La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El País Valencià s’afona en la pobresa (segons dades de la Fundació del BBVA i del IVIE).

0

Tot i malgrat viure en societats tècnicament molt avançades, amb tot tipus de mitjans tecnològics, materials, logístics, alimentaris, etc… al seu abast, les diferències materials entre els éssers humans que vivim en aquesta societat cada vegada són més grans.

Fa uns dies vaig fer un apunt en què parlava dels índexs de Gini i el del llindar de la pobresa, referits als Països Catalans amb una comparativa amb alguns valors de països europeus.

El País Valencià, tot i mostrar un valor molt positiu de l’index de Gini (amb un valor de 0.17, enfront de valors de 0.28 per a Dinamarca, 0.25 per Benelux, 0.30 per Suïssa, per exemple) (veure dades senceres en apunt: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/256809), el corresponent al del llindar de la pobresa era molt negatiu.
Aquest índex havia augmentat un 46.4% entre els anys 2007 i 2012, mentre la mitja a l’Estat espanyol per al mateix període era d’un augment del 28.8%.

Un recent estudi publicat per la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) alertaven de l’augment de les desigualtats a l’Estat espanyol després del tsunami de la crisi i demanaven a les administracions públiques que el futur creixement no siga excloent.

Segons aquest informe, la renda disponible es va reduir a l’Estat entre 2008 i 2012 un 14%, però la caiguda ha estat especialment dura al 10% de les llars amb menys ingressos que han vist retrocedir la seua renda disponible per càpita a un ritme anual de quasi el 10% des de 2007.
Al País Valencià, segons les estadístiques oficials, hi ha mig milió de pobres amb perfils diversos i poques perspectives de trobar feina. Estan per sota de la meitat de la renda mitjana espanyola. Aquesta borsa podria enquistar-se si la seua eradicació no es converteix en una prioritat del govern.

L’índex de pobresa severa al País Valencià és superior a la mitjana estatal, situant-se en un 7,9% enfront del 7,1% de l’Estat.

Com assenyala l’informe de l’IVIE, el gran responsable de tot aquest deteriorament social ha estat l’atur, la destrucció d’ocupació.
Les llars amb menys ingressos són les grans víctimes de la crisi.
El 20 % de la població més rica controla ara el 40 % dels ingressos totals, mentre el 20% de població més pobre té en el seu poder només el 6,78%, amb un retrocés notable, sobretot del grup de pobres severs.

El maig del passat 2013 l’institut valencià mesurava l’evolució de la pobresa a Espanya i concloïa que les Canàries i el País Valencià lideraven la taula de comunitats més pobres.

L’Índex DEC 2013 que confeccionen cada any els responsables dels serveis socials espanyols sobre el desenvolupament dels mateixos, fa saltar encara més les alarmes.
La valenciana és una de les autonomies que ha millorat el seu pressupost en serveis socials de 2009 a 2012, concretament un 15 %, però “la seua feble posició de partida” , diu l’informe, “fa que tant els seus indicadors de despesa com la seua oferta de prestacions estiguen molt per sota de la mitjana estatal“. De fet apareix en el grup d’autonomies amb un índex de desenvolupament dels seus serveis socials què es considera “irrellevant“.
El País Valencià ha passat de gastar 662 milions d’euros l’any 2009 a 759 en 2012 en aquest capítol. O el que és el mateix, si fa tres anys la despesa era de 129 euros per habitant, l’any passat era de 151 euros enfront dels 275 de mitjana estatal. Però no semblen suficients.

Segons aquest document, un dels seus punts febles és la pobresa de la legislació autonòmica a l’hora de reconèixer els drets subjectius en matèria de serveis socials de la seua població.
Ha millorat sensiblement en el reconeixement de la dependència i en l’extensió de les rendes mínimes d’inserció -en 2010 el rebia un de cada 567 valencians. i l’any passat un de cada 295-, però ha empitjorat en acolliments familiars a menors, en la ràtio de treballadors de plantilla per habitant a la xarxa de serveis socials, en l’extensió de l’atenció a la dependència, en la quantia de les rendes mínimes d’inserció i a les places residencials per a grans.

En l’apartat de recomanacions, l’informe DEC aconsella reforçar la xarxa de serveis socials, millorar els serveis d’atenció a la dependència, estendre el servei d’ajuda a domicili i també la cobertura de la renda mínima d’inserció.

Espoli fiscal i balafiament de diners públics. Com arreglem açò?

Patraix, València, a 30 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Regrés al futur: la persecució del “dialecto catalán” actualment al País Valencià.

2

La llengua catalana al País Valencià sembla haver passat ser menystinguda a ser perseguida.

Des d’aquelles declaracions en març de 2011 de l’actual Consellera d’Educació valenciana, María José Català, que quan va ser alcaldessa de Torrent, i durant un acte del seu partit a València es va disculpar davant tot l’auditori per si durant el seu discurs se li escapava alguna paraula en valencià, ja que tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua (“En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero, no me doy cuenta, de verdad”, varen ser les seues paraules en aquell acte), fins a la nova “Gaza” del territori català-parlant en què ha convertit a hores d’ara el País Valencià el govern del PP valencià, després del tancament d’11 canals de la ràdio i la televisió públiques valencianes i catalanes (i altres fets, com la supressió de 151 aules en línia valencià que ha denunciat recentment Escola Valenciana), hi ha una transició des del menyspreu i la indiferència cap a la llengua a l’atac descarnat com a part d’una estratègia de genocidi lingüístic que, casual o no, ha anat avançant al País Valencià de manera paral.lela al desenvolupament del moviment sobiranista a Catalunya.

Perquè, al meu parer, primer el tancament de TV3 i les consegüents multes a ACPV, ara fa tres anys durant el govern de Camps, fins al de Catalunya Ràdio de fa uns dies, són fets que tenen com a objectiu “impermeabilitzar” l’espai televisiu i radiofònic del Principat portes enfora, precisament ara (oh, casualitat!) que el dret a decidir i el procés cap a la independència enllà han agafat volada i el “perill secessionista” català es contempla des d’Espanya com el desafiament més gran a la seua unitat i a la seua sobirania nacionals dels últims temps.

I la llengua catalana, com a factor vehiculador dels diferents territoris que la tenen com a pròpia, és vista com una gravíssima amenaça que deu ser combatuda per l’Estat unitari espanyol amb tots els mitjans legals i alegals al seu abast.
I a la vista tenim el resultat: les emissions de Cat ràdio que van ser silenciades fa uns dies han estat substituïdes al dial per una emissora il.legal de música “bakalao”, sense que per descomptat el Consell tinga cap intenció en multar-la o silenciar-la com ha fet amb totes i cadascuna de les emissions radiofòniques i televisives que emetien en la llengua pròpia dels valencians.

Fa uns dies un amic em va remetre un document, que ara complirà 77 anys, datat a Donosti (es pot veure a l’inici de l’apunt).
Es tracta d’una carta en què el comissari en cap de la policia d’aquesta ciutat comunicava a una persona que el Governador Civil de la província li imposava una multa de dues-centes cinquanta pessetes per haver parlat durant una conferència telefònica “en dialecto catalán”.

El tancament dels 11 canals públics que emetien en català i l’aferrissada persecució i imposició de fortes multes a Acció Cultural del País Valenicà, propietària dels repetidors pels quals emetia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ens retrotreuen a aquella època, fent plenament actual aquella carta de 1937 a Donosti com si de la València del 2014 es tractara.

La seua transcripció, a la situació actual de la nostra llengua al País Valencià, podria seria com aquesta:

“El Ministro de Industria, Energía y Turismo de la Nación española, tras ser informado por los representantes de su delegación en Levante sita en la Generalidad Valenciana, en uso de las atribuciones que le están conferidas, ha tenido a bien incoarle un expediente que podría acabar con dos multas de hasta un millón de euros por dos infracciones de la Ley General de Telecomunicaciones, por haber permitido unas emisiones radiofónicas en dialecto catalán a través de su red de repetidores.

Dios guarde a Vd. muchos años.

VIVA ESPAÑA, 307 Año triunfal.

València, 21 de enero de 2014.

El delegado español en la región valenciana de levante.
Fdo.: el moniato Alberto Fabra.”

Amén.

Patraix, València (L’Horta), a 29 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balanç de l’atur i la precarietat laboral als Països Catalans a la fi de 2013.

0
Fa uns dies el Ministeri d’ocupació espanyola feia el seu balanç anual.
Segons les seues xifres, l’any passat s’havia tancat amb 4.701.338 desocupats registrats a les oficines d’ocupació, després d’una caiguda al desembre en 107.570 persones respecte al mes anterior. Aquesta caiguda suposava la major de l’atur en un desembre de la sèrie històrica.

Atenent a aquestes dades, l’atur registrat havia baixat respecte al desembre de 2012 a 146.293 persones. Era la primera vegada des del començament de la crisi que la desocupació tancava un any amb menys aturats que al començament de l’exercici.

Però com sempre, les dades presentades com “extraordinàries” pel govern de Rajoy i per la CEOE tenen trampa, ja que en elles ni es contempla la precarietat laboral que ha creat la nova reforma laboral, ni tampoc s’esmenten les xifres d’afiliació a la Seguretat social ni les xifres de l’enquesta de població activa.
Perquè la baixada del nombre d’aturats no se sap si pot deure a la creació d’ocupació o, simplement, a les baixes dels inscrits en les oficines d’ocupació que no han renovat la seua demanda de treball, cosa que passa prou a sovint, que molts aturats no renoven la seua inscripció a les oficines públiques sense haver trobat una feina.
Cal tindre en compte que només els aturats que cobren algun tipus d’ajuda tenen l’obligació d’estar apuntats en els registres oficials, i que també han de estar-ho els que volen optar a cursos de formació o algun tipus de servei públic d’orientació laboral.
Però tant en aquest cas, com en la resta, la inscripció és opcional. Si es confirmara aquesta hipòtesi, el que està succeint és que la desocupació s’està reduint perquè està baixant la població activa a Espanya.
 

Analitzant ara les xifres xifres corresponents als Països Catalans, la foto del nostre país és la de que seguim perdent població activa degut a l’emigració de desenes de milers de joves treballadores i migrants (més de 35.000 arreu dels Països Catalans el 2013), que els contractes ‘indefinits’ disminueixen més d’un 18%, i els temporals superen el 92% de totes les noves altes a la Seguretat Social durant el 2013.

A tot açò cal afegir el milió de persones treballadores dels Països Catalans que, entre el 31 de desembre de 2007 i el 31 de desembre de 2013, foren donades de baixa de la Seguretat Social, quasi la meitat dels poc més dels 2 milions donades de baixa de la Seguretat Social arreu de l’Estat espanyol des de principis del 2008. 

Com hem vist abans, a nivell estatal la baixada de l’atur ha estat d’unes 147.000 persones.
Pel que fa als Països Catalans, a tots els nostres territoris així com a la Franja, també ha baixat en major o menor mesura la xifra oficial de persones treballadores aturades, encapçalant-se el descens al País Valencià amb 22.375 persones aturades menys, 22.084 menys a Catalunya, i 4620 a les Illes.
En quant a les xifres oficials d’aturats, en tenim 91.215 persones a les Illes, 624.872 a Catalunya i 547.360 al País Valencià.
És a dir, oficialment tenim una mica més d’1.350.000 persones treballadores aturades arreu del nostre territori.
En quant al nombre de treballadors cotitzants a la Seguretat Social, han disminuït en 1 milió, quasi la meitat dels poc més de 2 milions de persones treballadores que han causat baixa de la Seguretat Social arreu de l’Estat espanyol des de principis del 2008.
No oblidem que més de la meitat dels i les joves majors de 18 anys no estan apuntades a les oficines del sistema públic d’ocupació (SOC, SERVEF…), i que per exemple pel fet de treballar unes poques hores al mes s’és eliminat de les estadístiques d’atur.
 

És clar que aquesta ‘millora’ cal situar-la dins d’un marc real d’anàlisi, vinculat a l’augment relatiu del sector turístic aquest any al nostre país, d’una banda, i per l’altra, a l’efecte ‘festes de nadal / rebaixes’, que provoca una major contractació durant els mesos de desembre i gener.És també innegable que aquesta ‘millora’ té molt poc de positiu, ja que no es veu enlloc un canvi de tendència pel que fa al model productiu (a la seua destrucció, millor dit).
Així, veiem com els contractes indefinits s’han reduït més d’un 18% en el 2013 (només un 6.5% del total de contractes han estat ‘indefinits’, dels quals, poc més de la meitat ho eren a jornada completa), mentre els contractes temporals arribaren al 92% del total de les noves altes a la Seguretat Social durant el 2013.

I per si tot açò no n’és prou, cal afegir-hi l’esgarrifós fet què als Països Catalans al voltant del 40% de les persones treballadores a l’atur ja no tenen cap tipus de cobertura (ni prestació, ni subsidi), quedant així pendents dels serveis socials, la caritat i/o l’economia submergida.Fum, fum i més fum. En definitiva, més precarietat, més temporalitat, més desprotecció i més misèria i pobresa. Això és Espanya i els Països Catalans dins d’Espanya.

Patraix, València, a 28 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El PP canvia la política de “tolerància zero” amb la corrupció d’Alberto Fabra en quedar-se sense candidats per a les llistes electorals.

1

La tan esbombada política de “tolerància zero” amb la corrupció què Alberto Fabra va engegar només va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana ha saltat feta miques.
O el que és el mateix, s’ha “reinterpretat” per permetre que els seus nombrosos polítics imputats puguen presentar-se a les eleccions autonòmiques i municipals del 2015 amb el vist i bo del seu partit.

Una mesura que, a part de tornar a demostrar el nul respecte que li mereix la democràcia i els seus votants al Partit Popular, mostra al meu parer que alguna llum roja s’ha encès al carrer de Quart de València, ja què el nombre de polítics del PP valencià implicats en causes judicials és tan gran, que podria perillar fins i tot la presentació de llistes en alguns llocs de les diferents institucions polítiques valencianes.
Una mera qüestió de supervivència política. 

I un cop més, per no deixar en evidència el mateix president, el vicepresident José Ciscar s’ha tret del barret de copa un nou discurs en el que “reinterpreta” la condició de les imputacions dels seus membres en causes judicials.
Divendres passat Ciscar va afirmar públicament que cal “distingir clarament” entre una imputació per corrupció i una imputació administrativa. “Quan hem parlat de les llistes electorals, hem dit que imputats que tinguen a veure amb casos de corrupció no poden i no estaran en les llistes. Sobre la resta  no s’ha pres cap tipus de decisió”, va declarar el vicepresident.
És a dir, “donde dije digo, digo Diego”, o el què és el mateix, barra lliure per què els seus imputats es presenten per representar en les institucions als ciutadans valencians.

Com he explicat adés, per a mi es tracta d’un tema de pura supervivència electoral.

Perquè aquells “tres vestits” que la trama Gürtel va regalar presumptament a Francisco Camps s’han mostrat amb el temps que eren només la punta d’un iceberg molt voluminós. A hores d’ara la corrupció ha assolit tots els racons de l’administració pública valenciana controlada des de 1995 pel Partit Popular, i després d’anys d’investigació i de denúncia, comença a arribar als jutjats.
 

A la primera i gran condemna, la de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, poden seguir-ne moltes més, ja què ni més ni menys altres cent dirigents del PP, alts càrrecs i exresponsables en ajuntaments, diputacions, empreses públiques, fundacions i conselleries estan imputats i esperen el moment de seure’s a la banqueta dels acusats de delictes com prevaricació, suborn, tràfic d’influències, malversació, falsedat documental, frau fiscal, blanqueig de capitals, apropiació indeguda, delicte electoral i fins i tot abús sexual. Quasi res!

D’aquests cent imputats, nou d’ells han estat membres de l’executiu, un fet únic en les democràcies avançades (si es què de Espanya es pot dir què es una democràcia avançada): Vicente Rambla, Milagrosa Martínez, Angèlica Such, Alicia de Miguel, Manuel Cervera (cas Gürtel), Rafael Blasco (cas Cooperació), Luis Fernando Cartagena (per un producte financer), José Joaquín Ripoll (cas Brugal) i José Luis Olivas (cas Bankia). Olivas va ser president del Consell i vicepresident, igual que Rambla, Ripoll i el condemnat Víctor Campos. Quasi podriem fer un equip de futbol sencer!

Però el tema no s’acaba ací.
Hi ha altres candidats a ingressar a la llista, perquè les investigacions avancen i els toquen cada vegada més de prop.
L’actual president de les Corts i exvicepresident del Consell Juan Cotino ja ha estat cridat a declarar en el cas dels papers de Bárcenas.
El secretari general del PPCV i conseller de Governació Serafín Castellano, ha de retre comptes pels contractes del cas Taroncher i Over Marketing. Francisco Camps i Rita Barberá estan pendents de la resolució del cas Nóos, on diversos imputats assenyalen ja al diputat nacional Gerardo Camps, exvicepresident del Consell.
Altres exconsellers de Camps com Esteban González Pons o Mario Flores apareixen en contractes i converses al mateix nivell que els ja imputats.

A aquestes cent persones imputades vinculades directament al PPCV i la seua administració, cal sumar-ne altres 300 funcionaris, empresaris i familiars lligats al PP. Es a dir, a hores d’ara podem parlar d’una xifra que frega els quatre-cents imputats directa o indirectament relacionats amb el Partit Popular, solament en territori valencià. Sense dubtes, una xifra digna d’entrar en el record Guinness!

Els casos Gürtel, Bárcenas, Emarsa, Brugal, Cooperació, Nóos, Over Màrqueting, Terra Mítica, Canal 9, IVEX…, analitzats en el seu conjunt, posen en relleu un sistema generalitzat de corrupció, una estructura dissenyada metòdicament per espoliar les arques públiques valencianes sota el paraigües del PP.

Per terminar aquest apunt, voldria mostrar-vos la llista de la vergonya “popular” (tant se val, la vergonya ni la coneixen ni l’han coneguda!), la particular “llista de Schindler” d’imputats del PP valencià, amb noms, cognoms i càrrecs:

José Luis Olivas Martínez. Ex president de la Generalitat. Ex vicepresident de la Generalitat. Ex conseller d’Economía. Ex president de Bancaixa.

José Víctor Campos Guinot. Ex vicepresident de la Generalitat. Ex conseller de Justícia. CONDEMNAT.

Vicente Rambla Momplet. Ex vicepresident de la Generalitat. Ex conseller. Diputat autonòmic.

Milagrosa Martínez Navarro. Ex presidenta de les Corts. Ex consellera de Turisme. Diputada autonòmica.

Ricardo Costa Climent. Ex secretari general del PPCV. Diputat autonòmic.

Rafael Blasco Castany. Ex portaveu del PP en las Cortes. Ex conseller de Cooperació. Diputat autonòmic.

Angélica Such Ronda. Ex consellera de Turisme. Diputada autonòmica

Alicia de Miguel García. Ex consellera de Benestar Social. Ex portaveu del PP.

Manuel Cervera Taulet. Ex conseller de Sanitat.

Luis Fernando Cartagena Travesedo. Ex conseller d’Obres Públiques. Ex alcalde de Oriola. CONDEMNAT

Sonia Castedo Ramos. Alcaldessa d’Alacant y diputada autonòmica.

Alfonso Bataller Vicent. Alcalde de Castelló i ex sotssecretari autonòmic de Sanitat.

Luis Bernardo Díaz Alperi. Ex alcalde d’Alacant. Diputat autonòmic.

David Serra Cervera. Ex secretari autonòmic d’esports i ex vicesecretari d’Organització del PPCV. Diputat autonòmic.

Yolanda García Campos. Ex tresorera del PPCV. Diputada autonòmica.

Cristina Ibáñez Vidal. Ex gerent del PPCV.

Ángel Sanchis Perales. Ex tresorer nacional del PP i ex diputat.

Carlos Fabra Carreras. Ex president de la Diputació de Castelló i del PP provincial. CONDEMNAT.

José Joaquín Ripoll Serrano. Ex president de la Diputació d’Alacant i del PP provincial. Ex vicepresident del Consell. Ex conseller.

Vicent Aparici Moya. Ex vicepresident de la Diputació de Castelló. Ex senador. Ex alcalde de la Vall d’Uxó. CONDEMNAT.

Adela Pedrosa Roldán. Vicepresidenta de la Diputació d’Alacant i alcaldessa d’Elda. Ex secretaria general del PPCV

Mónica Lorente Ramón. Diputada provincial d’Alacant i regidora d’Oriola.

Juan Molina Beneito. Diputat provincial en Alacant i alcalde de La Canyada.

Joaquín Albadalejo Martínez. Diputat provincial d’Alacant i primer tinent d’alcalde en el Ajuntament de Torrevieja.

Susana Marqués Escoín. Diputada provincial de Castelló i alcaldessa de Benicàssim.

Enrique Crespo Calatrava. Ex vicepresident de la Diputació de València, ex alcalde de Manises i ex president de l’Empresa Metropolitana de Aguas Residuales S.A. (Emarsa).

Társilo Piles Guaita. Ex regidor de l’Ajuntament de València. Ex president de la Fundació del València C.F.

Rafael Betoret Parreño. Ex cap de Gabinet de la conselleria de Turisme. CONDEMNAT.

Pedro García Gimeno. Ex director general de Ràdio Televisió Valenciana.

Genoveva Reig Rivelles. Ex directora general de Ràdio Televisió Valenciana.

Vicente Sanz Monlleó. Ex secretari general de RTVV i ex president del PP en la província de València.

Luis Sabater. Ex cap del departament tècnic d’RTVV.

Antonio de la Viuda. Ex cap d’antena de RTVV.

Dora Ibars Sancho. Ex directora general de Promoció institucional de la Generalitat.

Jorge Guarro Monllor. Ex cap de Promoció de la Agencia Valenciana de Turisme

Juan Bover Fernández de Palencia. Ex cap de Serveis d’Infraestructures Turístiques de la Generalitat.

Isaac Vidal Sánchez. Ex cap de Mercats i Comunicacions de la Agència Valenciana de Turisme.

Ana Grau Ábalos. Ex coordinadora de fires de la Agència Valenciana de Turisme.

Paula de Cubas Carrasco. Ex assessora de Vicepresidència de la Generalitat.

José María Vicent Sarrión. Ex administrador de l’Institut Valencià d’Atenció als Discapacitats.

Niurka Montalvo Amaro. Ex secretaria autonòmica d’Esports de la Generalitat.

Joaquín Fernando Tomás Font de Mora. Ex director jurídic de l’empresa pública Vaersa.

Enrique Navarro Alejandro. Ex secretari autonòmic de Família i Solidaritat de la Generalitat.

Juan Miguel Bellver Ribes. Ex cap general de l’empresa pública Vaersa.

Enrique Bort Bargues. Ex cap de gabinet de la Societat per a la Seguretat i Promoció Industrial Valenciana.

Pau Aviñó Primo. Secretaria general de la Conselleria d’Agricultura i ex alt càrrec de la conselleria de Sanitat.

José Manuel Vidal. Ex alt càrrec en diverses conselleries de la Generalitat.

Antonio Santos Juan. Ex dirigent de l’empresa pública Vaersa.

Carmen Díaz Quintero. Gerent de la Fundación Luz de las Imágenes

Auxiliadora Hernández Miñana. Ex secretaria autonòmica d’Educació i ex directora de l’Institut d’Avaluació i Qualitat Educativa

Silvia Caballer Almela. Ex cap general d’Arxius i Innovació Tecnològica, i ex secretaria general de l’Institut Valencià de la Joventut

Rafael Peset Pérez. Ex alto càrrec de la conselleria de Sanitat.

Clara Abellán García. Ex cap general de la conselleria de Benestar Social

Arantxa Vallés Testera. Ex cap de la Societat Gestora per a l’Imatge Estratègica i Promocional de la Generalitat.

Inmaculada García Pardo. Cap general de l’Entitat d’Infraestructures de la Generalitat.

Josep María Felip Sardá. Ex cap general d’Inmigració i Cooperació al desenvolupament de la Generalitat.

Alexandre Catalá Bas. Ex subsecretari de la conselleria de Solidaritat.

Marc Llinares Picó. Ex cap de Cooperació al desenvolupament de la Generalitat.

Agustina Sanjuán Ballesteros. Ex secretaria general administrativa de la conselleria de Cooperació.

Xavier Llopis Bauset. Ex cap de gabinet de la conselleria de Cooperació.

Jorge Vela Bargues. Ex cap de la Ciutat de les Arts y les Ciències i ex director de l’Institut Valencià de Finances.

Luis Lobón Martín. Ex secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics de la Generalitat.

José Manuel Aguilar González. Ex director de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Elisa Maldonado Garrido. Ex directora de gestió de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

José María Tabares. Ex director de l’nstitut Valencià de l’Exportació. CONDEMNAT.

Pedro Ángel Hernández Mateo. Ex alcalde de Torrevieja i ex diputat autonòmic. CONDEMNAT.

José Manuel Medina Cañizares. Ex alcalde d’Oriola. CONDEMNAT.

Luis Esteban Marcos. Ex president de Terra Mítica.

Miguel Navarro. Ex director general de la Ciutat de les Arts i les Ciències i ex director general de Terra Mítica.

Justo Valverde Castañeda. Ex responsable de contractació de Terra Mítica.

Antonio Rincón. Ex director tècnic de Terra Mítica

José Juan Morenilla Martínez. Ex gerent de l’Entitat de Sanejament de la Generalitat.

Ignacio Bernácer Bonora. Ex cap d’explotacions de l’Entitat de Sanejament de la Generalitat.

Esteban Cuesta Anguix. Ex alcalde pedani de Benimàmet (València), ex president del PP en Poblats de l’Oest  i ex gerent d’Emarsa

Enrique Arnal Llorens. Ex primer tinent d’alcalde de Montcada i ex director financer de Emarsa.

Sebastián García Martínez. Ex representant del PP en la Junta Municipal de Trànsits de València i ex cap d’informàtica d’Emarsa.

Juan Carlos Gimeno Gascón. Ex diputat provincial del PP, ex regidor del PP en València i ex cap de Qualitat d’Emarsa

Luis Botella de las Heras. Primer tinent d’alcalde de Montcada i ex assessor jurídic d’Emarsa.

Santos Peral Martín. Secretari general del PP de Patraix (València) i ex comptable d’Emarsa.

Ignacio Martínez Maiques. Ex secretari general del PP de Trànsits (València) i ex cap de Compres d’Emarsa.

José Alcácer García. Portaveu del PP en el Ajuntament d’Albuixech.

Antonio Lorenzo Paredes. Alcalde d’Algorfa i ex diputat autonòmic del PP.

Manuel Vilanova Goterris. Ex alcalde de Vila-real. CONDEMNAT.

Manuel Álvaro Manzano. Ex alcalde d’Alboraia.

Bernabé Cano García. Alcalde de La Nucia. Vicesecretari de política territorial del PP de la província d’Alacant.

Pedro Lloret Ortuño. Primer tinent d’alcalde de La Nucia.

Mauro Soliva i Ramon. Primer tinent d’alcalde de Benicàssim.

Lorenzó Agustí Pons. Alcalde de Paterna. Membre de la direcció regional.

Eduardo Dolón Sánchez. Alcalde de Torrevieja. Membre de la direcció regional.

Ernesto Sanjuán Martínez. Alcalde de Cullera.

Lola Carbonell Arbona. Alcaldessa de Carcaixent.

José Manuel Gálvez Ortuño. Alcalde de Jacarilla.

Francisco Javier Pérez Trigueros. Alcalde de Callosa del Segura.

Francisco Javier Morató. Ex alcalde de Calp.

Juan Roselló Martínez. Ex diputat provincial i ex regidor del PP en Calp.

Andrés Llorens Fuster. Regidor de Presidència de l’Ajuntament d’Alacant.

Gloria Alonso. Regidora i vicepresidenta del PP en Mislata.

Vicente López Sinisterra. Ex regidor i vicepresident del PP en Mislata.

Jaume Matas i Palou. Ex ‘Ambaixador’ de la “Comunitat Valenciana”. Ex president de les Illes Balears i ex ministre de Medi Ambient. CONDEMNAT.

Patraix, València (L’Horta), a 27 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alberto Fabra, Esther Pastor i la recerca del “gola profunda” del Consell.

4

Ens governa una subclasse del gènere humà que no estava present el dia que “Déu Nostre Senyor” va repartir la vergonya i la decència.

Només així es pot entendre que el dia que ix publicat que la secretària autonòmica de Relacions Institucional de la Generalitat, Esther Pastor, va carregar a les arques públiques centenars d’euros en hotels i compra d’aliments com xocolata, pollastre, fruita i, fins i tot, begudes alcohòliques, aparega immediatament el president Alberto Fabra per dir que s’ha obert una investigació no sobre el comportament de Pastor sinó per “si s’haguera pogut cometre un delicte d’infidelitat en la custòdia de documents i revelació d’informació”.
Buscar al bocamoll. Wanted!! 

No són demòcrates. Gens ni mica.
I no tenen vergonya. Infidelitat en la custòdia de documents? Infidelitat la seua en la gestió de l’administració pública.

Quan han començat a aparèixer papers que posen en dubte l’honradesa dels seus actes, no han tingut ni un mínim gest de voler aclarir-ho, tot el contrari. Davant les filtracions, s’han llançat desbocats a l’amenaça i a l’anunci de sancions si descobreixen d’on han eixit els documents. El Partit Popular continua convençut que la gestió dels diners públics (sempre que estiga en les seves mans) han d’estar protegida per la confidencialitat.

Sabem on ens ha portat aquesta manera de fer: més de cent càrrecs públics del PP imputats per corrupció… I Fabra no té millor ocurrència que, amb tot el que ha plogut, continuar demanat silenci i complicitat als funcionaris que obrin una mica la cortina a fi que els ciutadans puguem veure el que passa als despatxos de la Generalitat. Indecent.

Qui haja filtrat les compres d’Esther Pastor el que mereix és un premi; el seu gest és un acte de veritable servei públic.
L’única recepta digna que podria tindre Fabra contra el filtrador seria obrir les portes de la Generalitat i que totes, totes, les despeses s’explicaren al detall.
Com sempre, ara diuen que estaran encantats de donar explicacions de tot davant el jutge. Error!! Si els crida el jutge, que ja és mal senyal, tocarà contestar a allò que els pregunten però abans tenen una responsabilitat molt major.
Abans d’ajustar comptes amb la justícia, un representant polític demòcrata el que ha de fer és donar totes les explicacions a la ciutadania. Si no les dona, siga perquè no pot o perquè no vol, no té altre camí que la dimissió. Adéu.

Esther Pastor detrás del presidente de la Generalitat, Alberto Fabra.  

Pot explicar Fabra què feia Esther Pastor en els hotels en qüestió? Pot explicar per què va pagar amb diners públics creïlles, xocolate, iogurts o whisky? Si pot explicar-ho, que ho faça i si no pot explicar-ho, a casa, dimissió immediata.
Després, quan declaren davant el jutge es jugaran una multa, la presó o el que siga, això serà l’ajust de la seva responsabilitat penal però abans, molt abans, hi ha la responsabilitat política i aquesta l’haurien d’haver assumit des del minut posterior a l’eixida de la notícia.
La relació entre el governant i els governats es basa en un mínim de confiança que no ha de decidir cap jutge.

Una vegada més, es planteja una pregunta recurrent en els últims anys: Com hem arribat a estar en mans de gent tan deshonrada? No tinc una resposta definida.
La qüestió mereix una anàlisi més llarga de la qual em permet aquest article. Tinc la sensació que intentar explicar com pot ser que sabent el que sabem, i veient el que veiem, el Partit Popular encara puga guanyar les pròximes eleccions autonòmiques, també depassa les meves capacitats. Només diré que en tant que ciutadans, per dignitat i per poder mirar als nostres fills als ulls, deuríem reflexionar al respecte.
El que ens passa no és un castic diví, ni un casualitat desafortunada. No, ha de ser més que tot això. Els actuals governants, deshonrats ells i deshonrats els que els rodegen i aplaudeixen, necessiten la complicitat de moltes més persones per seguir en els càrrecs.
Alguna cosa estem fem malament, alguna culpa hem de tindre nosaltres. No pot ser que tots siguem simplement les víctimes d’una minoria de delinqüents. Tantes víctimes? Víctimes tan complaents? Masoquistes? Ens hem de mirar nosaltres mateixos, canviar nosaltres per que tot canvie. Caldrà parlar seriosament amb parents, amics o coneguts sobre el que està passant i veure que això és cosa de tots i que, al remat, tots en som els damnificats.
Els ciutadans tenim moltíssima culpa i, mentre no l’assumim, correm el risc d’esperar que la solució ens vinga de fora. Podem pensar que no cal que nosaltres fem res, que tot ens serà donat; de nou, error.
Hi ha hagut massa venut al poder, massa estomac agraït, massa neutrals. Ens hem equivocat immensament. I no sé si hem aprés la lliçó. Tem que no.

Voleu una pista de fins a quin punt ens costa reaccionar? Doncs mireu el que està passant amb l’oposició política: mentre el govern del PP multiplica els abusos, mentre la democràcia i els drets de les persones es queden en simples formulacions retòriques, des de l’oposició política arriba més soroll de disputes internes que altra cosa.
En el pecat de tanta clau interna portaran la penitència de la seva derrota, la llàstima és que la factura, una vegada més, la pagarà la gent del carrer que, de nou, esperarà inútilment i sense implicar-se que “els seus” li facen la faena. L’oposició sembla tranquil·lament instal·lada en l’eterna retòrica del “quina barbaritat” però no pareix disposada a fer cap sacrifici per acabar amb els bàrbars. 

Els polítics que ens governen viuen en una realitat diferent de la nostra. Entre ells i nosaltres hi ha el mateix grau d’identificació que entre els protagonistes d’aquella pel·licula “Los otros”:tenim aspectes físics similars però habitem món diferents.
Ara cal saber quin món habiten els polítics de l’oposició i si definitivament descobrim que tampoc estan en el nostre o els portem arrossegant o assaltem eixe món… però això no pot seguir així.

(“La infidelitat de Fabra i Esther Pastor”, de Julià Pastor, el diario CV.es)

Patraix, València, a 25 de gener de 2014.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balanç de la Sanitat durant el 2013 en dues paraules: privatització i desmantellament dels serveis públics.

0

Com cada any la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha fet balanç de l’any tot just finalitzat. 

El seu resum no deixa cap dubte de quin és el propòsit del Ministeri i dels governs autonòmics controlats pel Partit Popular: les desinversions en els serveis públics per tal d’augmentar la seua privatització.

Aquest és l’informe, que he traduït al català:

“La finalització de l’any és un bon moment per fer una reflexió sobre el que ha passat en aquest temps i establir projectes per al futur. 

La Sanitat Pública, com altres serveis públics bàsics, ha patit una brutal agressió i un gran retrocés en 2013.
Encara que resultaria pràcticament impossible fer un relat detallat de tots ells, els fenomens més negatius per a la Sanitat durant aquest any han estat els següents:

 

Retallades pressupostàries.

S’han produït retallades generalitzades en els pressupostos de les comunitats autònomes, del Ministeri de Sanitat i dels altres organismes amb competències sanitàries, retallades que se sumen les ja produïdes a partir del 2009.
En el conjunt de les CCAA es va produir una disminució de 152,8 € per habitant i any entre 2010 i 2013 (-11,42%), encara que amb notòries diferències entre les diferents autonomies.
El total de la disminució pressupostària de la Sanitat Pública entre 2010 i 2013 ha fregat els 7.500 milions d’€. 

Retallades de personal,

La principal, encara que per descomptat no l’única repercussió de les retallades, ha estat una acusada disminució del personal sanitari.
D’acord amb les xifres dels ministeris d’Hisenda i Administracions Públiques, el juliol de 2013 hi havia 25.543 treballadors sanitaris públics menys que el gener del 2012; els càlculs dels sindicats més que dupliquen aquesta xifra perquè una gran part de la disminució de personal ha anat a l’eliminació de personal contractat i eventual que no apareix en les xifres oficials. 

Augment de les llistes d’espera.

Com és obvi, la reducció de personal ha afectat els tancaments de llits, punts d’atenció continuada, etc…, i ha produït reduccions de l’horari d’assistència sanitària i d’activitats assistencials (intervencions quirúrgiques, exploracions, etc…).
Encara que resulta molt difícil fer càlculs perquè les retallades s’han fet de manera molt diferent segons CCAA, centres, serveis i especialitats, de manera aproximada es pot dir que suposen 7 milions menys de consultes d’atenció especialitzada, 700.000 exploracions radiològiques menys, 280.000 estades hospitalàries menys i 250.000 intervencions quirúrgiques menys.
No és per tant estrany que segons les xifres oficials, que tots sabem que estan manipulades, s’hagi produït un augment de les llistes d’espera tant quirúrgica (augment de 24 dies de mitjana, amb un augment del 7,1 % dels pacients que esperen més de 6 mesos ) com en consultes externes (augment de 6 dies de mitjana de l’espera i del 24 % dels pacients en espera per 1000 habitants). 

Copagaments.

En aplicació del RD 16/2012 es van establir copagaments generalitzats sobre els medicaments (s’anuncia que ara al desembre s’acabés per instaurar el dels medicaments dispensats a les farmàcies hospitalàries), que es va sumar a l’exclusió de més de 400 fàrmacs del finançament pública.
El resultat ha estat que entre un 12 i un 16,7 % dels pensionistes no compren alguns dels medicaments prescrits amb les repercussions que això tindrà sobre la seva salut.
A més, s’estableixen copagaments sobre transport sanitari, dietes, ortesis i pròtesis que suposen una barrera econòmica fonamental per a l’accés a prestacions necessàries per a les persones amb baixos ingressos i seriosos problemes de salut.
Un càlcul aproximat assenyala que al voltant de 6 milions de persones no poden accedir a prestacions sanitàries per aquest motiu. 

Exclusions de col.lectius.

EL RD Llei 16/2012 ha canviat el model sanitari, passant d’un model de cobertura universal a un altre en què la cobertura està lligada a l’assegurament.
De manera immediata ha suposat l’exclusió de les prestacions assistencials de les persones immigrants no regularitzades al nostre país, un fet especialment greu perquè es tracta d’un col.lectiu amb molt pocs recursos econòmics i que ja ha provocat almenys 2 morts documentades i greus problemes de salut per a moltes persones (es calcula que s’ha exclòs de la cobertura a més de 800.000 persones).
D’altra banda s’ha exclòs també als que perceben rendes superiors a 100.000 d’€, però hi ha el perill d’exclusions en cascada de grups cada vegada més grans de població (ja s’ha anunciat el dels espanyols que visquin menys de 90 dies a l’any en nostre país).
 

Retalls de la cartera de serveis.

La cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut s’ha fragmentat en 3, la bàsica que es reduirà progressivament (ja s’han exclòs de la reproducció assistida a les persones sense parella), però el previsible és que es vagin excloent paulatinament cada vegada més prestacions que passarien a estar subjectes a copagaments. 

Les privatitzacions.

Les privatitzacions han anat avançant en aquest any de manera molt important.
No només el pla madrileny de privatitzar 6 hospitals semiprivats, sinó a més hi ha projectes en marxa de privatitzacions en la majoria de les CCAA, i tot això malgrat que hi ha evidències, tant a Espanya com a nivell internacional, que les privatitzacions suposen un major cost (entre 6 i 8 vegades) no milloren la qualitat de les prestacions i freqüentment estan vinculades a nombroses irregularitats ia interessos personals dels privatitzadors, el que es coneix com a “porta giratòria”.
 

Les unitats de gestió clínica.

Una nova fórmula per evitar el rebuig social i professional que han suscitat les privatitzacions són les anomenades “unitats de gestió clínica” que pretenen la fragmentació de la xarxa pública en nombroses microempreses, en què serà present el capital privat i que estan plantejades per permetre la privatització de la xarxa pública donant una volta que eviti la seua visibilitat. En aquest projecte juguen un paper important els col.legis professionals que, a canvi de mantenir l’anacrònica obligatorietat de col.lgiació, pretenen oferir suport professional a les iniciatives privatitzadores del Govern del PP. 

I l’avortament.

Per fi hi ha la nova legislació sobre l’avortament que està pensada per impossibilitar a la pràctica.
Es tracta d’una iniciativa d’exclusiu caràcter ideològic que només representa les posicions del fonamentalisme catòlic i que exclou qualsevol tipus de consideració sanitària, com és l’evidència de la inequitat en l’accés que suposarà (les dones amb mitjans econòmics resoldran el problema en l’estranger) i els problemes de salut per a les dones, resultat dels avortaments clandestins. Aquest projecte ignora tant l’experiència a Espanya com a nivell internacional i les múltiples recomanacions dels organismes internacionals al respecte.
 

Un Ministeri inútil i incapaç.

El paper del Ministeri de Sanitat en tot aquest any ha estat penós.
No només ha capitanejat les retalladles, sinó que ha demostrat la seua incapacitat per fer les coses amb un mínim d’organització (vegeu la normativa per al copagament a les farmàcies hospitalàries) o de preocupació per la salut (la normativa antitabac s’ha salvat per les excessives pretensions d’Adelson, no per l’actuació del Ministeri, la pròpia normativa sobre l’avortament, etc…).
Des del Ministeri s’ha optat per l’ocultació i la manipulació més grollera per intentar negar la realitat (com comparar la despesa farmacèutica amb el de 2011 perquè no s’evidenciés el repunt dels últims mesos, etc…); en realitat s’ha convertit en el ministeri de la insalubritat, la desigualtat i la manipulació.
 

Ens avisen des de fora. 

Malgrat els intents d’ocultació, l’empitjorament és tan visible que els últims informes dels organismes internacionals (OCDE, UE, FMI) assenyalen els greus problemes que amenacen la salut dels espanyols i des de fora de les nostres fronteres es veu amb sorpresa que un sistema sanitari que es considerava modèlic a nivell internacional està sent destruït de manera intencionada, el que ha estat assenyalat en les revistes científiques més prestigioses del món (British Medical Journal, The Lancet, etc…).

 

No tot va ser negatiu.

No obstant això no tot va ser negatiu el 2013, perquè hi ha algunes fets positius que val la pena ressaltar, com són: 

La supressió de l’euro per recepta.

Que ja s’havia suprimit a Catalunya el 2012, i ho va ser a Madrid al gener de 2013. De tota manera convé assenyalar que molts ciutadans ho van pagar i la Comunitat de Madrid no els ha tornat encara. 

Les mobilitzacions.

Amb tot el fet més positiu ha estat l’amplia mobilització social i professional en defensa de la sanitat pública que ha tingut una gran importància a Madrid, però que també en altres CCAA com Galícia, Múrcia, Canàries, Catalunya, la Rioja, Castella i Lleó, Aragó, Castella la Manxa, etc.
De fet en totes les CCAA han existit mobilitzacions més o menys àmplies. Molt important és el fet de que s’ha aconseguit un gran consens ciutadà de la importància de la Sanitat Pública, la necessitat de defensar-la i els efectes negatius de les privatitzacions. 

La paralització d’algunes retallades i privatitzacions.

Com a resultat de les mobilitzacions s’han aconseguit paralitzar molts de les retallades i de les privatitzacions.
A part del que s’ha aconseguit a Madrid, on encara la jugada més ambiciosa està pendent de dur-se a terme, convé recordar que 4 hospitals a Castella-la Manxa anaven a ser privatitzats i es van quedar en cap, que es van tancar punts d’atenció continuada a Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Extremadura que en molts casos van haver de reobrir, que es volien fer hospitals amb el model PFI a Alcanyís, a Mèrida, a Càceres, etc.. i que de moment estan paralitzats. És a dir, l’efecte de les mobilitzacions ha estat el ralentir l’onada privatitzadora i, com ja s’ha dit, que el govern del PP cerque algunes marrades per continuar-la.
En tot cas està clar que s’està aconseguint paralitzar l’ofensiva, almenys de moment.

El que ens queda per veure i per fer.

Les coses han anat molt malament el 2013, però poden empitjorar.
És evident que la política del PP pretén tornar als anys 70 en què hi havia una segmentació de la cobertura sanitària en tres grups de població: els que tenien més mitjans econòmics eren atesos per assegurances privades, els treballadors per una seguretat social de baixa qualitat i la resta de la població per la beneficència.
Si ho aconseguiren, el nivell de salut de la població empitjoraria notablement i les desigualtats sanitàries es farien escandaloses.
 

És obvi que aquests plans comptaven amb un ràpid deteriorament del sistema sanitari públic per les retallades i un augment notable del sector privat afavorit per les creixents privatitzacions, i també amb l’atonia i manca de resposta de professionals i ciutadans.
Les coses no els han eixit com pensaven, però és previsible que continuaran amb els seus intents de desmantellament, deteriorament i privatització de la Sanitat Pública, i que cerquen tota mena de marrades i estratègies per avançar en aquest camí.
La nostra tasca és impedir-ho, perquè aquest país, els professionals de la Sanitat Pública i els ciutadans no ens ho mereixem, per això cal generar respostes socials i professionals, massives, unitàries i sostenibles en el temps.

Junts podem. També en 2014.

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
Desembre de 2013″ 

Patraix, València, a 24 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alberto Fabra. La neollengua al servei de la corruPPció.

0

Alberto Fabra és un fenomen, cal reconèixer-lo.

Els valencians no sabem ni per on agafar-lo, com interpretar els seus discursos, fins i tot els del seu propi partit. Sempre pareix anar donant tombs d’ací cap allà, encara que això sí, d’una manera què sembla conscient i molt controlada.

Des del moment en què des del carrer Gènova de Madrid li van dir que havia de prendre el relleu del aleshores imputat Francisco Camps, les seues dites i fets han demostrat que aquest personatge, o bé pateix d’un trastorn bipolar molt seriós, o bé s’ha llegit diverses vegades la novel.la de George Orwell “1984” i ha decidit aplicar allò de la la neollengua com una màxima en el seus discursos públics, tal i com succeïa en la societat imaginada per Orwell.

I als fets em vaig a remetre.

Quan Fabra era alcalde de Castelló, a través del seu Facebook es va posicionar clarament en contra del tancament de les emissions de la TV3 realitzat per Francisco Camps.
Però quan li va arribar l’oportunitat de tornar a permetre aquestes emissions, ja com a president de la Generalitat, sistemàticament s’ha negat, argumentant-se des del Consell aqueixa ridícula excusa de que els “senyals d’ identitat” dels valencians no es respecten en la televisió pública catalana. Potser abans ho feien, quan ell va emetre el seu comunicat condemnant el tancament de les emissions, no?
 


Una altra situació semblant estem vivint amb el tema de l’espoli fiscal que estem patint els valencians amb el model de finançament autonòmic imperant ara a l’estat espanyol.
Quantes vegades Fabra ha dit en públic que aquest model és injust i discriminatori per als valencians, però no obstant això ha permès que, tant a les Corts valencianes com al Congrés espanyol, els seus diputats hagen votat sempre en contra de totes les iniciatives presentades per la oposició per canviar-ho?
 

I que dir del tema de la corrupció en el seu partit?

Fabra, des dels seus inicis al capdavant del Consell, públicament sempre s’havia mostrat partidari de netejar les institucions de persones esquitxades per procediments judicials, insistint una i altra vegada en la política de “tolerància zero” cap a la corrupció.

No obstant això, passats dos anys i mig des que va prendre possessió del seu càrrec, la bancada de diputats del seu partit segueix farcida d’imputats.
 

Fa unes setmanes, quan en plena sessió de les Corts va córrer entre els seus diputats un escrit per demanar l’indult d’un altre exdiputat al qual la justícia havia condemnat en ferm a la presó, només es va limitar a dir que la signatura d’aquesta petició d’indult era una qüestió “personal” de ses senyories, tot i haver-se produït en plena sessió parlamentaria!

Però la cirereta del pastís es va saber fa uns dies, quan el diari El País va destapar que Fabra havia canviat la llei amb traïdoria, premeditació i nocturnitat per poder indemnitzar els acusats de corrupció absolts en un judici o exonerats al llarg d’un procés.
Què t’ha paregut, morrut???

El diari informava que la previsió, de la qual podrien beneficiar desenes de excàrrecs i funcionaris valencians imputats per corrupció, va ser una novetat introduïda per l’Executiu d’Alberto Fabra al desembre de 2012 a la llei que regula l’Assistència Jurídica de la Generalitat.

La modificació havia estat efectuada pel Consell d’amagat, en un dels últims articles de la llei d’acompanyament dels pressupostos, formalment anomenada Llei de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat.
La “indemnització especial”, com la descriu la norma, cobrirà els honoraris que els acusats hagen hagut d’abonar als seus advocats i procuradors. Unes minutes que poden ascendir a desenes de milers, i fins i tot centenars de milers d’euros en el cas dels lletrats més prestigiosos i més actius en procediments complexos, com són els grans casos de corrupció que afecten responsables polítics valencians, segons van assenyalar fonts de l’advocacia.

La llei contempla com a causa per a rebre el “rescabalament” no només l’absolució al final d’un judici, sinó també els casos en què el cas siga “desestimat, arxivat o sobresegut” o resulten “íntegrament estimades les seues pretensions”.
El pagament “anirà a càrrec de la conselleria en què va prestar servei en el moment de produir-se els fets”.

No es fan més matisacions, la qual cosa significa que la indemnització amb fons públics es produirà fins i tot quan l’exoneració es dega a qüestions tècniques, sense que s’hagi resolt el fons de l’assumpte. O quan, malgrat no quedar provat el delicte, el procés pose en evidència actuacions poc ètiques o exemplars.

La llei preveu que la indemnització s’aplique també als acusats de delictes contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social; ordenació del territori i urbanisme; protecció del patrimoni històric i medi ambient; contra la seguretat pública i els “relacionats amb incendis”.
També poden sol.licitar el pagament imputats per delictes urbanístics, frau fiscal o relacionats amb incendis.

Qui pot dubtar encara que el president Fabra vol que es torne a veure la TV3 al País Valencià, que es millore el finançament autonòmic per als valencians i que està clarament en contra de la corrupció en el seu partit???

Patraix, València, a 23 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El País Valencià ja és Gaza.

0

He escoltat els últims minuts de Catalunya Ràdio. He arribat a casa quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre, i en aqueix moment li estaven fent una curta entrevista a Joan Francesc Mira, president d’ACPV.

Quan les seues paraules van acabar, el locutor va indicar que eren les vuit en punt del vespre, i que en aqueix moment el País Valencià perdia l’últim mitjà de comunicació en català, la seua llengua pròpia.

I efectivament, així ha estat. Els senyals horaris de les vuit han donat pas al silenci absolut.
En aqueix precís moment el País Valencià quedava definitivament aïllat de la comunitat mediàtica catalana i es convertia en una nova Gaza, un territori aïllat deliberadament per terra, mar i aire per l’acció d’uns, i la inacció o la complicitat passiva d’altres.

Tot va començar en febrer de 2011. Primer van tancar TV3 i la resta dels canals de la televisió pública de Catalunya. Van ser quatre canals de la graella que durant 25 anys havien arribat amb normalitat a les llars valencianes.

Després li va tocar el torn a la ràdio i a la televisió valencianes. Tres canals de televisió i dos de ràdio fets desaparèixer per un govern antivalencià que a hores d’ara ocupa amb vergonya i indignitat la nostra Generalitat.

I ahir mateix el govern espanyol, amb la necessària complicitat del govern d’antivalencians d’ací, ha completat la desfeta: ha fet tancar a ACPV les ones de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, també després de dues dècades d’emissions ininterrompudes arreu de les terres valencianes.

En total onze canals en català què han emmudit tot just en 3 anys, deixant el País Valencià fet un erm comunicatiu i aïllat de ràdio i televisió del seu marc nacional natural, els Països Catalans.

Sense dubtes, aquests esdeveniments formen part d’una guerra, bruta però calculada, contra el nostre poble, engegada (no ara) amb l’objectiu d’assimilar-nos, encara més per si no fóra poc, als usos, costums i a la llengua castellanes, tal i com va fer Felipe V fa 306 anys amb el nostre antic regne, “por derecho de conquista”.

Però, al meu parer, el que va passar ahir té una doble lectura, seguint una mateixa estratègia, duta a cau pel govern espanyol, de menyspreu i aniquilació de la llengua catalana.

El tancament de TV3, ara fa quasi tres anys, i el de Catalunya Ràdio a hores d’ara, són fets (gens atzarosos) que no tenen una altra finalitat més que la d’“impermeabilitzar” l’espai televisiu i radiofònic del Principat portes enfora, precisament ara (oh, casualitat!) que el dret a decidir i el procés cap a la independència es debaten constantment en els mitjans de comunicació espanyols i catalans. Però si silencies un, només escoltaràs el que diu l’altre…
 

Els atacs a la unitat de la llengua catalana (i a la unitat nacional del nostre poble) que s’estan produint, tant al País Valencià com a Aragó (LAPAO) i a les Illes, també en aquests darrers mesos (oh, una altra casualitat!), no tenen al meu parer un altre propòsit més que el de esquarterar-la i circumscriure-la “estrictament” a l’àmbit territorial del Principat, seguint la mateixa tàctica d’”impermeabilitzar” des de fora el territori de les quatre províncies de Catalunya.

Aquests atacs formen part de la mateixa estratègia què s’està utilitzant al País Valencià, una estratègia que pretén aïllar els dos territoris entre si, però alhora al Principat de la resta de territoris veïns què amb els què comparteix llengua i cultura.
És a dir, clarament es pretén evitar qualsevol indici de “contagi” amb el moviment popular independentista que s’està produint a Catalunya, aïllant-la lingüística (culturalment) i mediàticament de la resta dels Països Catalans.

Una estratègia engegada amb un únic objectiu: aturar el procés sobiranista engegat al Principat i assimilar la nostra llengua i cultura pròpies a la llengua i la cultura dominants en l’actual nació castellà-espanyola, amb un clar rerefons polític d’assimilació nacional català per part d’un Estat castellà-espanyol de concepció inequívocament unitària i jacobina.

Patraix, València (L’Horta), a 22 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La teoria económica del degoteig i la distribució de la riquesa espanyola i mundial.

1

Simón Kuznets va ser un economista rus que va ser guardonat amb el Premi Nobel d’Economia el 1971.

D’ideologia neoliberal, una de les seues principals i més originals aportacions al món de l’economia va ser una curiosa teoria, l’anomenada “teoria del degoteig o del vessament”.

Segons aquesta teoria, per assolir el desenvolupament d’un país, aquest hauria de créixer primer i distribuir la riquesa entre els seus habitants després.
És a dir, que inicialment en comptes de distribuir la riquesa per igual, es deu permetre la seua concentració en poques mans, seguint la següent analogia: la riquesa generada per la societat va omplint una copa.
El que es troba dins de la copa és el que pertany als rics, als grans empresaris i financers, i les gotes que van caient són la part que li correspon a la immensa majoria de la població, és a dir, bàsicament als treballadors.
Així la teoria planteja que si es genera una quantitat major de riquesa, la copa reglota cada vegada més, i per tant, més riquesa “cau” cap als altres estrats de la societat que estan a baix, que veuran així augmentat el seu nivell de vida i es podrà aconseguir l’eradicació de la pobresa dins dels límits del sistema capitalista.

Tot era qüestió de temps, afirmava l’economista rus.

Ahir precisament l’ONG Oxfam Intermón va fer públic un informe amb un títol ben significatiu: “Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica”, les dades del qual, no per ser menys sospitades, resulten realment esgarrifoses.

L’estudi, que serà presentat al proper Fòrum Econòmic Mundial de Davos, es basa en dades objectives proporcionades o publicades per diferents institucions oficials i informes internacionals, constata l’”excessiva” concentració de la riquesa mundial en molt poques mans.

L’informe aporta dades tan reveladores com que només 85 individus en el món acumulen tanta riquesa com els 3.570 milions de persones que formen la meitat més pobra de la població mundial.
És a dir, segons l’esmentada teoria econòmica, hi han 3.570 milions de persones què estan esperant baix que es vesse la riquesa d’aquestes 85 persones que formen l’elit econòmica mundial per poder eixir de la seua extrema pobresa…

Mas dades. La meitat de la riquesa està en mans de només l’1% de tot el món. L’informe adverteix que en aquesta xifra no s’inclou la que està amagada en paradisos fiscals, que és molt superior a l’oficial coneguda.

L’estudi aporta també dades i estadístiques basades en informes oficials que indiquen amb nitidesa l’augment de la concentració de riquesa en poques mans des de 1980 fins a hores d’ara, i com la concentració i la bretxa segueixen augmentant tot i la gran recessió de l’any 2008.
Així, per exemple als Estats Units l’1 % més ric de la població ha concentrat el 95 % del creixement posterior a la crisi financera. I a Europa, els ingressos conjunts de les 10 persones més riques superen el cost total de les mesures d’estímul aplicades a la Unió Europea entre 2008 i 2010 (217.000 milions d’euros davant 200.000).
El nombre de persones que subsistien per sota del llindar de la pobresa establert internacionalment era de 1.200 milions el 1987, i es preveu que ascendirà fins a 1.900 mollones en l’any 2015. 
En referència a la situació de desigualtat econòmica existent a l’Estat espanyol, l’informe destaca que el cas d’Espanya és especialment preocupant” per l’efecte de la crisi financera i de les polítiques de retallades socials i de drets laborals que s’han adoptat, factors que han afectat en major mesura a la classe mitjana i les persones més desfavorides.
Així, les 20 persones més riques a Espanya posseeixen una fortuna similar als ingressos del 20% de la població més pobra, segons l’estudi.

José María Vera és director d’Oxfam Intermón a Espanya. Afirma que “Els casos en què els interessos d’una minoria econòmicament poderosa s’han imposat als interessos de la ciutadania del carrer són nombrosos en la història de la nostra democràcia. La crisi econòmica, financera, política i social que pateix Espanya avui té bona part del seu origen precisament en aquestes dinàmiques pernicioses on l’interès públic i els processos democràtics han estat segrestats pels interessos d’una minoria“.

Entre les polítiques dissenyades en els últims anys que afavoreixen la concentració de riquesa en una xifra molt reduïda de multimilionaris, l’organització enumera la desregulació i opacitat financera, els paradisos fiscals, la reducció d’impostos a les rendes més altes o les retallades de despesa en serveis i inversions públiques. 

Segons dades donades a conèixer en un recent informe sobre l’evolució salarial entre 2007 i 2013 elaborat per l’escola de negocis EADA i l’empresa ICSA, Espanya és el país de la Unió Europea on més han augmentat les diferències de renda entre els ciutadans des que es va iniciar la crisi econòmica.

El 2007 el 20% de ciutadans més rics tenia 5,5 vegades més ingressos que el 20% de ciutadans més pobres. El 2012 aquest ràtio ha pujat fins a 7.2.

La conclusió és clara: la crisi ha fet més rics als més rics, i més pobres als més pobres.

L’informe també posa de manifest que els salaris dels directius a Espanya han augmentat un 7% el 2013, mentre que el dels mandos intermedis i empleats s’han reduït un 3,18% i un 0,47%, respectivament. 

Fa uns mesos el president del Banc de Santander, Emilio Botín, va fer unes declaracions públiques en què assenyalava que vivíem “un moment fantàstic, a Espanya li està arribant diners per a tot“.
En la mateixa línia d’eufòria, els ministres espanyols d’Economia i d’Hhisenda, Luis de Guindos i Cristobal Montoro, no paren d’anunciar des de fa uns mesos que Espanya està eixint de la recessió i de la crisi econòmica, mentre Mariano Rajoy va declarar la setmana passada en la seua visita a Obama que “Spain is back”, en referència al fet que el país havia ja superat la crisi econòmica i era ja fiable per rebre inversions estrangeres. 

Com va dir fa uns mesos el Gran Wyoming en el seu programa “El Intermedio”, i va repetir el diputat de Compromís Joan Baldoví al Congrés espanyol durant un debat parlamentari, “Pot ser que Espanya estiga eixint de la crisi. Ara només ens falta saber quan eixiran els espanyols“. 

Vist els resultats publicats per aquests informes, ens podrien preguntar on està l’”efecte de degoteig o del vessament” de la riquesa anunciat pel premi Nobel Simó Kuznets.

Perquè com hem comprovat en els estudis esmentats, l’acumulació de riquesa en una elit cada vegada més reduïda és enorme, però l’efecte vessament no es veu per enlloc en constatar que la distància en termes econòmics entre aquesta elit i la resta del món és cada vegada més gran.

Al meu parer, aquesta teoria del premi Nobel rus té un error elemental d’inici: parteix de la base que l’elit mundial (o espanyola, tant se val) que posseeix el poder econòmic té un límit en quant a la seua avarícia, en quant al seu desig de posseir, i que és possible generar una quantitat de riquesa tal, que es conforme amb una part i deixe que tot l’excedent es vesse cap a les classes inferiors.

I ahir està l’error, perquè el problema és que la copa que esmenta aquesta teoria econòmica, a mesura que es va omplint augmenta la seua grandària exponencialment. Les elits econòmiques han demostrat, des de fa molt de temps, que mai es conformen amb un determinat nivell de riquesa, sinó que cerquen de manera compulsiva una acumulació creixent de riquesa a costa de les classes inferiors que, teòricament i segons aquest model teòric econòmic, haurien de beneficiar-se d’aquesta gran acumulació de riquesa en l’estrat econòmic més alt de la societat. 

Es dóna la paradoxa que, sent la riquesa generada actualment la més gran de tota la història de la humanitat, el vessament de riquesa cap avall és cada vegada menor.
S’ha avançat en termes nominals, però no en termes reals.
 
El què s’ha fet clarament palès en el mig segle transcorregut des del començament d’aquesta envestida del capitalisme financer global, és què ara hi ha al món més pobresa que mai i què la situació continua empitjorant, com podem veure al nostre voltant.
Els immensos guanys que van acumular les grans fortunes en l’època de bonança no estan sent repartides, i es demana als treballadors que paguen la crisi generada pels bancs i els capitals financers especulatius.
El capitalisme genera riquesa, però només per l’elit que es beneficia de l’onada de consolidacions, fusions, tecnologia a gran escala i activitats financeres.
El suposat vessament o degoteig de riquesa cap avall no existeix, es queda quasi tot a dalt al fer-se la copa cada volta més gran per tal de permetre cada vegada una major acumulació de riquesa.

Patraix, València (L’Horta), a 21 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escola Valenciana com a paradigma del silenci i manipulació mediàtics als mitjans valencians.

0

Els diners que el Consell s’anava a estalviar tancant RTVV havien de servir per poder mantindre i crear nous col.legis i centres de salut al País Valencià. Això van dir Alberto Fabra i el vicepresident Ciscar per justificar el tancament de la televisió pública valenciana.

Però Escola Valenciana ha vingut a posar en evidència, una volta més, les mentides i falsedats de les que sol fer gala el Consell.

La setmana passada Escola Valenciana va fer públic un estudi en el qual va alertar del possible tancament de 227 unitats educatives (187 d’ infantil i 40 de primària, incloses sis escoles) arreu del País Valencià, 151 de les quals són en valencià.
La notícia va passar bastant desapercebuda en els mitjans de comunicació valencians, si exceptuem el diari Levante, que n’es va fer ressò breument. Tampoc cap dels mitjans madrilenys amb implantació a València s’en van fer ressò.
Però, en els mitjans catalans la notícia va ser més àmpliament difosa, fent-se ressò aquest mitjà, VilaWeb, i altres com el diari Ara i 3.24.

Pero el cas més paradigmàtic ha estat el del periòdic Las Provincias, “la voz de su amo“ del Partit Popular en el nostre País.

El diari del Grupo Vocento no va publicar ni una línia sobre aquest estudi.
En canvi va dur a portada en paper i en digital, durant dos dies consecutius, uns titulars acusant el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV), majoritari al sector públic de l’ensenyament valencià, de voler “adoctrinar” els alumnes.
Per  descomptat, tots sabem que ni Las Provincias ni el PP valencià han adoctrinat mai a ningú! 

Així, el primer dia el periòdic titulava que “El principal sindicat de professors vol ensenyar a clase la ‘mala gestió del PP’” per explicar que l’entitat havia presentat un manual per desobeir la Llei Wert.
Però la mateixa noticia explicada per l’agència EFE i publicada per La Verdad va permetre conèixer l’amplitud i la globalitat de la campanya llançada per l’STEPV, en conseqüència amb les diferents vagues i protestes que van mobilitzar la comunitat educativa contra l’aprovació d’aquesta reforma.
Un fet que Las Provincias ha volgut reduir a una mesura “adoctrinadora”.
Estan intentant desviar l’atenció de la nostra campanya, posant el focus en un fet residual per tal de desprestigiar-la”, va dir al respecte Marc Candela, portaveu de l’STEPV.

El dia següent Las Provincias va tornar a carregar contra l’STEPV també en la seua portada, amb un titular aquest cop molt més confús: “Els pares acusen el sindicat docent més gran d’adoctrinar els alumnes”.
Però el que el diari anomenava “els pares” es tractava, en realitat, de l’associació de famílies catòliques, minoritària en la comunitat educativa, mentre que l’associació d’AMPA majoritària, la Confederació Gonzalo Anaya, donava el dia següent el seu suport públic a la proposta del sindicat. 

A diferència de la noticia del tancament de línies educatives denunciat per Escola Valenciana, el dia següent aquest periòdic va dedicar una noticia destacada a la inauguració d’una escola a Torrent (“la més gran de la Comunitat”, deia el titular).
Però no sembla que aquest fet calmara els ànims de la comunitat educativa torrentina, que amb una sorollosa xiulada amb prou feines va deixar escoltar el discurs dAlberto Fabra, tan ben rebut últimament a tots els pobles i ciutats del País Valencià on gosa ficar els peus el nostre president, com tots sabem per alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Però clar, aquest fet va ser passat per alt en el tractament del diari, que ho va reduir a un comentari en què va dir que “Algunes AMPA de col.legis públics de la ciutat reclamen a les portes del centre la supressió dels barracons”.

 

Però tot té una explicació.

Els resultats electorals que donen les darreres enquestes sobre intenció de vot al País València han deixat molt tocat al Partit Popular valencià.

Aquests resultats evidencien una caiguda en barrina del PP, què perdria la majoria absoluta i les seues possibilitats de governar, fins i tot amb una hipotètica aliança amb UPyD.

 

Com a conseqüència d’açò, al meu parer el PP i els seus mitjans de (des)comunicació afins, com ara el diari Las Provincias, han engegat una forta campanya destinada a desprestigiar tots els partits de l’oposició, principalment a les forces nacionalistes i progressistes situades a l’esquerra del PSPV i als moviments socials més compromesos amb la llengua, la cultura i amb el canvi polític que necessita el País.

 

Crec que aquesta campanya de difusió de falsedats i manipulació informativa de totes aquelles notícies que afecten aquests partits i organitzacions no pararà fins a les eleccions autonòmiques de l’any 2015, i pense que es faran especialment intenses en els mesos anteriors a cada cita electoral, com ara les eleccions al Parlament europeu previstes per al proper mes de maig.

 

Tot això no és res de nou. L’excel.lent treball presentat en una tesi doctoral al Departament de Teoria dels Llenguatjes de l’Universitat de València, titulat “El papel de la prensa diaria durante la transición a la democracia en València (1976-1982)” per part de Luis Amador Iranzo Montés, va fer una acurada i precisa anàlisi del paper de la premsa diària de la ciutat de València durant la Transició (1976-1982). En concret, va estudiar els diaris Las Provincias, Llevant i Diari de València.
 


L’investigació feta per Luis Amador constatà el paper central que va tindre precisament el periòdic Las Provincias durant aquell període, en primer lloc com a un mitjà que va defensar i va impulsar l’arribada de la democràcia des dels anys finals del franquisme i, a partir de 1979, com a ferm aliat d’UCD en la defensa i difusió de l’«anticatalanisme» a València, amb el clar objectiu d’aturar l’avançament dels partits i moviments socials més nacionalistes i progressistes què s’havien anat formant en els últims anys de la dictadura i primers de la Transició.

Després de 30 anys, res de nou. Fins i tot els mateixos gossos amb els mateixos collarets intentant aturar l’avanç del progrés i del sentiment identitari nacional del poble valencià, al servei del mateixos interessos i dels partits i les forces antivalencianes.

Patraix, València, a 20 de gener de 2013.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alberto Fabra condemnat a pagar de la seua butxaca una multa per impagament.

2

Sense dubte ha estat una decisió judicial inèdita i sorprenent. Però que tant de bo asseguera jurisprudència!

Va ser fa uns dies quan José María Pagán, magistrat del Contenciós-Administratiu d’Alacant, condemnà el President de la Generalitat valenciana a abonar una multa per impagament de les costes judicials d’un procés contra la Conselleria de Sanitat, en considerar que el cap del Consell és el màxim responsable jurídic de l’impagament d’aquesta conselleria, que va ser requerida per al pagament, sense èxit, fins en quatre ocasions.

Un pagament corresponent a unes costes judicials derivades d’una denúncia interposada contra Sanitat per un sindicalista.

El magistrat, a més, advertí a Fabra que no utilitze diners públics per abonar l’import de la sanció derivada per l’impagament de les costes, que ascendeix a 150 euros, i que l’afronte amb el seu propi patrimoni personal.

L’acte del jutge no té desperdici, perquè en si mateix representa una “reprimenda” a l’Administració i argumenta que davant el “silenci” sobre qui és el responsable en Sanitat per afrontar aquest pagament de les costes judicials, el que procedeix és assenyalar la màxima autoritat, el mateix President de la Generalitat.

Com he esmentat abans, aquesta decisió del Contenciós es produeix després de quatre requeriments del jutge (gener, maig, juliol i octubre de 2013) que instava el pagament i que ningú va atendre. 

Fabra tindrà així que fer front a aquest pagament perquè, com el mateix magistrat apunta, “les sancions coercitives regulades en Contenciós s’han de fer front amb el patrimoni del multat”. És més, en l’acte adverteix seriosament: de fer ús el president de les arques públiques per abonar l’import de la multa, el magistrat traslladarà immediatament el fet al ministeri Fiscal “per malversació de fons públics“. 

La decisió judicial estableix un precedent fins ara inèdit, i podria representar una amenaça per a la Generalitat davant els nombrosos fronts judicials que té oberts ara mateix Consell en temes de corrupció, Educació, Sanitat, Dependència, malbaratament, etc…

L’últim d’ells es el d’Enric Morera, quan va anunciar que demanaria al President per la decisió del tancament de RTVV per “una acció de responsabilitat patrimonial per administració deslleial i negligent” contra la Junta General d’ Accionistes de RTVV.

Tant de bo s’assente jurisprudència amb aquesta sentència.
No són molts diners, ho se, però si aquests lladres i corruptes hagueren de respondre sempre amb el seu patrimoni personal davant les barbaritats que cometen emparant-se en els seus càrrecs polítics, potser un altre gall ens cantaría.

Patraix, València, a 18 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

… i la CUP tenia raó.

1

Ahir va ser el dia en què al Parlament de Catalunya es va aprovar la proposició de llei per què el Congrés espanyol debati si traspassa la competència a la Generalitat per convocar la consulta d’autodeterminació mitjançant l’article 150.2 de la Constitució Espanyola.

Els 87 vots favorables a la proposta eren els esperats, però hi va haver una sorpresa: 3 d’aquests vots van provenir del PSC, i no de la CUP, com era a priori el lògic, o almenys el més esperat.

Els crítics del PSC havien plantejat un clar desafiament, al meu parer radicalment democràtic, a la direcció del seu partit (que ara més aviat sembla estar a Madrid que a Barcelona), mentre que la CUP aparentment trencava el bloc dels partits que havien aprovat al Parlament la convocatòria de la consulta sobiranista.

Des del moment en què la CUP va donar a conèixer la seua intenció d’abstenir-se en la votació, una allau de crítiques es va desencadenar sobre ells provinents de la resta dels partits favorables a la consulta, però fonamentalment del partit de govern a la Generalitat, CiU.

La decisió de la CUP va ser ràpidament qualificada com a sorprenent, egoista, poc solidària, etc…

Els arguments esgrimits per l’organització, a través de Quim Arrufat, van ser ben lògics i carregats de solidesa: no volien sotmetre el procés a les exigències del marc constitucional espanyol ja que “l’Estat espanyol no és escenari en aquest conflicte, ha dimitit de la funció de ser un escenari vàlid per poder discutir res democràticament que tingui a veure amb la sobirania del poble català”. Espanya ”és actor bloquejador, és actor sord, és actor cec, és actor immobilista i és actor negador i menyspreador dels drets col.lectius del poble català”, per continuar dient què “El dret a decidir no s’accepta a canvi de cap contrapartida. S’exerceix i es respecta, perquè si no, no és dret, és pacte entre elits.”

“S’exerceix i es respecta…”. Per a mi aquestes són les paraules clau.
Per què?


Recordem el que va passar ara farà just un any al mateix escenari de la resolució aprovada ahir, al Parlament.
Per 85 vots a favor, el 23 gener de 2013 s’aprovava una resolució anomenada: “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, què entre altres contenia els següents termes:

“- Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

(…)

“- Paper principal del Parlament. El Parlament, en tant que la institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés, i per tant s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.”

Cal rellegir-ne amb atenció: El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, i el Parlament de Catalunya té un paper principal en aquest procés (referit al Dret a decidir).

Crec què està bastant clar. En base a aquesta declaració aprovada fa un any pels mateixos partits polítics que ara “demanen” permís a Madrid per gaudir de la legitimitat per poder exercir el Dret a decidir, a qui deurien d’assenyalar d’haver pres una decisió sorprenent, per contradictòria, respecte al que es va aprovar fa un any?

Sense cap dubte, a la CUP no.

Perquè si d’alguna manera hem de qualificar la seua decisió, ha de ser de lògica i coherent amb la del caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà definit per al poble de Catalunya (i, conseqüentment, per al seu Parlament, on resideix la seua sobirania), i amb la del paper principal (i no subordinat -a Madrid-, com s’ha votat ara! que el Parlament de Catalunya ha de tindre en el Dret a decidir.

Patraix, València, a 17 de gener de 2013.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Valencians a fer les trinxeres a Vinaròs, que venen els catalans!” (Juan Cotino, President de les Corts valencianes).

1

Vos jure que el què us vaig a contar no m’ho he inventat, ni ho he tret d’una obra de Tricicle ni de Xavi Castillo, encara que ho puga semblar.

Perquè l’esperpent, el desgavell i el ridícul constant han deixat de semblar a les hosts del Partit Popular valencià alguna cosa per la qual pague la pena callar.

El PP pensa que la penya catalanófoba “valensiana” sembla estar molt adormida, d’acord amb el què s’ha vist en les darreres enquestes publicades, que no fan una altra cosa més que presagiar una caiguda en barrina del PP i un auge dels partits situats a l’esquerra del PSPV al parlament València, aqueixos precisament que volen veure al poble valencià-espanyol vençut i sotmès a l’imperi català.

El 2015, data de les properes eleccions al Parlament valencià, s’acosta.
Per això pareix que ha ja arribat l’hora de despertar a la tropa valenciasianera que sembla dormir el somni de morfeo des de fa alguns anys.

L’altre dia el senyor Juan Cotino, aqueix mateix al qual perseguia pel parc del llit del Túria Jordi Évole per fer-li algunes preguntes incòmodes sobre l’accident del metro de València, i també el mateix que ha estat citat com a testimoni a l’Audiència Naciona per Pablo Ruz, el jutge del cas Bárcenas, per que done explicacions de per què apareix com a suposat receptor de 200.000 euros anotats en la suposada comptabilitat paral.lela de l’extresorer del PP, va fer l’altre dia unes sucoses declaracions en un escrit al seu bloc amb el suggerent títol de “El risc dels ‘països catalans’ “.

En ell Cotino afirmava que el procés independentista català i basc van de la mà de la banda terrorista ETA (xuplat eixa!), i es va forjar en el conegut com a pacte del Tinell, adoptat entre Arnaldo Otegui i representants d’ERC. Segons Cotino, un pla dissenyat per trencar Espanya (ja va sent hora de cridar a l’Apòstol Santiago, senyor Cotino!).

En una primera fase, que ja s’hauria posat en marxa, es procediria a aconseguir la independència catalana, d’una banda, i de l’altra la del País Basc.

La segona fase, a l’entendre de Juan Cotino, és la que afectaria ja de manera directa als valencians per la pretensió de la posada en marxa dels supòsits ‘països catalans’, i als navarresos pel cas dels bascos, al marge dels respectius territoris situats en territori francès, el Rosselló i el País Basc francès.

«La banda d’assassins -diu Cotino en referència a ETA- va establir, després del fracàs del pacte d’Estella, una estratègia per descompondre Espanya per dos fronts: al nord, amb el que anomenen Euskalherría, i l’est, amb la separació de Catalunya, en una primera fase, i la posterior creació dels ‘països catalans’» (Em pregunte perquè Cotino no ha demanat ja l’intervenció de la Brunete. Potser si esperem massa, desprès ja será tard, senyor Cotino!)

Les converses que va mantindre Otegui amb ERC, i que van culminar en el pacte del Tinell «estan ara tractant de donar els seus fruits en el repte llançat per la Generalitat després del pacte assolit entre els que fins ahir semblaven nacionalistes moderats catalans -CiU- i els independentistes, per realitzar un referèndum independentista».

Juan Cotino afirma que els valencians tenim motius per estar més previnguts que la resta dels espanyols per com els pot afectar el procés d’independència. «Si gran és la preocupació de tots els que ens sentim espanyols i europeus davant d’aquesta actitud irresponsable, més encara ha de ser la dels valencians ja que l’objectiu, com he dit, no és només la separació del País Basc i Catalunya, sinó sumar a aquests territoris el conjunt de Euskalherría i ‘els països catalans’ que, segons ells, comença al Rosselló i acaba a Pilar de la Horadada».

Cotino assegura que la primera fase de l’operació «ja està en marxa» amb la convocatòria del referèndum per a la independència de Catalunya el proper 9 de novembre. «Després vindria la segona fase: l’expansió d’aquesta Catalunya als ‘Països Catalans’».

Cotino diu que ni exagera ni alarma, i afirma que en la transició forces d’esquerra van pretendre que la Comunitat fora País, els mapes de la TV3 que inclou la “Comunitat” i que en poblacions catalanes amb places anomenades ‘països catalans’, es col.loca al costat de la placa una silueta del territori «on ens inclou».

Al senyor Cotino només li ha faltat acabar el seu piulet amb una crida com aquesta: “Valencians, agafeu la nostra senyera coronada i aneu a cavar les trinxeres a Vinaròs. Un exèrcit de barretines està ja preparat en Alcanar per entrar al nostre gloriós Regne per robar-nos les taronges, l’orxata i, el què és més important, llevar-li el blau a la nostra gloriosa senyera i substituir la nostra mil.lenària llengua valenciana, procedent de l’època dels ibers com tots bé sabeu, per un infecte dialecte barceloní inventat fa cent anys”…. “Valencians, canteu tots amb emoció: Per a ofrenar… “

 

L’esperpent, el ridícul i imbecil·litat, senyals d’identitat del PP valencià!

Patraix, València (L’Horta), a 16 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rajoy entusiasma Obama!

0

NOTICIA DE PREMSA DE LA REUNIÓ RAJOY-OBAMA:
“Després de la reunió amb Barack Obama al Despatx Oval de la Casa Blanca, tot eren cares feliços i relaxats en l’equip del president del Govern. «Ha eixit molt, molt bé», repetien els seus col.laboradors més propers.

També Mariano Rajoy va afirmar que estava «molt satisfet» pel resultat de la visita oficial de treball.

El cap de l’Executiu va destacar de manera especial que Obama coneixia molt bé els temes que es plantejaven en la reunió, i anava directe al gra sense divagar. Rajoy va valorar que pogueren tractar tots els assumptes que portava a l’agenda, i també que Obama expressara el seu suport al camí que havia emprès Espanya per sortir de la crisi econòmica.

La reunió va ser molt cordial des del primer moment. Tant, que Rajoy no va deixar passar l’oportunitat per convidar personalment a Obama a visitar Espanya. El president dels Estats Units va contestar que li agradaria sincerament, si la seua complicada agenda l’hi permetia.

En Moncloa valoren de manera especial el nivell que s’ha donat a la Casa Blanca a la visita de Rajoy, amb un tractament proper al que es concedeix als caps d’Estat.

Encara que Obama i Rajoy ja havien conversat personalment de manera informal en quatre ocasions anteriors en diferents fòrums, aquesta ha estat la primera vegada que s’han assegut a parlar seriosament amb una agenda de temes.

Rajoy es va mostrar relaxat i somrient, mentre explicava en diferents rotllanes les bones sensacions que havia tingut en la seua reunió al Despatx Oval.

I ara un parell de preguntes…

Algú li ha preguntat a Obama si ha tingut les mateixes “bones sensacions” de la reunió que ha tingut Rajoy? (veure fotos per contestar a la pregunta).
Respecte de l’invitació de Rajoy a Obama per visitar Espanya, penseu que l’hi permetrà la seua complicada agenda? (veure fotos per contestar pregunta)

La “marca españa” segueix triomfant, Mariano!

Patraix, València (L’Horta), a 15 de gener de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada entre oliveres centenàries, bunkers i trinxeres de la Guerra Civil a Jèrica (L’Alt Palància).

0

Jérica en un xicotet poble de l’Alt Palància valencià de origen musulmá, que va conservar la seua població original musulmana després de ser conquerida per Jaume I en 1235.
El campanar de la seua torre és l’element arquitectònic més notable de la població, ben visible a molts quilòmetres de distància per ser de forma estilitzada i de gran alçada, i trobar-se ubicada a la part alta del poble, el que li fa gaudir de gran visibilitat des de tota la zona que envolta la població.

Després de l’expulsió dels moriscs, el poble va quedar deshabitat fins que la repoblació posterior realitzada amb famílies procedents principalment d’Aragó, va configurar la parla castellana característica actual del poble.

Però Jérica va tindre un paper molt rellevant durant el conflicte civil que va patir Espanya arran del cop franquista durant la II República espanyola.
Perquè després que les tropes franquistes tallaren en dos el territori de la República a l’abril de 1938 després de l’Ofensiva d’Aragó, Franco va decidir dirigir les seues tropes cap al sud, en direcció a València, amb l’objectiu de llançar una ràpida ofensiva que tancara els ports mediterranis a la zona central republicana.

I ací és on comença el gran protagonisme que va tindre aquesta població en aquesta part de la Guerra civil espanyola.

La caiguda de València en mans franquistes significava la caiguda de Madrid i la pèrdua de la guerra. Conscients d’això, el bàndol republicà va dissenyar un complex sistema defensiu conegut com Línia XYZ (també denominada com Línia Matallana).
Un tret important d’aquesta Línia és que no estava formada per una franja de fortins o refugis fets amb ciment reforçat com havia estat el Cinturó de Ferro de Bilbao l’any 1937 (i com era la Línia Maginot a França), sinó que era una “defensa en profunditat” constituïda per una xarxa de trinxeres i refugis excavats per aprofitar el terreny aspre de les muntanyes que envolten València pel nord i nord-est.

La línia s’estenia des de la costa del Mar Mediterrani (a l’altura de Nules, la Plana Baixa) i passava per Jérica fins arribar a Santa Creu de Moya (Conca), constituint una enrevessada línia de posicions que serpentejava per les comarques de València, Castelló i una part de Terol fins a entrar a Conca.
La seua extraordinària longitud es devia al fet que estava dissenyada per protegir València tant d’un assalt frontal (en un avanç per la costa) com per l’oest (a través del front de Terol).
En part va ser dissenyada i executada sota la direcció de Manuel Matallana, oficial de l’Exèrcit Popular de la República que s’havia fet càrrec de les tropes republicanes al Llevant i, en definitiva, de la defensa de València davant l’avanç franquista.

Les tropes nacionals van llançar el seu primer atac massiu contra aquesta línia el 13 de juliol, però va resultar del tot estèril davant la resistència de l’Exèrcit Popular Republicà.
L’aviació nacionalista no va aconseguir inutilitzar les defenses republicanes en terreny muntanyós, adequadament amagades als avions nacionals, fins i tot a la Legió Còndor o l’Aviació Legionaria.
Aquestes trinxeres disposaven d’encertats sistemes de comunicació entre si, permetent als defensors neutralitzar els avenços enemics, els quals podien ser repel.lits amb foc creuat de metralladores des de molt diverses posicions gràcies a que les trinxeres republicanes aprofitaven molt bé les irregularitats del terreny.
Les tropes del bàndol nacional comptaven amb superioritat numèrica en artilleria, però tot i batre constantment el terreny enemic per tres dies des del 20 de juliol, els seus atacs no desordenaren la defensa dels republicans, que mantingueren les seues posicions.

El 25 de juliol de 1938 els republicans van creuar l’Ebre, en una important ofensiva de l’Exèrcit Popular de la República amb l’objectiu d’alleujar la pressió dels seus camarades del Llevant.
A partir d’aleshores el front va quedar en relativa calma exceptuant alguns tirotejos i combats de caràcter local, perquè una vegada que va acabar la Batalla de l’ Ebre, els estrategs franquistes seguien concentrats al front català i van donar carpetada final als seus plans d’ofensiva al Llevant.

La batalla i la defensa que es va lliurar a Jérica i en la veïna localitat de Viver van ser especialment heroiques i aferrissades, fins al punt que el general Rojo, un dels militars republicans més destacats, la va situar al mateix nivell que les que es van succeir durant el setge feixista de Madrid.

Organitzat per Centre Excursionista de València, i acompanyats d’Edelmir Galdón, historiador valencià i possiblement el major especialista històric en la línia XYZ, unes 35 persones ens vam desplaçar fins Jérica per recórrer els seus voltants i visitar els innombrables restes que, en diferent grau conservació, són testimonis muts d’aquells tràgics esdeveniments.

El 7è. Centre de Resistència de la línia defensiva XYZ el constituïen les poblacions de Viver-Jèrica, amb posicions que batien el pla i cobrien la carretera de Viver a Teresa.

Un cop arribarem al poble, ens dirigirem just al seu costat fins al que va ser l’antiga trinxera en la Vegatilla. Aquestes trinxeres tenen la peculiaritat que van ser restaurades per un grup d’alumnes del taller d’ocupació de la Mancomunitat de l’Alt Palància fa uns pocs anys, utilitzant els materials originals utilitzats en la seua època. El seu estat actual és bo, encara que el deteriorament sofert últimament degut a la manca de tasques de manteniment s’està començant a notar.

Després d’aquesta visita ens dirigirem cap a la zona de Novaliches, un llogaret pertanyent a Jérica separat uns dos quilòmetres de la població.
Allà vam poder recórrer al llarg d’unes 3 hores diferents posicions defensives republicanes, com nius de metralladores en bastant bon estat, realitzats en formigó armat.
El primer dels que visitarem encara mantenia en perfecte estat la tronera que batia la carretera Sagunt-Terol, què era la línia de penetració de l’ofensiva franquista, amb un accés posterior que es continuava amb una trinxera. En bon estat de conservació, el seu interior encara conserva inscripcions realitzades pels fortificadors, en què es poden llegir: “Batallón Zapadores, 2ª Compañía, 1ª Sección, 2º Pelotón”. I en una altra “En los 15 días de Defensa a Valencia. 7-9-1938”.

 

 

 

 

L’estructura constructiva d’aquestes posicions és relativament estable, amb nius de metralladora estratègicament emplaçats, perfectament camuflats en el terreny i d’enorme solidesa, realitzats en formigó armat  amb línies de trinxera que els comuniquen i amb refugis en la rereguarda similars a les d’altres línies com la del Puig-Carasols, què era la línia de defensa més propera a la ciutat de València.

La següent posició que vam visitar, un niu de metralladora de característiques similars a l’anterior, havia sofert importants modificacions. No conservava la part davantera, inclosa la tronera, en què s’havia fet un accés d’obra.
L’estructura i la cúpula presentaven un estat més que acceptable. L’entrada en origen, un estret accés a un dels seus laterals, havia estat tancada.

La construcció, que evidencia un abandonat ús de magatzem o traster, va estar perfectament camuflada pel terreny. A la part davantera només quedava al descobert la part superior i la tronera, mentre que la inferior quedaria oculta per la terra, que va haver de retirar-se quan es va modificar la seua estructura en origen, possibilitant l’accés per la part davantera.

Aquesta posició també conserva inscripcions. En elles es llegeix: “XII Batallón de Zapadores, 2ª Compañía. Viva la República, 14 de… En los 15 días de defensa a Valencia. 16-9-1938”.

Mentre varem recórrer els camins i les sendes per descobrir tot aquest excepcional patrimoni bèl.lic, lamentablement desprotegit pel govern valencià què més bé sembla voler amagar-lo i deixar què acabe per desaparèixer completament, vam caminar entre bancals d’oliveres centenàries, de les quals les seues grans i retorçades donaven fe de la seua antiguitat, potser algunes d’elles tant com la pròpia conquesta cristiana de Jérica.

Patraix, València, a 14 de gener de 2014.

Publicat dins de General | Deixa un comentari