Els aliments són un bé bàsic, controlats per unes poques empreses que determinen el seu valor.

El lloc on es prenen les decisions més importants sobre com es reparteixen els aliments bàsics del món és la Borsa de Chicago. Allà nombrosos brokers gesticulen, criden i s’embranquen en baralles pels contractes de llavors de soja, de l’arròs, de la carn de porc, del blat o de la farina.

A la sala de negociació de la major Borsa de matèries primeres del món, a molts milers de quilòmetres dels punts calents de la geografia de la fam del món, es decideix diàriament sobre els preus dels aliments, des del preu del pa a Somàlia, el de la farina del Iemen o el del blat de moro de Mèxic, i amb ells es decideix el destí de milions de persones.

I en aquesta vergonyosa pràctica col.labora i s’enriqueix un banc català: el Banc de Sabadell.

El pa del món atrau inversors als quals els interessen tan poc els cereals com, anteriorment, les empreses punto.com o les hipoteques subprime. Parlem de fons de pensions que manegen xifres multimilionàries i de xicotets estalviadors que cerquen noves oportunitats d’inversió més segures, o de bancs que ofereixen apostes financeres a través de fons d’inversió en productes agrícoles.

Si de la nit al dia el preu de l’arròs pujara un 100%, en nombrosos països del primer món els ciutadans majoritàriament el podríem seguir comprant, però no passaria el mateix amb moltíssimes persones del tercer món que han de dedicar el 80% o més dels seus ingressos a l’alimentació. I per a ells aquesta pujada suposaria que haurien de passar gana.

En l’actualitat el preu dels aliments no és el resultat de la compravenda natural dels productes, sinó de l’especulació.

Al mercat tradicional els preus sempre han estat el resultat del joc de l’oferta i la demanda. Per assegurar davant les fluctuacions de preus, els productors venien per endavant les seues collites a un preu fixat. Quan vencia el contracte a futur i se subministrava la mercaderia, si el preu en aquest moment era més baix que el prefixat, es beneficiava l’agricultor, en cas contrari, el posseïdor del contracte de futurs. Amb aquesta operació tots guanyaven: els productors limitaven els seus riscos, els que negociaven els futurs proveïen de liquiditat al mercat, i els consumidors veien coberta la seua demanda.

El resultat d’aquest “descobriment” és que actualment només el 2% dels contractes de futurs sobre matèries primeres acaben en un subministrament real de les mercaderies. El 98% restant es ven per endavant per especuladors que estan interessats en el guany ràpida.

Hi ha estudis que comptabilitzen l’increment de fons d’inversió alimentaris de 13.000 dòlars a 260.000 dòlars de 2003 a 2008. Aquests augments de preus que es determinen en el parquet de la borsa de Chicago i en les d’algunes ciutats europees com Londres, París, Amsterdam, Frankfurt i Hannover es fan a través del que s’anomena «contractes de futur». Especulen amb la pujada i baixada del seu preu, es venen i compren bastants vegades. El negoci està en l’especulació.

Però quasi ningú parla de les borses. Ni tampoc es parla d’empreses com Dupont, Cargill o Syngenta que van anunciar públicament milionaris beneficis durant de 2010 per la comercialització del gra. Al costat d’aquestes empreses trobem bancs com el Bank of America, JP Morgan o Goldman Sachs. Aquest últim va guanyar més de 5.000 milions en 2009 especulant en matèries primeres, segons dades de la publicació alemanya ‘Der Spiegel’.

Aquesta campanya pretén aconseguir una regulació europea que pose límits estrictes a les eines que permeten i protegeixen als agents per especular amb el gra bàsic per a l’alimentació humana.

Les accions de la campanya han aconseguit, fins ara, que fora aprovada a l’abril de 2012 una proposició no de Llei sobre inversions financeres especulatives de béns alimentaris de primera necessitat en països en vies de desenvolupament en la comissió parlamentària de Cooperació Internacional al Congrés dels Diputats espanyol. La proposició es feia ressò de la campanya, instant el Govern espanyol a complir amb les obligacions jurídiques que l’Estat té adquirides pel que fa al dret humà a l’alimentació.

Per la seua banda, el Parlament de Catalunya va aprovar el 4 de maig de 2012 la proposta de resolució presentada davant la comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament català en què s’instava el Govern a emprendre totes les accions necessàries davant el Govern central perquè reglament en l’àmbit de les seues competències la prohibició de les inversions financeres especulatives sobre béns alimentaris de primera necessitat. Es tracta de passos importants de cara a desenvolupar una normativa al respecte, ja que, fins al moment, no existeix cap tipus de regulació que prohibisca expressament jugar amb el menjar de les persones.

En un interessant informe publicat per VSJ anomenat “BANCA SOTA CONTROL. El cas del Banc Sabadell i BS COMMODITIES”, es posa de manifest que el Banc Sabadell compta entre la seua cartera de fons d’inversió amb un fons especulatiu que opera amb aliments, es tracta del “SABADELL BS COMMODITIES”, un fons especulatiu que opera amb aliments, en concret amb els cereals bàsics de l’alimentació humana, amb el blat, la soja, el cacau, el sucre, el suc de taronja, els porcs i vedells / etc…

Resulta revelador observar l’evolució dels preus mundials dels tres principals aliments amb què especula directament el Banc de Sabadell. 

En només un any el blat de moro s’ha encarit un 84%, el blat un 55% i la soja un 47%. L’altre gran vehicle financer amb què opera aquest fons són els anomenats fons índex. El Banc Sabadell utilitza tres d’ells, que es compten entre els més importants en el món financer. A la cartera del fons apareixen una sèrie d’eines especulatives darrere de les quals s’amaguen instruments financers, com ara:

• ETF LYXOR CMDT CRB NON-ENERGY: és un instrument de l’empresa financera francesa Société General que segueix l’índex REUTERS / JEFFERIES CRB NON-ENERGY. Aquest és un índex de matèries primeres, exclòs el sector Energia, compost per una cistella de contractes de futurs que representen una posició alcista en matèries primeres. Aquest índex busca la posició alcista dels aliments.

• L’ETF shares DOW JONES-UBS Commodity: aquest fons és ofert per una de les empreses financeres mundials especialitzades en matèries primeres, BlackRock. Segueix el Dow Jones-UBS Commodity Index, el qual és un instrument especulatiu que segueix als futurs sobre matèries primeres físiques. Es va crear el 1998 i avui és un dels més importants vehicles especulatius d’aliments del món. Entre els 19 productes amb el que s’especula trobem: Blat de moro, Blat, Soja, Oli de soja, Sucre, Cafè, cotó, Porcs i Vedells.

Segons Veterinaris sense Fronteres, aquesta decisió deixa al Banc de Sabadell com el principal banc que especula amb aliments a l’Estat espanyol.

Com d’igual sorprenent resulta que aquest banc, després d’unir-se en 2005 a l’anomenat “Pacte mundial”, segons publica a la seua pàgina web, assumint amb això el compromís dels deu principis referents als drets humans, els drets laborals, els drets mediambientals i la lluita contra la corrupció, continue apostant per aquest tipus de productes. Diversos elements de la seua política de Responsabilitat social Corporativa recullen declaracions de principis molt interessants. Per exemple, en la seua política d’Ètica i Drets Humans estableix que promou “les relacions de negoci basades en l’equitat, les transaccions justes i el benefici mutu”, havent arribat fins i tot a rebre una distinció de l’Organització de Nacions Unides per la qualitat de la informació de responsabilitat social corporativa que publica.

Se li pot dir més alt, però no més clar:

Patraix, València (L’Horta), a 30 de setembre de 2013.

Corria la primavera de 1938, la Guerra Civil feia quasi ja dos anys que va escomençar, quan l’ofensiva d’Aragó de les tropes franquistes acabava de partir el territori sota control republicà per Vinaròs.

El nom que els republicans donaren a aquesta franja va ser la de Línia XYZ… desprès de la lletra Z, ja no hi havia res més, tot estaria perdut, d’ací el seu curiós nom (encara que no era del tot cert, perquè encara hi havien altres línies defensives més properes a la ciutat de València, encara què molt més febles).

La persistència de tants mesos de front pràcticament inamovible en el conjunt muntanyenc de la Serra d’ Espadà i la Serra del Toro, al llarg d’un front de guerra de més de 100 quilòmetres, ha deixat la seua empremta a les nostres muntanyes i valls en forma d’un patrimoni format per centenars de trinxeres i parapets, búnquers, nius de metralladores, barraques i abrics, així com aeròdroms militars o refugis antiaeris. 

Carles Mulet va proposar que el Consell “comence les gestions per catalogar i atorgar a tota l’arquitectura bèl.lica i defensiva d’aquest període un grau de protecció genèrica i efectiva, partides per a la catalogació, i després una planificació per poder usar-los com un altre incentiu turístic i patrimonial”.

El passat 14 de setembre el Secretari d’Estat dels EUA i el Ministre d’Exteriors de Rússia van anunciar a Ginebra un pla mitjançant el qual havien acordat “la retirada i eliminació” de l’arsenal químic propietat del règim sirià a condició que aquest lliure, en el termini d’una setmana, una llista precisa de tot aquest material.

Aquest pla preveu que, a partir del moment en què Síria facilitara la relació de les seues armes químiques, les Nacions Unides ordenarien a la seua Secció d’investigació d’armes químiques una nova inspecció al país en què els especialistes hauran de comptar amb la total i absoluta cooperació de les autoritats sirianes.

Una vegada conclosa aquesta inspecció i, en el millor dels casos, requisat tot el material, es procediria a la destrucció de les armes químiques fora del territori sirià.

A les clàusules de l’acord s’assenyala textualment que: “Tenint en compte la decisió de la República Àrab Síria d’adherir-se a la Convenció per a la Prohibició de les armes químiques (…), Estats Units i la Federació Russa expressen la seua determinació conjunta per garantir la destrucció del programa d’armes químiques sirià com més aviat i de la manera més segura”, i que “l’eliminació de les armes químiques a Síria ha de ser considerada un assumpte urgent que cal implementar en els menors terminis possibles”.

En els dies previs a aquest acord, el president Obama havia estat demanant l’aprovació del Congrés dels EUA per dur a terme un atac militar contra el govern de Síria, adduint que aquest govern havia comès un acte (la utilització d’armes químiques en un conflicte armat) que hauria de ser penalitzat. No sancionar implicaria -segons el president Obama- una pèrdua de credibilitat, no només dels EUA, sinó de la comunitat internacional, ja que tant el govern dels EUA com la comunitat internacional s’havien compromès en diversos tractats internacionals a no autoritzar tals armes en els fronts de batalla. 

En l’última reunió del G-20 el president Obama havia assenyalat que “gasejar gent innocent amb armes químiques, fins i tot contra nens, és una cosa que nosaltres no fem i que no hem de permetre”.

Fins ací el relat breu dels fets i de les reaccions internacionals succeïts sobre Síria últimament.

Fets i reaccions que mostren, al meu parer, la immensa farsa i el maniqueisme polític i mediàtic muntat al voltant de la relacions de poder internacionals. Les forces del bé i les forces del mal, els bons i els dolents, els texans bons i els indis dolents de les velles pel.lícules de l’Oest americà. Recordeu el “Eix del mal” enunciat per George Bush en el seu discurs de l’Estat de la Unió el 29 de gener del 2002 per descriure als règims que suposadament donen suport al terrorisme? En aquesta llista, ampliada posteriorment en funció dels interessos geopolítics nordamericans, es trobaven Iraq, Iran, Corea del Nord, Líbia, Cuba i com no… Síria!

Pel que sembla, al senyor Obama li agrada poc mirar-se el melic.

Quina és la credibilitat que pot tindre Obama per intentar justificar, primer un bombardeig sobre Síria per utilitzar armes prohibides per les convencions internacionals, i després per elaborar un pla per exigir la completa destrucció del seu arsenal químic?

Al meu entendre, senzillament nul.la. 

Perquè?

Per diverses raons. La primera d’ elles perquè el govern federal dels EUA ha estat un dels governs que ha utilitzat amb més freqüència armament químic (i biològic) en els fronts de batalla al llarg de la història.

Alguns dels casos més notoris van ocórrer durant les guerres de Vietnam, Laos i Cambodja, on l’exèrcit dels EUA es calcula que va utilitzar uns 45 milions de litres de l’Agent Taronja (una dioxina altament tòxica), afectant més de mig milió de persones (matant-les o ferint-les) entre les poblacions bombardejades en aquests països. Encara hui, i com a seqüela d’aquells bombardejos, hi ha un gran nombre de naixements de xiquets amb grans deformitats entre les poblacions exposades a aqueixa arma química.

Però aquests no van ser, ni molt menys, els únics casos. EUA va utilitzar també, a més d’armes químiques, armes bacteriològiques (també prohibides en els tractats internacionals) sobre diversos països a Amèrica Llatina (incloent Cuba, causant l’epidèmia de dengue a 1981 que va matar a 188 persones, entre ells 88 xiquets).

No és cap secret tampoc la utilització massiva d’armes químiques que va dur a terme el govern iraquià (liderat llavors per Saddam Hussein) contra l’Iran, amb ple coneixement i suport del govern federal dels EUA que recolzava Saddam en aquell conflicte.

I perquè no parlar d’Israel, país veí i en conflicte amb Síria, d’altra banda el gran aliat i protegit de l’administració nord-americana a l’Orient Mitjà?

Israel és el país que té el major arsenal d’ armes químiques i altres armes de destrucció massiva a tot l’Orient Mitjà.

D’acord amb un informe publicat a The New Observer, l’Oficina d’Avaluació Tecnològica del Congrés dels EUA té registrat a Israel com un país amb armament sofisticat d’armes químiques no declarades, alhora que adverteix que té un programa d’armes biològiques ofensives. Tot això apareix publicat a l’informe “Proliferació d’Armes de Destrucció Massiva: Avaluació dels riscos“, realitzat per aquesta Oficina del Congrés nord-americà. Israel no ha signat la Convenció sobre Armes Biològiques (BWC).

Per altra banda, l’ONG “Iniciativa contra l’amenaça nuclear ( NTI)”, el propòsit declarat de la qual és el “d’enfortir la seguretat global mitjançant la reducció dels riscos d’ús i prevenció de la propagació de les armes nuclears, biològiques i químiques”, va fer públic que el programa de guerra biològica d’Israel compta amb 370 tècnics, 160 dels quals són científics d’alta qualificació. Els seus programes d’investigació se centren en el bacteri de la pesta, el bacteri del tifus, l’enterotoxina estafilocòccica B, la ràbia, el bacteri de l’àntrax, el bacteri botulínica, la toxina botulínica i el virus d’Ébola. 

L’agent nerviós persistent que apareix esmentat en el document és desconegut, però l’agent nerviós no persistent és molt probable que es tracte de gas sarín, tot just el producte químic utilitzat en l’atac produït a Damasc.

I que dir dels atacs amb bombes de fòsfor blanc contra civils palestins durant el seu setge a la Franja de Gaza el 2009?

El fòsfor blanc és una substància usada per causar incendis i parets de fum que pot produïr cremades de molta gravetat a les persones. Està reconeguda per nombroses organitzacions com a arma química.

George Galloway, escriptor, divulgador i membre del Partit laborista al Parlament britànic, va denunciar la complicitat existent entre Israel i els EUA “Els Estats Units són la principal font d’armament per a Israel, a qui faciliten armes i fòsfor blanc per operacions des d’aire, mar i terra que cauen sobre la gent empresonada en el camp de concentració més gran del món sense poder eixir“.

L’Observatori dels Drets Humans (HRW) també va denunciar a Israel per violar les prohibicions internacionals d’ús de fòsfor blanc en zones residencials durant l’atac a Gaza.

Davant d’aquesta evidència, les Nacions Unides van exigir a Israel l’obertura d’una investigació al respecte.

Els informes de diverses ONGs i hospitals van demostrar després que l’ús de fòsfor blanc durant la invasió va ser una pràctica generalitzada en els atacs israelians sobre la franja tant en àrees obertes com en zones poblades. 

Senyor Obama, sense dubtes és vostè un fariseu i un hipòcrita!

Patraix, València (L’Horta), a 27 de setembre de 2013.

Juliol de 1991. Rafael Blasco, conseller d’Obres Públiques i Urbanisme de Joan Lerma, és denunciat per la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, en tindre sospites que s’havia ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una re-classificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.
Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció. Però el tribunal va absoldre tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal del TSJCV d’anul.lar les gravacions en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar. Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses , entre ells Javier Boix, l’advocat que va defensar a Camps en el judici dels vestits Gürtel. Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro -sobre el presumpte finançament irregular del PP – i, com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir que el Suprem invalidés l’enregistraments al juliol de 1992.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! El temps ha mostrat Blasco qui és.

Juliol 1992. La Sala Segona del Tribunal Suprem dicta sentència del cas Naseiro, en què declara absolts al diputat Àngel Sanchis, a l’ex regidor Salvador Palop, l’ex encarregat de finances del PP, Rosendo Naseiro i l’empresari José Balaguer, en declarar nul.les les cintes magnetofòniques en què la policia va gravar amb autorització del jutge valencià Luis Manglano les converses en què Palop, Sanchis i Naseiro parlaven de percebre comissions per al partit a canvi de concedir llicències d’obres o adjudicacions de contractes a potents empreses de la construcció.
La Sala Segona del Tribunal Suprem va declarar que aquestes converses havien estat gravades amb vulneració del dret fonamental al secret de les comunicacions i eren nul.les de ple dret, pel la qual cosa, segons el tribunal, les cintes havien de ser destruïdes.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua.
 

Any 1995. Judici contra els assassins de Guillem Agulló, assassinat d’una ganivetada l’11 d’abril de 1993 a Montanejos a mans d’un grup de joves feixistes.
En el judici del cas el jutge va condemnar un dels acusats i autor confés de les ganivetades, Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas només va complir 4 a la presó.
Els jutges de l’Audiència Provincial de Castelló van rebutjar l’al.legació de l’acusació que s’havia tractat d’un assassinat polític i van reduir l’agressió a una baralla juvenil, d’ací que la sentència només fora de 14 anys de presó. No obstant això, segons un testimoni posterior els agressors, després de perpetrar l’assassinat, van cantar el Cara al Sol i van fer la salutació feixista.
Després d’eixir de la presó després de complir només quatre anys de la condemna per bona conducta, Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions municipals de maig de 2007 com a candidat a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional (AN) per Xiva. I un altre dels implicats, Manuel Canduela, en l’actualitat presideix del partit polític ultradretà Democracia Nacional (DN).

Es tanca el teló, llàgrimes i crits d’impotència. Els assassins de Guillem al carrer i en la política activa!

Març de 2007. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana arxiva la causa penal per la mort de 43 persones el 3 de juliol de 2003 a l’accident de metro de València.
La jutge d’instrucció número 21 de València va entendre que no hi havia més responsabilitat que la del conductor, que circulava al doble de la velocitat permesa, pel que entén que, en morir aquest en el sinistre, s’ha extingit la responsabilitat.
Els informes assenyalen que el conductor “va incórrer en una clara infracció del deure objectiu de cura” quan circulava a 81 quilòmetres per hora en un tram en què existia una limitació de velocitat de 40, tal com s’anunciava en un senyal col.locada abans de la corba en què es va produir l’accident.
A més conclou que les caixes i les instal.lacions estaven en perfectes condicions, pel que eximeix Ferrocarrils de la Generalitat de 43 homicidis imprudents i delictes de lesions per imprudència.

Es tanca el teló, novament llàgrimes i crits d’impotència pels 43 morts i 47 ferits de la tragèdia. Ningú, excepte un mort, n’és culpable dels fets.

Febrer 2009. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valencina acorda exculpar Luis Díaz Alperi, exalcalde d’Alacant i diputat autonòmic del PP, de la causa oberta sobre el desfalc de sis milions d’euros en l’empresa pública Mercalicante.
El forat s’havia descobert en 2002, amb Díaz Alperi al capdavant del consell d’ administració de l’entitat. Juan Montero, magistrat instructor de la Sala Civil i Penal del TSJ, va dictar la interlocutòria de sobreseïment parcial de Alperi, havent necessitat només 7 dies per pronunciar-se sobre un sumari que, segons recull el seu propi acte, té “10.866 folis en les diligències prèvies i amb sis caixes de documentació i una maleta”.
La jutge i el fiscal, el titular d’Anticorrupció d’Alacant FelipeBriones, havien coincidit a imputar Alperi pels delictes societaris i de malversació de cabals. El TSJ, per contra, no hi va veure “indicis” d’aquests delictes en l’actuació de l’exalcalde.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua i se supera.

Desembre 2010. La secció segona del penal de l’Audiència Provincial de Castelló va declarar prescrits quatre dels cinc delictes fiscals que pesaven sobre el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. L’acte sobreseure la causa oberta contra el president de la Diputació de Castelló per suposats impagaments fiscals entre els anys 2000 a 2003 en considerar que no es va produir un acte d’interposició que interrompés la prescripció d’aquests delictes. L’acte indica que els delictes fiscals suposadament comesos per Fabra i la seua dona entre els exercicis 2000 i 2004 s’han de considerar “prescrits”, atès que no ha existit denúncia ni acte d’interposició judicial respecte a ells.

Es tanca el teló, rialles de fons : ha ha ha ha ha ha ha ha …  i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas… !. La farsa judicial contínua, sembla no tindre límits.

Març 2011. El jutjat d’Instrucció número 3 de València va aixecar provisionalment les imputacions a cinc dels imputats en el cas de les factures falses del parc temàtic Terra Mítica de Benidorm.
El magistrat va considerar que Luis Esteban, Miguel Navarro, Justo Valverde, Antonio Rincón i Miguel Ángel Izquierdo, tots ells responsables de diferents àrees de Terra Mítica han de quedar apartats de la causa.
El jutge va considerar que en el fet que a Terra Mítica repercutís l’IVA de quasi 200.000 euros “no hi ha cap indici que aquesta quantitat fos satisfeta per aquest concepte a terceres persones que van haver d’haver ingressat a Hisenda”.
El magistrat reconeix que “és possible que les obres no s’han realitzat”. I, en aquest cas, Terra Mítica “només podria ocupar la situació de perjudicada”.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha ..  i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua, sembla superar-se a si mateixa.

Gener 2012. L’expresident de la Generalitat valenciana Francisco Camps, és absolt per un jurat popular amb cinc vots a favor i quatre en contra del delicte de suborn passiu impropi del qual estava acusat des de feia tres anys per haver acceptat vestits i altres peces de vestir de l’ trama corrupta Gürtel. També va ser absolt l’ex secretari general del PP valencià Ricardo Costa, per la mateixa majoria.
Les motivacions del jurat van incloure algunes afirmacions cridaneres. Va assenyalar, per exemple, que la relació entre Álvaro Pérez, El Bigotes, i Camps (que li cridava “amiguet de l’ànima”) havia estat merament “comercial”.
Respecte a alguns dels documents incriminatoris, com la llista manuscrita elaborada en una de les botigues (en què figuren els acusats al costat de peces i preus), o les confiscades a la trama amb anotacions similars, el jurat va considerar que no tenien valor.
Els cinc jurats que van declarar a Camps i Costa innocents (és el mínim que exigeix ??la llei, mentre que la condemna requereix set vots) no van tindre en compte que dos dels imputats en el seu dia en la causa, l’exvicepresident de la Generalitat Víctor Campos i l’excap de gabinet en Turisme Rafael Betoret, van ser condemnats després d’acceptar que van cometre el delicte.
Ni que el mateix advocat de Camps, Javier Boix, arribara a presentar al tribunal un escrit de conformitat amb les acusacions en la setmana de juliol de 2011 en què l’expresident va acabar dimitint.
Tampoc els va convèncer la declaració de cinc empleats de les botigues de les que van eixir les peces, a part del sastre José Tomás, que van declarar que, sense cap dubte, es feien peces per a Camps i Costa i que les pagava el lloctinent de la trama, PabloCrespo, al costat de les seues pròpies, les d’Álvaro Pérez i les de l’expresident de Ràdio Televisió Valenciana Pedro García.

Es tanca el teló, estupefacció, riallades, sens dubte el major espectacle de la temporada amb els seus “t’estimo un ou” i “amiguet de l’ànima”: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…!  La farsa judicial se segueix superant, fins a on?

Abril 2013. El titular jutjat d’instrucció número 6 de València va arxivar la causa oberta contra l’ex conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, per la suposada filtració d’un document judicial al diputat del PP Rafael Blasco, imputat en el ‘cas Cooperació’.
El Ministeri Públic va sol.licitar l’arxiu de la causa després de determinar que els fets investigats no van suposar la comissió d’un delicte. Finalment el jutge va dictar la interlocutòria de sobreseïment.
Diversos mitjans de comunicació van retratar al diputat popular, Rafael Blasco -imputat en aquesta causa- mentre llegia un document sol.licitat pel jutjat a la Conselleria d’Hisenda.
En aquestes imatges es podia veure, a més, al llavors titular d’aquest departament segons abans lliurant un sobre amb documents a Blasco. Encara que José Manuel Vela sempre va defensar la seua innocència en al.legar que els papers no tenien res a veure amb l’informe judicial, les fotografies de la premsa van provar la filtració.

Es tanca el teló, més rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha … i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! Les càmeres dels periodistes de les Corts evidencien el delicte comès pel llavors conseller d’Hisenda. Ni encara així és suficient perquè hi haja un imputat!

Abril 2013. La Sala Penal del Tribunal Suprem va confirmar la decisió del Jurat popular d’absoldre l’expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, i l’ex dirigent regional del PP Ricardo Costa del delicte de suborn impropi del qual els van acusar la Fiscalia Anticorrupció i el PSOE valencià (PSPV).
Després de la deliberació dels cinc magistrats que han revisat el veredicte absolutori, el Suprem ha desestimat el recurs del PSPV al no apreciar cap tatxa que pogués donar lloc a la nul.litat.
El recurs dels socialistes argumentava que la majoria per la qual els jurats van rebutjar els fets desfavorables a Camps i Costa -cinc vots davant de quatre- era insuficient d’acord amb la Llei del Jurat, que exigiria, en la seua opinió, set vots.
L’acusació popular exercida pel PSPV també va al.legar que la justificació de la inculpabilitat dels acusats era contradictòria i arbitrària, al no haver tingut en compte les proves de càrrec i haver interpretat erròniament altres, com l’informe pericial que va seguir el rastre dels pagaments dels vestits suposadament regalats als dos polítics per la trama.

Es tanca el teló, més estupefacció entre sonores rialles. Es confirma que és el major espectacle de la temporada: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas… ! La farsa judicial definitivament no té límits.

Abril 2013. La secció tercera de l’Audiència Provincial de València va confirmar l’absolució d’un agent de la Policia Nacional denunciada per una manifestant que va assegurar haver patit intimidació, assetjament i cops a les cames en el transcurs d’una manifestació a València el 20 febrer 2012, en el marc de la coneguda com a Primavera Valenciana.
La sentència del jutjat d’Instrucció número 10 de València va absoldre l’agent de la manca de maltractaments i precisava en el relat de fets provats que en el marc de la intervenció policial realitzada aquest dia la denunciant va ser retinguda quan intentava envair la vorera en un cèntric carrer de València, qui la va tractar de portar cap a la vorera seguint el protocol policial d’intervenció establert la finalitat era evitar l’ocupació de la via pública i restablir la circulació del trànsit.
A més indicava que la denunciant no va ser filiada ni detinguda i que el 23 d’ abril de 2012 va formular una denúncia en què manifestava haver patit intimidació, assetjament i cops a les cames per agents del Cos Nacional de Policia però sense fer cap identificació.

Maig 2013. El Jutjat d’Instrucció número 12 de València va absoldre un agent del Cos Nacional de Policia imputat per la falta de maltractaments i vexacions a un menor  durant les protestes estudiantils de la Primavera valenciana.
Segons la sentència el denunciant va ser arrestat per colpejar i mossegar l’agent. A més en els vídeos aportats al jutjat s’observa que la reducció i posterior detenció del menor es van dur a terme “netament”. Per això el fiscal va demanar la lliure absolució de l’agent de policia, a causa de la manca d’evidències que existiren maltractaments i vexacions al menor i, per tant, manca de fonament per a una condemna.

Es tanca el teló, novament crits d’impotència. Les dures imatges de la repressió policial durant aquells dies de febrer de 2012 a València són a la memòria col.lectiva de tothom.
El record de les càrregues, dels cops de porra i de la violència emprada pels policies contra alumnes armats amb llibres van donar la volta al món gràcies als mitjans de comunicació, igual que les declaracions de la direcció superior de la policia a València, Antonio Moreno, referint-se als estudiants com “l’enemic”.

Setembre 2013. El Jutjat d’Instrucció número 21 de València va desestimar la petició de la Fiscalia de reobrir el cas de l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006, en què van morir 43 persones, per no complir amb els requisits legals.
La jutge va creure que la Fiscalia no havia aportat “cap argument nou” (per a què va servir el programa de Jordi Évole?) per reobrir la causa per l’accident de Metrovalència, com exigeix ??el Suprem.
La jutge, Neus Molina, ja havia arxivat la causa en febrer de 2008 a l’entendre que la responsabilitat penal havia quedat extingida amb la mort del conductor del comboi accidentat, decisió que va ser ratificada dos mesos després per l’Audiència Provincial.
La jutge reconeix que en l’històric de la unitat sinistrada facilitat per FGV al perit judicial no es va recollir informació sobre els tres descarrilaments previs (en 1992 , 1994 i 2003), procedir que qualifica de “reprotxable” .

Es tanca el teló , novament llàgrimes i crits d’impotència pels 43 morts i 47 ferits de la tragèdia dels que ningú és responsable, excepte el conductor del tren mort!

Setembre 2013. S’anuncia que vuit dels joves detinguts durant la primera jornada de la “Primavera Valenciana” fa més d’un any i mig seran jutjats a la Ciutat de la Justícia de València.
Si bé va ser la detenció d’un estudiant de l’IES Lluís Vives va ser la que va desencadenar el moviment, les detencions d’aquesta primera jornada de protestes van ser les que van contribuir a augmentar la indignació dels manifestants que, al llarg d’una setmana, van protestar per la alliberament de les persones detingudes i per un ensenyament públic i de qualitat, protagonitzant un dels episodis de mobilització més destacats de la història recent del País Valencià.
I mentrestant els policies que van ser acusats d’actes de maltractament als estudiants, immortalitzats en desenes de fotografies i de vídeos, han estat absolts.

Justícia valenciana? Xé, quina fartà a riure!

Patraix, València, a 26 de setembre de 2013.

Però tot això no és fruit de l’atzar o de la causalitat, d’haver-se ajuntat atzarosament diverses agressions a la nostra llengua en un temps i en un espai limitat, sinó que té tot l’aspecte de tractar-se d’una ofensiva en tota regla de l’espanyolisme més ranci i recalcitrant amb la que es pretén fer-nos “recordar”, per si en algun moment se’ns podia haver oblidat, que la llengua de Cervantes i d’Unamuno té un dret de cuixa il.limitat sobre la resta de llengües en tot el que actualment es considera el territori espanyol.

I no ha estat aquest cas, ni de bon tros, l’única agressió a la nostra llengua esdevinguda els últims mesos al País Valencià, algunes d’elles directament protagonitzades per les forces de seguretat espanyoles.

El passat mes de març ja li havia tocat al dolçainer d’Obrint Pas Miquel Gironès, al barri de Benimaclet de la ciutat de València. Agents de la policia el van tractar de porc, merda i de deixalla, el van colpejar i se’l van portar detingut perquè es va dirigir a ells en una llengua local que a ells sembla que els resultava inintel.ligible, tota una falta de respecte a l’autoritat i a la llengua comuna de tots els bons espanyols

Una altra agressió la va patir l’advocat Francisco Escortell, exsecretari del Bloc de la Vila Joiosa, en acudir a la comissaria d’Elx a denunciar un contingut il.legal en Internet. Escortell va ser tractat com un autèntic delinqüent per haver-se adreçat en valencià al policia que va redactar la denúncia.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de setembre de 2013.

El passat 6 de setembre va ser presentat el darrer informe elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). Aquesta federació realitza aquests informes sobre la situació sanitària de les comunitats autònomes des de l’any 2004 amb una periodicitat anual. L’últim presentat suposa el desè d’aquests estudis.

La necessitat de la realització d’aquests informes, segons declara la pròpia federació, naix arran de la finalització de les transferències sanitàries a les CCAA en 2001 i del fet que les seues polítiques sanitàries són bastant diferents, la qual cosa repercuteix en què hi hagen diferències significatives en els recursos sanitaris i en l’accés a les prestacions sanitàries segons cada territori.

Abans d’entrar a comentar el que han estat els desastrosos resultats obtinguts en l’avaluació, un any darrere d’un altre, de la sanitat valenciana, m’agradaria fer una breu exposició dels criteris i dels paràmetres sobre els quals es realitza aquesta avaluació.

 

En l’àrea de política farmacèutica s’analitza la despesa total, el creixement en relació a l’any anterior i el percentatge de la despesa farmacèutica en medicaments genèrics. 

La valoració dels ciutadans és la tercera de les àrees que analitza l’informe i en la mateixa es mesura el grau de satisfacció, el percentatge de persones que opinen que el sistema sanitari funciona bé o bastant bé o la valoració global dels que consideren bo o molt bo el funcionament de la consulta d’Atenció Primària, les consultes externes d’especialitats, la urgència o l’hospitalització, entre d’altres.

Respecte a les llistes d’espera l’informe mostra el percentatge de ciutadans que va rebre la cita amb l’especialista en menys de 15 dies i el que rep la cita d’atenció primària en 24 hores, així com el d’aquells que pensa que han millorat les llistes d’espera.

I finalment, s’analitza la incorporació de fórmules de gestió privada i l’existència o no de la dedicació exclusiva per part dels professionals sanitaris.

 

 L’any 2013 la puntuació mitjana obtinguda per les CCAA ha estat de 48 punts, sent aquesta la classificació: 

1) CCAA amb millors serveis sanitaris:

• Navarra: 65

• Aragó: 60

• Astúries: 59

• País Basc: 55

• Castella i Lleó: 54  

2) CCAA amb serveis sanitaris acceptables:

• Galícia: 53

• Cantàbria: 49

• Andalusia: 48 

3) CCAA amb serveis sanitaris regulars:

• Extremadura: 47

• La Rioja: 47

• Catalunya: 46

• Madrid: 44

• Castella-la Manxa: 43 

4) CCAA amb serveis sanitaris deficients:

• Balears: 41

• Múrcia: 41

• Canàries: 32

• País Valencià: 30 

 I ací està la comparativa de puntuacions dels últims 5 anys:

A la resta de paràmetres, i tot sense ocupar l’últim lloc, els índexs se situen sempre en els grups de serveis regulars o deficients.

En l’informe es destaca també que el País Valencià és el territori on s’ha avançat més en la gestió privada de la sanitat pública, el que implícitament es podria considerar com un element determinant de la lamentable classificació del nostre sistema sanitari públic. 

La meua conclusió, vist aquest informe l’estat de la Sanitat valenciana i la situació de fallida financera que pateix la nostra Generalitat, és clara: els valencians, tant en el tema de la sanitat com en el d’altres serveis públics, estem patint la tempesta perfecta: una sinèrgia fatal que combina les ànsies privatitzadores i de demolició dels serveis públics que té el PP valencià i l’infrafinançament estructural que patim com a conseqüència de l’espoli fiscal sistemàtic consagrat en l’actual model de finançament autonòmic.

Patraix, València, a 23 de setembre de 2013.

“Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria ‘explote’ la feina de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria. En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.”

Aquestes paraules formen part d’un interessant article escrit pel polític Oskar Lafontaine anomenat “És això, encara, democràcia? El Partit de la Esquerra, enfront del sistema alemany de partit únic”.

Al meu parer, Lafontaine és una de les ments més lúcides i compromeses de la política alemanya de les tres darreres dècades. Va iniciar la seua carrera en la política alemanya en el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) com a alcalde de Saarbrücken entre 1974 i 1985, fins que va anunciar la seua retirada de la política fa 3 anys com a president de Die Linke (L’Esquerra) a conseqüència d’un càncer, desprès d’haver estat president i ministre de Finances de l’SPD al govern de Gerhard Schröder, el qual va abandonar com a conseqüència del gir ideològic que va donar el partit cap a l’anomenat “social-liberalisme”, una versió ideològica descafeïnada de la socialdemocràcia què pretén acostar-se al liberalisme.

En el seu article, Lafontaine denuncia les pràctiques d’una coalició o bloc de quatre partits que governen Alemanya, seguint de manera més o menys explícita i conjunta els principals enunciats de la doctrina del capitalisme neoliberal, amb més o menys matisos i “justificacions”, depenent de la seua adscripció ideològica original.
El què ens conta Lafontaine ens resulta també bastant familiar als ciutadans de l’Estat espanyol per parèixer calcada de l’Alemanya la sintonia existent entre els dos principals partits espanyols (PP+PSOE=PPsoE) (més o menys declarada, però sintonia a la fi) a l’hora de manprendre les seues polítiques socials i econòmiques, que a la fi semblen ser les dues cares d’una mateixa moneda, d’una mateixa ideologia liberal, amb tots els qualificatius que vulguem afegir al terme “liberal” (neo-, socio-, …).

Quan estem tan sols a 3 dies per a les eleccions al Bundestag, i davant uns sondejos que semblen donar guanyadora a la CDU, el partit liderat per Angela Merkel (encara que la suma dels vots dels dos blocs “dreta (CDU+liberals) vs. esquerra (SPD+Verds+L’Esquerra) podrien quedar molt igualats, m’ha semblat interessant reproduir en català aquest article en la seua totalitat, publicat i traduït al castellà per la revista Sin Permiso (31.3.13):

El llengut escriptor nord-americà Gore Vidal el va dir fa ja uns quants anys: “La democràcia és manifestament un lloc on es dóna un sens fi d’eleccions amb immensos costos sense assumptes programàtics pel mig i amb candidats intercanviables”. Per a ell no hi havia ja en els EUA diversos partits, sinó “un sistema de partit únic amb dues ales dretes” treballant a favor dels interessos de les grans empreses privades. I no veia en els mitjans de comunicació sinó instruments de propaganda per a la conservació de les relacions socials de poder. 

Es podrà tractar l’opinió de Gore Vidal com l’exageració literària d’un escriptor, però la veritat és que Heribert Prantl acaba d’oferir a la Süddeutschen Zeitunguna una translació del judici de Gore Vidal sobre la política als EUA a les eleccions alemanyes en curs per al Parlament Federal: “El camp de la contesa electoral és una disputa electoral que pròpiament no existeix ja… El camp de la contesa electoral és un terme malaurat, per molt que ho encunyara Heiner Geissler. El que Geissler va voler significar en el seu moment ja existia com a tal. Hi havien posicions oposades en totes les qüestions fonamentals de la política: política exterior, política econòmica política energètica, política migratòria… Les diferències fonamentals entre els partits (excepte la Esquerra) han desaparegut.” 

La cosa no ofereix dubte: l’americanització de la política alemanya ha fet que hui, també a Alemanya, hi haja un sistema de partit únic amb quatre ales, per seguir amb la imatge de Gore Vidal. Les ales es diuen CDU / CSU, SPD, FDP i Verds, i actuen totes, unes vegades més, altres vegades menys, a favor dels interessos dels bancs i de les grans empreses, com ho proven la política fiscal dels últims anys i el gran nombre de rescats bancaris aprovats.

Afirmen tots sense reserves un ordre econòmic en el qual la desigual distribució de l’ingrés, del patrimoni i del poder fa que una minoria faça treballar en el seu propi benefici a una majoria, donant a aquesta majoria salaris i participacions subalternes molt per sota del que correspon al ple rendiment del seu treball.

En oposició al partit únic federal alemany, l’Esquerra diu: la propietat ha de dimanar només del propi fer, del propi treball, i no d’aconseguir que altres treballen per un. Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria “explote” el treball de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria.

En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.

Mentre no s’ataquen aquestes estructures, assistirem com a molt a pugnes de cara a la galeria i crispades disputes al voltant d’objectius secundaris de batalletes menors. Quant menys es diferencien les posicions polítiques fonamentals d’unes respecte de les altres, tant més sorollosa ha de ser la crida, per tal de donar la impressió que el camp de la contesa electoral es manté viu. D’ací el judici d’Heribert Prantl: “El més probable és que, malgrat tota la faramalla organitzada entorn de la política de rendes, no hi haja en tota Alemanya més de mil persones capaces de poder lletrejar les diferències entre la CDU i la SPD . I el mateix passa amb altres polítiques”. També el diari [conservador] Frankfurter Allgemeine Zeitung parla d’un camp de contesa electoral “impropi”. 

Tampoc cal deixar-se encegar pels “casos de plagi” roig-verda.
Amb gran diligència socialdemòcrates i Verds han vingut fent de les seues, amb modificacions i desnaturalitzacions diverses, propostes polítiques tradicionals pròpies de l’Esquerra, per tal de fer oblidar els desastres socials causats per les polítiques que van desenvolupar durant els seus anys de govern en coalició: relacions laborals precaritzades, salaris ínfims, pauperització de la vellesa, destrucció dels sistemes socials de seguretat.

Plagien, per descomptat, la idea del salari mínim, i el mateix es pot dir respecte de les porugues propostes amb que ara pretenen:

– Millorar les jubilacions i elevar una mica el baix nivell de les prestacions ofertes des de la seua contrareforma del Hartz-IV;

– Rebaixar el copagament sanitari i les matrícules universitàries;

– Posar límit al treball temporal i als contractes externalitzats d’obra;

– Augmentar els tipus fiscals marginals alts, gravar fiscalment el patrimoni, les rendes de capital i les transaccions financeres;

– Limitar els lloguers, els preus de l’energia i els interessos per descoberts bancaris;

– Introduir eurobons;

– Retirar llicències als bancs que faciliten l’evasió fiscal;

– Promoure la separació entre banca comercial i banca d’inversió;

– Limitar les remuneracions dels executius;

– Exigir responsabilitat als creditors i procedir a treus de deute.

Això, per limitar-nos a uns quants exemples. 

El robatori d’idees no pot confondre a ningú: la SPD i els Verds, el mateix que CDU / CSU i FDP, són i seran, arribat el cas, seccions lleials al sistema del partit alemany federal únic.

Han votat tots de comú acord a favor de modificar la Constitució per imposar un límit de deute, de comú acord han votat tots a favor del Pacte Fiscal europeu, així com pels diferents rescats. La qual cosa mostra que el “camp de l’esquerra”, SPD i Verds, no ha trencat amarres amb les seues velles i catastròfiques polítiques del Hartz-IV i de l’Agenda-2010. El Pacte Fiscal significa la consolidació d’aquesta brutal política de retallades per tot Europa. Només per això s’atreveixen la SPD i els Verds a cridar-se a si mateixos partits europeus: perquè han interioritzat i fet seua amb desvergonyiment la idea d’una Europa de mercats lliures i grans empreses com l’única Europa possible.

De mesurar la realitat social d’acord amb la intenció política declarada, no resultaria un judici massa dur dir que tots dos protagonistes “d’esquerra” de l’actual “camp de contesa electoral” són com artefactes explosius sense detonar abandonats per tot Europa.

El Consell Europeu va resoldre a Lisboa, el desembre del 2010, amb la col.laboració del Canceller roig-vert Schröder, “fer de la UE l’espai econòmic basat en el coneixement més competitiu i dinàmic del món: un espai econòmic capaç de creixement durador, amb més i millors llocs de treball i una major cohesió social”.

Aquesta era la intenció declarada. Com és la realitat?

Els joves europeus d’avui que, cada vegada més assotats per l’atur, llegeixen això, estaran plenament justificats per dubtar de la capacitat de judici i encara l’equilibri mental d’aquests estadistes. Quan comprendran els polítics del partit alemany únic que un sistema econòmic que té com a finalitat la maximització dels beneficis i del patrimoni de la minoria necessàriament ha de comportar situacions com les que estem observant avui a Europa? 

En aquest context és un acudit de pèssim gust sentir dir de comú acord a CDU / CSU, SPD, FDP i Verds que volen posar la justícia social al centre del “camp de contesa electoral”.

És lògic també -perquè està en la naturalesa del sistema- que tots dos “camps” coincideixin en convertir les guerres pels drets humans en l’instrument essencial de la seua política exterior. De manera inigualable ha estampat el Príncep Harry la quinta essència d’aquesta nova era de la política exterior alemanya a la primera plana del diari sensacionalista Bild: “Resulta sense dubte notable en aquest context que polítics de la SPD i dels Verds criticaren amb tal acritud a Merkel i a Westerwelle, acusant-los de que el govern federal no col.laborés en la guerra de Líbia.” 

L’Esquerra, i això ho sap la gran majoria dels seus partidaris i dels seus membres, només pot justificar la seua existència i només pot sostindre’s amb èxit en les conteses electorals, si no es converteix en una ala més del partit únic.

El tret que la fa única és advocar per un ordre econòmic en el qual tots reben el ple import del treball realitzat. Aquesta constitució econòmica porta a empreses democràtiques cooperatives, i no a estructures econòmiques autoritàries amb treball temporal, contractes d’obra, sous paupèrrims i minijobs. Porta a una política exterior pacífica, que busca assegurar les matèries primeres amb el comerç, i no amb guerres de drets humans. 

Amb aquest rerefons és clar perquè SPD i Verds vénen rebutjant rotundament des de fa anys les repetides ofertes de col.laboració de l’Esquerra. Els polítics del partit únic alemany volen arreglar-se entre si. Rebutgen les reformes estructurals que podrien canviar la constantment creixent desigualtat en la distribució del benestar i de les oportunitats a Alemanya.

Els programes electorals de la SPD i dels Verds, que incorporen, més o menys descafeïnades, propostes del Partit de l’Esquerra, serveixen només per emmascarar la realitat.
Les electores i els electors no han adonar-se que darrere d’aquestes proclames no hi ha cap intenció de posar-les per obra. Com va dir en el passat el Gran Mestre de les campanyes electorals socialdemòcrates Franz Münterfering: “És injust valorar als partits, després de les eleccions, d’acord amb les seues promeses electorals”. 

El susdit camp de contesa electoral és una farsa. Les electores i els electors tindran l’experiència d’un dejà-vu. Després de les eleccions, tot serà a Alemanya com abans de les eleccions, siguen quins siguen els polítics i les fraccions del partit únic que formen el govern federal.

Sorprenentment, els representants de l’economia alemanya manifesten d’amagat la seua preferència per un govern federal roig-verd. L’antic cap de la BDI (l’organització de la patronal industrial alemanya), Keitel, ho va resumir així: “Quan un país necessita fer reformes polític-econòmiques, el millor és que el govern que les porte a terme no tinga un color polític massa sospitós d’afavorir als empresaris.”

A la fi el què tenim és el que patim, tant a Alemanya com a Espanya: una “partitocràcia” en comptes de una “democràcia”… Pa i circ, i tothom content!

Patraix, València, a 20 de setembre de 2013.

La força de la reivindicació pel Dret a decidir i del procés independentista al Principat està creant de forma embrionària en la societat civil valenciana propostes per a construir una República Valenciana democràtica, lliure i sobirana.

Una d’aquestes propostes va nàixer al Cap i casal el passat maig sota la campanya Dret a Decidir del País Valencià, i ja ben des del principi va sumar el suport d’un bon grapat de persones i de personalitats provinents de diferents àmbits de la societat valenciana, des de diputats de les Corts Valencianes i líders de forces polítiques, fins a persones del món universitari, de la cultura, dels moviments socials, sindicalistes, professionals i persones treballadores en general de tots els àmbits i ocupacions, així com molts estudiants.

Aquest manifest, a diferència d’altres, pretén ser l’inici d’un full de ruta que facilite el camí cap a la independència del valencians, tot i que pretén abastar més sensibilitats que la pròpiament independentista.

El proper u d’octubre es farà la presentació oficial del manifest a la Societat Coral El Micalet, amb la presència dels signants, parlaments i les actuacions musicals de Vladi et Son, Petit Orchestre, Enric Casassús, Feliu Ventura i Miquel Gil.

Quan al 1707, després de la batalla d’Almansa, ens van imposar el “Decret de Nova Planta”, pel qual abolien els nostres furs, tallaven també les possibilitats d’evolució natural de les nostres normes d’autogovern cap a formes més modernes i adients a les novetats socials i econòmiques que anàvem construint. Des d’aleshores ençà i llevat de moments molt puntuals, la nostra societat ha hagut d’evolucionar en permanent contradicció entre una classe dirigent connectada amb els interessos geopolítics de Madrid/Espanya i un poble capaç de perviure mirant al futur alhora que maldava per mantenir la seua identitat compartida amb el conjunt de pobles de parla catalana.

L’actual arquitectura política que ens governa (estatut d’autonomia, constitució espanyola, constitució i tractats europeus, OTAN, etc…) no és fruit de la lliure decisió del nostre poble. Tot i el vernís democràtic d’algunes d’aquestes normes o institucions, totes elles pateixen d’una manca de legitimitat envers el País Valencià ja que, en cap cas, ens han reconegut prèviament com a subjecte polític col.lectiu. Sense aquest reconeixement previ, l’adscripció a títol individual i dins d’un hipotètic subjecte més ampli (Estat Espanyol, Unió Europea) es fa a partir de la nostra negació com a Poble.

Aquesta realitat es fa més punyent quan ens trobem al bell mig d’una crisi d’intensitat molt superior a totes les anteriorment conegudes. Una crisi que no solament afecta a la forma del repartiment de l’excedent del sistema productiu, i que estan resolent en contra dels interessos de la majoria imposant l’agenda del neoliberalisme, sinó que a més, en imbricar-se amb crisis alimentàries, ecològiques, identitàries, culturals, etc., conformen una autèntica crisi sistèmica o del model de civilització.

Els valencians i les valencianes no disposem de les eines i els recursos per a poder materialitzar qualsevol alternativa (política monetària i fiscal, control del dèficit fiscal amb espanya, veu pròpia als fòrums internacionals, polítiques actives d’ocupació, sistema financer, etc). Necessitem totes les llibertats reivindicades per mostrar-nos davant la Unió Europea i els fòrums mundials com allò que realment som.

I encara que per llei tenim actualment la ciutadania espanyola, ciutadania no és el mateix que nacionalitat. Nosaltres no som de nació espanyola ni pels costums, les tradicions o les festes; ni per la història, la llengua o la legislació foral; ni per l’origen o les arrels jurídiques i legislatives; ni tampoc per l’estructura econòmica o pel persistent desig d’autogovern. De més a més, l’espoliació fiscal a què estem sotmesos força el nostre estancament econòmic. Totes aquestes circumstàncies ens converteixen en colònia interior.

La manca de reconeixement del nostre poble com a subjecte col•lectiu de drets, ens impedeix poder participar en la presa de decisions sobre el model en construcció. La submissió a unes normes foranes ens limita a ser espectadores passives de les nostres pròpies vides i del disseny del nostre futur.

Les persones sotasignats no contemplem el Dret a Decidir com a una mera fórmula jurídica, ans al contrari entenem que hui en dia és la fórmula més inclusiva per a poder fer front de manera radicalment democràtica i participativa als reptes socials, polítics i econòmics què afrontem. El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure.

País Valencià, maig 2013″

Com bé deia el nostre Ovidi Montllor: “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. 

Patraix, València (L’Horta), a 19 de setembre de 2013.

Però jo em pregunte: una “rebel.lió” contra qui? Contra els que ens espolien o contra els què conscientment  l’emparen, tot i sent elegits pels valencians?

Perquè, al meu parer, no cap una altra cosa que no siga rebel.lar-se contra la ignomínia dels que, coneixent perfectament aquesta situació i havent d’actuar en defensa legítima dels interessos del país i dels ciutadans als quals han de representar, traeixen la seua confiança i es posicionen políticament del costat d’aquells que perpetuen el nostre espoli històric per part de l’Estat espanyol.

Són aquests que alhora empren un llenguatge en les seues declaracions públiques que podríem qualificar d’orwelià (un llenguatge que consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora) per tal de mantindre enganyada a la gent, fent-los creure que defensen una cosa quan els fets demostren just tot el contrari.

I els fets són clars, molt clars:
El passat mes de febrer el diputat d’EUPV Ricardo Sixto presentà una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les CCAA per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la Comunitat autònoma valenciana”. La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.
Just aquest deute que ara els experts han xifrat en 13.449 milions d’euros.

Doncs bé, en aquell moment tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i els d’UPyD.

Novament la moció va resultar rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP va dir després de la votació que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Però el remat a tota aquesta mentida, desvergonya i manca de respecte a tot el poble valencià tingué lloc just la setmana passada, quan el PPCV prengué la decisió de demanar que s’ajornara novament, per tercera vegada, la votació que anava a tindre lloc al Congrés dels Diputats espanyol en què s’hauria de haver posat en marxa l’aprovació de la reforma de l’Estatut valencià. La seua disposició addicional primera estableix que la Generalitat haurà de rebre inversions de l’Estat central en funció de la seua població. En aquest moment n’estem rebent com si tinguérem un milió d’habitants menys.

La votació que el govern espanyol haguera rebutjat amb seguretat, aconsellat per un informe del seu Ministeri d’Hisenda, haguera posat de nou en evidència el vot contrari als interessos valencians dels propis diputats del PP valencià, en un acte d’obediència cega al seu partit.

La raó per demanar aquest ajornament va ser tan ridícula com impresentable: volien vincular el tràmit d’aquesta iniciativa a la negociació per reduir el nombre de diputats de les Corts, que també obligaria a canviar l’Estatut però que té, a hores d’ara, poques possibilitats de tirar endavant. Un assumpte, per cert, en el qual està molt interessat en el PP per implantar un sistema que llastraria l’avanç de les minories i li podria afavorir electoralment fins i tot amb un retrocés a les urnes. «L’objectiu és ratificar conjuntament en referèndum per reduir costos», van dir els populars valencians per justificar-se. 

Tot açò no fa més què mostrar la desvergonya, el menyspreu i la deslleialtat del govern valencià cap als valencians, alhora que fa pales el nul pes de Fabra i del seu govern a Madrid, lligat de peus i mans per alçar la veu de la reivindicació en tant que el Consell «viu» de les contínues injeccions econòmiques que rep de Hisenda, de l’almoina de Madrid, d’uns diners què són legítimament nostres.

Patraix, València (L’Horta), a 18 de setembre de 2013.

El passat dia 27 d’agost, a les portades d’alguns mitjans de comunicació es podia llegir el següent titular: “Un regidor demana actuar contra Calatrava pel cost de tres ponts”.

Amb aquesta portada l’arquitecte es convertia en un dels protagonistes (molt al seu pesar) de les portades periodístiques de finals del mes d’agost, ja que tan sols 4 dies abans ja havia protagonitzat un altre titular en portada en què es podia llegir: “Calatrava també serà jutjat a Venècia pel seu pont”. 

En la primera d’ aquestes notícies vaig poder llegir que el regidor esmentat a la portada, càrrec que ostentava en una localitat anomenada Haarlemmermeer pròxima a Amsterdam, s’havia dirigit formalment a l’alcalde de la mateixa perquè es plantejara posar una demanda contra Santiago Calatrava pels costos que havia originat el manteniment de tres ponts encarregats a l’arquitecte, costos que segons la notícia ascendien a l’esgarrifosa xifra de 50 milions d’euros.

Pel que sembla en l’any 1999 la localitat holandesa va encarregar a Calatrava tres ponts que havien de creuar el canal Hoofdvaar amb un pressupost inicial de 16 milions d’euros, cost que en el moment de la seua inauguració ja s’havia disparat fins als 30 milions. Un any després de la inauguració per la llavors reina Beatriu d’Holanda, la construcció metàl.lica es va començar a oxidar i des d’aleshores ha ocasionat unes despeses de manteniment de 20 milions d’euros.

És a dir, que el que va començar pressupostat amb 16 milions, va acabar costant a les arques holandeses 50 milions… bonic negoci, sí senyor! 

Després de llegir la notícia la meua cara no reflectia cap sorpresa, ja que els sobrecosts i el deteriorament de les obres de l’arquitecte valencià és quelcom al que ja ens té bastant acostumats als valencians aquest megalòman de l’arquitectura més efectista que efectiva que, gràcies a haver-se convertit en l’arquitecte del règim polític existent a València des de fa més de dues dècades, ha deixat la seua empremta indeleble en la què és la seua ciutat natal, València.

La notícia que ja havia aparegut en portada el 23 d’agost era referida a la trista història del pont venecià de Calatrava que ja havia copat titulars periodístics fa algun temps, quan se li va comunicar que havia de respondre davant el jutge pels danys causats a l’erari públic de la Sereníssima per un valor de 3,8 milions d’euros per suposats errors en el disseny del pont que va projectar sobre el Gran Canal, inaugurat el 2008.

El procurador del Tribunal de Comptes de la regió del Veneto argumentava que «La realització del quart pont sobre el Gran Canal comportar un desconsiderat augment dels costos respecte al pressupost inicial», així com que el pont comportarà per al futur «un constant i desproporcionat desemborsament econòmic per part de l’administració, ja que l’obra es veu afectada per una patologia crònica, caracteritzada per la necessitat d’un seguiment constant i contínues intervencions (…) Es podria considerar que el pont constitueix per a la col.lectivitat un dany durador». El pressupost inicial de 3.8 milions d’euros va acabar disparant-se al final de l’obra fins als 11,2 milions.

El 15 de gener de 1991 el arquitecte, ja amb residència a Zuric (Suïssa), signava el seu primer contracte amb la Generalitat Valenciana per aixecar la Ciutat de les Ciències (aleshores sense Arts) en l’antic llit del Túria.
El govern valencià es comprometia a abonar a Calatrava en concepte d’honoraris del projecte un 6,5 % del “cost pressupostat” i per la direcció d’obra un 4,5 % del “cost real i total”, es a dir, un 11% del total.

Com sempre, xifres i nombres interessades i discutibles. 

Però els temps han canviat, el boom de la rajola va explotar afectant tota l’economia i el despatx de Santiago Calatrava a València, que va obrir fa poc més d’una dècada quan la bombolla del totxo continuava engreixant-se i la Ciutat de les Arts i les Ciències comptava amb un exèrcit de grues, ara llangueix, comptant amb tan sol dos empleats després d’una dràstica reducció de plantilla produït en els últims anys. 

Els últims projectes de Calatrava descansen ara en sengles calaixos de la Generalitat i l’Ajuntament de Castelló, sense perspectives de que puguen reactivar-se.

Els seus dies de brillantor i guanys multimilionaris a València sembla que han passat, ara només queden les factures que els ciutadans valencians li estem pagant amb el nostres imposts i els enormes costos de manteniment i de deteriorament de les seues gegantines obres.

Era d’esperar. Els quatrecents quilòmetres de cadena humana i el milió i mig de participants en ella no han caigut gens bé a l’Espanya que vol que tot seguisca girant de manera impertorbable al voltant de Madrid, la capital de l’Estat castellà-espanyol.

Pegant una ullada ràpida a les portades digitals de la brunete mediàtica espanyola, podem adonar-nos ràpidament d’això.
En elles es poden llegir tota mena de desqualificacions, injúries i amenaces vetllades cap al procés independentista en marxa al Principat.
Des de les declaracions dels propis membres del govern, com les de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría vetllant pels interessos de la “majoria silenciosa” que segons ella “es va a quedar a casa” (pobrets, amb la festa que hi havia als carrers i a la carretera!). o les del Ministre de l’Interior, Jorge Fernández, negant de nou el dret a fer la consulta, fins als titulars i les editorials de la premsa més nacionalista espanyola.

Des del “El catalanisme torna a provocar la Comunitat i la cadena humana acaba amb dos detinguts” del diari del règim a València, Las Provincias, a “Els independentistes s’indignen amb l’avioneta d’Intereconomía” de La Gaceta, o l’editorial de l’ABC: “El Govern d’Espanya ha de fer front a la sedició independentista”, entre molts similars d’El Mundo, la Razón i d’altres periòdics al servei del règim nacionalista espanyol.

Al meu parer tot això és producte de la por, de l’immensa por que tenen a aquest procés, tal i com vaig explicar en el meu post de despús-ahir  (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/250958).
Por al trencament de la seua pàtria, aliena per a tots nosaltres, com a conseqüència directa de la seua concepció centralista i jacobina del seu model d’estat, lliberticida amb els diferents territoris que el componen.

Per què en el fons de tot això subjauen les diferents concepcions de governar que han existit històricament, per un costat a la Corona catalano-aragonesa i per un altre a la Corona de Castella, des del pactisme tradicional existent entre monarquia, noblesa i burgesia als nostres territoris, fins al poder quasi absolut dels monarques i de la noblesa feudal als dominis del territori castellà, del qual l’Estat espanyol, unitari i centralista, sorgit primer de la instauració de la monarquia borbònica i després de la Constitució liberal de 1812, ha heretat en la seua concepció.

Josep Tarradellas no solia esmentar a Espanya i als espanyols, parlava genèricament de tots ells de manera encertada sota el meu punt de vista com “castellans“, per considerar-los hereus d’aquest concepte d’estat que va imposar la Corona de Castella, primer en el seu territori peninsular, i que més tard va fer seu el nou estat sorgit després de la Guerra de Secessió amb els drets de Nova Planta. I des d’aleshores de manera ininterrompuda fins ara a través de les diferents constitucions liberals sorgides de Cadis el 1812 i sota totes les formes de govern que hi ha hagut, liberals, dictadures, monarquies o repúbliques.

No fa molt vaig tindre ocasió de llegir un interessant article que es va escriure fa uns anys en agraïment a Izquierda Castellana per la invitació que havien fet a Josep Cruanyes, advocat i historiador català , i a Toni Strubell, filòleg i polític català que a l’any 2010 va ser Diputat al Prlament de Catalunya per Solidaritat per la Independència, en els actes de Villalar dels comuners el 23 d’abril de 2005. 

Pel seu interès en aquests moments d’una difícil relació entre Catalunya i Espanya –Castella-, el reproduisc en aquest post (prèviament traduït al català), la qual cosa ens aporta també la visió què s’en tenia fa vuit anys:

Castella i Catalunya , una relació oculta.

“Avui, trenta anys després de la mort de Franco, es torna a parlar de la configuració de l’Estat espanyol i del paper de les autonomies.

Temes com el finançament autonòmic, el procés de pau basc, la renovació dels estatuts, els Papers de Salamanca són, de nou, el centre d’interès dels mitjans de comunicació. Aquest article tracta d’alguns aspectes menys coneguts de la manera en què s’han anat perfilant les relacions entre dues de les nacions de l’Estat que més clarament han pretès exercir un lideratge en ell: Castella i Catalunya.

Com s’han vist l’una a l’ altra al llarg dels dos últims segles?

Ha estat sempre una mala relació?

És llei de vida que es comportin com galls que es disputen un corral?

Bases per a una entesa

Molta gent pot pensar que la relació entre Castella i Catalunya ha estat sempre d’enfrontament i punt.

Però les coses no sempre han estat així. Una ullada al segle XIX, per exemple, mostra que hi va haver moments d’entesa i solidaritat en què castellans i catalans van tindre més en comú del que sovint es pensa. Malgrat el contrast que hi havia entre la Castella agrícola i la Catalunya cada vegada més industrialitzada, la veritat és que durant anys aquesta divergència va servir més de complement que de factor de confrontació.

Les dues nacions havien de produir i vendre les seues mercaderies, blat i teixits respectivament, i això va fer compartir un interès en la política proteccionista. S’oposaven juntes a la pràctica del lliurecanvisme, nociva per a qualsevol economia productiva de l’Europa del moment.

Cerealistes castellans i fabricants catalans estaven units per l’interès que tenien que el Govern espanyol aplicara aranzels a les importacions que els pogueren fer la competència. Fins i tot en un temps hi va haver en comú una tendència a tindre una mateixa visió de Madrid i els seus habitants com detentors d’un poder capaç d’afavorir o enfonsar els seus interessos. Què importa a un madrileny el sol que treu el cap, deia un text de la Lliga de Contribuents de Salamanca de l’any 1883, el vendaval que cruix, ni la tempesta que cau, sinó és el que li prive d’assistir a la Castellana?

Paral.lelament els diputats catalans a les Corts sovint eren lloats en la premsa de l’altiplà nord com a models de patriotisme proteccionista: apreneu, diputats de Castella, proclamava la Revista Mercantil de Valladolid el març de 1885, apreneu a ser patriotes, apreneu a ser enèrgics defensors dels furs i els interessos (castellans)… en els representants de Catalunya!.

Però tampoc seria el proteccionisme l’únic que uniria castellans i catalans al segle XIX.

Encara que avui siga un fet poc conegut, però no per això menys significatiu, quan els liberals i primers republicans catalans es van oposar a Ferran VII, els comuners de Castella es van convertir en un referent ideològic central. Ells s’havien oposat al dèspota i estranger Carles V, i seua rebel.lia, llargs anys oblidada o anatemitzada, va començar a ser vista com a símbol de resistència cívica, republicana i democràtica. No és casualitat que l’intel.lectual Pere Coromines, amic d’Unamuno, escriguera en la introducció del seu llibre “Per Castella endins” (1930), la següent observació: La nació ibèrica que primer es va rebel.lar contra la uniformitat va ser Castella. Era un elogi.

Cinquanta anys abans, el metge, ideòleg i historiador barceloní, Josep Roca i Ferreras, havia estat dels primers a recordar-ho.
Així, l’any 1890 va evocar en diversos articles que havia estat en la tercera dècada d’aquell segle que a Catalunya s’havien fundat societats de Comuneros i de Torrijas i de Padilla i que al barri barceloní de Gràcia s’havia batejat un carrer amb el nom de Padilla.

La Catalunya comunera

Els republicans catalans de l’època evocaven un clima de solidaritat i comprensió entre Castella i Catalunya, sense per això rebaixar les pretensions identitàries del Principat.

En concret Roca recordava com, amb el desig d’evitar estèrils enfrontaments entre pobles, els primers manifestants republicans catalans havien portat cintes morades castellanes a les barretines com a símbol solidari i rebel.
En un període en què els models propis Claris, Rafael de Casanova i Fiveller encara no havien estat popularitzats pels historiadors del moviment de la Renaixença, els progressistes catalans ja es consideraven d’alguna manera fills de Padilla.
Curiosament la derrota de Villalar, on Carles V va decapitar el moviment comuner l’any 1521, era més recordada pel comú dels catalans que la patida l’any 1714 a mans de Felip V, que pocs anys després esdevindria una veritable icona del catalanisme.

Al 369 aniversari de Villalar, Josep Roca va publicar un article a la primera pàgina de la Publicitat, important diari barceloní del moment, en què considerava un deure moral molt grat recordar als comuners.

Considerava Villalar una fita sagrada per a tots els liberals avançats. En l’article va ironitzar sobre el fet que l’any 1823, els reaccionaris absolutistes de Zamora hagueren llançat al Duero una urna que creien contenia les cendres dels líders comuners, quan en realitat estava buida. Roca insistia que tant les comunitats castellanes com la causa catalana havien patit tres segles del mateix anatema, cosa que segons ell els agermanava a través del temps.

Més endavant, quan varen sorgir les primeres acusacions de separatisme contra els catalans, Roca introduirà una nova i curiosa reflexió sobre un aspecte menys conegut de la història castellana. En l’article Castella separatista, per exemple, evocaria el fet que al segle XI Castella també era un comtat com Catalunya i que havia hagut de lluitar per la seua independència respecte a Lleó. Era un paral.lelisme cercat amb certa picardia i que segurament no els hauria fet cap de gràcia a alguns castellans del seu temps. Però mai va ser el seu propòsit enfrontar, sinó  en tot cas ironitzar sobre un fet, un altre més que unia castellans i catalans a través del temps.

La cosa es comença a tòrcer

Amb aquests prometedors elements en comú, què va ser, doncs, el que de nou enfrontaria castellans i catalans?

Amb episodis polèmics com el Compromís de Casp o la derrota del 1714 encara apartats de la consciència reivindicativa de molts catalans, l’últim terç de segle XIX va veure aparèixer dos elements bàsics en la promoció activa de la seua rivalitat: d’una banda, el naixement del primer catalanisme clarament polític, i, per altra banda, l’evolució del xoc entre proteccionistes i lliurecanvistes, centrats aquests sobretot en influents sectors pròxims a la Borsa de Madrid.

Amb el temps, i amb l’estimable ajuda dels mitjans, aquest lobby aconseguiria arrossegar tot l’altiplà nord a una viva precaució davant el català. No obstant això, el que resultaria ser un còctel especialment potent d’enfrontament seria la projecció mediàtica de la percepció conjunta d’ambdós elements: interessos proteccionistes i catalanisme polític.

Contràriament al que es poguera pensar, el renaixement cultural català per si sol no havia creat, inicialment almenys, massa recel a Castella. Ni tan sols a Madrid.
En diferents àmbits castellans fins i tot va ser vist, en certa manera, com una glòria pròpia, cosa que cobra credibilitat si es considera que no poques de les primeres obres de la Renaixença eren bastant espanyolistes.

Així el gran crític castellà, Marcelino Menéndez Pelayo, va escriure de Jacint Verdaguer el 2 juliol 1879: el considere el primer dels actuals poetes de la nostra Península. La mateixa reina Isabel II buscava la companyia del poeta català, fins al punt de fer gestions infructuoses per convertir-lo en seu confessor de cambra. La consideració castellana per Verdaguer ens pot semblar estranya si tenim en compte que el poeta ja escrivia poesies patriòtiques catalanes, com les que recolliria el 1888 en el seu llibre “Pàtria”.

La veritat és que el ressorgiment cultural català no espantava i encara seria descrit, en 1902, com un inofensiu renaixement literari, en paraules de J. Sánchez Guerra.
Una opinió paternalista, potser, però no hostil.

La inicial reacció anticatalana de Madrid després es va generalitzar a tot Castella i gran part d’Espanya. Es dispararia a partir de l’any 1886, any clau en la gènesi del catalanisme polític.
Un dels fets que ho va provocar va ser l’anomenat Míting del Novetats celebrat al teatre barceloní del mateix nom el 25 de juliol de 1886. L’acte pretenia denunciar els tractats de preferència comercial, “els modus vivendi ” que s’havien signat amb França i Anglaterra, i que significaven una considerable amenaça per a les possibilitats de la indústria catalana. Va ser el moment en què es donaria un sentit clarament catalanista a la protesta.

Un dels culpables que això passara va ser el mateix Josep Roca, al qual, malalt a casa, se li havia requerit la redacció d’un missatge per a llegir a l’acte.

Més que incidir en el problema del proteccionisme en si, Roca aprofitaria l’ocasió que li brindava per explicitar el seu catalanisme polític. La seua opinió era que els problemes catalans no se solucionarien amb més o menys aranzels, ni amb una política més proteccionista, sinó amb la recuperació de les llibertats nacionals catalanes perdudes en 1715.

Encara que fora un discurs fora de guió, els ensordidors aplaudiments que va arrencar aquesta idea entre el molt nombrós públic, segons totes les cròniques, no deixen lloc a dubtes sobre la seua acceptació.

Com era d’esperar, la premsa de Madrid va mostrar la seua més profunda indignació davant el fet. La Vanguardia mateixa, que mai va ser un diari catalanista, va reprovar el discurs de Roca per les seues idees separatistes.

La politització de la relació Castella – Catalunya, doncs, estava servida a partir d’aquest moment.
I, curiosament  un dels ideòlegs més respectuosos i partidaris de mantindre les bones relacions amb Castella, Josep Roca i Ferreras, havia contribuït, malgré lui.
Com ja se sap, la cosa no acabaria allà. L’esdeveniment, juntament amb molts altres esdeveniments, obriria una dinàmica de reaccions en cadena.
Al novembre d’aquest any, Gaspar Núñez d’Arce, poeta de Valladolid, va fer un discurs molt hostil cap a Catalunya a l’Ateneu Madrileny que ell presidia. Les seues paraules, al seu torn, van aixecar la indignació de molts catalans. El mateix Roca va respondre a Núñez de Arce amb un article titulat “Qui s’ha fet enemic de qui”, en què argumentava que el programa catalanista es duia a terme des d’un esperit de reconciliació, no amb ànim d’enfrontament. Si per part de l’Espanya castellana no es vol la llibertat regional i no es donen per conclosos l’hostilitat i el desamor, la culpa serà seua, nosaltres ens rentem les mans.
Malgrat el gradual enrariment del clima, les paraules de Roca, justes o no, eren sinceres.

Efectivament, l’ambient s’havia enverinat molt en poc temps i per llavors la imatge que a Castella s’estava generant de Catalunya era la d’una regió insolidària que només era lleial quan es protegien els seus interessos.

Seria aleshores que s’introduiria el terme “problema català” per referir-se al que estava esdevenint.

Per donar una idea de la magnitud que havia agafat l’enfrontament, n’hi ha prou amb dir que un mitjà madrileny d’aquest moment va descriure Catalunya com una heura separatista, enroscada a l’arbre d’Espanya, un paràsit que calia tallar perquè no prosperi a costa de la sàvia nacional.
A partir d’aquest moment, doncs, tot acte polític específicament català, el Missatge a la Reina Regent (1888), la campanya pel dret català (1889), la fundació de la Lliga Regionalista (1901) o la creació de la Solidaritat Catalana (1907), seria tractat per la premsa espanyola com una amenaça per a la unitat nacional.
La imatge de Catalunya no es projectava com la d’un gall que simplement incomodava l’hegemonia castellana segons com, més simbòlica que real, sinó com la d’un gall egoista que pretenia fer corral a part quan les coses pitjor anaven.

Més es va perdre a Cuba

Però potser l’episodi que més alborotaría el galliner, dinamitant les relacions entre castellans i catalans, va ser la pèrdua de Cuba.

La reacció de gran part de l’opinió pública catalana va ser la d’atribuir aquella derrota, que per a molts comerciants catalans significava la ruïna, a la ineficàcia del Govern espanyol.
Aquestes acusacions, al seu torn, alçaren la indignació dels mitjans castellans que havien vist en els catalans un escàs interès per mullar-se en la defensa de la preuada illa. Recordarien, no sense odi, que en plena guerra els líders catalanistes com Prat de la Riba s’havien declarat pacifistes o, pitjor, simpatitzants de l’autonomisme cubà. Això era com alta traïció, i un perillós avís que, segons com, Catalunya podia seguir Cuba en el camí cap a la disgregació.
La creació en 1901 del primer partit polític català, la Lliga Regionalista, provocada per la llargament gestada pèrdua de confiança de la classe mitjana catalana en els partits dinàstics, augmentaria la sensació de desafiament.

També agreujaria la crisi, segons Ricardo Robledo, agut estudiós de les relacions castellano-catalanes, la nova competència econòmica provocada per la pèrdua de Cuba: Castella i Catalunya van quedar l’una davant de l’altra amb l’únic mercat interior.
El blat castellà i els teixits catalans ja no tenien a Cuba un mercat dòcil. I quan els comerciants de farina perifèrics van tindre l’opció de comprar blat francès quatre reials i mig més barat que el de Salamanca, la llei del mercat ensenyaria la seua cara més lletja. Seria el moment en què les províncies castellanes ja no tindran un paper secundari en l’enfrontament amb Catalunya “darrere de”, sinó que passarien a tindre un paper destacat en ell.

Fins llavors Madrid havia estat, segons Robledo, la catapulta castellana de l’uniformisme contra les desviacions de la perifèria. Ara, cada vegada més, tot Castella percebrà Catalunya com l’enemic a batre.

Un grup que assumirà un gran protagonisme en aquest front anticatalanista serà el dels cerealistes de Valladolid.
Amb el seu diari-portaveu “El Nord de Castella”, passaran a ser el flagell del catalanisme i els privilegis odiosos que deien que gaudia. A partir d’ara, els catalans de la gran indústria i els biscaïns del ferro, “i no Madrid”, serien identificats com els responsables de la progressiva ruïna dels camperols castellans.
Com predicaria anys després Ortega i Gasset, que el recomanava com a model, s’havia aconseguit que Madrid quedara relativament al marge mentre les províncies se les tenien entre si.

Però la pèrdua de Cuba encara tindria conseqüències més greus en la degradació de la relació entre castellans i catalans. Amb la ferida de l’última colònia perduda, els intel.lectuals castellans, i amb ells no pocs perifèrics (com Azorín i Unamuno), van fer pinya al voltant del gall ferit de Castella.

En un moment d’emergència nacional, Castella havia de ser un cop més, el referent i factor aglutinant d’Espanya.

El moviment que després es coneixeria amb el nom de Generació del 98 tenia clar que el que calia reforçar era la identitat espanyola en base al fet català.
Pel moment que s’estava vivint, i per un procés de renaixement nacional molt semblant al que en aquests mateixos moments estava prenent lloc en molts països d’Europa (Irlanda, Bohèmia, Grècia,…), la majoria dels intel.lectuals catalans no compartiria aquesta dinàmica.
Amb l’indubtable procés d’emancipació cultural que havia significat el període del Modernisme a Catalunya, pocs n’eren els que se sentien seduïts pel discurs d’Unamuno, Maeztu, Ganivet i Azorín. El sentiment que en general va predominar entre els intel.lectuals catalans va ser el que el moderat Joan Maragall s’expressaria en una oda que acabava “Adéu Espanya”.

Certament els models de país a què responien castellanistes i catalanistes no podien ser més diferents.

Robledo ho descriu així: Castella i Catalunya quedaven enfrontades en un diàleg cada vegada més enrarit a mesura que revivien velles glòries: mentre els uns desenterraven Roger de Llúria, els altres obrien el sepulcre del Cid. La història mai ha estat més ideologia que llavors. El resultat seria, com era de preveure, l’obertura d’una rasa entre dues nacions que feia poc s’admiraven. El gall de Castella, en el seu moment més tràgic, no entendria com el protegit gall català no feia pinya amb la resta del corral. Li era incomprensible que en plena emergència nacional els catalans pogueren estar reivindicant coses tan absurdes com l’oficialitat del seu dialecte, institucions pròpies i el dret civil propi. Molts intel.lectuals castellans ho veurien com una deriva artificial, fins i tot viciosa, que a la llarga hauria de corregir algú. Així no van ser pocs els que aplaudirien quan, vint anys després, Primo de Rivera, capital general de Catalunya, va iniciar un procés repressiu que amb el suport de Hitler i Mussolini, remataria Franco amb la seua croada nacional.

Com va dir Jiménez Caballero l’any 1946: el geni de Castella (fundat per Déu, unitari, perenne,… ) va triomfar el 18 de juliol del 36 perquè triomfava a Europa la idea d’unificació. El xoc entre els que no admetien una Catalunya lliure i els que sí la volien obria una llarga trajectòria d’alts i baixos.”

Patraix, València, a 13 de setembre de 2013.

Deien que no passarien de 500 a Vinaròs, però es van apuntar 1.200, i a la fi han estat uns 3.000 els valencians que han estat allà per donar la mà als catalans del Principat i continuar la cadena de la llibertat per un territori com és el País Valencià a on estem bastant escassos d’ella.

Perquè avui ells, els nacionalistes espanyols, ens tenien molta por. Sempre ens han tingut por, i molta com assenyalava en el meu post d’ahir (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/250958).

I això es fàcilment perceptible en la manera grollera i sempre desproporcionada que tenen d’actuar contra nosaltres, però contra tots nosaltres, no només contra el Principat.

No es pot entendre, sinó, perquè els governs valencià i espanyol volien prohibir l’acte per tots els mitjans al seu abast, fins que el TSJ valencià els ha deixat en ridícul i ho ha permés, quan en quasi 100 països d’arreu del món s’havien format cadenes catalanes en els darrers dies.

Ni perquè no ens han deixat ni un pam més dels 400 metres concedits perquè els 3.000 valencians allà congregats formaran la cadena longitudinament, ni tampoc perquè dues persones, Alfons López Tena i Maiol Sanahuja, han estat detingudes a la cadena valenciana, enmig d’un desplegament policial completament desproporcionat i amb intencions de carregar contra els centenars de valencians que s’hi estaven manifestant pacíficament i en un ambient completament lúdic i festiu.

Com tampoc s’explica d’una altra manera perquè ahir a Guardamar, davant les 20 o 30 persones que van formar una cadena en una plaça per tancar simbòlicament al País Valencià pel sud, es van mobilitzar 6 furgons de la Policia nacional i més de 40 agents.

Però malgrat tots ells, avui valencians i catalans ens hem agafat de la mà.

I quan han arribat les 17.07 h. i les 17.14 h., respectivament, dos himnes que simbolitzen les ànsies de llibertat de dos pobles que són tot un han sonat i escampat les seues notes al vent, aqueix vent de llibertat que cantava Raimon,  la Muixeranga i Els Segadors, i que avui novament ens han agermanat davant de la major cadena per la llibertat i la independència de la història recent .

La frontera artificial i administrativa del riu Sénia es va esvaint per anar fent-se el país gran, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.
Una frontera, com s’ha demostrat hui, cada volta més mental que física, què només roman en les ments d’aquells que viuen a gust en un estat de pandereta, políticament esgotat, format per províncies ocupades i autonomies intervingudes.

Així hi reivindica el grup folk Pepet i Marieta, un grup format per músics de banda i banda del riu Sénia, quatre de Benicarló i tres d’Ulldecona, que han posat música a l’esperit transfronterer de les terres de l’Ebre i del Sénia. «El riu és la frontera natural entre el País Valencià i Catalunya, però nosaltres tenim una cançó que es titula El Sénia no és frontera perquè pensem que frontera potser hi haja una, la política, però una frontera sociocultural no existeix. La unitat entre tots els pobles de les dues ribes del Sénia no existeix en altres llocs on no hi ha frontera».

Per la llibertat i la independencia //*//

Patraix, València, a 12 de setembre de 2013.

Demà es compliran quaranta anys del derrocament de Salvador Allende i la implantació d’una brutal dictadura a Xile. Una dictadura, és clar militar, però amb un rerefons clarament econòmic.

Perquè la dictadura d’Augusto Pinochet va vindre acompanyada de la posada en marxa d’una política econòmica basada en el monetarisme de Milton Friedman i en les seues idees de lliure mercat.

Els Chicago Boys, denominació que es va donar als graduats xilens que es van educar amb Milton Friedman a la Universitat de Chicago, van ser els encarregats de prendre les regnes de l’economia xilena i de portar a la pràctica els ensenyaments del seu mestre.
Xile es convertia a partir d’aqueix moment en un laboratori econòmic en què la incipient doctrina capitalista neoliberal, fins a aquell moment menyspreada i arraconada a les aules de la Universitat de Chicago, s’imposava a la població d’un país sencer gràcies a la brutalitat d’un colp dut a terme per uns militars assassins convenientment entrenats i proveïts amb fons secrets de l’administració nord-americana de Richard Nixon i de Henry Kissinger, al què paradoxalment se li va concedir el Premi Nobel de la Pau aqueix mateix any.

L’experiència pràctica de les idees que venia defensant Friedman des dels anys cinquanta del segle XX es van començar a experimentar a Xile.

Milton Friedman va desenvolupar una teoria monetarista, entre d’altres contribucions, que es contraposava a les proposicions keynesianes que imperaven en les dècades dels cinquanta i els seixanta. L’edat d’or del creixement va fer que les seues propostes teòriques no tingueren apenes ressò entre els principals responsables de les polítiques econòmiques.

Va haver de ser en una dictadura a on els seus principis es posaren en pràctica. Uns anys mes tard va passar el mateix a la dictadura de Videla a l’Argentina i a altres països del con sud sud-americà. Va ser l’anomenada “Operació Còndor”. No podia ser d’altra manera, ja que els elevats costos socials que aquestes polítiques implicaven no podien donar-se en un altre context que no fora en el de la repressió i l’eliminació de les llibertats individuals i col.lectives a gran escala. 

La dècada dels setanta va ser testimoni del sorgiment en la política dels supòsits econòmics neoliberals.
En aquells anys bastants analistes consideraven que aquesta política econòmica no podia dur-se a terme en democràcies en què hi havia uns sindicats forts i reivindicatius. Els partits polítics, al seu torn, s’han de sotmetre a les urnes cada quatre anys. Un partit polític que governa no està disposat a dur a terme unes mesures tan costoses que li suposaren perdre unes eleccions. Per tant, es deduïa d’aquest raonament que la posada en marxa de polítiques econòmiques neoliberals només es podia donar sota brutals dictadures. 

Aquesta suposició, però, no es va complir, ja que a finals dels setanta i principis dels vuitanta aquestes polítiques van començar a aplicar-se en països democràtics com el Regne Unit i els Estats Units.
Margaret Thatcher i Ronald Reagan van ser els abanderats d’aquest nou model econòmic que van imposar als seus països i que van pretendre traslladar a la resta del món. Això no ho van aconseguir plenament en altres països, però sí d’una manera parcial.
 

A tot arreu, la política monetària es va constituir en el principal mitjà per lluitar contra la inflació, i la idea estesa era que calia combatre el dèficit públic i reduir el paper de l’Estat en l’economia.
Es pretenia, en conseqüència, reforçar el paper del mercat com a protagonista principal del funcionament econòmic enfront de l’intervencionisme, i es van iniciar polítiques de privatització d’empreses i serveis. L’economia havia de fer més flexible, sobretot en el mercat laboral. Es va fomentar la globalització, fonamentalment la financera  que era la què més interessava als grans capitals.

En molts països avançats aquestes polítiques no van suposar, però, el desmantellament de l’Estat del benestar, com va passar al Regne Unit. Aquest va seguir resistint, encara que un tant a la defensiva.
El manteniment de l’Estat de benestar va suposar un pal.liatiu davant els mals socials que generava l’aplicació del neoliberalisme, mentre que als Estats Units i el Regne Unit es van produir augments de la desigualtat i la pobresa, entre moltes privacions, molt superior a la que va tindre lloc als països que van mantenir polítiques socials. 

El neoliberalisme es va implantar també en els organismes econòmics internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i Banc Mundial (BM), imposat principalment pels Estats Units.

Aquests principis, clarament exposats en l’anomentat “Consens de Washington” (veure el meu post: “La llarga mà del Consens de Washington ha arribat a Europa”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/236035), són en els quals es van sustentar les polítiques d’ajust als països menys desenvolupats durant els anys vuitanta i part dels noranta. Les conseqüències de tot això van ser catastròfiques per a tots ells des del punt de vista econòmic i social. 

La progressiva implantació del neoliberalisme en països democràtics va ser la eixida que es va donar a la crisi dels setanta.
El que no semblava factible que tinguera lloc en societats amb sistemes polítics parlamentaris, es va fer realitat, encara que fora parcialment, en el decenni dels vuitanta. La raó principal va estar en què la crisi dels setanta va suposar al seu torn la crisi del paradigma dominant aleshores: el keynesianisme.

Davant d’un fet d’aquesta naturalesa, les elits polítiques i econòmiques, però també gran part dels economistes acadèmics, van tornar els ulls cap a la teoria de Friedman  i a altres que es van originar llavors, com la de les expectatives racionals i l’economia d’oferta. Totes, encara que amb diferències entre si, tenien un denominador comú: el antikeynesianisme. 

La crisi dels setanta es va resoldre a favor del capital i contra la classe treballadora, i la política econòmica que es va imposar va ser el seu instrument. Es tractava, en definitiva, de restablir la taxa de guany per al
capital.
 

La classe treballadora es trobava debilitada com a conseqüència de la crisi i de l’augment de la desocupació.
Tot això va ser aprofitat per les forces econòmiques dominants per donar per acabada l’època de la plena ocupació, d’una major cohesió social i d’un determinat protagonisme de l’Estat que va haver d’agafar la batuta, després de la crisi dels trenta, per mantindre el capitalisme amb un rostre més humà.

Les conseqüències de tot això que va començar el seu camí fa quaranta anys a Xile estan a la vista.

Aquests principis econòmics, aliats amb dictadures assassines sense que això els importara ni gens ni mica, han suposat fonamentalment majors nivells de desigualtat, augment de l’exclusió social i pèrdua de drets dels treballadors en els països rics.

Els països menys desenvolupats van provar aquesta medicina amarga en els anys vuitanta i principis dels noranta, i encara hui pateixen les seues seqüeles.

La crisi que avui patim és conseqüència directa d’aquestes polítiques experimentades per primera vegada en el Xile d’Augisto Pinochet.
La eixida es busca en la mateixa línia, però ara estrenyent més les clavilles a les classes treballadors i intermèdies. Les democràcies es deterioren i es viu sota la dictadura de les oligarquies econòmics i financers ara globalitzades, sobretot d’aquests últims que són els hegemònics en el capitalisme actual.

L’onze de setembre Catalunya commemora la pèrdua de les seues llibertats nacionals i l’inici de la seua submissió i dominació per part de la monarquia castellà-espanyola.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de setembre de 2013.

Aquest cap de setmana passat ha estat gran, molt gran a Algemesí (La Ribera Alta).

Com cada 7 i 8 setembre 2013 des de fa segles, Algemesí ha tornat a complir amb la tradició i ha fet País, però no un País xicotet, sinó gran, molt gran.

Un poble de gom a gom amb molts milers de persones de dins i de fora han seguit les tres processons de les Festes de la Mare Déu de Déu de la Salut, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

La Processoneta del Matí, que en arribar a la plaça Major alça les torres humanes al cel amb les seues característiques indumentàries de brusa cenyida i recta i pantalons llargs a tires verticals vermelles i blaves sobre fons de ratlles blanques amb disposició arlequinada, complementades amb espardenyes de sola prima… són les muixerangues, acompanyades de les danses de Bastonets, Pastoretes, Arquets, Carxofa, Llauradores i Tornejants, sempre amb música de tabalet i dolçaina, anomenada també xirimita i gralla en altres parts del País gran. 

Les antigues moixigangues, originalment de caràcter paga i posteriorment vinculades a festes religioses, on és representaven diferents “balls”, entre els quals hi destacava com a punt final de la festa l’execució d’una o diverses torres humanes de no massa alçada, es van estendre per tota la geografia de la nació des de València, passant a ser conegudes com Ball dels valencians fonamentalment a les comarques de Tarragona i Castellers a la resta del Principat.

 

 

Amb un rerefons més religiós o més estètic, depenent del manteniment de la tradició de cada indret, les muixerangues mantenen la seua presència en nombroses comarques del País Valencià, des de Pego i Oliva pel sud fins a Vinaròs i El Forcall pel nord, es transformen en Ball dels valencians al Camp de Tarragona, ara amb dansaires amb barretina de color morat, camisa blanca, faixa, espardenyes de pagès i mocadors de seda, acompanyats amb música de gralla i timbal i complementada pel so de les castanyoles que fan sonar els balladors.

Més cap al nord ja passen a dir-se Castells en gran part de la resta del Principat, amb més tradició de torre i menys de danses i ball.

 

 

 

Les antigues moixigangues han esdevingut muixeranges, ball dels valencians i castells arreu del País gran. 

Una mostra més de la cultura i les tradicions multi centenàries que ens uneixen als que habitem des de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.