La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Un sistema econòmic mundial basat en l’exercici de la violència institucional globalitzada.

L’últim llibre de l’economista francés Thomas Piketty, director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de França, “El capital al segle XXI”, expressa l’idea de què els engranatges del lliure mercat han tendit a concentrar durant el darrersegle la riquesa mundial al voltant d’una reduïda fracció de la humanitat, impulsant amb això un increment de la desigualtat global com mai abans s’havia vist abans.

Aquest procés ha provocat que, a hores d’ara, segons dades del rànquing mundial de milionaris de la revista Forbes, les 58 persones més riques del món tinguen una fortuna equivalent a la riquesa acumulada del 50% més pobre de tota la població mundial (uns 3.600 milions de persones). Segons ha calculat l’ONG Oxfam Intermón, aplicant una taxa de només el 1,5% a aquest xicotet grup de milmilionaris, es podria recaptar una suma de diners que, degudament invertida en atenció sanitària, equivaldria a salvar 22,8 milions de vides humanes en els 49 països més pobres del món.

A1

Aquestes esgarrifoses xifres donen una idea del pervers model civilitzatori sota el qual vivim. Un model cobdiciós que, promogut fonamentalment pels lobbys capitalistes dels països rics, ha exercit una violència estructural, encoberta i premeditada, contra una bona part de la humanitat, així com contra els ecosistemes dels quals depèn la nostra supervivència i benestar.

El sociòleg i matemàtic noruec Johan Galtung va popularitzar el terme de “violència estructural” (o “violència institucional”). Aquest mot fa referència a aquell tipus de violència que, sent infringida de forma difusa i indirecta per les estructures dominants de poder, té efectes negatius sobre les oportunitats de supervivència, benestar i llibertat d’altres persones o grups socials. Per tant, aquest tipus de violència, directament relacionada amb la privació de les necessitats humanes més bàsiques, no involucra la producció de danys físics mitjançant l’ús directe de la força sinó que, més aviat, és equivalent a les nocions d’injustícia, desigualtat, inequitat, pobresa i exclusió social.

Per poder eixir del perillós carreró en què el sistema econòmic capitalista ens ha ficat seria fonamental comprendre que els problemes de pobresa i desigualtat existents avui al món reposen, al cap i a la fi, sobre una realitat biofísica relacionada amb un desigual repartiment dels recursos proporcionats pels ecosistemes del planeta.

Aquesta situació tan injusta, a partir de la qual s’expliquen innombrables conflictes ecològic-distributius per tot arreu del món, és intencionadament fomentada per aquells nuclis de poder que es beneficien de l’actual status-quo: bàsicament les classes capitalistes de les nacions occidentals. Al remat podem dir que els seus opulentes guanys es basen en l’explotació d’ecosistemes i d’éssers humans.

Aquests selectes grups socials empenyen a milions de persones a malviure dins de trampes soci-ecològiques de pobresa i degradació ambiental, en allò que s’ha cridat a anomenar “l’acumulació de la despossesió”, per poder seguir gaudint en els seus tancants països d’origen d’uns estils de vida malbaratadors i desenfrenats que troben en el paradigma del creixement continu la seua justificació.

Si acceptem que els recursos de què disposa el nostre planeta són finits i limitats, resulta obvi entendre que la redistribució de la riquesa és l’única manera real d’avançar cap a la justícia social global. La qual cosa significa admetre que mai serà possible acabar amb la pobresa estructural al món si en paral.lel no es combat fermament contra la riquesa excessiva que detenen les elits capitalistes mundials. Reconèixer aquest fet, convenientment ignorat pels països rics, per les seues agències de cooperació internacional i intencionàdament ocultat pels seus portantveus mediàtics, converteix el propòsit de la justícia global en una qüestió socioecològica intrínsecament lligada a l’exercici de la política.

Caldria trencar amb els silencis i les indiferències existents al món per adoptar compromisos polítics i estratègies pedagògiques convincents que ajuden a fer una transició global cap a horitzons civilitzatoris de major justícia social i sostenibilitat ecològica. Horitzons que posen fi a les diverses formes d’abús i violència estructural avui existents.

Però açò, ara per ara, no passa de ser una mera utopia.

València, a 8 de desembre de 2015.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent