La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Vicent Andrés Estellés i la seua poesia buida en boca de la Consellera de Cultura i Educació valenciana.

1

El 27 de març de 1993 moria a Burjassot un dels grans escriptors que ha tingut per sempre la llengua catalana, Vicent Andrés Estellés, i al qual molts consideren com el millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, Creu de Sant Jordi el 1982 i Premi d’Honor dels Lletres Valencianes el 1984, l’any que ve es compliran 20 anys de la seua mort.

Amb motiu d’aquest aniversari, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va inaugurar fa un mes una exposició sobre el poeta al Centre del Carme de la ciutat de València.

Aquesta setmana l’actual Consellera de Cultura i Educació, María José Català, va visitar l’exposició, cosa que l’anterior Consellera de Cultura Lola Johnson s’havia negat a fer.

La nova Consellera de Cultura comentà durant la seua visita que l’AVL havia estat “molt encertada” amb aquest homenatge, i va dir també que “l’homenatge intenta que els valencians siguen conscients de la grandesa d’Estellés… Hem de sentir-nos orgullosos de tindre a gent com ell que ha fet molt per aquesta terra “… Paraules i actitud plenes de seny, tot cal dir-ho, per provenir d’un membre del govern de talibans catalanòfobs que governa el País Valencià des de fa quasi dues dècades.

Maria Jose Català ja havia mostrat la seua admiració pel poeta feia unes poques setmanes, durant la seua presa de possessió de la cartera de Cultura i Esport  -on rellevava al seu anterior titular, Lola Johnson-, i durant la qual va llegir el poema de Vicent Andrés Estellés “Assumiràs la veu d’un poble”, i a més va apuntar que aquest poema sempre li havia inspirat en la seua trajectòria.

Assumiràs la veu d’un poble… la lectura d’aquest magnífic poema d’Estellés per part de la Consellera de Cultura i Educació valenciana m’imagine que degué de ressonar completament buit i sense cap significat al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, si pensem que eixia de la boca d’una Consellera que tant ha menyspreat la llengua en què parlava i escrivia el poeta de Burjassot!

I per què dic això?

Com a mostra no un botó, sinó què n’exposaré quatre:

-Març de 2011. Maria José Català, aleshores batllessa de Torrent, intervienía en un acte de proclamació de candidats locals del seu partit en el Palau de les Arts de València. Quan va iniciar el seu discurs és va disculpar davant tot l ‘auditori per si li escapava alguna paraula en valencià, ja que (va dir) tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua… Les seues paraules textuals van ser: “En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero será porque no me doy cuenta, de verdad “.
Uns moments abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat escridassat per tot l ‘auditori del PP quan havia iniciat el seu discurs en valencià… “En castellano, en castellano…“, van cridar els assistents. L’alcalde és va passar ràpidament al castellà, i a continuació María José Català és va disculpar preventivament per si li escapava alguna paraula en valencià.

-Agost de 2012. Sent Maria José Català Consellera d’Educació, el ple del Consell aprovà el Decret de plurilingüisme, pel que el seu departament preveu doblar les hores lectives d’anglès en l’educació obligatòria, des d’Infantil a l’ESO i cicles formatius. El decret va tirar endavant sense el suport de pares, docents ni sindicats.
El Decret margina l’ensenyament del valencià en el sistema educatiu, i fins al propi Comitè d’Experts del Consell d’Europa va instar la Generalitat a “aclarir” el Decret de plurilingüisme en el seu informe sobre “L’aplicació de la Carta Europea de les llengües minoritàries a Espanya“.
En l’apartat 783 d’aqueix informe s’explicitava amb contundència que: “El Comitè d’Experts considera que l’actual oferta (educativa) és insuficient, ja que no garanteix a tots els alumnes l’ensenyament en valencià“. El comitè demanava d’aquesta manera a la Generalitat que “en el pròxim informe periòdic detalle les mesures per atendre la demanda d’educació en valencià“. Així mateix, instava les autoritats a prendre mesures per garantir “la introducció d’un model trilingüe que no tinga un impacte desproporcionat sobre l’educació en valencià“.

-Desembre 2012. El ministre José Ignacio Wert-gonya convocà la Conferència Sectorial d’Educació per a exposar l’avant-Projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), a la qual va assistir la Consellera Maria Jose Català amb la resta de Consellers d’ Educació autonòmics.
Aquesta autèntica “contra-reforma” del senyor Wert, entre altres coses, prohibeix la immersió lingüística en valencià i obliga a augmentar la docència en castellà d’àrees no lingüístiques, relegant el valencià al nivell d’assignatura d’especialitat, a un nivell d’obligatorietat inferior com pot ser l ‘assignatura de Religió.
A més, no dóna contestació als més de 100.000 alumnes que optarien a l’ensenyament en valencià si hi haguera suficient oferta. Perque prop d’un 60% de centres d’Infantil i de Primària no ofereixen cap programa bilingüe en valencià a hores d’ara, i a la Secundària el percentatge ascendeix a un 66%.

Finalitzada la Conferència del ministre Wert, la Consellera valenciana va declarar que el Ministeri havia mostrat una actitud “molt dialogant” amb les Comunitats, i a més va destacar que estava “molt satisfeta”, ja que a la reunió s’havien escoltat les sol.licituds de la “Comunitat” (no va dir de quina “comunitat” parlava, si de la de veïns, de la de regants…?).

-Desembre 2012: El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va obligar a la Conselleria d’Educació a implantar una línia en valencià en un col.legi concertat del poble de Picassent, al que la hi va denegar el 2009. El tribunal va donar un mes de termini a la Generalitat perquè aprove un Pla d’Ensenyament en Valencià (PEV) en aqueix col.legi (propietat de l’Arquebisbat de València), i li va recriminar que haguera estat vetant aquesta possibilitat de manera il.legal.
Davant d’aquest requeriment, Maria Jose Català no es va mostrar molt sol.licita al mandat d’aquesta sentència, en al.legar que encara no havia arribat “oficialment” la comanda del tribunal.

Aquestes quatre situacions que he esmentat donen una idea bastant aproximada del nivell de menyspreu que fa gala l’actual Consellera de Cultura i Educació cap a la llengua de Vicent Andrés Estellés.

I per acabar el post, m’agradaria delectar-vos una mica amb el bell poema de Estellés que va recitar la boca indigna de la Consellera valenciana:

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Patraix, València (L’Horta), a 30 de desembre de 2012.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Després de dos-cents anys, més del mateix…

6

Estem a punt d’acabar el 2012, any en el què, recordem, s’han complert 200 anys de la imposició de l’ordre polític vigent, un ordre que podríem definir com una dictadura embolicada amb llacet de democràcia, exercida per un bloc interconnectat de grups de dominació (espanyols i ara també europeus) extremadament elitistes, que són els que prenen totes les decisions rellevants.

Perquè no ens enganyem, qui ha governat l’Estat espanyol des de les Corts de Cadis són els poders militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic i econòmic, però no la ciutadania.
La
suposadasoberania popular” que governa el país, simplement no s’albira per enlloc.

Lluny de ser aquella Constitució el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, com ens han venut des de fa molts anys a través de l’aparell de propaganda estatal o “Constitució-tècnia”, la promulgació de la Constitució política de la Monarquia Espanyola per les Corts de Cadis el 19 de març de 1812 va significar un desenvolupament vertiginós de l’ens estatal, sobretot dels aparells militar, policial, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional, amb la corresponent disminució de les llibertats populars.

De tot això va sorgir la dictadura perfecta que ara, dos segles després, i sota la disfressa d’una suposada democràcia, seguim patint.

El constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa dos segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament de les classes populars d’aquella època.

Aquestes van patir una enorme repressió militar, ja que aquest constitucionalisme es va imposar per les armes, i l’exèrcit va ser la seua força d’avantguarda.

La carnisseria continuada que va realitzar el constitucionalisme espanyol s’ha demostrat històricament que va ser fins i tot pitjor que la que va fer el franquisme, i a més durant molt més temps.
De fet, el títol VIII-art. 356 de la Constitució de 1812 estableix que “hi haurà una força militar nacional permanent de terra i mar, per a la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre interior“. Podem notar l’èmfasi que es fa en la defensa “de l’Estat” i “la conservació de l’ordre interior“.
Això equivalia a establir al poble, als pobles, com el “enemic”… Vos sona aquesta frase, pronunciada pel director de la Policia de València, durant la repressió de la Primavera Valenciana?

Amb la Constitució a la mà, l’exèrcit es va fer el governant en la pràctica de tot el país, bé mitjançant pronunciaments o per intervencions regulars en la vida política dels capitosts militars, els anomenats “espadones“.

L’exèrcit s’apropiava constitucionalment d’una bona part dels tributs aportats a la força per les classes populars, i amb aquests diners es va donar un impuls colossal (potser el més important de tots, fins a l’últim terç del segle XIX, juntament amb la desamortització civil) al desenvolupament del capitalisme.

Així doncs, es podria dir que l’exèrcit, juntament amb el clergat, va ser el primer explotador de les classes populars al segle XIX.
No és, doncs, casual que foren les dues institucions millor representades en les Corts de Cadis.

Les intervencions dels militars contra el poble, i també les sagnants baralles que lliuraven els diversos “espadones” entre si (o bé indirectament, a través dels seus homes de palla, polítics en general), van ensagnar el país per tot arreu.

Aquests “espadones”, molts d’ells autèntics tirans criminals, en ser alts comandaments de l’exèrcit, van ser apujats al poder per la pròpia Constitució de 1812 i les seues reproduccions constitucionals posteriors.

Així tenim a Riego, Espartero, Serrano, Narváez, 0’Donnell, Prim, Pavia i diversos més, sense oblidar dècades més tard a Primo de Rivera j a Franco. No deixa de ser grotesc que, per exemple, Espartero, potser el pitjor de tots ells en el segle XIX, va ser presentat com “el general del poble”, al mateix temps que rebia el títol de Duc de la Victòria.

Per tant, podem afirmar què un pretorianisme continuat va ser l’efecte principal de la Constitució gaditana.

La Constitució de 1812 va suposar un creixement descomunal de l’aparell estatal, alhora que es va imposar una escola primària profundament adoctrinadora, es va destruir el medi ambient a través de la seua política agrària, especialment amb les diverses des-amortitzacions, es va desmantellar el règim popular agrari (que aleshores era el del 85% de la població, de consell obert, béns comunals i sistemes d’ajuda mútua) i es va crear la burgesia en el sentit modern del terme.

També es va imposar definitivament l’ordre patriarcal, copiant-lo del jacobí Codi Civil francès de 1804, i es va atacar les llengües, llibertats i cultura dels pobles diferenciats del castellà, com els Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia, sotmetent a una especial opressió també a les Canàries.

Les successives versions actualitzades de la Constitució de 1812 no han fet més que perpetuar el sistema de domini original, amb pinzellades més o menys progressistes o reaccionàries, depenent de la versió.
Així, el 1837 es va promulgar una nova Constitució, i el 1845 una altra més. La de 1869 va ser la més 
“progressista” de totes, ja que va establir el sufragi universal masculí. I la promulgada el 1876 diuen que va ser la més “conservadora”, encara que ha estat la més duradora.
El 1931 és va promulgar la “Constitució de la República Espanyola”, que només es diferencia de les anteriors en què substitueix el rei per un president de la República i en què canvia la bandera, no aportant realment canvis significatius respecte a les precedents monàrquiques.

I així arribem a la dels nostres dies.

Després del franquisme s’estableix el règim actual, format a partir de la vigent Constitució Espanyola de 1978, que bàsicament ve a actualitzar i perpetuar en el fons (no així en les formes) el sistema de dominació polític-jurídic-militar creat el 1812 i revisat en els seus cinc posteriors quasi-clons constitucionals.

Cada 6 de desembre, aniversari de la Constitució de 1978, es “celebra” aquest actual sistema de dominació, aquesta dictadura constitucional, partitocràtica i parlamentarista, convenientment maquillada de democràcia.

Cadis 1812 – 2012, amb escala en Madrid 1978… res a celebrar!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NOTICIA URGENT!! El President espanyol Mariano Rajoy s’avé a negociar amb Artur Mas un calendari per a la celebració de la consulta per l’autodeterminació de Catalunya!

34

Notícia realment impactant la que acaben de traure fa tan sols uns minuts els teletips d’algunes agències informatives estrangeres, i que de confirmar-se pot esdevenir una fita clau en el procés cap a la independència de Catalunya.

Segons la informació transmesa en un teletip urgent per aquestes agències, fonts de tota solvència pròximes a la Moncloa i l’Executiu comunitari han confirmat què en les pròximes hores s’espera que el President del govern espanyol, Mariano Rajoy, anunciï oficialment als mitjans de comunicació l’inici en els pròxims dies de negociacions amb Artur Mas per tal de fixar un calendari per a la celebració de la consulta per l’autodeterminació a Catalunya.

Segons aquestes fonts ben informades, Mariano Rajoy s’ha avingut, amb certes condicions encara desconegudes, a negociar amb el President de la Generalitat de Catalunya, després de reiterades peticions provinents de l’Executiu comunitari, peticions iniciades després de l’acord a què van arribar el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond, per celebrar la consulta per l’autodeterminació d’Escòcia.

En aquestes negociacions, que s’han celebrat al llarg de les últimes setmanes al més alt nivell en un ambient de màxima discreció, s’han vist involucrats per part de l’Executiu comunitari el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, el president de la Comissió Europea, Durao Barroso , el President del parlament Europeu, Martin Schulz, així com el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, que ha assistit a petició expressa de Durao Barroso per tal d’aportar la seua experiència en el proces negociador que ell mateix personalment ha dut a cau amb el primer ministre escocès.

Per part de l’Executiu espanyol els interlocutors han estat la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaría, el President del Senat Pío García-Escudero i en la recta final de les converses el mateix president del Govern, Mariano Rajoy.

Segons aquestes fonts, sembla que Mariano Rajoy pot estar estudiant la possibilitat d’introduir una esmena constitucional que incloga el dret a decidir a través d’una consulta vinculant, encara que aquest extrem no ha estat confirmat i Rajoy ho hauria estat negociant personalment amb el líder de l’oposició, Alfredo Rubalcaba.

Per fi!!… Notícia molt esperançadora que esperem es confirme oficialment per part de l’Executiu espanyol en les properes hores.

Patraix, València, a día dels Sants innocents de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La re-industrialització del País Valencià: el camí que cal és el què vosté diu, senyor President Fabra, però no amb aquestes alforges!

0

Fa unes setmanes el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va fer unes interessants i, al meu entendre, positives declaracions quan va assistir a la inauguració de la nova fàbrica de Power Electronics España, SL. en Higueruelas (Els Serrans).

Power Electronics és una empresa valenciana model, nascuda l’any 1987, líder mundial en la fabricació d’electrònica de potència i amb una forta inversió en R+D+i, el que l’ha portat a tindre ja presència en els cinc continents.

Alberto Fabra va anunciar que l’Estratègia de Política Industrial és “el principal full de ruta” del Consell per aconseguir que “l’any 2020, el 20% del PIB valencià tinga vinculats els processos industrials”.
A més, va assegurar que l’Estratègia de Política Industrial contribuirà a potenciar la indústria, a fi de que les activitats que es generen en els processos industrials puguen crear llocs de treball complementaris “i generen ocupació i prosperitat”.

Després de molts anys de malson, en els què les polítiques del PP a la Generalitat van relegar a un segon pla la indústria i els sectors productius més rellevants, en benefici d’un turisme de sol i platja i del sector de la construcció lligat amb el boom de la inversió urbanística especulativa, ara el Govern valencià (ALELUIA!!!…) sembla que vol canviar el rumb de la seua política cap al sector industrial “per orientar les infraestructures científiques i tecnològiques a les necessitats de les empreses i del mercat”, segons les seues paraules.

El producte interior brut del País València representa un 9,7% del total de l’Estat espanyol.

Fent una radiografia ràpida de l’economia valenciana, ens trobem que en el cas del sector industrial, aquest percentatge és de 10,47%, ocupant el quart lloc en PIB Industrial entre les CCAA espanyoles.
El sector serveis representa el 65,84% del PIB territorial, i el sector industrial té una major importància que en el conjunt de l’Estat espanyol, amb un 12.69% del PIB territorial (un 23,23% si incloem també la construcció).
El sector agrari, relativament xicotet, arriba al 1,91% del PIB territorial, i està constituït per una agricultura exportadora i molt competitiva, destacant especialment la producció de cítrics.

Però passar d’aquest 12.69% de PIB territorial actual en industria al 20% en només 8 anys, és un objectiu molt lloable, senyor President, però al meu parer amb aquestes alforges que portem, pretendre assolir aquest objectiu és utòpic i molt poc realista.

I quines són aquestes “alforges” que Espanya, i també vostès mateixos, han carregat amb pesades pedres que estan impedint que la societat valenciana avance i es desenvolupe com cal?.

Doncs mire, per exemple l’enorme manca de liquiditat que pateixen les arques públiques valencianes per poder invertir en infraestructures i en activitats que generen riquesa, valor afegit i prosperitat per ara i per al futur, tal i com ha fet palés la setmana passada l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la situació econòmica asfixiant que pateix la Generalitat Valenciana.

I parle de coses molt concretes:

-Primer, de l’enorme espoli fiscal i del aberrant subfinançament crònics que patim els valencians per part del govern espanyol.Només l’espoli fiscal representa ja uns 6.500 milions d’euros anuals que volen a Madrid i ja no hi tornen, la qual cosa representa un 6.40% del nostre PIB.

I si parlem del subfinançament, durant l’any 2.010 vam rebre 229 euros per baix de la mitjana estatal… I per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.
I tot això, senyor president, són MOLTS DINERS amb els què no podem comptar i que ens són totalment necessaris per al nostre desenvolupament.

Segon, les contra-reformes fiscals dutes a cau no només pels governs espanyols del règim PPsoE, sinó també pel seu govern (in)popular valencià sobre imposts que són de la seua exclusiva competència (com ara l’impost de donacions, l’impost de successions, l’impost sobre el Patrimoni, …), què han concentrat la riquesa cada vegada més en unes poques mans i, alhora, han buidat les arques públiques dels diners necessaris per invertir en polítiques públiques socials i d’estímul del creixement econòmic.

Tercer, la paupèrrima inversió en R+D+i, que ens situa a prop del furgó de cua de l’Estat espanyol.
La despesa en R+D+i espanyola està bastant per baix de la mitjana de l’UE (1.35% espanyol enfront del 1.91% del PIB europeu), però és que l’indicador valencià està fins i tot per baix de la mitjana estatal, situant-se en el 1.00%, al nivell de les regions menys desenvolupades no ja d’Espanya, sinó d’Europa diria jo.

Quart, la baixa inversió en el nostre sistema educatiu.
Les dades de fracàs escolar a l’ESO són
??vergonyoses: mentre la mitjana espanyola se situa en el 31%, en el nostre País ronden el 40%… A Euskadi, per exemple, aquest percentatge és del 17%.
La inversió pública per alumne ens situa entre els tres territoris de l’Estat amb menor inversió (4.840 euros/any), mentre la mitjana espanyola se situa en 5.299 euros/any.
I per si tot això no fóra poc, a més som els campions estatals en “barraquisme educatiu”, amb quasi 30.000 alumnes estudiant en barracons… Amb aquestes dades, senyor President, difícilment es pot apostar per que els nostres estudiants de l’avui ens asseguren un futur social brillant pel demà.

-Cinquè, el boicot històric i els constants entrebancs a les nostres infraestructures de comunicació per part del govern de Madrid.
I com a bon exemple ahí tenim l’història interminable del Corredor mediterrani, la via de comunicació i exportació cap a Europa que tenim els valencians per a les nostres mercaderies i de les que arriben des d’Àsia cap al cor d’Europa, una infraestructura logística tan necessària en una economia globalitzada com la que vivim.

No senyor President, amb aquestes “alforges” no es gens realista albirar un 20% d’economia industrial per al nostre territori en 8 anys.

El què cal és buidar-les de totes aqueixes pesades pedres que ens carreguen a Madrid, i també de totes aquelles que ens carreguen vostés mateixos amb les seues absurdes i a-socials polítiques fiscals regresives i retallades neoliberals.
El seu esperit de “colònia ocupada”, poc o gens reivindicatiu, que mostren tots vostès davant del govern espanyol, fa encara més pesades aquestes alforges.

Quan es va vostè a decidir a buidar les nostres alforges de aqueix insofrible llast, per a què el País Valencià camine per fi cap a un futur de molta major prosperitat econòmica i social?

Patraix, València (L’Horta), a 26 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

BON NADAL A TOTHOM!… I per al 2013 un desig de moltes tones de seny, esperit crític, solidaritat, rebel.lió davant la injusticia i molta DEMOCRÀCIA (amb majúscules).

1

Des de València BON NADAL A TOTHOM i un desig per al 2013 (i següents…) de moltes tones de seny, d’esperit crític, de molta solidaritat amb els homes, dones i pobles oprimits, de rebel.lió davant la injustícia i sobretot un desig d’una cosa que ens han furtat… DEMOCRÀCIA amb majúscules, per acabar d’una vegada i per totes amb aquesta democràcia amb minúscules que ens estan fent patir.

I per als nostres (des)governants valencians, faig meues les paraules de la Mònica Oltra l’altre dia a les Corts valencianes: 

“En Fabra els ha enviat a tots una felicitació:

Doncs sí, perquè a falta de fe i caritat el que ens quedarà és l’esperança. Per mi, les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes.

Però han de servir perquè puguem créixer en esperit com a mínim…

Jo els desitge a tots vostès un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet pitjant el botó dels seus escons; en funció del destí al que hagen condemnat els depenents; el destí al que han condemnat els pobres; al destí que han donat als discapacitats amb el seu botó; el destí que els treballadors i treballadores que, en lloc de la felicitació de Nadal del senyor Fabra, han rebut una carta anunciant-los l’acomiadament per un ERO; el destí de famílies que no apleguen a final de mes; el destí que li han donat als que estan en llista d’espera d’un banc d’aliments.

Els desitge senyories un Nadal en proporció al destí que han donat als xiquets d’arreu del món que moren per malalties incurables.

Els desitge el destí que tenen aquells que han quedat exclosos de la sanitat per no tenir un carnet o per no poder encarar el pagament, el repagament i el ‘requetepagament’.

En definitiva, senyories, els desitge a tots vostès el Nadal que passaran els desheretats, els desemparats i els oblidats; el mateix destí dels desafavorits de la terra; aquells que aquests dies tornaran a nàixer en un portal. Moltes gràcies!”

Salut, socialisme i independència //*//

Patraix, València (L’Horta), a 24 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El demolidor informe del Síndic de Comptes sobre l’estat dels comptes de la Generalitat Valenciana posa en evidència que els 4 genets de l’apocalipsi que han enfonsat l’economia valenciana tenen l’ADN espanyol.

5

Aquest passat divendres 21 de desembre el Síndic Major de Comptes valencià, Rafael Vicente Queralt, va lliurar al Consell l’informe anual de l’estat dels comptes públics de la Generalitat.

En l’informe hi ha una dada demolidora: la dels fons propis, que és la diferència entre el patrimoni de la Generalitat i els resultats dels exercicis.

Si hui mateix el Govern valencià haguera de vendre tot el seu patrimoni, encara li mancaria molts diners per poder pagar tot el deute acumulat que té. Perquè el patrimoni de la Generalitat és de 2.867 milions d’euros, mentre que els resultats en roig són de 11.428 milions d’euros. És a dir, la diferència entre uns i altres dóna un resultat en negatiu de 8.561 milions per als fons propis!.
L’any passat aquesta diferència era de 1.913 milions.

A banda dels fons propis, un altre de les dades reveladores de l’informe són els fons de maniobra, que revelen una caiguda en barrina durant el 2011: 15.525,6 milions d’euros en negatiu. Aquesta dada mesura la capacitat de liquiditat d’una empresa.
Els 15.526 milions d’euros en roig és la diferència que hi ha entre les existències (actiu circulant) i el que s’ha de pagar de manera més immediata (creditors a curt termini). El 2010, la xifra era de 8.801 milions d’euros en negatiu. La dada, que s’ha disparat en quasi un 90% respecte al 2010, demostra que la solvència immediata de la Generalitat és realment preocupant.

L’endeutament financer és un altre dels factors que revelen la situació econòmica caòtica de la Generalitat.
El creixement del deute és imparable: si el 2010 va ser de 12.577 milions d’euros, només un any després s’ha tancat l’exercici amb 14.451 milions de deute.

Aquest endeutament galopant va ser precisament el que va portar a la Generalitat Valenciana a demanar el rescat financer al govern de Madrid.

I on rau la clau d’aquests resultats tan negatius? 

La clau està en la manca d’ingressos, que han caigut un 19% en dos anys.
El resultat de l’exercici de 2011 és d’un des-estalvi de 6.648 milions d’euros, un 145% més negatiu el 2010.

Per al Síndic de Comptes valencià, aquesta caòtica situació econòmica reflecteix “una situació de crisi sobre la qual s’han començat a prendre mesures” .

L’informe cita aquestes mesures: la reestructuració del sector públic empresarial, empresa pel Consell a finals del 2011, i el Pla de Pagament a Proveïdors o el Fons de Liquiditat Autonòmic (el famós FLA), articulats pel Ministeri espanyol d’Hisenda, als quals la Generalitat Valenciana s’ha acollit el 2012 com si foren autèntiques taules de salvació.

També el “insuficient finançament” de la Generalitat és citada per la Sindicatura, com en informes anteriors, entre les causes principals de la situació…

Conegut aquest informe que radiografia la realitat econòmica de la Generalitat Valenciana, el recentment nomenat Conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, va declarar: “És evident que la crisi esta açi i que les seues conseqüències són evidents, però la Generalitat l’està afrontant, compleix els seus compromisos d’estabilitat i ha fet, fa i seguirà fent els seus deures … l’informe avala l’eficiència en la gestió, el compliment amb la legalitat i l’augment de la transparència“…
I després va afegir que es mostrava «esperançat» amb que el seu homòleg al Govern espanyol, el ministre Cristóbal Montoro, finalment faria arribar a la Generalitat els 400 milions d’euros que el Consell havia demanat per acabar l’any econòmic sense contratemps, la qual cosa va ser confirmada per Madrid aquesta mateixa vesprada… la “almoina” del govern espanyol és el que mantenia “esperançat” el conseller valencià, sense realitzar cap altre tipus de valoració sobre això!

Fins ací he exposat els fets i les xifres que revela l’informe de la Sindicatura de Comptes valenciana.

Però res s’ha dit, ni en aquest informe ni per part del Govern valencià, de quines son les veritables raons de fons subjacents darrere d’aquesta ruïna econòmica estructural que estem patint els valencians al llarg de molts anys.

L’excel.lent escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va publicar l’any 1916 una de les seues més famoses novel.les: els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquells genets eren la guerra, la mort, la pesta i la fam.

Jo pense què els valencians tenim també hui en dia uns genets de l’apocalipsi propis, que son en bona mesura els responsables de l’ofegament econòmic que estem patint per part del govern espanyol.

Al meu entendre, els quatre genets de l’apocalipsi que han assolat històricament l’economia valenciana tenen un ADN genuïnament espanyol, i des del govern valencià, tot i ser-ne plenament conscients, només han alçat en els últims temps lleugeres veus per denunciar-ho.

Quins són aquests genets de l’apocalipsi valencians? En son:

– L’espoli fiscal.

– El subfinançament.

– La manca d’inversions en infraestructures públiques.

– La corrupció i el malbaratament de les finances públiques.

Si Blasco Ibáñez visquera en l’actualitat, potser podria reescriure la seua novel.la, però adaptant-la a la realitat valenciana…

El primer genet de l’apocalipsi podríem dir que és l’espoli fiscal.

El 2005, segons els balanços fiscals publicats pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’Estat), el País Valencià cedia a Espanya anualment el 6,40% del seu PIB.
En xifres actuals, aquest percentatge representa una xifra de 6.588 Milions d’euros d’espoli fiscal anual.

És a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el saldo negatiu de 15.526 milions d’euros que actualment té la Generalitat valenciana en els seus fons de maniobra, com hem vist adés, es podria liquidar en poc més de dos anys.

Perquè en el cas del País Valencià és dóna una situació inèdita al nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% a l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no és receptora sinó que és contribuent neta, i en quantitats bastant importants.

Això suposa un drenatge permanent de recursos cap a l’administració central que empobreix paulatinament el nostre territori, uns recursos que no retornen mai.
Per dir-ho clar, estem davant d’un robatori legal o d’un espoli fiscal en tota regla.

I que dir del subfinançament?

Aquest es el segon genet de l’apocalipsi, una discriminació permanent que hem patit els valencians al llarg de dècades en el repartiment Econòmic a través del sistema de finançament autonòmic.

Des de la implantació de l’estat de les autonomies, tots els models de finançament ens han penalitzat. Ja abans de la reforma de 2002, el País Valencià era el territori pitjor finançat de l’Estat. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta  injusta situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,2% de finançament respecte a la mitjana espanyola (nomes les Balears, amb el 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia un finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per realitzar les mateixes tasques, és una anomalia tremenda.

I la història és repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009.

Així el 2.009, els valencians varem rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, és a dir 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I en el 2.010 la situació és va agreujar, en rebre de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.

El President Fabra, manifestament molest en conèixer aquestes xifres, va presentar una esmena als Pressupostos per intentar aconseguir 144 milions d’euros d’inversió addicional, però tot el que va aconseguir van ser… 100.000 euros dels 144 milions demanats, un 0,0007%.

Perquè es just això és el que l’importa al País Valencià al govern de Madrid: un 0,0007%!

Aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha segut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet que el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… Fins i tot a l’època de bonança econòmica és generava deute!

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, que recomane a tothom la seua lectura, posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

I que podem dir de les Inversions estatals en obres i infraestructures públiques?

Doncs que aquest es el tercer genet de l’apocalipsi valencià.
La inversió pública en infraestructures és un dels instrument bàsics per dur a terme polítiques de creixement econòmic i de desenvolupament territorial.

Un territori com és el País València que compta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del seu PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), al 6,63% (període 2001-2004), al 6,87% (període 2005-2008) i al 4,87% (període 2009-2011), sempre i sistemàticament molt per sota de la mitjana estatal!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els Pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem vist adés.

És a dir, que no nomes és transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres territoris per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Fins i tot la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV),  que és una associació empresarial valenciana que representa els contractistes d’obres englobats en ella, ha denunciat que enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 Milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del què és va licitar el 2007 (4.978 milions).
Aquesta xifra representa deu punts per sota de la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians al furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en Obres Públiques el proper any, només per davant de les Canàries, Balears i Navarra.

Així, si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà nomes 127,89 euros, aproximadament la meitat d’Inversió que la resta de l’Estat, amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com és pot veure per sota de la mitjana.
I per a l’any 2013, si és pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

El mateix passa amb les licitacions a l’Administració general.
Segons la informació de la Cambra de Contractistes valenciana, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa és va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

I que dir dels continus i històrics retards en la inversió de l’Estat en la construcció del Corredor mediterrani, una via de mercaderies i de comunicació fonamental per a una economia industrial i agroalimentària de gran tradició exportadora com és la valenciana? (veure els meus posts anteriors on parle daquesta qüestió: “Corredor mediterrani vs. tercer carril: historia d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya” i “El Corredor mediterrani a València. The neverEnding history”

Un excel.lent llibre que recomane llegir i que documenta històricament les baixes inversions en infraestructures públiques dutes a terme pels diferents governs espanyols durant la totalitat del segle XX al Pais Valencià i a Catalunya, es “La Commonwealth catalanovalenciana”, del doctor en Geografia valencià Josep Vicent Boira.

I finalment arribem al quart genet de l’apocalipsi, sense dubtes el més genuïnament valencià i el que més s’ha agitat, sota el meu punt de vista equivocadament, per intentar explicar TOT el problema de l’economia valenciana: el malbaratament de les finances publiques i la corruPPció.

Les quantioses despeses en un aeroport sense avions, en unes carreres de F1 per un circuit urbà, en la celebració d’unes competicions de velers molt sofisticades (Amèric’s Cup), en Terra Mítica, en la Ciutat de la Llum (sense llum!), els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències (ocultes, pel que sembla!), amb edificis com l’Àgora o el Pont de l’Assut de l’or de Santiago Calatrava, d’inversió multimilionària però d’escassa utilitat social…, tot això fet amb un finançament sense limits que obeïa exclusivament a interessos polítics i que ha suposat, com tots sabem, la fallida d’un sistema financer valencià que no ha pogut resistir un dispendi tan excessiu com absurd.

I d’altra banda tenim el cas Gürtel, el cas IVEX de Julio Iglesias, el cas Calp, Emarsa, Brugal, el cas Blasco, el cas Fabra,… i un sense fi de corruPPteles que han anat buidant les arques públiques valencianes al llarg de les ultimes dècades.

Però la meua visió al voltant d’aquest quart genet de l’apocalipsi dels valencians és diferent a la que habitualment s’està divulgant, i en ella coincidisc plenament amb l’opinió que el doctor Josep Vicent Boira exposa en el seu llibre “València, la tormenta perfecta”.

Perquè efectivament, la corrupció, la malversació, el malbaratament, i la supèrbia i la “coentor” que tots aquests factors han comportat, no han segut, sota el meu punt de vista, les CAUSES, sinó més aviat les CONSEQÜÈNCIES.

Però les conseqüències de quina cosa?

Doncs les conseqüències d’una excessiva dependència del sector de la construcció dins d’un model econòmic distorsionat per una voracitat i una avarícia desmesurades… les conseqüències d’una baixa productivitat dels factors econòmics emprats amb diners fàcils i amb un nivell d’educació i de formació baix… les conseqüències de disposar d’un litoral mediterrani envejable des del punt de vista paisatgístic i de clima, el que ha estimulat una cobdícia sense límits i la manca d’escrúpols en una certa casta política governant que ha comportat la seua gradual destrucció i la seua submissió a una desenfrenada especulació urbanística.

És a dir, podem parlar d’un sistema intrínsecament corrupte indissolublement lligat al model econòmic concret.
Sense l’existència d’aquest model econòmic particular, molt segurament la corrupció no s’hauria originat en no haver tingut un mitjà natural propici en el qual iniciar-se i desenvolupar-se.

Gurtel i tants altres casos no són la causa de la corrupció, sinó l’efecte i la conseqüència d’unes polítiques econòmiques equivocades dutes a terme al llarg de molts anys, potser també, i perquè no, en part provocades per l’asfixia financera provocada pel govern central, per la manca d’uns diners que són nostres i que no arribaven ací com a conseqüència de l’espoli i del subfinançament que abans he exposat.

La conclusió que trac de tot açò es molt clara: sense ser els amos dels nostres diners i de les nostres decisions, els valencians estem condemnats de per vida a ser una “comunitat” perifèrica i marginal, amb un futur incert i sobre el qual mai no podrem decidir nosaltres, els valencians.
Això no farà una altra cosa més que perllongar la nostra llarga letargia i la nostra gradual decadència, i qui sap si la nostra desaparició com a poble diferenciat i la total assimilació econòmica i cultural per part d’interessos aliens situats al nostre ponent.

Estatut i pacte fiscal no. El què ens cal es l’Estat propi i sobirania.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol.

1

L’aparell propagandístic espanyol i la seua ambaixadora, la Ministra de Foment Ana Pastor, han muntat una campanya publicitària destinada a confondre deliberadament l’opinió pública a fi del presentar les obres que es van a licitar del tercer carril com si realment es tractara del Corredor mediterrani.

Malgrat que les reivindicacions valencianes, tant des dels àmbits polítics i empresarials, semblaven haver-se mantingut ferms durant algun temps en la reivindicació del projecte ORIGINAL de Corredor mediterrani, i no en la del SUCCEDANI tercer carril, en els darrers mesos aquestes veus s’havien anant esvaint per a passar obertament a donar la benvinguda a la construcció del tercer carril, tant publicitat per la ministra Ana Pastor.

Les úniques veus discrepants havien estat les de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE) i la FERRMED, dos poderosos lobbies empresarials que porten defensant amb fermesa la necessitat de completar el traçat transeuropeu que ha d’iniciar-se al Corredor mediterrani.

Però afortunadament altres veus empresarials comencen a unir-se de nou a la reivindicació original, a la del Corredor mediterrani, i en aquest cas ha estat la de l’Associació Espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics (ASCER), la central de la qual es troba a Castelló de la Plana.

Aquest sector industrial no és un sector qualsevol.
La indústria de fabricants de rajoles ceràmiques és una de les més dinàmiques i innovadores del País Valencià, i dins del sector ceràmic mundial, es posiciona com a líder en quant a desenvolupament tecnològic, disseny i qualitat de servei.

Per donar una idea de la seua vocació exportadora i, per tant, de la necessitat imperiosa de disposar d’una via ràpida i eficaç de comunicació amb Europa, puc dir que de la seua facturació global, el 65% correspon a exportacions.

El sector ceràmic és una indústria estratègica en l’economia valenciana i espanyola, aportant un clar superàvit comercial al conjunt de l’estat, amb una taxa de cobertura per sobre del 2.000% (el 2010).

La seua gran capacitat exportadora la situa entre els dotze principals exportadors de l’Estat espanyol, i és la segona indústria que més superàvit aporta a la balança comercial d’Espanya.

Una de les principals característiques del sector del taulell espanyol és la seua alta concentració geogràfica industrial a les comarques de Castelló, en especial en l’àrea delimitada per Alcora-Borriol, Onda, Nules i Castelló de la Plana.
Aproximadament el 94% de la producció estatal el 2010 va tindre origen en aquest territori valencià, on s’ubica el 81% de les empreses del sector.

Per tant, a ningú no pot estranyar el fet de que el President d’aquesta patronal del sector ceràmic, Joaquín Piñón, criticara amb molta duresa aquesta setmana el anunci d’Ana Pastor de implantar el tercer carril com a alternativa al Corredor mediterrani.

De fet, Joaquin Piñón es va negar a assistir a la presentació del projecte a Castelló per part de la ministra de Foment, arribant a qualificar de “chapuza” l’adaptació de la via actual a l’ample europeu.
Les seues declaracions van ser molt clares i contundents al respecte: “No ha arribat la solució al transport de mercaderies a la Comunitat Valenciana, sinó un altre anunci de la “chapuza” que farem ara, que ningú crega que ens han salvat la vida … Després de 10.000 reunions i anuncis, a la fi no s’ha començat el Corredor mediterrani de mercaderies ni es va a començar, es farà una coseta que és el tercer carril, que és un carril sobre un altre carril, perquè puguen baixar trens de França fins a Múrcia per la plataforma actual … Això només implicarà que alguns festius o durant les nits puguen circular les mercaderies“…. declaracions amb molt de seny i de justa indignació.

Perquè, efectivament, les diferències entre el tercer carril i el Corredor mediterrani són realment molt grans.

Si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix Ferroviari de Mercaderies”, ens trobem amb les següents condicions:

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

L’alternativa del tercer carril pretén fer de manera més senzilla que els trens de mercaderies passen de circular en amplada de via ibèrica (l’Estat espanyol és l’únic país que te una amplada de via diferent dels de la resta del continent, la qual cosa origina dificultats al transport de mercaderies més enllà dels Pirineus) a amplada de via internacional.

La solució és ben simple: és tracta de col.locar un tercer fil entre els dos de la via d’amplada ibèrica, de manera que la nova via, dotada de tres fils, permeta la circulació de combois d’amplada ibèrica i d’amplada europea , indistintament. La longitud dels seus apartadors seria el normal, i compartirien via mercaderies i trens de passatgers.

És a dir, qualsevol semblança del tercer carril amb el què deu ser un veritable Corredor ferroviari de mercaderies, és pura coincidència!

Està clar que el tercer carril té un cost econòmic molt inferior al del Corredor mediterrani, ja que només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent, a banda d’uns quants altres ajusts, mentre el Corredor requereix la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc. , amb un cost molt superior.

Però l’argument principal que justifica la necessitat de tindre un corredor és molt potent, i així ho ha entès l’Unió Europea: per  impulsar el transport ferroviari de mercaderies, és imprescindible disposar d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè?

Per que l’experiència ha demostrat que, allà on hi ha col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalies, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.

De manera que aquestes continuaran transportant-se com fins ara, es a dir, tal i com declarava el President de la patronal ceràmica, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.

El perill de tot açò és evident: l’alternativa del tercer carril presentada pel Ministeri espanyol pot acabar convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani. És a dir, que allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva.

En aquest cas, s’ajornaria sine die dècades de reivindicació històrica del Corredor mediterrani i, alhora, la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels nostres propis territoris alhora.

Patraix, València, a 22 de desembre de 2012 .

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Cambra de Contractistes de València s’uneix a altres veus empresarials valencianes a denunciar l’asfíxia econòmica a la qual està sotmetent el Govern espanyol als valencians.

0

La Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV) és una associació empresarial valenciana de naturalesa privada i caràcter professional, que exerceix la seua activitat dins l’àmbit del País Valencià, representat als contractistes d’obres englobats en ella, tenint el seu origen en l’associació ASVECOP (Associació Valenciana d’Empreses de la Construcció i Obres Públiques).

Entre els seus propòsits declarats figura el de “Gestionar i defensar els interessos generals dels contractes d’Obres Públiques i Privats, elevant als poders públics i òrgans de l’Administració Autònoma les seues aspiracions, iniciatives i reclamacions”.

Doncs bé, aprofitant que la ministra del ram, Ana Pastor, va estar despús-ahir de passeig per Castelló i València, visitant els que ella considera com territoris perifèrics del Llevant nacional, aquesta associació va fer públiques unes dades molt significatives i aclaridores respecte al nivell de licitacions d’obra pública i d’inversió que l’Estat espanyol ha realitzat en el nostre territori.

Convé aclarir, abans que entre en xifres concretes, que el terme Obres públiques es refereix a licitacions produïdes tant en edificació com en enginyeria civil (des d’edificis públics educatius o sanitaris fins a ponts, vies, carreteres i canals i col.lectors).

Doncs bé, segons la Cambra de contractistes, enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del que es va licitar el 2007 (4.978 milions). Aquesta xifra representa deu punts per sota que la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians en el furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en obres públiques el proper any, només per davant de Canàries, Balears i Navarra.

Si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà només 127,89 euros, aproximadament la meitat d’inversió que la resta de l’Estat. Amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com es pot veure per sota de la mitjana.

Castella i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura són les autonomies que es reparteixen la major part de la inversió estatal, amb 620, 468, 339 i 295 euros per habitant, respectivament. En dues d’elles, es dóna la circumstància que en les esmenes parcials als pressupostos generals del 2013 han aconseguit altres 6 milions (Castella i Lleó) i altres 7.100.000 (Galícia), el que comporta un augment de la ràtio de inversió per habitant.

Cal recordar que el President Alberto Fabra va presentar esmenes per un total de 144 milions d’euros, però només li van ser concedits… 100.000 euros per millorar la línia fèrria entre Xàtiva i Alcoi, el que representava un esgarrifós 0,0007%!

Aquesta mateixa setmana el BOE publicava dos anuncis relacionats amb dos grans projectes d’infraestructures ferroviàries en aqueixes dues comunitats. En un d’ells es tractava de les expropiacions per a la nova estació Porta de Galícia (Ourense) de la línia de l’AVE Madrid-Galícia, casualment l’AVE que passa per Zamora, la ciutat de la ministra Ana Pastor, i que arriba a Galícia, la comunitat de Mariano Rajoy…

I mentrestant el nostre Corredor mediterrani està en vies de ser substituït per aqueix succedani anomenat Tercer carril, que no resoldrà gran part dels nostres problemes de comunicació i exportació cap al cor d’Europa.

Les declaracions del director-gerent de la Cambra dels contractistes valencians, Manuel Mines, han estat molt clares en parlar sobre el greuge d’inversions continu que rebem els valencians per part del govern de Madrid, i s’uneixen al cor de protestes i reivindicacions procedents des d’altres àmbits empresarials valencians, com ara Cierval, Ferrmed i AVE.

Manuel Mines va dir coses com que lamentava «la contínua discriminació cap a la Comunitat. Sense obres públiques, sense inversió en infraestructures, el país no pot sortir de la crisi (…) Augmentar les inversions del Govern a la Comunitat ha de ser una prioritat per a iniciar un nou cicle de creixement».

Per a l’any 2013, si es pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

Però no només la inversió pública reflectida en els pressupostos generals està per terra i és menor que la mitjana nacional.
Passa el mateix amb les licitacions en l’Administració general. Segons la informació de la Cambra de Contractistes, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa es va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

Galícia, Castella i Lleó, Andalusia i Madrid són les comunitats que s’han repartit el pastís de les licitacions del Govern central, mentre als valencians, com és d’acostumar, ens han tocat les molletes. A més, aquesta caiguda de la inversió productiva estatal des de l’any 2000 s’ha traduït en un dèficit de 10.605.000 d’euros per al País.

Subfinançament, espoli fiscal i també manca d’inversió en obres públiques… són els tres genets de l’apocalipsi que el govern de Madrid ens envia als valencians des de fa molts anys.

Encara ressonen els paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de José Luis Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…“.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La visita de la ministra Ana Pastor a València, el Corredor mediterrani, la peixatera del Mercat Central i la nova varietat de gamba “rayada de Denia toda gorda” anomenada Rita Barberà.

1
Ahir la ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, va vindre al País Valencià.
I certament la visita la va aprofitar ben bé.

Una part del dia va estar a la ciutat de Castelló, acompanyada pel President de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, i pel batlle de la ciutat, Alfonso Bataller.

En el seu discurs, va anunciar el què ja havia anunciat en ocasions precedents, però allargant una volta més els terminis anteriorment anunciats: que en el primer trimestre del 2013 estaran licitades les obres per implantar el tercer carril on hauria de construir-se el Corredor mediterrani, i que aquestes obres estaran (?) acabades des de la frontera francesa fins a València i Castelló el 2015 i fins a Alacant el 2016.

També va assenyalar que el Govern sol.licitarà finançament comunitari per aquest projecte, de manera que aquest es presentarà tant als fons comunitaris de 2013 com de 2014 i es demanaran diners al Banc Europeu d’Inversions.

I ací cal dir clarament que la ministra espanyola ens està venent als valencians la moto, però una moto a la qual li falta una roda i que té a més el dipòsit de gasolina foradat.

Però el que més lamentable em sembla encara es què els nostres polítics i una part del nostre sector empresarial estan bojos per comprar-la.

I perquè dic açò? 

Doncs perquè el tercer carril NO és el Corredor mediterrani, ni de prop.

La solució del tercer carril té un avantatge important: el cost econòmic. Perquè només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent. La implantació del tercer carril costaria 2,2 milions d’euros per quilòmetre, i la del Corredor mediterrani requereix una inversió de 20 milions d’euros per cada mil metres, ja què aquest necessita la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc…

I quin és el gran desavantatge del tercer carril respecte del Corredor complet?

Molt evident: l’experiència ha demostrat que, allà on hi havia col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers.
I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.
De manera que aquestes continuarien transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.
 

I quina és la moto avariada que la senyora ministra ens vol vendre?

Doncs que, probablement, l’assumpció del tercer carril com a solució per a garantir el transport ferroviari està aparcant la reivindicació històrica del Corredor mediterrani (podeu veure al respecte els meus posts anteriors: “El Corredor mediterrani a València …” The Neverending Story “ i ” Corredor mediterrani vs. tercer carril: història d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya“).

És a dir, que l’alternativa presentada ara pel Ministeri espanyol pot acabar convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani.
Allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva, la qual cosa seguiria mantenint minvada la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels propis territoris mateixos.

Tota una bona jugada dels espanyols envers els valencians i catalans!

A més de vendre’ns la moto del tercer carril mediterrani, a la senyora ministra li va donar temps també d’inaugurar la secció de peixateria que culminava la reforma integral del Mercat Central de València.
I la va fer en companyia, com no, de la nostra inefable batllessa, na Rita Barberà.

La senyora ministra va visitar les diferents parades del mercat, especialment les de la peixateria, i diuen les cròniques que va comprar d’una rica gamba “ratllada i grossa” pescada a Dénia, coneguda pels peixaters amb el nom de “Rita Barberà”, com podeu vosaltres mateixos comprovar a la foto que acompanya el post.

Les cròniques no assenyalen si la seua degustació va causar alguna indigestió a la senyora ministra, sobretot pensant en la voluminosa mida i en els collars de perles que caracteritzen aquesta varietat particular de gamba…

Patraix, València, a 19 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Equació senzilla de resoldre: PP espanyol + empreses de l’Ibex-35 = Paradisos fiscals.

0
Si hi ha alguna cosa que m’indigna especialment en el sistema econòmic mundial actual, és la vergonyosa permissivitat existent per part dels polítics cap a aquest soscavament de la democràcia i de la justícia social que es diu paradisos fiscals.
Perquè aquesta permissivitat demostra fins a quin punt el poder de les grans corporacions i del món financer està per sobre de la política i, conseqüentment, de la voluntat del poble.
Tot açò ve perquè fa unes setmanes, concretament el passat 20 de novembre, la Comissió d’Hisenda i Administracions Públiques del Congrés dels Diputats va rebutjar la creació d’una subcomissió per tractar específicament l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau tributari i els paradisos fiscals, a proposta del PSOE.

La iniciativa del PSOE va ser rebutjada per la majoria del PP, mentre que la van recolzar els grups parlamentaris socialista, de CiU, d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha) i UPyD.

Els arguments esgrimits pel portaveu parlamentari socialista d’Hisenda, Pedro Saura, eren bastant clars: va dir que era “crucial” per al país oferir propostes concretes al Govern per “aturar el frau internacional”, tal com es fa en “molts” parlaments de països desenvolupats.
En la seua opinió, per aquesta subcomissió haurien de passar experts, despatxos professionals, gestors públics, diputats d’altres països i el fiscal francès Éric de Montgolfier, que ha investigat a 130.000 evasors fiscals de diferents països.

El portaveu del PSOE va apuntar també algunes coses que han estat repetidament publicades i denunciades: que els recursos existents en paradisos fiscals fluctuen entre 21 i 31 trilions de dòlars -la meitat del PIB mundial-, que el 86% de les empreses cotitzades en l’Ibex-35 té filials en ells i que l’Estat espanyol només té 9 convenis amb ells per intercanviar informació i amb 25 no en té cap, el que li semblava “insuficient”.
Totes aquestes eren “raons de fons” per crear la subcomissió, i considerava la hisenda un tema fonamental per a la eixida de la crisi.

El parlamentari valencià Ricardo Sixto d’EUPV, en nom d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha), va recolzar la seua creació, però li va recordar al PSOE que en la passada legislatura tingué temps sobrat per constituir-la, però no ho va fer… També es va mostrar realista en estimar “difícil” que la subcomissió fora capaç de solucionar alguna cosa, perquè mentre que no canvie el sistema, els paradisos fiscals seguiran existint.

Per part del PP, Ana Madrazo va respondre que no compartia la necessitat ni l’oportunitat de la seua creació, a més de preguntar-li al PSOE perquè durant els seus vuit anys de Govern precedents no va fer res al respecte.

La conclusió a tota aquesta pantomima, al meu parer, està bastant clara.

Tal com va recordar Ricardo Sixto i la representant del PP, el PSOE tingué vuit anys de govern per impulsar una comissió similar, i no li va interessar fer-ho. Ara intenta, un cop més, rentar la seua imatge davant l’opinió pública i sumar-se al carro dels que demanen que s’investigue on han anat a parar tots els diners que es van generar durant la bombolla immobiliària, així com aquell que en origen va generar l’enorme deute dels bancs espanyols amb els bancs alemanys i francesos que, fet i fet, ha generat el problema de deute públic que hui pateix l’Estat espanyol.

I efectivament, crec que ja no enganyen a ningú… El PSOE és hui en dia un partit en plena decadència a tot l’Estat espanyol, que ni amb mil i una iniciatives com aquesta aconseguirà recuperar la imatge de “partit d’esquerres” que tant ha embrutat amb polítiques “soci-liberals”, quan no obertament neoliberals, clàssiques de la 3 ª via al socialisme, i que han aplicat durant pràcticament tots els seus anys de govern, i més especialment durant els de José Luis Rodriguez Zapatero.

Però la realitat és que aquesta iniciativa ha posat al descobert, una vegada més, quins són els interessos que realment defensa el PP… i que també ha defensat el PSOE durant els anys en què ha governat.

Quins són aquests interessos?

Per saber-ho només cal veure quines són les empreses que, tot i la brutal crisi que afecta la major part dels ciutadans, no han parat d’incrementar els seus beneficis, gràcies a haver estat extraordinàriament beneficiades per les diferents contra reformes fiscals que, tant PP com PSOE, han dut a cau en els últims anys, així com per la permissivitat que han mantingut aquests governs cap al immens flux de capitals que ha fugit des de l’estat espanyol cap a multitud de paradisos fiscals.

Per començar només faré un esment: el 82% de les empreses de l’Ibex-35 tenen empreses filials o participades en paradisos fiscals. I el 18% restant té entre els seus accionistes més importants companyies que estan domiciliades en paradisos fiscals, segons afirma un informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).
Totes les empreses que cotitzen en l’Ibex-35 tenen vinculació patrimonial amb empreses domiciliades en paradisos fiscals, directament o a través dels seus amos més importants, assenyala l’informe d’aquest Observatori corresponent a l’any 2009, que descriu a més algunes enginyoses tècniques utilitzades per les companyies per eludir el pagament d’imposts.

El document assenyala que les empreses de l’Ibex-35 amb major nombre de societats domiciliades en paradisos fiscals són: Repsol YPF, Banco Santander, BBVA, Ferrovial, Gas Natural, Abengoa, Abertis, Inditex, Banc Sabadell i Telefónica.
Els paradisos fiscals més utilitzats per les empreses de l’Ibex-35 són: Països Baixos (63), Delaware (EUA) (41), Luxemburg (26), Illes Caiman (25), Suïssa (22), Puerto Rico (14), Panamà (13), Jersey (12).

Les societats domiciliades en paradisos fiscals amb activitats que semblen no ser operatives pertanyents a empreses de l’Ibex sumen 272, en 27 països diferents.

Aquest informe se serveix de la imatge de les nines russes per descriure algunes de les tècniques utilitzades per eludir el pagament d’imposts.
Així, per exemple, l’empresa de serveis Abertis 
explota a Bolívia tres aeroports en règim de concessió a través de la seua filial TBI. L’informe assenyala que, entre la companyia concessionària i la societat capçalera del grup, figuren vuit societats intermèdies!
Les vuit filials creades per Abertis formen una cadena de propietat en què cada societat té el 90% de l’anterior, diu el document. Així, la nina més xicoteta és la que genera l’activitat, i es denomina ‘Serveis d’Aeroports Bolivians, S.A’. A continuació hi ha quatre empreses domiciliades en la mateixa direcció de Delaware, un estat nord-americà conegut pels seus avantatges fiscals, que li han valgut la denominació de paradís fiscal. Cadascuna d’aquestes empreses té el 90% de l’empresa anterior. Després figuren quatre societats domiciliades a Londres i finalment Abertis, la matrioscaTota una obra mestra d’enginyeria financera!

Algunes de les empreses de l’Ibex informen, no només de la ciutat on els seus participades tenen el domicili social, sinó també de l’adreça exacta. Així, s’ha pogut comprovar que la immensa majoria de les que aporten aquesta adreça postal, estan domiciliades en tan sols dues direccions, ubicades a l’estat nord-americà de Delaware, un conegut paradís fiscal com he apuntat adès.
En aquest domicili de Delaware, un edifici de tant sols una planta, estan registrades 6.500 empreses!. I encara més, dos terços de les empreses de la llista d’empreses ‘Forbes 500′ -les més importants del món- tenen domiciliada alguna empresa en aquest lloc. Entre elles figuren Ford, AmericanAirlines, General Motors, Coca-Cola i KentuckyFriedChicken.

L’informe també assenyala que Corporation Trust Company és l’empresa que gestiona aquest local a Delaware, on les grans multinacionals comparteixen despeses de local i de secretàries, encara que sembla que la immensa majoria dels casos no necessiten a ningú físicament desplaçat per gestionar el moviment de fons… una autèntica cabina dels germans Marx!

De les 35 empreses que integren el principal selectiu de la Borsa espanyola, 28 van comptar en l’exercici del 2009 amb 272 participades domiciliades en paradisos fiscals com Illes Caiman, Jersey, Països Baixos, o l’estat de Delaware.

Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA, se situen al costat de Repsol com les majors companyies de l’Ibex-35, l’índex que agrupa les empreses cotitzades més grans pel que fa a nombre de societats obertes en paradisos fiscals.

L’entitat d’Emilio Botín disposa de 34 societats operatives en països com Bahames, Suïssa, Panamà o Luxemburg, mentre que en el cas del BBVA, el nombre de filials obertes en aquest tipus d’enclavaments es xifra en 23. Aquestes societats tenen com a objecte social tant els serveis financers com les centrals de compra i gestores de drets de marca i franquícies.

Les reestructuracions dels balanços de les entitats de crèdit provoquen situacions curioses. Una d’elles és la del Banc Santander, que va guanyar més diners l’any passat amb els seus 15 filials situades en paradisos fiscals que amb les 1.714 oficines de Banesto. Aquestes quinze filials van aportar 169 milions d’euros al benefici consolidat del grup. Una xifra que, tot i suposar un descens del 8,75% respecte al benefici obtingut el 2010, va ser superior als 125 milions que va guanyar Banesto.
I així és, encara que puga semblar increïble, Banesto, amb la seua extensa xarxa d’oficines en les que dóna feina a més de 8.600 treballadors, va contribuir menys al benefici consolidat del grup que els 180 directius distribuïts per les 15 filials en territoris en anomenats offshore. La majoria estan a Illes Caiman, Jersey i Illa de Man

Caiman, un altre país on molts inversors radiquen les seues empreses per a eludir al fisc, és un dels paradisos preferits pel Banc de Santander. Enllà hi tenen un banc inactiu, heretat del mexicà Serfín, però sobretot diverses filials emissores, com Santander Central Hispano Financial Services, Santander Central Hispano Issuances, Santander Central Hispano International i Totta & Açores Financing Limited. A més, té una altra en Guemsey, una xicoteta illa situada al Canal de la Mànega, entre França i Anglaterra.
Addicionalment, manté altres quatre sucursals, tres a les Illes Caiman i una a Illa de Man. A més, el grup controla altres societats des de Brasil també domiciliades a Caiman i participa en diverses inversions financeres amb residència en paradisos fiscals. També té sis filials domiciliades a Bahames, país que des d’agost de 2011 ja ha regularitzat la seua situació gràcies a l’acord d’intercanvi d’informació entre l’estat espanyol i la Commonwealth de l’illa situada entre Cuba i República Dominicana. En totes aquestes guanyar 146 milions d’euros.

Algú pot encara dubtar que les oligarquies financeres i empresarials espanyoles són les que realment governen l’estat espanyol, a través dels seus titelles residents a la Moncloa i a la Zarzuela?
Patraix, València (L’Horta), a 18 de desembre de 2012.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

TV3 al País Valencià… ¿Pateix el President Alberto Fabra un trastorn bipolar de la personalitat?

1

Estic francament preocupat per la successió d’esdeveniments que s’han produït arran de la sentència del Tribunal Suprem espanyol del passat 13 de desembre, en què com tots sabem, s’admetia el recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV ) contra les resolucions de la Generalitat presidida per Francisco Camps, per les quals es van tancar els repetidors que emetien el senyal de la TV3 i se li van imposar desproporcionades multes de fins a 800.000 euros.

Aquesta preocupació em ve perquè, sincerament, en aquests esdeveniments estic veient seriosos indicis que em porten a sospitar que l’actual inquilí de la butaca de la Presidència de la Generalitat Valenciana, el senyor Alberto Fabra, pot ser presa d’un trastorn bipolar de personalitat política, alguna cosa així com un Doctor Jekyll i Mr Hyde al què li agradara la paella, el que de ser cert complicaria molt més (més encara!), la governabilitat de la màxima institució dels valencians.

I vaig a explicar a continuació en què em base per tindre aquesta sospita.

Arran de la sentència del Tribunal Suprem, la primera reacció pública del Consell va ser positiva: comunicar que acatava la decisió del Tribunal, en afegir que “En conseqüència, s’acata la sentència i s’anul.larà la multa a ACPV, així com la prohibició de les re-emissions de TV3, atès que el Tribunal Suprem considera que una comunitat autònoma -en aquest cas la Comunitat Valenciana- no té capacitat de prohibir aquestes re-emissions radioelèctriques “.

ACPV, davant la positiva reacció del Consell, declarava poc després que TV3 podria emetre “dilluns o demà” si s’arribava a un acord amb la Generalitat, alhora que assenyalava que era “un gran dia per a la democràcia i la llibertat”, i que la sentència “soterra l’era Camps i les seues arbitrarietats”. Manifestava també que creia “que el Govern valencià estarà content per la sentència, perquè recull les aspiracions de valencians, catalans, gallecs i bascos “, i també “pel compromís que Alberto Fabra va adquirir quan era alcalde de Castelló de donar solució a aquest conflicte”.
Alhora ACPV demanava a Alberto Fabra, que “solucione aquest absurd conflicte” i oferia “tota la xarxa de repetidors d’ACPV gratuïtament a la Generalitat perquè es puga veure TV3″.

Però a les poques hores, després d’aquestes positives manifestacions del Consell i d’ACPV, que semblaven aventurar un ràpid acord i restabliment de les emissions de la TV3 a territori valencià, alguna cosa va començar a canviar…

Perquè el Consell, a través del seu vicepresident i portaveu, José Císcar, va declarar que l’únic interlocutor per “desbloquejar” l’emissió de TV3 al País Valencià era el Govern català, negant-se així a tindre cap tipus de contacte o negociació amb Acció Cultural: “El que tinc molt clar és que amb qui hem d’arribar a acords és amb el Govern català”, declarava el vicepresident.

I a més afegia una nova i folklòrica condició, treta del barret de copa dels conills. Exigia l’executiu català que respectara les senyes d’identitat de tots els valencians: “En el moment en què el Govern català estiga disposat a respectar les senyals d’identitat de tots els valencians, la llengua, les nostres tradicions, els símbols que els valencians ens hem donat com a propis en el nostre estatut d’autonomia, podem arribar a un acord de reciprocitat i desbloquejarem absolutament tot, però amb el Govern català que és el que té les competències”.
En quant a la sentència dictada pel Tribunal Suprem, Císcar afirmava que l’advocacia de la Generalitat “ara mateix està estudiant detinguda i minuciosament la sentència per veure quines implicacions té”.

L’endemà, l’ajuntament de Morella declarava que recuperava la normalitat en el seu espai radioelèctric, després de dos anys i mig en què no s’havien pogut veure les cadenes autonòmiques d’Aragó i Catalunya.
Morella es convertia així en el primer territori valencià en què es restituïen aquestes emissions, basant-se en la sentència fallada pel Tribunal Suprem de Justícia.
El batlle de Morella, Rhamsés Ripollés, afirmava que “la Generalitat Valenciana mai va haver de apagar els repetidors ni atemptar contra la llibertat d’expressió i informació dels ciutadans, així que ja era hora que es recuperara la normalitat a la nostra comarca” a més d’instar a “la Generalitat Valenciana a complir amb la sentència i que regularitze de fet la situació en tot el nostre territori”.
Per la seua banda, el regidor de governació de Morella, Ernest Blanch, també afirmava que “la sentència demostra que l’ex-president de la Generalitat va abusar de la seua autoritat, en un acte sense precedents, vulnerant els drets dels ciutadans i confiem que el actual Consell retorne les aigües al seu curs “, al mateix temps que reivindicava “una televisió sense fronteres, en la qual els ciutadans i ciutadanes puguen triar quins continguts volen veure en les seues televisions, amb una acció immediata i sense traves, atenent a la nostra realitat geogràfica, administrativa, cultural i sociolingüística, ja que Morella no és només el centre geogràfic de l’antiga Corona d’Aragó, sinó que també és centre territorial, econòmic i sociolingüístic”.

En conèixer aquesta notícia, la reacció del Consell, novament a través del seu vicepresident, no es va fer esperar.

José Ciscar va declarar en una compareixença després d’un ple del Consell que “ja siga un ajuntament o una entitat privada dona el mateix…” perquè la sentència del TS “el que diu és que les comunitats no tenen aquesta competència -per sancionar en aquesta matèria-, però no diu que els casos siguin lícits”, de manera que la sentència “no desmenteix la infracció”, assegurant a més que “A partir d’ací i atès que la competència és estatal, el que farà el Consell és, amb caràcter immediat, traslladar al Govern d’Espanya perquè actue en conseqüència”…
Es a dir, el que el vicepresident valencià estava insinuant es que cridarien al seu cosí de Zumosol-rojigualdo perquè li donara una bona lliçó als insubmisos pancatalanistes valencians!

Vista aquesta insuportable censura a la llibertat d’expressió i a la lliure comunicació en la llengua que ens uneix als ciutadans de les dues ribes del riu Sénia, i que continua protagonitzant el Consell ara presidit per Alberto Fabra, vaig decidir retrocedir en el temps només uns mesos tirant mà d’hemeroteca, concretament al mes de febrer de 2011, uns dies després que ACPV decidira suspendre les emissions de TV3 a través dels seus repetidors, a causa del brutal assetjament al que li estava sotmetent econòmic el govern de Francisco Camps.

En l’hemeroteca d’internet vaig poder trobar una declaració institucional feta pel consistori municipal de la ciutat de Castelló de la Plana, que comptava amb l’acord de tots els grups polítics del consistori, inclòs el PP.

En aquesta declaració de l’ajuntament de Castelló, es deien coses tan sucoses i sorprenents (per procedir també del PP) com aquestes:

– “Malgrat tota aquesta legislació (Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries) i normativa, les emissions de TV3 i de la resta de canals Públics catalans al País Valencià han patit contínuament entrebancs per part dels poders públics. Des de 1985, any en el qual l’aleshores delegat del Govern espanyol del PSOE, va clausurar un repetidor instal.lat per un grup de radioaficionats, fins a l’any 2007, en el qual el Consell Valencià, del PP, va executar el tancament forçós dels repetidors de TV3 al País Valencià. La situació de les emissions en territori valencià del conjunt de canals públics catalans mai no ha estat definitivament solucionada”.

– “Darrerament, la manca de voluntat del PP valencià d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya per tal que els emissions de les televisions públiques d’ambdós territoris és pogueren veure al País Valencià i a Catalunya, va quedar clarament reflectida al vot contrari a les Corts Valencianes, al maig de 2009, d’una iniciativa defensada pel diputat i Secretari General del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera. Aquesta iniciativa pretenia instar el Govern Central a solucionar els problemes tècnics adduïts pel Consell, amb la posada en marxa d’un múltiplex, alhora que és demanava el Consell i la Generalitat de Catalunya a aplicar la reciprocitat en els emissions dels seus respectius canals televisius públics “.

I concloïa:

– “És per tot açò que l’Ajuntament de Castelló, i a Proposta del Bloc, ha acordat:

-Instar el Govern Central a prestar conformitat a la Tramitació de la iniciativa legislativa popular ‘Televisió sense fronteres’, per tal de garantir les emissions de totes les televisions realitzades total o parcialment en la nostra llengua pròpia en el conjunt del domini lingüístic.

Instar el Consell Valencià a arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya pel que fa a les emissions de TV3 i els altres canals públics catalans, i Canal 9 i la resta de canals públics valencians, que permeta que tots siguen rebuts al conjunt del territori valencià i català”.

El aleshores batlle de Castelló era un tal… Alberto Fabra!?

Vaig haver de refregar-me els ulls en veure aquest nom, ja que pensava que estava llegint malament… Però no, era ell, Alberto Fabra, emetent un dur comunicat contra el Consell de Francisco Camps per la censura i la manca de voluntat d’acord amb la Generalitat de Catalunya per solucionar el tema de la recepció del senyal de la TV3 en territori valencià.

Vaig pensar fins i tot que seria una coincidència de noms, segurament seria un altre Alberto Fabra qui estaria governant la ciutat de Castelló…

Però una pàgina web en la qual apareixia al Facebook de l’autèntic Alberto Fabra, va dissipar definitivament tots els meus dubtes.

Era ell, sense dubte, el aleshores batlle de Castelló i el ara President de la Generalitat Valenciana, i era el seu Facebook (que podeu veure en aquest post).

En el seu Facebook, Alberto Fabra apel.lava a la “llibertat” per veure la TV3 a Castelló, i deia: “Sembla mentida que al segle XXI es limite la possibilitat que les persones puguem triar el mitjà de comunicació que desitgem sintonitzar”!

Francament, tot això em deixa molt preocupat. Perquè en conèixer aquesta hilarant història, em plantege aquestes preguntes:

Tindrem com a President de la Generalitat un Doctor Jekyll i Mr. Hyde en versió fallera governant-nos?

Pateix el nostre President d’un seriós trastorn de personalitat bipolar, que el fa estar unes voltes a favor de l’emissió de la TV3 al País Valencià, i altres voltes en contra?

Coneixeu algun psiquiatre de confiança que sàpiga tractar trastorns bipolars, per recomanar-li al nostre President?

Patraix, València (L’Horta), a 16 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La matança de Newtown als EUA i les llàgrimes de cocodril d’Obama.

1

La matança d’ahir a Connecticut als EUA ha tornat a posar sobre la taula el cinisme que destil.la la política nord-americana sobre el tema del control de les armes a la població civil.

Des de Columbine, on 12 xiquets i un professor van morir en una escola a mans d’un pistoler el 1999, han passat als Estats Units 18 successos similars amb conseqüències mortals tots ells, quatre més que a tota la resta del món!

Després de cadascuna d’aquestes matances, algunes veus es van alçar als EUA per posar control a la venda lliure d’armes de foc, però en cadascuna d’aquestes ocasions es van estavellar amb el mur del poderós lobby que controla aquest negoci, un dels que més diners aporta a les campanyes polítiques dels dos partits i el que més capacitat de pressió té sobre els membres del Congrés: l’Associació Nacional del Rifle (NRA).

Els partidaris de les armes de foc, que són una àmplia majoria en tots dos grans partits polítics, i una majoria també entre la població civil, justifiquen la seua posició en la defensa de la Segona Esmena de la Constitució nord-americana el 1791: “Per ser necessària una milícia organitzada per a la seguretat d’un Estat lliure, no es vulnerarà el dret de la gent a guardar i portar armes“.
Aquesta esmena, efectivament, garanteix el dret a les armes, però de manera bastant ambigua com per a què diversos experts hagen expressat dubtes que aquest text protegisca el desproporcionat i ben profitós (per alguns) comerç actual.

Encara que puga semblar increïble, les normes per adquirir armes no només no s’han fet més exigents conforme s’han anat succeint aquests episodis, sinó que fins i tot s’han reduït.
Hui és perfectament legal en alguns estats exhibir armes en llocs públics o portar-les carregades a la guantera del cotxe. Des de començament d’enguany, el sistema nacional que controla el comerç ha comptabilitzat 16.800.000 vendes d’armes, el que suposa pràcticament el doble del que es va vendre deu anys abans.

Així, per exemple, entre 2006 i 2011, només la venda d’escopetes de caça va créixer en un 30%. L’any passat, dels 14.000 assassinats als EUA, 10.000 ho van ser per armes de foc. Segons dades oficials, el 2009 hi va haver quasi 600 morts en accidents causats per armes i altres 19.000 suïcidis pel mateix mitjà.

Quan Barack Obama va ser elegit president, també es va incrementar la venda d’armes.
En el seu primer mandat, Obama es va mantindre allunyat del debat sobre el control d’armes com si fos la pesta negra, fent així reverència a la NRA. L’anterior president demòcrata, Bill Clinton, havia mostrat una actitud una mica més decidida, ja que en el seu mandat es va aprovar la restricció de la venda de fusells d’assalt, que, per cert, no va ser renovada per l’Administració de Bush.

Després de la matança d’Aurora en juliol de 2012, a Colorado, on varen ser assassinades 12 persones, el portaveu d’Obama va dir que calia prendre “mesures basades en el sentit comú” que protegeixen el dret consagrat en la Segona Esmena amb la necessitat que les persones sense dret legal pogueren adquirir armes.
És just la classe de declaració que es fa quan no es pensa fer res.
I això és el que va passar, i de ahí les conseqüències què la societat nord-americana està patint.

El senyor Obama es pot guardar les seues llàgrimes de cocodril per a millor ocasió.

Patraix, València (L’Horta), a 15 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

64è. aniversari de la declaració dels Drets Humans… 64 anys de genocidi alimentari induït.

0

Aquesta setmana s’han complert 64 anys de la signatura de la Declaració dels Drets Humans per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides a París.

En la seua resolució es recullen els 30 articles dels Drets Humans que són considerats bàsics.

En l’article 25 es diu textualment: “Tota persona té dret a un nivell de vida que li assegure, així com a la seua família, la salut, el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica […] “

És a dir, el dret a l’alimentació figura a la Carta dels Drets Humans com un dels drets essencials de l’ésser humà.

Jean Ziegler va ser relator especial de l’ONU per al Dret a l’Alimentació entre 2000 i 2008. Actualment és vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de Nacions Unides.

Aquest vell professor de sociologia a les Universitats de Ginebra i de la Sorbona, perfecte coneixedor de la geografia de la fam al món i possiblement un dels seus majors experts, va dir fa un temps: “Cada xiquet que mor de fam al món és un assassinat “. 

I perquè va dir això Jean Ziegler? 

La desnutrició està associada a l’aparició de malalties com la tuberculosi i la diarrea, responsables de la majoria de les morts que es produeixen en els països menys desenvolupats. La fam és actualment la principal causa de mort al món, més que les guerres, les malalties cardiovasculars o el càncer.

I la infància constitueix el sector de població més vulnerable.

Freqüentment es confon, o determinades informacions interessades ens fan confondre, la desnutrició amb la manca d’aliments, però no és el mateix. Perquè a més de la ingestió d’una quantitat acceptable de calories diària -Que fa que el xiquet tinga un pes adequat-, cal que la seua alimentació siga rica en micronutrients: vitamines, minerals i oligoelements. Les deficiències en micronutrients generen l’anomenada “fam silent”, responsable de milions de casos anuals de ceguesa (causada per la manca de vitamina A), beriberi (malaltia que destrueix el sistema nerviós i que és causada per la manca de vitamina B), escorbut i raquitisme (causats per manca de vitamina C) i de múltiples trastorns del creixement i desordres mentals.

La desnutrició prolongada destrueix el cos i les habilitats mentals.

Qui no pot menjar, senzillament, deixa de posseir la seua vida. Són la fam i la malaltia els que posseeixen la vida del famolenc.

Les dades aportades per institucions com la FAO o el Banc Mundial són clares: entre 2010 i 2012 hi han hagut 870 milions de persones al món subalimentades, l’equivalent a 18 vegades la població actualment resident a Espanya, o el 12,5% de la població del món.

Pensem per un moment … suportariem viure en una societat en la qual una de cada vuit persones amb les que ens creuarem pel carrer estiguera a la vora de la mort per inanició?

Segur que no, però aquesta és la realitat actual del nostre planeta, encara que no la vegem de manera directa.

Espanya forma part dels països privilegiats del món.

Mentre que a Espanya l’esperança de vida és superior als 80 anys, a Swazilàndia, per exemple, n’és només de 32.

Quan una família mitjana espanyola gasta al mes aproximadament el 15% de la renda familiar en la compra d’aliments que li proporcionen una alimentació equilibrada, en els suburbis de Manila la part dedicada a l’alimentació representa més del 80% dels ingressos familiars, sense que això ni tan sols els permeta als filipins gaudir d’aquesta alimentació equilibrada.

Tot i que la proporció de la població mundial subalimentada haja baixat lleugerament en els últims vint anys, no passa el mateix amb el total de persones que passen fam. Avui, tot i les grans innovacions agroalimentàries i de les espectaculars millores assolides en els sistemes de producció agrícola i els transports, hi ha 78 milions més de famolencs que el 1990, segons un informe de la FAO del 2012.

Fins i tot la lactància, l’única capacitat pròpiament humana -materna- de generar aliment, es veu afectada.

Per exemple a Mali, poc més del 25% de les mares aconsegueixen alletar els seus nadons d’una manera normal i durant el temps necessari. L’anèmia causada per la manca de ferro en els menors de dos anys és fatal en aquesta fase crucial del seu desenvolupament neurològic i immunitari. En absència de tot succedani lacti, les mares que no poden donar el pit assisteixen a l’espectacle insuportable de la contemplar dia a dia la degradació progressiva de la salut dels seus nadons, sovint fins a la seua mort.

El 2007, en països com Angola, Burundi, Congo, Costa d’Ivori, Etiòpia, Guinea, Libèria, Uganda, Somàlia i Sudan, un 10% dels xiquets va morir abans de complir els cinc anys d’edat per causes relacionades amb la desnutrició. La situació va ser fins i tot pitjor en altres amb greus conflictes interns, com Afganistan, Txad o Sierra Leone, on aquest percentatge va arribar a ser del 25%.

A la nostra societat egoista, avariciosa i hiper-consumista, li és molt còmode pensar en la pobresa i en la fam com fenòmens inevitables.

No obstant això, no ho són.

No són producte de cap fatalitat, ni tan sols és legítim assimilar-los en la majoria de les ocasions a situacions conjunturals fatals (sequeres, desastres naturals, guerres, conflictes polítics…), com repetidament ens fan veure els mass media occidentals.

Perquè la subalimentació i la desnutrició hui en dia són, en gran part, creacions humanes conscients, i per tant eradicar-les també està en mans humanes.

I com?

Per exemple, sumant 19.000 milions de dòlars anuals a l’actual ajuda oficial al desenvolupament, seria suficient per eliminar la fam i la malnutrició a nivell mundial.

Perquè aquesta mateixa xifra, 19.000 milions de dòlars, és aproximadament el que els països del nord ens gastem en perfums i cosmètics, i una altra quantitat semblant ens la gastem també en comprar menjar per a les nostres mascotes.

Diners per perfumar-nos o maquillar-nos, diners per donar de menjar als nostres gossos, gats o ocells, però no sumem diners per donar de menjar a persones famolenques… bonic el món en el què vivim!

Un altre exemple. Els més de cent mil milions que, només a Espanya, s’han emprat per rescatar la banca, haurien servit per eliminar un terç de la pobresa i la fam mundials.

Per tant, si hi ha fam és perquè nosaltres, els països del Nord, permetem que hi haja en els països del Sud.

És l’esclavitud i la guerra econòmica amb la qual el Nord sotmet al Sud.

Tornant al vell professor Jean Ziegler, ell opina que la fam té un cert parentiu amb el crim organitzat.

I perquè?

Un grapat de grans transnacionals agroalimentàries, com Aventis, Monsanto, Pioneer, Syngenta o Cargill, entre d’altres, controlen el mercat mundial de llavors i d’abonaments, així com l’emmagatzematge, la distribució i la venda dels productes alimentaris.

El control que exerceixen aquestes poderoses multinacionals sobre el preu dels productes els permet obtindre beneficis anuals multimilionaris. Els milions de dòlars amb els que ells fan augmentar el seu compte de beneficis són equivalents als milions d’éssers humans que pateixen la fam i la desnutrició severes provocades per la seua cobdícia i la seua set de poder.

Com a conseqüència d’aquestes pràctiques, centenars de milions de persones arreu del món veuen molt restringits el seu accés a comprar aliments essencials, com ara el blat, el blat de moro i l’arròs, fonamentals per al seu menjar diari.

Els recursos financers d’aquestes transnacionals, sovint superiors a la suma del producte interior brut dels països on estan implantades, fan desaparèixer tot poder de negociació per part d’aquests.

Fins i tot en països pobres on els seus dirigents han estat elegits democràticament i volen vetllar pels interessos socials de la seua població, aquests es troben lligats de peus i mans per garantir el dret a l’alimentació dels seus pobles. No poden lluitar contra el poder d’aquestes corporacions.

I per si tot això era poc, tenim d’altra banda els interessos econòmics de les grans corporacions financeres que, des de fa uns anys, es dediquen a apostar al gran casino borsari mundial amb les pujades dels preus de les matèries primeres, com ara les dels aliments bàsics.

I entre aquestes corporacions, i amb paper destacat, tenim a Goldman Sachs.

Goldman Sachs, que ara a cara descoberta (i des de l’ombra ja fa molts anys) controla governs, ministeris, bancs centrals i altres institucions públiques a Europa i Estats Units, no ha descuidat per res el sector agrícola com a font, no de menjar, sinó d’enormes beneficis econòmics.

Perquè el 1991, els perversos cervells de Goldman Sachs, plens sempre de sucoses idees per a la gent que li agrada especular i fer grans inversions en borsa, van crear un instrument financer (el Goldman Sachs Commodity Index -Índex de matèries primeres-) que els permetia invertir les seues riqueses en productes bàsics com el blat, l’arròs, el blat de moro, la soja o el cafè.

Tantes apostes sobre la ruleta dels mercats dels grans bàsics han estat i són les responsables de les grans pujades de preus d’aquests, i per tant, les responsables que milions de persones a tot arreu del món no puguen adquirir els seus aliments necessaris per a la seua subsistència.

Quan el 1999 el govern nord-americà va eliminar moltes de les restriccions legals que controlaven aquest tipus d’instruments financers, els grans inversors van córrer a dipositar els seus diners en els únics actius en què els seus consumidors no poden deixar de comprar… els aliments.

En conseqüència, entre l’any 2000 i el 2008 els preus d’alguns aliments es van multiplicar per 50. “Els preus de les matèries primeres han augmentat més en els últims cinc anys que en qualsevol altra etapa de la història“, va dir Michael W. Màsters (expert economista i membre del Comitè de Seguretat Nacional) davant el Senat dels Estats Units, durant la seua compareixença el 2008. 

I efectivament, per Goldman Sachs, l’especulació en productes alimentaris representa cada any beneficis de 5 mil milions de dòlars, una quantitat que representa la quarta part del necessari per eradicar la fam i la desnutrició del planeta.

Però clar, el seu negoci no és eradicar la fam, sinó tot el contrari, són fàbriques de fam, de desesperació i de mort. 

Goldman Sachs, a més, té en els aliments altra font de grans beneficis.

Els seus grans fons d’inversió cerquen i compren les millors terres fèrtils del planeta per exigir (fins al seu esgotament) la producció de biocombustibles, conreant bàsicament blat de moro i soja.

Aquests aliments deixaran d’alimentar milions d’estómacs humans per alimentar els dipòsits de combustible de milions de vehicles dels països desenvolupats.

Alguns personatges fets a Goldman Sachs ja hi són. Un parell d’exemples. Joakim Helenius i el seu fons d’inversions “Trigon Agricultura Fund”, porta ja comprades almenys 170 mil hectàrees de terres cultivables a la regió de terres negres a Rússia i Ucraïna. O Neil Crowder, que amb el fons “Chayton Capital” ha arrendat per als propers 14 anys unes 20 mil hectàrees a Zàmbia.

Aquests fons d’inversió i els governs titelles de dits països, sostreuen aquestes riques terres que haurien de servir per garantir la seua sobirania alimentària per utilitzar-les com pur negoci, alhora que milions de persones que viuen al seu voltant són víctimes de la fam.

Així doncs, mesures com:

– la prohibició total de l’especulació en borsa amb els preus dels aliments bàsics per milions de persones,

– l’eliminació de les barreres de comerç proteccionistes amb les economies desenvolupades i els aranzels a les exportacions del Sud,

– l’eliminació de l’agricultura extensiva i els monocultius dedicats a la producció de biodièsel,

– l’eliminació dels latifundis,

– la redistribució de les terres cultivables,

– la subvenció pública dels aliments bàsics,

– l’eliminació del dúmping i altres formes d’especulació oligopòlica amb els aliments bàsics,

– la preservació del sòl i…

– l’equitat en l’adquisició de l’aliment i una prohibició dels monopolis de les societats multinacionals del sector agroalimentari sobre els mercats de llavors, adobs i comerç…

n’hi hauria prou per si mateixes per eradicar definitivament l’enorme fam estructural que pateixen nombrosos països del Sud. 

Així n’és i així actua dia a dia el terrorisme mundial de les corporacions, gràcies a la ideologia capitalista neoliberal que està agranant bona part dels països del nostre embogit planeta.

Quina raó tenia Thomas Hobbes quan va descriure l’impuls natural de la nostra espècie animal des de la violència, l’explotació, el domini i la llei del més fort: “Homo homini lupus”… “L’home és un llop per a l’home”!

Patraix, València (L’Horta), a 14 de desembre de 2012

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DE NOU TV3 AL PAIS VALENCIA! Per fi una brisa d’aire fresc ens ve de la meseta, d’on sempre ens arriba el tòrrid i irrespirable ponent.

0

El Tribunal Suprem espanyol ha deixat sense efecte la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) del 15 de desembre de 2008, en la qual s’anul.lava l’emissió de la Televisió nacional de Catalunya (TV3) al nostre País.

El Tribunal espanyol ha considerat el recurs de cassació interposat per Acció Cultural del País València contra aquesta sentència.
A més, el Tribunal Suprem deixa sense efecte les dues multes imposades pel Consell a ACPV per import de 600.000 euros (800.000 euros amb interessos)

Després d’anys de censura, persecució i ILPs tombades, s’acaba amb una decisió purament política de Francisco Camps que pretenia:

– Provocar l’asfixia econòmica d’ACPV i la seua gradual desaparició.

– Desviar l’atenció de Francisco Camps i del seu govern davant els nombrosos casos de corruPPció que li envoltaven a ell mateix i el seu govern.

– Botar-se tots els tractats Internacionals que garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals, la raó de ser dels quals és la d’evitar que les fronteres polítiques i administratives segueixen un obstacle per a la difusió i promoció de la diversitat lingüística i cultural europea, com és el cas de valencians i catalans.

– Modificar arbitrària i expressament la Legislació valenciana (Llei 1/2006 de la Generalitat) per a poder forçar el tancament de TV3, arribant a l’extrem d’impulsar una modificació de llei amb ACPV com a únic objectiu i destinatari.

– Mentir l’opinió pública en dir que no havia existit la reciprocitat de TV3 i Canal 9. Precisament Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que va impulsar la creació de Canal 9. També, des d’el 1989, va ser la que impulsa l’arribada de Canal 9 al Principat. Posteriorment, el govern català va facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre esperava  acordar la reciprocitat amb la Generalitat Valenciana. Aquest acord va ser rebutjat per Francisco Camps a fi de poder continuar la persecució contra les emissions de TV3.

– Negar al poble valencià una televisió en la seua pròpia llengua, la qual cosa va constituir una  discriminació i un atac gravíssims a la llengua i la cultura catalenes pròpies dels nostre País. 

Stop SenseSenyal#… A partir d’ara AmbSenyal!

Patraix, València, a 12 de desembre de 2012.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Corredor mediterani vs. tercer carril: història d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya.

0
Fa un parell de setmanes els mitjans de comunicació es van fer ressò de la reunió que la Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient del País Valencià, Isabel Bonig, i el President de la patronal valenciana Cierval, José Vicente González, havien tingut a Madrid amb la Ministra de Foment, Ana Pastor.

L’objectiu de la reunió era la de “analitzar l’estat de les actuacions i comprovar el compliment dels terminis de redacció de projectes i la previsió de les licitacions de l’obra” del tercer carril ferroviari del Corredor mediterrani, segons informava la Generalitat Valenciana en un comunicat.

Acabada la reunió, la Consellera valenciana manifestava la seua “satisfacció” per “el compromís adoptat pel Ministeri de Foment en l’execució del tercer carril”, de manera que manté els terminis per a l’arribada del tercer carril per a Castelló i València el 2015, i per a Alacant el 2016. Així mateix apuntava que “La proposta permetrà en un curt espai de temps i mitjançant una inversió adequada i realista, la circulació de trens en ample estàndard europeu entre el port d’Alacant i qualsevol país d’Europa”.

El president de la patronal valenciana present a la reunió també havia qualificat la trobada de “insatisfactòria, ja que la ministra ha confirmat que la implantació de l’ample europeu seguirá realitzant-se d’acord amb els terminis previstos i que en el 2013 estaran licitades i adjudicades les primeres fases del projecte”.
Fins ací la notícia. 
I ara les meues reflexions.
Aquest projecte del tercer carril preveu la seua implantació al llarg de 557 quilometres, des de Castellbisbal (a partir d’ací ja hi ha en funcionament un tercer carril) a Alacant, i requereix una inversió de 1.230 Milions d’euros. D’acord amb els plans del Ministeri, les licitacions començarien a partir de l’any 2013 i el 2016 el tercer carril des de la frontera francesa a Alacant hauria d’entrar en funcionament.

 

El passat abril, durant la presentació de l’Estudi d’implantació de l’ample estàndard al Corredor Mediterrani (tram Alacant-Frontera Francesa), el director general de Transports de la Generalitat Valenciana va declarar que “per a nosaltres el tercer carril ja és corredor” (sic)… 

No obstant això, si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix ferroviari de mercaderies”, ens trobem amb les següents condicions:

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

I ara explicaré breument en què consisteix el tercer carril.
Aquesta alternativa pretén fer de manera més senzilla que els trens de mercaderies passen de circular en amplada de via ibèrica (l’Estat espanyol és l’únic país que te una amplada de via diferent del de la resta del continent, la qual cosa origina dificultats al transport de mercaderies més enllà dels Pirineus) a amplada de via internacional.

La solució que és proposa és simple: és tracta de colocar un tercer fil entre els dos de la via d’amplada ibèrica, de manera que la nova via, dotada de tres fils, permeta la circulació de combois d’amplada ibèrica i d’amplada europea, indistintament. La longitud dels seus apartadors seria el normal, i compartirien via mercaderies i trens de passatgers.

És a dir, qualsevol semblança del tercer carril amb el que deu ser un veritable corredor ferroviari de mercaderies, és pura coincidència!

Sí bé és cert que en la presentació del Corredor ferroviari del mediterrani per part de l’anterior govern socialista, l’octubre del 2011, es parlava de “instal.lació progressiva del tercer carril a tota la xarxa d’ample ibèric”, cal recordar que aquesta proposta estava indissolublement unida a la de la contrucció d’una línia completa d’alta velocitat des de Barcelona fins a Alacant per a servei de viatgers, de manera que l’actual línia convencional es deixava per rodalies i trànsit de mercaderies tant en ample internacional com en ample ibèric.
És a dir, s’eliminaven interferències de trànsit entre la xarxa de viatgers i la xarxa de mercaderies.

La solució del tercer carril te, indubtablement, un avantatge important: el cost econòmic, perquè només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma que ja existent, a banda d’uns quants altres ajusts. Així, segons la Conselleria d’Infraestructures, si la implantació del tercer carril costa 2,2 milions d’euros per quilòmetre, la del corredor mediterrani requereix una inversió de 20 Milions d’euros per cada mil metres.
La diferència està en el fet que el Corredor mediterrani, amb totes les seues prestacions, requereix la construcció d’una nova plataforma paral·lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc. 

Però la realitat a la qual ara mateix ens enfrontem és, al meu parer, que l’assumpció del tercer carril com a solució per a garantir el transport ferroviari està aparcant per part de politics i empresaris la reivindicació històrica del corredor mediterrani (podeu veure el meu post de 10 de novembre “El Corredor mediterrani a València… “The NeverEnding Story”), per molt que es vulga tergiversar la realitat.

Perquè en el pla logístic, aquesta alternativa pot significar una eixida més àgil per a les mercaderies, però les continua obligant a compartir via amb els passatgers. I en el pla polític i empresarial, posa de manifest la tendència dels sucursalistes valencians a la genuflexió davant Madrid.

Perquè en el poc més d’un any que ha passat des del 19 d’octubre de 2011, quan la Unió Europea va incloure el Corredor mediterrani en la seua xarxa prioritària de transport, les perspectives per a aquest eix han canviat com de la nit al dia. De la inclusió en aquella xarxa de transports depenia que aquest eix passarà a formar part o no de la primera divisió de les infraestructures europees.

Finalment, i desprès d’una campanya de pressió institucional i empresarial sense precedents duta a cau per valencians i catalans, Brussel.les va beneir el Corredor mediterrani amb la condició d’eix prioritari. Per a molts, aquella benedicció fou vista com una salvaguarda, perquè la categoria de “prioritari” reportava fons econòmics, però, sobretot, representava un aval ratificat per les més altes institucions comunitàries.

Però, malauradament, el temps ha acabat donant la raó a aquells que no veien el tema gens clar. El Corredor mediterrani, una infrastructura que des de l’àmbit polític i empresarial del País Valencià s’havia qualificat d ‘”imprescindible”, ha quedat de moment postergada a l’espera de millors temps, com si de colp i volta tots els estudis que és van realitzar recalcant-ne els nombrosos avantatges s’hagueren convertit en lletra morta.

Ana Pastor, la mateixa ministra que a Brussel.les havia votat contra la xarxa transeuropea de transports (on hi havia inclosa la Prioritat del Corredor), va engegar una campanya per a convèncer els uns i els altres que el Corredor mediterrani és un projecte massa car, que en els actuals circumstancies econòmiques Espanya no s’ho pot permetre de cap de les maneres i que, per tant, de moment els valencians ens haurem de conformar amb el tercer carril, un succedani de gust semblant però que no te, ni de lluny, les propietats de l’original.

Perquè, quins desavantatges te substituir el projecte del Corredor mediterrani pel del tercer carril?

Doncs en te bàsicament un, però resulta determinant. 

Fins ara l’argument principal que s’havia mostrat per justificar la imperiosa necessitat del Corredor mediterrani era que, per a impulsar el transport ferroviari de mercaderies, era imprescindible que disposara d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè? Per que l’experiència ha demostrat que, allà on hi havia col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.
L’alternativa del tercer carril que han beneït la Generalitat Valenciana i el Ministeri no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema
perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies. De manera que aquestes continuaran transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.

És clar, doncs, que l’alternativa que Madrid proposa ara a València és molt lluny de les aspiracions d’ara fa un any, quan el Corredor mediterrani (amb plataforma diferenciada per a passatgers i mercaderies) era una reivindicació irrenunciable per tothom al País Valencià.

La conformitat de la classe política valenciana evidència la seua claudicació enfront d’uns interessos que no són els nostres, i una volta més, davant la metròpoli mesetària. Com a bona prova del que estic dient està el fet de que en els propis discursos públics del MH President de la Generalitat Valenciana, Fabra evita molt a sovint l’expressió “Corredor mediterrani”, per tal d’anar metamorfosejant davant l’opinió pública la realitat que ens ve damunt.

Igualment, la conformitat de l’empresariat valencià és, si més no, xocant. Fins el mes d’octubre de 2011, la qüestió del Corredor mediterrani semblava de vida o mort, una infrastructura de la qual depenia l’esdevenidor de l’economia valenciana. Però la seua actitud ha canviat com de l’blanc al negre. La intensitat reivindicativa que mostraven fins fa uns mesos s’ha esvaït, i la sensació general que donen és que no els queda una altra mes de conformar-se amb les molletes que Madrid ha disposat per a València, mentre que per al AVE a Galicia la despesa total serà de 9.500 milions d’euros, un tren amb parada a Zamora (la ciutat natal d’Ana Pastor) i arrivada a Galicia, la terra de Mariano Rajoy.

Una mica lluny queda la bel.ligerància que el President de Cierval José Vicente González va mostrar fa mesos, quan en un acte organitzat en el Club de Trobada Manuel Broseta, va dir, en referir-se al tercer carril: “Calen dues plataformes independents: una per a mercaderies i una alta per a passatgers. El què ha aprovat l’Unió Europea és un corredor, no una drecera. No ens podem conformar amb menys, perquè si no correm el risc que en comptes del corredor tinguem un carril bici … “.

Més enllà de les deficiències internes que te el tercer carril, hi ha un perill evident que no es pot deixar de banda: que l’alternativa presentada ara pel Ministeri espanyol acabe convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani. És a dir, que allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva.

En aquest cas, s’ajornaria sine die dècades de reivindicació històrica del Corredor mediterrani i, alhora, la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels propis territoris mateix.

En aquest sentit, diverses entitats empresarials valencianes han advertit del greu perill que això implicaria. Així ho ha fet l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE), una de les institucions que més ha insistit en el Corredor mediterrani. Per a l’IIVEE, el tercer carril pot ser una “solució provisional”, però “contínua essent necessari el desenvolupament total del projecte, amb vies separades per a passatgers i mercaderies, que permeta d’aprofitar tot el potencial dels trànsits a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”.

Estem novament enfront d’una nova desfeta valenciana i d’el què em sembla encara pijor, d’una nova i vergonyosa genuflexió per part dels nostres politics i d’una bona part del nostre món empresarial al govern de Madrid.
Patraix, València (L’Horta), a 11 de desembre de 2012.
Publicat dins de General | Deixa un comentari