La paella mecànica

Estem a punt d’acabar el 2012, any en el què, recordem, s’han complert 200 anys de la imposició de l’ordre polític vigent, un ordre que podríem definir com una dictadura embolicada amb llacet de democràcia, exercida per un bloc interconnectat de grups de dominació (espanyols i ara també europeus) extremadament elitistes, que són els que prenen totes les decisions rellevants.

Perquè no ens enganyem, qui ha governat l’Estat espanyol des de les Corts de Cadis són els poders militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic i econòmic, però no la ciutadania.
La suposada “soberania popular” que governa el país, simplement no s’albira per enlloc.

Lluny de ser aquella Constitució el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, com ens han venut des de fa molts anys a través de l’aparell de propaganda estatal o “Constitució-tècnia”, la promulgació de la Constitució política de la Monarquia Espanyola per les Corts de Cadis el 19 de març de 1812 va significar un desenvolupament vertiginós de l’ens estatal, sobretot dels aparells militar, policial, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional, amb la corresponent disminució de les llibertats populars.

De tot això va sorgir la dictadura perfecta que ara, dos segles després, i sota la disfressa d’una suposada democràcia, seguim patint.

El constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa dos segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament de les classes populars d’aquella època.

Aquestes van patir una enorme repressió militar, ja que aquest constitucionalisme es va imposar per les armes, i l’exèrcit va ser la seua força d’avantguarda.

La carnisseria continuada que va realitzar el constitucionalisme espanyol s’ha demostrat històricament que va ser fins i tot pitjor que la que va fer el franquisme, i a més durant molt més temps.
De fet, el títol VIII-art. 356 de la Constitució de 1812 estableix que “hi haurà una força militar nacional permanent de terra i mar, per a la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre interior“. Podem notar l’èmfasi que es fa en la defensa “de l’Estat” i “la conservació de l’ordre interior“.
Això equivalia a establir al poble, als pobles, com el “enemic”… Vos sona aquesta frase, pronunciada pel director de la Policia de València, durant la repressió de la Primavera Valenciana?

Amb la Constitució a la mà, l’exèrcit es va fer el governant en la pràctica de tot el país, bé mitjançant pronunciaments o per intervencions regulars en la vida política dels capitosts militars, els anomenats “espadones“.

L’exèrcit s’apropiava constitucionalment d’una bona part dels tributs aportats a la força per les classes populars, i amb aquests diners es va donar un impuls colossal (potser el més important de tots, fins a l’últim terç del segle XIX, juntament amb la desamortització civil) al desenvolupament del capitalisme.

Així doncs, es podria dir que l’exèrcit, juntament amb el clergat, va ser el primer explotador de les classes populars al segle XIX.
No és, doncs, casual que foren les dues institucions millor representades en les Corts de Cadis.

Les intervencions dels militars contra el poble, i també les sagnants baralles que lliuraven els diversos “espadones” entre si (o bé indirectament, a través dels seus homes de palla, polítics en general), van ensagnar el país per tot arreu.

Aquests “espadones”, molts d’ells autèntics tirans criminals, en ser alts comandaments de l’exèrcit, van ser apujats al poder per la pròpia Constitució de 1812 i les seues reproduccions constitucionals posteriors.

Així tenim a Riego, Espartero, Serrano, Narváez, 0’Donnell, Prim, Pavia i diversos més, sense oblidar dècades més tard a Primo de Rivera j a Franco. No deixa de ser grotesc que, per exemple, Espartero, potser el pitjor de tots ells en el segle XIX, va ser presentat com “el general del poble”, al mateix temps que rebia el títol de Duc de la Victòria.

Per tant, podem afirmar què un pretorianisme continuat va ser l’efecte principal de la Constitució gaditana.

La Constitució de 1812 va suposar un creixement descomunal de l’aparell estatal, alhora que es va imposar una escola primària profundament adoctrinadora, es va destruir el medi ambient a través de la seua política agrària, especialment amb les diverses des-amortitzacions, es va desmantellar el règim popular agrari (que aleshores era el del 85% de la població, de consell obert, béns comunals i sistemes d’ajuda mútua) i es va crear la burgesia en el sentit modern del terme.

També es va imposar definitivament l’ordre patriarcal, copiant-lo del jacobí Codi Civil francès de 1804, i es va atacar les llengües, llibertats i cultura dels pobles diferenciats del castellà, com els Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia, sotmetent a una especial opressió també a les Canàries.

Les successives versions actualitzades de la Constitució de 1812 no han fet més que perpetuar el sistema de domini original, amb pinzellades més o menys progressistes o reaccionàries, depenent de la versió.
Així, el 1837 es va promulgar una nova Constitució, i el 1845 una altra més. La de 1869 va ser la més “progressista” de totes, ja que va establir el sufragi universal masculí. I la promulgada el 1876 diuen que va ser la més “conservadora”, encara que ha estat la més duradora.
El 1931 és va promulgar la “Constitució de la República Espanyola”, que només es diferencia de les anteriors en què substitueix el rei per un president de la República i en què canvia la bandera, no aportant realment canvis significatius respecte a les precedents monàrquiques.

I així arribem a la dels nostres dies.

Després del franquisme s’estableix el règim actual, format a partir de la vigent Constitució Espanyola de 1978, que bàsicament ve a actualitzar i perpetuar en el fons (no així en les formes) el sistema de dominació polític-jurídic-militar creat el 1812 i revisat en els seus cinc posteriors quasi-clons constitucionals.

Cada 6 de desembre, aniversari de la Constitució de 1978, es “celebra” aquest actual sistema de dominació, aquesta dictadura constitucional, partitocràtica i parlamentarista, convenientment maquillada de democràcia.

Cadis 1812 – 2012, amb escala en Madrid 1978… res a celebrar!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de desembre de 2012.