La paella mecànica

Si haguera de cercar una frase que sintetitzara el resultat d’aquestes eleccions al Parlament català, triaria aquesta: DECIDEIXO DECIDIR.

Perquè, mal que li pese a la brunete mediàtica espanyola, els resultats de la jornada electoral celebrada ahir a Catalunya, analitzats fins i tot amb una senzilla calculadora, no enganyen.

La seua basta propaganda triomfalista, difosa al dia d’avui als quatre vents a través de nombroses declaracions i discursos i en grans titulars multimèdia, es desmunta fàcilment només amb realitzar unes simples operacions de càlcul.

    I ara m’explicaré.

    Però, quin és el principal propòsit de la seua propaganda?

La resposta a aquesta pregunta a mi em sembla molt evident: fer creure que el procés sobiranista engegat pel poble de Catalunya (i recalque el de poble de Catalunya, fet que la propaganda espanyolista oculta o tergiversa amb traïdoria i premeditació) ha estat avortat per la pèrdua d’escons soferta per CiU en aquestes eleccions.

    I on rau la falsedat d’aquesta afirmació?

Doncs en el fet que la reivindicació sobiranista al Principat ha estat posada en marxa per la ciutadania, i no per la classe política governant (CiU), sent les seues fites, no les úniques però potser sí les més importants, les multitudinàries manifestacions celebrades del 10-J de 2010 (“Som una nació, nosaltres decidim”) per la sentència contra l’Estatut, la de l’11-S de 2012 a favor de l’estat propi (“Catalunya, nou estat d’Europa), així com les consultes per la independència celebrades en més de la meitat dels municipis del Principat, des d’Arenys de Munt a Barcelona.

Aquesta reivindicació sobiranista no està indissolublement associada a CiU i a la persona d’Artur Mas, com aquests mitjans pretenen fer creure, sinó que és una clara mostra de la transversalitat social d’aquesta reivindicació, que va des de la dreta liberal de CiU fins a l’esquerra marxista de les CUP, en l’ideològic, però que agrupa persones de diferents races, cultures i condició social, com es va poder observar amb claredat en les persones que van assistir a la darrera  Diada de l’11-S.

Aquesta és la realitat, i és la que la propaganda espanyolista, tant la generada a Madrid com a Catalunya a través dels seus partits quintacolumnistes (PSC, PPC i Ciutadans) pretén ocultar i tergiversar.

Calculadora en mà, al meu entendre es poden traure les següents conclusions a la vista del nou repartiment d’escons al Parlament de Catalunya:

-Ciu: 50 escons. Ara sabem a ciència certa quina és la seua aportació neta a la causa sobiranista, sense additius ni colorants federalistes o autonomistes que actualment es trobaven refugiats sota les seues sigles.

-S’ha format una majoria aclaparadora a favor del Dret a decidir (amb diferents estratègies per aconseguir-ho, llegiu PSC): CiU + ERC + PSC + ICV + CUP: 107 escons (79% del Parlament).

-Hi haurà una majoria de forces sobiranistes, amb una clara transversalitat ideològica (des de la dreta liberal de CiU fins a l’esquerra marxista de CUP): CiU + ERC + ICV + CUP: 87 escons (64% del Parlament).

-S’ha evidenciat un ascens important de les forces progressistes (des de postures més o menys socialdemòcrates com les del PSC o ERC, fins a l’esquerra marxista de les CUP): ERC + PSC + ICV + CUP: 57 escons (42% del Parlament).

-Hi ha la possibilitat real de formar un govern sobiranista fort que porte a la independència a Catalunya en aquesta legislatura, i en el qual ERC faça de contrapès a les polítiques neoconservadores de CiU: CiU + ERC: 71 escons (53% del Parlament).

Desde València… Endavant Principatins, i visca la terra //*//

Patraix, València a 26 de novembre de 2012.

Despús-ahir divendres es va complir el 90è. aniversari del naiximent de Joan Fuster, tot coincidint amb que la Societat Coral El Micalet de València ha dedicat la Setmana Cultural del 2012 a la seua figura, amb motiu del 50è. aniversari en aquest cas de la publicació de “Nosaltres, els valencians”, un llibre de lectura fonamental que explica històricament quina és la condició nacional del poble valencià i, alhora, ho fa amb una clara visió i perspectiva de futur i de llibertat.

Les conferències impartides durant aquesta setmana a El Micalet han tingut totes, al meu parer, un extraordinari nivell divulgatiu, i al mateix temps han suscitat oberts debats i reflexions, tant per part de les persones que hem assistit a les xarrades com per part dels conferenciants, entre els quals estaven Jaume Ciurana (Regidor de l’Ajuntament de Barcelona), Josep Guia (Doctor en Matemàtiques i en Filologia, i un dels Fundadors del PSAN), Carme Gregori (Professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València) i Gustau Muñoz (Economista, editor , assagista i traductor).

“«On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això:no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. Certament, aquestes dissipacions intel·lectuals solen ésser un risc intrínsec en qualsevol «home de lletres», i no tinc dret a queixar-me’n. En la mesura en què m’he fet un ofici de la ploma, he hagut de resignar-m’hi.
D’altra banda, estic segur que la meva petita posteritat literària no hi perdrà res. Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar. Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia”

Així comença Nosaltres els valencians…

M’agradaria reproduir en el meu bloc un parell d’articles, escrits per dos escriptors i articulistes valencians ben coneixedors tots dos de la figura intel.lectual de Joan Fuster i de la seua extensa i compromesa obra literària i articulística.

Tots dos articles, publicats al periòdic El País, reflecteixen molt bé, al meu modest entendre, el que ha estat i representat per al poble valencià Joan Fuster i la seua obra, així com l’enorme influència intel.lectual que ha exercit sobre tots nosaltres (els valencians) l’últim mig segle.

“EL PAIS COM A PROBLEMA” (Francesc Calafat, El País 25.4.12)

“Fuster era conscient de ser un escriptor d’una cultura, d’un país, “inexistent”. Vivia a les catacumbes. El règim el tolerava, però no hi comptava. Més aviat la supervivència de la cultura en català era una punxa en el taló. L’escriptor es veia enmig del remolí d’un món ben a prop de l’abisme. També sabia que la soga de Franco no era eterna. Era una illa enmig d’Europa, enmig de la cultura. Per a Fuster —i per a molts— la literatura no era només efusió íntima —que també—, no podia viure en l’aire, li calia una cultura arrelada. Les excitacions que generaven els escriptors dels cinquanta s’esvairien si no es feia res. La deriva tràgica del país exigia una resposta moral, una implicació, perquè un “poble” és una font poderosa d’identitat personal i col·lectiva, i, per tant, per a molts era una càrrega ètica irrenunciable. Calia “la nostra preocupació i la nostra acció”, deia Fuster. Ell mateix urgia rigor, risc i responsabilitat. És a dir, feia falta actuar. Un primer pas era repensar la història i fabricar-se una visió de conjunt per a posar les bases de la nova etapa. Així, Fuster demanava claredat i agafar els assumptes per les ferides: netejar-los de tòpics, mites i prejudicis i auscultar, tot seguit, la història, detectar els problemes i traure’n conclusions a fi de reorganitzar els fonaments del futur i de la cultura. Una cultura que sintonitzarà amb el dial del món.

Un tema clau era revisar la qüestió valenciana i el lligam amb la resta dels territoris que fan servir la mateixa llengua. Calia fer-ho en termes moderns i de rigor. Fuster ho va fer en Nosaltres, els valencians. Els resultats ja els sap el lector. Fracturà la ficció d’un paradís de tòpics que imposava el règim i estimulà una altra imatge del país. Des d’aleshores, historiadors, sociòlegs o economistes s’apuntaren al tren de mirar amb ulls nous la realitat valenciana. Han passat molts anys i les coses han canviat radicalment. I no es tracta ara de combregar amb cada paraula seua. El seu impacte va ser fer preguntes ineludibles i aportar-hi arguments de pes, transcendentals. El que preval de Fuster és la seua actitud, l’obertura mental que exigia. El dilema nostre és: serem capaços de fer els interrogants necessaris i tramar raons rellevants.

Fuster considerava que el paper subaltern que exercia el País Valencià l’abocava a la letargia més absoluta. Superar-la era aspirar a convertir el país en protagonista del present. Per a començar, era inajornable explicar quins eren els “dèficits profunds” que impedien ser un poble normal. Alguns historiadors apunten que la seua concepció n’és feble, perquè es basa només en la llengua i la història. Això no és cert, si més no del tot, perquè precisament si els valencians volien que tingueren valor no els restava altre remei que preservar de la seua identitat i, per aconseguir-ho, havien de cohesionar-se com a grup i tramar projeccions de futur. La cultura valenciana només podria salvar-se si oferia “productes” de qualitat i ambició.

La singularitat dels papers de Fuster és la seua força comunicativa. Presenta els temes per la implicació que poden tenir, per la seua urgència vital o social, davant els quals el lector no pot quedar indiferent. La manera directa d’apel·lar al lector, de dir-li que ell també és responsable del que passa, era novetat per la seua gosadia en la València asfixiada de la postguerra.

 “FUSTER, PAÍS Y POLÍTICA” (Joan F. Mira, El País 21.11.12)

“Som un “país sense política”, va escriure Fuster —i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari deNosaltres, els valencians—, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfetnosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules: “Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys…”. 

La revista d’assaig L’Espill, que precisament va fundar Joan Fuster el 1979, va publicar en el seu número 40 un monogràfic titulat ‘Nosaltres els valencians, mig segle després’. En ell hi participen una vintena d’autors que analitzen l’obra de més transcendència social de Fuster des d’aspectes diversos: el seu rerefons, les valoracions i crítiques de què ha estat objecte, el seu impacte extraordinari en la societat valenciana i més enllà, les transformacions que s’han esdevingut en aquest mig segle i la problemàtica cultural, política i nacional tal com es presenta a hores d’ara, des d’una perspectiva fusteriana i crítica.

Voldria esmentar algunes de les interesants reflexions que fan al voltant de la figura de Joan Fuster i de Nosaltres els valencians:

– ‘La idea de fons era destacar l’existència d’un subjecte col·lectiu, el poble valencià, que havia d’eixir de la subalternitat i la subjecció ideològica per retrobar-se amb la seua història i encarar-se a un futur que s’endevinava’.

– ‘Però amb cinquanta anys de perspectiva podem analitzar també què ha passat entremig, com ha evolucionat la societat valenciana, fins a quin punt ha respost als reptes que plantejava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Quin ha estat, en definitiva, el destí d’un llibre que es proposava sobretot estimular un canvi de fons, que plantejava una esmena a la totalitat en una trajectòria que, si no s’alterava radicalment, menava al desdibuixament i a la despersonalització definitiva dels valencians com a poble.’

-‘Sens dubte el balanç hauria de ser molt matisat. Sota la superfície d’una transició convulsa, d’una època de governs socialistes més aviat mediocre i d’una etapa recent d’hegemonia de la dreta conservadora que ha tingut efectes extremament negatius (el resultat final dels quals encara s’ha de veure), i més enllà de l’estigma conflictiu que arrossega tot allò relacionat amb la revindicació valencianista i l’enllaç amb la catalanitat bàsica, com reclamava Fuster, la realitat és que la societat valenciana s’ha transformat de cap a cap. I que una part consistent i nombrosa d’aquesta societat ha assumit la idea de país que proposava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Més enllà de les impugnacions, de les polèmiques interessades, de l’esforç permanent de desqualificació, de l’animadversió coriàcia de la dreta política, les idees i les propostes bàsiques d’aquest llibre fundacional s’han anat obrint pas, bé que per vies sovint inesperades i a través d’un procés complex i altament contradictori.’

– ‘L’any en què commemorem el mig segle de ‘Nosaltres, els valencians’ marca un punt de màxima tensió, enmig d’una crisi econòmica, social i política de desenllaç incert. El País Valencià haurà de plantejar-se un nou començament, en la configuració del qual les idees fusterianes, filtrades per l’experiència del temps, poden i han de fer, encara, una aportació cabdal. Caldrà, entre altres coses, reflexionar sobre l’entotsolament que afecta avui la dinàmica dels tres països de l’àrea lingüística del català, d’efectes limitadors per a tots tres. Caldrà cercar un punt de trobada, la confluència necessària per a potenciar les possibilitats del conjunt.’

Voldria acabar aquest post amb, per a mi, la més profètica de les frases de Joan Fuster: “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de novembre de 2012.

Destacava així mateix a la seua portada que Mercadona va contractar 6.500 treballadors l’any passat, més que qualsevol altra companyia espanyola, amb unes vendes que es van elevar un 8% i que continuen en ascens.

En el article Juan Roig deia que “Havíem de trobar un model que ens diferenciara dels nostres competidors”. Actualment al voltant del 90% dels treballadors tenen contracte fix a temps complet, enfront d’altres competidors espanyols, en què el 60% de la plantilla treballa a temps parcial.

El diari subratllava, a més, la inversió de la cadena valenciana en els seus empleats i la formació que reben. Mercadona s’ha convertit en un referent a Espanya, encara que portarà un temps què qualsevol altra companyia puga copiar-la. “Mercadona ha invertit en els seus empleats per anys i anys”, deia l’article..

Segons el periòdic, Mercadona també paga salaris superiors a la mitjana i mai ha dut a terme acomiadaments massius. “Si l’empresa realitza determinats objectius de beneficis, quasi tots els empleats rebran un bo de fins a dos mesos de salari”. A canvi, afegeix, Mercadona exigeix ??dedicació dels seus empleats, que de vegades són cridats a ajudar amb altres feines diferents de les que habitualment realitzen.

“Els treballadors són entrenats per mantindre una estreta vigilància sobre les necessitats del client. Quan un comprador s’atura davant un prestatge d’aliments frescos, per exemple, un empleat pot oferir-li ajuda en al voltant de set segons”, indicava la informació.

La campanya per l’eficiència ha ajudat a augmentar les vendes per empleat un 62% des de 2004, i diu que que l’absentisme en Mercadona se situa en l’1%, molt per baix de la mitjana espanyola, amb una rotació anual de personal del 5%.

L’article també apuntava que la major productivitat dels seus treballadors permet a Mercadona mantindre els preus sota control, que s’han reduït un 10% només el 2009.

La seua quota de mercat ha augmentat al 21% en l’actualitat des del 15% que tenia el 2008, i afegeix què ja s’està preparant per a un nou desafiament: explorar la seua expansió fora de l’Estat espanyol, començant per Itàlia.

El març passat es va fer púbic a la premsa que Mercadona havia superat per primera vegada al grup El Corte Inglés per vendes en l’exercici 2011, en què va registrar un volum de negoci de 16,448.000 d’euros, 670 milions per sobre de la facturació del grup de grans magatzems.

Així mateix va elevar les seues vendes (sense IVA) un 7,9%, mentre que la xifra d’El Corte Inglés va baixar un 3,9%. Mercadona ja havia avançat a El Corte Inglés el 2010 per beneficis.

L’any fiscal 2011, El Corte Inglés va guanyar 210,200.000, però per davant estaven els guanys de Mercadona amb 474,200.000 d’euros.

Certament a Juan Roig, un dels membres més influents de l’oligarquia valenciana, li agrada treure pit.

El passat 7 de març d’enguany va presentar a Puçol (l’Horta nord) el balanç de resultats de l’empresa corresponent al 2011.

L’èxit, certament, no admet qüestió des del punt de vista financer: 474 milions d’euros de beneficis (un increment del 19% respecte a l’any anterior). En el seu particular dia de la victòria, un Juan Roig eufòric es va esplaiar al seu gust: “Cada vegada hi ha més basars xinesos perquè tenen la cultura de l’esforç que no tenim a Espanya… Estic completament d’acord amb la reforma laboral, jo hauria anat molt més lluny “, i també afegí aquesta perla: “Cada un dels espanyols ha de preguntar-se què pot fer pel país… o puja la productivitat o baixa el nivell de vida “.

Per les mateixes dates la revista Forbes publicà la llista de multimilionaris de 2012. El president de Mercadona figurava com el valencià més ric, el tercer home més ric de l’Estat espanyol i el número 223 del món, amb un patrimoni que ronda els 4.700 milions de dòlars i que va incrementar en un 62% durant l’últim any… quasi res!

Mercadona compta amb 1.357 supermercats repartits en 46 províncies espanyoles, segons diu la web de l’empresa. Més de 4,5 milions de llars realitzen diàriament la compra a les botigues de Mercadona, on treballen 70.000 persones.

Des dels seus orígens, la companyia de Juan Roig ha pretès vincular-se a la idea de “confiança” cap als seus clients, a partir d’un model de gestió amb dos principis rectors: “Qualitat total” i “Sempre Preus Baixos (SPB)”.

Aquesta “qualitat total” s’estén, teòricament, als “recursos humans”. De fet, “el treballador és el segon objectiu de l’empresa, després del client”, diu la web de Mercadona. Exemple de tot això seria la generalització del contracte indefinit a pràcticament tota la plantilla, el pagament íntegre del sou en cas d’incapacitat laboral, uns salaris que superen la mitjana del sector i la inversió destinada a formar els empleats (450 euros per treballador el 2011).

Fins ací la “Mercadona-tècnia”… l’èxit sembla evident vist des de fora de l’empresa.
Vistes les dades oferides, pocs qüestionarien la idea que Mercadona “tracta molt bé als seus treballadors”.
Pocs negarien, així mateix, la condició de Joan Roig com empresari exemplar i home de negocis fet a si mateix.

No obstant això, la veritat és tossuda i no és or tot el què llueix!

En bastants ocasions han eixit a la llum, sobre tot a la xarxa, declaracions realitzades per alguns dels seus treballadors (alguns encara eren en plantilla, i altres acomiadats per diferents circumstàncies), que han manifestat un punt de vista diguem-ne “alternatiu” al que ofereix Mercadona en el seu màrqueting.

Mercadona concep l’activitat empresarial d’una manera “corporativa” i “paternalista”. I a això s’afegeix una tradicional política antisindical, que impedeix la defensa activa dels drets dels treballadors.

L’organització del treball en els supermercats s’estableix per “mètodes”. Tasques de reposició, cobrament en caixa, neteja d’un passadís, decoració, etc … Tot és mesurable i quantificable en funció dels més de 500 “mètodes” estipulats. Es controlen al detall temps i vendes. Es regula el nombre de productes que els treballadors han de vendre, en la línia de caixa o en les diferents seccions, per això moltes vegades es veu que han de dirigir-se als clients quasi com agents comercials, açò a mi m’ha passat varies voltes.
En cas que no es complisquen els mètodes, el coordinador (una figura central en tot l’engranatge) pot amonestar o sancionar l’empleat. El coordinador és també l’encarregat de sotmetre a pressió (de vegades asfixiant) als treballadors i vetllar perquè es satisfacen els objectius marcats.

Una de les “mesures estel” de Mercadona, i que millor ha venut Juan Roig a l’opinió pública, són les condicions del permís de maternitat, que a la seua empresa s’amplia a cinc mesos (enfront de les 16 setmanes estipulades legalment) amb el sou íntegre. Els problemes arriben, però, quan la treballadora es reincorpora al lloc de treball després del part, si pretén acollir-se a la reducció horària que estableix la legislació laboral.

En aquests casos Mercadona rebutja de manera automàtica la proposta de la emprada (la remet als “horaris de graella”, és a dir, els normals en l’empresa), en comptes de d’intentar un acord. 

Així les coses, si la treballadora necessita realment un horari específic (i acollir-se als drets arreplegats en l’article 37.6 de l’Estatut dels Treballadors), no té més remei que reclamar per la via judicial, amb la pèrdua que això implica en temps i diners a l’espera de la sentència ferma.
En aquests casos “l’empresa no t’acomiadarà, ja que està molt clara la cobertura legal, però sí que et faran la vida impossible en el treball fins que tornes a l’horari que segons ells et correspon, no el que has guanyat en judici”.

“A Mercadona no hi ha absentisme laboral”, ha proclamat ufanós Juan Roig en més d’una ocasió. Però… com ho aconsegueix?
Doncs mitjançant mecanismes de pressió amb què els què es pretén escurçar i reduir al màxim les baixes laborals.
Segons els treballadors consultats, els metges de l’empresa i la mútua que opera amb Mercadona intervenen activament en aquests processos. Així es trasllada a l’opinió pública la idea que els treballadors mai es posen malalts ni pateixen accidents. No és estrany el cas d’empleats que, pel fet de seguir les orientacions del metge de la seguretat social, han rebut un burofax al seu domicili en el qual se’ls informava de l’acomiadament… Així, de passada, s’alliçona als companys de treball sobre els perills de la indisciplina… la doctrina del “pal i la zafanòria”!

Una altra qüestió són les condicions en què es produeix la reincorporació al lloc de treball després d’un període de baixa.
Una empleada va assegurar en un mitjà de comunicació que, després de passar una setmana a casa per una contusió al peu, el coordinador la va reconvertir a la funció de caixera perquè així no hauria de moure’s.
Una altra treballadora de la secció de forn, la funció de la qual consistia en la descàrrega de congelat a -24 º C, es va lesionar i va contreure una hèrnia discal. Després dels dies de repòs prescrits per la mútua (de manera il.legal), va tornar al seu lloc de treball on va patir una recaiguda i, amb això, una altra hèrnia discal una vèrtebra més amunt.
Després d’aquesta recaiguda, el coordinador li va dir: “la culpa és teua. Tens les hèrnies perquè vols, així que el teu lloc ara és la cua de l’INEM “! 

I que passa amb les baixes per malaltia?
Doncs posar-se malalt a Mercadona tampoc és oportú, si l’empleat aspira a cobrar la “prima per objectius”, retribució equivalent a un sou que l’empresa ingressa als treballadors el mes de març, sempre amb dues condicions: primera que s’hagen satisfet els objectius de venda i gestió previstos per l’any en curs, i segona que el treballador supere una entrevista de valoració personal que realitzen els coordinadors dels centres.
A més de que l’entrevista, segons diuen alguns treballadors, “resulta totalment subjectiva”. Si l’empleat es troba de baixa o en repòs prescrit per la mútua, l’empresa el convida a demanar l’alta mèdica voluntària. En cas de no fer-ho, pot suspendre la valoració i, en conseqüència, perdre la “prima per objectius”.

Mercadona es pretén així mateix una empresa “propera” i de “confiança”, però també “familiar”.

I ho és, no només per la presència (molt notable) de la família Roig a la direcció de la companyia, sinó què és familiar també perquè no resulta estrany trobar a diversos membres d’una mateixa família com a empleats. Això fa que, en cas de conflicte entre un treballador i l’empresa (per exemple, exigir qualsevol dels drets recollits en el conveni o en l’Estatut dels Treballadors), no són estranys els casos en els que els familiars propers s’han vist també perjudicats.

Per a l’empresa no té cabuda el conflicte entre capital i treball. Als empleats se’ls adoctrina perquè senten l’empresa com a pròpia.

En aquest context, el dia a dia en el supermercat pot tornar-se difícil.
Així ho va explicar una treballadora. Porta 8 anys treballant a Mercadona: “Aguante tot el que em facen, i això que et pressionen per tot arreu. A la fi convius amb la pressió i les circumstàncies. Hi ha qui es medica per suportar-ho, mentre que altres acaben per acostumar-se. És així, i no hi ha una altra. T’insisteixen molt per a que gestiones la teua feina tal i com si fora la teua pròpia empresa, que t’identifiques al màxim amb Mercadona, em pregunte a més qui fixa els temps de treball, ja que a ningú li dóna temps de complir-los. Moltes vegades has d’entrar a treballar abans del que marca el teu horari. Tampoc pots abandonar el teu lloc de treball per anar al metge especialista, si no canvies el torn amb un company”.

Aquesta treballadora va afegir que el compliment dels objectius és quasi una obligació. “El coordinador actua com un negrer, no es pot tirar cap producte a les escombraries. Abans que caduquen, els treballadors ens veiem forçats a comprar-los, ja què cal complir els objectius”.

A una altra treballadora la van acomiadar mentre estava de vacances, amb 12 anys d’antiguitat a l’empresa.
El motiu? … Baixar el preu del peix (ella era responsable de la secció de peixateria) per evitar llençar-lo al contenidor, “una cosa que encara que formalment no estiga permesa, havíem fet en moltes ocasions i no va passar res”.
Aquesta única falta ocasionà el seu acomiadament. Mai abans havia tingut cap problema a Mercadona, va assegurar. Un cop comiat, l’empresa li va oferir 3.000 euros pels 12 anys de treball.
En el judici, sis ex-companys, fortament coaccionats per l’empresa i alliçonats prèviament pels seus advocats, van testificar contra ella per por de represàlies en el seu lloc de treball (és aquest un fenomen habitual en els judicis per acomiadament contra Mercadona). Finalment el jutge va declarar “procedent” un acomiadament que hui està en fase de recurs. 

Un altre ex treballador va declarar com, després de 10 anys de treball a Mercadona, va ser acomiadat mentre es trobava de baixa per ansietat.
El seu treball era el de repartiment a domicili, quan en una caiguda fortuïta es va trencar el canell. Incorporat abans de termini perquè l’empresa s’estalviara el cost de la baixa, va patir una recaiguda que el va obligar a passar una altra vegada pel quiròfan.
Quan va tornar a la feina, el van traslladar a una altra botiga (a la secció d’alimentació), on el coordinador li feia la vida impossible. Com a resultat de l’assetjament, demanà la baixa per ansietat i el trasllat de botiga. L’empresa va rebutjar la petició i li va plantejar un ultimàtum: “O continues a la botiga o arribem a un acord d’acomiadament”.
A la fi es va arribar a un acord pel qual l’empleat va percebre 45 dies per any treballat.

L’empresa tampoc dóna facilitats per compaginar la feina i els estudis oficials.
Una altra treballadora denunciava en xarxa que “tenint dret a llicència retribuïda per assistir als exàmens finals a la universitat, el meu superior més directe pretenia que molestara a les meues companyes perquè em canviaren el torn de treball, a la qual cosa em vaig negar. Van intentar, cada vegada que tenia un examen, fer creure a la resta dels meus companys que eixirien de la seua jornada laboral més tard per culpa meua. Fins i tot van arribar a dir-me que triara entre treballar o estudiar, ja que les dues coses eren incompatibles”.

A més de “vendre” les condicions laborals a les seues botigues com a ideals, Mercadona insisteix en una altra idea amb força a l’hora de presentar la seua gestió davant l’opinió pública.
Ofereix productes “frescos”, “de qualitat” i “sempre a preus baixos”. Però no s’explica el model de distribució subjacent a aquestes consignes, que per altra banda no és exclusiu de Mercadona, ja que el comparteix amb la resta de les grans companyies distribuïdores.

Segons l’especialista en sobirania alimentària, Esther Vivas, el paradigma actual (en què un grapat de grans empreses controlen més de la meitat dels aliments que es compren a l’Estat espanyol) “promou una agricultura industrial, intensiva i insostenible, en què l’agricultor cada vegada cobra menys pel seu producte i el consumidor paga més. És la gran distribuïdora qui s’enduu la diferència”.

En el seu ‘article “La distribució moderna: la invasió dels supermercats”, Esther Vivas afegeix que la nostra alimentació “es basa en el consum d’aliments cada vegada més llunyans, amb la consegüent contaminació mediambiental, i la pèrdua d’informació sobre l’origen i la manera de producció dels mateixos. A més, s’indueix a l’estandardització i l’uniformització productiva “.

Una mera ullada a les prestatgeries de Mercadona permet assolir productes dels cinc continents, encara que en alguns casos s’arriba a ocultar la seua veritable procedència.

Així, tenim cloïsses (Xile), oli (Tunísia), carbassa (Panamà), cereals (França), gambot ( Argentina), banana (Equador), peix congelat (Àfrica i Amèrica del sud), musclos i cloïsses (Xile, França i el Marroc), llet envasada com espanyola (França i Portugal), coco (Costa d’Ivori), jueva plana (Marroc ) i pinya (Costa Rica), entre d’altres.
L’oli d’oliva Hacendado, de molt baixa qualitat, s’envasa a Sovena, una companyia situada a Portugal. El seu principal accionista és Roberto Centeno, casat amb una filla del senyor Juan Roig. Aquest mateix Roberto Centeno ha comprat milers d’hectàrees d’oliveres al Marroc per a vendre-li l’oli a Mercadona.

El mateix passa amb la xufa de la denominació d’origen de València, amb els torrons de les denominacions d’origen de Xixona i Alacant o amb un producte tan bàsic com l’arròs. No estem parlant de qualsevol producte. Parlem de productes agrícoles estel del País Valencià, del qual Mercadona és originària. Tot producte amb denominació d’origen i que pot “obligar” a pagar més als productors, és eliminat dels prestatges per així permetre l’entrada de productes estrangers més barats.
El cas de la xufa és molt representatiu, ja que Mercadona venia entre el 40 i 50% de tota l’orxata que es ven a l’Estat espanyol, de manera que l’eliminació de la xufa valenciana dels prestatges suposa una perjudici molt gran per als xicotets productors valencians. D’aquesta manera, es porta xufa africana a baix cost, amb una qualitat que no té res a veure amb la de la xufa valenciana… Mercadona apunyala als agricultors valencians, en importar taronges d’Argentina.

Mentrestant, la realitat segueix el seu curs tot i la crisi.
Segons informacions d’El País, el president de Mercadona, Juan Roig, va obtindre una retribució personal de 3,8 milions d’euros el 2011, un 73% més que l’any anterior.
La retribució del Consell d’Administració de la companyia es va incrementar un 50% en el mateix any (de quatre a sis milions d’euros).
D’altra banda, el conjunt d’alts directius va passar de percebre un total de 12 milions d’euros el 2.011, enfront dels 9 milions de l’any anterior (una mitjana de 360.000 euros per directiu)… Per a tots ells la crisi és una paraula què no està en el seu diccionari.

No es pot negar que la “Mercadotècnia” funciona, però les denuncies dels seus abussos laborals i de les seues pràctiques de mercat depredadores no les podran silenciar mai.

Patraix, València, a 22 de novembre de 2012.

Les càrregues policials d’aqueixa jornada a la ciutat de València van deixar sis ferits oficials, diuen què tres d’ells eren policies, però van ser moltes les persones que no apareixen en les estadístiques, sobretot joves, que es van tornar a casa amb grans blaus provocats per cops de porra indiscriminats de la policia.

Entre aquests afectats es troben Clàudia i Miquel, una parella de joves valencians que es va veure acorralada per cinc anti-avalots poc després del migdia a les rodalies de l’Institut Lluís Vives de València, el focus del que va ser la Primavera Valenciana#.

Miquel és mestre d’educació primària, i hui ha de caminar amb crosses: «Té problemes als genolls i els cops de porra que li van pegar els han agreujat», comentava la seua companya.

Tots dos joves van participar a les manifestacions que es van organitzar a la facultat de Geografia i Història al campus de Blasco Ibáñez. «Volíem manifestar-nos contra les retallades i participar en la jornada de vaga, mai pretendre participar en disturbis pel centre de la ciutat o acabar colpejats per la policia», asseguren.

Quan van arribar al centre de València, diuen que «… tot anava bé fins que al carrer Sant Vicent algú va cremar un contenidor i van aplegar diversos furgons de policia. Nosaltres no volíem allò i vam decidir apartar-nos a un carrer lateral i anar-nos a menjar, quan de sobte un dels anti-avalots va començar a córrer cap a nosaltres i la resta li va seguir».

Els joves van començar també a córrer perseguits pels policies, sense saber ben bé els motius de la persecució, i en arribar a un portal es van refugiar intentant evitar la càrrega dels antiavalots. «Ens vam ficar al portal pensant que allò no era per nosaltres, perquè no havíem fet res i ja s’en anàvem a dinar, però van començar a pegar-nos cops de porra a les cames», denuncia Clàudia.
«Ens tenien acorralats i no paraven de cridar ‘aneu-vos d’ací, marxeu d’ací’, però no podíem fer-ho perquè ens estaven pegant». Miquel li cridava a un dels policies que li estava pegant «Ets boig, estàs boig, tu veus el que estàs fent?». Però no va servir de molt i, quan ja s’en anaven cap a la plaça de Sant Agustí, dos últims policies van tornar a carregar contra ells mentre Miquel estava ajupit dolent-se dels forts cops que acabava de rebre al genoll.

Miquel i Claudia van acudir a les Urgències de l’Hospital General, on els van fer el comunicat de lesions amb el que tenen intenció de denunciar la salvatge abresión de què van ser objecte.

La foto del post correspon a les lesions produïdes a les cames de Clàudia.

Policia pública o milícia privada del capital, què tenim?

Patraix (València), a 19 de novembre de 2012.

Durant la mateixa, i en al.lusió a la manifestació celebrada a la ciutat amb motiu de la vaga general del 14N, va apuntar la possibilitat que l’Ajuntament cobre (als seus organitzadors) els serveis de neteja dels carrers que es realitzen després d’una manifestació, per tractar-se d’una “activitat extra.

Qualsevol activitat extra que es faça i no estiga en el pressupost, és un servei extraordinari “, Rita dixit.
Així mateix, assenyalà que “està prohibit pagar (per part de l’Ajuntament) res que no estiga en el pressupost”. 

Declaracions a les que jo, a la senyora alcaldessa de València, li respondria el següent:

“El Fabra més reivindicatiu es va trobar amb el paradigma d’un Rajoy a la gallega. El cap del Consell va exigir el finançament que els valencians veuen any rere any com se’ls escapa de les mans per culpa d’un model injust amb la Comunitat. Rajoy va prendre nota, va dir que estudiaria el tema i va marxar sense concretar quan hi haurà una solució al problema…”

“El Fabra reivindicatiu va emergir en la reunió amb Rajoy. El Consell fa dies venia anunciant que seguirà obstinat en demanar més finançament a Madrid, i el conseller José Manuel Vela va exercir d’avançada la setmana passada a les Corts quan va advertir que el Govern valencià no aguantarà ni un any més sense que arriben els diners que ens corresponen…”

M’imagine l’escena: el Fabra més reivindicatiu es va traure d’un cop la jaqueta davant Rajoy, per a deixar a la vista la seua samarreta vermella de licra cenyida que mostrava la “S” gegant de Superman… Fabra havia aplegat del planeta Kripton amb la missió de salvar el poble valencià!!!

“A les primeres de canvi, Fabra va aprofitar la seua cara a cara amb Rajoy per traslladar que la Comunitat se sent maltractada per Madrid i que necessita més diners. Per això cal canviar l’actual model de finançament, que situa als valencians a la cua en el repartiment de fons per part del Govern central…“.

Crec què la escena seria així: el President Fabra, totalment enfurismat, va agafar pel coll a Mariano Rajoy i, amb una mirada amenaçant, li va exigir que demà mateix canviara el model de financiació que tant perjudica els valencians… De no fer-ho en 24 hores (li va advertir), parlaria amb el seu amic el Padrino de Castelló, Carlos Fabricio, qui li enviara de visita a la Moncloa uns “amics” amb intencions gens amistoses…

“Rajoy va atendre la petició del cap del Consell però no va avançar terminis per solucionar el problema…”.

“El president del Govern, segons fonts del Consell, es va mostrar receptiu a les peticions de Fabra i va assegurar que coneixia els problemes de la Comunitat. Però les respostes de Rajoy van ser en pla genèric, sense terminis, sense dates i sense l’acord ferm que la Comunitat rebrà més diners. El compromís el va canviar per la comprensió…”

M’imagine l’escena: la fúria del president es desunfla per moments… recapacita profundament i reconeix la seua vassallatge a Rajoy. Demana perdó penedit del que havia fet al seu amo de Madrid i, en senyal de submissió i respecte, li besa la mà després de fer-li una genuflexió… Ja accepta qualsevol cosa que li diga Rajoy.

I ara veu el remat de la noticia, el desenllaç lògic a les escenes que havia imaginat: “La xarrada també va donar per parlar d’anècdotes com que Fabra i Rajoy dormen vuit hores, practiquen esport (Rajoy corre i Fabra res) i que hi va haver temps millors…”.

“Des de Presidència van qualificar la reunió amb el president del Govern de “molt positiva”, pels arrests de Fabra de plantejar cara a cara a Rajoy les necessitats de la Comunitat amb el finançament autonòmic com a estendard…” (sic).

Però el remat del remat de la noticia el reserve, com no, per a la nostra batllessa preferida, na Rita Barberà i Noya.

Rita va declarar que la reunió va ser “molt amena i gratificant” (sic), i que varen estar “absolutament relaxats, com a bons i antics companys de partit”.

La seua conclusió va ser: ”Em va causar una magnífica impressió el coneixement absolut de la situació econòmica i financera que té (Rajoy) de la Comunitat Valenciana…”…

I després d’això -afegisc jo-, m’imagine una hilarant escena on Rita s’alçava de la seua cadira tota encesa i plena d’orgull patri (espanyol, és clar) i amb la mà en el cor encetava a cantar, amb llàgrimes als ulls, la seua cançoneta preferida: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya….”.

I finalment la meua reflexió final a aquesta hilarant crònica:
Senyor M.H. President de la Generalitat Valenciana: deixe ja de demanar almoina i de mostrar una vergonyant relació de vassallatge amb aqueixa sangonera què és l’Espanya jacobina i espoliadora. Defenga amb fermesa la dignitat i els interessos del poble valencià, i no s’agenolle vosté més davant dels nostres botxins… a què està vosté esperant per a donar-li un cop de porta als nassos a Rajoy i a Espanya?

Patraix, València, a 15 de novembre de 2012

El model actual d’Estat-Nació ha quedat absorbit i devorat pels ens supranacionals que regeixen el món actual, un poder a l’ombra que escapa a qualsevol control democràtic.

Podem parlar així d’una post-democràcia i es reclama per a ella una nova filosofia, unes noves regles.
Jo no crec que calga una nova filosofia, perquè no crec que la democràcia tradicional, tot i les seues nombroses limitacions (que en són moltes), haja quedat obsoleta o inservible.

És molt més senzill que tot això. Simplement ha estat traïda.
I amb ella hem estat els ciutadans així mateix traïts i enganyats.

Perquè el que realment s’ha fet és mantindre un simulacre de democràcia, mentre aquesta era grollerament violada en l’àmbit supranacional.

Deia Rousseau que no hi ha submissió tan perfecta com la que conserva l’aparença de llibertat, perquè es captiva la voluntat mateixa.

Els europeus hem estat captivats, enganyats i traïts pels ideòlegs de l’Europa dels mercaders, aquesta mateixa que en algun moment vam creure ingènuament que era l’Europa dels ciutadans, fins que va aplegar la crisi econòmica provocada per la seua egoisme i la seua ambició insaciables, i aleshores van caure les màscares que ocultaven els seus veritables rostres de depredadors.

Governen directament a Itàlia i a Grècia, i indirectament a la resta dels països europeus, ja que se senten plenament segurs que els ciutadans hem perdut la nostra consciència crítica, i que la nostra voluntat està captiva per tants anys de pantomima democràtica.

La nostra democràcia està tan buida, que si poguérem traure el cap a ella i cridar, només sentiríem un ressò d’impotència, de terror i d’angoixa.

No cal una nova filosofia. No calen conceptes nous perquè aquests monstres supranacionals seguisquen justificant el frau i l’atracament. Només cal que ens tornen el que ens han furtat.

La pervivència i el respecte cap als principis de la democràcia han de ser als polítics que haurien de representar el poble que els ha elegit.
Però si aquests no ho fan, la defensa dels mateixos ha de tornar a les mans del poble. Aquest fet, en la filosofia de la democràcia tradicional, es diu reserva d’autoritat o principi de resistència. Encara que són dos conceptes diferents, viatgen sempre junts, perquè el primer podria portar inevitablement al segon.

El filòsof alemany Johann B. Erhard va escriure a finals del segle XVIII el següent: “No és fàcil que el poble es rebel.le sense tindre raó, ja què com a poble no es pot rebel.lar si abans no estan tots d’acord, i aquest comú acord només és possible mitjançant una clara comprensió de la necessitat de la revolució… Es pot afirmar del govern que ell va ser el culpable de tota revolució, ja que no es va adaptar a l’emancipació o no va respectar els drets humans en el nivell que li corresponia al poble “.

Que prenguen nota els governants actuals …

Patraix, València (L’Horta), a 14 de novembre de 2012.

I deia Domitila Barrios, minera boliviana, una de les cinc dones que, amb la seua vaga de fam, va provocar el 1978 la solidaritat de tots i la caiguda de la dictadura boliviana: “No siguem babaus… juntem-se. Nosaltres, allà a Bolívia, ens ajuntem. Encara que siga per a barallar-nos, ens ajuntem. Perquè, dic jo, ¿hi ha dents si no s’ajunten a la boca? ¿Existeixen els dits si no s’ajunten a les mans?”….

Vivim moments de radicals contradiccions, aquells en els què Marx exigeix ??lluitar per la llibertat i la igualtat entre els homes, moments en els què la progressia de saló segueix a la babau dreta i, juntes, parlen de simples problemes conjunturals.
Intenten ocultar-nos que podem estar vivint el preludi de profunds canvis estructurals i, tots ells fidels còmplices dels terroristes neoliberals que van causar la crisi, pretenen reconstruir el món a la seua imatge i conveniència.

En temps d’abús i d’injustícia com els que vivim, la vaga és un dret davant de l’atropellament, n’és un arma irrenunciable que va nàixer de l’anarquisme i d’un Marx sense “ismes”… Caldria tornar a aquells temps, per a assabentar-nos que la vaga, arma poderosa i temuda pels poderosos, és incontrolable, n’és germen d’insurrecció algunes voltes, que provoca temors fins i tot en Engels. 

Com va dir Rosa Luxemburg poc abans de ser assassinada, les vagues importants han de ser polítiques i buscar canvis estructurals.

És cert que els sindicats majoritaris són avui en dia part de l’aparell de l’Estat, però de segur naixeran noves lluites, i una a una, en fàbriques, barris, pobles, ciutats, escoles… es crearan noves estructures al seu voltant… És l’esperança.

Com va dir Walter Benjamin, filòsof marxista alemà, “la lluita de classes és la lluita per les coses tosques i materials, sense les quals no hi han coses fines i espirituals.

Convé ara també recordar al Mao que deia que una espurna és capaç d’incendiar un prat, i saber que la Vaga General, conquesta i arma obrera, no és un joc com avui sembla, i que, a falta d’una altra cosa i malgrat els que la convoquen, cal recolzar-la… i veure que passa.

El número dos del PP valencià, Serafín Castellano, s’ha congratulat que Ximo Puig «encara que siga per pura demagògia, es sume al carro del PP en la defensa dels interessos dels valencians (sic)».

La meua reflexió, després de conèixer aquestes reaccions polítiques, és moderadament positiva en poder donar, per fi, la benvinguda (i en una certa comunió entre ells) als dos principals partits espanyolistes al País Valencià.
La benvinguda al carro que tira en defensa dels interessos econòmics i socials del valencians.

Perquè això és el què ens cal als valencians, unió, sinèrgia i transversalitat (cadascun des de la seua ideologia) en la ferma reivindicació dels nostres interessos.

El proper dimarts 13 de novembre Mariano Rajoy visitarà València…
Qualsevol diria que, vistes aquestes fermes declaracions, el govern valencià posaria com a primer punt de l’agenda el tema del finançament del nostre País … Però sembla no estar gens clar… El nostre poregós i subordinat vicepresident del Consell ja ha dit què el President del govern “coneix les nostres necessitats…”, i no ha volgut pronunciar-se sobre si li plantejaran aquesta reivindicació… «La coneix de boca del Govern valencià i sap el que necessita el Consell i la Comunitat» va dir, en el què sembla pronosticar una nova baixada de pantalons en tota regla!

Per què el què els valencians volem són polítics lluitadors, reivindicatius, defensors dels nostres drets i interessos, i que planten cara als polítics de Madrid, els quals tots sabem que només defenen els interessos de l’oligarquia nacionalista castellano-espanyola…

No volem polítics-ninots poregosos, dels què s’agenollen en escoltar el primer “no” dels espanyols.

I volem la clau de la nostra vidriola, senyor vicepresident!
I volem els diners valencians a casa nostra, senyor vicepresident!

Patraix, València (L’Horta), a 11 de novembre de 2012. 

El passat 20 de setembre el PP d’Algemesí va aprovar en un plé municipal la retirada del títol honorífic a Franco, així com el canvi de nom de la principal avinguda de la ciutat, del actual de País Valencià pel de Comunitat Valenciana.

Un cop més, el PP valencià feia gala de la seua interessada i irracional catalanofòbia visceral, airejant novament una polèmica ja inexistent per superada, amb la finalitat d’intentar pescar en aigua tèrbola alguns vots i suports de l’electorat més radicalment blaver i, per tant, antivalencià.

La seua irracionalitat va arribar al punt de voler justificar i posar al mateix sac els dos acords, és a dir, acceptar la retirada del títol d’alcalde honorífic a Franco (després de 37 anys de mort!), a canvi de retirar també el nom de País Valencià a l’avinguda, com si una cosa tinguera alguna cosa a veure amb l’altra …
Però sí, sembla que per al PP d’Algemesí amb els dos acords aprovats amb el democràtic sistema del “yo me lo guiso, yo me lo como” es donava solució a dues “il.legalitats” existents, ja que per a ells igualment d’il.legal era mantindre a Franco com a batlle honorari què deixar amb el nom de “País Valencià” l’avinguda de la ciutat (sic)…

Potser no siga massa coneguda la història que va portar al fet de què a l’Estatut d’Autonomia valencià s’imposara una denominació territorial completament nova, aliena i sense cap legitimitat històrica, com és el de “Comunitat Valenciana” …

Perquè s’hi arribà a aquesta denominació anti-natura?

L’abril de 1978, el Consell Preautonòmic del País Valencià de Josep Lluís Albinyana, va adoptar la històrica senyera del Regne de València, la de les quatre barres dels reis d’Aragó, amb l’escut del rei Pere el Cerimoniós al bell mig, com a Senyera oficial del País Valencià, i és va hissar al costat de l’espanyola a l’Ajuntament de València.
Era el moment de negociar la redacció de l’Estatut d’Autonomia i la dreta va arribar-hi defensant la senyera blava de la ciutat de València com a bandera de tot el territori i el nom de Regne de València per al nostre País. L’esquerra defensava la senyera històrica dels valencians, la de les quatre barres roges sobre fons daurat, i el nom emprat fins aquell moment de País Valencià. 

A Benicàssim, els redactors de l’Estatut del PSPV i de l’UCD, els partits majoritaris aleshores, varen acordar finalment una solució de compromís: adoptar una bandera amb la franja blava al pal, però amb l’escut del rei Pere el Cerimoniós al mig (tal i com volia la dreta), i el nom de País Valencià (tal i com volia l’esquerra).
Tot estava a punt per al consens, però en arribar el text a Madrid un personatge nefast amb comandament en plaça, un tal Fernando Abril Martorell, va vetar la denominació de “País” (“pels seus ous”) i van començar els problemes.

A la fí és va aprovar oficialment l’Estatut valencià amb la senyera blava de la ciutat de València com la senyera oficial del territori, i respecte al nom del territori un altre gerifalte de l’UCD valenciana, Emilio Attard, va suggerir a última hora, potser en un moment de trance o d’inspiració divina, el nom de “Comunitat Valenciana “…

El propi Emilio Attard va reconèixer poc abans de morir a la revista “El Temps” que «aqueixa imbecil.litat de Comunitat Valenciana me la vaig inventar jo ….»!

És a dir, què el nom de Comunitat Valenciana és qüestió d’imbècils, i què amb aquesta absurda i imposada denominació, ens han reduït a tots els valencians i al nostre territori a la categoria d’una “Comunitat d’imbècils”… ni més ni menys!

Per altra banda, el fet de què el PP qualificara d’il.legal el nom de “País Valencià”, demostra una volta més el seu estil mentider i manipulador de la realitat històrica valenciana.

Aprofitant aquest post, m’agradaria esmentar els arrels històrics que te aquesta denominació, la qual és per a moltíssims valencians el vertader nom del nostre territori actual: País Valencià.
Una denominació històricament acreditada què, malgrat el PP i tota la seua falsimedia, te plena vigència fins i tot legal com a denominació actual de nostre territori.

De fet, la primera vegada en què és troba documentat aquest mot és al any 1699, per part del frare en Agustí Bella, a la seua obra literària “Vida de fra Agustín Antonio Pascual”, on afirmava que: “... no li tenia el Senyor destinat per Apòstol de les Índies, sinó del nostre País Valencià…“.

Sanchis Guarner va traure a la llum un altre document de tipus satíric de l’any 1767, que portava el següent original títol: “Carta no vista, lletra uberta, combit cheneral i particular, que fa Quelo el Roig d’Albal, net de la tia Rafela, a tota la Cort de Madrit, per a que vinga a veurer o mirar la gran Festa Centenar de la Verche Amparadora, ulatant el lluit que estarà el País Valencià “…

A principis del segle XX, les Joventuts valencianistes publiquen al any 1906 un mapa comarcal al.ludint al “País Valencià” .

Durant la dècada dels anys 1930, nombroses publicacions acadèmiques, culturals i polítiques, especialment els “Quaderns d’orientació Valencianista” de l’editorial Estel, utilitzen aquesta denominació amb normalitat.
De fet, durant tota la II República, va tindre un ús oficial, per exemple per part del Consell Provincial de València (actual Diputació Provincial).

Així mateix, en tots els diferents esborranys d’Estatuts d’Autononía, el de la CNT el 1936, els d’Esquerra Valenciana i el d’Unió Republicana Nacional, tots dos el 1937, es denomina el nostre territori com a “País Valencià “.

I el nostre “estatutet” actual esmenta en el seu Preàmbul que “La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l’etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret- Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta“.

Queda així clar, doncs, que la denominació de “País Valencià” està històricament acreditada, així com la seua plena vigència i validesa actual a través de l’actual Estatut d’Autonomia.

Per a mi Regne i País són dues denominacions històriques vàlides per a anomenar al territori que va des de la Sènia al Segura.

Però per a mi solament País Valencià representa la vertadera sinergia que es pot obtindre de tots els sectors de la societat valenciana que lluitem dia a dia per a aconseguir tindre algun dia un territori social i culturalment avançat, pròsper i progressista, i, perquè no, algun dia (esperem que més aviat que tard) amo i senyor del seu propi destí i no sotmès als dictats d’interessos completament aliens als nostres, com passa ara.

I per suposat, molt millor que viure en una Comunitat d’imbècils…

Patraix, València (L’Horta), a 10 de novembre de 2012 .

Perquè la història de la reivindicació d’una via d’ample internacional que connecte València amb Europa a través de Catalunya té ja un llarg recorregut, durant el qual les aspiracions valencianes han estat sistemàticament frustrades per part dels diferents governs espanyols.
Bé podríem dir que estem visionant, sense solució de continuïtat, l’afamada pel.lícula de la “Història interminable”, i que efectivament la història del Corredor mediterrani és interminable i ben bé podria haver estat el protagonista principal d’aquesta pel.lícula.

L’excel.lent treball del Doctor en Geografia de la Universitat de València Josep Vicent Boira “La Commonwealth catalanovalenciana”, que he acabat de llegir fa uns dies, assenyala que la primera reivindicació valenciana al respecte es va produir ni més ni menys allà cap a l’any 1918, i fou un aleshores jove Ignasi Villalonga qui va publicar al diari “La Correspondència” de València un article en el qual defensava un disseny no radial de les comunicacions a l’Estat espanyol, i donava suport als plans de ferrocarrils transversals que reivindicava el llavors Ministre de Foment del Govern de Maura, Francesc Cambó.

Uns anys després va ser el líder de la Dreta Regional Valenciana, Lluís Lucía, el que en el seu llibre “En aquestes hores de transició”, escrivia l’any 1.929: “València queda sempre a la perifèria: la mata la  disposició  radial dels ferrocarrils espanyols… La línia València-Portbou, per ser senzilla, impedeix el ràpid transport de la nostra fruita a la frontera, i per ser d’ample nacional, produeix, d’una banda, els horrorosos i continus taponaments de Cerbère, i de altra l’extraordinari i supèrflua despesa del transbord de tan gegant quantitat de mercaderia… Aquest problema podria ser evitat portant a València la xarxa d’ample internacional “.

L’any següent, el 1930, el Centre d’Estudis Econòmics Valencians va iniciar un expedient que titulava “Via Internacional València-Barcelona-França”, amb intencions clarament reivindicatives davant del govern espanyol.

En els anys 1932 i 1933 es van donar diverses conferències arreu del territori valencià per part de destacades personalitats del nostre món econòmic, com eren Romà Perpinyà Grau (reusenc establert a València), Carles Sarthou Francesc i Josep Bellver Mustieles, en totes les quals s’assenyalava la necessitat de trencar l’esquema radial centre-perifèria de les comunicacions ferroviàries espanyoles  i de dotar a València de via d’ample internacional fins a la frontera catalana dels Pirineus.

El franquisme tampoc va suposar un obstacle en les reivindicacions valencianes del Corredor mediterrani. Així el diari conservador, i com tots sabem portaveu de la burgesia espanyolista valenciana ,”Las Provincias”, publicava en un article el 12 d’octubre de 1957: “La línia vital del sistema ferroviari valencià és la de València a Barcelona, que posa en relació les dues regions més importants d’Espanya per volum econòmic, industrial i agrícola, a més d’unir a quatre capitals de província i ser el camí natural per a les nostres comunicacions amb la xarxa ferroviària espanyola. I aquesta línia en el seu trajecte de València a Tarragona no arriba a la capacitat de trànsit suficient per atendre totes les necessitats de les regions a les que serveix “… em sap greu dir-ho, pel reaccionari i antivalencià que és aquest periòdic, però he de reconèixer què… quanta raó desbordava el seu article!

Si comparem tot el argumentari exposat en aquestes reivindicacions al llarg de quasi un segle d’història, amb el què diuen actualment nombrosos intel.lectuals valencians, els nostres polítics i alguns personatges dels nostres lobbies empresarials i econòmics (com hem vist al principi del post), veurem que el contingut dels seus arguments i el tó de les seues reivindicacions NO ES DIFERENCIEN EN RES amb les d’avui… com tampoc ES DIFERENCIEN EN RES les constants negatives, els menyspreus i els entrebancs de tota mena interposats pels diferents governs centrals espanyols davant aquesta històrica reivindicació valenciana i de tots els territoris que conformem l’arc mediterrani ibèric…

“The NeverEnding Story”… fins a quan haurem de seguir aguantant aquesta històrica humiliació que ens està infligint Espanya, i que suposa un atac frontal als nostres interessos econòmics i al nostre desenvolupament social???

Patraix, València (L’Horta), a 10 de Novembre de 2012.

Aquesta setmana que termina s’han celebrat a la ciutat de València la 26º edició dels Premis Jaime I.

Aquest premis van ser creats el 1989 per afavorir l’acostament entre les entitats científiques i les empresarials, amb l’objectiu de fomentar la investigació i el desenvolupament científic a l’Estat espanyol.

Els premis, que es concedeixen en diferents disciplines científiques, són atorgats per la Fundació Premis Rei Jaime I, constituïda per la Generalitat Valenciana i la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats.

Cal esmentar que el jurat dels premis està format, ni menys ni més, per 22 Premis Nobel de diferents anys tots ells de les disciplines de medicina, física i química.

Per cert, el nom dels premis és “Jaime I”, i no Jaume I, perquè com tothom sap la ciutat natal de Jaume I, Montpeller, sembla ser que era un enclavament secret de la Corona castellana a França, on es parlava secretament el castellà. Per tant Jaume I era realment Jaime I, el qual sembla que parlava “en la intimitat” el castellà, i no el català, con l’Aznar…

Molta gent i jo mateix, que treballe d’enginyer en un sector de gran inversió en R+D+i (Recerca+Desenvolupament+innovació) com és el de l’automoció, tenim molt clara la idea de què la ciència pot ajudar-nos a trobar respostes a molts dels problemes urgents als quals ens enfrontem: noves formes d’aprofitar l’energia, noves formes de producció i nous productes, nous marcs per entendre com funcionen les societats i com podríem millorar la seua organització.

La transformació de tot aquest cabal de coneixement en la innovació de nous productes, serveis i indústries, és l’única manera de dotar-nos d’un avantatge competitiu en el canviant panorama mundial, i assegurar a llarg termini la prosperitat futura de la nostra societat.

Economistes i científics defensen que “cal apostar per la inversió en R+D+i”… aquest missatge ha estat una constant en les declaracions dels científics i dels Premis Nobels del jurat dels Jaime I, els quals també han expressat la seua “preocupació pel suport a la ciència, especialment a l’espanyola. També han defensat “la importància de la formació per al desenvolupament econòmic i el benestar social, que necessita promoure la ciència i el sacrifici personal. La negligència ha estat una de les arrels de la crisi econòmica actual”, han dit en una declaració pública.

Be, tots sabem a través dels mitjans de comunicació del nul interès que ha tingut en els últimes anys el Consell en defendre la recerca i la despesa en R+D+i al País Valencià.

Tots recordem com fa ara un any es va produir un ERE al Centre d’Investigació Príncep Felip, que va suposar l’acomiadament de quasi 100 investigadors i el tancament de 14 línies d’investigació biomèdica, algunes d’elles reconegudes com de les millors de tota l’investigació europea, mentre que alhora el senyor Ecclestone s’enbutxacava 20 milions en concepte de cànon per la cursa de F1 a València d’aqueixa temporada, i la Generalitat  comprava l’empresa Valmor i el seu deute de 30 milions d’euros…

Molts dels investigadors del Centre Príncep Felip van denunciar nombroses irregularitats en la gestió dels diners públics del Centre: compres milionàries de gàbies que mai s’havien utilitzat, construcció de sales estèrils per 1,5 milions i que mai s’havien estrenat, contractació d’un programa informàtic per valor de 227.300 euros que no ha valgut per a res, …

I com es quantifica la despesa de la Generalitat Valenciana en R+D+i?.

Doncs, l’últim informe de l’INE (de 2010) va situar al País Valencià, recordem, un dels territoris de l’Estat amb més indústria i més capacitat exportadora, en la “capdavantera” posició del novè lloc en despesa en R+D+i en relació amb el seu PIB, empatat amb la gran potència industrial i exportadora que és Castella i Lleó! Per baix solament quedaven regions amb molt escàs o nul pes industrial…
I si es pren com a referència la despesa en R+D+i en funció de la població, el País Valencià baixava diversos esglaons més, fins a situar-nos en el furgó de cua a nivell estatal.

Doncs bé, fetes aquestes reflexions i aportades aquestes dades, anem a veure el que va dir en el seu discurs el nostre Molt Honorable i agenollat President de la Generalitat Valenciana.

Alberto Fabra va insistir en la necessitat d’orientar la investigació valenciana a “la productivitat i els resultats” donada la situació de crisi, “que ens servisca per assolir el nostre objectiu: garantir el benestar dels ciutadans i el benefici de les empreses “.
Fabra va dedicar també diversos passatges a exalçar l’esforç del Govern autonòmic per “consolidar un fort sistema de recerca i desenvolupament” (sic)… “Les noves generacions estan aprenent a desenvolupar totes les seues potencialitats dins el millor sistema de formació que s’ha posat al seu abast”, va dir, després de destacar que la Generalitat havia multiplicat per cinc els recursos destinats a R+D+i (sic)….
I dit això, es va quedar com un rellotge, sense que la cara se li caiguera a terra de pura vergonya!!!

El discurs i el seu to va generar estupor fins i tot en molts dels científics que estaven allà reunits, tots sabedors de com ha anat la investigació valenciana en els últims anys…..

No diga Generalitat Valenciana… diga Barbaritat Valenciana!

Patraix, València (L’Horta), a 4 de novembre de 2012.