La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Molt de seny i decisió per capgirar un País Valencià en una cruïlla històrica.

1
Publicat el 31 de maig de 2015

El diumenge 24 de maig la llarga nit que havíem patit els valencians durant més de dues dècades, més semblant a la de l’hivern nuclear que ens descriuen les pel·lícules de ciència ficció, tant per la seua durada com per la seua extremada intensitat, es va acabar sobtadament per donar pas a la llum encegadora d’un dia de sol radiant.

Aquella nit es posava fi a més de dues dècades de governs indecents, antivalencians i anticiutadans acabaven gràcies a unes urnes inundades de vots plens d’indignació i de vergonya, però també d’il·lusió i d’esperança radicals per un futur molt diferent del que fins ara havíem patit.

El 24 de maig els valencians votarem majoritàriament per un canvi en bona part en clau valencianista i progressista, amb els matisos lògics que caracteritzen una societat que ha esdevingut més plural i transversal.

L’abast del canvi que demanaven els ciutadans es podia llegir clarament en les, per a alguns, sorprenents dades i percentatges obtinguts de les urnes. Aquell País Valencià típicament i tòpicament PPero propiciava una de les batacades més espectaculars del PP a tot l’Estat espanyol. Els partits que es postulaven a l’esquerra del PSOE (Compromís + Podem + EUPV), els mateixos que en deteminats cercles polítics i mediàtics de la brunete espanyola coneixen com a “l’esquerra radical”, aconseguia un dels percentatges de vot més alts de tot l’estat (quasi un 34%), molt per sobre del que va obtindre el mateix Partit Popular valencià.

Però amb això no s’acabava tot. Perquè al seu torn la ciutat de València, al Cap i Casal del País, tradicionalment vist com el cau del blaverisme i del búnquer barraketa, lloc on la Batalla de València de la Transició va lliurar els seus principals i més virulents combats, esdevenia novament orgullosa la veritable capital del País com un poderós bastió del valencianisme progressista, en què els vots d’aqueixa “esquerra radical” sobrepassaven el 37% i fregaven els que havia obtingut l’etern bipartit espanyol, el PPsoE.

Arran d’aquestes dades és clar que l’abast del canvi requerit pels ciutadans valencians no podia ser mai cosmètic, sinó realment radical i qualitativa i quantitativament majúscul.

Front al PP, el PSPV, Compromís, Podem i EUPV eren els actors polítics que s’havien postulat per a dur-lo a terme. La fragmentació del vot que va existir en aquestes eleccions ha estat un clar indicador de què la ciutadania avorreix les majories absolutes i els Decrets llei, i que el que vol es comptar amb un govern de progrés que mostre molta capacitat de diàleg, acord i enteniment, que siga mestis i transversal, però sense que això supose renunciar ni un mil·límetre a les polítiques necessàries per a traure del pou al País i portar-lo a on li correspon, a ser un dels territoris més pròspers i avançats de l’Europa mediterrània.

A tots aquests partits polítics els hem vist durant anys junts al carrer, a les innombrables manifestacions contra la corrupció, a favor de la llengua, per la sanitat pública, per la millora del finançament, per un nou model econòmic, per l’educació publica en valencià, contra el tancament de la RTVV. Els hem vists junts en nombrosos fòrums i debats celebrats en universitats i institucions cíviques, colze a colze parlant, dialogant i mostrant notables coincidències sobre l’RTVV, sobre el model d’educació públic i en valencià, sobre la sanitat publica… A Ximo Puig, a Mònica Oltra, a Ignacio Blanco i també últimament a Antonio Montiel.

Ha passat una setmana des d’aquella nit electoral. I des d’aleshores els ciutadans que hem apostat decididament per aquest canvi hem estat observant preocupadament com tota aquella aparent complicitat mostrada als carrers i als fòrums cívics i universitaris ha esdevingut un diàleg de sords, un llançar-se uns a altres missatges tancats en ampolles a través dels diaris i de les tertúlies televisives. En tots aquests dies han estat incapaços d’ajuntar-se i parlar-ne cara a cara, de posar-se a raonar sobre tot allò que havien reivindicat tot plegats en aquelles manifestacions i debats.

Tots ells han de tindre clar que els valencians els hem exigit un canvi radical de polítiques, però també de les maneres de fer política.

Els nostres vots no han de emparar més episodis vergonyosos de la vella política de canvi de cromos, del repartiment pirata del botí en forma de poltrones, de regidories i de conselleries.

Els tòpics diuen dels valencians que, al contrari dels catalans, cadascun volem fer el nostre País, que ens agrada fer la guerra pel nostre compte, que tenim un baix esperit de col·lectivitat i molt d’individualitat. Les urnes han contradit el tòpic. Ara que per fi hem fet fora a la màfia governant, a la tropa de delinqüents de coll blanc que han saquejat els diners de les nostres institucions durant tants anys, volem i exigim de tots ells molt de seny i decisió als que tot plegats volem que tornen a ficar al País Valencià en els mapes, però aquesta volta en els dels territoris més avançats culturalment i socialment, en un referent europeu de prosperitat, transparència, riquesa, solidaritat i bon govern.

Però també els ciutadans hem de ser conscients de què tot això només dependrà de nosaltres. D’una ciutadania responsable i mobilitzada que ha de esdevenir crítica, exigent i participativa, que no pot baixar els braços i deixar que només els polítics s’ocupen de fer la política.

Una ciutadania, al remat, que ha d’exigir amb fermesa bastir i formar part activa d’un nou País Valèncià.

València, a 31 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La desconeguda cacicada d’un historiador i contista anomenat Serafín Castellano.

2
Publicat el 30 de maig de 2015

“Fet i fotut, Castellano és un matriotaortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella”.

Així descrivia el periodista valencià Francesc Viadel la figura de Serafín Castellano fa un temps en un dels seus articles. Difícilment podrem trobar una millor i més acurada descripció d’aquest histriònic personatge de la política valenciana dels últims temps.

El caçador caçat, Serafín es va convertir ahir també en el cap de la policia detingut per la seua pròpia policia. Tot un récord de l’absurd.

Perquè Serafín Castellano forma part de la rica cantera de personatges dignes d’una pel·lícula d’Almodovar que el PP valencià ens ha donat com una maledicció en els últims temps. Indigent políticament parlant i kulturalmente xenòfob cap a tot allò que fa olor de català, Serafín va assumir primer amb Zaplana, després amb Camps i finalment amb Fabra a la Generalitat el seu paper de defensor i garant de la llengua i de les tradicions “chenuinament valensianes”. I ho va fer amb orgull des del seu poble, Benissanó, situat al Camp de Túria.

Entre cacera i cacera amb el seu amic Vicente Huerta, de la empresa adjudicatària del contracte d’adjudicació d’incendis de la Generalitat, i fent us del seu pes a la política valenciana, Serafín Castellano va moure magistralment el fils per aconseguir que el nou Estatut d’Autonomia valencià, aprovat el 2006 quan ell era portaveu del PP a les Corts i redactor del text, es signara ni més ni menys que a l’imponent castell gòtic de la seua localitat natal, de poc més de 2.200 habitants.

Però va ser uns anys més tard quan es va a atrevir a fer una de les astracanades més sonades i per la qual és més conegut al seu poble: fer d’historiador i de cronista per tal de donar a conèixer a tots els xiquets del seu poble la història de Benissanó. La història vista, explicada i interpretada pel destacat historiador Serafín Castellano. No calia sol.licitar la col.laboració de cap expert en història ni de cap contacontes, ja que ell mateix i dos membres de la seua família es veien capaços de fer ells a soles la redacció i l’il.lustració de tota l’obra.

El llibre, que es va titular “Cuéntame una historia”, va ser patrocinat per la Diputació de València i l’Ajuntament de Benissanó, i va ser editat per la Comissió 750 Aniversari, que per cert i per pura coincidència presidia la seua dona, qui al seu torn era també regidora de Cultura del poble, també per pura coincidència…

El conseller cuentista

La Comissió 750 Aniversari va vendre els exemplars fets per Serafín Castellano i la seua famila a tres eures, què van servir per finançar les festes del naixement del seu poble.

El llibre repassava amb un llenguatge desenfadat i amb constants referències als “estimats xiquets” la història de Benissanó, una antiga alqueria anomenada Benaixut que es va convertir en senyoriu després que Jaume I li atorgara jurisdicció el 18 gener 1261.

El text del llibre anava acompanyat d’il.lustracions fetes a la cera realitzades… per una neboda de Serafín Castellano i també per la cunyada de la seua dona. Historiador, cronista, contista, redactor, il·lustrador i dibuixants, tot quedava en família. Això sí, tot a costa de l’erari públic, ja que els diners els ficava la Diputació i l’Ajuntament.

Benissanó, un poble dels de major percentatge de parla valenciana a la comarca de Camp de Túria, va veure com el pamflet històric de Serafín, tan amant i defensor de la llengua valensiana, va ser editat i escrit exclusivament en la llengua de Castella. Amb això Serafin potser va voler rendir un homenatge a la seua persona i al seu primer cognom, “Castellano”.

Potser en una propera ocasió Serafín tinga la oportunitat de contar i escriure la història de la presó de Picassent. Potser el seu llibre en aquesta ocasió li’l financie Institucions penitenciàries.

Tant de bo. Estarem al tant per poder llegir-lo amb plaer.

València, a 30 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Convent de Sant Domènec, una joia històrica i arquitectònica segrestada a la ciutadania valenciana.

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Amagat? No, diguem ne invisibilitzat, segrestat a la ciutadania.

La ciutat de València té joies arquitectòniques medievals com el gòtic de la Llotja dels pescadors, les Torres de Serrans o el Micalet. Palaus renaixentistes, barrocs i neoclàssics. Però probablement cap d’ells pot competir en història i grandiositat amb amb un conjunt que té una sala capitular gòtica que va ser predecessora de la Llotja de València i de la de Mallorca, una capella gòtica amb una extraordinària volta de creueria estavellada única que es va construir per ser panteó real, un admirable Saló del tron renaixentista, un inigualable mausoleu renaixentista i tres claustres, tres ni més ni menys, un gòtic, un altre renaixentista i un altre neoclàssic. I un d’ells, el claustre gòtic, una autèntica joia del gòtic flamíger del segle XIV.

I no obstant això, tot i estar situat al bell mig de la ciutat, aquesta meravella arquitectònica és una perfecta desconeguda per a turistes i per als mateixos valencians. Parle de l’antic Convent de Predicadors, ara conegut com Convent de Sant Domènec.

20150524_11282120150524_113405

 

20150524_11390220150524_115437

La raó? És un edifici ocupat per l’Exèrcit de terra espanyol.

Antiga seu de Capitania General, a hores d’ara és seu de l’Estat Major Nacional del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat, per la qual cosa el seu accés al públic està vedat excepte si es fa amb reserva prèvia i en dies i horaris molt concrets.

Un Convent la primera pedra del qual va ser col·locada pel mateix rei en Jaume l’any 1.239, i que durant la seua llarga història ha estat lligat a personatges històrics tan importants com ara Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Bertran, Joan de Joanes, el Papa Lluna o el Rei Alfons el Magnànim. S’hi van celebrar varies voltes Corts generals del Regne de València en presència de reis com Pere el Cerimoniós, Carles I d’Àustria i Felip III.

20150524_11502120150524_121337

 

20150524_115513

 

20150524_121315

L’edifici, que era propietat dels Dominics, passà a mans de l’Estat, del Ministeri de la Guerra, arran de la Desamortització de Mendizabal en 1836, que el va destinar a ser seu de la Capitania General de València en 1840. I des d’aleshores ençà aquest impressionant i únic conjunt històric i arquitectònic, testimoni d’excepció de la història de la ciutat i del Regne de València al llarg de més de vuit segles, ha estat segrestat a la ciutadania, fins al punt de continuar sent un complet desconegut fins per als propis ciutadans de la ciutat de València.

I quina és la utilitat que li dona l’Exèrcit espanyol a aquesta conjunt? Molt variada, com podrem veure. A banda de ser la seu de l’Estat Major Nacional del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat, com he esmentat al principi de l’apunt, el seu magnífic Saló del Tron neoclàssic serveix per acollir solemnes acts militars, així com els cicles de concerts de la “Música de la Caserna General de la Força de Maniobra”.

20150524_12174420150524_12130620150524_12220820150524_12244620150524_12312620150524_123519

La seua Església d’aire renaixentista, amb magnífiques pintures de José Vergara, acull a sovint casaments i celebracions litúrgiques de l’alta burgesia castrense valenciana. I la seua Capella dels Reis, amb la seua magnífica volta de creueria estavellada, té la missió d’acollir actes familiars castrenses com batejos o comunions. Un magnífic us, com hem pogut comprobar. Però no solament això…

Perquè el seu claustre neoclàssic va acollir durant anys l’estàtua eqüestre del general Francisco Franco quan va ser retirada de la Plaça de l’Ajuntament de València en 1983, vuit anys després de la seua mort. Van fer falta després altres 27 anys i la Llei de Memòria històrica aprovada el 2007 per aconseguir que l’estàtua tornara a emigrar, ara als magatzems d’una caserna militar a Bétera. Vint i set anys en què un magnífic conjunt històric valencià ha estat tacat i humiliat en veure’s obligat a exhibir al centre d’un dels seus magnífics claustres, tot i ser en plena democràcia, l’estàtua d’un dictador feixista per voluntat exclusiva dels militars que l’ocupaven.

En abril d’enguany el Quarter va anunciar per pròpia iniciativa una jornada de portes obertes a la ciutadania per als passats dies 23 i 24 de maig.

Un edifici declarat Monument Històric-artístic en 1931 i catalogat com a Bé d’Interès Cultural, amb obligació per Llei (la Llei de Patrimoni valencià) d’obrir al públic quatre dies al mes (48 dies a l’any), i que no obstant això només obri al públic en general dos dies a l’any, en unes jornades en què l’exèrcit aprofita per omplir de tot tipus de propaganda i apologia militar (canons, armament sofisticat, fullets, maquetes i quadres militars, etc …) les magnífiques capelles gòtiques que circumden el claustre gòtic de l’edifici, per tal de proporcionar “admiració i goix” als visitants. Durant tot l’horari de visites nombrosos soldats romanen arreu del claustre, desitjosos d’explicar a un públic a sovint extasiat per aquella magnífica obra del gòtic flamíger, les “bonances” de tindre un exèrcit professional tan preparat i proveït com és l’espanyol, el pressupost del qual sobrepassa enguany, per cert, els 16.000 milions d’eures, més de l’1.5% del nostre PIB, mentre la ciutadania pateix una crisi econòmica i unes retallades dels serveis del benestar sense precedents.

20150524_11493220150524_113032

 

20150524_120844

 

Aprofitant l’ocasió donada, un d’aquests dies de jornades vaig anar al Convent per visitar-lo, i un cop allà durant alguna estona em vaig unir a una visita guiada realitzada, com no, per un comandant de l’exèrcit de terra, que a part de donar someres explicacions històriques i artístiques d’aquella joia que se’ns obria davant els ulls de tots els visitants, no va desaprofitar el seu temps per dir-nos que Espanya havia estat 8 segles de “croada” contra els infames moros, i també que ben defensada que estava la nació espanyola amb aquest exèrcit tan professional i ben preparat… i amén.

20150524_12351920150524_123609OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA20150524_125502

Davant d’aquella explicació vaig relfexionar i em vaig fer una pregunta, que per descomptat no li vaig formular: I qui ens defensa dels que ens defenen?

En aquest apunt adjunte algunes fotografies presses amb la meua càmera durant la meua visita. Molt recomanable per a tothom, malgrat tot…

València, a 29 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’editorial de Partal i l’eixida de l’armari dels valencians.

0
Publicat el 27 de maig de 2015

LA COMISSIÒ 9 D'OCTUBRE CLAMA POR UN CONSELL QUE NO SE "ARRODILLE" EN MADRID

No seré jo qui descobrisca els editorials de Vicent. Amb alguns d’ells he discrepat, amb molts altres he coincidit i amb alguns m’he descobert. I el d’ahir va ser un d’aquests, el que va publicar sobre el País Valencià desprès de la nit electoral. Magistral i emotiu, diria jo, sense més qualificatius. I així semblaven qualificar-lo molts dels suscriptors que varen opinar sobre ell.

En bona part d’ell Vicent recordava i va fer esment de molts dels actors que han fet possible aquest canvi: Escola Valenciana, la gent del Cremona, les escoles de la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx, Obrint Pas, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Al Tall, la Gossa Sorda, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l’Aplec dels Ports, la gent del Tempir, las editorials de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d’Andana, Marc Granell, Anna Montero, Gemma Pasqual, Joan Francesc Mira, Xavi Castillo, Amàlia Garrigós, Vicent Mifsud, Empar Marco, Xelo Miralles, Saó, el Temps, Ràdio Klara, la Veu del País Valencià, les universitats Valencianes,la Xarxa Vives, La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos, els Miquelets del Regne i tants altres, cadascú des del seu àmbit d’actuació. I també el poble. M’estic referint al poble valencià anònim.

Aqueix poble resistent que contra vent i marea s’ha estat mobilitzant des de fa molt de temps a les xarxes socials i que ha eixit al carrer a manifestar-se centenars, milers de vegades  en contra la corrupció, en contra de les polítiques de retallades del Consell, per un millor finançament, donant suport a les víctimes de l’accident del Metro, pel Cabanyal, per TV3, per RTVV, en favor de l’escola pública de qualitat i i en valència, per la sanitat pública, pel dret a decidir, per la llengua, per l’autodeterminació, per la independència, els 9 d’Octubre, els 25 d’abril, per la dignitat de ser valencians…

Un poble que en el llarg hivern nuclear a què ens ha tingut condemnats el PP mai ha defallit ni perdut l’esperança, ni per suposat la dignitat ni l’orgull, malgrat haver aguantat el flagell continu d’un govern d’ignorants, de canalles i d’antivalencians als quals sempre ha resistit i plantat cara fins que, un 24 de maig, ha vençut.

Un poble que ha dit amb veu clara i ferma “Prou” i que ha eixit de l’armari reivindicant una cosa molt simple: ser un poble normal.

Un poble que vol simplement viure en una societat normal, neta, democràtica i tolerant, en la seua llengua i cultura pròpies però respectuós amb altres llengües i cultures que l’integren i el complementen. Una cosa tan senzilla, però que per a alguns sembla ser tan complicada.

I ara, passats els primers moments de lògica eufòria, ens toca a tots arremangar-nos per posar la primera pedra i començar a bastir els fonaments d’alguna cosa que ha de ser sòlida, robusta, transparent i perdurable, els fonaments d’una societat que tant hem reivindicat al lalrg del anys als carrers i per la qual tant hem lluitat.

I ara li toca el torn sobretot als representants polítics que abans estaven a l’oposició i que a partir d’ara ocuparan i governaran les institucions polítiques, els ajuntaments i la Generalitat Valenciana. Han de pensar que és hora de la POLÍTICA amb majúscules, aquella que articula una societat realment democràtica i no un miratge com havia estat fins ara. És hora d’entendre’s, i no de rivalitzar, es hora d’escoltar i de ser escoltats, és hora de sumar i multiplicar, i no de restar i dividir, és hora de crear sinergies i no parcel.les de poder, i serà hora de poder desautoritzar amb fets contundents i no només amb intencions i paraules a tots aquells que voldran sembrar l’odi i la divisió per retornar al passat, a la vella política, a la falsa democràcia.

Esperem molt d’aquests polítics. Però també hem d’esperar molt de tots nosaltres. No podem ara baixar els braços, aturar-nos i esperar que ens ho donen tot fet. Això forma part de la vella política. És hora de exigir i ser més participatius, ser més crítics però alhora constructius i positius. Més que mai. Hem d’exigir als polítics el que hem demanat  i defensar les conquestes que anem a anar fent.

És hora d’un nou temps. Per a tots.

València, a 27 de maig de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

País Valencià. Comença el futur.

1
Publicat el 25 de maig de 2015

Aquesta apunt només vol ser una crònica d’urgència dels esdeveniments electorals que s’estan produint a hores d’ara al País Valencià.

Encara amb l’escrutini autonòmic al 50% i amb els escrutinis municipals no finalitzats, els resultats parcials que es van coneixent fins ara deixen lloc a molt pocs dubtes. Com que, per exemple, Rita Barberà, Fabra, Rus i l’infame Partit Popular de les Corts valencianes i de molts ajuntaments han esdevingut ja història negra del nostre País.

Seran probablement el partit més votat en la Generalitat i en bastants ajuntaments, però el seu poder sembla haver tocat al seu fi.

Un poder que han utilitzat en benefici propi al llarg de més de dues dècades per arrasar literalment un territori i amb el que han pretès deixar sense esperança i il.lusió a la seua gent. Un poder que ha estat tot un malson i del què s’han servit per a especular, malbaratar, desvalencianitzar i robar. En definitiva, per enfonsar un País i posar-lo al servei d’uns interessos que eren aliens als de la majoria dels ciutadans que l’habiten.

El PSPV, Podem, però sobretot Compromís, i també EUPV, aquest últim a nivell municipal, s’han d’entendre per poder bastir majories d’esquerres i valencianistes a la Generalitat Valenciana i a una bona part dels pobles i ciutats del País Valencià. Hauran d’obrir portes i finestres i deixar que corra la brisa fresca que s’emporte la pudor a floridura i a podridura que ha impregnat absolutament tot després de tants anys de govern popular.

Però no vull acabar aquesta curta crònica d’urgència sense fer un esment molt especial a un partit que, sense ell, res de tot açò hauria estat possible. I parle de Compromís. Una força 100% valenciana que s’ha es va a revelar decisiva per formar govern en el nou Consell i en molts ajuntaments valencians, i que ha arreplegat els fruits d’haver realitzat una campanya electoral realment excepcional, amb molta presència física a les nostres places i carrers i amb molta proximitat als ciutadans.

Possiblement la ciutat de València, ni més ni menys que la capital del País Valencià (capitalitat que mai ha volgut exercir amb Rita Barberà), pot veure governant per primera vegada en la seua història un batlle de l’esquerra nacionalista valenciana. Bé és cert que amb altres forces de l’esquerra, però aquest fet esdevindra, sense dubte, fita històrica al Cap i Casal i també a tot el País.

Avui és el primer dia de la resta de les nostres vides. I mai millor dit també del País Valencià.

València, a 25 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una desconeguda història de Rita Barberà, ex-Musa de l’humor a ritme de pasdoble.

3
Publicat el 17 de maig de 2015

Corria l’any 1966. Anys grisos de silenci i repressió en els que l’arribada de nous temps semblava endevinar alguna tímida obertura en el ferri règim feixista que Franco havia instaurat quasi tres dècades abans.

L’ajuntament franquista de València va tindre aleshores la idea d’instaurar un concurs literari amb pretensió de tindre un cert nivell en els diferents camps de humorisme: prosa, vers, novel·la, poesia i dibuix.

Una cosa que, certament, mai va aconseguir, per la senzilla raó de què els seus successius guanyadors sempre van ser concursants lligats forçosament d’una manera o d’una altra a la burgesia o l’aristocràcia afecta al règim. Així, l’any 1972 una jove periodista de nom Natalia Figueroa, mesos abans de casar-se amb una jove promesa de la cançó lleugera espanyola, Raphael, es presentava al concurs i el guanyava. Natàlia, de família aristocràtica d’antiga soca, era proclamada Musa de l’Olimpíada de l’Humor d’aqueixa edició.

A l’any següent va ser una jove economista valenciana de 25 anys d’edat, una tal Rita Barberà Nolla, qui es presentava a la nova edició de l’Olimpíada amb tota la intenció de guanyar-la i amb una bona recomanació per fer-ho en la seua carta de presentació. Era la del seu pare, José Barberà Armelles, conegut redactor i director de diversos diaris i que també havia estat regidor de Parcs i Jardins precisament de l’Ajuntament de València. José Barberà havia estat elegit regidor pel terç familiar, com a bon carlista de família que ell era.

Blanc i en ampolla… la jove Rita era proclamada Musa de l’Olimpíada de l’Humor de l’any 1973.

a2

Però aquella proclamació no es podia quedar només ací. Aprofitant els influents contactes que tenia en el propi ajuntament, Rita (o potser son pare) li va demanar al llavors cap de la Policia Municipal de València, Manuel Jordà, que li demanara a un bon amic seu, el conegut músic i llorejat compositor Jesús Muñoz Monterde, autor de nombroses composicions, marxes processionals, pasdobles i himnes (alguns d’ells premiats) que li compongués ni més ni menys que un pasdoble en honor seu. I així ho va fer, sent l’obra fins i tot donada d’alta a la Societat General d’Autors d’Espanya.

a3

Aquest pasdoble es va estrenar precisament en el Saló de Cristall de l’Ajuntament de València durant un dels actes de l’Olimpíada de l’humor. La banda municipal de València al complet va formar al voltant de la preciosa escala de marbre que puja des de l’entrada fins el saló  i va interpretar solemnement el pasdoble en honor a la jove Musa de l’humor.

Després de tota aquella parafernàlia, qui anava a dir-li a Rita Barberà en aquells dies la meteòrica carrera política que li anava a oferir el seu futur?

Tot just quatre anys més tard la jove periodista es convertia en una de les fundadores i presidenta d’Alianza Popular a València, el partit fundat per l’ex-ministre franquista Fraga Iribarne. Deu anys després de ser proclamada Musa de l’humor, Rita Barberà era elegida Diputada a les Corts Valencianes.

a6

Uns anys més tard, en 1991, Rita va prendre una decisió que marcarà definitivament el seu futur polític. Llavors va acceptar encapçalar la candidatura del Partit Popular a les eleccions municipals del Cap i Casal, quan altres notables com Manuel Broseta no s’hi la van jugar davant d’una derrota que semblava segura. Barberà no va ser la candidata més votada en aquelles eleccions, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb l’Unió Valenciana de González Lizondo. El seu oponent socialista, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit de Lizondo, cau del blaverisme, va ser el que va portar-la a l’alcaldia de València.

A1

I des d’aleshores fins ara, de manera ininterrompuda, durant 24 llargs anys, els ciutadans de València hem tingut una Musa de l’humor al capdavant del nostre ajuntament. Una broma de molt mal gust, per cert.

Populista, demagògica, indigent políticament parlant però amb molt bona estrela i olfacte polític, la nostra Musa sembla no haver perdut el seu innat sentit de l’humor. Perquè a la vista de algunes de les seues declaracions que he llegit en els periòdics durant les darreres setmanes, Rita sembla com si estiguera acumulant mèrits per reeditar un nou i imaginari guardó de Musa d’una nova Olimpíada de l’humor per al 2015.

Per obrir boca ja va deixar bona prova del seu talent humoristic en el seu discurs faller de la Cridà d’enguany. Aquell “dejem passar el caloret del verano, el caloret de l’hivern” va superar totes les expectatives i va fer pensar fins i tot al mateix Xavi Castillo en penjar els seus hàbits per dedicar-se a una altra cosa. I es que aquella representació humorística de les Torres de Serrans fou, senzillament, impossible de superar.

a4

Des de llavors Rita Barbera no ha parat de deixar frases que,  arreplegades, podrien formar part d’una obra digna d’un concurs literari de l’humor, però també del disbarat i l’esperpent.

Ací podeu gaudir d’una xicoteta antologia:

– “Ningú ens guanya per l’esquerra en polítiques socials” (i no ho va dir els dia del innocents…).

– “El pitjor que li podria passar als valencians és que governara Ciutadans perquè triarien l’alcalde des de Barcelona” (i que passa quan el PP els tria des de la seu del carrer Genova de Madrid?).

– “Vull demostrar el nul convenciment democràtic de Podemos, unit a la nul·la convicció democràtica de Compromís, que treballa des de la manipulació i la falta de veritat i que només van a rebentar, insultar i destrossar”.

a3

– “El PP garanteix tranquil·litat, seguretat, idees clares, rumb fix, progrés autèntic, il·lusió i esperança, millor qualitat de vida i benestar” (és veritat, que l’hi pregunten als nombrosos receptors de sobres i de mossegades de contractes públics del seu partit).

– “El PP és l’única força que es preocupa pel benestar de la gent gran” (i ho va dir sense ruboritzar-se ni un pel).

– “Hi ha opcions polítiques que estan optant per utilitzar els mètodes propis de la seua ideologia original, que no és més que el comunisme-marxista” (lo què???).

– “Això que diuen que al PP valencià està tot podrit, de cap manera. Aquest és només un argument per desgastar al meu partit” (certament, és evident que el PP valencià és l’unic partit del món què no se li coneix cap cas de corrupció…).

– “M’agrada el públic i servir els ciutadans transformant la ciutat” (que bonica està Valensia…).

Rita Barberà podria ser elegida novament Musa de l’Humor de 2015, sense cap mena de dubte. Però esperem que de cap manera nova alcaldessa de la ciutat de València. L’Olimpíada de l’humor esdevindria de terror del gènere gore per al molts valencians…

València. a 17 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rita Barberà en campanya: la València romana jeu entre rates i tèrmits al bell mig de la ciutat.

1
Publicat el 13 de maig de 2015

Corria l’any 1996. Durant les obres d’excavació d’un solar per fer un edifici destinat a ampliar el Parlament valencià al carrer Salvador de València, va eixir a la llum una troballa completament inesperada. Es tractava d’un tram fins llavors inèdit de la Via Augusta romana que passava per la ciutat i una important àrea residencial noble.

Aquesta zona, ja extramurs de la València romana de finals del segle I D.C, es va habitar com a conseqüència de l’augment de població que experimentà la ciutat en aquella època. Es tractava d’una zona noble d’habitatges unifamiliars (domus), de gran superfície, amb jardins adornats amb decoració pictòrica de motius vegetals. Aquest sector acabalat de la ciutat romana enllaça amb les restes trobades fa uns anys sota la plaça de l’Almoina, on estaven els edificis públics: la cúria (ajuntament), un mercat i el fòrum. Les excavacions arqueològiques van permetre trobar des de gerros fins tombes funeràries. Al costat de les lloses de la via, a 2,5 metres de profunditat, es van trobar gerros islàmics i romans, monedes, peces de ceràmica, sòcols, clavegueres … Fins i tot una xicoteta necròpolis del segle V que conté tombes monumentals amb diversos enterraments, entre ells els de dos xiquets en sengles àmfores. Tot un tresor que qualsevol ciutat del món civilitzat desitjaria posseir per recuperar-lo i mostrar-lo orgullós als seus ciutadans i als seus visitants, com a una atracció turística més.

Immediatament desprès d’aquella troballa, aquestes restes arqueològiques van ser declarats Bé de Rellevància Local, el que semblava indicar que anaven a ser excavats, adequadament protegits i integrats dins d’una futura ampliació de l’edifici de les Corts Valencianes.

Però encara que puga parèixer increïble, des de fa casí 20 anys aquest solar amb aquests restes romans al descobert jeu abandonat, ple de runa i d’escombraries, de trastos vells tirats, però també d’escrements d’animals, de rates i de colònies de tèrmits, fins tal punt que els veïns que viuen a l’esmentada plaça han denunciat les condicions d’extrema insalubritat del solar perquè amenacen els seus habitatges.

Desenes de pancartes denunciant aquesta penosa situació de les restes arqueològiques i l’extrema condició de degradació en què es troben pengen dels balcons dels veïns des de fa algunes setmanes, sense que ni l’ajuntament de Rita Barberà ni la Generalitat d’Alberto Fabra, en una co-responsabilitat compartida dels fets, es dignen a posar fi a aquesta situació.

a12a13

Però lamentablement aquest cas no és únic, ni de bon tros, a la ciutat de València.

S’afegeix a una llarga llista d’importants troballes, romanes i també islàmiques, com fragments de la mateixa muralla romana, de la muralla i torres de l’època islàmica, molins hidràulics àrabs, etc … que agonitzen entre ruïnes i enderrocs en el més complet dels abandonaments per part de l’ajuntament de Rita Barbera, la mateixa dona que balafia milers i milers d’eures en viatges i hotels de luxe, en tiberis indecents i en tot tipus de despeses de més que dubtosa justificació i moralment reprovables.

a14a15a16a17

 

Sembla ser que el passat romà o islàmic de la ciutat no deu ser del seu interès, perquè per a ella no sembla haver més història de València que la de l’època franquista i la del seu mandat, d’altra banda fidel prolongació de l’etapa que va viure la ciutat entre 1939 i 1975.

València, a 13 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nou suposades realitats esdevingudes mentides i ocultacions sobre el deute grec i Alemanya.

12
Publicat el 11 de maig de 2015

El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.

Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació.

Uns mitjans de comunicació que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de molt determinats interessos, alhora que evidencien una manca de pluralitat ideològica realment escandalosa, especialment acusada a l’Estat espanyol arran dels pactes d’una Transició que ells mateixos defineixen com “exemplar”.

I així podem veure com en els mitjans escrits o en les tertúlies de ràdio i de televisió que veiem i escoltem diàriament, tot i la varietat de contertulians que hi participen, només hi ha un sol i únic discurs. En ell esmentar la paraula capitalisme està prohibit, parlar de socialisme o comunisme reals està prohibit, i si es fa obligatòriament s’han de presentar com a sinònims de dictadura, de ruïna i / o de misèria econòmica, i si pot ser a més a més s’han de relacionar de la manera més negativa amb exemples com els governs de Veneçuela o de Cuba, per no parlar de l’antiga Unió Soviètica i els seus gulags.

Per a aquests mitjans les classes socials han deixat d’existir, referir-se a elles ha de ser considerat com una cosa pertanyent al segle XIX, a un discurs irreal i obsolet. La recepta que ven ara es la de dir que “tots” som iguals i que “tots” hem de fer pinya per eixir d’aquesta crisi. El que amaguen és que per a alguns, molt pocs, la crisi ha estat un fabulós negoci en la mateixa mida que ha estat una fabulosa estafa per a la majoria de la població. Però açò no es diu, i si algú ho diu, cal classificar-lo com un anti-sistema o dir d’ell que vol convertir Espanya en un kaos de pobresa i repressió a l’estil de les “dictadures” de Venezuela o Cuba.
Així mateix, parlar d’abandonar l’euro, de no pagar el deute il.legítim, de nacionalitzar bancs i empreses, de regular els “mercats” financers, de gravar els moviments de capitals o de desobeir a la Troica és una cosa que ni s’hi ha de plantejar. I si algú ho fa i intenta raonar-lo el que cal fer és interrompre’l i ratllar-lo novament de “bolivarià” i d’antisistema, cal acusar-lo de voler terminar amb la nostra civilització cristiana i occidental i amb la democràcia que va nàixer dels pactes de la Transició i de la nostra modèlica i monàrquica constitució.

Aquest dilluns se celebra una transcendental reunió a l’Eurogrup en què probablement es pot decidir el destí de la nació més antiga de la cultura europea, Grècia.

Des de què Syriza hi va guanyar democràticament les eleccions i el seu govern va començar a intentar renegociar el deute amb la Troica i manifestar la seua lògica intenció de posar en marxa el seu programa electoral, una muntanya de mentides, tal com ho va definir Chomsky, àmpliament difoses per l’establishment polític-mediàtic espanyol i europeu, ha estat inundant els principals i més influents discursos polítics i mediàtics europeus. Fal.làcies, mentides i mitges veritats que a força de ser repetides una i mil vegades aquests mitjans han volgut convertir-les en veritats irrefutables, en dogmes de fe.

Cal dir-ho, repetir-ho i denunciar-ho. Al meu parer nou de les ocultacions, de les mentides i falsedats interessadament més esteses que he pogut llegir o escoltar en la ploma o en boca de polítics, periodistes o creadors d’opinió en els darrers mesos, són les següents:

1.-El rescat a Grècia va ser en realitat un rescat al sistema financer europeu, majorment a l’alemany.

La compra de deute públic grec va respondre a la necessitat de rescatar els bancs privats (alemanys, francesos i espanyols entre d’altres) que estaven plens del seu deute públic fins a la medul·la.

Per aquest motiu, quan semblava que l’Estat grec col·lapsaria, la Troica va intervindre per evitar el dany a la banca privada, comprant-li deute públic i facilitant el pagament del deute per part de l’Estat grec. Així ho afirmen premis Nobel d’Economia, com ara Jopsep Stiglitz o Paul Krugman, i també el director adjunt del Financial Times, Martin Wolf, poc sospitós de ser un antisistema: els fons de la Troica destinats a comprar el deute públic als bancs privats, no eren “per ajudar Grècia, sinó per ajudar el sector financer privat a abandonar Grècia“.

Arran d’aquest rescat, els actuals propietaris del Deute grec hem passat a ser els ciutadans europeus, en haver-se socialitzat les pèrdues que previsiblement anaven a tindre els bancs. El Banc Central Europeu (6%), el Fons Monetari Internacional (10%) i els 17 estats de l’eurozona, incloent-hi Espanya, a través de l’anomenat Fons Europeu d’Estabilitat Financera (60%), són els principals posseïdors.

La mateixa pràctica que estem acostumats a veure en aquest “estrany” sistema d’economia de lliure mercat fet a la carta de les grans empreses financeres, què privatitzen els seus beneficis però socialitzen les seues perdudes.

2.-Espanya no li ha prestat a Grècia 26.000 milions d’euros, tal com s’ha repetit tantes voltes pels mitjans de comunicació.

Alguns representants polítics menteixen també descaradament quan parlen d’aquest tema. Així, per exemple el ministre Luis de Guindos va afirmar que Espanya vetllarà per no perdre els 26.000 milions d’euros que ha prestat a Grècia “La gent ha de ser conscient que nosaltres ja hem estat molt generosos amb Grècia, continuarem sent-ho com ho vam ser en el passat, i no obstant això, hi ha 26.000 milions d’euros prestats i Espanya ha de vetllar per aquests diners, que és de tots els espanyols (…) Qualsevol polític responsable el que vol és que aquests diners es recupere. Aquests 26.000 milions per a un país com Espanya suposen un esforç enorme, és un esforç molt important, és una quantitat equivalent al que Espanya gasta en un any en el pagament de les prestacions per desocupació“.

O el ministre Margallo, qui va mentir quan va afirmar que “si no haguérem prestat diners a Grècia, haguérem pogut augmentar les prestacions per desocupació un 50 per cent o augmentar les pensions un 38 per cent“.

Tota una gran falsedat. Si bé és cert que l’Estat espanyol li va prestar a Grècia 6.659,48 milions d’euros el 2010 i 2011, la resta fins als 26.000 milions esmentats (uns 19.600 milions d’euros) són en realitat diners que li van prestar determinats inversors financers a l’Estat grec (per fer negoci), i que l’Estat espanyol ha avalat.

És a dir, l’Estat espanyol no va posar ni un euro d’aquests 19.600 milions, encara que sí que es va comprometre a pagar-los en cas que l’Estat grec no pagara a aquests inversors. Però són dues coses molt diferents.

3.-Mario Draghi, el totpoderós president del BCE, un dels tres braços de la Troica, va ser el que va desencallar fa unes setmanes la difícil negociació entre les delegacions europees i el govern grec, segons es comenta al “sembrar el pànic entre els socis en donar xifres concretes sobre la mala situació del sistema financer grec, que des del desembre ha vist evaporar 20.000 milions en dipòsits, una fuga de capitals que hagués augmentat davant d’un fracàs de l’Eurogrup“.

Però el que no es diu de Mario Dragui és que ell mateix és el llop que està a cura del corral. Perquè Draghi era vicepresident per a Europa d’un dels bancs d’inversió més grans del món, el Goldman Sachs, quan precisament aquest banc ha estat reconegut com el que va ajudar a amagar el dèficit dels comptes grecs del govern conservador de Kostas Karamanlis.

Mario Draghi tenia càrrec operatiu en aquest banc precisament durant el període en què es va practicar l’ocultació del dèficit grec. A hores d’ara se sap que Goldman Sachs no només hi havia emmascarat deute grec, sinó que havia venut productes financers grecs als EUA, ocultant informació valuosa als compradors. Part d’aquestes operacions s’havien fet a la primavera de 2002, quan Draghi ja era vicepresident per a Europa de Goldman Sachs.

4.-Alemanya, al capdavant de la resta de socis comunitaris, es mostra completament intransigent amb la negociació del deute grec.

Però s’amaga el fet que precisament Alemanya es va beneficiar d’una generosa condonació del deute al principi del seu ‘miracle econòmic‘, derivada dels costos que es van originar durant la II Guerra Mundial.

L’anomenat Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental). Cap al final de les negociacions amb els països perjudicats per l’Alemanya nazi, es va cancel·lar la meitat de tots els deutes de 38.000 milions de marcs, i els romanents van ser reprogramats de manera tan intel·ligent que Alemanya mai va haver de tornar a afrontar un problema de deute.

El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible.

Grècia, en canvi, està sent forçada a ‘consolidar-se’ a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. El 1953, un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser, per cert, Grècia, que no va tindre en compte els nombrosos crims de guerra que les forces d’ocupació alemanyes havien comès pocs anys abans en sòl grec. Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al desenvolupament econòmic i social.

Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.

5.-Grècia va ser un país que l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial va portar a una absoluta fallida de la qual no ha pogut recuperar-se, malgrat els anys transcorreguts des d’aleshores.

A l’abril de 2013, un comitè del Ministeri Grec de Finances va avaluar en 162.000 milions d’euros -quasi la meitat de l’actual deute grec, o el 80% del seu PIB-  la seua quantia, sumats l’espoli i la destrucció d’infraestructures (108.000 milions) i la devolució del préstec forçós (54.000 milions) que el Banc de Grècia va haver de concedir a Berlín el 1942 per finançar la seua pròpia ocupació, destrucció i espoli.

La invasió, una de les més bàrbares d’Europa, va costar la vida a 300.000 grecs.

També es recorden els espolis, el saqueig de collites, aliments i béns, o coses immaterials però tan doloroses com patir l’afront de veure la bandera nazi onejant a la part alta de la Acròpolis. Desprès de la derrota d’Alemanya en la II GM, Grècia va exigir a Alemanya en la Conferència de París 10.000 milions de dòlars de l’època en concepte de reparació pel dany sofert, el quart més gran d’Europa, després del de la Unió Soviètica, Polònia i Iugoslavia. Però Grècia es va veure forçada a renunciar a les compensacions en 1953, en l’acord sobre la condonació del seu deute, en part per la pressió dels EUA. D’açò no s’en parla.

6.-Molt poc es parla en aquests mitjans de comunicació que l’autèntica sentència de mort per al poble de Grècia va ser la signatura al febrer de 2012 de l’anomenat “Memoràndum d’Entesa” (MOU en les seues sigles en anglès), un document que deroga la sobirania de Grècia com a estat sobirà i lliura el país a bancs i empreses estrangeres. L’edicte de la pàgina 43 d’aquest memoràndum imposa normes estrictes per a tot, des de la reducció de despeses en medicaments que salven vides a les “limitacions imposades als minoristes en la venda de productes de categories restringides, com aliments per a nadons“.

Així, per exemple, el MOU exigeix ​​una retallada del 10% del sou dels funcionaris i altres treballadors del govern, retalls de fons de la seguretat social i dels hospitals i més privatitzacions d’actius de propietat pública, la qual cosa ha causat la reducció del PIB grec. En comptes d’ajudar a Grècia a eixir de la seua depressió, el memoràndum retalla la despesa pública mentre crea noves oportunitats per augmentar l’explotació i el saqueig de l’estat per mans estrangeres.

7.-El “revolucionari” Pla Salònica del govern de Syriza, el que va posar tan nerviós a la Troica i als seus lacais europeus, no és una  altra cosa més que 11 mesures que tenen més de sentit comú i de solidaritat amb els amplis sectors de la societat grega que viuen sota el llindar de la pobresa, que de mesures revolucionàries que posen en perill la estabilitat de la UE.

El pla de Tsipras està destinat a tallar “l’emergència humanitària” que viu Grècia.

Tsipras no ha sostingut en cap moment que donaria marxa a un procés de revolució o de desmarcatge de la Unió Europea, ni que anava a demanar els 130 mil milions d’euros al BCE, com ho van fer els seus antecessors per salvar els mateixos que van conduir Grècia al seu actual estat. Tsipras va parlar només de 2 mil milions d’euros per fer front a l’emergència social que pateix el seu país, diners que es pretén recaptar amb una lluita més eficient contra l’evasió fiscal i amb nous imposts per a les rendes més altes. Res de l’altre món però que ja han provocat durs atacs per ser considerades com a “mesures populistes”. Onze mesures encaminades, entre altres coses, a donar menjar, llum, sostre i sanitat a 300 mil llars, a promulgar una nova moratòria dels desnonaments en habitatges de valors menors als 200 mil euros, a fer un augment del salari mínim des dels 586 euros als 751, tot això acompanyat d’una reforma laboral per generar condicions laborals dignes a la població. O a reduir a la meitat els 7.500 cotxes oficials, a aturar les privatitzacions, quedant prohibit vendre béns nacionals per pagar deutes.

En resumides comptes, onze mesures destinades a retornar una mica de dignitat a una societat que està en terra, sotmesa als dictats de la troica, amb altíssims índexs d’atur i amb un augment constant dels índexs de marginalitat i pobresa urbana.

8.-S’amaga sistemàticament en els mitjans de comunicació els brutals efectes de la crisi sobre la majoria de la població grega, una autèntica doctrina del xoc aplicada sobre els ciutadans d’un país sencer.

Així, per exemple, els investigadors de la revista British Medical Journal van observar que el nombre total de suïcidis a Grècia va experimentar un increment sostingut de 11,2 per mes de mitjana al juny de 2011, just després que el Govern grec aprovara una segona sèrie de mesures d’austeritat.

A més a més, les conseqüències dels quatre últims anys de la crisi en les condicions de vida de les llars han estat gravíssimes, com demostra un estudi de ELSTAT. Segons aquest estudi, el 20,3% de la població no pot alimentar-se de manera adequada, està en dificultat de pagar les seues factures i no té béns bàsics com rentadores, televisors telèfon o cotxe. El 2010, el percentatge de la població en aquestes condicions era del 11,6%.

Pel que fa a l’índex de pobresa, més del 35% dels grecs viu per sota del llindar de la pobresa, segons les estadístiques del ELSTAT.

Després de 5 anys de creixement negatiu, amb taxes d’atur mai assolides i retallades salvatges en els programes de protecció social, a la societat grega ja no li queden més forats al cinturó per seguir estrenyent-se-ho. Els diabètics no poden pagar-se la insulina, l’ús d’antidepressius i altres fàrmacs per prevenir el suïcidi estan fora del menú, les taxes de tuberculosi i VIH són altíssimes i els desesperats pensionistes d’Atenes han quedat condemnats a bussejar en les galledes de les escombraries de les botigues d’alimentació per esgarrapar uns pocs residus d’aliments amb què intentar alimentar ells i les seues famílies. Hi ha hagut un fort increment en el nombre de nadons que són abandonats en clíniques i lliurats a institucions de caritat, ja que les seues famílies no volen deixar-los morir per manca d’aliments, i van en augment els casos de mares i pares que no poden tirar endavant als seus propis fills.

La sorprenent conversió d’una nació moderna en un estat fallit no s’ha produït de la nit al dia, ni sense” l’ajuda” dels buròcrates de la UE i dels potentats financers que dicten la política econòmica des de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, segons apunta el periòdic “The Guardian”. “L’evidència de la pobresa, desigualtat i impossibilitat d’accés als serveis primaris confirma la creixent desesperació que es desprèn de la gent de la primera línia (…) Si el govern haguera donat a conèixer la severitat de la situació, el propi govern grec i la UE haurien d’haver admès també que l’actual estat de coses ha estat produït per l’anomenat “rescat” de Grècia. Per això, les autoritats han optat pel silenci“.

9.-Els mitjans de comunicació destaquen les obligacions que té Grècia amb els seus deutors, sense importar que les brutals polítiques de retallades estan portant al poble grec a la desesperació més absoluta i a la pèrdua dels drets més elementals, com acabe d’esmentar.

Però s’amaga el fet que a la Unió Europea existeixen, no una ni dos, sinó tres Cartes Europees sobre els drets socials dels ciutadans: la Carta Social Europea, la més antiga de totes, editada el 1961 i revisada el 1996; la Carta comunitària dels Drets Socials fonamentals dels Treballadors (any 1989), una declaració de drets elaborada i aprovada a la seu de la Comunitat Econòmica Europea per caps d’Estat i de govern dels estats membres reunits a Estrasburg el 1989; i la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, elaborada l’any 2000, en què a més dels drets socials, s’arrepleguen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels europeus. El seu article número 1 parla de la Dignitat Humana i hi diu: “La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. La dignitat de la persona humana no només és en si un dret fonamental, sinó que constitueix la base mateixa dels drets fonamentals“.

A què han reduït la dignitat dels ciutadans grecs els buròcrates i fonamentalistes de l’austeridici de la Unió Europea? A un munt de mentides creades i difoses al servei de les elits financeres europees, principalment alemanyes.

València, a 11 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cas Alfonso Rus: la guerra s’escampa entre les families de la Cosa Nostra valenciana.

0
Publicat el 4 de maig de 2015

Primer va ser José Joaquín Ripoll, president de la Diputació i del PP d’Alacant, qui va ser detingut per la Policia Nacional en 2010 en una operació coordinada per la Fiscalia Anticorrupció dins de l’operació Brugal.

Després va ser Carlos Fabra, president de la Diputació i del PP de Castelló, qui va ser condemnat a 4 anys presó el 2013, ara complint la seua condemna.

Dissabte passat era Alfonso Rus, president de la Diputació i del PP de València, qui era fulminantment cessat per Alberto Fabra davant l’evidència de la seua implicació en el cobrament de comissions il·legals en el cas Imelsa.

Els enregistraments magnetofònics que li inculpaven van ser determinants. Ací no hi havia luxes de vestits d’Emidio Tucci, de corbates de seda, de bosses de Louis Vuitton o paraules d’amor com “te quiero un huevo”, tal com succeïa en la trama Gurtel, que van portar a la banqueta dels acusats a l’expresident Camps. Ací l’assumpte era molt més barroer, tant com escoltar a Rus comptant un feix de bitllets de 500 euros amagat en un cotxe. La prova en poder de la Fiscalia havia estat proporcionada des del propi partit, “foc amic” va dir ell.

El poder de la Diputacions no és més que el “poder local” que manté el centralisme carpetovetònic espanyol en les seues províncies des del segle XIX. Una institució política que es manté viva en la majoria dels casos gràcies al caciquisme, a l’amisguisme i al clientelisme més corruptes. Un cavall de Troia del govern central a les perifèries amb el que pretén assegurar la fidelitat i el servilisme de les elits locals a les elits polítiques de Madrid.

Els Corleone de la pel,licula “El Padri” es van fer forts eliminant a les famílies que els disputaven el poder i el control del joc i de la droga. Al PP la dinàmica és semblant. Zaplanistes contra Campistes, Fabristes contra Rusistes. Com els Corleone, les diferents famílies del PP es disputen el poder i per aconseguir-ho no dubten en clavar imaginaris punyals a l’esquena dels membres de la família rival. La finalitat no és altra més que obtenir les majors cotes de poder possible que els permeta estar en situació de col·locar els seus peons en els llocs de màxima influència política i econòmica, per tal de poder fer i desfer allò que els vinga de gust. El objectiu final és poder enriquir-se el màxim possible.

Així funciona la màfia, i així funciona el PP a València.

Ara els polítics del PP, fins i tot fins els més propers a Rus com Rita Barberà, ens volen fer creure que estan “avergonyits” amb el que s’ha pogut sentir en les gravacions que inculpen al ja expresident de la Diputació de València.

Però la realitat és molt diferent. Ningú no està possiblement sorprès ni molt menys avergonyit. Rus ha caigut no per ser corrupte, sinó simplement perquè ho han enxampat. O millor dit, perquè una altra família del PP valencià ha servit el seu cap en safata de plata a Fabra.

I Fabra ho ha hagut de sacrificar, no perquè li semble immoral el que ha fet, sinó simplement perquè és poc higiènic i embruta la seua imatge de cara a la galeria, es a dir, cap a la opinió pública i els seus potencials votants.

La guerra està servida dins del PPCV. Els ganivets estan ara volant a l’altura dels caps de nombrosos dirigents del partit al País Valencià. Veurem qui serà el proper en caure, si és que Mariano en la seua visita a València demà dimarts no pega un fort cop de puny sobre la taula i posa ordre entre les famílies rivals de la Cosa Nostra valenciana.

València, a 4 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada pel magnífic Art urbà dels carrers de València.

0
Publicat el 2 de maig de 2015

El graffiti va nàixer a la ciutat nord-americana de Filadèlfia l’any 1969, i a l’any següent va arribar a Nova York on es va estendre com una expressió visual del moviment Hip-Hop sorgit dins d’una subcultura marginal en els barris de Bronx i Harlem entre joves llatins i afroamericans. El que actualment coneixem com Street Art o Post-graffiti constitueix una evolució del grafitti cap a formes més artístiques i expressives.

Aquest moviment va arribar a la ciutat de València a finals de la dècada de 1980, on amb el pas dels anys es va anar afermant a la calor d’una certa permissivitat de les autoritats municipals que va servir de reclam perquè nombrosos artistes d’altres parts del món vingueren a València a exhibir les seues creacions en els nombrosos murs i parets del deteriorat centre històric de la ciutat, un dels més grans d’Europa. Tot un torrent d’art i d’expressivitat que ha acabat per col·locar a la ciutat en el mapa de l’Art urbà com una referència a nivell fins i tot internacional.

Fa unes poques setmanes els amics de CaminArt, una cooperativa de joves llicenciats en Belles Arts que organitza rutes per la ciutat per fomentar entre la ciutadania el seu coneixement històric, cultural, urbanístic i artístic des d’un punt de vista crític i allunyat dels tòpics habituals, va organitzar per primera vegada una ruta pionera d’Street Art per alguns dels barris de Ciutat Vella, concretament pels del Mercat i el Carme, acompanyats per l’especialista en aquest tema Belén García Pardo, col·laboradora de la Universitat de València que està preparant la seua tesi doctoral sobre el món del grafitti i dels post-grafitti. Al llarg del recorregut vam poder escoltar les seues interessantíssimes explicacions i veure i fotografiar quilòmetres de parets i murs amb les més variades mostres i estils d’Art urbà de molts artistes, alguns d’ells ja consolidats fins i tot a nivell internacional (alguns valencians), com Escif, Vinz, Fasim, Blu, Fatal Maris, Erica il Cane, Deih, Guerrilla Spam, Hyuro, Julieta, etc …

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Éssers híbrids amb cos humà i cap d’au, insiders, éssers misterioros en escenes que denuncien la societat consumista actual o els abusos del capitalisme i del poder, animals gegantins que ocupen façanes senceres d’edificis, xiquetes de trets orientals de grans ulls tancats amb grans colorits i sovint amb missatges ecològics, llimons, botifarres gegants vivents … Tot un torrent de vida, de colorit, de formes geomètriques, d’art, d’expressivitat i de creativitat que al llarg de més de dues hores vaig recollir amb la meua càmera i que ara mostre en part en aquest apunt del bloc.

Gaudiu de l’Art urbà dels carrers de València.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

València, a 2 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari