La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

60 anys de la primera ascensió a l’Everest. La Senyera també ha onejat al seu cim.

1
Publicat el 30 de maig de 2013

Com aficionat a la pràctica del muntanyisme i a la lectura de literatura sobre la història del himayalismo, ahir vaig tindre present aquesta commemoració del 60è. aniversari d’aquesta fita en la que aleshores es va convertir la primera arribada de l’ésser humà a la muntanya més alta del món.

El neozelandès Ed Hillary, al costat del xerpa Tenzing Norgay, van coronar per primera volta el cim de la muntanya de l’Everest. Aquests dos integrants d’una expedició britànica varen albirar durant uns 15 minuts l’horitzó des dels increïbles 8.848 metres d’altura a la qual es troba el cim d’aquesta muntanya.

Des de llavors prop de 6.200 muntanyencs han trepitjat aquest cim (i 230 se n’han deixat la vida en l’intent), entre ells diversos alpinistes del nostre país.

Aprofitant l’efemèride, volia fer hui una breu ressenya als nostres pioners en fer onejar la Senyera en el punt més alt del planeta.

La primera Senyera que va onejar al cim de l’Everest ho va fer el 29 d’agost de 1985, quan l’expedició dirigida per Conrad Blanch, amb tretze muntanyencs del Principat i cinc xerpes nepalesos, mamprengueren l’ascens a l’Everest per l’aresta nord-est, la primera vegada que ho feia una expedició occidental.

 


Conrad Blanch, juntament amb els alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, van ser els tres alpinistes que van fer cim.

 

 

La majoria dels integrants d’aquella històrica expedició havien conviscut abans durant quasi quatre anys, ja que abans de fer el cim el 1985 ja ho havien intentat, sense èxit, el 1982 i 1983.

Sis anys després li va tocar a una expedició valenciana ser la primera del País Valencià a trepitjar el cim més alt del món.
Va ser el 6 d’octubre del 1991 quan Rafa Vidaurre, a qui tinc el gust de conèixer personalment, i Coque Pérez, van trepitjar el cim de l’Everest i van fer onejar la Senyera amb el blau a quasi 9000 mts. d’alçada.
L’expedició també la formaven Juan Carlos Gómez (cap de l’expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García. “Som els que marquem el gol d’un equip que érem els sis. A vegades pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l’aventura, amb l’única diferència que vam ser nosaltres els que vam aconseguir a objectiu», comentava Rafa Vidaurre.

 

Van pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing en l’aniversari que se celebra avui. 

L’aportació econòmica de la Generalitat Valenciana, que llavors presidia Joan Lerma, va ser fonamental per poder realitzar l’expedició: 25 milions de pessetes dels d’aleshores. 

Vint i un anys després, el 18 de maig de 2006, la expedició “Mallorca a dalt de tot ‘va posar al cim de l’Everest als primers balears, i amb ells la Senyera amb el morat. Van ser Juan Antonio Olivieri “Oli ‘, Tolo Calafat y un xerpa els què varen trepitjar el cim. 

 

La primera estelada al punt més alt de la Terra va arribar dos anys desprès, al setembre de 2008, de la mà dels alpinistes Xavi Arias i Xavi Aymar, de l’expedició “Club excursionista de Gràcia-Barcelona al sostre del món” i dins la campanya “100cumbres-100anys “, que va portar l’estelada a cent cims del Principat i de tot el món.

 

La Comissió del Centenari de la Senyera Estelada i la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes van ser les entitats impulsores d’aquest projecte, i el seu objectiu era el de situar en el punt més alt de cent muntanyes la estelada i les inscripcions “100 anys d’estelada 1908-2008” ‘i “Volem Seleccions Catalanes”, juntament amb el logotip de la Plataforma Proseleccions.

Així doncs, hem vist com la nostra senyera, fins i tot amb les diferents versions “territorials” estatutàries actuals, també han onejat amb les de la resta de les nacions del món que han pogut ficar els seus alpinistes al sostre del món.

Patraix, València, a 30 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Neollengua: el nou idioma d’arrels orwelians utilitzat pel PP valencià.

0
Publicat el 26 de maig de 2013

Dijous passat el periodista valencià Antoni Rubio publicà al diari digital “La Veu del País Valencià” un excel.lent article en què qualificava de “paradigmes del doblepensar” als mitjans de comunicació oficialistes de l’Estat espanyol.

Aquesta afirmació es basava en el tractament desigual que aquests mitjans apliquen a l’hora de qualificar determinats fets o actuacions, com per exemple els referents a la memòria històrica, per als que retirar una estàtua de Franco o col.locar una placa per a recordar els afusellats republicans o condemnar el franquisme és remoure el passat i enfrontar als espanyols, però homenatjar la División Azul, gastar-se 280.000 euros en endreçar la tomba de Franco o subvencionar la Fundació Francisco Franco és, en canvi, una cosa ben normal.

Antoni Rubio comparava aquests fets amb la situació què imaginava George Orwell en la seua famosa novel.la 1984, en la què l’autor britànic va imaginar la neollengua, un nou idioma desenvolupat a partir de l’anglès amb la fi de controlar i minimitzar el pensament dels ciutadans, un disseny de llengua pensat en el context d’un règim autoritari a l’estil del segle XX.
Rubio assenyalava en el seu article que un dels conceptes més treballats, esfereïdors i laberíntics de la neollengua és el doblepensar, què consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora. Un argument irrebatible per contradictori i alhora eficaç per a convèncer de quasevol cosa.

Dit tot això, m’atreviria a dir que dijous passat vam assistir a les Corts Valencianes a una posada en escena d’aquest tipus de comunicació orweliana per part dels parlamentaris del PPCV, amb motiu de la presentació d’una moció d’Esquerra Unida que plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

Tot seguit passe a explicar el per què del meu raonament.

Des de l’arribada d’Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat fa ara tot just un any, substituint al dimitit i ben vestit Francisco Camps, el to del discurs de Fabra i d’alguns membres del seu govern ha anat “in crescendo” en el sentit de reclamar un major finançament per a la que ells anomenen la “Comunitat”,  i per a mi el País Valencià.

Així podem veure com el passat mes de novembre, el llavors Conseller d’Hisenda i Administració Pública José Manuel Vela va declarar al Consell que no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», que va qualificar d’intolerable i injust.
Aquestes paraules van ser recolzades al dia següent pel Vicepresident del Consell, José Ciscar, qui va dir que l’objectiu és «que la situació és resolga com més aviat millor. És veritat que el Ministeri d’Hisenda ja està treballant en un nou model de finançament, però el Govern valencià va insistir en que si pot estar el 2013, que no siga el 2014».

En febrer d’enguany va ser el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, aqueix mateix home que feia cara de circumstàncies i silenci per resposta enfront de les insistents preguntes de Jordi Évole davant les càmeres de La Sexta per l’accident del Metro a València, qui en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània a València, va demanar a l’Estat la condonació del 11.000 milions d’euros del deute històric i un canvi del model de finançament que perjudicava als valencians.

Doncs bé, tan sol un dia abans que Juan Cotino fera aquestes declaracions, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Doncs bé, tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van mostrar fer gala d’un perfecte coneixement del llenguatge orwelià quan van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i dels d’UPyD.

Així doncs, una proposta que reflectia fidelment les reivindicacions realitzades públicament pels membres de la cúpula del PP valencià, havia estat rebutjada pels propis diputats del PP valencians al Parlament espanyol. Recordeu quina era  la funció de la neollengua?: el doblepensar, defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora… el parlamentaris valencians del PP l’havien interpretat a la perfecció!

Davant d’aquest insòlit fet no hi van haver declaracions ni cap reacció per part del PPCV. Amb el que havia passat van demostrar un perfecte coneixement i utilització de l’idioma de la neollengua quan millor els ve, o quan més els interessa.

Ara peguem un xicotet salt en el temps i ens situem en aquest mes de maig, quan el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, va assistir a una jornada organitzada pel Col.legi d’Economistes de València.
En ella el número dos del ministre Montoro va dir que el nou sistema de finançament autonòmic no estaria fins a mitjans de 2015, i va posar en dubte la possibilitat que les comunitats autònomes puguen acollir-se a un sostre de dèficit a la carta.

Aquestes declaracions suposaven una punyalada per l’esquena per al govern valencià, ja que tiraven per terra precisament les dues principals reivindicacions que el mateix president Fabra havia vingut realitzant repetidament en els últims mesos.

La reacció del propi President es va produir passades tan sols 24 hores de les declaracions de Beteta.

Fabra va tornar a declarar que el nou sistema de finançament autonòmic hauria d’estar llest l’u de gener de 2014, alhora que insistia que si el País Valencià haguera rebut el mateix que altres autonomies, com Extremadura o Cantàbria, hauria complert l’objectiu marcat, fins i tot amb superàvit, i no hauria arribat a una desviació del 3,5% perquè el finançament actual «no cobreix ni el 85% de les despeses de Sanitat ni Educació», tot i que som «de les més eficients».

Aquestes paraules van ser rematades al dia següent pel vicepresident José Ciscar, quan va declarar que el president valencià seria “completament inflexible” perquè el nou sistema de finançament autonòmic es revise “immediatament, com més aviat millor”, i que aquesta exigència l’anaven a defensar “en tots els fòrums on s’haja de plantejar, com en el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera”.
Així mateix declarava respecte al repartiment del dèficit que “el més just” és que s’efectuï “de manera asimètrica, no lineal. No admetem el debat entre comunitats complidores i incomplidores perquè tots no estem en igualtat de condicions. El que algunes comunitats demanen és que la línia de eixida siga la mateixa per a totes, però les comunitats que corren pel carril exterior, les que tenen menys finançament, han de fer més metres per obtindre el mateix resultat “, per acabar dient que” aquesta situació d’injustícia no pot continuar i és un assumpte capital per a la Comunitat Valenciana i altres comunitats, i s’ha de resoldre”.

Les declaracions del govern valencià mostraven el seu total desacord amb les realitzades per Antonio Beteta, alhora que confirmaven que el canvi immediat del model de finançament i la necessitat de comptar amb un dèficit asimètric per a les CCAA continuaven sent les dues principals reivindicacions financeres valencianes cap al govern de Madrid.

Doncs bé, aquest passat dijous 23 de maig, EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

La moció era recolzada pel PSPV i Compromís, què també plantejava que es feren públiques en quinze dies les conclusions de la comissió d’experts de Les Corts sobre el nou model de finançament, i que a partir d’aquest document es plantejara en un mes una proposta de reforma del model consensuada.

Així, doncs, el que hauria d’haver estat una aprovació unànim d’aquesta moció per part de tota la Cambra valenciana, d’acord amb les repetides reivindicacions del Consell, va resultar que va ser rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP concloïa dient que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Novament els diputats del PP, aquest cop a les Corts, havien mudat el seu llenguatge del castellà habitual (perquè el valencià la majoria d’ells no semblen ni conèixer-ho, ja que mai el parlen) a l’idioma neollengua, en una nova manifestació del doblepensar.
 

Tota una lliçó magistral d’expressió orweliana que ni el mateix George Orwell hagués imaginat que s’haguera pogut produir per aquestes ribes del mediterrani de manera tan perfecta 70 anys després d’escriure la seua novel.la!

Patraix, València, a 26 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adoctrinament i censura dels mitjans de comunicació al País Valencià. Interessant debat-col.loqui ahir al Centre Octubre de València.

0
Publicat el 24 de maig de 2013
Ahir al vespre vaig assistir a l’OCCC de València a un interessant debat-col.loqui organitzat pel Col.lectiu Xarxa Urbana i La Ruta del Balafiament: “De la crisi social a la crisi del periodisme a València” 

L’acte comptava amb la presència de periodistes i advocats valencians, tots ells responsables de mitjans de comunicació en la web i, en algun cas, també en paper:Antoni Rubio, membre de l’executiva de la Unió Periodistes Valencians, Moisés Vizcaino, coordinador del periòdic digital “La Veu del País Valencià”, Toni Martínez, fundador del periódic “La Marea” de la Cooperativa Más Público, Miguel Angel Ferrís, promotor del Col.lectiu “Xarxa Urbana” i de “La Ruta del Balafiament”, moderat per Teresa Galindo, periodista de “Rutes Ciutadanes de València”

 

D’una banda, l’acte tenia la funció de recordar l’aniversari de la iniciativa de la “Ruta del Balafiament”, i per un altre la de realitzar un debat sobre la crisi social en què es troba immersa la societat valenciana en les darreres dues dècades, alhora que tractar la poca o nul.la capacitat crítica de la qual han fet gala davant aquesta situació molts dels grans mitjans de comunicació valencians.

La crisi que pateix la societat valenciana és una conseqüència de moltes circumstàncies que s’han acumulat al llarg de l’anomenada Transició democrática, i especialment als darrers quasi 20 anys de majories absolutes del Partit Popular, tant a la ciutat de València com al País Valencià.

 

Interessants iniciatives com les de la “Ruta del Balafiament” primer, i les de les Rutes Ciutadanes de València després, han fet arribar als ciutadans d’una manera molt més palesa el coneixement “in situ” dels fenòmens de la corrupció política, el malbaratament de les finances públiques, les retallades i desmantellament dels serveis públics i l’abandonament cultural i patrimonial valencià.

 

La Ruta del Balafiament és un recorregut molt particular què pretén donar una visió de conjunt del què s’ha fet a la ciutat de València en l’última dècada: grans esdeveniments i inversions milionàries què han estat en part responsables de l’alt nivell d’endeutamentque pateix el nostre País.

Aquesta iniciativa té la originalitat de conjugar periodisme ciutadà i turisme alternatiu com una forma de fer pedagogia sobre la lamentable situació a la qual ens han dut els polítics que ens han (des)governat davant el silenci còmplice de molts.

 

La conclusió que s’extreu quan fas aquest recorregut es què els grans esdeveniments i les obres faraòniques efectivament han posat a València en el mapa, tal i com tantes voltes han repetit els Camps, Fabra, Rita, etc… sí, però en un mapa en el qual cap ciutat vol figurar: el del malbaratament i el de la corrupció.
Tal i com ha fet saber Teresa Galindo, televisions i mitjans de comunicació de diferents països, tals como la BBC, Al-jazeera, medis d’Alemanya, Dinamarca i fins i tot de Japó, s’han interessat per aquesta iniciativa què el govern de Rita Barberà i els seus mitjans han intentat desprestigiar, tal com
l’ABC o Las Provincias, sense haver-ho aconseguit.

 

El reforçament del control mediàtic des dels centres de poder econòmic i polític va provocar la ocultació durant molt de temps d’aquestes greus realitats, la qual cosa només ha estat possible degut a què les garanties per exercir les llibertats d’expressió i el pluralisme informatius han estat molt limitades.

València pateix majoritàriament un periodisme que, per a molts ciutadans, no està exercint la seua funció de control social i per tant, ha col.laborat d’una forma o altra amb el “silenci i complicitat” que demanaven les autoritats públiques per perpetuar-se en el poder i així poder continuar abusant del poble valencià.

 

Molt interessant al respecte va ser l’aportació al debat d’Antoni Rubio, amb una intervenció que es podria resumir en un article que va escriure a Economia Digital titulat “El país de los periodistas adoctrinados” i del què m’agradaria reproduir alguns fragments que hi vénen a col.lació:

 “Todo está conectado y nada es casual. Los medios de comunicación valencianos o, como mínimo, las delegaciones de empresas periodísticas con sede en Madrid que operan por estas tierras, se han convertido en objetivo central de ERE, despidos masivos y masacres laborales de toda índole (…) No es casualidad que esto suceda, precisamente, en una autonomía donde la corrupción campa a sus anchas. Donde las raíces putrefactas de las tramas como Gürtel, Brugal, Nóos o los famosos sobres de Bárcenas penetran hasta el fondo de una Administración regida a golpe de amiguismo, de tráfico de influencias, de prevaricación, de chanchullo chapucero y de comportamientos que oscilan entre la comicidad berlanguiana y la praxis filomafiosa de perfil bajo (…) Sólo quedan redacciones escasas, breves, insignificantes, con un alto porcentaje de voceros del poder y un buen puñado de mileuristas y periodistas minijobs con la humana preocupación de no hacer nada que pueda poner en riesgo su plato de lentejas.

 

La estrategia, no obstante, se lleva incubando hace años. Durante mucho tiempo, la formación de los periodistas valencianos que no emigraban a Barcelona o Madrid recayó exclusivamente en el CEU San Pablo, la universidad de la Asociación Católica de Propagandistas –nunca un nombre fue tan adecuado–, lo que ha dado generaciones enteras de periodistas adoctrinados a más de 6.000 euros el curso.

 

Hace unos días, se supo que Gloria Casanova, una profesora de 3º de Periodismo del CEU, lanzaba perlas a sus alumnos como que era un gesto de amor que las mujeres maltratadas permanecieran junto a sus maridos violentos o que de una violación podía salir un regalo de Dios en forma de hijo. No es, por desgracia, un hecho aislado. El CEU valenciano, donde José María Aznar y su glosolalia alcanzaron el grado de doctor honoris causa, ha sido escenario de purgas, persecuciones ideológicas y censuras diversas de una manera habitual.

 

Muchos docentes fueron despedidos de dicha santa casa tras presentarse a las elecciones sindicales, organizar actos que incomodaron al rectorado o, simplemente, tener pensamiento propio. Famoso es, por ejemplo, el caso del profesor de Periodismo que apareció en televisión insultando a un cámara de TV3 al grito de “polaco de mierda” y que, al pasar a la Universidad Católica de Valencia, exclamó en público: “Ahora tendremos que hacer aquí una limpieza de rojos, como ya hicimos en el CEU”. Precioso. Y muy cristiano.

Así pues, como todo está conectado, no es de extrañar que, de aquellas generaciones de periodistas adoctrinados, surgieran unos medios pusilánimes y sumisos. Y que, de estos medios dimisionarios de su función fiscalizadora del poder, surgiera un Gobierno carcomido por la corrupción hasta los cimientos. Y que, de dicha gestión política bastarda, no quede más que una deuda millonaria y la sensación general de fracaso que hoy en día invade a la sociedad valenciana.”


Posteriorment Moisès Vizcaino, responsable d’un il.lusionant nou projecte comunicatiu en la web íntegrament en valencià, “La Veu del País Valencià”, encetat l’u de gener d’enguany, va aclarir, entre altres coses, quins eren els seus principals objectius: vertebrar el País i contribuïr al canvi social, denunciar les injustícies socials i servir de conexió i punt de trobada de tot el teixit associatiu valencià.

El posterior debat, curt però intens, ha estat animat per les interpel.lacions als conferenciants del prestigiós i veterà periodista valencià J.J Pérez Belloch, què es trobava entre la assistència.

Per acabar, només assenyalar la repetida denuncia feta per tots els participants en la xarrada respecte de la política de manca de llibertat d’expressió i de pluralitat informativa existent al nostre País duta a cau per part del PP, així com la necessitat de cercar espais alternatius de comunicació, com pot ser la web, que escapen a la fèrria censura del PP valencià.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de maig de 2013. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La esquizofrènica història del camaleònic conseller Rafael Blasco, des de la seua militància en l’esquerra revolucionària antifranquista fins al seu procesament pel cas Cooperació.

0
Publicat el 22 de maig de 2013

El passat dissabte 18 de maig la magistrada Pia Calderón, encarregada d’instruir la causa contra Rafael Blasco per presumpta prevaricació, malversació de fons públics, tràfic d’influències i falsedat documental, va concloure la instrucció de la part separada del cas Cooperació, que investiga el suposat  frau en les subvencions que la Generalitat Valenciana va lliurar a la Fundació Cyes per a projectes al desenvolupament en el tercer món.

 

La jutge va decidir que existien suficients indicis de delicte perquè Blasco siga processat pels delictes que se li imputen i ha traslladat a la Fiscalia i les parts la seua decisió a fi que es pronunciïn sobre la conveniència de dictar l’obertura de judici oral contra ell.

 

Les subvencions investigades en la peça separada de la causa van ser lliurades a la Fundació Cyes entre 2008 i 2011 per la desapareguda Conselleria de Solidaritat i Ciutadania i van ascendir a 1,8 milions d’euros per a projectes de desenvolupament a Nicaragua. Només el 3% d’aquestes subvencions van aplegar a les mans dels més necessitats. La resta es van destinar a la compra de pisos o van ser desviats a les societats del capitost, Augusto Cesar Tauroni.

 

Ahir mateix Blasco va posar el seu càrrec com a vocal de lliure designació en l’executiva provincial del PP de València a disposició del partit, però sense renunciar al seu càrrec en Les Corts Valencianes.

 

Malgrat les seues especials peculiaritats, que la fan absolutament única en el seu gènere, la història del conseller Blasco podríem considerar-la paradigmàtica del que ha estat la política del PPCV en les últimes tres dècades al País Valencià.

 

Per què el fet de que l’home és l’únic animal que entropessa dues voltes amb la mateixa pedra és un tòpic molt estès, però en la sorprenent, polièdrica i camaleònica biografia de Rafael Blasco, ex-conseller tant amb el PSPV com amb el PPCV, militant de l’extrema esquerra antifranquista durant la seua joventut i amb fermes conviccions neoliberals en la seua maduresa, la seua obsessiva ambició pels diners i el poder han fet del tòpic una realitat.

 

Blasco és un home que ha cavalcat a lloms de tots els cavalls, sense importar-li la raça o la quadra on es criaven, fins que la seua malaltissa ambició de poder l’ha fet descavalcar una vegada més i caure per terra en plena carrera, ara probablement ja sense cap possibilitat de tornar a recuperar el seu cavall… «Diuen que és com els gats, que tenen set vides, però aquesta ja és la darrera que tenia», va comentar fa un temps d’ell la diputada de Compromís Mireia Mollà.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare va ser represaliat per Franco.

El seu esperit de supervivent nat pot procedir d’algú que va nàixer al costat del riu Xúquer i que durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe molts anys de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de milers de veïns seus, com a conseqüència de les periòdiques riuades que es succeïen durant els diluvis que solen esdevenir en la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), que va ser la matriu del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).
El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», com el mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que aleshores posava en escac els interessos sionistes arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, juntament amb altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va quallar.
Els seus ex companys anomenaven a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser el PCE (ML) «autèntic».

Defensar les seues conviccions li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.
El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, que després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i també es va convertir en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a Consuelo Ciscar, que amb el temps es convertiria en la seua dona.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color.

Va abandonar els ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia descafeïnada de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort al llit i havia estat indultat, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma, i aquell “braguetazo” li va valdre per ser nomenat subsecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i per ascendir a conseller de Presidència el 1983. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, una conselleria molt apetible per aquells polítics que tinguen pocs escrúpols i que ambicionen tindre influència i diners.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell, fins que el seu estel va començar a eclipsar arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, interposà davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989.

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal del
TSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.
Un any abans el jutge instructor,
Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix… curiosament l’advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco torna a mudar de color la seua pell.

Va tornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’UV amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.
El gener del 95 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per fer fora el PSOE», ja que sempre va sostenir que Lerma s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.
D’aquesta manera l’exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar el poder valencià i a aclarir el seu camí d’enemics polítics, de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i de fora, perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.
Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Balsco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia».
 

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb Camps va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutanana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.
Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp… poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de “cas de la cooperació”.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no entre en el govern de la Generalitat, i aleshores el nomena portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que porta el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí.

Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes.


La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

En conèixer la notícia, Alberto Fabra va decidir apartar temporalment de les seues funcions de portaveu del grup popular a les Corts Valencianes… i així ha estat fins ara, en què la jutge confirma el seu processament i ell decideix posar el seu càrrec en el PP a disposició de la direcció.

L’estel del camaleònic Blasco ha declinat, potser ja definitivament, llevat que una altra volta aconseguisca eixir indemne d’aquest cas Cooperació, torne a mudar de color seua pell i es puje (de nou!) a cavall d’una altra nova aventura política, qui sap on… si fóra així, començaria a pensar que els gats tenen moltes més de set vides!

Patraix, València (L’Horta), a 22 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939.

0
Publicat el 20 de maig de 2013

Amb motiu de la declaració de l’any 2013 com “Any per a la protecció del patrimoni històric de la Guerra d’Espanya” i per commemorar el 75è. aniversari de la Batalla de Llevant (1938-2013), la l’Associació Valenciana per a la Protecció del patrimoni de la Guerra Civil (Apropa’t) està organitzant des del passat mes d’abril un cicle d’excursions pel patrimoni valencià de la Guerra Civil, i més en concret per les línies de defensa establertes per protegir València de l’avanç de les tropes feixistes i el patrimoni ( deliberadament oblidat i amagat per l’actual alcaldia) de la II República existent a la ciutat.

En un post meu anterior vaig tindre ocasió de relatar l’anterior activitat organitzada per Apropa’t en la què vaig participar-hi, un passeig recorrent alguns dels principals enclavaments de la València de la II República (veure post: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244100)
Un altre blocaire de VilaWeb, Enric Marco, ens va descriure així mateix en un dels seus posts la que va ser la primera excursió d’aquesta associació (veure el seu post “València a la rereguarda”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/ 243686).

Precisament durant l’excursió d’ahir vaig tindre el plaer de conèixer personalment a Enric, astrofísic i responsable de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, autor del magnífic bloc d’astronomia “Pols d’Estels” de VilaWeb, amb qui vaig tindre ocasió de departir en algun moment sobre aquest tema que a mi també m’apassiona, jo com a modest aficionat i Enric com a expert i professional en la matèria.

La interessant ruta que vam realitzar ahir va tindre lloc primerament per les proximitats de la localitat d’Andilla (La Serrania), punt clau de la defensa de València perquè dominava els accessos estratègics a El Villar del Arzobispo i a la carretera cap a Alcublas, a més de ser punt d’unió entre les dues línies de defensa de la ciutat més avançades: la línia XYZ (que transcorria des de la costa valenciana, a Almenara, fins a Santa Creu de Moya, a Cuenca, al llarg de més d’un centenar de quilòmetres) i la línia Intermèdia o del Palància, que discorria precisament des d’Andilla cap a Sagunt, seguint la cara nord de la serra Calderona al llarg de la vall del riu Palància, d’ahí el seu nom.

Varem recórrer algun fragment de la trinxera de la línia Intermèdia, visitant parapets, abrics, llocs de tirador i refugis antiaeris.
Aquestes trinxeres van ser claus en l’èxit republicà per aturar la penetració de l’exèrcit franquista en el seu darrer intent per aconseguir la vall del Túria, vista la impossibilitat d’aconseguir-la per Viver-Xèrica, així com de salvar les altures de la serra d’Espadà.

Posteriorment visitarem una residència d’oficials situada al front, excavada a la roca de la muntanya, en la qual observarem la seua interessant distribució de passadissos, habitacions, zona per cuinar, tot sumit en l’estretor i la foscor de les entranyes de la muntanya.

Desprès ens desplaçarem fins a la localitat d’Alcublas on vam visitar el recentment restaurat aeròdrom republicà de “el Pla de la Balsilla”, situat a cavall de la carretera entre Alcubles i Altura, construït a finals del 1937. Va estar actiu des de març fins a juny del 1938, fins que la proximitat del front va desaconsellar el seu ús.

Allà vam visitar el refugi de combustible i armament per als avions situat en les proximitats, també restaurat. Adjunte una fotografia del seu accés en el post.

 

 

Un excel.lent treball d’investigació i de divulgació d’aquest aeròdrom republicà ha estat realitzat pel jove historiador especialista en el període republicà, Paco Teruel, qui va fer de guia durant tota la nostra ruta.
El seu títol és “Estelas en el cielo. Alcublas, 1938 “. Si vos interessa el podeu trobar en la següent pàgina web: http://www.alcublas.es/sites/alcublas.portalesmunicipales.es/files/estelas-en-el-cielo.pdf

De tornada a casa vaig trobar per casualitat uns abrics què varen servir per al recer i protecció de la tropa què lluitava en aquest front, els quals es trobaven situats al costat de la carretera a la part alta d’una rambla a les proximitats de les Alcubles, una fotografia dels quals adjunte a l’inici d’aquest post.

Per terminar, dir que va ser una visita a un patrimoni què és molt interessant, què està catalogat però escassament protegit, i que des d’aquest modest bloc vull reivindicar la seua posada en valor per què el públic interessat en general el conega, el visite i el valore com cal, i també com una mostra de respecte i de reconeiximent cap als nostres pares i iaios que lluitaren, i molts d’ells moriren, per defendre la legalitat de la República enfront del feixisme.

Patraix, València, a 20 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Corredor mediterrani i els què no volen que siga ni corredor ni mediterrani.

0
Publicat el 17 de maig de 2013

L’esperpent que està protagonitzant el govern espanyol en relació al Corredor mediterrani sembla no tindre fi.

 

El Comitè de transports del Parlament Europeu va aprovar al desembre de 2012 (per 30 vots a favor, 5 en contra i 5 abstencions) un nou reglament, d’obligat compliment, que defineix les noves Xarxes transeuropees de transport.

 

Aquest vot favorable confirmava com a vàlida la metodologia de la Comissió Europea, així com els projectes de la xarxa principal que ja havia identificat el mapa publicat a l’octubre de 2011.

És a dir, el Corredor mediterrani quedava confirmat com a prioritari per la Comissió Europea, a diferència del Corredor central dels Pirineus que no va ser-hi inclòs, tot malgrat els intents fets per PP i PSOE.

El traçat del Corredor mediterrani aprovat al Parlament Europeu va quedar molt clar quin anava a ser: el que connecta la frontera francesa amb Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Cartagena i Almeria. Des d’Almeria, el traçat continuarà per l’interior fins a Granada, per aplegar després a Algesires.

 

Doncs bé, després d’aquesta decisió, presa al Parlament europeu per una majoria aclaparadora de vots, la ministra de Foment, Ana Pastor, va tornar a l’ofensiva al febrer passat viatjant a Dublín i Brusel.les per reclamar (de nou!) als responsables europeus que el nou mapa de xarxes transeuropees incloga la construcció del Corredor central a través del Pirineu aragonès, tot i ser un projecte al qual la Comissió Europea ja havia decidit l’any passat retirar l’etiqueta de prioritari i excloure dels potencials beneficiaris de les ajudes comunitàries. “Estem treballant en tots els fronts (…) Espanya, al meu judici no ha de renunciar al Corredor Central. Hi han cinc comunitats autònomes per les que és clau, fonamental. Estem dibuixant el mapa al 2025 i per tant hem de pensar no en l’Espanya de hui, sinó en l’Espanya del 2025 i tindre totes aquestes infraestructures”, va dir la ministra.

 

Llegides aquestes declaracions, em pregunte si no la va trair a la ministra el subconscient quan va dir que calia pensar en les necessitats del nou mapa d’Espanya del 2025, potser sense Catalunya, o sense el conjunt del Països Catalans, ni Euskadi aleshores??? 

Doncs bé, aquest passat dilluns 13 de maig es va celebrar a València el Seminari de Xarxes Transeuropees de Transport, organitzat per l’oficina del Parlament Europeu a Espanya, i en què els tres membres de la Comissió de transports i turisme en representació de l’Estat espanyol, els eurodiputats espanyols Luis de Grandes (PP), Izaskun Bilbao (PSOE) i Inés Ayala (PNB), van explicar el resultat de les negociacions que s’estan duent a terme des de la Comissió de Transports.
La primera cosa que van assenyalar és que les “baralles” públiques entre comunitats autònomes pels corredors prioritaris “no ens beneficien” quan s’està negociant a Brussel.les el repartiment de fons amb la resta de països de la UE. “Ens hem trobat polèmiques a Brussel.les i penoses declaracions en contra d’un o altre projecte. Seria bo que no ens barallàrem”, va declarar Izaskun Bilbao.

L’expresident de la Diputació General d’Aragó, del PP, va reivindicar (de nou!) al Seminari la travessia central pirinenca en el futur pla de la xarxa transeuropea, tot i que Brussel.les ja ha dit, per activa i per passiva, que aquest corredor no queda ja contemplat, malgrat la qual cosa els tres eurodiputats espanyols a la Comissió li van garantir que no abdicaran de reclamar la inclusió d’aquest projecte entre les xarxes transeuropees prioritàries (de nou!).

 

Però hi va haver molt més…
Els tres europarlamentaris expressaren el que ha vingut sent la crònica d’una mort anunciada: que el Corredor mediterrani (la doble plataforma de passatgers i mercaderies prevista) deixa de ser “corredor” i es converteix en “carril”, el tercer Carril mediterrani.

Aquesta és l’alternativa proposada per les autoritats espanyoles davant l’elevada inversió requerida pel projecte original aprovat en la Comissió Europea, perquè és clar, la inversió prevista de 9.500 milions d’euros per a l’AVE Madrid-Galícia, passant per Zamora (la ciutat natal de la ministra Ana Pastor), i punt d’arribada a Galícia (la comunitat natal de Mariano Rajoy), amb una previsió de viatgers que convertirà aquesta infraestructura en hiper-deficitària, és més important i rellevant que la del Corredor mediterrani, ja que per exemple connectar el port de València amb Europa amb alta velocitat i via exclusiva, amb un trànsit de 4,5 milions de contenidors anuals i el 45 per cent del comerç portuari d’Espanya, no els deu semblar massa important als senyors de Madrid.

Així com tampoc hi ha diners per fer el també aprovat túnel passant per sota de la ciutat de València, que hauria de servir per desencallar el caos circulatori ferroviari que suposa el pas de trens per la ciutat.

Perquè l’AVE Madrid-Galícia és molt més important, i per això sí que hi ha pressupost per a aquest projecte però no per al Corredor mediterrani, que perd la seua condició com a tal per esdevenir un simple carril.

L’eurodiputada Inés Ayala ho deixà clar: “El tercer fil és una solució per poder avançar en el calendari i aconseguir que les nostres mercaderies pugen arribar com més aviat a la frontera”.

 

Però aquesta fal.làcia que ens volen vendre i amb la què ens volen fer combregar amb rodes de molí, és fàcil de desmuntar.

Si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix ferroviari de mercaderies”, ens trobem amb les següents condicions:

 

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

 

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

 

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

 

En què consisteix el tercer carril?

Es tracta de col.locar un tercer fil entre els dos de la via d’amplada ibèrica, de manera que la nova via, dotada de tres fils, permeta la circulació de combois d’amplada ibèrica i d’amplada europea, indistintament. La longitud dels seus apartadors seria el normal, i compartirien via mercaderies i trens de passatgers.

És a dir, qualsevol semblança del tercer carril amb el que deu ser un veritable corredor ferroviari de mercaderies, és pura coincidència!

En la presentació del Corredor ferroviari del mediterrani que va fer l’anterior govern socialista l’octubre del 2011, ja es parlava de “instal.lació progressiva del tercer carril a tota la xarxa d’ample ibèric”, però  cal recordar que aquesta proposta estava indissolublement unida a la de la construcció d’una línia completa d’alta velocitat des de Barcelona fins a Alacant per a servei de viatgers, de manera que l’actual línia convencional es deixava per rodalies i trànsit de mercaderies tant en ample internacional com en ample ibèric.
És a dir, s’eliminaven interferències de trànsit entre la xarxa de viatgers i la xarxa de mercaderies.

 

Des de què el 19 d’octubre de 2011 la Unió Europea va incloure finalment el Corredor mediterrani en la seua xarxa prioritària de transport, les perspectives per a aquest eix han canviat com de la nit al dia.

De la inclusió en aquella xarxa de transports depenia que aquest eix passarà a formar part o no de la primera divisió de les infraestructures europees.

Finalment, i desprès d’una campanya de pressió institucional i empresarial sense precedents duta a cau per valencians i catalans, Brussel.les va beneir el Corredor mediterrani amb la condició d’eix prioritari.

Per a molts, aquella benedicció fou vista com una salvaguarda, perquè la categoria de “prioritari” reportava fons econòmics, però, sobretot, representava un aval ratificat per les més altes institucions comunitàries.

Peró, malauradament, el temps ha acabat donant la raó a aquells que no veien el tema gens clar.
El Corredor mediterrani, una infraestructura que des de l’àmbit polític i empresarial del País Valencià s’havia qualificat d ‘”imprescindible”, ha quedat desvirtuada per a esdevenir simplement un tercer carril.

 

Ana Pastor, la mateixa ministra que a Brussel.les havia votat contra la xarxa transeuropea de transports (on hi havia inclosa la prioritat del Corredor mediterrani), va engegar una campanya per convèncer els uns i els altres que el Corredor mediterrani és un projecte massa car, que en els actuals circumstancies econòmiques Espanya no s’ho pot permetre de cap de les maneres i que, per tant, els valencians ens haurem de conformar amb el tercer carril, un succedani de gust semblant però que no te, ni de lluny, les propietats de l’original.

 

Per què quins desavantatges te substituir el projecte del Corredor mediterrani pel del tercer carril?

Doncs en te bàsicament un, però resulta determinant. 

 

Fins ara l’argument principal que s’havia mostrat per justificar la imperiosa necessitat del Corredor mediterrani era que, per a impulsar el transport ferroviari de mercaderies, era imprescindible que disposara d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè?

Per què l’experiència ha demostrat que, allà on hi havia col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissociï el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.

De manera que aquestes continuaran transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.

Però el tema no acaba ací…

Perquè les declaracions que va fer al Seminari l’eurodiputat del PP a la Comissió, Luis de Grandes, no tenen desaprofitament.

Va començar dient que els corredors ferroviaris “no tenen un biaix ideològic” (sic), al que jo, desprès de fer una perllongada riallada, li respondria que m’explicara, llavors, el perquè del encabotament que tenen amb el Corredor central, al qual sempre han volgut posar per davant del Corredor mediterrani, tot i haver-se demostrat molt menys rendible i productiu tal com es va veure en la Comissió Europea, o el perquè de la prioritat d’inversions en línies d’alta velocitat amb destinació a Madrid per a passatgers sobre les de mercaderies, tot i que totes elles són enormement deficitàries en passatgers i costos, en oposició a una demostrada rendibilitat en el cas del Corredor mediterrani.

O no cal més que veure la fotografia de premsa que adjunte en aquest post.

No són aquestes decisions polítiques? Què són, si no?

 

Però el senyor Luis de Grandes va seguir dient més coses.

Va dir també que ara el Corredor mediterrani “a més té dues vessants, una per la costa i l’altra per l’interior”… un Corredor mediterrani que transcorre a 400 km. del mediterrani???
Un Corredor mediterrani que partint d’Algeciras, pot anar per Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya fins a França, però també per Madrid i Saragossa!!

Per què clar, segons aquest senyor, els valencians i catalans tenim el encabotament de que el Corredor mediterrani vaja per la vora del mediterrani… quina cosa més absurda s’ens ha ocorregut, per favor!!!

 

Per a ell “no hi ha un Corredor mediterrani autèntic més que per alguns, que l’han concebut de manera egoista incloent-hi només Catalunya i València…”, per a cloure dient (de nou!) que la importància de l’antic Corredor 16 (el Corredor central) “no ha de quedar en l’oblit ni menyspreat, pel seu traçat logístic, històric, els projectes que li donen suport; el projecte del Corredor Central no quedarà diluït per l’èxit del Corredor Mediterrani o l’Atlàntic”.

 

Al remat, acabarem tenint una cosa completament diferent a la que es va projectar i aprovar al Parlament Europeu: un corredor mediterrani que ni és corredor ni serà tampoc plenament mediterrani, i el que és molt més greu: la competitivitat de les nostres empreses per exportar productes als mercats europeus es veurà fortament ressentida, així com la nostra capacitat per ser la porta d’entrada a Europa de les mercaderies provinents dels productors asiàtics que entren al mediterrani a través de Suez.

En definitiva, un cop molt dur per a l’economia valenciana que seguirà postergant sine die la nostra recuperació econòmica i ens seguirà relegant a ser una economia perifèrica i de caràcter filo-colonial, amb forta contribució d’ingressos a les arques de l’estat central, però amb un deficient finançament i una pobra inversió en les infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament econòmic i social… però això sí, seguirem “ofrenant noves glòries a espanya…”, com tant els agrada als nostres actuals governants!!!
Patraix, València, a 17 de maig de 2013.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Comunitat? No, gràcies… Som País.

0
Publicat el 15 de maig de 2013

Avui s’ha consumat el desficaci.

El PPCV, fent valdre la seua majoria absoluta a les Corts Valencianes, ha posat novament en marxa la seua piconadora per esborrar oficialment “en defensa de les senyes d’identitat valencianes” (sic) ni més ni menys que el nom del nostre territori, el País Valencià, per deixar com a única denominació oficial vàlida l’aprovada en l’estatut d’autonomia, una denominació que fins al seu creador, Emilio Attard, li va semblar “una imbecil.litat”, com va reconèixer al setmanari El Temps uns mesos abans de morir.

 

 

Una imatge del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià.

De res ha servit que País Valencià siga una denominació historiogràficament documentada ja enllà pel segle XVII, o que haja esdevingut la denominació més utilitzada durant la primera meitat del segle XX, especialment durant els anys de la II República i durant els últims anys del franquisme i de la transició, per part de pràcticament totes les organitzacions civils, sindicals i polítiques d’avantguarda, que lluitaven per aconseguir un territori més lliure i avançat social, cultural i econòmicament.



Potser és precisament per això… perquè ells no volen ni la llibertat ni el progrés social i cultural dels valencians, ja que va en contra dels seus interessos personals i corporatius de control i de domini social, tal com fan ara des de la seua majoria absoluta parlamentària a les Corts i a través dels mitjans de comunicació al seu servei (RTVV, Las Provincias, …).

 

L’excusa que han fet valdre aquests cavernaris de vestit i corbata que s’asseuen als escons de les Corts per cometre aquest atropellament contra la dignitat i la voluntat d’una bona part del nostre poble, ha estat la de “contestar” a una declaració que va fer el passat juny l’Ajuntament de Barcelona davant l’ofensiva del Suprem contra la immersió lingüística, i en la qual es feia menció a “els diferents territoris dels països de llengua catalana”.

EL PAÍS VALENCIANO. Joan Fuster. 1962 (Libros de Lance - Geografía y Viajes)

 

 

 

Només per donar-los al cap a aquests impresentables, a partir d’ara hauríem de fer valdre la denominació de “Comunitats catalanes” en comptes de la tradicional de “Països”.
Segurament això els faria repudiar ara el nom de “Comunitat” per tornar a proposar com a oficial el nom de “País”… ells són així d’histèrics i irracionals.

 

Malgrat tot, hem segut, som i serem… PAÍS VALENCIÀ!

Patraix, València (L’Horta), a 15 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“De l’Estatut a l’autodeterminació”, presentació del llibre de Jaume Bosch a València.

0
Publicat el 14 de maig de 2013

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació i posterior col.loqui sobre un interessant llibre escrit pel Diputat al Parlament de Catalunya per part d’ICV, Jaume Bosch: “De l’Estatut a l’autodeterminació”.
L’autor va estar acompanyat per Eliseu Climent i pel membre de la Coalició Compromís Pasqual Mollà.

 

Les intervencions realitzades durant la presentació, tant per part de Jaume Bosch com d’Eliseu i Pasqual, van aportar referències i refrescar memòria a tots els assistents respecte del procés que, des de l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, ha arribat fins als nostres dies amb l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració sobiranista (impugnada pel TC) i la Comissió pel Dret a decidir.


Jaume Bosch va aclarir davant els assistents un dubte que sempre sobrevola sobre un partit polític com és ICV, en què conviuen autonomistes, federalistes i independentistes… 

Jaume es va declarar independentista. El seu vot serà favorable a la independència en la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya, tot i matisar que aquesta declaració la feia a títol individual i no com a representant del seu grup polític.

De l'Estatut a l'autodeterminació

Durant la seua interessant exposició, Jaume Bosch va assenyalar els dos punts d’inflexió que ha patit recentment Catalunya abans de posar rumb clar cap al dret a decidir i l’autodeterminació.

Aquests punts van ser la sentència del TC anul.lant punts importantíssims d’un Estatut que havia estat aprovat per una majoria del poble català (i què va donar lloc a la primera gran manifestació d’indignació i repulsa per aquesta antidemocràtica decisió del tribunal espanyol) en l’any 2010, i el segon i, sense dubte més rellevant, va ser el de la manifestació de la passada Diada de l’11 de setembre.

Una manifestació, l’assistència i transcendència de la qual va fer capgirar sobtadament el rumb del govern d’Artur Mas (inicialment ancorat en la reivindicació del concert fiscal davant el govern de Mariano Rajoy) cap a la reivindicació del dret a decidir i el de l’autodeterminació.

Una manifestació vigorosa de la societat civil, que va passar per damunt de tots els partits polítics i sindicats, i va obligar a tots a posicionar-s’hi, sense ambigüitats, davant del nou procés democràtic cap a la independència que estava demanant al carrer la ciutadania de Catalunya.

Una manifestació que va trencar el PSC, entre aquells que es van mantindre immobilistes i fidels al PSOE espanyol, i aquells que es van sumar al sentir majoritari del poble mostrat en la manifestació.

Els processos de Quebec i d’Escòcia van ser enaltits per Jaume com a referents del què s’ha de seguir a Catalunya (no així el de Kosovë, perquè va arribar després d’una guerra), però la problemàtica particular ací és què el govern espanyol es nega rotundament a acceptar qualsevol tipus de via democràtica per avançar en el procés, contràriament a com ho han fet els governs del Canadà i del Regne Unit.

Jaume Bosch va fer una consideració molt important: hi ha mecanismes legals vigents en l’actual Constitució espanyola per què el govern espanyol convoque la consulta per l’autodeterminació, o bé per què delegue al Parlament de Catalunya aquesta facultat. No és, doncs, un problema jurídic, és un problema exclusivament de voluntat política.

Finalment Jaume va parlar de les seues perspectives respecte del futur de la nació completa, dels Països Catalans.

Es va mostrar obertament partidari que el procés sobiranista al Principat no oblide a la resta dels territoris de llengua i cultura catalanes, i va advocar per què es tendissen ponts sòlids entre tots els nostres territoris, potenciant tot allò que ens uneix, mostrant el seu respecte sobre les peculiaritats particulars de cada un d’ells, però sempre amb la idea què la nació catalana sencera no acaba en les fronteres estrictes del Principat, sinó que aplega a Guardamar, a Salses, a Fraga i fins l’Alguer.

L’acte va cloure amb un breu però animat col.loqui en el qual, entre d’altres, va intervindre Josep Guia, qui va fer una intervenció en la què jocosament va celebrar la retallada que el TC va fer de l’Estatut el 2010, ja que això va representar “una fàbrica de fer independentistes”, amb la qual tots els assistents varem assentir entre rialles i bon humor.

En resum, un acte interessantíssim, esperançador i d’una gran oportunitat, donat el moment que s’està vivint al Principat i també a la resta dels Països Catalans.

Patraix, València (L’Horta), a 14 de maig de 2013.
 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Nació i identitats. Pensar el País Valencià”. Presentació a València.

0
Publicat el 11 de maig de 2013

Ahir al vespre vaig assistir en el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, a la presentació i col.loqui d’un interessantíssim projecte de llibre col·lectiu sobre la identitat valenciana, publicat per la prestigiosa editorial valenciana “Afers”: “Nació i identitats. Pensar el País Valencià”, i la seua edició ha estat possible gràcies a la aportació econòmica de 177 mecenes a través d’un micromecenatge de la plataforma Verkami.

El llibre és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i consisteix en cinc aportacions diverses i pluridisciplinars escrites per l’historiador Ferran Archilés, el sociòleg Rafael Castelló, el politicòleg Anselm Bodoque, el sociolingüista Brauli Montoya i el sociòleg Vicent Flor sobre aspectes diferents de la conflictiva construcció de les identitats regionals i nacionals al País Valencià.
A més, el llibre compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira.

 

El llibre recull investigacions en els camps de la sociologia, la història, la ciència política i la sociolingüística escrites per investigadors de procedències diverses i ho fa d’una manera divulgativa i accessible per a tothom.

El llibre conta amb els següents capítols:

1. La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica, per Ferran Archilés (Universitat de València)
2. La definició nacional de la realitat al País Valencià, per Rafael Castelló (Universitat de València)
3. Les elits polítiques i la qüestió valenciana, per Anselm Bodoque (politòleg)
4. Identitat valenciana i transmissió del valencià, per Brauli Montoya (Universitat d’Alacant)
5. Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana, per Vicent Flor (Universitat de València).

Les interessants exposicions han anat a càrrec de la presidenta del Tirant i la Fundació Nexe, Nathalie Torres, que ha obert l’acte, per a prosseguir amb l’editor del llibre Vicent Olmos, que ha fet una exposició de la situació social i política actual que vivim al País Valencià.

A continuació ha estat el politòleg Anselm Bodoque qui ha agafat la paraula, que ens ha parlat de la enorme influència que les elits polítiques han tingut en el desenvolupament polític i social del nostre País en les darreres tres dècades.

Finalment ha segut el sociòleg Vicent Flor qui ens ha donat una xarrada sobre el conflicte identitari valencià, amb interessants aportacions al voltant de l’anomenada Batalla de València.

Després de la cloenda de l’acte fet per la presidenta de la Fundació, ha hagut un interessant col.loqui amb els assistents.

Per a cloure aquest post, m’agradaria fer un breu esment, en unes poques línies, de cada una de les aportacions dels diferents autors arreplegades en el llibre:

– Pròleg de Joan F. Mira: “Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau -si més no perquè tenen un problema menys-, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Es queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”.

– Capítol “La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica”, de Ferran Archilés: “La relació entre llengua i nació és diferent de la relació entre nació i territori. La legitimació d’un centre de poder sobre el territori és la raó de ser de la nació moderna, mentre que la llengua no és més que un dels possibles atributs legitimadors. Es poden trobar identitats nacionals sense cap fonament lingüístic, però totes les identitats nacionals tenen un compromís territorial: no pot haver-hi una nació sense territori”.

– Capítol “Les elits polítiques i la qüestió valenciana”, d’Anselm Bodoque: “Al territori castellano-parlant, no hi ha conflicte identitari perquè la supervivència de la llengua pròpia no perilla. És al territori valencianoparlant on hi ha un problema identitari; però, dels quatre elements necessaris perquè el conflicte esdevinga un problema polític significatiu, el País Valencià en té tres (llengua pròpia parlada per una part significativa de la població en la part major d’un territori amb tradició institucional pròpia), però li’n manca un d’essencial: unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”.

– Capítol “Identitat valenciana i transmisió del valencià”, de Brauli Montoya: “La interrupció de la transmissió del valencià en família produïda des del segon terç del segle XIX ha esta conseqüència de la formació històrica d’una sèrie d’actituds negatives generades a partir de la prohibició escolar del valencià en el segle XVIII. Aquestes actituds han passat a integrar-se com un element més de la identitat valenciana heretada en el moments de la reintroducció del valencià en el sistema educatiu a les acaballes del segle XX”.

– Capítol “Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor: “La pretensió de separar el valencià del conjunt de la llengua catalana té com a objectiu contribuir al procés de substitució lingüística del valencià en favor del castellà. Encara que l’aposta per la preeminència social del castellà sovint no s’explicite en el discurs del blaverisme, quan n’analitzem el contingut no hi ha dubte de l’espai marginal, restringit a usos col.loquials o merament rituals que té el valencià fins i tot en els mateixos textos. L’objectiu de separar el valencià, per tant, no és convertir-lo en una nova llengua normalitzada, sinó que esdevinga un referent identitari relegat a determinats usos socials inequívocament marginals. O, dit d’una altra manera, com més lluny del català, menys valencià”.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

9 DE MAIG VAGA GENERAL DE L’ENSENYAMENT# Adoctrinament i mercantilització de l’educació a l’Estat espanyol.

1
Publicat el 9 de maig de 2013
Hui les associacions de pares d’alumnes i els sindicats de l’ensenyament de tot l’Estat espanyol, agrupats sota la Plataforma Estatal por la Escuela Pública, han convocat una nova jornada de vaga a tot el sector educatiu, des de l’Educació infantil fins a la Universitat. 

Els motius?

Més que raonables i ja coneguts: la nova (contra)reforma educativa (?) posada en marxa pel ministre Wert, l’anomenada Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), una llei feta a mida de l’església i de la patronal privada de l’ensenyament que trenca l’equilibri entre igualtat i llibertat en deixar en mans dels centres la selecció de l’alumnat, apostar de forma vetllada per la segregació per sexes a l’ensenyament concertat, fer prevaldre la religió catòlica davant l’ensenyament laic, imposar un model neoliberal que incideix en el repartiment de riqueses i minvar l’ensenyament en llengua pròpia en aquells territoris on la tenim. 

El pes i l’enorme poder d’influència en la vida política i, particularment, en el sector educatiu que ha seguit tenint l’església catòlica a l’Estat espanyol després de la mort de Francisco Franco i després de la Transició és evident.

El principi democràtic de la laïcitat de les institucions públiques i, en particular, de les escoles, no es va veure reflectit en el nou marc legal que es va crear a la Transició.

Tot i que l’Estat es proclama aconfessional, els enormes privilegis públics que el règim anterior va concedir a l’església catòlica després del 39 no van desaparèixer amb la dictadura, sinó que fins i tot es van veure consolidats, molt especialment en el terreny educatiu.

Aquest va ser l’objectiu, i no un altre, quan Adolfo Suárez va signar els Acords amb la Santa Seu el 1979, que cap altre govern posterior s’ha atrevit a denunciar. 

Felipe González va legalitzar el 1985 amb la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) les subvencions als centres concertats (majoritàriament d’ideari confessional catòlic), i en la LOGSE de 1990 va mantindre la Religió dins del currículum escolar, tant en l’ensenyament privat com en el públic. 

Quan un nou president del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, va arribar al govern el 2004, va derogar la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) d’Aznar, tot i les protestes dels sectors més clericals i reaccionaris, però la nova reforma educativa impulsada pel seu govern amb la Llei Orgànica d’Educació (LOE) va mantindré inalterada la doble xarxa de centres públics & privats, considerant-los amb iguals drets (que no deures) pel sol fet de ser finançats amb fons públics, i va obrir encara més el camí cap a l’ampliació dels concerts, fins i tot a etapes no obligatòries.

En tot el que fa referència a la Religió a l’escola, es va remetre explícitament als Acords amb la Santa Seu originalment signats per Suarez i va elevar, de passada, l’estatus acadèmic dels professors-catequistes designats pels bisbes per impartir aquesta matèria. 

El primer esborrany d’avantprojecte de la LOMCE presentat pel ministre Wert modificava la llei anterior, imprimint-ne un clar tret ideològic, selectiu i mercantilista, juntament amb propostes contràries als principis democràtics i compensadors sobre els quals s’hauria d’assentar l’Escola Pública.

El propòsit no és altre més que el de reforçar el poder del sector privat i la influència de les ideologia confessional catòlica amb el canvi de nom i continguts de “Educació per a la ciutadania”, l’eliminació de matèries com “Ètica” i altres de caràcter científic. 

El desembre de 2012 el ministre Wert va introduir noves modificacions en el seu esborrany inicial, amb la falsa excusa d’obrir el diàleg i atendre els suggeriments de la comunitat educativa.


La “presentació” d’aquest esborrany la va iniciar amb la seua famosa frase de “espanyolitzar als xiquets catalans”, al mateix temps que arreplegava demandes clarament regressives imposades pel sector privat i confessional, com ara:


a) Atenent als sectors religiosos més radicals, elimina de forma definitiva l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” i la idea mateixa d’una formació comuna en valors compartits i democràtics.
 

b) Imposa a Primària i Secundària una matèria “forta” i avaluable, com a alternativa a la Religió, tal com va acordar en complicitat amb els bisbes, amb la finalitat de tractar d’aturar el creixent abandonament d’alumnat de les classes de religió. 

 c) Utilitzant l’actual Llei d’Educació (LOE) que en el seu article 108.4 expressa que “la prestació del servei públic de l’educació es realitzarà a través dels centres públics i privats concertats”, fa un pas més cap a la privatització del sistema educatiu, supeditant la creació de places (ara sense especificar si són públiques o privades) al tipus de “demanda”. És a dir, l’Estat fa desistiment explícit de la seua obligació de garantir places públiques en qualsevol indret i en primer lloc. El desenvolupament del sector privat a costa del públic quedaria així consolidat.

Les patronals de centres concertats, pel seu costat, exigeixen no només perllongar i ampliar els concerts, sinó eliminar qualsevol condició per rebre subvenció pública més enllà de la simple “demanda social” (tindre alumnat), i tindre igualment accés al sòl públic.

Tots sabem això a qui va a beneficiar, ja que la immensa majoria de l’ensenyament privat concertat està en mans d’organitzacions religioses catòliques, algunes d’elles amb un fort caràcter integrista que impregna el currículum i l’ideari dels centres educatius.

Tota una mostra de l’immens poder i influència política i social amb el què encara compta, mort Franco fa quasi ja 40 anys, l’entramat nacional-catòlic creat per ell després de la Guerra civil.
Un veritable monstre de set caps a qui ningú, tot i els governs teòricament “progressistes” (i recalque això de “teòricament”) de Felipe González i Zapatero haguts després de la Transició, s’ha atrevit a parar els peus i posar-los al seu lloc, és a dir, dins de les esglésies i no fent negoci i proselitisme utilitzant les institucions públiques d’un estat constitucionalment aconfessional com fan ara, i cada volta més com pretén el ministre Wert.

Patraix, València (L’Horta), a 9 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Teresa Forcades ahir vespre al Paranimf de la Universitat literària de València.

9
Publicat el 8 de maig de 2013

Ahir vespre, en el magnífic escenari del Paranimf de la Universitat literària, al Centre Cultural La Nau de València, vaig assistir a una interessantíssima xarrada de la teòloga i monja benedictina Teresa Forcades titulada “Farem la revolució i després la tornarem a fer”.

Aquesta conferència inaugurava el cicle ‘Pensament crític: pensant el futur’, i s’enmarcava dins de la programació de Fòrum de Debats de la Universitat de València, i compta amb la col.laboració de l’Escola de Pensament Crític.

La conferència va estar precedida per la presentació realitzada per Ferran Montesa, director general de Le Monde Diplomatique en espanyol.

 

Per moltes persones titllada com ‘la monja revolucionària’ per la seua visió sobre questions com el paper de les dones, l’avortament, la homosexualitat, l’eutanàsia o el model de societat, Teresa Forcades ens ha sabut transmetre a tot l’auditori allà reunit durant l’hora aproximadament que ha durat la seua xarrada, la força del seu missatge crític i de canvi radical del model social i polític que vol dur a cau al Principat amb la proposta d’un Procés constituient.

 

No hi havia anat mai a cap xarrada o conferència de Teresa Forcades.

El primer que m’ha sorprès de la seua persona ha estat la claredat de les seues idees i la seua enorme capacitat per transmetre-les a l’audiència, així com la seua expressivitat, espontaneïtat i la sensació de proximitat amb el seu públic que poques vegades un conferenciant aconsegueix crear.

Com a prova del que dic comentar que el primer que ha fet Teresa quan ha anat a encetar la seua xarrada, després d’haver-se realitzat la presentació del col.loqui per part del moderador, ha estat abandonar la poltrona d’oradors i baixar a seure’s a les escales al costat del públic que havia vingut a escoltar-la.
Un gest que tothom ha agraït i amb el qual ha volgut donar a entendre la proximitat que sentia amb els que érem allà congregats.

Una vegada iniciada la conferència, el missatge que ens ha transmès Teresa ho ha volgut estructurar en quatre idees o conceptes bàsics:

El primer d’ells és el de que la revolució la farem nosaltres, és a dir, la ciutadania.

Teresa ens ha explicat dir que històricament els canvis sempre ens han vingut imposts i dirigits pel poder, per tal d’imposar-nos un sistema social que només ha beneficiat a uns pocs.

La violència ha estat l’instrument que ha utilitzat tradicionalment el poder per atemorir la població i evitar que els canvis socials vingueren del poble. Però també és cert que mai cap poder ha pogut aturar els canvis d’un poble fermament unit i solidari, ni tan sols amb l’ús de la violència.
Cal perdre la por a canviar el sistema econòmic i social, aquest és el missatge.

La segona idea és la de que la revolució la hem de fer tots plegats.

Per a aconseguir aquest objectiu hem de convergir tothom, però no en base a un pensament únic, sinó amb un pensament plural i amb una riquesa de propostes que ens enriquirà a tots.

El tercer d’ells és el de que la revolució hem de fer ja, no esperar a demà.

Ací Teresa ha assenyalat que, segons l’estudi social INSOCAT realitzat a Catalunya al gener del 2013, un 30% de la població catalana viu per sota del llindar de la pobresa, i un 12% d’ells a la misèria.
És el famós postulat de Margaret Thatcher que va dir que és impossible governar per a tots, i que cal admetre que un terç de la població ha de quedar exclosa de la societat.

Teresa ha assenyalat que cal rebel.lar contra aquest postulat, contra el sistema capitalista que crea i accepta aquesta desigualtat que considera natural, com una part dels seus postulats.

I finalment el quart és que la revolució l’hem de tornar a fer.

És un missatge contra el conformisme.

Finalment. i per acabar la xarrada, Teresa ens ha parlat del manifest de 10 punts que, al costat d’Arcadi Oliveres, està impulsant a fi d’aconseguir una majoria social que faça possible un Procés constituent, un canvi radical dels paràmetres i valors socials en què es basa la societat capitalista en la que estem vivint actualment.

El missatge i les idees de canvi social de Teresa representen avui dia una alenada d’aire fresc a la viciada societat consumista i depredadora de recursos naturals en què vivim.
Tant de bo que la seua proposta de Procés constituent cale fondo entre la societat catalana i puga estendre’s algun dia al País Valencià i a la resta de l’Estat espanyol, en el què suposaria la refundació d’una democràcia que ens ha estat segrestada pels poders financers en connivència amb els polítics còmodament asseguts en la partidocràcia en la que vivim a hores d’ara.

Patraix, València (L’Horta), a 8 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els paradisos fiscals, dipositaris dels diners criminals del món, s’apoderen també de l’economia de les futures potències econòmiques del planeta (països BRICS).

0
Publicat el 6 de maig de 2013
Actualment l’anomentat Grup dels set (G-7) engloba el grup de països industrialitzats de més pes polític, econòmic i militar a nivell mundial.
El formen Estats Units, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Canadà.Parlant sense eufemismes, podem dir que són els països que representen a les corporacions més poderoses del planeta i, per tant, en el seu fòrum es prenen decisions polítiques i econòmiques que, per bé o per mal (més aviat això últim, pel que fa als interessos de la majoria dels éssers humans), són rellevants per a la totalitat dels habitants de la Terra.

No obstant això, des de fa uns anys hi ha uns països que, històricament i per raons de diferent índole, havien tingut poc de pes en els fòrums en què es prenen les decisions importants a nivell mundial, però que actualment estan adquirint un nivell de desenvolupament i de protagonisme creixent en l’escena política i econòmica mundial.
Aquests països se’ls coneix amb el nom de BRIC = Brasil + Rússia + Índia + Xina, als que el 2001 es va afegir Sudàfrica, per això ara se’ls coneix com BRICS (en “plural”).

Totes aquestes nacions tenen en comú una gran població (Xina i Índia per sobre dels mil cent milions, Brasil i Rússia per sobre els cent quaranta milions) i un extens territori (quasi 38.500.000 km ², 77 voltes la de l’Estat espanyol), la qual cosa els proporciona dimensions estratègiques continentals i una gegantina quantitat de recursos naturals.
A més a més, les enormes xifres que han presentat de creixement del seu PIB i de participació en el comerç mundial en els darrers anys els han fet molt atractius com a destinació d’inversions de tot tipus.

 

Les previsions d’un gegant financer com Goldman Sachs, del qual alguns pensem que és un autèntic govern a l’ombra del món, van en la línia de considerar que el potencial econòmic del Brasil, de Rússia, de l’Índia i de la Xina és tal que probablement es convertiran en les quatre economies dominants cap a l’any 2050, en estimar que tindran aleshores més del 40% de la població mundial i un PIB combinat de 134.951 bilions de dòlars.

Goldman Sachs prediu que la Xina i l’Índia seran els proveïdors globals dominants de tecnologia i de serveis, mentre que el Brasil i Rússia arribaran a ser potències dominants com a proveïdors de matèries primeres (minerals, energètiques i aliments, fonamentalment), encara que aquests tots dos ja comencen a destacar també com països amb gran concentració industrial.

Així doncs, el grup de països BRIC té el potencial de formar un bloc econòmic molt poderós, de més capacitat fins i tot que l’actual G-7.

Després de la caiguda del mur de Berlín i finalitzada l’amenaça ideològica i militar que suposava per als països capitalistes l’existència a Europa i Àsia de països socialistes, alguns dels governs dels BRICS van ser forçats per part de les grans institucions financeres mundials (FMI, BM, OMC) a dur a terme reformes econòmiques i polítiques realment traumàtiques per les seues poblacions, les quals van ser encaminades a ficar-les de ple en la roda del capitalisme globalitzat.

Especialment traumàtics van ser els casos de Rússia, Polònia, Xina o Sudàfrica, excepcionalment narrats en el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc. El capitalisme del desastre”, del qual recomane la seua lectura.

L’obertura d’aquests països al capitalisme salvatge va suposar la introducció massiva i desregulada en les seues economies d’enormes fluxos de capital provinents de les economies capitalistes avançades, la destrucció de les seues economies socials i la subhasta i privatització dels grans actius públics existents fins aquell moment.

Particularment significatiu va ser el cas de Rússia, un país que tenia una gran quantitat de grans empreses i indústries estatals de gran valor estratègic que van ser literalment subhastades i adjudicades a preu de saldo a influents personalitats de la política i de les finances russes, amb la complicitat i participació, en alguns casos, de poderoses multinacionals occidentals.
La rapinya de béns i serveis estatals realitzada en temps de govern de Boris Ieltsin va ser realment tremenda, donant origen a una nova i renovada oligarquia russa que va passar a tindre una acumulació de capital i de propietats enorme.
En paral.lel a l’espectacular i sobtat enriquiment d’aquesta nova classe social, s’anava produint una progressiva pauperització d’àmplies capes de la classe treballadora russa.
L’aparició d’aquestes grans fortunes i la plena introducció en l’economia d’aquests països del capitalisme global desregulat, va provocar en elles un fenomen fins aleshores desconegut però malauradament ben conegut en les economies capitalistes desenvolupades: els fluxos de capitals eixint cap a paradisos fiscals.

A hores d’ara aquest fenomen és de tal magnitud en aquests països, que fins al propi Banc Mundial (una rabosa vigilant el corral de les gallines) ha advertit que l’evasió fiscal està impossibilitant la redistribució de la riquesa i el sorgiment d’una classe mitjana a l’estil occidental, fins ara inexistent en aquests països.
Però el fenomen no és unidireccional, sinó més aviat bidireccional, perquè resulta que l’origen de la major part dels fluxos d’inversió que entren en les economies dels BRICS provenen també de paradisos fiscals, és a dir, depenen completament d’ells.

El perquè d’aquesta doble via d’eixida i entrada de capitals cap a / des de paradisos fiscals té una explicació relativament senzilla.
Els grans patrimonis locals d’aquestes economies fugen i evadeixen els seus diners, dipositant-los en paradisos fiscals.

El mecanisme és el següent:

1.- Els grans patrimonis dels BRICS creen una societat en un paradís fiscal, tot seguit compren accions d’aquesta empresa, produint-se una fugida de capital.

2.- A continuació des d’aquesta mateixa societat s’opta per la inversió directa en l’economia emergent, aconseguint rendibilitats pròpies d’un mercat en ebullició.

El resultat de la jugada de doble via és que aquests grans patrimonis “maten dos pardals d’un tret” des del punt de vista fiscal: d’una banda s’estalvien els impostos pel patrimoni que han evadit ni tampoc els paguen per les plusvàlues que les societats creades i domiciliades en aquests paradisos fiscals recullen de la seua inversió en les economies emergents, i d’altra es possibilita un tracte fiscal favorable, ja que economies com la de la Xina atorguen concessions fiscals favorables a la inversió estrangera directa.
Un negoci rodó!

En el cas de la Xina, el principal paradís fiscal que proveeix de capital la seua immensa economia són les Illes Verges Britàniques.
Aquest arxipèlag es compon d’un total de 36 illes situades al Carib, amb un sistema financer i fiscal a una taxa del 0% sota secret bancari i corporatiu que afavoreix l’existència de més de 900.000 companyies registrades i domiciliades en les seues illes.
És a dir, una diminuta Economia amb un PIB $ 1,1 mil milions inverteix més a la Xina que els EUA!

En el cas de l’Índia aquest paradís fiscal és l’illa Maurici.
Tot i que recentment el Govern d’India ha emprès una reforma fiscal per gravar els grans patrimonis i corporacions, la situació no s’espera que canvie significativament ja que es manté un tractat internacional de caràcter fiscal entre l’Índia i Maurici, pel qual les empreses amb seu a Maurici no paguen impostos sobre les seues inversions a l’Índia i només paguen impostos molt baixos a Maurici.
L’existència de l’esmentat tractat amb Maurici no només ha estat d’utilitat per als grans patrimonis indis, sinó que serveix de base per a múltiples Hedge Funds per a invertir a l’Índia a través del canal de Maurici.
El flux de capitals entrant a l’India des de Maurici és de tal magnitud, que el propi ministre de Finances de l’Índia va dir que l’import estimat que s’ha invertit des Maurici al seu país estaria al voltant dels 600.000 M $ a l’any!

En el cas de Rússia, com s’ha posat de manifest arran de la fallida del sistema financer de Xipre, ha estat tradicionalment Xipre d’on han vingut la major part de les inversions de capital en l’economia russa.

L’estimació de l’evasió fiscal produïda en els últims 10 anys en els BRICS és de 6 bilions de dòlars, la qual cosa representa 5 vegades el PIB d’una economia com la de l’Estat espanyol.

Malgrat l’enorme espoli de diners que suposen aquestes xifres per aquests països i l’enorme repercussió negativa que això suposa per a les seues classes treballadores, res de tot açò es va tractar en la cinquena cimera dels BRICS que va tindre lloc a Sudàfrica el passat mes de març d’enguany.
La complicitat criminal en el món de l’economia i les finances entre polítics i grans empresaris i oligarques queda, una vegada més, patent.

Patraix, València (L’Horta), a 6 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La història de Josep Rodríguez Tortajada, un President del València CF proscrit durant 70 anys per ser republicà i nacionalista d’esquerres, ahir al vespre en una xarrada a l’OCCC de València.

0
Publicat el 3 de maig de 2013

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació d’un interessant i revelador llibre: “València-Barcelona 1936”.

La presentació va anar a càrrec dels seus autors, Ricard Camil Torres i Vicent Sampedro, ambdós llicenciats en Geografia i Història per la Universitat de València i autors també d’altres interessants treballs sobre la Guerra Civil, la postguerra i la repressió al País Valencià, en el cas del professor Torres, i sobre la maçoneria valenciana en el cas del professor Sampedro.

A la presentació van participar també el fill de l’ex-president del València CF, així com Agustí Cerdà, d’ERPV, i Joan Tardà, d’ERC, que van fer uns interessants apunts al voltant de la situació i el boicot a la què es sotmesa la memòria històrica en Espanya per part de certs elements que militen en partits hereus del franquisme, ara feliçment reconvertits a demòcrates.

1936 València-Barcelona. PVE-ERC: Josep Rodríguez Tortajada, regidor i president del València FC

Durant la presentació es van posar en valor dos aspectes molt interessants i desconeguts (per haver estat deliberadament amagats) de la història de la II República española en la ciutat de València, recollits perfectament en el llibre.

D’una banda, la intensa i continuada relació de fraternitat que es va establir, durant els primers mesos de la guerra civil espanyola, entre l’Ajuntament de València (en representació dels valencians) i la Generalitat de Catalunya.
Els lligams que unien ambdues institucions eren clars: una llengua, una cultura i una lluita comunes contra l’aixecament militar feixista.

I per un altra banda, que els homenatges mutus celebrats a València i Barcelona, que es van fer a l’octubre i novembre de 1936 com a resultat d’aquesta intensa relació, es van vertebrar curiosament a través del futbol, sent el seu artífex Josep Rodríguez Tortajada, regidor de l’Ajuntament de València i tinent d’alcalde en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, què alhora fou president del València FC entre 1936 i 1939, període durant el qual una comissió gestora composada per jugadors, empleats i socis va dirigir el club.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club. 

I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil.

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.

Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.
La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.

Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consequència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.

La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.

Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.

El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.

L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

 

 

 

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.
En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.

El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana: «Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.

Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecer probada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechos repugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.
La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957.

Després de la seua eixida de la presó, Rodríguez Tortajada va tornar a la seua professió de practicant (els ATS de l’època), i més tard va exercir de representant de laboratoris farmacèutics.
Fins a la seua mort l’any 1982 mai va deixar d’assistir a la seua butaca de Mestalla com a soci número 21 del club.

Sempre va ser molt conscient que hauria estat inviable pensar en un retorn al club, ja que davant d’aquella societat que ell va trobar a la seua eixida de la pressó, immersa de ple en les catacumbes del franquisme, ell seguia sent un “roig” i un proscrit.
Josep Rodríguez va acceptar amb resignació i silenci, fins a la seua mort, que el seu nom no apareguera a la llista de presidents del club ni en cap llibre de la història de l’entitat.

Aquesta injustícia va ser restituïda pel club en el any 2009, quan va ser definitivament reconegut com el legitim president número 13, però amb silenci i sense el reconeiximent i la dignificació que una figura tan relevant com va ser la de Josep Rodriguez Tortajada mereixia.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de maig, de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 de maig, aniversari de la fí de la guerra d’Irak: 10 anys de doctrina del xoc.

1
Publicat el 2 de maig de 2013

Ahir es van complir 10 anys del final de la guerra de l’Iraq.

Una guerra -o millor dit un genocidi i un saqueig institucionalitzats per l’imperi occidental- que va tindre el seu inici el 20 de març de 2003 quan el braç armat de l’imperi va fer un reg de míssils tomahawk, llançats des de vaixells i submarins, sobre nombroses zones d’una àrea geogràfica i cultural que constitueix el bressol de la humanitat moderna, l’antiga Mesopotàmia. 

Quin era el seu gran delicte per merèixer aquest brutal càstig?
Simplement que la natura li havia dotat per atzar de grans bosses d’or negre al seu subsòl… i potser també alguna cosa més que transcendeix a tot això i que tot seguit n’exposaré.

El dia 1 de maig de 2003 el president de l’imperi occidental, George W. Bush, declarava la fi dels combats. Ell la va anomenar eufemísticament “l’alliberament” de l’Iraq.

Més enllà de les raons econòmiques, molt poderoses, molta gent com jo tenim el convenciment que el principal propòsit que subjeia rere de la invasió de l’Iraq no era el d’apropiar-se dels seus abundants recursos naturals, o el de privatitzar totes les seues infraestructures i ficar-les en mans d’empreses nord-americanes, o el de fer negoci amb la “reconstrucció” del país (per això era necessari destruir-lo primer a consciència), o el de venjar-se de Saddam Hussein pel seu passat d’amor / odi cap als Estats Units, o el de protegir Israel creant un règim afí als interessos nord-americans, que per descomptat també… 

A hores d’ara ja n’hi han molt pocs que es creen les mentides que van justificar la invasió (perdó, “l’alliberament”) de l’Iraq.
Ni la (in)existència d’armes de destrucció massiva (experts del programa UNSCOM ens van traure de qualsevol dubte al respecte mesos abans de la invasió), ni la pretesa defensa dels drets humans que deia promoure l’Administració de George W. Bush (convertit en el paladí mundial de la justícia i els drets dels pobles, cal veure!).
 

Perquè no hi havia més d’estar atents per veure com els soldats nord-americans observaven impassibles des dels seus carros de combat com les bandes de saquejadors robaven museus, edificis públics, escoles i fins i tot hospitals on es seguia atenent els ferits pels bombardejs i els combats. “No teniem ordres”, repetien una i altra vegada quan se’ls preguntava el per què de la seua actitud de passivitat davant d’aquests fets.

Van envair un país amb prou feines incapaç de defensar-se en tindre enfront seu la major màquina bèl.lica de la història moderna. Un país que després va veure com era devorat i saquejat per les mateixes hienes que havien vingut a “lliurar-los” de la dictadura de Saddam Hussein. 

Després d’un llarg any d’insurrecció generalitzada, que va fer perdre bastants vides als soldats ocupants què s’ocupaven de protegir el nou ordre econòmic establert, entre 2004 i 2005 la invasió va donar un gir radical.

Els primers cotxes bomba contra objectius sectaris van començar a produir-se per tot arreu del país.
Desmantellades les Forces de seguretat internes, la seguretat, en gran part privatitzada amb l’únic objectiu de satisfer les ànsies de negoci d’alguna poderosa companyia de seguretat nord-americana, va passar a càrrec dels ocupants, què per descomptat només vetllaven per “la seua” pròpia seguretat, però que a més posaven en perill, amb la seua presència, les vides dels civils que es trobaren a prop seu.

 

El procés de “desbaazificación” va criminalitzar a la comunitat sunnita, tot i que molts dels seus membres militaven en el Baaz (recordem, un partit polític nacionalista àrab, laic i radical socialista) només per aconseguir un lloc de treball.

L’entrada de gihadistes al país, atrets per combatre contra la icona imperialista occidental, reforçava a aquest bàndol oposat a l’administració nord-americana, la qual havia confirmat la seua aposta per la comunitat xiïta -durament castigada pel govern sunnita de Saddam Hussein-, promovent-la al poder.

Els actes d’insurrecció xiïta van quedar ràpidament eclipsats per sagnants atemptats contra barriades xiïtes, reivindicats per grups afins a Al-Qaida.

L’enemic havia canviat sorprenentment de cara: de les tropes invasores de saqueig occidentals a la comunitat sunnita.

Davant l’absència de líders polítics iraquians, invisibilitzats pel govern de Saddam Hussein, els clergues xiïtes van prendre el poder. Moltes vegades eren fills o nebots de respectats religiosos assassinats pel règim de Saddam. Molts d’ells no es trobaven ni mínimament preparats per exercir càrrecs de responsabilitat política, i a molts els movia més la venjança que l’interès per fer un bon govern del seu país. 

Un cop al poder, els xiïtes no van trigar a crear milícies armades que acabarien sent integrades en els propis cossos de seguretat de l’Estat, inclosos els esquadrons de la mort que depenien de ministres, viceprimer ministres o fins i tot del mateix cap del Govern iraquià. D’aquesta manera la violència sectària va quedar institucionalitzada, definint el segon bàndol en conflicte.

Les potències occidentals invasores coneixien molt bé aquest marc social i polític abans de l’ocupació, així com les grans tensions socials existents entre ambdues comunitats, xiïtes i sunnites. Fer detonar-lo no era gens complicat, i així ho van fer.

Molts pensem que la guerra civil iraquiana, amb tants cotxes bomba de procedència dubtosa i tantes explosions d’alt nivell professional que no van ser reclamades per Al-Qaida, va ser realment part de l’estratègia elaborada per Estats Units per mitigar els atacs contra les seues tropes i els seus nous interessos econòmics al país. Una evidència d’això és que el nombre de baixes entre els ocupants va disminuir radicalment alhora que els carrers del país s’omplien de cadàvers dels propis iraquians, amb atemptats de cruel violència.

Tot això no va fer més que inocular un nivell de desconfiança quasi paranoica entre el poble iraquià, que veia com a la destrucció material del país, producte de diverses guerres, d’una dècada de sancions i de l’ocupació en si, es va sumar una cosa molt pitjor: la destrucció del seu propi teixit social que fins abans de la invasió es caracteritzava per la convivència religiosa. Tot un trauma col.lectiu, un autèntic “xoc” de manual, tal i com ho descriu a la perfecció Naomi Klein en el seu llibre “La Doctrina del xoc”.

 

Tal com descrivia l’escriptor i intel.lectual iraquià Raed al Hamed, “La identitat dels ciutadans amb la seua nació ha desaparegut: ara s’identifiquen amb la seua secta o la seua ètnia, no amb el seu país”. 

És el verí sectari que divideix xiïtes i sunnites i que, des de l’Iraq, s’ha exportat a tot Orient Pròxim: Síria és un bon exemple de com el sectarisme que va incendiar l’Iraq s’ha estès arreu de la regió. Alguns dels sirians que, al seu dia, van anar a combatre a l’Iraq amb els sunnites en contra de l’ocupació i, posteriorment, en contra de la comunitat xiïta, fa temps que van tornar per posar en pràctica les seues habilitats bèl.liques al seu propi país.
Però també ho és Líban, un altre exemple de país que corre el risc de ser destrossat pel sectarisme regional. Amb un 40% de xiïtes, un altre 40% de sunnites i un 20% de minories religioses, la tensió entre els dos bàndols és realment extrema. Sunnites libanesos acusen els seus germans xiïtes de ser corresponsables de la massacre siriana, i els xiïtes acusen els sunnites de protegir als “terroristes” sirians que pretenen acabar amb el règim alauita.
A Síria i Líban podríem afegir Aràbia Saudita, on la minoria xiïta és durament reprimida als carrers per exigir igualtat amb els sunnites, i també Iemen, on la minoria xiïta aspira a la secessió alhora que són objecte dels atacs d’Al-Qaida.
A la llista podríem afegir també a Bahrain, on la població en minoria sunnita s’ha radicalitzat en la seua oposició cap a les protestes de la majoria xiïta.

Hi ha qui pensa que l’Iraq serà objecte, a no molt tardar, d’una nova guerra sectària en què l’objectiu sunnita serà el d’independitzar de facto les àrees sunnites de l’Iraq, i molt especialment la que comparteix fronteres amb Síria, Jordània i Aràbia Saudita, tres països de majoria sunnita.

Estem davant el principi d’un nou mapa d’Orient Pròxim, més favorable als interessos occidentals?

Per tot això pense que el principal i més poderós objectiu de la invasió a Irak no va ser el del petroli, el negoci o la venjança, que també. Més aviat sembla que podem estar davant d’una estratègia de redistribució del poder en el Pròxim Orient, la fi última de la qual seria el de traçar unes noves fronteres d’acord a una composició purament sectària, aniquilant les identitats nacionals existents. 

Una forma solapada d’incitar i alimentar l’odi entre musulmans de les seues dues grans confessions, xiïta i sunnita, per tal de provocar guerres internes que aparten als combatents d’ambdós bàndols de lluitar contra els seus veritables saquejadors i botxins: les potències occidentals.

Aquest objectiu, si realment és tal, malauradament sembla que ho estan aconseguint. Orient mitjà continua dessagnant-se en nombrosos conflictes interns, deliberadament provocats per Occident, alhora que aquest segueix estenent les seues influències i el seu espoli per tota la regió.

Patraix, València (L’Horta), a 2 de maig de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari