La paella mecànica

La matança d’ahir a Connecticut als EUA ha tornat a posar sobre la taula el cinisme que destil.la la política nord-americana sobre el tema del control de les armes a la població civil.

Des de Columbine, on 12 xiquets i un professor van morir en una escola a mans d’un pistoler el 1999, han passat als Estats Units 18 successos similars amb conseqüències mortals tots ells, quatre més que a tota la resta del món!

Després de cadascuna d’aquestes matances, algunes veus es van alçar als EUA per posar control a la venda lliure d’armes de foc, però en cadascuna d’aquestes ocasions es van estavellar amb el mur del poderós lobby que controla aquest negoci, un dels que més diners aporta a les campanyes polítiques dels dos partits i el que més capacitat de pressió té sobre els membres del Congrés: l’Associació Nacional del Rifle (NRA).

Aquesta setmana s’han complert 64 anys de la signatura de la Declaració dels Drets Humans per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides a París.

En la seua resolució es recullen els 30 articles dels Drets Humans que són considerats bàsics.

En l’article 25 es diu textualment: “Tota persona té dret a un nivell de vida que li assegure, així com a la seua família, la salut, el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica […] “

És a dir, el dret a l’alimentació figura a la Carta dels Drets Humans com un dels drets essencials de l’ésser humà.

Jean Ziegler va ser relator especial de l’ONU per al Dret a l’Alimentació entre 2000 i 2008. Actualment és vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de Nacions Unides.

Aquest vell professor de sociologia a les Universitats de Ginebra i de la Sorbona, perfecte coneixedor de la geografia de la fam al món i possiblement un dels seus majors experts, va dir fa un temps: “Cada xiquet que mor de fam al món és un assassinat “. 

I perquè va dir això Jean Ziegler? 

La desnutrició està associada a l’aparició de malalties com la tuberculosi i la diarrea, responsables de la majoria de les morts que es produeixen en els països menys desenvolupats. La fam és actualment la principal causa de mort al món, més que les guerres, les malalties cardiovasculars o el càncer.

I la infància constitueix el sector de població més vulnerable.

Freqüentment es confon, o determinades informacions interessades ens fan confondre, la desnutrició amb la manca d’aliments, però no és el mateix. Perquè a més de la ingestió d’una quantitat acceptable de calories diària -Que fa que el xiquet tinga un pes adequat-, cal que la seua alimentació siga rica en micronutrients: vitamines, minerals i oligoelements. Les deficiències en micronutrients generen l’anomenada “fam silent”, responsable de milions de casos anuals de ceguesa (causada per la manca de vitamina A), beriberi (malaltia que destrueix el sistema nerviós i que és causada per la manca de vitamina B), escorbut i raquitisme (causats per manca de vitamina C) i de múltiples trastorns del creixement i desordres mentals.

La desnutrició prolongada destrueix el cos i les habilitats mentals.

Qui no pot menjar, senzillament, deixa de posseir la seua vida. Són la fam i la malaltia els que posseeixen la vida del famolenc.

Les dades aportades per institucions com la FAO o el Banc Mundial són clares: entre 2010 i 2012 hi han hagut 870 milions de persones al món subalimentades, l’equivalent a 18 vegades la població actualment resident a Espanya, o el 12,5% de la població del món.

Pensem per un moment … suportariem viure en una societat en la qual una de cada vuit persones amb les que ens creuarem pel carrer estiguera a la vora de la mort per inanició?

Segur que no, però aquesta és la realitat actual del nostre planeta, encara que no la vegem de manera directa.

Espanya forma part dels països privilegiats del món.

Mentre que a Espanya l’esperança de vida és superior als 80 anys, a Swazilàndia, per exemple, n’és només de 32.

Quan una família mitjana espanyola gasta al mes aproximadament el 15% de la renda familiar en la compra d’aliments que li proporcionen una alimentació equilibrada, en els suburbis de Manila la part dedicada a l’alimentació representa més del 80% dels ingressos familiars, sense que això ni tan sols els permeta als filipins gaudir d’aquesta alimentació equilibrada.

Tot i que la proporció de la població mundial subalimentada haja baixat lleugerament en els últims vint anys, no passa el mateix amb el total de persones que passen fam. Avui, tot i les grans innovacions agroalimentàries i de les espectaculars millores assolides en els sistemes de producció agrícola i els transports, hi ha 78 milions més de famolencs que el 1990, segons un informe de la FAO del 2012.

Fins i tot la lactància, l’única capacitat pròpiament humana -materna- de generar aliment, es veu afectada.

Per exemple a Mali, poc més del 25% de les mares aconsegueixen alletar els seus nadons d’una manera normal i durant el temps necessari. L’anèmia causada per la manca de ferro en els menors de dos anys és fatal en aquesta fase crucial del seu desenvolupament neurològic i immunitari. En absència de tot succedani lacti, les mares que no poden donar el pit assisteixen a l’espectacle insuportable de la contemplar dia a dia la degradació progressiva de la salut dels seus nadons, sovint fins a la seua mort.

El 2007, en països com Angola, Burundi, Congo, Costa d’Ivori, Etiòpia, Guinea, Libèria, Uganda, Somàlia i Sudan, un 10% dels xiquets va morir abans de complir els cinc anys d’edat per causes relacionades amb la desnutrició. La situació va ser fins i tot pitjor en altres amb greus conflictes interns, com Afganistan, Txad o Sierra Leone, on aquest percentatge va arribar a ser del 25%.

A la nostra societat egoista, avariciosa i hiper-consumista, li és molt còmode pensar en la pobresa i en la fam com fenòmens inevitables.

No obstant això, no ho són.

No són producte de cap fatalitat, ni tan sols és legítim assimilar-los en la majoria de les ocasions a situacions conjunturals fatals (sequeres, desastres naturals, guerres, conflictes polítics…), com repetidament ens fan veure els mass media occidentals.

Perquè la subalimentació i la desnutrició hui en dia són, en gran part, creacions humanes conscients, i per tant eradicar-les també està en mans humanes.

I com?

Per exemple, sumant 19.000 milions de dòlars anuals a l’actual ajuda oficial al desenvolupament, seria suficient per eliminar la fam i la malnutrició a nivell mundial.

Perquè aquesta mateixa xifra, 19.000 milions de dòlars, és aproximadament el que els països del nord ens gastem en perfums i cosmètics, i una altra quantitat semblant ens la gastem també en comprar menjar per a les nostres mascotes.

Diners per perfumar-nos o maquillar-nos, diners per donar de menjar als nostres gossos, gats o ocells, però no sumem diners per donar de menjar a persones famolenques… bonic el món en el què vivim!

Un altre exemple. Els més de cent mil milions que, només a Espanya, s’han emprat per rescatar la banca, haurien servit per eliminar un terç de la pobresa i la fam mundials.

Per tant, si hi ha fam és perquè nosaltres, els països del Nord, permetem que hi haja en els països del Sud.

És l’esclavitud i la guerra econòmica amb la qual el Nord sotmet al Sud.

Tornant al vell professor Jean Ziegler, ell opina que la fam té un cert parentiu amb el crim organitzat.

I perquè?

Un grapat de grans transnacionals agroalimentàries, com Aventis, Monsanto, Pioneer, Syngenta o Cargill, entre d’altres, controlen el mercat mundial de llavors i d’abonaments, així com l’emmagatzematge, la distribució i la venda dels productes alimentaris.

El control que exerceixen aquestes poderoses multinacionals sobre el preu dels productes els permet obtindre beneficis anuals multimilionaris. Els milions de dòlars amb els que ells fan augmentar el seu compte de beneficis són equivalents als milions d’éssers humans que pateixen la fam i la desnutrició severes provocades per la seua cobdícia i la seua set de poder.

Com a conseqüència d’aquestes pràctiques, centenars de milions de persones arreu del món veuen molt restringits el seu accés a comprar aliments essencials, com ara el blat, el blat de moro i l’arròs, fonamentals per al seu menjar diari.

Els recursos financers d’aquestes transnacionals, sovint superiors a la suma del producte interior brut dels països on estan implantades, fan desaparèixer tot poder de negociació per part d’aquests.

Fins i tot en països pobres on els seus dirigents han estat elegits democràticament i volen vetllar pels interessos socials de la seua població, aquests es troben lligats de peus i mans per garantir el dret a l’alimentació dels seus pobles. No poden lluitar contra el poder d’aquestes corporacions.

I per si tot això era poc, tenim d’altra banda els interessos econòmics de les grans corporacions financeres que, des de fa uns anys, es dediquen a apostar al gran casino borsari mundial amb les pujades dels preus de les matèries primeres, com ara les dels aliments bàsics.

I entre aquestes corporacions, i amb paper destacat, tenim a Goldman Sachs.

Goldman Sachs, que ara a cara descoberta (i des de l’ombra ja fa molts anys) controla governs, ministeris, bancs centrals i altres institucions públiques a Europa i Estats Units, no ha descuidat per res el sector agrícola com a font, no de menjar, sinó d’enormes beneficis econòmics.

Perquè el 1991, els perversos cervells de Goldman Sachs, plens sempre de sucoses idees per a la gent que li agrada especular i fer grans inversions en borsa, van crear un instrument financer (el Goldman Sachs Commodity Index -Índex de matèries primeres-) que els permetia invertir les seues riqueses en productes bàsics com el blat, l’arròs, el blat de moro, la soja o el cafè.

Tantes apostes sobre la ruleta dels mercats dels grans bàsics han estat i són les responsables de les grans pujades de preus d’aquests, i per tant, les responsables que milions de persones a tot arreu del món no puguen adquirir els seus aliments necessaris per a la seua subsistència.

Quan el 1999 el govern nord-americà va eliminar moltes de les restriccions legals que controlaven aquest tipus d’instruments financers, els grans inversors van córrer a dipositar els seus diners en els únics actius en què els seus consumidors no poden deixar de comprar… els aliments.

En conseqüència, entre l’any 2000 i el 2008 els preus d’alguns aliments es van multiplicar per 50. “Els preus de les matèries primeres han augmentat més en els últims cinc anys que en qualsevol altra etapa de la història“, va dir Michael W. Màsters (expert economista i membre del Comitè de Seguretat Nacional) davant el Senat dels Estats Units, durant la seua compareixença el 2008. 

I efectivament, per Goldman Sachs, l’especulació en productes alimentaris representa cada any beneficis de 5 mil milions de dòlars, una quantitat que representa la quarta part del necessari per eradicar la fam i la desnutrició del planeta.

Però clar, el seu negoci no és eradicar la fam, sinó tot el contrari, són fàbriques de fam, de desesperació i de mort. 

Goldman Sachs, a més, té en els aliments altra font de grans beneficis.

Els seus grans fons d’inversió cerquen i compren les millors terres fèrtils del planeta per exigir (fins al seu esgotament) la producció de biocombustibles, conreant bàsicament blat de moro i soja.

Aquests aliments deixaran d’alimentar milions d’estómacs humans per alimentar els dipòsits de combustible de milions de vehicles dels països desenvolupats.

Alguns personatges fets a Goldman Sachs ja hi són. Un parell d’exemples. Joakim Helenius i el seu fons d’inversions “Trigon Agricultura Fund”, porta ja comprades almenys 170 mil hectàrees de terres cultivables a la regió de terres negres a Rússia i Ucraïna. O Neil Crowder, que amb el fons “Chayton Capital” ha arrendat per als propers 14 anys unes 20 mil hectàrees a Zàmbia.

Aquests fons d’inversió i els governs titelles de dits països, sostreuen aquestes riques terres que haurien de servir per garantir la seua sobirania alimentària per utilitzar-les com pur negoci, alhora que milions de persones que viuen al seu voltant són víctimes de la fam.

Així doncs, mesures com:

– la prohibició total de l’especulació en borsa amb els preus dels aliments bàsics per milions de persones,

– l’eliminació de les barreres de comerç proteccionistes amb les economies desenvolupades i els aranzels a les exportacions del Sud,

– l’eliminació de l’agricultura extensiva i els monocultius dedicats a la producció de biodièsel,

– l’eliminació dels latifundis,

– la redistribució de les terres cultivables,

– la subvenció pública dels aliments bàsics,

– l’eliminació del dúmping i altres formes d’especulació oligopòlica amb els aliments bàsics,

– la preservació del sòl i…

– l’equitat en l’adquisició de l’aliment i una prohibició dels monopolis de les societats multinacionals del sector agroalimentari sobre els mercats de llavors, adobs i comerç…

n’hi hauria prou per si mateixes per eradicar definitivament l’enorme fam estructural que pateixen nombrosos països del Sud. 

Així n’és i així actua dia a dia el terrorisme mundial de les corporacions, gràcies a la ideologia capitalista neoliberal que està agranant bona part dels països del nostre embogit planeta.

El Tribunal Suprem espanyol ha deixat sense efecte la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) del 15 de desembre de 2008, en la qual s’anul.lava l’emissió de la Televisió nacional de Catalunya (TV3) al nostre País.

El Tribunal espanyol ha considerat el recurs de cassació interposat per Acció Cultural del País València contra aquesta sentència.
A més, el Tribunal Suprem deixa sense efecte les dues multes imposades pel Consell a ACPV per import de 600.000 euros (800.000 euros amb interessos)

Després d’anys de censura, persecució i ILPs tombades, s’acaba amb una decisió purament política de Francisco Camps que pretenia:

Ahir diumenge milers de simpatitzants de partits d’esquerra i de grups de defensa dels drets humans pertanyents a unes 50 organitzacions, es van manifestar a Oslo per protestar contra el lliurament del Premi Nobel de la Pau a la Unió Europea, i acusar la UE de ser antidemocràtica i de mantindre una gran força militar fins i tot quan el poble està patint una brutal recessió econòmica.

“Alfred Nobel va dir que el premi hauria de ser atorgat a aquells que treballin pel desarmament… La UE no fa això. És un dels majors productors d’armes del món“, va declarar una representant de l’organització “Iaies per la Pau”, Elsa-Britt Enger, de 70 anys. Altres guardonats amb el Nobel de la Pau en ocasions anteriors, com Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel i Mairead Maguire, també han considerat que la UE no és mereixedora d’aquest premi.

La Unió Europea rep el Nobel, en paraules del propi Comitè, per “sis dècades de contribucions a l’avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa” (sic)…
Es poden dir tantes falsedats en menys paraules???

La lectura d’aquesta frase, amb la qual es pretén justificar tan alta distinció donada a la UE, no deixa de produir-me una especial estupefacció, per molt que ja conega la degradació que pateix aquest premi i els seus fastos i celebracions què es fan durant el seu lliurament als “agraciats”.

El passat 23 de novembre vaig assistir a l’estrena a València de la pel.licula  de Joel Joan i Sergi Lara “Fènix 11*23”.

Supose que molts de vosaltres la haureu vist ja, per la qual cosa no vaig a allargar-me gens en contar el seu argument.

D’aquesta pel.lícula, a més de les excel.lent crítiques que havia rebut en nombrosos mitjans de comunicació de Catalunya, un dels meus intel.lectuals més apreciats com és Noam Chomski havia dit que ‘El món hauria de coneixer la història de l’Èric’, de manera que seua visió per a mi era tasca obligada, i ho vaig fer aprofitant els tres escassos dies que es va projectar en una sala de València.

La història, verídica de principi a fi, descriu la increïble situació per la qual un xic de 14 anys de Lloret de Mar, Èric Bertran, i la seua família van haver de passar l’any 2004 després de ser denunciat per una cadena de supermercats per amenaces terroristes a través de la seua pàgina web “Fènix 11*23”, inspirada en el llibre i pel.lícula de Harry Potter i l’Ordre del Fènix.

La pel.lícula conta com una nit trenta Guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a sa casa i l’acusen de terrorista Informàtic. El seu crim era haver enviat un correu electrònic per la seua web a uns supermercats, demanant l’etiquetatge en català dels seus productes.

La denúncia va ser tramitada per l’Audiència Nacional, i als pocs dies el xic va ser obligat a declarar a l’Audiència Nacional de Madrid acusat de terrorisme.

El film parla de la fragilitat de qualsevol persona davant l’abús de poder.
De com en nom de la seguretat és poden acabar eliminant els drets més elementals de les persones, i pretén posar sobre la taula que passa quan s’utilitza el rebuig públic que crea el terrorisme per estigmatitzar o destruir tots aquells que pensen de manera diferent al de la majoria.
És una pel.lícula de denúncia d’unes pràctiques que es consideren intolerables en un suposat (?) estat democràtic com és l’espanyol.

Una de les escenes més impactants de la pel.lícula i que a mi més em va cridar l’atenció, va ser el moment en què Èric és interrogat per la fiscal de l’Audiència Nacional a Madrid.

La brutalitat verbal d’aquesta fiscal és reveladora, fins al punt d’acusar-lo també de ultratge a la bandera espanyola, en trobar al seu ordinador una foto baixada de Google on s’observa algú cremant una bandera espanyola. “És igual de greu tindre la foto, que cremar-la”, arribà a afirmar la fiscal amenaçant l’Èric!!!

Durant l’interrogarori es va evidenciar una obsessió quasi malaltissa de la fiscal per fer reconèixer Èric que Catalunya és Espanya i que ell és espanyol.

L’escena transcorre més o menys aixina:

Fiscal: Eric, tu sabes que eres español, no?

Eric: No, no ho sóc, sóc català.

Fiscal: Pero si eres catalán, eres español Èric, verdad que sí?

Eric: No, sóc català i no espanyol.

Fiscal: Eric, te repito de nuevo, eres español, confírmamelo por favor.

Eric: No, no sóc espanyol.

Fiscal: Eric, dime ahora mismo que eres español!

Eric: No, no sóc espanyol, sóc català.

Fiscal: Eric, te lo repetiré por última vez, di que eres español!

Eric: …. (No contesta, però ho nega amb el cap)

Fiscal: Eric, di que eres espñaol o te encierro!

Eric: …. (No contesta, es queda mirant al.lucinant a la fiscal)

Fiscal: Bé, tu ho has volgut! (amenaçant amb el dit a Èric) …

I  ací s’acaba l’escena de l’interrogatori. Testimonis de la mateixa: el seu advocat i els seus pares.

Per un moment, mentre veia aquesta escena de la pel.lícula, vaig veure el reflex del ministre Wert a la cara de la fiscal, i vaig comprendre el per què.
La seua contra-reforma ideològic-educativa que pretén donar preeminència a la llengua castellana sobre la resta de les llengües de l’estat, i les seues declaracions què el seu “interés era españolizar a los niños catalanes” em va vindre al cap en aqueix moment.

Tots dos, fiscal i ministre, podrien haver intercanviat els seus papers sense cap problema, perquè ambdos compateixen la mateixa obsessió malaltissa espanyolitzadora.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de desembre de 2012.

En aquest post vull reproduir l’article de Joan Garí (periodista i escriptor de Borriana -La Plana-) aparegut fa dos dies al diari El País, per semblar-me que expressa una opinió interessant i il.lustradora sobre la contra-reforma pseudo-educativa-ideològica que vol imposar el nazionalisme espanyol jacobí i reaccionari i que està abanderant el ministre Wert.

Coincidisc plenament amb l’articulista a les crítiques cap a la Consellera d’Educació valenciana, María José Català, per la seua d’altra banda esperada actitud de submissió i vassallatge davant la reforma i el ministre Wert, tal i com exposí ahir en l’anterior post del meu bloc (“Davant de l’ATAC W-ERTpanol contra la nostra llengua … WERTgonya, senyora Consellera d’Educació valenciana, WERTgonya!”).

Perquè efectivament, que es pot esperar de tota una Consellera d’Educació valenciana que l’any passat va demanar disculpes a un auditori per si en parlar se li escapava alguna paraula en valencià, ja que tenia el “defecte” de parlar-ho habitualment?

Aquest fet demostra que l’actual Consellera té molt assimilat el fet que la nostra llengua pròpia és una llengua de segona categoria, i què la seua condició social és la de retre homenatge i vasallatge a la llengua castellana.

Només així es pot explicar la seua WERTgonyosa i humiliant actitud mostrada davant del ministre i la seua reforma a la Conferència Sectorial d’Educació que va reunir els consellers autonòmics i al propi Jose Ignacio Wert.

El mapa d’Espanya del ministre Wert (“El País”, Joan Garí 5.12.12)

“Si  podem traure alguna conclusió de les últimes actuacions de José Ignacio Wert i la seua dissortada Llei d’Educació és que cada vegada es dibuixa amb més nitidesa el seu mapa (mental) d’Espanya.

Acabava de dedicar el meu últim post a l’ínclit xarlatà i ja em veieu, de nou, havent de referir-m’hi. Mentre medite si canvie el títol d’aquest bloc i l’anomene Notes Wertianes (o Notes Wertgonyoses, qui sap), us preguntaré en veu alta si no creieu que el mapa en qüestió s’assembla extraordinàriament al que va publicar Josep Guia en un vell opuscle (És molt senzill: digueu-li Catalunya, El Llamp, 1985). Guia proposava una cartografia ibèrica on s’havien esgallat, a banda de Portugal, Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. El resultat era el següent:

(VEURE MAPA ADJUNT)

Suggerent, no trobeu? Sembla que, com s’ha dit, els extrems es toquen, i cada dia va quedant més clar que el que té Wert al cap és un fantasma separatista amb aquesta longitud i aquesta latitud. I no estic intentant comparar, de cap manera, un fanàtic extremista, un provocador ultranacionalista, un bocamoll extemporani amb algú com Josep Guia, respectable professor universitari, radical i ferm en les seues conviccions granítiques però que no ha provocat cap terrabastall civil, ni ha ordit cap pla demencial que afecte menors d’edat…

El problema del “català” és exclusivament madrileny. On el parlem realment no genera més torbació que la pròpia de les llengües minoritzades que no han acabat de normalitzar el seu ús.

Si ara resulta que cal promulgar una llei perquè els pares que volen escolaritzar íntegrament en castellà el seus fills ho puguen fer, doncs endavant les atxes. Però atenció a un detall: en l’últim curs, només hi hagué onze (ONZE!) famílies en tot Catalunya que van demanar educació monolingüe en espanyol. Penseu que, al País Valencià, tots els anys hi ha gairebé cent mil escolars que no poden continuar els estudis en català, en passar de primària a secundària, perquè l’oferta de la Conselleria d’Educació en la nostra llengua és insuficient. Per onze casos, Wert maquina el seu incendi. Per cent mil, no cal fer ni cas.

Tot molt democràtic, molt raonable i molt lògic, no cal dir-ho.

Així va aquest país de bojos. Després n’hi ha que s’estranya (a Madrid, naturalment), que la majoria dels catalans vulguen la independència. I després hi ha també la figa molla de la nostra consellera d’Educació, Maria José -amb perdó- Català, tota contenta perquè es podrà fer la reválida en “llengua regional”.

Com que la consellera i els seus companys de viatge al català li diuen “valenciano”, es pensen que amb això tota la resta no els afecta. Curiosa variant del pensament màgic, la d’aquests personatges. Però passa que un idioma és un ésser viu, i si li amputen un dit a Barcelona, a València en patim les conseqüències. I ja veurem quines seran.

Al final, la LOMCE és paper mullat, perquè és tan antiga que ja naix morta. Segregarà els alumnes i els retallarà el futur, beneficiarà les classes adinerades possibilitant la lliure elecció de centre, satisfarà els bisbes perquè hi haurà una alternativa avaluable a la religió… I ferirà de mort un sistema agònic -el de l’Educació Pública- al qual s’amenaça amb noves retallades però ja no en pot suportar més.

La bona notícia és que serà una llei breu. En el mateix moment en què el PP perda les pròximes eleccions -i cada dia hi queda menys-, serà revocada com va ser rebutjada la Llei de Qualitat del monstre Aznar. I així estarem, fins al final dels segles: amb cada nou govern, una Llei d’Educació nova.

Però Wert ha deixat ratlles fetes. Ningú com ell per a caminar, sense aturar-se, cap al nou mapa d’Espanya. Que continue així: la diversió està garantida.”

Patraix, València (L’Horta), a 7 de desembre de 2012.

La Consellera d’Educació (sic), Formació i Ocupació de la Generalitat valenciana, María José Català, després d’assistir a la Conferència Sectorial d’Educació que va reunir despús-ahir  als consellers autonòmics i que va presidir José Ignacio Wert, va declarar que el ministre li havia transmès que la llengua i literatura valenciana “serà inclosa en l’avaluació final d’ESO i Batxillerat” i serà avaluada “en la mateixa proporció que la castellana”, tal com ella li havia sol.licitat.

En opinió de la Consellera, el Ministeri havia mostrat una actitud “molt dialogant”(sic) amb les comunitats, i a més va destacar que estava “molt satisfeta”, ja que en la reunió s’havien escoltat les sol.licituds de la “Comunitat” (no va dir quina “comunitat”, si la de veïns, la de regants, …?) i a més va confirmar que aquesta prova puntuarà “exactament igual en valencià que en castellà”.

I dit tot això, aquesta senyora es va quedar com un rellotge.

Perquè si la Consellera d’Educació valenciana, igual que Rafael Àngel Bosch, l’actual Conseller d’Educació, Cultura i Universitats del Govern dels Illes Balears, hagueren tingut un mínim de vergonya i de dignitat, haurien fet front comú amb la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau, i haurien abandonat la reunió tots plegats després d’haver fet sentir al ministre tot el què pensaven sobre el brutal atac que suposa la seua “contra-reforma” educativa cap a l’ensenyament de la llengua catalana en els nostres tres territoris.

Perquè, efectivament, l’avant-projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) és un atac directe al bilingüisme del sistema educatiu valencià i al de la resta dels territoris catalano-parlants, un atac al desenvolupament d’un plurilingüisme valencià que assegure la competència lingüística en la llengua pròpia.

Aquest avant-projecte prohibeix la immersió lingüística en valencià i obliga a augmentar la docència en castellà d’àrees no lingüístiques, relegant el català a assignatura d’especialitat, a un nivell d’obligatorietat inferior com pot ser l’ assignatura de Religió.

A més, no dóna contestació als 93.700 alumnes que optarien a l’ensenyament en valencià si hi haguera suficient oferta. Perquè prop d’un 60% de centres d’Infantil i de Primària no ofereixen cap programa bilingüe en valencià a hores d’ara, i a la Secundària el percentatge ascendeix a un 66%.

De la mateixa manera que l’avantprojecte pretén assegurar que a les famílies que demanen ensenyament monolingüe en castellà se’ls ha de garantir, també caldria assegurar als vora 100.000 alumnes que demanarien ensenyament plurilingüe en valencià que puguen escollir la seua opció.

Per tant, és clar que el que pretén el Ministeri d’Educació espanyol amb aquesta “patochada” és malbaratar recursos públics només per imposar un sistema lingüístic-ideològic i no pedagògic.

Arran de tot açò, les reaccions per part de tota la comunitat educativa valenciana a aquesta barbaritat no s’han fet esperar.

Així, la Confederació Gonzalo Anaya d’associacions de pares d’alumnes (AMPA) del País Valencià ha denunciat que aquesta reforma suposa “un atac sense precedents a l’educació pública i en valencià“, i que per garantir el domini de les dues llengües cooficials del País, les hores lectives impartides no poden tindre “proporcionalitat equilibrada“, perquè el valencià “no té la mateixa consideració i ús que el castellà“. El president de la Confederació, Tomás Sempere, ha alertat que si l’avantprojecte prospera, podria acabar amb “un treball de 29 anys de normalització lingüística a les escoles“, fet des de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Així mateix, ha manifestat que espera que la Consellera d’Educació, Maria José Català, “represente a totes les famílies que, lliurement, trien el valencià com a llengua vehicular per a l’educació dels seus fills i filles” (ja hem vist com s’ha “lluït” la Consellera!)

Per la seua banda, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament al País Valencià (STEPV) ha afirmat també en un comunicat que aquesta proposta “condemna el valencià a la desaparició“.  A més han declarat que el fet de què s’ofereixin les llengües cooficials en proporcions equilibrades “empitjora encara més” la situació de l’educació en valencià, i més després del decret de plurilingüisme aprovat pel Consell a l’agost passat.

També Escola Valenciana s’ha pronunciat en un comunicat sobre l’avantprojecte, que qualifica com un “atac directe al bilingüisme” del sistema educatiu valencià, i al “desenvolupament d’un plurilingüisme valencià que assegure la competència lingüística” en la llengua pròpia del País. A més, han censurat que el text “prohibeix la immersió lingüística en valencià, i obliga a augmentar la docència en castellà” en les matèries no lingüístiques”.

Escola Valenciana ha proposat que els exàmens de valencià, castellà i anglès siguen obligatoris en tots els nivells educatius, perquè consideren que l’avantprojecte “dóna peu a interpretar que es pot eliminar l’examen de valencià en tots els nivells educatius obligatoris. Per tant, la assignatura de valencià pot ser obligatòria, però no caldrà avaluar-la“. A més han dit que “cal assegurar als prop de 100.000 alumnes que demanarien ensenyament plurilingüe en valencià que puguen triar la seua opció“, igual que el projecte garanteix ensenyament monolingüe en castellà a les famílies que la demanen.

Però clar, demanar tot això i exigir un compromís amb la llengua pròpia a algú com Maria José Català, sembla una tasca impossible, ja què quan va ser alcaldessa de Torrent, i durant una intervenció en l’acte de proclamació dels candidats locals del PP al País Valencià el març de 2011, es va disculpar davant tot l’auditori del Palau de les Arts per si durant el seu discurs se li escapava alguna paraula en valencià, ya què tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua!!!

Que es pot esperar de tota una Consellera d’Educació valenciana que va demanar disculpes per si parlava en valencià???

Perquè efectivament, la senyora Consellera d’Educació es va disculpar en públic dient que “En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero, no me doy cuenta, de verdad”. Uns moments abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat escridassat per tot l’auditori del PP quan havia iniciat el seu discurs en valencià … “En castellano, en castellano”, van cridar els assistents. L’alcalde es va passar ràpidament al castellà, i a continuació María José Català es va disculpar preventivament per si se li escapava alguna paraula en valencià.

Una mica de Wertgoya, senyora Consellera, una mica de Wertgonya!

Posteriorment, l’arribada de Francisco Pons primer i després de Vicente Boluda a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), va completar aquest gir cap a la plena independència d’actuació i de declaracions públiques dels empresaris valencians, que deixaven a la fi d’anar a remolc del Consell.

Una bona prova d’açò què estic dient la hem tingut aquesta setmana, quan Vicente Boluda, el president del més important lobby empresarial valencià (format pels 100 principals empresaris del País), ha deixat al descobert les tebieses del Consell a l’hora d’exigir al govern espanyol un tractament fiscal com cal, cosa que haurien d’haver fet els nostres polítics ja fa temps: demanar el pacte fiscal per al País Valencià.

Ja a principis d’octubre d’enguany, i en una compareixença que va fer davant la premsa, Vicente Boluda va apostar per “pujar al carro” de Catalunya per reclamar al Govern espanyol un canvi en el model de finançament autonòmic, perquè considerava “injust i inacceptable el tracte del Govern a la Comunitat Valenciana en els pressupostos generals de l’Estat… Els pressupostos són radicalment dolents, exigim al Govern que ens explique a què es deu aquest tracte. Exigim la revisió del model de finançament autonòmic i que es repartisquen els diners de l’Estat de manera més equilibrada“, alhora que demanava aprofitar la discussió oberta pel Govern català per a unir esforços a fi de “reparar un sistema que resulta discriminador per als valencians, perquè anant sols Madrid no et farà ni cas… Un tractament així fa encara més necessària la unió de tots els valencians, sense distinció d’ideologia, en defensa d’un tracte més equilibrat. No podem seguir acceptant sense dir ni piu el dèficit de finançament que hem patit històricament“.

En aquesta compareixença va recalcar els tres elements que, tant per part del seu lobby empresarial com per part de la patronal Cierval, són claus per impulsar el desenvolupament econòmic de la societat valenciana: el model de finançament, la inversió de l’Estat i el Corredor mediterrani, tots ells, per cert, postergats per l’Executiu de Mariano Rajoy.

A preguntes dels periodistes, el president d’AVE va senyalar clarament qui hauria de liderar aquesta reivindicació: el president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, de qui va dir que li agradaria que la reclamara “amb més vehemència”.

La setmana passada, en una entrevista publicada pel diari “El País”, Vicente Boluda, a més de tornar a insistir en el tractament econòmic “discriminador i vexatori” que hem rebut històricament els valencians respecte a la resta de comunitats de l’estat, va realitzar unes declaracions tan sucoses com aquestes:

– Cal “d’aprofitar l’ocasió, i donar suport tant a Catalunya com a altres comunitats que creuen que el sistema de finançament no és equitatiu… No sé si hi ha una oportunitat per re-fundar l’Estat espanyol, però cal alguna cosa semblant”.

– “Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor”.

– “Potser és el moment de seure i re-fundar tot això. No fer una mesura passatgera per un any o dos, sinó com a la Transició, quan es van asseure quatre o cinc senyors i ens ha durat això 35 o 40 anys en pau”.

El sr. Boluda va expressar tot allò que hauria d’haver dit i barallat a Madrid el President Alberto Fabra. Aquesta lamentable imatge del Consell redueix al Govern sucursalista valencià a la seua imatge exacta: un zero a l’esquerra.

Perquè el sr. Boluda, gens sospitós per altra banda de ser simpatitzant d’idees nacionalistes o independentistes (tots recordem la seua època de president del Reial Madrid fa uns anys), ha posat el dit a la nafra en assenyalar què el problema número un per als valencians, la principal causa (conjuntament amb les polítiques neoliberals aplicades pel Consell) què origina els nostres problemes de retallades salvatges i de sacrificis, és patir un espoli econòmic i un subfinançament crònics per part de l’estat espanyol, alhora que una vergonyosa discriminació d’inversions en infraestructures (ací tenim el cas del Corredor mediterrani, o el de les xarxes ferroviàries regionals quasi tercermundistes que patim, per no parlar-ne de l’etern peatge de l’A7…).

Caldria acabar ja amb la farsa d’aquesta autonomia, reduïda a una mera descentralització burocràtica, i plantegem-nos si val la pena continuar en un estat filo-tercermundista, jacobí i depredador, que està hipotecant greument el nostre futur com a societat.
Ni Estatut ni Autonomia… Estat i sobirania!

Patraix, València, a 4 de desembre de 2012.

Potser un detall important se li està escapant a la Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació de la Generalitat Valenciana, què està treballant en un projecte bilateral amb la regió alemanya de Saxònia Anhalt amb el propòsit de potenciar la Formació Professional dual.
Aquest projecte preveu que una part d’aquesta formació es faça en el propi mercat laboral, es a dir a Alemanya, millorant així l’ocupabilitat dels estudiants valencians que no troben feina a casa.

La Consellera María José Català, que s’ha reunit aquesta setmana amb responsables institucionals de Saxònia a la ciutat de València per “establir canals de col.laboració per a l’intercanvi d’informació, coneixements i oportunitats d’ocupació“, va explicar que l’objectiu d’aquesta segona trobada amb les autoritats alemanyes ha estat “elaborar un projecte de cooperació interregional per millorar l’ocupabilitat dels valencians a través de les empreses alemanyes i les cambres de Comerç de Hannover i Magdeburg“.
Així mateix va declarar que “A la cimera celebrada aquesta setmana hem propiciat un acord amb la regió de Saschen-Anhalt per fer intercanvi d’experiències i assessorament en la implantació de la FP dual i alhora aconseguir a través de les cambres de comerç propiciar que els alumnes de la nostra FP pugen realitzar la seua estada de formació en centre de treball en empreses alemanyes“.

Prop de 1.500 empreses alemanyes participaran en el projecte a través d’un portal web institucional creat per la regió de Saxònia-Anhalt que funciona com una xarxa social per posar en contacte a candidats valencians amb les empreses que demanden treballadors.

No obstant això, un detall important sembla se li ha passat per alt a la nostra Consellera d’Ocupació… Ha tingut en compte l'”esperit aventurer” dels joves valencians que s’acolliran a aquest projecte?
Perquè si no és així, aquest projecte està abocat al fracàs més absolut.

És el que ens faltava ja als valencians. A més de tindre corruptes i imputats en el govern de la Generalitat, ara els tenim també amb la síndrome de Peter Pan.

De una manera una mica socarrona, ara vos explicaré el perquè.

La setmana passada el Conseller d’Economia, Indústria i Comerç del País Valencià, Máximo Buch, va respondre a unes preguntes que li va realitzar un empresari durant la clausura d’una trobada empresarial celebrat a Fira València “Internacionalització amb marca: claus per a la competitivitat”, al que van participar representants de firmes com Porcelanosa, Lladró, Keraben, Fermax, Mustang, Pikolinos, Gioseppo, Dulcesol, Profiltek, Istobal, Vicente Gandia o Power Electronics.

El Conseller va respondre a l’empresari que considerava clau per restablir la imatge del País Valencià que “es recupere la confiança en el sector públic mitjançant la puntualitat en el pagament. Ningú es pren seriosament a un morós i ara mateix l’Administració pública (valenciana) és morosa perquè paga, però ho fa a 600 dies o més“.
Va considerar que tot i els esforços actuals per recuperar la confiança, “el canvi més rellevant” amb vista a restablir la imatge de l’autonomia es produirà quan comencen a “pagar com toca. L’important és pagar com toca“, va recalcar.

Segons la seua opinió, és fonamental resoldre els problemes financers de l’Administració, ja que “generen una pèssima imatge” amb “gent protestant” i “gent que no cobra“, punt en el qual va al.ludir al tancament de farmàcies i als impagaments a instituts tecnològics.

A més va assenyalar que la Generalitat “ho està fent bé, però és com el xiquet revoltós que el professor li pren mania i encara que faça els deures i se sent a la primera fila, ja li té mania“.

Aquesta afirmació feta pel Conseller d’Economia, quan parla d’un “xiquet revoltós a qui el seu professor li ha pres mania” (sic), em va resultar com a minim, si més no, xocant, ja que era evident que el xiquet revoltós a qui es referia era ell mateix (o potser tots els valencians), i el professor, òbviament, era el govern de madrid.

Tenim un Conseller que pateix la síndrome de Peter Pan???

A més d’això, el conjunt de les seues declaracions em van resultar també especialment xocants quan vaig recordar que fa tan sols unes setmanes, el Vicepresident del Consell, José Ciscar, i l’ara dimitit i imputat Conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, li havien ensenyat les dents al govern espanyol, dient coses com que el govern valencià no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», al qual varen qualificar d’intolerable i injust…
Perquè, efectivament, fa tan sols un mes els Pressupostos Generals de l’Estat que va aprovar el PP per al 2.013 reduien en un 35% la inversió consignada per al País Valencià aqueix any, tot i els esforços d’Alberto Fabra d’aconseguir 144 milions d’ euros d’inversió addicional, que el PP va despatxar amb uns ridículs i humiliants 100.000 euros.

Amb tan sols un mes de diferència, ens trobem ara unes declaracions d’un dels consellers de més pes dins del govern de la Generalitat en les què s’auto-immola i s’auto-qualifica de “xiquet revoltós” per resultar ser la valenciana l’Administració pública més morosa de tot l’estat espanyol (així apareix a les dades del Ministeri d’Hisenda fetes públiques el passat 30 d’octubre, en què es reflecteixen que el País Valencià té pendent de pagament un 13,99% del pressupost global de l’any 2012, el percentatge més alt en el conjunt de les comunitats autònomes de l’estat), però no obstant això, no fa cap menció al fet que el nostre territori siga el pitjor finançat de tot l’estat espanyol, ni tampoc a les principals causes què han provocat aquesta situació.

Perquè en el cas del País Valencià és dóna una situació inèdita al nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% a l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no siga receptora, sinó que siga contribuent neta, i en quanties més que apreciables.

Ja abans de la reforma de 2002 al País Valencià era la comunitat autònoma pitjor finançada. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta “estranya” situació. Abans be, al contrari, han agreujat l’efecte.

Les xifres canten: la mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,20% de finançament respecte a la mitjana espanyola (només les Balears, amb el 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia un finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

I la història és repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009.
El País Valencià, segons dades del Ministeri d’Hisenda espanyol, va obtindre aquest any finançament per uns 1.900 euros per habitant, el que representa uns 200 euros menys per habitant que la mitjana, i 600 euros menys que la comunitat millor finançada (de nou Cantàbria, amb 2.500 euros per habitant i any).

Però si el finançament autonòmic genera un brutal perjudici per als valencians, el repartiment de les inversions que fa l’Estat al nostre País acaba per rematar la feina.

Així, un territori que compta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), al 6,63% (període 2001-2004), al 6,87% (període 2005-2008) i al 4,87% (període 2009-2011)!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els Pressupostos generals de l’Estat per al 2013, tal i com he esmentat adés.

És a dir, que no només és transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres per prestar els mateixos serveis, sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Però això no és tot…

Per acabar d’arreglar-la, aquestes quantitats no només estan per sota de la mitjana sinó que també són sensiblement inferiors a les aportacions realitzades pels valencians. Les balances fiscals realitzades respecte de la situació del País Valencià mostren un dèficit d’entorn del 6% del PIB valencià, quan és te en compte l’efectiva territorialitat de les inversions… un espoli, un atracament a mà armada institucionalitzat!!!

I de quants diners parlem?

Doncs estem parlant d’uns 6.000 milions d’euros, i convé recordar que la Generalitat valenciana opera amb un pressupost anual que es situa a l’entorn dels 15.000 milions.
O, si ho volem expressar en termes de deute i dèficit de les finances valencianes, estem parlant que de l’enorme forat del Govern valencià d’un 3, 47% a 2010, hauria passat a tindré un superàvit d’un 2,85% del PIB!

Però de tot això, el senyor Màxim Buch no va dir res en les seues declaracions davant els empresaris allà reunits. Va reconèixer, sense més, ser un xiquet revoltós i la voluntat de mostrar una bona actitud per tractar d’agradar i fer canviar l’opinió que té d’ell el seu mestre, Mariano Rajoy.

Tota una demostració de vassallatge i de submissió davant la metròpoli!.

Vergonya, senyor conseller, vergonya!

Patraix, València, a 2 de desembre de 2012.

La setmana passada, durant la celebració del ple de l’Ajuntament de València en el qual es van discutir i aprovar els pressupostos municipals per a l’any 2013, es van fer evidents, per enèsima volta, les greus mancances democràtiques i de transparència en la gestió municipal que han caracteritzat, sense excepció, els 22 anys de Rita Barberà al capdavant de l’alcaldia de la ciutat de València.

Abans d’entrar a assenyalar el perquè d’aquesta afirmació, m’agradaria fer esment breument el fet de què aquest ple va aprovar, amb el vot contrari de tota l’oposició, els pressupostos municipals de 2013.

Els tres partits de l’oposició (PSPV, EUPV i Compromís) van coincidir a assenyalar que es tractaven d’uns pressupostos allunyats de la realitat, que primaven el pagament als bancs i retallaven el capítol de personal.

El regidor de Compromís, Joan Ribó, assenyalà que “Semblen vostès el Tea Party dels EUA”, i el socialista Joan Calabuig digué que “Són uns comptes que neguen la crisi i estan farcits de polítiques conservadores”.

Perquè, efectivament, amb aquests pressupostos aprovats en solitari pel PP, se li tornaran als bancs 120 milions d’euros (un 16% del pressupost total), el que suposen 320.000 euros diaris per només 88.000 que es dedicaran a inversions, només 32 milions.

Un cop més… guanya la Banca, i aquesta volta per una proporció de quasi 4 a 1.

Però, clar, per al regidor del PP Silvestre Senent, es tractaren d’uns pressupostos “equilibrats, solvents i realistes” (sic)… el què no va dir és per a quí, perquè per als ciutadans de València i per a les nostres necessitats com a tals, és clar que no.

I, no obstant això, malgrat les greus mancances econòmiques que pateix el consistori municipal, Rita Barberá segueix sense exigir a la Generalitat valenciana que li pague el que li deu a l’Ajuntament: ni més ni menys que 29 milions d’euros de passats exercicis, i 16 dels 17,4 pressupostats el 2012. Amb aquest fet es fa palés què ambdues institucions semblen actuar en connivència per a defensar uns interessos que, és clar, no son els dels ciutadans.

Amb tot i el gravíssim que em sembla tot això, el que m’ha portat a escriure aquest post ha estat el fracàs de l’intent dels grups de l’oposició a l’ajuntament de canviar el reglament del ple per fixar la celebració anual d’un debat sobre l’estat de la ciutat, en el què intervinguera la batllessa Rita Barberá i on es pogueren presentar i votar mocions.

Els grups de l’oposició també van demanar, sense èxit, la celebració de dos plens al mes amb una sessió de control a l’alcaldessa al principi de cada un d’ells.

La proposta conjunta del PSPV i EUPV (Compromís no la va signar el resposta a la crisi d’Alcoi), volia donar perpetuïtat i normalitat al debat que aquest any s’ha celebrat forçant el reglament. El regidor socialista Salvador Broseta va apel.lar a la Llei de Grans Ciutats que protegeix i aconsella aquest tipus de debats i es va preguntar “què li preocupa Rita Barberá”.

També Amadeu Sanchis, d’EUPV, va recordar que és una pràctica habitual en moltes ciutats, i va felicitar l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, per ser “d’esquerres”, ja que aquesta és una de les explicacions que va donar el vicealcalde Alfonso Grau en negar-se a admetre aquesta proposició.
Tot el que se li va ocórrer dir el vicealcalde és que l’oposició només perseguia “el seu minut de glòria amb l’alcaldessa” en fer aquesta proposta, argument que, per cert, va ratificar la pròpia Rita Barberá des de la presidència.

Així doncs, el que era una proposta feta per a millorar la qualitat democràtica i la transparència de la gestió municipal en favor dels ciutadans, el PP la va demonitzar.

Amb tot açò Rita Barberà mostra, sense caretes, el que veritablement n’és… una alcaldessa populista, prepotent i autoritària, però sobretot el què fa evident és que té una extraordinària aversió a les pràctiques democràtiques i a la transparència.

Patraix, València, a 1 de desembre de 2012.

Una agència de notícies va traure un breu comunicat en un primer moment el passat 25 de novembre: “Nova Delhi, 25 NOV (EFE).- Al voltant de 120 persones van morir i altres cent van resultar ferides en l’incendi que es va desencadenar ahir a la nit en una fàbrica tèxtil de vuit plantes, situada a la ZPE (Zona de Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dacca, la capital de Bangladesh“.

La notícia venia il.lustrada amb tremendes imatges  de cadàvers carbonitzats, obreres llançant-se per les finestres de la fàbrica i l’activitat dantesca dels bombers apagant els últims calius i recollint desenes de cossos de treballadors calcinats.

En les següents hores l’agència EFE va continuar oferint nous detalls de la tragèdia: algunes de les persones que van morir ho van fer en saltar al buit intentant escapar de les flames, ja que l’incendi es va estendre ràpidament cap a les plantes superiors, en les quals els treballadors havien quedat atrapats sense possibilitat d’escapatòria. A la fàbrica hi havia una sortida d’emergència, però els supervivents denuncien que no van poder usar –la perquè ningú els havia proporcionat informació sobre la seua localització i manera d’usar-la. La notícia actualitzada apuntava a una fallada elèctrica produïda com a conseqüència de la baixa qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica, com a possible causa de la tragèdia.

Al meu entendre aquesta notícia no pot reduir-se a una crònica normal de successos o de catàstrofes.

Fa poc més d’un mes vaig obrir el meu bloc a VilaWeb. Des d’aleshores, més de 1500 visites han honrat els meus posts.

Potser, alguna volta algú de vosaltres s’haja preguntat el per què del seu nom (què els primers dies vaig anomenar “L’orxata mecànica”).

Amb l’explicació que ve a continuació, segur que entendreu de seguida el per què i la crítica a la societat valenciana actual que s’amaga darrere d’el títol del bloc.

La paella és, potser, l’icona més conegut de València a nivell mundial, fins i tot per sobre de la festa de les Falles.

Un plat humil amb enorme tradició i història a València, cuinat en una “sartén” ampla (paella) bàsicament amb arròs, bajoques, tomàquet fregit i carns de pollastre i conill, què s’ha convertit en l’emblema de tot un territori situat a la vora est de la mediterrània. 

“La taronja mecànica” és una novel.la del escriptor anglès Anthony Burgess, publicada el 1962 i que, posteriorment, va ser magistralment adaptada al cinema per Stanley Kubrick, en el any 1971.

El llibre tracta sobre la lliure voluntat i la moral, i sobre la manipulació que els individus pateixen per part de forces com els sistemes polítics i la repressió, i com aquestes comporten a la corrupció de l’ésser humà.

La reconversió del comportament i la voluntat del protagonista de la pel.lícula (Alex, el cap d’una perillosa banda de 4 joves molt violents), es produeix amb l’anomenada tècnica o mètode de Ludovico.

Aquest mètode és una teràpia fictícia d’aversió assistida mitjançant drogues, consistent a exposar obligatòriament al pacient a veure imatges violentes durant llargs períodes de temps, mentre aquest està sota els efectes de les drogues, la qual cosa li provoca una traumàtica experiència propera a la mort.
A força d’obligar-li a veure una i mil voltes les imatges de violacions, agressions i altres actes d’extrema violència, mentre sofreix els efectes de les drogues que li han injectat, el pacient assimilarà les sensacions, i la seua voluntat quedarà incapacitada o se sentirà indisposat quan intente fer algun acte de violència, o simplement siga testimoni d’un d’ells.

Provocació d’estimuls i visionat d’imatges en un ambient fortament condicionat, per doblegar o condicionar la ment i la voluntat d’un individu… i també (perquè no?) d’un poble.

I ara podem situar-nos a la València dels anys 1970 i principis dels 1980… Manipulació mediàtica massiva (veure al respecte un post meu anterior: “Senyors de “Las Provincias”: l’hemeroteca és com el cotó, “no enganya”) exercida en un ambient polític i social fortament condicionat… Batalla de València… amb un sol objectiu no declarat, però què la perspectiva històrica ha fet ben evident: frenar l’embranzida del món valencianista i democràtic que estava produïnt-se al País Valencià des de les acaballes del franquisme i durant l’anomenada “Transició” política a la democràcia.

Aquesta embranzida, una mena de sinergia protagonitzada per forces tant liberal-democràtiques i europeistes com esquerranes i progressistes, intentava estimular una regeneració política, social i cultural en la societat valenciana (amb unes coordenades culturals i lingüístiques que conduïren progressivament a la normalització de la llengua i la cultura pròpies del País), i també es proposava assolir un autogovern digne de tal nom per al poble valencià.

Però l’objectiu de les forces espanyolistes i antivalencianistes (UCD, AP) era el d’imposar un model de “regionalismo bien entendido” que, eficaçment conduït, es barrejava amb un nativisme de tarannà xenòfob, en una catalanofòbia tancada i violenta…

Aquest objectiu, amb l’inestimable col.laboració d’influients mitjans de comunicació valencians, i en un ambient social fortament condicionat i ben cuinat des d’alguns despatxos polítics a tal efecte, va aconseguir bona part dels seus objectius… Com es va aconseguir amb el protagonista de la pel.lícula de Stanley Kubrick!

“La Paella mecànica”… està clar el per què, no?

 Patraix, València (L’Horta), a 28 de novembre de 2012.