La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Qui va a continuar governant Espanya en el pròxims 4 anys? L’Ibex-35 i les classes extractives.

0
Publicat el 4 de gener de 2016

a1

Pregunta recurrent aquests dies. Governarà Rajoy o Pedro Sanchez, i amb suports de qui? O es farà un “tripartit” constitucionalista PP-C ‘s-PSOE, amb o sense el suport explícit del PSOE?

“Tanto monta, monta tanto”, Mariano com Pedro amb els seus respectius suports.

La tan esbombada i modèlica Transició de la Dictadura a la Democràcia segrestada que patim va deixar les coses “atadas y bien atadas”.

Els poders econòmics que manaven amb el franquisme segueixen manant, o ells o els seus successors, en aquesta falsidemocràcia espanyola. Siga el govern del color que siga, el bipartidisme resident des de fa 35 anys incrustat en aquesta monarquia borbònica imposada i mai subjecta a una votació popular explícita, perpètua el poder dels que van manar durant els anys del franquisme, i fins i tot abans.

I per adonar-nos-en no caldrà més que mirar la nostra factura del gas a partir de l’u de gener de l’any que ara va a començar. Res importarà si tenim una feina estable i ben remunerada, un contracte precari per hores o estem en la més completa desesperació perquè no trobem feina de cap de les maneres. Perquè el nostre rebut del gas pujarà per a tots per compensar econòmicament al senyor president del Real Madrid, Florentino Perez, per la seua aventura frustrada del magatzem de gas Castor situat enfront de les costes del Maestrat i del Baix Ebre.

Si no hagueren hagut aquells prop de mil sismes que hi va haver quan va entrar en funcionament, Florentino s’estaria portant uns dividends formidables a la seua butxaca. Però com els tremolors sísmics la van convertir en un projecte irrealitzable, els espanyols tots li hem de compensar econòmicament per la seua inversió frustrada, pobret.

A això se li diu “Privarizar beneficis i socialitzar pèrdues“, una pràctica ben habitual en els contractes que l’Administració espanyola, moltes voltes amb la complicitat i el vist i plau de la pròpia institució monàrquica, fa amb les grans figures de l’oligarquia econòmica i financera espanyola, es a dir, amb el poder real del país.

a1

Perquè el pagament del magatzem Castor suposarà per a tots nosaltres, a través dels comptes públics, un desemborsament anual de l’ordre de 110 milions d’euros durant els propers 20 anys, ja que el Govern va pactar un tipus d’interès del 4,2% per a les entitats financeres que van decidir assumir aquest finançament.

Així mateix, el cost del dèficit de tarifa gasista suposarà prop de 90 milions d’euros anuals (es va estimar que ascendia a 1.000 milions d’euros). És a dir, en total 200 milions d’euros més a l’any, fet que suposa un 6,5% més sobre els costos regulats actuals que ascendeixen enguany a 3.062 milions d’euros.

El magatzem de gas Castor, mentrestant, segueix amb el seu procés d’hibernació que està dirigint Enagás, i que a més suposarà un cost per a les arques públiques d’altres 17 milions d’euros que també s’han de carregar als peatges al 2016.

En resum, uns 4.700 milions d’euros que tots nosaltres tindrem que pagar en la factura del gas en els pròxims 30 anys, sense comptar amb els costos de manteniment que s’abonen a Enagas, l’empresa que des del tancament està encarregada del manteniment de les instal·lacions.

Be, doncs ja sabeu la resposta a la pregunta de qui governarà Espanya en els propers 4 anys. No vos escalfeu més el cap.

València, a 4 de gener de 2016.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per Nadal regala un telèfon que traspue sang.

0

b3

Tots els nostres telèfons mòbils, tablets, ordinadors, càmeres fotogràfiques i altres dispositius tecnològics contenen alguns elements cars i escassos, però fonamentals per al seu funcionament. Quatre d’ells són els coneguts com minerals de sang: el coltan, l’estany, el wolframi i l’or.

El coltan emmagatzema l’electricitat al mòbil; sense ell, per exemple, no sonaría.

El wolframi fa que puga vibrar.

Amb l’estany es solden els circuits.

Amb or es cobreixen els cablejats.

L’extracció d’aquests quatre minerals, predominants a la República Democràtica del Congo, depèn del control de grups armats que nodreixen les seues guerrilles amb els diners obtinguts de la venda dels minerals. Ells maten i violen a la població que no vol sotmetre’s a la seua explotació. I mentrestant el Govern congolès mira cap a un altre costat. Les complicitats amb les multinacionals occidentals que es beneficien d’aquesta situació són moltes, i la vida dels congolesos esdevé ben poca cosa si es compara amb els diners que mou el negoci internacional d’aquests minerals de la mort.

b1

A Europa renovem cada any al voltant del 40% dels telèfons mòbils. Només a l’Estat espanyol es llancen 18 milions anualment, segons xifres proporcionades per l’ONG Alboan. I això que la vida útil teòrica d’un telèfon és de deu anys, però el temps mitjà d’utilització se situa entre l’any i mig i els dos anys.

Aquesta renovació excessiva es deu a diferents causes, la més important de les quals són les agressives campanyes publicitàries de les grans companyies de mòbils que ens inunden els sentits amb atractius canvis estètics o la amb introducció contínua de noves funcionalitats inútils.

El Congo té el 80% de les reserves mundials de coltan, un mineral del qual s’extreu el tàntal, component indispensable per al funcionament de la majoria dels dispositius tecnològics.

La seua extracció està controlada per grups armats, que exploten a la població i utilitzen els diners recaptats per alimentar els seus escamots amb armes i promeses. El Congo és un país ric en recursos naturals, però porta en conflicte des dels anys 1960. Des de 1998 han mort més de cinc milions de persones a causa de la suea riquesa del subsòl. Paradoxalment, açò que deuria de servir per a millorar el benestar i la riquesa de la seua població, ha esdevingut la raó de la seua misèria i mort.

b2

Aquests grups armats no només controlen les mines i cobren impostos als pobladors de la zona, sinó que són els responsables de les rutes de contraban que arriben fins a països veïns com Uganda o Ruanda. Des d’allà, els minerals arriben als forns de països asiàtics -principalment Tailàndia, Malàisia, la Xina i l’Índia-, on es fabriquen les peces que després seran venudes a les indústries que munten els dispositius i, finalment, a nosaltres, a través de l’empresa final que comercialitza els productes.

Amb l’obtenció de recursos provinents d’aquestes zones de conflicte o d’alt risc, les multinacionals europees i nosaltres mateixos com a consumidors estem alimentant un cicle de violència que soscava els drets humans, la pau i el desenvolupament del països d’origen.

A la mina de Rubaya, a l’est del Congo, s’arriben a produir 20 tones de coltan per setmana. Aquest mineral es ven a 600 euros el quilo, però els miners cobren dos euros al dia. Molta gent mor a la mina, però tots volen treballar-hi perquè és l’única manera d’assegurar-se un xicotet ingrés per a poder menjar.

 

Allà no hi ha cultius i el mercat mineral és l’única eixida per a molta gent. Tothom treballa va a la mina, fins als mestres deixen l’escola. Però les mines no beneficien a la població, perquè només en Rubaya hi ha un 60% de xiquets desnodrits.

b6

Fa unes setmanes van fer escala a Espanya Monsenyor Fridolin Ambongo, president de la Comissió episcopal Justícia i Pau del Congo, i el pare Clément Makiobo, secretari de la Comissió. La seua intenció era demanar als mandataris espanyols que donaran suport a la normativa que obligarà els països de la Unió Europa a regular els processos industrials perquè no s’utilitzen minerals de sang.

Van acabar al Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació, però només van aconseguir que els atengueren dues secretàries que els van prometre que transmetrien la seua petició a instàncies superiors. A la seua marxa van dir que “Ens anem sense saber quin serà la posició d’aquest país. Hem escoltat al Parlament que Espanya vol que la legislació siga voluntària. Però ací ningú ens ha dit per què, no sabem la raó”.

L’OCDE va ​​publicar el 2009 una guia amb una sèrie de recomanacions que haurien d’adoptar les empreses tecnològiques per garantir la transparència en la cadena de subministraments, des de què el mineral ix de la mina fins que arriba al consumidor final. Arran d’aquesta publicació, la Comissió Europea va decidir proposar una regulació per la qual les empreses han de verificar la cadena de producció. Però aquesta proposta tenia un serrell: la Comissió va proposar que aquesta regulació fora voluntària.

Però, el Parlament Europeu, d’acord amb la visió del president de la Comissió episcopal Justícia i Pau del Congo i de 70 ONG europees que fan seguiment del problema, va assegurar que la normativa hauria de ser obligatòria, perquè si els estats no obliguen a les seues empreses a ser transparents, no se solucionarà el problema

Entre la petició de voluntarietat de la Comissió, i la proposta d’obligació dels europarlamentaris està a hores d’ara el joc. La negociació ha entrat en el Consell Europeu. En ell hi ha els representants dels estats membres, que han de votar si volen que la regulació siga obligatòria o voluntària.

El bisbe responsable de Justícia i Pau i el sacerdot secretari de la Comissió, van passar per Alemanya, França, Bèlgica i Itàlia, abans d’aterrar a Espanya. Va dir que “Alemanya és un dels països més implicats. Ens han dit que els ve molt bé que totes les seues empreses treballen amb total transparència”  Altres estats, com és el cas d’Espanya, “no es defineixen encara. Evidentment, és perquè hi ha interessos de grans companyies minerals. Sospitem que això és el que passa amb Espanya, encara que no ho han dit clarament”, van dir.

b4

Coltan, estany, wolframi i or. Quatre minerals que deurien de proporcionar riquesa i benestar a la població dels països on s’extrauen, però que han esdevingut els seus quatre genets de l’apocalipsi.

València, a 29 de desembre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un sistema econòmic mundial basat en l’exercici de la violència institucional globalitzada.

0

L’últim llibre de l’economista francés Thomas Piketty, director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de França, “El capital al segle XXI”, expressa l’idea de què els engranatges del lliure mercat han tendit a concentrar durant el darrersegle la riquesa mundial al voltant d’una reduïda fracció de la humanitat, impulsant amb això un increment de la desigualtat global com mai abans s’havia vist abans.

Aquest procés ha provocat que, a hores d’ara, segons dades del rànquing mundial de milionaris de la revista Forbes, les 58 persones més riques del món tinguen una fortuna equivalent a la riquesa acumulada del 50% més pobre de tota la població mundial (uns 3.600 milions de persones). Segons ha calculat l’ONG Oxfam Intermón, aplicant una taxa de només el 1,5% a aquest xicotet grup de milmilionaris, es podria recaptar una suma de diners que, degudament invertida en atenció sanitària, equivaldria a salvar 22,8 milions de vides humanes en els 49 països més pobres del món.

A1

Aquestes esgarrifoses xifres donen una idea del pervers model civilitzatori sota el qual vivim. Un model cobdiciós que, promogut fonamentalment pels lobbys capitalistes dels països rics, ha exercit una violència estructural, encoberta i premeditada, contra una bona part de la humanitat, així com contra els ecosistemes dels quals depèn la nostra supervivència i benestar.

El sociòleg i matemàtic noruec Johan Galtung va popularitzar el terme de “violència estructural” (o “violència institucional”). Aquest mot fa referència a aquell tipus de violència que, sent infringida de forma difusa i indirecta per les estructures dominants de poder, té efectes negatius sobre les oportunitats de supervivència, benestar i llibertat d’altres persones o grups socials. Per tant, aquest tipus de violència, directament relacionada amb la privació de les necessitats humanes més bàsiques, no involucra la producció de danys físics mitjançant l’ús directe de la força sinó que, més aviat, és equivalent a les nocions d’injustícia, desigualtat, inequitat, pobresa i exclusió social.

Per poder eixir del perillós carreró en què el sistema econòmic capitalista ens ha ficat seria fonamental comprendre que els problemes de pobresa i desigualtat existents avui al món reposen, al cap i a la fi, sobre una realitat biofísica relacionada amb un desigual repartiment dels recursos proporcionats pels ecosistemes del planeta.

Aquesta situació tan injusta, a partir de la qual s’expliquen innombrables conflictes ecològic-distributius per tot arreu del món, és intencionadament fomentada per aquells nuclis de poder que es beneficien de l’actual status-quo: bàsicament les classes capitalistes de les nacions occidentals. Al remat podem dir que els seus opulentes guanys es basen en l’explotació d’ecosistemes i d’éssers humans.

Aquests selectes grups socials empenyen a milions de persones a malviure dins de trampes soci-ecològiques de pobresa i degradació ambiental, en allò que s’ha cridat a anomenar “l’acumulació de la despossesió”, per poder seguir gaudint en els seus tancants països d’origen d’uns estils de vida malbaratadors i desenfrenats que troben en el paradigma del creixement continu la seua justificació.

Si acceptem que els recursos de què disposa el nostre planeta són finits i limitats, resulta obvi entendre que la redistribució de la riquesa és l’única manera real d’avançar cap a la justícia social global. La qual cosa significa admetre que mai serà possible acabar amb la pobresa estructural al món si en paral.lel no es combat fermament contra la riquesa excessiva que detenen les elits capitalistes mundials. Reconèixer aquest fet, convenientment ignorat pels països rics, per les seues agències de cooperació internacional i intencionàdament ocultat pels seus portantveus mediàtics, converteix el propòsit de la justícia global en una qüestió socioecològica intrínsecament lligada a l’exercici de la política.

Caldria trencar amb els silencis i les indiferències existents al món per adoptar compromisos polítics i estratègies pedagògiques convincents que ajuden a fer una transició global cap a horitzons civilitzatoris de major justícia social i sostenibilitat ecològica. Horitzons que posen fi a les diverses formes d’abús i violència estructural avui existents.

Però açò, ara per ara, no passa de ser una mera utopia.

València, a 8 de desembre de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amancio Ortega, l’home més ric del món. Però a costa de qui?

1

a7

El salari mensual d’un treballador de Bangladesh és de 31 euros, treballant molt per sobre de les 40 hores setmanals que tenim en els països occidentals. Segons la web d’Inditex, la meitat de la seua plantilla treballa en països asiàtics.

a1

Segons un informe que van fer públic les ONG espanyoles Setem i Amarante, la jornada habitual de quasi el 70% de les treballadores marroquines en factories proveïdores d’Inditex es d’entre 45 i 54 hores a la setmana, mentre que el 30% d’elles superen les 55 hores setmanals de forma habitual, arribant de vegades fins a les 65 hores, amb un salari mensual de 178 euros. A les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, se’ls fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 euros l’hora, tres vegades menys que les seues companyes.

a2

Al Marroc es confecciona el 10% de la roba que Inditex ven a les seues botigues.

Fa un temps es va fer públic què el Ministeri de Treball del Brasil va destapar l’existència de treball esclau en una subcontracta que produïa roba per Zara, després de realitzar una investigació que va durar tres mesos.
La investigació va descobrir casos de “discriminació ètnica de les tribus Quítxua i Aimara, que rebien un tractament pitjor que altres treballadors”, alhora que “contractacions il.legals, condicions degradants i jornades exhaustives de fins a 16 hores diàries”, segons deia l’informe de la investigació.

Com a conseqüència, el Ministeri de Treball brasiler va denunciar a Inditex.

a3

Centenars de morts es van produir en un incendi que es va desencadenar el 25 de novembre de 2012 en una fàbrica tèxtil de vuit plantes situada a Dacca, la capital de Bangladesh, on es confeccionava roba per a les tendes de Inditex.

A5

En novembre de 2014 les notícies als periòdics es feien ressò de la vaga que van protagonitzar els treballadors tèxtils a Cambodja, perquè qüestionaven el seu salari de 100 euros mensuals i reivindicaven una pujada que arribara als 136 euros. El govern de Cambodja va mobilitzar l’exèrcit per fer front als treballadors cambotjans en vaga. Entre altres marques, confeccionaven roba per a les botigues de Zara, la marca estrella de l’imperi d’Amancio Ortega.

a6

La setmana passada els periòdics es van fer ressò de que Amancio Ortega, el fundador de Inditex, s’havia convertit per primera vegada en la persona més rica del planeta, segons la llista que elabora en temps real Forbes, superant a Bill Gates, el creador de Microsoft.

L’enorme fortuna del pare de Zara havia arribat als 72.330 milions d’euros, perquè les accions d’Inditex van marcar el seu preu màxim històric i Ortega és propietari de quasi el 59,3% del gegant tèxtil. Forbes no va dir ni una sola paraula de com Amancio Ortega obté la seua fortuna.

Fa uns anys es va crear el segell de Comerç Just-FAIRTRADE com una alternativa al comerç convencional que, a més dels criteris econòmics, té en compte valors ètics que abasten aspectes socials i ambientals. Ara precisament que s’ha sabut que l’1% de la població mundial més rica posseeix tants diners com el 99% restant, perquè no es crea una marca similar per qualificar els grans empresaris que es troben entre les fortunes més elevades del planeta? Potser perquè no interessa que se sàpiga com obtenen la seua riquesa i les flagrants violacions dels drets laborals que es cometen en les seues empreses per aconseguir els seus objectius de riquesa? A on aniria a parar Amancio Ortega i la seua marca Inditex es se’ls sotmeteren a aquesta certificació? Segurament als mateixos inferns on treballen una bona part dels seus treballadors.

28 d’octubre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’última jugada de trilers del capitalisme d’amiguets espanyol.

4

a1

Fa uns dies es va fer públic. El jutjat del Mercantil número 2 de Madrid havia acordat la liquidació de les dues societats d’OHL (aeropistas i Autopista Eix Aeroport Concessionària Espanyola) que exploten el tram de peatge entre Madrid i l’aeroport de Barajas, que es troben en concurs de creditors, després de la inadmissió dels dos convenis de creditors presentats basats en el pla de rescat que va presentar el Ministeri de Foment.

Arran de l’acte esmentat s’inicia la fase de liquidació de les dues societats i com a conseqüència d’això neix per a l’administració l’obligació legal de resolució del contracte de concessió i amb ella la del pagament de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració” , va assenyalar la empresa de Villar Mir en el fet rellevant enviat a la CNMV.

A més d’aquesta autopista de peatge a l’Aeroport de Madrid-Barajas, diverses autopistes de peatge estan en concurs de creditors. Les autopistes en problemes es van construir seguint un sistema pel qual les constructores es van fer càrrec de les obres a canvi de la concessió per explotar les vies a llarg termini, de manera que la infraestructura no exigia desemborsaments públics. Però les empreses van demanar per a la construcció capital a la banca, i com a aval, van comptar en alguns casos amb el suport de l’Estat a través del mecanisme de responsabilitat patrimonial de l’Administració.

a2

Ara, la banca exigeix ​​recuperar els seus préstecs i els creditors poden sol·licitar que siga l’avalista, és a dir, l’Estat, el que assumisca el problema.

La pudor a nauseabunda que emana de les clavegueres del poder a Espanya és una cosa que ja ve de lluny, de molt lluny. Però que en els últims anys i amb els últims governs ha assolit la categoria de irrespirable i insuportable.

Perquè aquests fets han posat novament de manifest una cosa que ja sabem des de fa molt temps: les estretes i intenses connexions dels poders corporatius amb el poder polític, el nucli dur dels quals es localitza geogràficament en el que al llarg dels últims dos segles han convertit en el principal centre de decisió polític, econòmic i financer de l’estat: la seua capital, Madrid.

I d’aquest acord tàcit es deriven un conjunt de decisions polítiques clarament prevaricadores, de les que sempre acaba sent la ciutadania qui paga els plats trencats.

I quins són els beneficiats d’aquestes politiques prevadicadores? Les elits extractives. El concepte d’elit extractiva va ser formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson en el seu llibre “Per què fracassen els països”, i el van definir de la següent manera: “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi”.

Un concepte que va ser formulat a Espanya per l’economista César Molinas en un article publicat al diari El País, encara que bàsicament enfocat a la classe política espanyola.

A5

La peculiar versió espanyola d’aquestes elits extractives, que han nascut i s’han desenvolupat històricament emparades per formidables monopolis empresarials i financers afavorits des del poder, està formada per un reduït nucli de famílies de l’oligarquia i d’empreses que cotitzen a l’IBEX-35, agrupades al voltant del gran centre de poder polític i financer que constitueix la capital de l’estat, Madrid, allò que podríem anomenar el “capitalismo castizo” made in Spain, sense dubte una de les principals senyals d’identitat del que s’ha anomenat “Marca España”.

I perquè l’Estat, és a dir, tots els ciutadans, ens hem de fer càrrec de les pèrdues d’unes empreses privades?

Molt senzill. Perquè l’Estat té l’obligació de compensar, mitjançant diverses fórmules, als titulars de la societat en liquidació als seus creditors sobre la base de la figura de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració que es va incloure en els contractes de construcció i concessió d’aquestes autopistes de peatge. Tot lligat i ben lligat.

Un guió que es repeteix amb precisió després de 30 anys. Ja en 1984 els ciutadans assumirem aleshores les pèrdues de sis autopistes de peatge que estaven en fallida per la mateixa raó que les nou que ara es van a rescatar: perquè no tenien trànsit.

a3

Una vegada que el sector públic, en aquest cas el holding d’empreses estatals SEPI, va realitzar amb èxit la neteja dels fangs que li havia traspassat el sector privat i la posada en valor de les infraestructures, el 2003 les sis autopistes de peatge van tornar a ser privatitzades. Les societats que van licitar en aquell procés són les mateixes propietàries de les noves autopistes en ruïna.

Dotze anys més tard OHL, però també Sacyr, Ferrovial, FCC, Acciona, i Abertis són novament rescatades després que participaren en la reprivatització de les autopistes que els havien rescatat.

Així doncs, la història es repeteix. Les elits corporatives mai perden en els negocis que realitzen amb l’Estat a través del BOE i els ciutadans paguem amb els nostres imposts els seus negocis més ruïnosos.

Per descomptat, si els negocis són rendibles, els beneficis no passen a ingressar els fons públics, però si no ho són, els fons públics van al rescat de les empreses. Amb la perspectiva que dóna la història, comprovem com el sistema està muntat de manera que es nacionalitzen les pèrdues, producte dels excessos de les empreses privades, mentre que es privatitzen els actius sanejats amb el bàlsam medicinal dels diners públics.

Sense dubtes, una de les marques distintives del peculiar capitalisme d’amiguets espanyol.

València, a 25 d’octubre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La pobresa en el carrers que xafa el cardenal Cañizares.

3

a1

Acaba de fer-se públic un informe de la xarxa d’ONGs europees European Anti-Poverty Network sobre la pobresa a l’Estat Espanyol.

L’estudi inclou dades arreplegades entre els anys 2008 i el 2014, és a dir, els anys de més impacte de la crisi. El document presentat utilitza com a principal referència l’indicador AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion), un indicador sobre pobresa i exclusió harmonitzat a nivell europeu per poder comparar la situació als diferents estats.

Analitzant amb aquesta referència les dades corresponents als Països Catalans, podem constatar que ni més ni menys 3.637.000 persones s’hi troben en risc de pobresa o exclusió social, es a dir, un 26,7% de la població pateix diferents nivells de pobresa a la nostra terra.

Si analitzem aquesta xifra per territoris, trobarem que 1.736.000 d’ells corresponen a persones que viuen al País Valencià, 1.639.000 al Principat  i 262.000 a les Illes Balears.

Aquestes dades es fan més reveladores si les convertim en percentatges: un 34,7% dels valencians, un 21.8% dels catalans i un 23.8% dels illencs pateix risc de pobresa. Es a dir, el percentatge de pobresa al País Valencià es dispara molt per dalt si el comparem amb els de la resta dels territoris de la nació.

Les dades canvien si la referència pressa és l’indicador sobre el risc de pobresa d’àmbit estatal. Llavors serien 2.695.000 les persones en risc de pobresa al conjunt dels nostres territoris autònoms (amb menys del 60% de la renda mitjana estatal), que en xifres percentuals significarien el 26.2% de la població al País Valencià, el 15.8% a Catalunya i el 17.9% a les Illes. Novament el País Valencià se situa en el top de tot els indicadors de pobresa.

Aquestes dades coincideixen bàsicament amb les donades a conèixer per altres organitzacions i ONGs, com ara Caritas.

La setmana passada el Cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va donar una conferència organitzada en el Fórum Europa Tribuna Mediterránea. Les paraules i les afirmacions que va fer en aquell fòrum són de tots ja ben conegudes pel gran ressò que han tingut en mitjans de comunicació i a les xarxes socials durant els darrers dies.

a2

Però una de les coses que va dir Cañizares es que ell “no veia més pobresa als carrers”. És a dir, el que va voler dir el cardenal es que ell no observava més pobresa entre els feligresos de la Catedral de València que hi assisteixen per escoltar els seus sermons. I quan ell acaba les seues locucions, tampoc sembla que veu pobresa en els escassos cent metres de carrer que separen la porta de la Catedral de la seua residència al Palau arquebisbal de València. I això si és que no utilitza el passadís que comunica directament els dos recintes i que passa per un pont per sobre del carrer, que serà el més probable.

A5

Al remat, podem dir que aquests són tots els espais públics que xafa el cardenal i en els què ell es basa per dir que no veu més pobresa quan passeja pels carrers de valència.

Certament, una valoració molt acurada i objectiva de la realitat social actual la seua. Amen!

València, a 19 d’octubre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hem deixat de ser “muelles” els valencians?

0

Tronava Mossèn Pere Joan Porcar allà pel primer terç del segle XVII a les pàgines del seu dietari, pensant potser que ningú li anava a llegir. Per descomptat, no s’imaginava el vicari de la parròquia de Sant Martí del carrer de Sant Vicent a València que els seus judicis despietats sobre els prohoms de la seua ciutat i els negres vaticinis que abocava sobre les destinacions del Regne de València, no només estaven perfectament justificats i es complirien de manera precisa, sinó que seguirien sent aplicables a una ombra del regne foral anomenada quatre segles més tard “Comunitat Valenciana”. “Déu los castigue ab sa divina justícia per haver venut i perdut i traït la terra” deia amb clarividència Mossen Porcar.

Els fets són ben coneguts. En 1600 Felip III li va fer a València el compliment de celebrar-hi el seu casament reial. Va arribar una comitiva fastuosa d’aristòcrates castellans, hi va haver grans festes i el poble ho va celebrar.

Felip III va prendre per esposa a Margarida d’Àustria al a hores d’ara desaparegut Palau del Real. I va marxar, deixant els castellans la ciutat feta una merda -hi ha testimonis documentats- i, per descomptat, amb els mateixos problemes que tenia quan hi van arribar.

a9

Quatre anys més tard el rei va convocar les Corts del Regne, per demanar diners, naturalment. L’economia estava malmesa però el demanat li va ser concedit al rei pels aristòcrates i prohoms locals a canvi de quatre càrrecs, dues medalles, un títol nobiliari i alguna concessió; encara que també -tema fonamental en aquell moment- que ajornara l’expulsió dels moriscs, sobre els quals descansava bona part de l’economia del regne.

Als cinc anys al rei se li va oblidar la promesa, i sota la pressió d’un clergat intolerant i una aristocràcia castellana molt més influent, els moriscs van ser expulsats. El regne va perdre un terç de la seua població i les conseqüències no es van fer esperar, gravíssims problemes de subministraments, inflació galopant, impagament de censos i finalment la fallida de la Taula de Canvis.

O siga, la ruïna absoluta del regne i del seu Cap i casal, ruïna de la que va trigar més d’un segle en recuperar-se. No va importar, el rei va concedir als aristòcrates el privilegi de l’impagament dels censos i la inexecutabilidad de les hipoteques que els garantien i assumpte conclòs.

Un cop més, quatre pilotes salvats i el poble valencià arruïnat. I llavors va arribar el pitjor: amb el Regne de València arruïnat va vindre Felip IV a convocar noves corts de tota la Corona d’Aragó en 1626: les dels aragonesos a Barbastre, les dels catalans a Lleida i les dels valencians a Montsó. Però Montsó no està en territori valencià, però no importava, al rei no li donava la gana desplaçar-se a València. I els seus furs a més s’havia negat a jurar.

Una delegació va anar a protestar per la discriminació que patia el Regne respecte a catalans i aragonesos, i la contestació del Comte-Duc d’Olivares ha passat a la Història: “es que tenemos a los valencianos por más muelles”.

a6

Les Corts eren una extorsió en tota regla: més diners, més imposts per sufragar les guerres de Castella per mig món. I és ací on comença una història molt trist que dura fins a dia d’avui. Perquè les Corts es van celebrar a Montsó, quatre personatgets del regne es van vendre una altra vegada per unes medalles i un parell de concessions menors, els imposts es van aprovar tot i la ruïna del Regne i el règim foral va quedar ja per sempre tocat de mort.

I pitjor encara: els aragonesos van resistir bastant bé i els catalans es van negar a celebrar les seues Corts a Lleida i van fer anar al rei fins a Barcelona, ​​on li van dir a quasi tot que no.

Bé va poder Felip III haver-li dit al seu fill allò de “amb els valencians el que voldré, amb els aragonesos el que podré, amb els catalans el que voldran”. Felip IV estava avisat qui érem i ho va demostrar.

Unes dècades més, ara ja amb la dinastia absolutista dels borbons, amb el decret de Nova Planta que va vindre desprès de la desfeta d’Almansa va arribar un nou sistema de recaptació de tributs centralitzat a Madrid.
Malgrat la unitat del sistema per a tot el territori d’Espanya, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.

Des d’aleshores i durant 308 anys s’han succeït dictadures i (breus) períodes de democràcia, governs de dretes i d’esquerres, monarquies i repúbliques. Durant tots ells el denominador comú sempre ha estat el de que s’ha perpetuar l’espoli de les terres valencianes.

Durant la dictadura franquista, els valencians pagàvem al règim per poder exportar taronges a Europa, a més de pagar els aranzels europeus. Una doble imposició, jo crec que única en tot el món.

Arran de la riuada de la ciutat de València de 1957 que va deixar-la devastada, la solució per desviar el riu Túria per fora de la ciutat (el Pla sud) es va finançar amb una sobrecàrrega impositiva per a tots els ciutadans de la ciutat de València a través dels segells de correus. L’Estat espanyol es rentava les mans.

L’any 1978, després de la dictadura franquista, es produeix una reforma fiscal que instaura l’IRPF. El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.

El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.
Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebiem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.

Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.

L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuavem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.

En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.

Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més. L’espoli estructural que patiem els valencians havia esdevingut crònic.

Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.
Un cop recaptats els impostos que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. L’espoli fiscal.
Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), impostos que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori. 

Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre impostos que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”, uns 16.000 milions d’euros.
Potser la primera fita que va indicar que aquesta situació ha començat a canviar, després d’anys de minses i genuflexes reclamacions inateses de l’anterior president de la Generalitat, Alberto Fabra, als seus caps de Madrid Montoro i Rajoy, el passat mes de juny l’actual, el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig va dir durant el seu discurs d’investidura, que “La Comunitat està exhausta d’ofrenar noves glòries a Espanya“.

La segona fita es va donar el passat 6 de octubre quan les Corts valencianes van celebrar un ple extraordinari, l’únic punt de l’ordre del qual era la recerca d’un acord unànim de tots els partits de la càmera per exigir al Govern central un finançament just per al País València. Acord què es va produir i que jo qualificaria d’històric.

Aquest acord el va reblar el President de la Generalitat quan durant el discurs institucional del passat Nou d’Octubre, Puig va dir que “el temps de les falses ofrenes s’ha acabat. Sense autonomia financera no hi ha autonomia política’. Clar i ras.

Però la cosa no va acabat ací. Tan sols unes hores després, Ximo Puig va advertir que portarà al Govern espanyol als tribunals si el president de l’Executiu espanyol, Mariano Rajoy, no respon la petició aquest mes d’octubre del Consell de mantenir una reunió per abordar el tema de el finançament autonòmic i altres assumptes que afecten als valencians.

Podrem ja creure’ns que quatre-cents anys després de la lapidària frase del Comte Duc d’Olivares, els valencians hem deixat per fi de ser “molls” davant l’espoli espanyol, econòmic i fiscal, crònic i històric, patit durant tants segles? Tant de bo pugam dir que ara sí ja va de bo.

València, a 15 d’octubre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La interessada indignació de Soraya contra Catalunya.

0

La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría es va manifestar públicament indignada fa uns dies davant els mitjans de comunicació amb la possibilitat de què Catalunya puga desobeir els dictamens del Tribunal Constitucional. Segons va dir Santamaría, aquesta pràctica política seria un atac “al marc de convivència“.

Desobeir a un tot un tribunal espanyol, deu de pensar Soraya, és una cosa imperdonable i pròpia d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques, concretament en el cas del president Artur Mas.

En desembre de 2014 el mateix Tribunal Constitucional del què parla la vicepresidenta emetia una sentència contra la Mesa de les Corts donant empar a la portaveu de Compromís, Mónica Oltra, per la vulneració de drets fonamentals davant la negativa d’aquesta a tramitar tres proposicions no de Llei presentades per la diputada al març de 2012. I ara no estem parlant del govern català, sinó de les Corts valencianes quan estaven presidides pel PPCV.

Podriem pensar que aquesta havia estat una sentència aïllada, una cosa esporàdica sobrevinguda d’algun malentès o de les ganes d’una oposició al PP enrabiada a la recerca dels tres peus al gat. Alguna cosa que al PP valencià no li havia passat mai més. Però no. Aquesta era, ni més ni menys, la setena sentència que emetia el Tribunal Constitucional espanyol contra la Mesa de Les Corts del PP per vulnerar els drets fonamentals dels diputats de Compromís, per no tramitar iniciatives parlamentàries sense justificació, i com en les anteriors, es considerava que les proposicions no de llei vetades per la Mesa complien tots els requisits que el Reglament de les Corts establia i, per tant, no estava justificada la no admissió.

Per tant no estavem davant d’una cas aïllat, sinó davant d’una actitud sistemàtica i reiterativa de desobediència i de prevaricació per part de l’aleshores govern del PP de la Generalitat Valenciana.

No recorde haver sentit a la vicepresidenta Santamaria haver-se mostrat públicament indignada per l’actitud de desobediència reiterada dels govern valencià del seu partit davant les sentències del Constitucional. Potser em falla la memòria….

Com tampoc recorde la indignació de Soraya quan Esquerra Unida del País Valencià va arribar a acumular 18 sentències guanyades contra el mateix Consell del PP perquè aquest repetidament havia desobeït les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga. Una documentació que, casualment, podria haver servit  per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià. Quina casualitat!

Divuit sentències a les que si sumem les guanyades pels llavors altres grups de l’oposició, com ara Compromís i el PSPV, varen fer en total més de trenta, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem com del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals que va desobeir el govern de la Generalitat Valenciana governada pel PP, tot un record guiness d’obstrucció a la justícia. L’actual diputat en Corts per Compromís, Fran Ferri, va dir en aquell moment en un mitjà de comunicació que en uns mesos el Consell podia “acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”.

a8

Però ací no acaba la cosa. De tots és sobradament coneguda la obsessió catalanòfoba del PP valencià.

Les seues croades en contra de la unitat de la llengua quan estaven en el Consell, l’aberrant definició del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada del tronc lingüístic català va fer pales el seu fanatisme, la seua incultura, el seu autoodi i el seu afany per intentar aconseguir el cert calador de vots de cara a les eleccions d’un l’anticatalanisme blaver sociològic encara latent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.

Perquè en cada convocatòria d’oposicions, les Universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques havien recorregut davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell del PP.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació del PP per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un clar cas de prevaricació, reconeguda pels propis jutges.

En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

Fins aleshores van ser 46 les sentències judicials emeses contra aquell Consell que avalaven l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que havien emès algunes d’aquestes resolucions es trobaven el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

Potser la memòria em falla, i Soraya Saenz de Santamaria va mostrar desprès de totes i cada una d’aquelles nombrosses sentències dels tribunals la seua indignació contra els Consells presidits per Zaplana, Camps i Fabra. Segurament és això…

València, a 12 d’octubre de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Venen a pixar-nos a la cara a casa nostra i ens diuen que plou.

5

El passat cap de setmana va vindre a València Maria Dolores de Cospedal.

Sí, aqueixa eminència del PP de cap i cerbell privilegiats, amb una intel·ligència encara en brut i per polir però, amb tot, és clar que en diferit.

Ella, la Cospe com la coneixen amics i menys amics en el seu partit, la mateixa dels múltiples sous i dels sucosos i amagats negocis amb el seu marit a l’ombra de la obedient justícia espanyola. Sí, la mateixa.

I va vindre a València com qui ve a passar revista en un manicomi fins fa poc fora de control esdevingut una olla de grills ara sota les ordres de una nova sergent xusquera, una tal Isabel Bonig. Un manicomi on fins a l’apuntador ha estat ficat en la merda fins a les orelles, en una orgia de prevaricacions, de malbarataments, de robatoris, d’ocultacions, d’espoli dels diners públics, de luxes regalats, de t’estime un ou, de t’has passat dos pobles, de deu, onze i dotze i dos milions de peles. Tant és això que aquesta organització ha fet parèixer a la mateixa banda d’Al Capone una colla de yogurins aficionats al furt a la menuda a solitàries velles desemparades.

I a més de per a tot això, que no era poca cosa, la senyora Cospedal vingué a València a dir-nos als valencians que ells, els del Partit més Podrit que ha hagut des de l’edat mitjana fins ara, són els bons boníssims i els més millors i immillorables de la pel.licula, enfront de “radicals, independentistes, demagogs i populistes que no estan mirant pel futur d’Espanya i que només defensen el treu-te tu que em poso jo“, va dir ella. Tot un seguit de ximpleries i de bajanades a l’alçada de la seua privilegiada verbigràcia diferida i minsa matèria grisa cerebral, però comprensibles en ocells de tal averany ficats en la política de mentides i màrqueting en què han transformat aquesta falsidemocràcia espanyola.

Però allò que va acabar de reblar la seua feina torera, vull dir el seu discurs, va ser una frase pronunciada amb etiqueta de lapidària: “Nosaltres hem aixecat aquesta Comunitat Valenciana, gràcies a vosaltres (el PP valencià) la Comunitat Valenciana es va fer una de les regions més pròsperes de tot Europa“. Ni més ni menys, tot just això. I es va quedar ben descansada i ben satisfeta la dona.

Precisament ells, els del Partit Podrit, els que van fer semblar a al Capone o a Lucky Luciano uns aficionats en els seus negocis de la cosa nostra al costat seu, els que van vendre les nostres caixes d’estalvis al millor postor després de arruïnar-les i expoliar-les fins a tocar os. Els que després d’utilitzar la nostra Ràdio i Televisió valencianes per adoctrinar, manipular i per a  inflar-les de endollats i de corruptes a dit, finalment les van tancar. Precisament ells que van enfonsar les nostres editorials valencianes perquè el llibre valencià no mereixia cap ajuda, per catalanista i esquerrà. Els que després de carregar-se el nostre teixit industrial, van omplir la seua Espanya de milers de kilòmetres de vies de trens d’Alta Velocitat que viatgen mig buits i paren en moltes estacions on no s’en pujen ni baixen viatgers, mentre les nostres empreses no poden competir amb els seues productes a Europa perquè el Corredor mediterrani porta anys suplicant ajudes i ni està ni se l’espera. Els que després de mantindre anys i anys un espoli fiscal estructural que ens ha empobrit als valencians i que a més ens obliga a ser solidaris amb regions espanyoles més riques que nosaltres. Precisament ells, els que desprès de tot això i de moltes coses més que em queden al tinter, ara envien a València a la senyora dels diferits a dir-nos a la cara als valencians que encara hem de donar-los gràcies, besar-los la mà i llepar-los els peus perquè ells han “aixecat la nostra comunitat” i han fet del nostra “comunitat” “una de les regions més pròsperes d’Europa“. Precisament ells…

En el fòrum del PP on va pronunciar aquestes paraules m’imagine que, una volta acabada la seua intervenció, només se sentien aplaudiments i gestos de satisfacció per haver sentit paraules tan encertades, acurades i plenes de trellat. “Molls més que molls, que sou uns molls i no teniu remei” degué de pensar Cospedal dels valencians una volta va finalitzar el seu discurs mentre veia com els molt ximples l’aplaudien, tal com va dir un tal Comte duc d’Olivares fa quatre segles per qualificar la nostra actitud obedient i submisa davant la monarquia abassegadora madrilenya.

Sí senyors. Al remat el que va fer aquesta dona no va ser, ni més ni menys, que aixecar-se les seues faldilles i pixar-se a sobre de tots nosaltres, els valencians, i després de completada l’acció va alçar el dit i assenyalar al cel per a dir-nos amb cara de convenciment que plovia. Una fina pluja que va ser acollida amb alegria, joia i satisfacció per tots els allà presents, en la seu del seu partit.

Una pluja àcida, de la què cau a terra i no deixa rastre de vida, però, pensem molts altres.

I que no torne per aquesta terra a riure’s en la nostra cara i a pixar-se a sobre nostre. Que ho sàpiga. Que no torne mai.

València, a 8 d’octubre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Botiflers

2

Botiflers. Tots sabem ben bé el significat històric que té aquesta paraula.

Com també quines són les seues connotacions actuals quan es referida a tots aquells que reneguen de la seua condició de valencians, diguem-ne en la seua accepció nacional -que no folklòrica i regionalista-, per lloar i servir els interessos de la nació castellà-espanyola que “en justo derecho de conquista” va acabar amb l’autogovern valencià en 1707.

I “botiflers” és també el nom del nou llibre d’Ignacio Blanco, l’ex-portaveu del grup parlamentari d’EUPV, que aquesta vesprada s’ha presentat al Centre Octubre de València.

a10

L’assistència a l’acte d’avui ha estat molt nombrosa. El vestíbul del Centre s’ha omplit de gom a gom de gent diversa del món de la política, de la cultura, dels mitjans de comunicació i de ciutadans què han volgut rendir amb la seua presència un merescut homenatge a un home, a un polític de raça que ha lluitat de valent per denunciar els abusos del PPoder i intentar dignificar la democràcia en la màxima institució política del nostre País des dels escons del Parlament i des de la tribuna de les Corts valencianes.

Malauradament una injusta llei electoral basada en la barra del 5% va deixar-li fora, tan sols per unes dècimes, d’unes noves Corts Valencianes i d’un nou govern nascut del Pacte del Botànic.

En el llibre Ignacio Blanco reflexiona i dóna un repàs als seus discursos i intervencions més destacades i decisives al llarg dels darrers 4 anys de legislatura valenciana sota el mandat del PP, en què des de la tribuna de les Corts va denunciar les retallades socials i la corrupció d’aquest partit i des d’on va assistir a la descomposició d’un govern esdevingut un règim cleptocràtic, una vertadera màquina de destruir el territori i de furtar i espoliar els fons públics valencians.

20151005_190440[1]

20151005_191703[1]

Aquest llibre, que com el mateix Ignacio Blanco reconeix el va concebre mentre “celebrava” el seu funeral polític en els dies que van seguir a les darreres eleccions autonòmiques del 25 de maig, no tinc cap dubte que s’incorporarà al relat global del malson, de la llarga nit política que varen patir els valencians al llarg de dues dècades de governs del Partit Popular, què amb la perspectiva que ens donarà la història d’ací uns anys ens ajudarà a comprendre molt millor aquesta etapa política afortunadament ja superada.

València, a 5 d’octubre de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Arturo S. Casamitjana, Barack Obama i l’efecte “Baker”.

3

Fa uns dies publicava en aquest bloc un apunt en el qual em feia ressò d’un personatge que podria resultar clau en el futur reconeixement de Catalunya per part d’EUA com un nou estat al món: Arturo Sarukhán Casamitjana.

Tal com assenyalava en aquell apunt, les declaracions que s’han anat sentint als Estats Units en els últims anys sobre el dret a decidir de Catalunya, tant des de diversos estaments del món de la política i del govern com per part dels mitjans de comunicació d’aquell país, han deixat clar un cert recolzament a la postura democràtica dels partidaris d’exercir aquest dret i un rebuig a la política antidemocràtica i immobilista del govern espanyol de Mariano Rajoy al respecte, sobretot quan es contrastaven les actituds del Regne Unit amb Escòcia amb el que estava succeint a l’estat espanyol.

Les pressions que el govern i la corona espanyoles havien estat exercint sobre la Casa Blanca per obtindre una declaració clara i contundent de Barack Obama al respecte són conegudes i notòries, i sempre havien acabat en fracàs.

És molt significatiu que tot el més que totes aquestes pressions han pogut arrencar en anys de la boca d’Obama han estat unes ambigües 3 paraules al respecte: “Espanya forta i unificada“. Una frase curta sense cap referència ni menció explícita de condemna cap a la posició del govern català i d’aquells que, segons l’argumentari del govern espanyol, volen trencar l’ordre constitucional de manera il·legal i trencar la unitat d’Espanya. Ni tampoc cap referència a l’aïllament internacional que patiria Catalunya si es declarara independent a través d’una DUI. Ben poc.

Unes manifestacions igual de ambigües que les que va realitzar Angela Merkel, obligada per Mariano Rajoy, quan va dir allò que “És molt important que es respecte la legalitat nacional i internacional“, sense esmentar-hi explícitament en cap moment a Catalunya, ni al seu president de govern ni sense concretar a quina legalitat s’estava referint. Fum de canyot, com diem els valencians.

Arturo Casamitjana, amic personal d’Obama i director d’un think tanks més importants i influents en el món de la política, a la Casa Blanca i en les relacions internacionals als EUA, com a bon ex-diplomàtic sempre s’havia caracteritzat per fer declaracions molt discretes i el.lusives respecte a la situació que viu Catalunya des de que el Dret a decidir i la independència es varen situar en un primer pla en la vida política i social catalana i espanyola. Els seus missatges (que expose en aquest apunt) a twitter, però, fent-se ressò de l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana de Barcelona, ​​deixen lloc a pocs dubtes sobre la seua posició. Un fet que aparentment a primera vista pot resultar banal però que podria resultar fonamental a l’hora del reconeixement de Catalunya com a nou estat del món per part de Barack Obama.

b1

b2

I no caldrà tampoc oblidar l’anomenat “efecte Baker”, allò que va esdevenir en la guerra dels Balcans quan James Baker, aleshores secretari d’estat d’EUA, va negar tota possibilitat de reconeixement internacional d’Eslovènia com a nou estat independent de Iugoslàvia. Però els fets consumats van fer que Eslovènia comptara finalment amb el reconeixement de les Nacions Unides, de nombrosos estats del tot el món i fins i tot d’EUA pocs mesos desprès de fer-se les declaracions de Baker.

Un antecedent històric que caldrà tindre molt present en el futur.

València, a 21 de setembre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rita Barberà i la seua sorprenent normalització lingüística a l’ajuntament de València.

1

Fa uns dies l’ajuntament de la ciutat València que presideix Joan Ribó va anunciar que anava a crear de manera imminent un Gabinet de Normalització Lingüística, entre altres coses per a dinamitzar l’ús del valencià i garantir el compliment del reglament municipal en qüestions com la senyalització dels carrers, els topònims o altres indicacions que s’han de fer en llengua pròpia.

La notícia, vista amb completa normalitat per tots els sectors progressistes i valencianistes de la societat valenciana, semblava que anava a resultar una vegada més una “carnassa” propiciatòria per a determinats i ben coneguts sectors polítics, socials i mediàtics del Cap i casal que, per contra, persegueixen fer veure interessadament a la opinió pública que aquest tipus de determinacions municipals no persegueixen una altra cosa més intentar eliminar l’ús del “espanyol” i imposar  “per decret” el monolingüisme valencià en línia amb el que succeeix, per exemple, a Catalunya.

No obstant això, aquests sectors, davant d’aquesta noticia i després d’haver afilat les seues urpes i haver tingut a punt tota l’artilleria dialèctica i mediàtica per descarregar-la sobre els que ells anomenen “aliats del separatisme català”, van haver de contenir-se en fer-se públic i notori una cosa que, realment, no deixa de ser sorprenent per a tothom, inclòs ells mateixos.

Perquè la reglamentació referida per a poder crear aquest Gabinet va resultar haver estat aprovada i refrendada l’any 1996, i ratificada el 2005, pel mateix govern municipal de Rita Barberà, aquella dona que va fer aquell memorable discurs en balensiá a l’inici de la Cridà fallera d’enguany, i que tots ben bé recordem.

Aquest reglament, que s’anomena “Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. Publicació en el B.O.P.:14.05.2005”, conté alguns punts que vists a hores d’ara ens poden resultar tan sorprenents com:

El present Reglament té per objecte genèric el desenvolupament i l’aplicació en l’àmbit  d’actuació municipal de l’Ajuntament de la Ciutat de València, allò que disposa l’article seté de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià. 

– Establir el valencià com a llengua usual de l’Ajuntament de la Ciutat de València i la seua Administració Municipal, tot fixant el marc de les obligacions específiques que se’n deriven per als seus regidors i empleats públics.

El valencià és la llengua pròpia del municipi de València. Tots tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, davant les instàncies públiques, amb plens efectes administratius i jurídics. I els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-lo i usar-lo. 

El valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta. 

– Tot el personal de l’Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol/vulla funcionari/ària o empleat públic de l’Ajuntament, amb la resta d’administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris.

D’acord amb les normes d’ús del valencià de la Generalitat Valenciana, tots els acords que adopte l’Ajuntament de València es redactaran preferentment en valencià, tot tenint validesa i eficàcia jurídica oficial plenes. 

– En aquest sentit, les actes de les sessions de Ple o de qualsevol òrgan de l’Ajuntament es redactaran i traslladaran al Llibre d’Actes en valencià. 

– Les convocatòries a les sessions dels òrgans  de govern i dels altres òrgans, així com les comissions informatives, els ordres del dia, les actes i la resta d’escrits i documentació dirigida als/a les regidors/es o personal de l’Ajuntament es faran en valencià. 

– Els escrits i les comunicacions que hagen de tenir efectes fora del terme municipal de València, i dins l’àmbit geogràfic de la Comunitat Valenciana, seran redactats en valencià. 

– En les actuacions administratives d’ofici o a instància de part, les notificacions, comunicacions i qualsevol altra actuació que afecte als/a les ciutadans/es, es faran en valencià. 

– L’Ajuntament de la Ciutat de València podrà  requerir que els estudis, projectes i treballs anàlegs que encarregue a tercers li siguen lliurats en valencià. 

– Els registres administratius de l’Ajuntament seran en valencià. 

– Les màquines d’escriure, equips informàtics i tot el material adquirit per a ser emprat per l’Ajuntament s’haurà d’adaptar en la màxima mesura possible i ser útil per a l’ús preferencial del valencià. 

– Els llocs de treball que tinguen relació directa amb el públic hauran d’estar ocupats per personal que tinga coneixements suficients de valencià oral i escrit, per atendre amb normalitat la funció que els siga encomanada. Aquest coneixement es justificarà amb les corresponents certificacions oficials. 

– La producció editorial de l’Ajuntament es farà, com a norma general, en valencià.

– Es ratifica el costum centenari de proclamar els Bans en valencià. 

– Tots els topònims del terme municipal tenen com a forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica i la correcta. 

– Tots els noms de carrers, places, avingudes i, en general, qualsevulla denominació que servisca per a indicar un indret o espai determinat dins del territori municipal, així com la toponímia menor del terme municipal, tenen com a forma oficial la valenciana. 

– Els rètols, cartells i indicacions existents en els immobles, dependències i serveis municipals hauran d’estar escrits en valencià. 

– En les inscripcions o retolacions que identifiquen béns de propietat municipal, tant vehicles com immobles o utillatge en general, es procedirà de la mateixa manera. 

– Els rètols de la via pública destinats a informar els transeünts, l’elaboració dels quals siga competència municipal, seran redactats preferentment en valencià.

 

Aquest reglament lingüístic, que va ser promogut en el seu dia pel PSPV-PSOE des de l’oposició municipal, fou aprovat per unanimitat de tots els grups municipals, tant pel PP de Rita, que ja governava amb majoria absoluta en el moment de la votació, com per l’Unió Valenciana de Gonzalez Lizondo, soci de Rita Barberá en la primera legislatura (1991-1996), partit extremista blaver, defensor a ultrança de la secessió del valencià respecte del català. Increible però cert!

a2

Aquell acord va entrar definitivament en vigor el 2005, quan va ser publicat en el Butlletí Oficial de la Província, i no ha estat impugnat per ningú des d’aleshores. No cal dir que mai es va aplicar, però ara li ha arribat el moment.

Perquè per a exasperació dels mitjans més reaccionaris i antivalencianistes de l’aldea valenciana, el consistori municipal de València no farà una altra cosa més que fer complir firl per randa la normativa vigent de PP i d’UV. Una píndola que, sense dubtes, els resultarà difícil de digerir, però que no tindran més remei que de fer-ho amb el nas tapat i sense soroll mediàtic.

València, a 15 de setembre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Existeix una porta oberta al reconeixement de Catalunya com a nou estat per part d’EUA?

3

Aquesta setmana un grup de representants de la Cambra de Representants dels Estats Units es va pronunciar a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un fet amagat o menystingut pels mitjans de comunicació espanyols i pel propi ministre d’exteriors espanyol, Margallo, però d’una gran importància si ho analitzem des d’una perspectiva més global.

Aquests congressistes, que es van reunir amb el secretari d’Afers Exteriors català, Roger Albinyana, van dir que Espanya “no pot ignorar” la voluntat dels catalans. “No veig cap raó per què els catalans no puguin decidir si volen ser part d’Espanya o no”, va dir el legislador republicà de Califòrnia i president dels subcomitès d’Afers Exteriors de la cambra baixa nord-americana, Dana Rohrabacher. “Als Estats Units, creiem que els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Seria millor que Espanya “donara l’opció als catalans de quedar-se voluntàriament al país en lloc de fer-los pensar que estan forçats a formar-ne part (…) Això crea ressentiment. I perjudica el sentiment d’unitat que un país necessita”, va dir.

b1

Els cinc congressistes nord-americans que van assistir a la reunió es van interessar pels futurs escenaris després de les eleccions de 27 de setembre i la posició que tindria una Catalunya independent en temes de seguretat i econòmics.

Però no és aquesta la  primera vegada que des de EUA se senten veus en favor del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.

Els grans mitjans de comunicació nord-americans, constituïts en un lobby de poder amb nombroses ramificacions dins de les cambres legislatives nord-americanes i del govern d’Obama, s’han decantat tradicionalment de manera ostensible en contra de la política aplicada per Rajoy sobre Catalunya. Així ho han expressat diaris tan influents com el New York Times, Los Angeles Times o The Washington Post, així com altres mitjans tan influents com el Harvard Political Review o el gegant de la informació econòmica nord-americana, Bloomberg, que va alertar Rajoy del greu error d’impedir el vot als catalans en un editorial d’octubre de 2014 que portava per títol “Primer Escòcia, ara Espanya”. O un parell de setmanes abans d’aquella data quan van titular un article “La corrupció a Espanya pot alliberar Catalunya”, on van dir coses com que “El governant Partit Popular s’ha revelat tant malaltissament corrupte que no té dret a dir a ningú què ha de fer”.

Però si, efectivament, l’entorn mediàtic nord-americà sembla decantat a favor de permetre que es deixe votar legalment al poble català, determinades pistes fan pensar que també l’entorn polític i personal més pròxim al president Obama sembla decantar-se per aquesta opció.

En juliol de 2014 l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, va desdramatitzar la possibilitat que Catalunya siga independent, des d’un punt de vista econòmic, quan va assegurar que si això passara, les empreses nord-americanes s’adaptarien a la nova situació, i va afegir que tant els empresaris com el govern estan “mirant amb interès” el procés sobiranista que està esdevenint a Catalunya.

Un escenari absolutament demonitzat pel govern de Rajoy, però que l’ambaixador nord-americà va contemplar amb normalitat i reflexionar amb previsió. Una cosa que al govern espanyol no va agradar gens, i que va obligar a l’ambaixador nord-americà a matisar les seues declaracions a les poques hores d’haver fet, però deixant en tot moment clar que aquest “és un assumpte intern espanyol”, tal i com ja s’havia manifestat l’entorn d’Obama en ocasions anteriors.

Però en l’entorn personal d’Obama hi ha una persona, molt poderosa per la seua posició i la seua ascendència, que pot estar influint decisivament en el president nord-americà a l’hora de posicionar-se en relació al tema de Catalunya. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable, no només cap al dret a decidir del poble català, sinó també cap a la pròpia independència de Catalunya. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA. Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola, i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ací va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

L’extraordinària influència que Arturo Sarukhán Casamitjana té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, son elements de gran importància a l’hora d’analitzar el posicionament personal de Obama en el assumpte català.

b12

Podria ser Casamitjana una porta oberta que té Catalunya al Congrés nordamericà per a ser reconeguda pel govern d’Obama com a nou estat en cas de què una majoria independentista guanyara les properes eleccions del 27-S? Potser no massa lluny pugam assabentar-nos-en.

València, a 10 de setembre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’evidència d’una Espanya en fallida sense Catalunya.

2

“És la economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada pel ex-president d’EUA Bill Clinton en un debat electoral televisiu amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

a2

Algú hauria de dir aquesta frase també a Espanya quan en qualsevol fòrum polític o mediàtic es discuteix sobre les conseqüències que s’en derivarien en l’hipotètic cas que en les eleccions del pròxim 27-S les dues llistes independentistes que s’hi presenten obtingueren una majoria i el procés independentista a Catalunya avançara imparablement cap a la seua plena realització.

Però ningú ho diu. Almenys fins als últims dies. Potser perquè ningú no s’atrevia a dir-lo obertament i en públic. Perquè no és només la unitat d’Espanya el que podria estar en joc en aquestes eleccions que l’establishment espanyol segueix entestat a qualificar només d’autonòmiques. És la seua economia global el que es juga en aquest envit. És a dir, ni més ni menys que la seua pròpia supervivència econòmica, la seua viabilitat com a estat. Cosa molt més important que la seua pròpia unitat. No es pot parlar d’unitat d’alguna cosa que senzillament pot fins i tot deixar d’existir, almenys en els termes en què la coneixem ara.

En abril de 2013 Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava en parlar del proposat referèndum per la independència que el seu resultat podria representar per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que la fallida de Xipre, i deia textualment que “…el mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“.

El periodista de The Times estenia el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. I que també afectaria a països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Al seu parar això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre en març del 2013, segons Parris.

Fa uns mesos una anàlisi feta pels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

Les xifres fredes i objectives avalen plenament aquesta hipòtesi.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap al continent.

Algú s’imagina el cataclisme econòmic que suposaria per a Alemanya si el lander de Baviera s’independitzara, una regió on es concentra un dels teixits industrials més potents i exportadors del país? Baviera representa un 17.7% del PIB de Alemanya. Catalunya encara més per a Espanya, un 19%.

O el que suposaria per a l’economia de la UE, la primera potència econòmica del món, que França abandonara l’eurozona? França representa un 16% del PIB europeu. Catalunya el 19% per a Espanya. O que dos països com Itàlia i Espanya, la quarta i la cinquena economies, respectivament, ho feren també alhora? La suma d’ambdues economies suposa el 17% del total europeu, menys que el pes en riquesa que representa Catalunya per a Espanya.

Així doncs, podem suposar que sota totes aquestes crides que escoltem a un patrioterisme ultramuntà què apel·la a un sentiment de cor, en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències econòmiques i, per tant, a la més que probable fallida financera que esdevindria de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en factors com ara l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoreix els seus interessos financers i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que han desenvolupat històricament economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema financer espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixara de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

L’”Una-grande-y-libre” deixaria així de ser per sempre “una”, de ser tan gran i mai ha estat lliure. Un miratge.

Les raneres de la bèstia amenaçada poden ser molt perilloses. Ja ho estem comprobant en el allau d’amenaces que estem escoltant dia sí dia també en boca de polítics i de periodistes en els mitjans de comunicació.

Però açò ni tan sols ha començat encara. Si el 27-S una majoria del poble català es pronuncia en favor d’iniciar el procés d’independència, els esdeveniments podrien precipitar-se i es fa difícil predir quin seria el límit, fins a on pot arribar la bèstia ferida.

Seria el moment en què els catalans tindrien que mostrar obertament, però sobretot fermament al món, que volen passar de tindre un “desig” a tindre una “voluntat”. La voluntat decidida d’esdevenir un poble lliure i de viure en un nou estat en el món.

València, a 8 de setembre de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’evasió fiscal dessagna Àfrica.

0
Publicat el 3 d'agost de 2015

La evasió fiscal i els paradisos fiscals constitueixen una de les majors xacres de la societat actual. Els diners que se sostreuen als recursos públics com a conseqüència d’aquestes pràctiques criminals, condicionen enormement les polítiques socials dels estats i repercuteixen significativament en una baixada de la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Si especialment greu és aquesta pràctica en els països occidentals més avançats, molt més ho és en països pobres, on la manca de recursos públics té una incidència directa en la vida o la mort de moltíssimes persones.

Fa unes setmanes l’ONG Oxfam va fer públic un informe propi en què denunciava que les empreses i inversors amb seu al G-7, els països més rics del món, li van robar a l’Àfrica uns 6.000 milions de dòlars en un any en concepte d’evasió fiscal.
Segons aquest informe, al qual han anomenat “Els diners parlen: Àfrica al G-7“, aquesta xifra equival, per exemple, a tres vegades més del que necessiten els sistemes sanitaris dels països africans afectats per l’Ebola: Serra Lleona, Libèria, Guinea i Guinea Bissau. En un informe anterior, Oxfam havia calculat que aquests països necessitarien 1.700 milions de dòlars per millorar els seus molt deficients sistemes de salut. Aquesta xifra es basava en els 86 dòlars per habitant que recomana l’Organització Mundial de la Salut per cobrir un paquet mínim de serveis sanitaris bàsics i essencials.

A Gran Bretanya, Oxfam integra una aliança de la societat civil que va sol·licitar a l’últim govern britànic eixit de les darreres eleccions que presentara un projecte de llei contra l’evasió fiscal, què dificultaria l’evasió de les empreses britàniques en els països on operen. Amb aquesta finalitat, aquesta aliança, que a més d’Oxfam inclou a les organitzacions Action Aid i Christian Aid, duu a terme una campanya anomenada “Projecte de Llei d’Evasió Fiscal”.

Oxfam sosté que una llei ben ideada contra l’evasió fiscal també evitaria que les grans empreses deixen de pagar els seus imposts a Gran Bretanya, la qual cosa generaria al fisc britànic un mínim de 5.400 milions de dòlars per any, xifra equivalent a 910 $ per cada llar que viu per sota del llindar de la pobresa en aquest país.

Malauradament les mesures internacionals existents a hores d’ara per fer front a l’evasió fiscal de les empreses, com ara el Procés d’erosió de la base imposable i el Trasllat de Beneficis, dirigit per l’OCDE per al grup que engloba les 20 majors economies del món, deixen la possibilitat de recórrer a llacunes legals per evitar el pagament d’imposts. De fet les grans transnacionals aprofiten aquestes llacunes en les operacions que realitzen en els països en desenvolupament per poder evadir “alegalment” enormes sumes de diners.

El 2010, l’últim any del qual Oxfam disposa de dades, les empreses i els inversors amb seu als països del G-7 van evadir el pagament d’imposts sobre 20.000 milions de dòlars d’ingressos mitjançant una pràctica coneguda com “facturació fraudulenta”, per la qual una empresa fixa artificialment els preus dels productes o serveis venuts entre les seues filials per evitar els imposts. Els imposts sobre els beneficis empresarials a l’Àfrica tenen una mitjana d’un 28 per cent, què equival a quasi 6.000 milions de dòlars perduts. A aquesta xifra caldria sumar els 100.000 milions de dòlars anuals que els països en desenvolupament en el seu conjunt perden a causa de l’evasió fiscal que es produeix cap als paradisos fiscals, segons dades de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament.

Al remat, el que es demostra amb totes aquestes xifres es com les pràctiques criminals de les grans corporacions emparades pel entramat jurídic-financer propi del capitalisme de lliure mercat globalitzat és responsable de manera directa de la manca de recursos que manté els països en desenvolupament ancorats en la situació d’extrema pobresa que afecta a amplis sectors de la seua població, els més vulnerables i necessitats d’ajuda i justícia social. És per això que es fa imprescindible la reforma de les normes internacionals que regeixen els impostos empresarials perquè els governs africans poden reclamar els diners que se’ls deu. Això és vital per combatre la pobresa extrema i la desigualtat i fomentar el creixement econòmic de tots aquests països.

Potser un somni si considerem de quina part estan els que deurien de fer-ho possible.

València, a 3 d’agost de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari