMENT DEL PP?

    Dimecres passat, coincidint amb la diada de tots els valencians, el 9 d’octubre, Canal 9 TVV deia adéu a 24 anys d’història amb un nom i unes sigles que l’han caracteritzada, per a bé o per a mal, durant tota una època. La mutació corporativa arriba després d’un desprestigi progressiu i continuat del mitjà de comunicació des del seu naixement fins als nostres dies. El resultat no podia ser més inquietant que l’anterior.

    ANTECEDENTS

    Diverses han sigut les causes de la degradació d’aquest mitjà de comunicació fins a conduir-lo a actituds de rebuig i marginalitat per part de l’audiència potencial dins la seua àrea de cobertura. La manipulació informativa i la propaganda partidista constants, la corrupció com a forma de gestió dels seus dirigents, el nepotisme en la contractació de familiars i amics del partit al govern de la Generalitat (PP), a la manera d’una agència de col.locació per a pagar favors, els abusos de poder que han esdevingut crims repugnants per abusos sexuals i una gestió catastròfica que l’ha conduït a la ruïna total i a l’acomiadament mitjançant un Expedient de regulació d’ocupació (ERO), ple d’irregularitats, de vora 1000 treballadors qualificats, alguns d’ells fundadors del canal.

    L’arribada de la TDT coincideix amb el grau més alt de deteriorament de Canal 9 i de la seua influència social. Aquesta nova modalitat de televisió afavoreix la dispersió de les audiències per la gran quantitat de canals ofertats, la qual cosa empitjoraria els nivells d’audiència de la cadena (3%) fins a convertir-la en un mitjà irrellevant i, el que és més preocupant per al Govern del Partit Popular, la pèrdua d’influència social.

    Davant tots aquests fets que han provocat, sens dubte, la decadència de la televisió pública de tots els valencians i la seua transformació o “mutació” sobrevinguda (el proppassat 9 d’octubre), cal fer-se diverses preguntes: ens trobem davant d’una nova època? Es pot qualificar l’actuació d’honesta i trencadora amb les pràctiques del passat? És una nova televisió o és el darrer experiment del PP al Govern de la Generalitat?

    La resposta a tots aquests interrogants la trobem en la preocupació quasi alarmant del Govern de la Generalitat i del PP per la pèrdua d’influència social de Canal 9 Televisió Valenciana, incapaç de ser un instrument eficaç al servei del poder, com ho va ser en un passat no llunyà. Una preocupació relacionada amb el deteriorament de les expectatives electorals del partit al front del Govern durant més de 17 anys i una erosió espectacular dels indicadors de popularitat dels seus líders, especialment del President del Consell Alberto Fabra.

    En aquest sentit, una televisió amb uns nivells tan baixos d’audiència (els menors de tots els temps), que ha donat l’esquena a la societat valenciana, que ja no suscita l’interès general, perquè ha sigut objecte d’abusos reiterats per part del poder, ha esdevingut un dels principals impediments per al PP en les seues aspiracions de conservar el poder de la Generalitat en 2015.

    Si algú pensava que la televisió anava a experimentar un canvi radical, un gir de 180 graus respecte als anys anteriors, si creia que es trobava davant d’un vertader exercici d’honestedat i transparència, s’equivoca. Després d’haver analitzat de forma detinguda els canvis introduïts en els darrers dies, la conclusió no pot ser més inquietant: es tracta d’un procés de manipulació més sofisticat que els experimentats en el passat per la cadena, que respon a l’urgència d’obtindre resultats positius de caràcter electoral per part del partit al poder de la Generalitat.

    LA MIMETITZACIÓ CORPORATIVA

    La mutació experimentada per Canal 9, ara rebatejada amb el nom de NOU, respon a una estratègia de comunicació corporativa anomenada Mimetització. Aquest fenomen es caracteritza per la Mímesi o imitació de les imatges corporatives de la televisió i del Partit Popular.
    Aquesta tècnica de manipulació subliminal o inconscient, s’aplica de forma intencionada i conscient davant la necessitat d’obtenir resultats immediats en credibilitat i en audiència, alhora que presenten el nou producte resultant com a rupturista o, fins i tot, renegat del passat.
    La mimetització corporativa no és cap novetat en la història de la manipulació política o mediàtica a Espanya. En 2003 i 2004, durant el govern de José María Aznar, la imatge corporativa del PP mimetitzaria la imatge dels Telediaris de la Primera de TVE.

     

     



    Les característiques més comunes de la mimetització corporativa plantejada son:

    1.- La tria cromàtica corporativa de NOU respon a una premeditada gamma de blaus que juntament amb el gris obscur (nivellador) produeixen un efecte òptic uniformador dels blaus i, per tant, manipulador, equivalent a una determinada gamma de blaus del PP.

    2.- La doble direccionalitat dels efectes [Televisió – Partit -societa ] i [Partit – Televisió – societat] fa pensar en actuacions coordinades durant el temps que dure l’estratègia (Elecions Municipals i Autonòmiques de 2015).

    3.- La mimetització corporativa és un “parany”. Les altres forces polítiques són utilitzades per a conferir “credibilitat” al procés. És el que anomenem els “agents de projecció positiva” de la Televisió i del Partit Popular. També considerarem “agents de projecció positiva” a les personalitats del món de la cultura o de la societat valencianes, a les associacions i entitats de caràcter públic o privat, les universitats, etc.

    4.- La recuperació de l’autoritat i l’oficialitat perdudes en els darrers anys en la seua doble vessant televisiva i institucional: major credibilitat informativa (conferida pels agents de projecció positiva, o partits a l’oposició) i major credibilitat institucional del govern i del PP (en la fusió de les imatges corporatives i les diferents actuacions coordinades).

    5.- La creació i consolidació de la superioritat deteriorada del PP per tal d’assentar els seus missatges en els pròxims mesos, la fusió de les imatges corporatives confereix al partit un grau de superioritat major que a la resta de formacions polítiques.

    6.- Gràcies a la mimetització corporativa la TV crea una vertadera Campanya Permanent (gratuïta) del PP al govern de la Generalitat, pagada per tots els valencians.

    7.- Objectiu: millora de l’imatge del partit al govern i dels seus representants (diferents candidats), especialment la del president de la Generalitat, el qual es troba molt per darrere en les enquestes.

    8.- Reforça l’electorat fidel i atrau electors decebuts amb el PP mitjançant una movilització mediàtica i la millora del prestigi de la TV (Campanya Permanent).

    9.- La mimetització corporativa té especialment cura de la coherència estètica dels referents a imitar. [Televisió-Partit] i [Partit-Televisió]. El vestuari, els complements, la perruqueria, el maquillatge, la propaganda del partit (videos, fotografies, etc).

    10.- La mimetització corporativa respon a un pla més ample de comunicació que farà ajustar progressivament els continguts de NOU i NOU24 a partir del coneixement de les dades d’audiència i projeccions electorals del PP. D’una fase més plural i participativa (parany) a una fase de promoció (desinformació i propaganda) del PP més clàssica pròpies del passat més immediat.

     

     

    CONCLUSIÓ

    Ens trobem davant el darrer experiment del PP en la televisió pública de tots els valencians. Lluny de ser un projecte il.lusionant, honest i transparent, NOU és una mutació que respon a una estratègia de comunicació preelectoral del PP. Recuperar el prestigi perdut de la cadena no podia fer-se sense unir les imatges corporatives del partit i de l’ens públic.
    La finalitat d’aquesta estratègia partidista és millorar les expectatives electorals amb resultats positius el més aviat possible. D’haver triat un disseny i uns colors diferents, els resultats esperats no podrien arribar a temps per a consolidar el PP en les enquestes de cara a les Autonòmiques de 2015.
    El PP no ha pensat en un projecte de televisió plural i de qualitat a llarg termini. Els que observem com treballa aquest partit sabem que qualsevol iniciativa important no la fan mai de forma gratuïta. La mimetització corporativa del partit i de la TV està pensada a curt termini, per tal de donar resultats satisfactoris en els dos referents mimetitzats, la TV i el Partit. L’èxit de la TV és l’èxit del partit.

    Aquesta estratègia de mimetització corporativa crea un Parany en el que faran caure als partits de l’oposició i a les organitzacions socials en general com a agents de projecció del prestigi perdut de la cadena.
    Aquests agents es pot dir que faran la feina bruta de l’estratègia manipuladura i partidista, els que li conferiran al cap d’uns mesos, l’autoritat informativa a la TV i la superioritat política al PP. Aquest procés de manipulació suposa, al mateix temps, una Campanya Permanent del partit al Govern, l’imatge del qual ha sigut mimetitzada per la nova mutació Televisiva NOU i anirà modificant-se segons milloren les dades d’audiència i valoració política.

    En una societat democràtica la manipulació dels mitjans de comunicació és un atemptat contra els drets fonamentals. La llibertat d’expressió i la pluralitat d’opinions és un bé que cal preservar i protegir en tot moment. Els mecanismes de manipulació, ja siguen evidents o sofisticats, amb l’utilització de recursos públics destrueixen la democràcia i afavoreixen concepcions totalitàries del poder, que cal denunciar de la forma més enèrgica possible. Aprofite l’ocasió per solidaritzar-me amb tots els treballors de RTVV afectats per L’ERO. Considere que no es tracta d’un acomiadament massiu, sino de la darrera purga efectuada des del poder pel PP a la Generalitat.

    Espere que la meua contribució a aquest debat faça a tots reflexionar sobre els perills que sofreix la democràcia valenciana, sobretot quan s’instrumentalitzen les institucions per tal de perpetuar-se al poder un determinat partit polític.”

    Patraix, València (L’Horta), a 13 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Patraix, nit màgica de foc i dimonis a ritme de tabalet i dolçaina.

    0

    Patraix és el meu barri. És el barri on he viscut una bona part de la meua existència.
    Un barri amb una llarga història.

    Des del Petrarios d’origen romà, el Petrair de l’època islàmic, el Petraher que apareix documentat en el Llíbre del Repartiment de Jaume I en 1.238 al Patraix actual, sempre ha estat immers enmig de l’exuberant horta que envolta (envoltava, parlem amb propietat!) la ciutat de València, ha passat de ser alquería islàmica a senyoriu cristià j baronia, per constituir-se finalment en municipi independent en 1812 arran de l’abolició definitiva dels senyorius amb el nou règim liberal.

    En 1870 va acabar la seua independència i es va convertir en barri de la ciutat de València, fins ara.

    Pels seus carrers i edificis han passat o s’han allotjat importants personatges històrics, com ara Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, Felip II, l’Arxiduc Carles o Blasco Ibáñez, entre d’altres, i s’han succeït importants esdeveniments, com la utilització de la màquina de vapor per primera vegada en la indústria espanyola o la fundació de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) en una reunió clandestina succeïda en un llogaret de la seua horta.
    Malauradament tampoc es lliurà dels bombardejos franquistes durant la guerra civil, durant els quals van morir diversos veïns del barri, entre ells alguns xiquets.

    Des de fa uns anys la nit del 8 al 9 d’Octubre, el casc històric de Patraix, construït al voltant de la seua gran plaça es converteix en un lloc màgic.

    Patraix té bona fama de ser un barri reivindicatiu, un barri on l’esquerra nacionalista trau a sovint alguns dels seus millors resultats a la ciutat de València.
    A Rita Barberà li agrada més aviat poc vindre a passejar pels seus carrers, arran de les nombroses vegades que ha estat escridassada i increpada pels seus veïns.
    Rita és una persona “non grata” al nostre barri, almenys per a bastants dels seus habitants.

    En el marc de les festes del barri, organitzades per l’AAVV de Patraix, el correfocs aplega desenes de dimonis que corren i ballen per tota la plaça embolicats en dolls d’espurnes, i amb ells centenars de patraixers i de persones vingudes d’arreu de la ciutat i de fora.
    El tabalet i la dolçaina acompanyen en tot moment aquesta nit mágica, una autèntica festa del foc netament nostra.


    Hi quedeu tots convidats!
    Si hi veniu, no vos penedireu!

    Patraix, a 11 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    9 d’Octubre: 775 anys de Nació, 306 anys de submissió.

    0

    Ahir per la vesprada novament els carrers de la ciutat de València ens varem aplegar uns quants milers de valencians farts i indignats per la realitat social i política que vivim en aquest País, però alhora esperançats pel canvi que es respira i que deixen entreveure algunes enquestes publicades en determinats mitjans de comunicació.

    306 anys continuats de robatori, submissió i indignitat des d’aquella fatídica desfeta d’Almansa i ara, després de recobrar la nostra Generalitat sota una minvada i dirigida democràcia espanyola, novament més dècades del mateix, més robatori, més submissió i més indignitat provocades per legislatures de passivitat de governs agenollats davant els seus caps de Madrid, no importa si els seus respectius partits porten en les seues sigles la lletra “S” de socialistes o la “P” de Populars.
    Tant se val, perquè en ells el que s’imposa és la “E” d’Espanya per sobre de la “V” de València, i com a conseqüència d’això la seua obediència deguda al que dicte l’inquilí de la Moncloa per sobre dels interessos del poble valencià.
    Això sí, en dies com el d’ahir tots ells sempre s’emboliquen en la Senyera amb franja blava i des del seu púlpit no senten vergonya aliena a l’hora de de donar-nos a tots lliçons de “balencianitat” i d’orgull patrioter.

    Legislatures d’espoli econòmic, de subescolarització en valencià i d’atacs a la llengua pròpia, d’enfonsament i manipulació dels mitjans de comunicació públics, retallades insuportables en Dependència, Sanitat i Educació, destrucció del territori i del teixit industrial i agrícola, d’inauguració d’obres faraòniques inútils i sense ús… tots ells han aconseguit que el malbaratament i la corrupció siguen les icones de la “marca València” a tot l’Estat espanyol i fora d’ell.

    Per a molts de nosaltres País Valencià és dignitat, com reivindicava la convocatòria de la Comissió 9 d’Octubre, i també és Països Catalans, lliures, socialistes, feministes i sense renunciïs, com reivindicava la convocatòria de l’esquerra independentista.
    LA COMISSIÒ 9 D'OCTUBRE CLAMA POR UN CONSELL QUE NO SE

    A la manifestació d’ahir es va presentar per primera vegada la nova Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià.
    Nascuda el passat mes de maig, va fer la seua primera presentació pública el darrer agost a la Universitat Catalana d’Estiu (ref. meu post “El Dret a decidir del País Valencià a la Universitat Catalana d’Estiu”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/250246), i la seua presentació oficial al Teatre Micalet de València el passat u d’octubre (ref. meu post “El País Valencià engega el Dret a decidir”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/252016).
    Compta ja amb més de mil adhesions de persones i personalitats de tot l’espectre social valencià.
    Ahir un bon grapat de nosaltres vam anar darrere de la seua pancarta, fent visible així el creixent suport social que està tenint aquesta iniciativa.

    LA COMISSIÒ 9 D'OCTUBRE CLAMA POR UN CONSELL QUE NO SE

    Resta molta feina per fer en aquesta València arrasada i humiliada durant segles d’espoli i submissió i de dècades d’autonomisme buit i servil. Tot això ens ha conduït a l’adotzenament d’una bona part del nostre poble, provocant com a conseqüència entre molts de nosaltres actituds d’indiferència, de coentor i també d’auto-odi cap a la nostra pròpia llengua i cultura. Just tot el que han buscat els nostres governants, que siguem un poble “muelle”, con va dir el compte duc d’Olivares.

    Però cal posar-se la granota de treball, arremangar-se, no defallir i seguir treballant dia a dia, cadascú aportant dins de les nostres pròpies possibilitats.
    Pedra a pedra farem mur, pas a pas caminem cap a la reconstrucció social i nacional i cap a la recuperació de la dignitat perduda.
    Tal i com diu la Plataforma pel Dret a decidir, “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure”.

    Patraix, València, a 10 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    40 anys després, Rita Barberà vol tornar a guanyar una nova Olimpíada de l’humor: afirma que es presentarà de nou a les eleccions!

    1

    Rita Barberá, l’alcaldessa d’Espanya, ho ha dit: “Em tornaré a presentar el 2015, i tornaré a guanyar a València sense canvis de cromos ni històries (…) Per mi no hi ha major honor de ser alcaldessa, sóc ací i ací estaré, res desgasta més que estar 22 anys a l’oposició”

    Rita, a banda de ser ben coneguda per València com la dama del beefeter i del Gin tonic, compta entre les seues distincions amb la de Musa de l’humor allà pel any 1973, en el marc de la VII Olimpiada de l’Humor.
    I sembla ser que ara vol reeditar aquella distinció de fa 40 anys, quan era joveneta, més agraciada de cos i encara no lluïa collarets de perles ni vestits vermells.
    I com vol tornar a guanyar una nova Olimpaiada de fer riure?
    Doncs  sembla que amb monòlegs com el què acabe d’esmentar adés, en que va afirmar que es tornarà a presentar a les eleccions municipals de València el 2015. I crec sincerament que, amb aquest discurs, està entre els favorits per a guanyar una nova Olimpiada de l’humor!

    Lo fotut del tema és que sembla dir-ho seriosament, sense importar-li un rave insultar amb això la intel.ligència de molts valencians.

     

    Fins fa tan sols uns dies Rita semblava travessar les seues hores més baixes, amb l’amenaça d’imputació per la ramificació del cas Noos a València. Últimament els objectius de les càmeres dels periodistes ja no la seguien per immortalitzar-la a lloms d’un Ferrari o en companyia del magnat de la Copa de l’Amèrica Ernesto Bertarelli, sinó per preguntar-li per la seua relació amb Urdangarin, o si va rebre bosses de luxe de la xarxa Gürtel o dels directius de la depuradora d’Emarsa.

    Monàrquica fins a la mèdula per convicció i per devoció, Rita sempre ha estat una política amb bona estrela, de vena populista i prodigiós olfacte, a la qual el Partit Popular deu en gran part el seu èxit electoral.
    “La seua imatge de imbatible, ben guanyada davant l’oposició socialista que mai va confiar sincera i seriosament en prendre-li el bastó de comandament, s’ha agegantat així a la categoria de mite. Quasi una obsessió per als seus opositors”. Així és com la descriu molt encertadament el periodista Salvador Barber en el seu llibre “Rita Barberá. La dama de roig de l’Espanya blava”, una biografia no autoritzada de l’alcaldessa.

    Diputada a les Corts Valencianes des de 1983, cofundadora d’Aliança Popular al País Valencià i presidenta del partit fins a 1990, Barberà va acceptar encapçalar la candidatura del PP a les eleccions al Cap i casal de 1991, quan altres notables com Manuel Broseta no se la van jugar davant d’una derrota que semblava segura.
    Barberá no va ser la candidata més votada, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb Unió Valenciana.

    El seu oponent socialista a aquells primers comicis, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit del blaverisme va ser el que va portar Barberá a l’alcaldia de València.


    Fidel a l’ala més conservadora del seu partit, es va dedicar a desfer el llegat del seu predecessor, el socialista Ricard Pérez Casado, o apropiar-se’n.

    Amb Rita València va perdre una vocació de centralitat mediterrània que Pérez Casado va intentar imprimir per donar-li personalitat.
    En aquest context va morir la Trobada de Música del Mediterrani mentre va conservar la Mostra de Cinema que va passar de festival d’avantguarda sobre cinema realitzat en països de les dues ribes de la Mediterrània, a portar a cop de taló a estreles consagrades amb les què Barberá es fotografiava a la catifa roja, com els seus vestits, tals com Catherine Deneuve o Lauren Bacall, però també amb folklòriques com Isabel Pantoja.
    Perdudes totes les seues senyes d’identitat , Barberà va donar el cop de gràcia a la Mostra en 2011 amb les retallades com a coartada.

    Durant molts anys  Rita ha viscut de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior Administració socialista: el Jardí del Túria a l’antic llit del riu, el Palau de la Música, al Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava.

    “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’or de València”, aqueixa era la seua idea. Ambicionava la transformació per a València que l’Expo’92  i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.  

     

    Així es va obstinar a la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar. Després va arribar el Tercer Mil.lenni, un cim sobre els reptes el nou mil.lenni pel qual va passar un bon nombre de premis Nobel i d’escriptors com Umberto Eco, i altres esdeveniments semblants, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors arreu del món.
    “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va dir uns dies abans que València s’alçara com a capital guanyadora. “És el meu èxit”, va dir. València anava cap a un model turístic semblant al de Mònaco, aqueixa era la seua ambició per València.
    A rebuf de la prova, Barberà va arrencar al Govern de Zapatero les obres portuàries necessàries perquè la competició es disputara. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant en el Cap i casal. L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la Copa va tornar a San Francisco. Des d’aleshores la Marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, es deteriora buida de contingut. 

    “Com a bona populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc”, va escriure l’economista Josep Sorribes en el seu llibre “Rita Barberá, el pensament buit”. Rita s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum. “No hi ha res al darrere” , diu Sorribes.
    Per cert, és molt curiós que l’alcaldessa de València, amb la seua gran devoció per la ciutat, no parle ni una sola paraula en valencià, excepte per a dir des d’el balcó municipal allò de “Senyor pirotècnic, pot escomençar la mascletà”.

    Amb mà de ferro, en els seus més de 20 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers.
    És també l’alcaldessa que té buida la plaça més cèntrica de la ciutat a excepció dels 19 dies a l’any que acull les mascletades de Falles.
    Dirigeix 
    ??una capital tan contaminada lumínicament a la nit que s’identifica amb facilitat en les imatges per satel.lit (podeu llegir el meu post al respecte: “València, la ciutat de la llum, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planeta” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/242449), ha convertit un problema local, com és el futur del barri del Cabanyal-Canyamelar, en un problema internacional, i un tribunal ha hagut de obligar-li a la força a retirar els títols honorífics que havia concedit la ciutat al Franco.

    És una alcaldessa sense complexos, exagerada quan afalaga i quan menysprea. Bé ho sap l’expresident Zapatero, a qui va hostigar fins a l’extenuació per desgastar-li davant el seu líder Mariano Rajoy, quan precisament el de Zapatero va ser un dels governs centrals que més va invertir a la ciutat. Així el 2010 l’alcaldessa va omplir d’exabruptes a l’expresident quan el Govern li va anunciar que havia de tornar l’excés d’ingressos a compte que havia rebut de l’Estat per un error de càlcul: “Incompetent, ignorant, immoral polític i miserable”, va cridar a Zapatero. “Que posen a un altre que no mentisca tant i que no s’enganxe a la butaca. Comprenc que la seua dona n’estiga farta”, va afegir. Arran d’això algun membre de l’oposició va fer fins i tot una antologia del disbarat de Barberà.

    Passats els anys i amb el seu amic i president Mariano Rajoy assegut a la Moncloa, Barberá ha reduït la reivindicació a la mínima expressió . “Amb Zapatero s’assemblava a El Palleter, però amb Rajoy ajup el cap”, li critica l’oposició.

    En una de les converses telefòniques que es van sentir en el judici dels vestits a Camps, Alvaro Pérez, el Bigotes, va dir en al.lusió a Rita Barberá: “Li vaig a comprar una bossa de Louis Vuitton… Em gastaré menys que l’any passat”. Rita es va querellar contra El País per publicar la conversa. Va perdre la querella… només uns mesos després, a preguntes dels periodistes, va dir que una bossa de Vuitton és “un regal absolutament habitual” (sic).

    El seu suport incondicional al seu gran amic Camps li ha costat, després de la dimissió de l’expresident de la Generalitat pel judici dels vestits, un gran desgast dins del seu propi partit. “Tots els polítics d’aquest país, del primer a l’últim, reben regals” va dir per defendre Camps.

    Rita Barberá forma part de l’ADN del PP valencià.
    Respectada, admirada i temuda alhora, l’alcaldessa és d’una generació diferent a la majoria dels que ara governen el partit al Páis Valencià. “Ningú li dirà que ha arribat el moment de retirar-se, però cada cop són més els que creuen que serà molt difícil que puga esgotar un mandat més després de 25 anys al capdavant d’una ciutat com València”, va dir un alt càrrec del PP valencià.

    Rita semblava estar més feble que mai amb la seua presumpta imputació pel cas Noos. Amb la seua exculpació i la de Camps del cas per part del TSJ valencià Rita ha tornat a reviure i sembla voler reeditar velles glòries juvenils de Musa de l’humor, per sorpresa i estupor de molts valencians.

    Patraix, València (L’Horta), a 8 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    La indignitat de tot un indigne President.

    0

    Quan el PP del carrer Gènova de Madrid el va posar a dit al capdavant de la Generalitat Valenciana, després de la forçada dimissió d’ “Alí Babà” Camps, tenia molt clar que Mariano Rajoy estava posant a un home de palla, per al qual havia encarregat la missió fonamental de netejar de pols, palla i corrupció el PP valencià, o millor dit, fer el que calguera per netejar una imatge que estava perjudicant col.lateralment a tot el PP espanyol.

    Alberto Fabra, des de la seua posició a l’alcaldia de Castelló, s’havia posicionat públicament uns mesos abans a través del seu Facebook en contra del tancament de les emissions de TV3 que havia propiciat el govern de Camps. Allò semblava ser un bon senyal, o almenys no tan dolenta com la que teníem fins aquell moment.

    Amb el pas del temps aquestes mínimes esperances inicials que jo tenia es van començar a esvair.

    Durant un temps vaig tindre la sospita que el President Fabra podria patir severs trastorns de personalitat, més concretament el conegut com a síndrome bipolar (podeu llegar un post meu d’aleshores: “TV3 al País Valencià… ¿Pateix el President Alberto Fabra un trastorn bipolar de la personalitat?” http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/236229).

    Quan el TSJ espanyol va dictaminar a favor d’ACPV pel tancament de les emissions de TV3, Alberto Fabra i el seu govern van amenaçar a l’associació amb encetar una nova persecució judicial si obrien de nou les emissions. Era el mateix Alberto Fabra que menys de dos anys abans expressava públicament la seua protesta per aquest fet!

    Quasi des del principi, Fabra i el seu nou govern van començar a llançar missatges públics a la Direcció del PP a Madrid de la necessitat d’un millor finançament per al nostre territori.

    Els missatges en aquest sentit, moguts pel clam existent al respecte en cada vegada més amplis sectors de la societat valenciana, va anar pujant a poc a poc de to.
    No obstant això, qualsevol proposta realitzada en aquest sentit tant a les Corts com al Congrés espanyol per part de l’oposició era sistemàticament rebutjada en ple pels populars valencians!

    Patia el senyor Fabra i el seu partit a València d’una síndrome de conducta bipolar, que li feia adoptar inicialment posicions que després rebutjava? Era la pregunta que jo em feia.

    Però poc a poc vaig anar descartant aquesta possibilitat per arribar a la conclusió que el que realment passava és que el senyor Fabra i el seu partit a València havien adoptat en els seus discursos sobre determinades matèries un llenguatge purament orwelià, en referència al llenguatge de neollengua descrit per George Orwell en la seua famosa novel.la “1984”.
    Un llenguatge que deliberadament persegueix transmetre idees oposades i contradictòries alhora d’afirmar que totes dues són possibles (podeu llegir el meu post al respecte: “Neollengua: el nou idioma d’arrels orwelians utilitzat pel PP valencià”  
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/246187).

     

    La perfecció a la que Alberto Fabra i el seu equip de govern han arribat a dominar aquest llenguatge frega la perfecció, sense dubte.

    Les darreres declaracions del President al respecte dels pressupostos de l’Estat per al 2014 presentats per Montoro, demolidors un any més per als valencians, en què va dir que eren “… realistes i austers, però que cobreixen les qüestions bàsiques dels valencians” em va reafirmar definitivament en les meues suposicions, alhora que l’alcen a l’estatus de la major indignitat possible.
     


    Una institució multicentenària com és la Generalitat Valenciana, símbol històric de la dignitat, de la llibertat i l’autogovern dels valencians, no mereix tindre ni un minut més a un president que ha esdevingut la indignitat personificada.

    Patraix, València (L’Horta), a 7 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Un estudi sobre el Sistema sanitari espanyol finançat per la guineu que cuida el galliner: la fundació BBVA.

    0

    Marciano Sánchez Bayle és cap de secció de Pediatria a l’hospital Niño Jesús de Madrid i portaveu estatal de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.

    Pel seu interès vull reproduir en aquest bloc un dels articles que va publicar a Nova Tribuna, el qual he traduït al català:

    Un estudi del sistema sanitari esbiaixat i poc rigorós.

    “Acaba de fer-se públic l’estudi “El sistema sanitari públic a Espanya i les seues comunitats autònomes: Sostenibilitat i reformes”, finançat per la fundació BBVA i el més sorprenent de tot és la manca de rigor de la seua metodologia i de les seues conclusions principals.

    L’estudi assegura que “es preveu que la despesa sanitària pública creixerà a una taxa mitjana anual del 4,4 % d’aquí al 2016” contra tota evidència i que, per tant, “l’economia hauria de créixer un mínim de l’1,4% anual per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari”, i per això reclama “reformes per controlar la despesa”.

    És evident que es parteix d’unes premisses falses que sembla mentida que siguen sustentades per economistes.
    S’utilitzen sèries històriques que acaben el 2010, pe la qual cosa la tendència no inclou el període de crisi econòmica (millor dit només l’últim any de la sèrie on comença el decreixement de la despesa sanitària, es passa del 6,1% del PIB i de 1.376 euros per càpita el 2009 al 6% i 1.349 euros el 2010), per tant la previsió que es fa està esbiaixada i no es correspon amb la realitat (un important error metodològic).

    És ben conegut que entre 2010 i 2013 els pressupostos sanitaris públics de les CCAA per càpita han experimentat una disminució del 11,4%, amb un decreixement mitjà anual del 3,91%, és a dir, la previsió no només no s’està complint sinó que passa just tot el contrari: en comptes d’un augment de la despesa sanitària pública estem davant de la seua disminució. 

    Fins i tot les darreres dades de l’OCDE (juny 2013) ja assenyalen que la despesa sanitària espanyola està en clara disminució.
    Així la despesa sanitària pública per càpita se situa per sota de la mitjana de l’OCDE (2.224,2 $/ poder partitari de compra -ppc- versus $ 2.436,7 ppc), i ha disminuït des de 2009 (passant de ser el 74,9% de de la despesa sanitària total en aquest any al 73% en 2011), amb un creixement negatiu de -1,2% el 2010 i de -4,3% el 2011, mentre la despesa sanitària total en % sobre el PIB també disminueix 0,3 punts en % en 2011 (situant-se en la mitjana de l’OCDE).
    D’altra banda convé recordar que el creixement de la despesa sanitària a Espanya mai va estar descontrolada (l’OCDE el 2008 assenyalava que el creixement de la despesa sanitària anual en els últims deu anys era en Espanya del 2,7 %, enfront del 4,1% de la mitjana dels països de l’OCDE).
     

    És a dir, les dades conegudes demostren que lluny de produir-se aquest increment continu de la despesa sanitària que assenyala l’informe, està ocorrent justament el contrari des de fa anys; a partir de 2009 s’ha entrat en una disminució de la despesa sanitària pública, que a més és més gran que la contracció del PIB. Crida l’atenció que es publique a l’agost de 2013 un informe que ignore aquestes dades i diu molt poc del rigor del mateix. 

    Un altre dels problemes de l’Informe és el biaix ideològic que està expressat en la Introducció i lògicament apareix al llarg del mateix.
    Els autors, utilitzant una referència “moderna” (Aristòtil, segle IV abans de la nostra era), intenten col.locar en el que ells entenen com a “just mig”, creant d’una manera artificial dos supòsits enemics del SNS, caricaturitzant les seues posicions amb una notable absència de “moderació” que haguera sorprès al seu suposat mentor filosòfic.

     

    Retallar la sanitat mata

     

    En realitat estem davant d’una de les posicions ideològiques que fomenten la privatització que està present al nostre país fa molt temps, almenys des de l’Informe Abril de 1991, una posició “tova” si es compara amb les més “dures” de Lasquetty i companyia, però que a la fi pretenen justificar les mateixes actuacions i per tant és complementària.
    Emparant-se en unes suposades evidències científiques, en alguns casos tan inexistents com les que han assenyalat sobre tendències de despesa sanitària, plantegen solucions inscrites en un paradigma mai demostrat, els suposats avantatges de la introducció d’incentius de mercat, de la competència i de la participació del sector privat (el que eufemísticament s’anomena col.laboració publico-privada) en la provisió dels serveis sanitaris.
    Com sempre, aquests plantejaments s’encobreixen en declaracions genèriques com la recerca d’ “una millora de l’eficiència” que tothom desitja però que hi ha plantejaments, com els privatitzadors, que la pràctica ha demostrat que avancen en sentit oposat. Un biaix ideològic present en tot l’informe.

    L’Informe, per descomptat, conté moltes dades i informació que són d’interès, i que poden ser utilitzats per comprendre el funcionament i els problemes del SNS. 

    En conclusió, estem davant d’un informe amb biaixos metodològics i ideològics bàsics que desnaturalitzen el seu contingut suposadament científic, i que fa afirmacions que la realitat demostra que són totalment errònies.
    La utilitat de l’informe queda així circumscrita als fins de l’entitat finançadora, que és d’agrair, apareix clarament explicitada.
    Estem davant un altre dels treballs pseudocientífics que intenten recuperar el terreny ideològic en què se sustenten les polítiques privatitzadores de la sanitat pública tan desprestigiades per les mobilitzacions socials i professionals.”

    Patraix, València, a 6 d’octubre de 2013.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari