La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El PPCV i l’UPyD voten en contra de millorar el model de finançament del País Valencià al Congrés espanyol. Una gruixuda línia roja separa aquest grup d’arribistes antivalencians davant els ulls de tot el poble valencià.

0

L’esperpent antivalencià del PPCV i dels neofalangistas d’UPyD es va consumar ahir al Congrés espanyol.

Mentre el President de les Corts valencianes, el opusdeià Juan Cotino, demanava a l’Estat la condonació del deute històric dels valencians, alhora que denunciava l’insuficient finançament del País Valencià per part del Govern central, tan sols 24 hores abans els seus correligionaris al Congrés de la capital de la metròpoli, al costat de l’impresentable actor-polític Toni Cantó, votaven en contra de la proposta de resolució presentada pel diputat d’ERPV, Ricardo Sixto, per revisar l’injust sistema de finançament que afecta al nostre territori.

D’aquesta manera, una gruixuda línia roja quedava traçada definitivament entre aquells que pretenen canviar aquest aberrant model estructural que condemna a la misèria i a l’esclavitud econòmica al poble valencià, i aquells que volen què seguisca com fins ara, es a dir, obedient, submís, llastrat econòmicament i dependent del poder central espanyol i de la seua almoina.

I ara fem la mirada enrere, només uns pocs mesos.

El passat novembre, el llavors Conseller d’Hisenda i Administració Pública José Manuel Vela, ara imputat per una suposada filtració d’informació confidencial a Rafael Blasco, va declarar al Consell que no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», que va qualificar d’intolerable i injust.

Aquestes paraules van ser recolzades al dia següent pel Vicepresident del Consell, José Ciscar, qui va dir que l’objectiu és «que la situació és resolga com més aviat millor. És veritat que el Ministeri d’Hisenda ja està treballant en un nou model de finançament, però el Govern valencià va insistir perquè si pot estar el 2013 que no siga el 2014».

Només uns dies després d’aquestes declaracions de dos alts càrrecs del Consell, Mariano Rajoy visitava València, i aprofitava la seua curta visita per reunir-se amb el President de la Generalitat, Alberto Fabra, i amb Rita Barberà.
Deixe en paraules del diari provincià “Las Provincias” el que va passar en aquella reunió: “El Fabra més reivindicatiu es va trobar amb el paradigma d’un Rajoy a la gallega. El cap del Consell va exigir el finançament que els valencians veuen any rere any com se’ls escapa de les mans per culpa d’un model injust amb la Comunitat (…)  El Fabra reivindicatiu va emergir en la reunió amb Rajoy. El Consell fa dies venia anunciant que seguirà obstinat en demanar més finançament a Madrid, i el conseller José Manuel Vela va exercir d’avançada la setmana passada a les Corts quan va advertir que el Govern valencià no aguantarà ni un any més sense que arriben els diners que ens corresponen (…) A les primeres de canvi, Fabra va aprofitar la seua cara a cara amb Rajoy per traslladar que la Comunitat se sent maltractada per Madrid i que necessita més diners. Per això cal canviar l’actual model de finançament, que situa als valencians a la cua en el repartiment de fons per part del Govern central…”.

Poc temps després, l’alt empresariat valencià reafirmava el que s’havia dit des de la cúpula del PPCV.
Semblava així intuir-se una mena de sinergia entre el govern valencià, la classe empresarial i la societat civil valenciana que també, a través de diversos intel.lectuals i organitzacions, havia denunciat el greu subfinançament històric que patim els valencians.

Recordem al respecte les paraules al diari El País de Vicente Boluda, el president del més important lobby empresarial valencià, a principis del passat desembre.
L’empresari valencià va apostar per “pujar al carro” de Catalunya per reclamar al Govern espanyol un canvi en el model de finançament autonòmic, perquè considerava “injust i inacceptable el tracte del Govern a la Comunitat Valenciana en els pressupostos generals de l’Estat… Els pressupostos són radicalment dolents, exigim al Govern que ens explique a què es deu aquest tracte. Exigim la revisió del model de finançament autonòmic i que es repartisquen els diners de l’Estat de manera més equilibrada”, alhora que demanava aprofitar la discussió oberta pel Govern català per a unir esforços a fi de “reparar un sistema que resulta discriminador per als valencians, perquè anant sols Madrid no et farà ni cas… Un tractament així fa encara més necessària la unió de tots els valencians, sense distinció d’ideologia, en defensa d’un tracte més equilibrat. No podem seguir acceptant sense dir ni piu el dèficit de finançament que hem patit històricament (…) Cal aprofitar l’ocasió, i donar suport tant a Catalunya com a altres comunitats que creuen que el sistema de finançament no és equitatiu (…) No sé si hi ha una oportunitat per re-fundar l’Estat espanyol, però cal alguna cosa semblant (…) Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor”.

Aquestes contundents i reivindicatives declaracions es van veure complementades, tan sol un mes després, en el diari La Vanguardia, que publicava en la seua secció digital una entrevista amb José Vicente González, el president de la gran patronal valenciana CIERVAL.
En referència a l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Mire, portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model”.

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica” (que recomane a tothom la seua lectura), posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

Totes aquestes declaracions i treballs feien palesa, tal i com he esmentat adés, l’existència d’una sinergia de pensament que hi ha al conjunt de la societat valenciana cap a l’injust finançament que rebem els valencians i la necessitat de revertir urgentment la situació.

Així semblava tornar a confirmar-se ahir mateix, com he esmentat al principi d’aquest post, quan el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània que va tindre lloc a València, va demanar a l’Estat la condonació del deute històric, segons ell de 11.000 milions d’euros fins al 2012, que el País Valencià arrossega per la “insuficient financació” que rep del Govern central. “Sol.licite que es condone aquest deute perquè no el devem”.

Cotino va proposar que en el nou model de finançament que s’ha d’aprovar, l’índex corrector entre comunitats autònomes per habitant “no ha d’allunyar-se d’un 2% de la mitjana” (ara mateix entre el País Valencià i Cantàbria, per exemple, hi ha un 25% de diferència), i va afegir que les comunitats autònomes han de rebre una transferència de l’Estat “per igual” per atendre l’educació, la sanitat i la dependència. L’Estat “ha d’assegurar a tots els espanyols per igual…”.
Per justificar les seues afirmacions va aportar dades com que la mitjana de finançament per càpita a l’Estat espanyol  ha estat de 2.319 euros i en el País Valencià de 2.153 euros, el que representa 166 euros menys de mitjana. Segons Cotino, si el 2012 s’haguera rebut el que correspon “s’hauria ingressat 1.050 milions d’euros més de finançament”.

El president de les Corts va seguir insistint en què calia criteris de “justícia i equitat”. En els últims 15 anys la població valenciana havia crescut un 30% i “això no ha passat en cap lloc d’Espanya (…) El deficient finançament ha abocat a tindre que endeutar-se per no haver de deixar de prestar serveis” a la societat, va afegir. Pel que fa a sanitat, va dir que no era acceptable que “un valencià reba 900 euros i un basc 1.400 euros”, ha explicat, per la qual cosa caldria aplicar uns índexs correctors “perquè no hi haja aquestes diferències”.

Doncs bé, tan sol un dia abans que Juan Cotino fera aquestes reivindicatives declaracions, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol per a revisar el sistema de finançament.
La proposta instava al Govern espanyol a que iniciara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per a corregir els desequilibris existents en el mateix, partint d’estudis objectius sobre el cost de prestació dels serveis, i en concret a “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Ricardo Sixto va recordar que tots els estudis publicats demostraven que el País Valencià mostrava “un saldo fiscal negatiu amb l’Administració General de l’Estat -n’aporta més del que rep-, malgrat que té una renda per càpita molt inferior a la mitjana. És la demostració que el sistema de finançament autonòmic és injust i discriminatori per als valencians”

Aquesta proposta recollia les peticions de molts sectors polítics i socials valencians, com he esmentat adés.

Però la majoria absoluta del PP, amb el suport d’UPyD… va tombar la proposta!!!

La proposta va tindre el suport d’Esquerra Plural, Compromís, socialistes, CiU i ERC, però cap diputat del PP valencià no va trencar la disciplina de vot.

Ricardo Sixto va criticar amb duresa els vots en contra del Partit Popular i d’UPyD: “Un dels principals problemes que tenim ara mateix és la situació d’impagaments per part de la Generalitat Valenciana, i encara que això és principalment responsabilitat de la nefasta gestió del PP en el Consell, també és cert que hi ha un problema estructural de finançament del País Valencià (…) El resultat de la votació demostra que el PP valencià està en coma profund i que no està per la millora del finançament del País Valencià. No tenen vergonya ni la coneixen i quan voten a Madrid tiren a la paperera les seues promeses i reivindicacions fetes a València (…) Això demostra la importància que cada grup li atorga als problemes del País Valencià, i en concret al déficit estructural de finançament que patim des de fa dècades i que llastra les nostres possibilitats d’eixida de la crisi”.

A Juan Cotino, durant el torn de preguntes que van vindre després de la seua intervenció al Fòrum Europa, algú del públic li va preguntar sobre aquest vot contrari del PPCV a la proposta de Ricardo Sixto. La seua resposta va ser la següent: “Quan es vota en un Parlament, hi ha una sèrie de propostes que presenta un grup pensades perquè un altre vote el contrari i traure el titular del dia següent, i això és el que va passar aquest dilluns” (sic)…. i es va quedar tan ample!

El mateix dia en què es presentava la proposta de Ricardo Sixto, el PSC va tindre la gallardia de votar en contra del que va votar el PSOE i Carme Chacón pel que fa al Dret a decidir del poble de Catalunya.
El PPCV va tindre l’oportunitat d’haver-ho fet també, i no ho va fer, tot i les postures al respecte que manifesten els seus dirigents de portes endins, com hem vist més amunt… a quin joc brut juga aquesta gent?

A més de corruptes i malgastadors, altres qualificatius que se m’acudeixen al cap per qualificar aquests individus són els de submisos, trepes, aduladors, arribistes, traïdors i insensibles a les peticions de la societat que diuen representar… fem fora a aquesta gentola!

Patraix, València, a 28 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MANIFESTACIÓ #23F. Novament una marea humana als carrers de València contra la corrupció i el saqueig sistemàtic del capitalisme neoliberal dels serveis públics del benestar.

1

Acabe d’aplegar-hi.

Aquesta vesprada novament una marea humana de desenes de milers (75.000 segons els organitzadors) de perroflautes, iaioflautes, indignats, homes, dones, joves, xiquets, pares, mares, fills, metges, educadors, estudiants, enginyers, policies, taxistes, obrers, administratius… persones de tota classe, ideologia i condició social, hem omplert els carrers del centre de la ciutat de València, al igual que en nombroses ciutats de la nació, des de Girona fins Alacant i des de Lleida a Palma.

I ho hem fet per manifestar-nos contra la corrupció de la classe política, contra el saqueig estructural (consentit i emparat per aquests poders polítics que diuen representar falsament la voluntat popular) a què està sotmetent el conglomerat corporatiu-financer els serveis públics del benestar, i contra la vexació de drets què estem patint una bona part de la ciutadania, des del treball fins a l’habitatge.

En aquests temps en què tot trontolla i sembla derruir-se, on els ciutadans hem de prendre consciència de que tenim necessàriament d’unir-nos i fer front comú per defensar els drets civils que hem adquirit al llarg de moltes dècades de lluita i de reivindicacions, ens hem començat a qüestionar fins al model de democràcia burgesa que tenim, tal com l’hem conegut fins ara.

Podem afirmar que aquest model, basat en l’Estat-Nació sorgit i exportat per la Revolució francesa, ja no és vàlid, perquè ha quedat obsolet en un món global i globalitzat creat a imatge i semblança de les grans corporacions i dels seus lobbies ideològics.

El model actual d’Estat-Nació ha quedat absorbit i devorat pels ens supranacionals que regeixen el món actual, un poder a l’ombra que escapa a qualsevol control democràtic.

Podem parlar així d’una post-democràcia i es reclama per a ella una nova filosofia, unes noves regles.
Jo no crec que calga una nova filosofia, perquè no crec que la democràcia tradicional, tot i les seues nombroses limitacions (que en són moltes), haja quedat obsoleta o inservible.

És molt més senzill que tot això. Simplement ha estat traïda.
I amb ella hem estat els ciutadans així mateix traïts i enganyats.

Perquè el que realment s’ha fet és mantindre un simulacre de democràcia, mentre aquesta era grollerament violada en l’àmbit supranacional.

Deia Rousseau que no hi ha submissió tan perfecta com la que conserva l’aparença de llibertat, perquè es captiva la voluntat mateixa.

Els europeus hem estat captivats, enganyats i traïts pels ideòlegs de l’Europa dels mercaders, aquesta mateixa que en algun moment vam creure ingènuament que era l’Europa dels ciutadans, fins que va aplegar la crisi econòmica provocada per la seua egoisme i la seua ambició insaciables, i aleshores van caure les màscares que ocultaven els seus veritables rostres de depredadors.

Governen directament a Itàlia i a Grècia, i indirectament a la resta dels països europeus, ja que se senten plenament segurs que els ciutadans hem perdut la nostra consciència crítica, i que la nostra voluntat està captiva per tants anys de pantomima democràtica.

La nostra democràcia està tan buida, que si poguérem traure el cap a ella i cridar, només sentiríem un ressò d’impotència, de terror i d’angoixa.

No cal una nova filosofia.
No calen conceptes nous perquè aquests monstres supranacionals seguisquen justificant el frau i l’atracament.
Només cal que ens tornen el que ens han furtat.

La pervivència i el respecte cap als principis de la democràcia han de ser als polítics que haurien de representar el poble que els ha elegit.
Però si aquests no ho fan, la defensa dels mateixos ha de tornar a les mans del poble. Aquest fet, en la filosofia de la democràcia tradicional, es diu reserva d’autoritat o principi de resistència. Encara que són dos conceptes diferents, viatgen sempre junts, perquè el primer podria portar inevitablement al segon.

El filòsof alemany Johann B. Erhard va escriure a finals del segle XVIII el següent: “No és fàcil que el poble es rebel.le sense tindre raó, ja què com a poble no es pot rebel.lar si abans no estan tots d’acord, i aquest comú acord només és possible mitjançant una clara comprensió de la necessitat de la revolució… Es pot afirmar del govern que ell va ser el culpable de tota revolució, ja que no es va adaptar a l’emancipació o no va respectar els drets humans en el nivell que li corresponia al poble”.

O revertim dràsticament la situació, o el model de societat reflectida a l’excel.lent novel.la de George Orwell “1984” serà el horripilant llegat que deixarem als nostres fills.

És això el que volem???

Que estem esperant per reaccionar i rebel.lar-nos davant d’aquesta barbàrie???

Patraix, València (L’Horta), a 24 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un any de #PrimaveraValenciana. Ahir vesprada va ser l’estrena del documental “Estudiar en Primavera” a l’Octubre Centre de Cultura Contemporànea de València.

0

En una sala plena de gom a gom i amb la presència d’estudiants que van ser protagonistes en primera persona d’aquella bella primavera avançada al febrer de lluites i reivindicacions ara fa tot just un any als carrers de València, ahir vesprada vaig assistir a l’estrena del documental “Estudiar en Primavera”.

Sense dubtes, un magnífic testimoni d’estudiants, professors i pares de l’IES Lluís Vives de València que recull amb frescor, naturalitat, espontaneïtat i sense dobles preses els esdeveniments d’aquells dies, explicats en primera persona pels seus veritables protagonistes, en què es relaten les manifestacions però també la brutalitat física i les vexacions policials que van patir joves estudiants de l’ESO i de Batxiller que es manifestaven a les portes del seu institut només per denunciar les greus mancances que patien ells i altres instituts valencians.
Recordem que per aquells dies es parlava d’alumnes que anaven a classe amb mantes a molts centres perquè no funcionava la calefacció, de talls de llum en els instituts per manca de pagament de la Conselleria, de que no hi havia diners ni per a fer fotocòpies o comprar paper higiènic, etc…

La directora del film és Amparo Fortuny, una ex-alumna del Lluís Vives, que va explicar en algun mitjà de comunicació les raons que la van portar a realitzar el documental: “Vaig seguir pels mitjans de comunicació i les xarxes socials els esdeveniments de les protestes, la contundència policial, les reaccions polítiques i del Govern. I vaig sentir moltíssima curiositat per conèixer de prop els estudiants, què són els veritables protagonistes, però que sempre van quedar en un segon pla i per a mi van ser el gran desconegut d’aquesta història (…) Vaig començar a gravar les entrevistes aproximadament una setmana després que acabaren les mobilitzacions, quan tot tornava a la normalitat i els estudiants encara tenien tot molt recent i ja havien tingut un temps per processar el que havia passat “.

L’objectiu del rodatge era “conèixer a un grup d’adolescents que per uns dies van veure embolicat el seu centre d’estudis en una batalla campal. Després de la primera actuació policial, molts més alumnes van decidir unir-se a les reivindicacions, per a alguns les manifestacions a la eixida de classe es van convertir en una prioritat i va ser una experiència molt absorbent. Altres no es van involucrar massa en les mobilitzacions perquè tenien massa exàmens i activitats extraescolars i algú fins m’ha confessat que davant el temor dels seus pares per tot el que estava passant, van al.legar malaltia per faltar a classe aquells dies. Però per a tots ha significat una experiència vital molt impactant, van quedar realment impressionats (…) Volia saber el punt de vista de l’adolescent i des del seu punt de vista revisar la ‘Primavera Valenciana’ com a detonant per conèixer les seues opinions i emocions a prop de l’actualitat, el futur, les seues esperances, les seues intencions i les seues pors, i em va sorprendre observar com aborden els temes”. “Els adolescents són capaços de riure d’aspectes molt durs de la societat, així com de passar del riure a l’emotivitat o al plor. Són tremendament viscerals però també molt reflexius (…) Finalment, ha estat una oportunitat per conèixer i intentar comprendre a aquesta futura generació que ja està trencant estereotips”.

De la data de l’acte, organitzat per l’Assemblea Lluís Vives i l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, han dit els seus promotors: «La data de l’estrena no és casual, el dia 21 de febrer és el dia en què es compleix un any del cessament de la violència policial. En les mobilitzacions de la Primavera Valenciana els anti-avalots van actuar del 15 al 20 de febrer, però a partir del dia 21, València va eixir en massa al carrer en pau».

Recordem que aquell 15 de febrer, una trentena d’alumnes del Lluís Vives va tallar al trànsit durant deu minuts al carrer de Xàtiva, un cèntric carrer de València a només dues illes de l’ajuntament de Rita Barberà.
Aquell dia la protesta va acabar amb un menor detingut per “colpejar, donar cops de sabata i mossegar” (sic) a un agent de la Policia Nacional.
Després d’un llarg hivern de manifestacions, els estudiants reclamaven que cessaren els retards en la substitució de professors i els pagaments impuntuals del Consell per al manteniment dels centres.

El cap de la policia de València va identificar immediatament a aquests estudiants com “l’enemic”, i van arribar aleshores els cops de porra, les pallisses, les vexacions i els arrests indiscriminats de la policia… No podia ser d’una altra manera, els seu cap els havia indicat que els joves estudiants d’entre 13 i 18 anys eren el seu “enemic”, i ells van obeir les seues ordres sense cap escrúpol.

Les imatges de la primavera valenciana i de la seua repressió policial van donar la volta al món.

Els testimonis d’aquells dies es succeeixen al documental: «Vam demostrar que sabem lluitar pels nostres drets. Van voler penalitzar la protesta perquè ens quedem callats, però estem a molt poc de no tindre res a perdre», comenta al documental una estudiant de primer de Batxillerat que arran de les protestes va rebre una sanció de 101 euros.

Una altra estudiant de 17 anys, que també va rebre una multa, explica que un policia la va agafar del coll i ella va patir un atac d’ansietat. «Vam posar una denúncia, tot i que com no anava identificat, no sabem qui va ser», explica.

La Delegació del Govern, al comandament de Paula Sánchez de León, va enviar sancions a més de 200 persones per presumptes desordres públics, molts d’ells completament inventats.

Dos equips d’advocats s’encarreguen ara de les defenses de manera desinteressada. De moment han aconseguit no pagar cap multa, tot i que encara hi ha desenes de causes pendents de resoldre.

«Les sancions estan fora de la llei, per això les recorrem, van ser un abús d’autoritat», diu Agustí Arenas, advocat de l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, que s’encarrega de 117 procediments administratius (el 80% d’alumnes del Lluís Vives) i ha presentat unes 30 denúncies per «brutalitat policial» contra alguns agents.

«Lluitarem perquè un jutge decrete la nul.litat del procediment administratiu, que és ple d’irregularitats», explica Fabiola Meco, advocada de l’Assemblea per les Llibertats i Contra la Repressió, que duu la defensa de 116 sancionats i de 41 processos judicials.

Però volen anar més enllà. Aquesta setmana, han presentat una querella criminal contra la delegada del Govern i els comandaments policials que van ordenar les càrregues salvatges i indiscriminades contra els manifestants.

Com a reflexió final, volia dir que “Estudiar a la primavera” i els fets que aborda constitueix de segur per a molts dels seus joves protagonistes una història reflexiva i emocional, centrada en el desencís que comporta la primera gran decepció: la que marca l’inici de l’adolescència.

Vos recomane vivament el seu visionat.

Patraix, València, a 22 de febrer de 2013.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Espanya, una economia outsider?.

4

“Outsider” és sense dubte, un mot poc corrent del que alguns, probablement, desconeixen el seu significat.
Fent referència en anglès a les paraules “out” (fora) i “side” (costat, cara o lloc) podem arribar a forjar una traducció en català que ens portarà directament cap al propi significat de la paraula, a més de la intenció amb què aquesta va ser composta. Out-Sider significa per tant  “el que està fora”, en el cas que aquest vaja referit a una persona o individu, o una col.lectivitat d’individus.

Una volta entés el significat del mot, les preguntes que poden plantejar-nos són: Qui està fora? … Què és el que es troba fora? … Què trobem dins? … Què és fora i què és dins?, i en aquest cas, d’on?

La resposta a aquestes preguntes és automàtica si s’associa el terme amb l’època i la societat en què vivim. Per tant, podem afirmar que el mot “outsider” fa referència a persones, objectes, moviments o grups socials que es troben aïllats del que és “normal”, o que es troben situats a la perifèria.

Conegut una mica millor el concepte de “outsider”, plantegem ara  la pregunta del títol d’aquest post:
Perquè l’economia espanyola es pot considerar que és una “outsider”? 

La resposta la trobí en un estudi que va arribar no fa molt a les meues mans.
Es tractava d’un informe realitzat, ni més ni menys, pels analistes del Deutsche Bank, el banc més poderós de la totpoderosa Alemanya.

Però abans d’explicar-me, faré un breu recés per explicar que en la dècada dels 1980, amb el començament de la liberalització i la desregulació de l’economia, es va iniciar el fenòmen que hui en dia tothom coneix amb el nom de globalització, es a dir, la mundialització de l’economia.

El què va significar realment la globalització és el què tots sabem: el repartiment del pastís terraqüi entre unes quantes poderoses mega-corporacions empresarials, que només ens van deixant les molletes del seu festí a la resta dels mortals d’aquest planeta, bàsicament el 99.5% dels humans que l’habitem.

Passats ja 30 anys aproximadament des d’aquell inici de presa de poder d’aquests depredadors planetaris, al meu entendre estem vivint ja una nova era, que ben bé la podríem anomenar de la “post-globalització”.

Es tracta d’una època, única fins ara, on totes les Economies mundials interactuen en tots els àmbits possibles i on és crítica l’especialització i la recerca d’avantatges competitius de cadascuna d’elles per poder sobreviure … És com nedar desesperadament per buscar la supervivència en un mar amb fort onatge i, a més, ple de taurons pels voltants….

Doncs bé, en aquest treball dels analistes del Deutsche Bank, s’esmenten 3 elements o factors que, al seu parer, contribueixen decisivament al creixement i al desenvolupament econòmic d’una Economia.

Aquests elements són:

– “Technology-rich” (economies riques en tecnologia puntera)

– “Labor-rich” (economies riques en mà d’obra barata) i

– “Commodity-Rich” (economies riques en recursos naturals).

A partir d’ells, el banc alemany classifica, en un mostreig realitzat sobre 62 economies mundials, la posició de cadascuna d’elles pel que fa als 3 factors descrits.

El resultat és el següent: de les 62 economies analitzades, no hi ha res més que 5 Economies que no tenen cap dels 3 factors necessaris per al seu creixement i desenvolupament… es a dir, es troben en una mena de “limbo” econòmic.

I sabeu quines són aquestes 5 economies?. Doncs les de Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya i Argentina …. Es a dir, bàsicament els PIGS (vos sonen, no?), amb l’afegiment de l’Argentina.

I com defineix el Deutsche Bank aquests 3 factors crítics en les economies dels països?:

“Technology-rich”: Aquests països generen grans exportacions mitjançant la producció de béns d’alta tecnologia i compten amb empreses que organitzen processos globals de producció.
Aquestes economies tendeixen a beneficiar-se de la seua infraestructura sòlida, d’una bona educació, d’un elevat nombre de patents i d’empreses fortes que organitzen sofisticats processos de producció (potencial de proveïment global).

Alemanya, Suïssa, Escandinàvia i Japó en són bons exemples.
Com indicadors consideren que una concessió alta de patents, un nombre elevat d’usuaris d’Internet, un alt nivell d’Educació segons l’index de les Nacions Unides, una bona qualitat de les seues institucions (Estat de Dret, drets de propietat, la lluita contra la delinqüència organitzada, la corrupció, etc), de la seua infraestructura en general, del seu sistema educatiu, a nivell d’empresa i d’assimilació de tecnologia (les últimes quatre variables provenen de l’estudi de competitivitat del Fòrum Econòmic Mundial).

“Labour rich countries”: Aquests països generen grans exportacions pel fet de tindre un alt nombre de treballadors amb baixos costos de mà d’obra, en un comparatiu global o regional (per exemple els països de l’est d’Europa en comparació amb els d’Europa Occidental, o Mèxic en relació amb els EUA), i que a més disposen d’una infraestructura suficient perquè les grans multinacionals occidentals vajen a establir centres de producció als seus països. Xina, Tailàndia, Polònia i la República Txeca en són exemples.

“Commodity rich countries”: Aquests països generen grans exportacions de recursos naturals.
S’han beneficiat dels preus de les matèries primeres en l’última dècada, sobretot en alguns dels productes bàsics. Aràbia Saudita, Brasil, Rússia i altres països petroliers en són exemples clàssics.

Els indicadors que es mesuren en aquests països són la participació de les exportacions de productes bàsics respecte al total de mercaderies, el valor dels productes bàsics d’exportació com a proporció del PIB, el percentatge de la població ocupada en la mineria i en la manufactura, la proporció de la mà d’obra emprada, l’ús percentatge d’ocupació en l’agricultura i el valor afegit de la producció (% del PIB).

I després tenim les economies del “limbo”: “Countries without strong comparative Advantages”.
Són els països que no són forts en cap de les tres categories esmentades anteriorment, i que han tingut dificultats per augmentar les seues exportacions en l’última dècada. És possible que hagen pres part en el comerç mundial mitjançant l’augment dels seus nivells de deute. Grècia podria ser l’exemple més destacat.

En definitiva, les Economies que estan hui en fora de joc, en aqueix “limbo” econòmic, no els queda més eixida que reinventar-se per poder accedir a estar en alguns dels tres grups identificats pel Deutsche Bank.

L’Estat espanyol no és un país ric en recursos naturals, minerals o energètics. N’hi ha prou per dir-ho només en pegar una ullada a les xifres que mostren el nostre grau de dependència energètica de l’exterior: un 64%, enfront de la mitjana de la UE (32%), de l’OCDE (54%) o dels EUA (28%). Per això, mai podrem pertànyer al grup dels “Commodity rich countries”.

Hauría pogut i degut apostar decididament per ingressar en el grup dels “Technology rich countries”, fent una aposta decidia per la inversió en R+D+i, i en un canvi radical del nostre model productiu.
El camí era el d’innovar, aportar coneixement, apostar per sectors menys intensius en treball poc qualificat i pel valor afegit en sectors de futur amb un alt grau d’internacionalització.

En aquest país es va fer una “Transició” política de Franco a una certa democràcia (si podem anomenar-la aixina!), però no s’ha fet la “Transició” econòmica del model sol, platja & rajola al de idees & coneixement.

Les xifres d’inversió en R+D+i són reveladores al respecte: l’Estat espanyol es troba en la 17ª posició en el rànquing europeu, amb una despesa de 1.38% PIB, mentre la mitjana de la UE-15 es situa en el 2.01%, el dels EUA en un 2.76%, el d’Alemanya en un 2.80%, el de Finlàndia en un 3.96%, el de Suècia en un 3.6%, etc…

Espanya no ha volgut entrar en el grup dels “Technology-rich countries”. L’aposta que ha fet l’actual govern de Mariano Rajoy per eixir-se’n d’aquest “limbo” i deixar de ser un “outsider”, després d’aprobar per decret llei la Reforma laboral, n’és molt clara: la de formar part del grup de candidats a pertànyer en pocs anys al grup dels “Labour rich countries”, on es troben països tan “desenvolupats socialment” com la Xina, Tailàndia, Romania, Malàisia, Corea del Sud o el Marroc, per citar-ne alguns.

L’impacte que aquesta aposta ha tingut en les nostres condicions laborals, en les prestacions socials i en els nostres serveis públics del benestar les coneixem sobradament tots…

Patraix, València (L’Horta), a 20 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La fortuna personal de Juan Carlos de Borbón a l’empar de la inviolabilitat jurídica que li proporciona la Constitució espanyola.

3

Francisco Franco necessitava un successor. Tenia molt clar que no podia deixar la seua Espanya una-grande-y-libre en mans de la maçoneria i el bolxevisme, i tampoc era el seu desig que la seua estimada pàtria es convertíra en una democràcia liberal a l’estil de les que imperaven en l’occident laic i parlamentari europeu.

Després d’àrdues deliberacions amb el seu coixí, el dictador gallec de veu aflautada va decidir portar-se a Juan Carlos de Borbón y Borbón a Espanya, que s’havia exiliat a Itàlia al costat del seu pare, i adoctrinar-li en els principis franquistes.

Juan Carlos de Borbón era un xic imberbe que va aplegar a Espanya literalment amb una mà davant i una altra darrere, sense una pesseta a la butxaca… però que a hores d’ara acumula una fortuna de 1.790 milions d’euros, segons la revista Forbes, quantitat que coincideix amb una informació publicada fa uns mesos pel diari The New York Times, que la elevava a 2.300 milions de dòlars, quasi 1.800 milions d’euros.

Això feia de Juan Carlos el personatge número 134 entre els homes més rics del món.

El diari novaiorquès al.ludia al “estil de vida luxós” i a la “fortuna opaca” de Juan Carlos, afirmant que “segueix sent un secret com ha amassat la seua considerable riquesa personal”, fent-se ressò que a l’arribar al tron, després de la mort de Franco, els seus béns equivalien a “pràcticament res”.

Fa poc de temps es va donar a conèixer un document revelador, fins aleshores no divulgat, que potser ens ajude a comprendre com s’ha anat forjant la immensa fortuna del rei espanyol.

Aquest document és una carta que Juan Carlos I va enviar al Sha de Pèrsia, Reza Pahlavi, el 22 de juny de 1977.

La missiva està recollida en un llibre de confessions dels secrets polítics del règim iranià del Sha, que va ser escrit per qui va ser el seu ministre de l’Interior i primer ministre, Asadollah Alam.

L’objecte de la carta escrita pel Borbón no era un altre més que el de reclamar al seu “germà” Resa Pahlevi la concessió de “deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola”.

A continuació vos expose el contingut complet d’aquesta carta, que com podreu comprovar no té cap rebuig:

“Estimat germà:

Per començar voldria dir-te com de immensament agraït estic per què hages enviat al teu nebot, el príncep Shahram, a veure’m, facilitant així una resposta ràpida a la meua petició en un moment difícil per al meu país.

M’agradaria a continuació informar-te de la situació política a Espanya i del desenvolupament de la campanya dels partits polítics, abans, durant i després de les eleccions.

Quaranta anys d’un règim totalment personal han fet moltes coses que són bones per al país, però al mateix temps van deixar a Espanya amb moltes deficients estructures polítiques, tant com per suposar un enorme risc per a l’enfortiment de la monarquia.

Després dels sis primers mesos de govern d’Arias Navarro, que jo vaig estar igualment obligat a heretar, el juliol de 1976 vaig designar a un home més jove, amb menys compromisos, a qui jo coneixia bé i que gaudia de la meua plena confiança: Adolfo Suárez.

Des d’aquell moment vaig prometre solemnement seguir el camí de la democràcia, esforçant-me sempre a anar un pas per davant dels esdeveniments per tal de previndre una situació com la de Portugal que podria resultar encara més nefasta en aquest país meu.

La legalització de diversos partits polítics els va permetre participar lliurement en la campanya electoral, elaborar la seua estratègia i emprar tots els mitjans de comunicació per la seua propaganda i la presentació de la imatge dels seus líders, alhora que es van assegurar un sòlid suport financer: la dreta, assistida per la banca d’Espanya, el socialisme, per Willy Brandt, Veneçuela i altres països socialistes europeus, i els comunistes pels seus mitjans habituals.

Mentrestant, el president Suárez, a qui jo vaig confiar fermament la responsabilitat del govern, va poder participar en la campanya electoral només en els últims vuit dies, privat dels avantatges i oportunitats que vaig explicar-te ja anteriorment i de les que es van poder beneficiar els altres partits polítics .

Malgrat tot, sol, i amb una organització tot just formada, finançat per préstecs a curt termini de certs particulars, va aconseguir assegurar una victòria total i decisiva.

Alhora, però, el partit socialista va obtindre un percentatge de vots més alt del que s’esperava, el que suposa una seriosa amenaça per a la seguretat del país i per a l’estabilitat de la monarquia, ja que fonts fidedignes m’han informat que el seu partit és marxista. Certa part de l’electorat no és conscient i els voten en la creença que amb el socialisme Espanya rebrà ajuda d’alguns grans països europeus, com Alemanya, o si no de països com Veneçuela, per a la reactivació de l’economia espanyola.

Per aquesta raó és imperatiu que Adolfo Suárez re-estructure i consolide la coalició política centrista, creant un partit polític que servisca de suport a la monarquia i a l’estabilitat d’Espanya.

Per aconseguir-ho, el president Suárez clarament necessita més que mai qualsevol ajuda possible, ja siga dels seus companys o de països amics que busquen preservar la civilització occidental i les monarquies establertes.

Per això, estimat germà, em prenc la llibertat de demanar el teu suport en nom del partit polític del president Suárez, ara en difícil conjuntura. Les eleccions municipals se celebraran d’ací a sis mesos i serà aquí més que res on posarem el nostre futur en la balança.

Per això em prenc la llibertat, amb tots els meus respectes, de sotmetre a la teua generosa consideració la possibilitat de concedir deu milions de dòlars com la teua contribució personal a l’enfortiment de la monarquia espanyola.

En cas que la meua petició meresca la teua aprovació, em prenc la llibertat de recomanar la visita a Teheran del meu amic personal Alexis Mardas, que prendrà nota de les teues instruccions.

Amb tot el meu respecte i amistat.

El teu germà,

JUAN CARLOS “

Com podem veure, la carta posa en evidència, no només l’afany de lucre desmesurat que ja tenia el llavors jove Juan Carlos de Borbón, sinó també la seua ideologia política personal continuista amb la del període franquista.

Aquesta carta, i altres similars, van ser enviades als màxims representants de nombroses monarquies existents arreu del món, amb la finalitat d’obtindre el seu suport econòmic.

Això ens dóna una idea de com va començar a forjar-se la immensa fortuna personal que atresora l’actual inquilí de la Sarsuela, abans de començar a participar en tot tipus de “negocis” lucratius que l’han portat a posseir actualment un dels patrimonis financers més importants del planeta.

El periodista Deci Machado ha estat un dels que més han investigat l’origen de l’immens patrimoni financer de Juan Carlos Borbón.

Deci Machado, en el seu excel.lent treball d’investigació, afirma que “els interessos financers del Cap d’Estat s’han vist embolicats en nombroses irregularitats. Els negocis del rei, així com la seua relació ‘carnal’ amb la classe empresària, contrasta amb la figura mediàtica de “el rei de tots els espanyols.
La seua intermediació a favor dels interessos de les multinacionals espanyoles i de les cúpules de la CEOE han marcat la seua tasca com a màxim representant de l’Estat a l’exterior (…) Malgrat el silenci mediàtic, la figura del rei dista molt de ser inqüestionable: des de la seua manca de legitimitat democràtica a la construcció de la seua important fortuna personal, passant per una mai ben aclarida actuació al 23-F, el rei mai ha hagut de rendir comptes de les seues accions.

Nombrosos mitjans llatinoamericans no han deixat de denunciar les seues actuacions en benefici del Banc Santander Central Hispano o de Repsol a Argentina, davant l’ofensiva espanyola per aconseguir YPF (…) Les trames financeres del monarca i el ric prosperar de la seua família i de tota una subcort que utilitza la imatge real per optimitzar les seues inversions, assenyala un dels assumptes més foscos de la Casa Reial… Juan Carlos va arribar al tron ??literalment sense res. Es diu per cronistes del moment que fins i tot havia de demanar els diners al seu pare, per visitar la seua nòvia a Atenes “.

El treball de Decio Machado posa al descobert nombrosos detalls que ajuden a comprendre d’on va provenir els diners que actualment posseeix el monarca: “El començament de la seua autosuficiència econòmica, es remunta a 1962 (coincidint amb el seu casament amb Sofia), quan el banquer Luis Tanques Taberner va començar a administrar una “subscripció popular” que aportaria liquiditat econòmica als nuvis. En aquella “renda bàsica real” col.laboraven a més d’altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme (…) Un altre dels que ha declarat haver fet transferències importants al monarca va ser Ruiz Mateos. Després de la expropiació de Rumasa, sent pròfug de la Justícia a Londres, va acusar el rei d’haver acceptat “milers de milions”, no només de la seua butxaca, sinó del de diversos empresaris. El fiscal general l’Estat el va acusar d’un delicte d’injúries: el que podria haver-se convertit en un sumari comprometedor va quedar reduït a res.

En el seu llibre “El negocio de la libertad”, Jesús Cacho parla de les vies de finançament personal del rei. Segons assenyala Jesús Cacho “una de les primeres formes conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per cobrir les seves necessitats d’energia.

Només ocupar Juan Carlos I el tron ??a la mort de Franco, Manuel Prado i Colón de Carvajal, l’home de confiança del rei, es va dedicar a remetre diverses missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d’Espanya”.

Aquesta informació confirma plenament la carta adreçada al Sha de Pèrsia que ha eixit a la llum fa poc de temps, i que hem vist més amunt.

“Les seues bones relacions amb els dictadors àrabs també va quedar patent en la resposta favorable de la monarquia saudita a la petició d’un crèdit de 100 milions de dòlars. Exactament la mateixa quantitat pagada per l’empresa kuwaitiana KIO a Colom de Carvajal, indica Cacho. Els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat que, durant l’anomenada “Tempesta del Desert”, l’aviació nord-americana poguera disposar com volguera de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, pel que calia “untar” als polítics . (…) Propers a Juan Carlos apareixen també noms com Mario Conde, Alfonso Escámez, els Albertos… Destaca en les seues relacions el conegut com “Clan Les Quatre Estacions”, nom del restaurant del qual Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaume Cardenal Pombo i el propi rei són socis. Alguns van aparèixer implicats desprès en la trama de Ibercorp. Entre ells es va teixir una espessa trama de negocis”

El que Decio Machado descriu com el “paradís mallorquí” ha estat l’espai en què el monarca espanyol ha cultivat “il.lustres amistats”.

“Allà el rei Juan Carlos va intimar amb el príncep Zourab Tchokotua, un aristòcrata georgià que va ser processat per un jutjat mallorquí el 1978 i el 1992 en relació amb presumptes estafes immobiliàries. En l’última instrucció figurava també el seu soci Oliver Mateu, un altre home proper al rei (…) El rei va ser fotografiat el 7 d’agost de 1990 a Port Portals, amb els seus amics Giovanni Agnelli (propietari de FIAT) i Raul Gardini, expresident de Montedilson, l’empresa química a la qual Joan Abelló va vendre el seu laboratori Antibiòtics amb un benefici de 450 milions de dòlars. Tant Agnelli com Gardini es van veure implicats en casos de corrupció a Itàlia. Aquest últim es va suïcidar el 1994 (…) És públic que el iot Fortuna II va ser finançat per un grup d’empresaris mallorquins, els quals van ajuntar 17,5 milions de dòlars per fer el regal real. Hui el monarca navega al Fortuna III, valorat en més del doble que l’anterior.

Mallorca és una bona font d’ingressos per al rei en patrocinis, roba i equipaments esportius, begudes i rellotges per a la família reial, convertida en un atractiu model publicitari de vegades subliminal i altres descarat”.

Coneixent tot açò i veient el que actualment està passant amb el seu gendre Iñaki Urdangarín i el cas Nóos, un arriba a la conclusió de que Juan Carlos s’ha estat menjant el pa i el pernil, i Urdangarín tan sol les molletes… però no obstant això, és aquest últim el que ha estat encausat i és investigat.

L’explicació a aquesta aberració jurídica la tenim en l’article 56 de l’actual Constitució espanyola, que diu així:

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.

2.-El seu títol és el de Rei d’Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la Corona.

3. – La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2.

Que conclusions podem treure d’això?

En paraules de Antonio Torres del Moral, catedràtic de Dret Constittucional de la UNED, això significa, en primer lloc, que “de cap manera” el rei pot ser cridat per un jutge, ni per declarar ni per ser jutjat. Això és el que suposa és la inviolabilitat.

En segon lloc, la no responsabilitat fa que el cap d’Estat tampoc responga políticament dels seus actes. Per això existeix l’anomenat “ratificació”.

“En una democràcia no pot haver poders públics que siguen irresponsables”, però com el titular de la Corona sí que ho és, “cal que algú responga políticament per ell, i aquest algú és el president del Govern o el ministre que ratifique el seu acte. Tots els actes del rei, que es refereixen a l’exercici del càrrec, tenen ratificació”, diu Antonio Torres.

Hi ha tres formes d’exercir la ratificació: la primera, amb una signatura, per exemple a l’hora de sancionar una llei. El president del Govern signa el document amb el rei; a això se li dóna el nom de “contrasignatura”. Així, si el rei signa alguna cosa inconstitucional o contrari a dret, el president seria responsable.

La segona, amb la “presència”, per exemple, en un viatge en què el rei va acompanyat d’un ministre, el denominat “ministre de jornada”, que es fa responsable “del que puga passar”. Finalment, hi ha l’anomenada ratificació “tàcita”.

En aquest cas, el missatge de Nadal del rei o l’aparició del monarca en televisió el 23-F s’entenen com ratificacions tàcites: no hi ha ningú al seu costat i ningú ha signat per escrit un suport a aquests actes. El responsable és el president del Govern, “si no dimiteix. En tot el que està passant actualment el responsable és el president del Govern”.

“Si el president no està d’acord, llavors es plantejaria un problema institucional”, diu el catedràtic. La depuració de responsabilitats polítiques pel que fa al president passaria per “una moció de censura, un vot de confiança o per les urnes”. Es dirimirà davant l’opinió pública, les Corts i l’electorat.

On queda aleshores la responsabilitat jurídica?

“Primer caldria la comissió d’un acte antijurídic”, diu Antonio Torres. Imaginem que el rei ho fa. Que, hipotèticament, comet un delicte. El president del Govern és, de nou, el responsable polític “si no dimiteix”. Però, qui respon de l’acte antijurídic? “La resposta és ningú. Així n’és”, assevera Antonio Torres.

“Hi ha un adagi o dit que procedeix del constitucionalisme anglès que diu que ‘El rei no pot fer mal‘. I com no pot fer mal, no és responsable jurídicament. Això és una fal.làcia, perquè sí que pot fer mal, però no respon perquè cap jutge pot citar-lo en una banqueta: la justícia s’administra en nom del rei. Per tant la responsabilitat del monarca es limitaria al terreny històric-polític, i l’assumpte o problema quedaria arreglat, fins i tot, amb un “pacte” o acord puntual, un tancament en fals”.

“Quan les coses es posen molt malament, també els reis responen, però ho fan d’aquesta manera, no davant d’un jutge, sinó exiliant-se, perdent la Corona o bé amb la proclamació d’una república”.

En aquest context cal esmentar també un concepte que torna a estar aquests dies en boca de tothom: l’abdicació. “És una altra manera de solucionar l’assumpte, amb totes les cometes possibles, perquè la cosa siga menys greu”, diu Antonio Torres.

Si el rei d’Espanya comet, hipotèticament, un acte antijurídic i abdicara, els termes d’inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien vigents “jurídicament”, però el normal, hipotèticament, seria donar-li una eixida “pactada”, insisteix el catedràtic, per evitar una crisi major.

És comprensible en ple segle XXI la figura de la inviolabilitat?

 “La gent no ho entén, i no té per què entendre-ho”, afirma el catedràtic. La monarquia, diu, segueix encara envoltada d’un “halo de reverència, de sacralitat”, però si escollim tindre una, amb els seus avantatges i inconvenients, “ja sabem el que ens ha tocat. La monarquia és el que és”.

Després d’exposar tot això en aquest post del meu bloc, em venen al cap els privilegis indecents dels monarques absolutistes medievals, que encara es perpetuen amb la monarquia borbònica espanyola vigent que tots estem patint, alhora que tornen a ressonar en les meues orelles les paraules pronunciades per l’inquilí de la Zarzuela en el seu discurs nadalenc de fa dos anys: “La Justícia es igual para todos”… es pot ser més cínic i mentir més amb menys paraules???

Patraix, València (L’Horta), a 17 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Corredor mediterrani: els empresaris valencians posen en evidència la submissió dels governants del PP valencià a interessos aliens als del poble valencià.

0

El passat dilluns 11 de febrer es va celebrar a la seu de la Confederació d’Organitzacions Empresarials de la Comunitat Valenciana (CIERVAL) una jornada empresarial anomenada “El Corredor mediterrani en marxa”, que va comptar també amb la participació del Consell de Cambres de la Comunitat Valenciana, en el que era un acte de clar i decidit suport empresarial al Corredor Mediterrani.

A la jornada van assistir un elevat nombre de representants empresarials, signants de la “Declaració València”, com són els presidents de les organitzacions empresarials i cambres del País Valencià, Catalunya, Múrcia, Illes Balears i Almeria, a més dels presidents de les entitats portuàries.

Davant de la ministra de Foment, Ana Pastor, del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, de la Consellera valenciana de Infraestructures, Isabel Bonig, i de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, els presidents de la patronal Cierval i del Consell de Cambres de Comerç van fer palés a tota aquesta fauna de polítics allà presents, que tants entrebancs i pals a la roda estan posant a la construcció del Corredor mediterrani, que aquest no s’acaba amb la solució transitòria del tercer carril, sinó amb la construcció de dues plataformes independents -de passatgers i mercaderies- amb ample internacional, alhora que van demanar a la ministra que s’avançaren els treballs del Corredor definitiu per tal què, quan acaben les restriccions pressupostàries, aquest es faça el més ràpid possible. “És el corredor de la racionalitat”, va escoltar Ana Pastor de boca del president de Cierval, José Vicente González.

Per la seua banda el dirigent del Consell de Cambres de Comerç, José Vicente Morata, va reclamar sense embuts l’enllaç en alta velocitat amb Castelló, el túnel passant de l’AVE per sota de la ciutat de València i el soterrament de les vies ferroviàries a Serraria, i a més li va dir a la ministra que si aquestes dues infraestructures no són possibles a curt termini, que es considere el fer una circumval.lació ferroviària per l’oest de València per tal d’evitar el col.lapse de l’estació del Grau.

Per la seua banda Joan Amorós, secretari general del lobby Ferrmed, va instar a Ana Pastor a accelerar els projectes per no perdre “oportunitats de negoci”.

Però la ministra, que va marxar ràpidament adduint problemes d’agenda, no va respondre a les reivindicacions dels empresaris.
Ana Pastor no es va donar per al.ludida en escoltar totes aquestes justes reivindicacions dels empresaris, i es va centrar exclusivament en explicar com avancen els treballs del tercer carril que hauria d’estar llest el 2015 a València i un any després a Alacant i Múrcia.
Un projecte a realitzar sobre 569 quilòmetres i un cost de 1.500 milions d’euros.

Perquè efectivament, hi ha una cosa que és molt evident i que l’experiència s’ha encarregat de demostrar: allà on hi ha col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.
Per tant, l’alternativa del tercer carril no resol el problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers.

I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, amb l’afegit de l’AVE i els obligats manteniments de les vies, és un greu problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies, de manera que aquestes continuarien transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia… un coll d’ampolla que els polítics del PP de Madrid i de València ens volen vendre com la solució, quan només és un sucedani que, sospite, s’intenta clavar com una “solució” definitiva, un parany per als valencians mentre l ‘AVE a Galícia (la terra de Mariano Rajoy) passant per Zamora (la ciutat de la ministra Ana Pastor) s’endu la majoria de les inversions de l’Estat alhora que s’intenta ressuscitar un Corredor a enlloc, ja descartat per la UE, com és el Corredor Central.

Les que també van haver de sentir les contundents reivindicacions empresarials van ser la Rita Barberà i la Consellera Bonig, les quals fa tot just dos mesos van declarar que renunciaven a que és construira el túnel passant de cinc quilometres de longitud que hauria de travessar el subsòl de València, connectant la futura Estació Central amb el nord de la ciutat (un túnel que ja estava previst i aprovat pel Ministeri de Foment espanyol), i que anava a donar eixida directa als AVEs que provindrien de Madrid i d’Alacant en direcció a Castelló.
Una renúncia que faria que el túnel de la Serreria tinguera que suportar el pas del trànsit de rodalies, del servei de mercaderies del port de València, els trens de llarga distància (com l’Euromed), i ara a més els AVEs de Madrid i Alacant cap a Castelló i també el tràfic de mercaderies del Corredor mediterrani… i tot això per dues úniques vies per ambdues direccions!
Les raons de la renúncia: l’enorme inversió que suposava  la realització del túnel .

Aquesta vergonyosa renúncia unilateral per part de Rita Barberà i d’Isabel Bonig a aquest túnel, i que tant pot perjudicar els interessos econòmics i les exportacions a Europa de les empreses valencianes, va ser ja contestada per en aquell moments per importants empresaris valencians, tal com el president de la patronal taulellera ASCER, Joaquín Piñón, que qualificava de “chapuza” el projecte del tercer carril del Corredor Mediterrani (veure al respecte el meu post anterior “El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceramics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol“), o pel president de la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana, Manuel Miñés, qui li esmenava la plana a l’alcaldessa en declarar que l’alternativa proposada per ella “no ha d’invalidar el túnel ferroviari de passatgers d’alta velocitat i rodalies sota el centre de València”, ja que deixar la principal estació de la ciutat com a terme i no com passant “no només afecta l’AVE a Castelló, sinó a tot el trànsit ferroviari nord-sud”, per considerar finalment que el moviment d’entrada i eixida per la mateixa via era “tercermundista”.

L’endemà d’aquesta trobada empresarial, el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, i el del Cercle d’Economia català, Josep Piqué, van celebrar una trobada a Tarragona a la qual van assistir un centenar d’empresaris, acadèmics i polítics, i en el qual també va intervindre de nou la Consellera valenciana d’Infraestructures Isabel Bonig, i el secretari de Territori i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font.

Els empresaris van reclamar sense embuts, tal com s’havia fet el dia anterior a València, la construcció urgent del Corredor mediterrani, tot i les dificultats per les que travessen l’economia espanyola i europea.

El manifest que va eixir d’aquesta reunió, batejat com Manifest de Tarragona, exposava la necessitat de superar les tensions territorials per teixir una macroregió amb la que competir en els mercats mundials, reivindicava la indústria com a generadora d’ocupació, a més d’expressar la oportunitat que tenien els nostres respectius territoris, al nord i al sud del Sénia, de recolzar-se en projectes estratègics comuns, sent el Corredor mediterrani el més important.

El document destacava, així mateix, que el Corredor ferroviari mediterrani, tot i les dificultats, constitueix “la inversió més raonable en termes de rendibilitat social i econòmica”, subratllant que el desenvolupament d’una gran regió econòmica mediterrània “avançada, ben comunicada i innovadora” permetria a l’Estat espanyol millorar les seues oportunitats.

Josep Piqué va exigir al Govern que el projecte ferroviari esdevinga una realitat, al marge dels debats polítics, per garantir la viabilitat de les empreses exportadores. “Demane als polítics voluntat de consens”, mentre que Vicente Boluda, per la seua banda, va insistir que el Corredor mediterrani concentra el 44% del comerç exterior d’Espanya, el 40% del PIB o el 55% del trànsit de mercaderies. Per això va considerar “inadmissible” que el traçat no estiga encara en funcionament i va denunciar l’estructura “radial” d’Espanya. “Tot comença i acaba a Madrid, aquest és el problema”.

La Consellera valenciana, per la seua banda, va estar en la seua línia, minsa en les seues declaracions i mesurant les seues paraules per tal de no molestar als seus amos de Madrid, i va limitant-se a dir què “València necessitava aquest projecte, en una economia globalitzada no podem mirar només dins de les nostres fronteres”, però sense fer esment de les seues paraules de suport a l’alcaldessa de València quan renunciava a construir el túnel passant per sota de la ciutat de València, el que va constituir una punyalada per l’esquena als interessos de l’economia exportadora valenciana.

Una volta més, i en van… els polítics populars valencians actuant en contra dels interessos del poble valencià… vergonya, senyors, vergonya!

Patraix, València (L’Horta), a 16 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

És legitim deixar de pagar el Deute il.legitim?

2

El debat al voltant al Deute públic és un dels debats més importants que s’han suscitat en els últims anys en els àmbits de l’esquerra política i social.

El procés d’estatalització del Deute privat dels grans bancs, juntament amb la caiguda en la recaptació d’imposts de l’estat deguda a la crisi, agreujada per les polítiques d’austeritat i les contra-reformes fiscals, han estat les principals causes de l’increment descomunal del dèficit fiscal i, en conseqüència, de l’augment del Deute públic.

El govern espanyol va anunciar en els pressupostos generals de l’Estat per 2013 que pagarà el Deute amb menys educació pública, menys sanitat, menys prestacions a la desocupació i més imposts als treballadors, que no a les empreses ni a les grans fortunes.

La necessitat de pagar el Deute se’ns repeteix a la població com un mantra per part dels polítics neoliberals, i aquest missatge s’amplifica a través dels grans i influents mass media, els consells d’administració dels quals estan replets de representants i de membres de les oligarquies financeres.

Se’ns diu que les retallades són inevitables perquè, “ens agrade o no”, tenim un Deute i cal pagar-ho.
La importància d’aquest missatge, tractat des del “
establisment” com si fora “la paraula de Déu”, es va visualitzar davant la població quan es va aprovar una reforma constitucional exprés que estableix que el pagament del Deute és la “prioritat absoluta” dels poders públics.

Amb tot això del què ens intenten convèncer és que acceptem inevitablement la necessitat de retallar tot tipus de serveis socials i de drets socials i laborals per poder pagar el Deute.
Si acceptarem aquesta premissa, aleshores la discussió quedaria ja reduïda a si retallem més o retallem menys, si traiem d’ací o traiem d’enllà, però el que ja no es discutiria és que cal retallar, que és el terreny al qual vol portar-nos el govern.

Però la realitat és que tota la seua argumentació és pura fal.làcia, un parany estés amb l’única intenció de mentir i de manipular a la població.

I per què? 

Doncs en primer lloc, perquè la assumpció del Deute ha estat decidida completament a esquenes de la ciutadania.
A ningú se’ns ha consultat si ens havíem de endeutar i sobretot en què.
Ho han decidit ells, els diferents governs, en connivència amb les grans corporacions i els bancs. Els ciutadans mai hem estat informats, ni ningú de nosaltres ha decidit res sobre això.

En segon lloc, perquè és un Deute que podem considerar il.legítim, l’origen del qual no respon en absolut a les necessitats populars.
El Deute s’ha creat perquè s’han gastat milers de milions per salvar els ruïnosos negocis dels bancs, la seua factura d’haver jugat al monopoli en les darreres dues dècades i d’haver perdut en les seues arriscades i irresponsables apostes, que ara ens toca pagar a tots els ciutadans.

Perquè s’han fet enormes i deficitàries inversions a l’AVE, per satisfer una concepció ideològica radial i centralista de l’estat… perquè s’han construït costosos aeroports on solament volen les gavines… perquè s’han dedicat partides enormes a comprar armament caríssim i s’han finançat aventures militars a l’Afganistan o al Líban… perquè s’han reduït els ingressos públics en milers i milers de milions a causa de les contra-reformes fiscals que han afavorit als grans empresaris i les grans fortunes, al mateix temps que ens hem convertit en els campions europeus del frau fiscal i de l’economia submergida, sense que s’hajen posat els mitjans adequats per evitar-ho, tal com han denunciat els col.lectius d’inspectors d’hisenda.

En tercer lloc, perquè el pagament del Deute es fa a costa d’un gravíssim deteriorament de la vida col.lectiva, provocat pel desmantellament i privatització de la sanitat i l’educació públiques, per les retallades en les pensions, en la Dependència, etc…, tot això amb l’únic objectiu d’assegurar els beneficis dels grans grups bancaris, que reben diners del Banc Central Europeu a l’1% o menys per després, a continuació, prestar-ho als governs al 5%, al 10% o més.

Totes aquestes raons ens fan veure que en realitat el Deute no és altra cosa més que un mecanisme de saqueig institucionalitzat, convertit en una espiral sense fi.

Grècia n’és la mostra més evident. Quant més es paga, més es deu… quant més es deu, més car és el deute i més mesures d’ajust, més pobresa i més reculada econòmica.

Aquesta espiral criminal només pot parar-se d’una manera: deixant de pagar el Deute.

Ignacio Ramonet, una de les veus més prestigioses del moviment antiglobalització i director de Le Monde Diplomatique, escrivia en un dels seus articles que la minoria rica té una agenda oculta per desmantellar l’estat social i privatitzar els serveis públics i apoderar d’ells.
I Jérôme
Duval, membre d’ATTAC i expert en el tema del deute extern, assegura que a Europa, com abans va passar a Amèrica Llatina i Àfrica, el Deute és una manera de dominació per assolir aquests objectius.

Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra i professor a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, ens diu que la prioritat de reduir el dèficit públic es basa en una falsedat: que el deute és una càrrega per als nostres fills en el futur. Això és mentida, ja que el futur dels nostres fills i néts no depèn del Deute, sinó de la productivitat i de l’activitat econòmica.
I els diners públics dedicats hui a polítiques d’educació, sanitat, benestar social, R+D+I, infraestructures enfocades al creixement econòmic i transport no són una despesa, en són una inversió.

Molts economistes creuen que negar-se a pagar el Deute públic és una barbaritat. Però també n’hi han què, sota consideracions diferents i molt més ètiques, pensen que negar-se a pagar no és el pitjor.

Éric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Liège i de la Universitat de París VIII, i president del Comitè per l’Anul.lació del Deute del Tercer Món, diu que hi ha alguna cosa pitjor que no pagar el deute: que els ajusts per pagar-la tinguen terribles conseqüències socials.

Exposaré a continuació alguns exemples de països que s’han negat a pagar el seu Deute, i les conseqüències que se’n van derivar d’aquesta decisió.

El desembre passat es van complir just onze anys de la suspensió del pagament del Deute argentí. Durant la Crisi de desembre de 2001 a aquell país, l’Assemblea legislativa va triar President de la Nació per a un període de 90 dies a Adolfo Rodríguez Saá. La presidència de Rodríguez Saá va durar només set dies, però durant aquest període de temps va resoldre la suspensió de pagaments del Deute extern amb els creditors privats, la qual cosa li va fer molt popular entre els argentins. Estudiosos i analistes de la crisi consideren que aquest va ser el pas inicial de la recuperació argentina.

El primer any va ser dur, però l’economia argentina va millorar de seguida i, des de 2002, cada any (excepte dues) ha tingut un creixement superior al 8%, el més ràpid a Occident en els últims nou anys i amb les taxes de creixement més altes del món, segons el Center for Economic Policy Research de Washington.

El 2003 el president elegit, Néstor Kirchner, va comunicar a l’FMI que havia de deixar créixer el país perquè “els morts no paguen deutes“.

El deute públic de l’Argentina era el 168% del PIB el 2002. El 2003, el govern Kirchner va pactar altres obligacions de pagament amb FMI, Banc Mundial i altres organismes financers. El 2004 el Deute extern argentí era de 178.000 milions de dòlars. El 2005 hi va haver canvi de bons argentins en suspensió de pagaments des de 2001. Es va aconseguir el 75% de quitament de Deute i Argentina va proposar una altra lleva del 66% de 81.000 milions de dòlars d’origen privat i va fer front a judicis promoguts per grans propietaris de bons. La majoria de creditors no va cobrar. Als Estats Units, Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia van intentar embargar actius argentins a l’exterior, però estaven protegits per convenis internacionals.

La història de la reestructuració de deute d’Argentina es considera exemplar, perquè va permetre que la tercera economia llatinoamericana creixera de nou i amb ímpetu en els últims anys.

Argentina porta onze anys sense pagar 6.241.000 de dòlars que deu al Club de París, un fòrum informal de creditors oficials i països deutors, la funció del qual és coordinar formes de pagament i renegociació de deutes externs dels països i institucions de préstec.
Organitzacions i partits d’esquerra han sol.licitat al govern argentí que precise què deute s’ha de pagar a aquest Club i no pagar sense completar l’auditoria que determine l’origen d’aquest deute, qui s’en van beneficiar d’ell i quant se n’ha pagat. Perquè part d’aquest Deute prové de l’època de la dictadura militar, pel la qual cosa es pot considerar il.llegítim… i els deutes il.legítims no es paguen.

Un altre cas notable és el d’Islàndia.
Islàndia va patir una crisi financera l’any 2008, com a conseqüència de la fallida dels seus tres bancs principals:
Landsbanki, Kaupthing i Glitnir, després de la caiguda de Lehman Brothers.

Però la societat islandesa va prendre un camí diferent al que s’espera per resoldre el problema del Deute extern del país. Una solució que no passava per la via tradicional del neoliberalisme, que es traduiria en la socialització del deute dels bancs en fallida, sinó per no assumir aquest Deute extern.

Aquests bancs van ser nacionalitzats per convertir el Deute privat en Deute públic, i així el govern fer-se càrrec del pagament. Però el Deute era tan desproporcionat per la capacitat econòmica islandesa, que el país va rebutjar fer-se càrrec d’ell. En concret la suma del Deute extern supera els 3.600 milions d’euros.

Com a país amb una gran tradició democràtica, va sotmetre a referèndum la decisió de responsabilitzar-se del pagament, i ho va fer per dues vegades. Els resultats de la primera consulta van donar la victòria amb un 58,9% als que es negaven a pagar per no sentir-se responsables del Deute d’una entitat privada, enfront d’un 39,7%, que sí que estaven d’acord en pagar el rescat.
L’any 2009 es va tornar a sotmetre a referèndum la decisió, que imposava unes condicions dures per Islàndia: hauria de pagar 2350 mil.lions de libres al Regne Unit, i 1320 milions d’euros als Països Baixos fins a l’any 2046, amb un interès del 3%. El rebuig va ser generalitzat. Per segona volta, i amb una majoria del 93,2%, Islàndia decidia que no es responsabilitzaria de les pèrdues que els països estrangers van patir en la crisi financera.

Els governs del Regne Unit i els Països Baixos, principals inversors en els fons del banc islandès Icesave, exigien que Islàndia pagara el Deute si pretén formar part de la Unió Europea. Fins i tot, i en un intent desesperat, anglesos i holandesos han intentat instrumentalitzar l’FMI per pressionar Islàndia i que cedira al pagament. Una cosa que va denunciar a principis de l’any 2010 el aleshores director de l’FMI, Dominique StraussKhan, i que es va encarregar de comunicar Grímsson, actual president de la república islandesa.

També la Comissió Europea (CE) va dur a Islàndia davant el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), per violar la directiva europea sobre garanties de dipòsits, que obliga els estats a garantir un mínim de 20.000 euros als dipositants d’un banc en fallida.

Però el passat 28 de gener es va produir l’esperada decisió d’aqueix tribunal 
L’AELC va considerar que Islàndia no va violar la llei quan es va negar a tornar als 300.000 estalviadors estrangers els diners dipositats en unes entitats que oferien uns interessos molt elevats.

La sentència del tribunal va aportar, però, un matís molt interessant: Islàndia no està obligada a pagar, ja que “el fons de garantia de dipòsits va ser incapaç de fer front a les seues obligacions en el cas d’una crisi sistèmica”
Aquest matís podria establir jurisprudència davant futures situacions similars, en les que els Estats es neguen a tornar els diners dels seus estalviadors estrangers en situacions econòmiques excepcionals.

L’economista islandès Magnus Skúlasson va fer aquesta reflexió arran d’aquesta sentència històrica: “És una victòria per a la democràcia. S’envia el missatge que els bancs no poden recollir els beneficis i enviar la factura als contribuents quan les coses van malament”.


Així, doncs, podem veure què Islàndia  ha triat el seu futur lliurement, i ha eixit de la crisi gràcies a diverses mesures, entre les quals destaquen el perdó generalitzat dels Deutes hipotecàries a part de la població, responent a les exigències dels ciutadans, i fent-se càrrec del deute intern. Però no va voler fer-se càrrec del pagament estranger, a la qual cosa el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç li acaba de donar la raó.

I a Equador, el president Rafael Correa també va prendre la decisió de no pagar el Deute, i amb això el país es va estalviar 7.000 milions de dòlars que es van invertir en partides socials.
Entre 2006 i 2011, el percentatge dedicat a pagar el Deute va passar d’un 24% a un 7% dels pressupostos de l’estat, i les despeses socials van augmentar del 12% al 25%. El Deute públic va baixar al seu nivell històric més baix respecte al
PIB: 22% el 2011. Es van augmentar salaris i pensions, van millorar les condicions de vida de la població, la desocupació i els contractes precaris varen decréixer, per la qual cosa es va produir un descens notable de la pobresa.
Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (
CEPAL), organisme dependent de les Nacions Unides, Equador és el segon país llatinoamericà que ha reduït més la seua pobresa: 9 punts menys. El 2011, 650.000 persones van eixir de la pobresa.

La meua conclusió és clara: no pagar el deute extern no és dolent. tot el contrari, és una legítima i excel.lent opció.

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2013. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El municipi de Muro d’Alcoi, al País Valencià, és el primer de l’Estat espanyol en aplicar els principis de l’Economia del Bé Comú.

2

Christian Felber és un professor d’economia austríac que imparteix classes a la Universitat de Viena.
Va estudiar Filologia Romànica, Ciències Polítiques, Sociologia i Psicologia a Viena i Madrid.
Actualment és escriptor i divulgador en matèries d’economia i sociologia, a més de ballarí de dansa contemporània, activitat que compatibilitza amb la de professor.

Ha estat membre fundador del moviment de justícia global ATTAC a Àustria, sent el seu actual portaveu.
És especialista en economia sostenible i alternatives per als mercats financers, i va ser l’iniciador el 2010 del projecte Banca democràtica.

Aquest any, la revista Lifestyle, en la convocatòria anual de representants de la societat civil en economia sostenible, el va nomenar “Comunicador de l’any”.

L’octubre de 2010 va desenvolupar el model conegut com “Economia del Bé Comú o Economia del benestar públic”, model econòmic concebut com una alternativa teòrica al capitalisme de mercat i a l’economia planificada.

En què consisteix aquest model de “Economia del Bé Comú”?

La Constitució de Baviera indica en el seu article 151 el següent:
“Tota activitat econòmica serveix al bé comú”.

El propòsit que es va plantejar Christian Felber amb aquest model d’economia era adaptar l’economia real capitalista (en què prevalen valors com l’afany de lucre i la competència) als principis constitucionals que recollia, entre altres, la Constitució de Baviera.

En l’economia real actual l’èxit econòmic es mesura amb valors o indicadors monetaris: producte interior brut, beneficis, plusvàlues, etc…, conceptes que poc o gens tenen en compte a les persones i al medi en què vivim.

Aquests indicadors no ens diuen res sobre si en els països o les empreses en què s’han obtingut hi han conflictes bèl.lics, si es viu en una dictadura, si les empreses respecten els drets laborals dels seus treballadors, si empren mà d’obra infantil, si desvien els seus beneficis a paradisos fiscals, si pressionen als governs mitjançant lobbies per promoure lleis que vagen en benefici propi, si sobreexploten el medi ambient, etc…

L’Economia del Bé Comú, en canvi, s’ha de regir per una sèrie de principis bàsics que són humans: confiança, honestedat, responsabilitat, cooperació, solidaritat i generositat, entre d’altres.

Aquest model econòmic proposa que les empreses que els guien aquests principis i valors, s’han de beneficiar d’avantatges legals que els permetan sobreviure en un mercat en el qual prevalen els valors de lucre il.limitat i de competència ferotge…

La implantació del model teòric d’Economia del Bé Comú o Economia del benestar públic la va iniciar Christian Felber l’octubre de 2010 amb un grup de 15 empresaris de pimes austríaques, els quals es van comprometre a promoure en les seues empreses els principis d’aquest tipus d’economia.
Actualment aquest grup s’ha convertit en un moviment polític que pressiona al govern perquè els principis teòrics de l’Economia del benestar públic es plasmen definitivament en forma de lleis.

En l’actualitat s’han adscrit al moviment i apliquen el model 717 empreses en 15 països, tres bancs europeus, 129 organitzacions i 50 polítics.

Les empreses que en formen part no competeixen entre elles, sinó que cooperen entre si per aconseguir el major bé comú a la societat en conjunt.

L’economia del bé comú es resumeix en 17 indicadors (sanitat, qualitat del temps, confiança, cooperació, estima, democràcia interna, solidaritat, sostenibilitat ecològica, ús de tecnologies netes, conciliació del treball i la família, etc …), que es poden mesurar per saber quina és l’aportació de les empreses a aquest bé comú desitjat. Com més social, ecològica, democràtica i solidària siga l’activitat de l’empresa, millors seran els resultats del balanç del bé comú assolits.

Si els indicadors són positius, aquestes empreses gaudiran d’avantatges legals: aranzels avantatjosos, crèdits barats, taxes d’imposts reduïdes, privilegis en compra pública i en concursos públics, etc…

Els productes fabricats amb criteris ètics i ecològics s’abaratiran, mentre que els no ètics pujaran de preu. El consumidor podrà identificar mitjançant un codi de barres el balanç del bé comú a través d’internet i del mòbil, i el producte tindrà un distintiu de color, un semàfor, que informarà de l’aportació d’aquest producte al bé comú.

Fins ara he parlat de la vessant econòmica i empresarial de l’economia del bé comú, però n’hi ha també una vessant política.

Christian Felber i el seu grup va difondre el concepte de municipi del bé comú, al qual immediatament es van subscriure uns 20 municipis d’Àustria, Alemanya i Itàlia.

A l’Estat espanyol ha estat al País Valencià on per primera vegada s’ha posat en marxa aquesta iniciativa, concretament al municipi de Muro d’Alcoi, situat a la comarca d’el Comtat.

L’abril de 2012, el grup d’acció de l’Economia del Bé Comú de Muro d’Alcoi, nascut des de les sinergies generades pel projecte microvinya del Celler la Muntanya i el moviment de Christian Felber, es va posar en marxa organitzant el curs de “L’aplicació del balanç del Bé Comú “, que va ser impartit pel propi Christian Felber.

El ferm compromís de l’alcalde de Muro, Rafael Climent, de Bloc-Compromís, ha estat fonamental perquè el juny de 2012 la localitat es declarara com el primer municipi de l’Estat a seguir els principis de l’Economia del bé comú.

En paraules del seu batlle, que duu ja 14 anys al capdavant de la batllia. La nostra acció es basa en el respecte a les persones i al territori… Portem molts anys amb un model de gestió que es basa en el respecte pel territori i per les persones. Entenem l’ajuntament com un instrument per a transformar, respectem als tècnics municipals i les seues competències, tota la informació és pública i a ningú se li nega l’accés. La porta està oberta per a tots els veïns”.

Amb 9.000 habitants, Muro compta amb 40 associacions veïnals, algunes molt actives com l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer que compta amb 450 associats i atén a més de 40 famílies. L’ajuntament va aportar el local, va buscar subvencions europees i autonòmiques, però és la mateixa Associació de Familiars la que gestiona el centre amb eficàcia.

En l’aspecte mediambiental les ordenances municipals bonifiquen l’Impost sobre Construccions, Instal.lacions i Obres (ICIO) i l’Impost de Béns Immobles (IBI) a aquells edificis que eliminen barreres arquitectòniques, utilitzen materials reciclables i usen energies alternatives, com la solar.

A més, segons assegura Climent “No hem fet ni una sola requalificació del PGOU i no ha segut per manca d’ofertes d’urbanitzacions residencials, però solament requalificaríem aquells projectes que foren per construir col.legis o centres de salut o altres que siguen d’interés general per als ciutadans”.

L’alcalde defensa un canvi en la Llei de Contractes estatal que permeta als ajuntaments premiar o bonificar a aquelles empreses que no contaminen, que afavorisquen la igualtat entre homes i dones, la conciliació familiar i que distribuïsquen els seus beneficis entre les persones del territori.

Però… com es gestiona un ajuntament amb aquesta filosofia en temps de greu crisi com la que estem vivint?

Climent assegura que busca el realisme en els comptes, sense unflar els ingressos. “Gastem el que tenim sense dependre d’altres administracions. Una de les prioritats és ajudar a aquells que puguen crear empreses i llocs de treball en l’economia productiva”.

L’atur és també un problema. Per això la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat, que presideix Climent, està tramitant ajudes del Programa Europeu Progess, que aportaran subvencions per a l’ocupació i la solidaritat social. 

Muro d’Alcoi ha crescut en els darrers anys en unes 2.000 persones, de les quals unes 1.600 son procedents de les comarques properes, el què és un indicador del bon nivell dels serveis amb què compta.

Alguns grans supermercats d’alimentació hi són a la localitat, la qual cosa va animar a altres a voler instar-s’hi. Això haguera segut aparentment molt positiu per a l’ajuntament, pel que representava de recaptació de més imposts.
Tot i així, l’equip de govern municipal va rebutjar la iniciativa, després de realitzar un estudi que indicava que l’oferta era major que la demanda, alhora que va tindre en conte que el xicotet comerç local, el de proximitat, el que dóna vida al poble, eixia perjudicat amb aquesta mesura.

Vist tot això, només em queda aplaudir aquesta excel.lent iniciativa de l’ajuntament de Muro, i molt més per tindre lloc en un territori, com és el valencià, tan castigat per la corrupció urbanística practicada per nombrosos ajuntaments.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Eleccions ahir a l’illa de Cuba: desinformació i manipulació mediàtica a gogo en els mitjans de (des)informació espanyols.

1

Ahir diumenge, dia 3 de febrer, més de 8.6 milions de cubans van ser cridats a les urnes per elegir els representants de l’Assemblea Nacional Cubana.

Encara no tenim dades definitives de participació, però si prenem com a referència les darreres celebrades l’octubre de 2012 a les Assemblees Municipals, en aquelles la participació va ser del 91,9%, molt superior a l’habitual en els nostres territoris, a l’Estat espanyol o en qualsevol altre país del nostre entorn.

Com és desgraciadament habitual, cada vegada que es produeix un procés electoral a l’illa caribenya, els grans i poderosos mitjans de comunicació espanyols (i occidentals, en general), les línies ideològiques i editorials dels quals estan en perfecta alineació amb els interessos econòmics i de poder que es troben representats en els seus Consells d’Administració (representants i membres de famílies de determinades oligarquies financeres, bancs, grans empreses, …), han tornat a manipular en bona mesura la informació que han publicat referida al procés electoral cubà.

Titulars com “Els cubans esperen amb certa indiferència els comicis”, “Eleccions sense emoció a Cuba: 612 candidats, 612 llocs a cobrir“, “No hi haurà oposició i l’únic partit permès és el comunista” o “Eleccions a Cuba, sense sorpreses ni opositors“, entre d’altres, copaven algunes de les seues portades, bé escrites o bé audiovisuals.

La desinformació existent entre l’opinió pública espanyola en general arriba a tal nivell que molta gent desconeix, fins i tot, l’existència de processos electorals a l’illa, i quan l’hi comptes es mostren realment sorpresos de la seua sola existència, ja que els consideren totalment incompatibles amb el model polític revolucionari socialista existent a Cuba.

És més, els nostres sistemes democràtics (sic) són posats sovint com “exemple a seguir” per una bona part d’aquesta opinió pública, conseqüència bastant evident de la desinformació i la tergiversació patides per la lectura o el visionat de notícies sobre l’illa en aquests mitjans de (des)informació.

La realitat de les coses, dels processos electorals a Cuba, es torna, però, bastant diferent a poc que fem l’esforç de voler conèixer de manera una mica més objectiva la llei electoral cubana i com es desenvolupen enllà les coses en els períodes en què hi han eleccions.

Per començar caldria dir que, contràriament al que se’ns diu de manera sesgada en aquests mitjans de comunicació, el Partit Comunista de Cuba no és un partit electoral i, per tant, no es presenta mai a les eleccions.

Perquè a Cuba no hi han partits electorals, i a les eleccions es presenten persones individuals i es vota a aquestes persones directament, no cal que estiguen afiliades al Partit Comunista de Cuba (PCC). De fet la majoria dels càrrecs electes a Cuba (prop del 70%) NO pertanyen al PCC.

Aquest fet posa al descobert la primera i la més repetida de les falsedats abocades en aquests mitjans de comunicació: la presentació en solitari i sense oposició política del PCC a totes les eleccions que es celebren a Cuba.

A Cuba hi ha dos tipus d’eleccions.

Cada dos anys i mig es trien delegats i delegades a les assemblees municipals, i cada cinc hi ha tant eleccions provincials com generals, és a dir, de diputats i diputades a Assemblea nacional. 

El vot a Cuba és universal, secret i, a diferència de nombrosos països d’Amèrica llatina, és voluntari i no obligatori.

L’edat mínima necessària per votar és de setze anys. Tots els electors i electores tenen el dret a ser elegits com a delegats si han complert els setze anys, o com diputats a Assemblea nacional si han complert els divuit.

Les estructures no són propostes per estructures de partit, sinó per assemblees veïnals.

A Cuba hi ha un partit únic, el Partit Comunista de Cuba, per decisió del poble cubà en referèndum en aprovar la Constitució de 1976.

Però el partit no intervé en el procés electoral ni proposa candidatures. De fet, hi ha persones delegades o diputades que són militants del partit i altres que no ho són. Actualment prop d’un 70% no pertanyen a aquest partit, com he apuntat adés.

Les candidatures a delegats i assemblees municipals es proposen en reunions d’electors de cada barri o circumscripció electoral. Qualsevol pot proposar-se a si mateix o proposar candidats.
El procés és el següent: en l’assemblea s’expliquen els mèrits i qualitats de la persona o persones proposades i una votació a mà alçada del veïnat reunit decideix per majoria les candidatures finals.

En afirmar que qualsevol persona pot presentar-se a les eleccions cubanes, s’inclouen també a aquelles qualificades com dissidents en els grans mitjans de comunicació internacional.

Per garantir la més estricta igualtat d’oportunitats per a les diferents candidatures, està prohibida qualsevol tipus de propaganda.
Les comissions electorals col.loquen una fotografia i la biografia dels candidats o candidates proposats en llocs d’afluència de la població (com es pot veure a la fotografia adjunta en el post), sent aquesta l’única informació pública adreçada a l’electorat.

Ací és on podem observar una de les grans diferències existents amb els partits que es presenten a eleccions en les democràcies burgeses parlamentàries occidentals.
Als EUA les campanyes electorals, els partits polítics i els seus candidats són finançats principalment per les corporacions, el que pràcticament els converteix en ostatges de les seues decisions una vegada accedeixen al govern.
A Europa les aportacions de les empreses als partits i a les seues campanyes electorals no estan permeses legalment, però com tots sabem, aquestes realitzen freqüents aportacions al marge de la llei, la qual cosa desemboca  a sovint en freqüents casos de corrupció política, com el què a hores d’ara ha aparegut en alguns mitjans de comunicació amb el cas Bárcenas.

El vot a Cuba és absolutament secret. Els llocs de votació no estan vigilats per cap força d’ordre públic i les urnes són custodiades per escolars d’ensenyament primari. L’escrutini es realitza de forma pública i pot ser observat per qualsevol persona cubana o estrangera.
De fet sempre que han assistit observadors internacionals qualificats a algun d’aquests comicis, sempre han destacat la neteja dels mateixos.

Cap diputat o delegat electe de qualsevol nivell rep salari o dieta per la seua condició de representant públic.
Com a norma, no són polítics professionals, encara que si s’han de dedicar a temps complet  a aquesta activitat pública, poden alliberar-se del seu treball habitual rebent a canvi el mateix salari… exactament igual com passa per aquestes contrades!!!

En cada circumscripció electoral, corresponent bàsicament a un barri, es tria a un delegat o delegada que conformarà, amb la resta de delegacions, les assemblees municipals. Aquesta persona és sempre un veí més del barri, que no cobra salari per aquest treball.
Aquests delegats i delegades han de retre comptes als seus electors dues voltes a l’any, en assemblees de comunitat, on es plantegen tot tipus d’aportacions i crítiques per part dels veïns de forma assembleària.

De fet, el incompliment d’una part del programa o de les promeses anunciades durant la campanya electoral per un delegat elegit, pot ser causa de la seua destitució immediata si així es decideix en assemblea popular… podríem fer nosaltres el mateix amb Mariano Rajoy o amb altres politics mentiders???

Els candidats a delegats a les Assemblees Municipals són nominats en assemblees generals d’electors d’àrees d’una circumscripció electoral, i han de ser residents en ella.

L’experiència d’aquestes delegacions de circumscripció, pràcticament única al món, es considera en Cuba com un dels grans factors de la participació democràtica i un dels pilars del sistema de democràcia socialista de Cuba.

El sistema electoral cubà no és en absolut perfecte, té els seus defectes i existeixen les persones que se n’aprofiten d’una o d’altra manera, com és normal que passe en tota col.lectivitat humana.
Però sincerament, els seus principis i la seua manera de funcionar em semblen una alenada d’aire fresc si ho comparem amb la corrompuda partitocràcia existent a l’Estat espanyol (i a la majoria dels països del nostre entorn), els interessos la la qual estan molt allunyats dels que volem els ciutadans que cada quatre anys anem a dipositar una papereta en una urna, cosa que poc o res té a veure amb elegir un govern representatiu de la voluntat popular.

Patraix, València, a 4 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tres poderosos personatges tenen agafada a Espanya pels seus atributs: Luis Bárcenas, Diego Torres i Eufemiano Fuentes.

6

Des de fa un temps només cal guaitar la xarxa una estona o posar uns minuts les notícies de qualsevol cadena de televisió o emissora de ràdio per adonar-se qui són els tres personatges que més poder atresoren en aquests moments a l’Estat espanyol.

No són ni Mariano Rajoy, ni Juan Carlos Borbón, ni tampoc Emilio Botin o Rouco Varela, d’altra banda els principals hereus i màxims representants de les oligarquies financeres i nacional-catòliques que s’han estès, sense solució de continuïtat, des del franquisme als nostres dies, el poder de les quals penetra per tots els porus de la pell d’aquesta anacrònica monarquia constitucional i jacobina fins al mateix cor d’aquest estat-nació, parit fa 200 anys a les Corts de Cadis, anomenat Espanya.

Els documents que aquests tres individus guarden amb gran zel i secret estan posant en escac a l’estat-nació espanyol fins al punt que amenacen amb destruir fins als seus fonaments.

El primer i principal d’aquests fonaments és la pròpia forma d’estat que Francisco Franco va decidir que li succeís a la seua mort: la monarquia.

El que va ser amic i soci del gendre del seu Rei (Iñaki Urdangarín) a l’Institut Nóos es diu Diego Torres.

Les 540 pàgines de la interlocutòria del jutge José Castro, donat a conèixer aquesta setmana passada, han posat en relleu la trama de desviament de fons públics, de falsificació de documents públics i d’abús de poder de la qual  es van servir Urdangarín i el propi Diego Torres per enriquir-se il.lícitament.

Diego Torres, encausat en el cas, ja ha advertit que maneja “200 correus electrònics comprometedors” que ell mateix ha qualificat de “bombes atòmiques”, i amb els quals ha dit que podia “carregar-se la Monarquia“.

La manera en què aquest individu ha anat graduant les revelacions contingudes en aquests correus electrònics, per tal que el ventilador vaja dispersant els rastres de la corrupció de manera que els projectils impacten a la Zarzuela i facen el major mal possible, revelen que és un perfecte estrateg.

Segons hi va declarar, per a ell aquest assumpte s’ha convertit en “una qüestió personal“, ja que diu no tolerarà que la seua dona estiga imputada en el cas i la infanta Cristina no ho estiga, quan segons ell “ho sabia tot i es va dur els diners“, ja que Cristina estava al corrent de les operacions de Nóos i va col.laborar tant en la captació de clients com en el cobrament dels deutes pendents.

Fa uns dies Diego Torres va fer encara més estret el setge a la filla de Juan Carlos Borbón quan va enviar al jutge i va fer públics alhora uns correus electrònics que posaven en evidència que el seu secretari a la Zarzuela, Carlos García Revenga, estava també ficat de ple en la trama Nóos.
El proper 23 de febrer García Revenga està citat a declarar, en qualitat d’imputat.

Segons s’ha pogut saber per fonts ben informades, la hipòtesi d’una imputació de la filla del Rei està ja sent considerada pels serveis de la Zarzuela, incloent quina deuria d’ésser en aqueix moment la posició de la Casa Reial, però, sobretot, com fer per “preservar” (!?) la institució en una situació tan greu. Perquè aquesta seria la primera vegada que un membre de la Casa Reial resultara imputat i hauria de retre comptes davant els tribunals.

El segon dels fonaments atacats d’Espanya és el propi govern espanyol i el seu partit, el PP.

I el “hacker” que ho està posant a hores d’ara contra les cordes no és un altre més que el que va ser el seu tresorer durant molts anys, Luis Bárcenas, imputat en el Cas Gürtel per Baltasar Garzón el febrer 2009 i reafirmat com a tal per l’Audiència nacional al març de 2012.

Primer va ser el diari “El Mundo” qui va revelar que Bárcenas havia guardat fins a 22 milions d’euros en el compte d’un banc suís.

Arran de la difusió d’aquesta notícia, Bárcenas va començar a mostrar el seu armament, tal i com publicava aquest diari: “Bárcenas ha traslladat el missatge que, o se li proporcionen ressorts que li protegeixen de l’acció judicial, o ell està disposat a descobrir el pastís”.

I, efectivament, l’amenaça la va dur a cau: uns dies després va ser el diari “El País” el que, sota el títol “Els papers secrets de Bárcenas“, va posar al descobert una suposada comptabilitat manuscrita dels extresorers del PP Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas, la qual reflectia pagaments a la cúpula del partit des del 1990 al 2009, inclòs el mateix Mariano Rajoy, i importants ingressos per donacions il.lícites d’empreses.

Luis Bácenas, com perfecte estrateg (al igual que Diego Torres), està dosificant perfectament les informacions que vol fer públiques, ja que se sospita pot ser posseïdor de nombrosos rebuts signats pels mateixos alts càrrecs del partit receptors de sobres de diners suposadament negres i il.icits, però que amaga en un lloc segur per guardar-se bé les esquenes.

El Partit Popular sembla haver acceptat el repte (almenys en públic), en declarar: “El Partit Popular ni accepta, ni ha acceptat, ni acceptarà mai cap tipus de xantatge“.

Aquest matí el president del govern espanyol ha desmentit, en compareixença pública, totes les acusacions i evidències aparegudes en “El País”, i ha donat a entendre que tant ell com tots els membres del seu partit tenen l’ànima més neta que la del propi esperit sant.

El tercer dels fonaments atacats de l’estat-nació espanyola és el de la pròpia imatge que Espanya té fora de les seues fronteres, això que els seus apologetes anomenen la “Marca España”.

La corrupció, els escàndols polítics de tota mena, la cítica situació econòmica i social en què es troba un país on s’han batut tots els rècords de desocupació laboral, d’economia submergida, de frau fiscal, de manca d’oportunitats per els joves… que li queda a la “Marca España”?

Doncs sembla que només una cosa: l’esport de competició.

Les diferents seleccions espanyoles: de futbol, ??d’handbol, de bàsquet, l’equip de Copa Davis de tennis, etc… llueixen amb llum pròpia en el panorama esportiu europeu i mundial.

Però aquesta gran reputació de país líder en els principals esports de masses mundials, es veu ara amenaçada per les revelacions que puga fer un sol home: Eufemiano Fuentes.

L’Operació Port es va desenvolupar l’any 2006 per la Guàrdia Civil espanyola. Va ser una operació dirigida contra el dopatge en l’esport d’elit espanyol.

Aquest procés va permetre desarticular una xarxa de dopatge liderada pel doctor Eufemiano Fuentes. Aquesta xarxa oferia diverses pràctiques il.lícites per millorar el rendiment dels seus clients esportistes: hormones, medicaments i transfusions sanguínies.

Es va anunciar aleshores que entre els clients de la xarxa de dopatge desarticulada havia importants futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes. No obstant això, el sumari del cas la Guàrdia Civil només va identificar a 58 ciclistes com a clients de la xarxa, però res de la resta d’esportistes d’altres esports. La investigació es va veure llastrada des del principi en no permetre el jutge als investigadors que s’analitzara tota la documentació confiscada.

Com el dopatge no va ser un delicte en aquell moment a l’Estat espanyol, el jutge només va estudiar un possible delicte contra la salut pública, que finalment només va incriminar als responsables de la xarxa, però no als seus clients (els esportistes).

El jutge Serrano, que va ser el responsable del cas, es va negar a facilitar als organismes esportius internacionals (AMA i UCI) les proves recollides durant la investigació, el que va impedir que els esportistes identificats com a clients de la xarxa de dopatge reberen sancions esportives.

El metge Eufemiano Fuentes és el principal imputat en el judici que s’està celebrant ara mateix.

En les seues primeres declaracions en el judici, va dir que entre els seus clients “La majoria eren ciclistes, però hi havia clients d’altres esports. Els feia analítiques de manera periòdica, ja que venien per preparar una competició determinada, a comprovar la seua preparació, que s’alimentaven bé”.

Durant el judici Fuentes ha estat extremadament selectiu a l’hora de revelar els noms dels seus pacients, ja que no ha donat cap altra identitat, tot i afirmar en dues ocasions que està «en condicions» d’identificar a qualsevol  dels esportistes que va tractar «a través del codi numèric» que se’ls assignava, ja que que “tractava individualment a tennistes, futbolistes, boxejadors i atletes, a més de ciclistes“.

Davant el que semblava un oferiment d’informació, el lletrat del Comitè Olímpic Italià (CONI) va instar la jutge a demanar directament el doctor Fuentes que diguera qui va passar per la seua consulta, però la magistrada va rebutjar immediatament fer-li la pregunta!

El perquè d’aquesta actitud sembla clara: la jutge del cas sap que si permetera parlar i presentar les seues proves “sanguínies” a Eufemiano Fuentes, potser acabaria amb la carrera d’alguns esportistes d’elit espanyols i, amb això, el prestigi internacional del propi esport espanyol es veuria seriosament afectat.

Les insinuacions del doctor Fuentes semblen destil.lar un velat to amenaçador cap al que és actualment el major baluard de la “Marca Espanya”: els grans esports de competició… El vaixell insígnia de la “Marca España” podria quedar tocat i afonar-se davant les mirades de tot el món!

Diego Torres, Luis Bárcenas i Euremiano Fuentes… els tres homes més poderosos actualment a Espanya.
Tres homes posseïdors de documents capaços de comprometre seriosament els tres pilars bàsics de la nació-estat espanyola: la seua monarquia, el seu govern i el principal bastió del seu prestigi internacional, l’esport.

Però el que molts semblen no haver-se preguntat és el perquè d’aquesta actitud desafiant i amenaçadora d’aquests tres poderosos xantatgistes… perquè aqueixa actitud?

Perquè en un estat teòricament de dret, com ho és l’espanyol, el poder judicial hauria de ser un poder completament independent del govern.

Però per les actituds i per algunes declaracions d’aquests tres individus, sembla ser que la seua convicció no és aquesta… perquè?

Potser perquè el partit en el govern podria tindre capacitat real de manejar les investigacions penals per tal d’influir en què es puga absoldre o, al menys, minimitzar la pena d’aquests tres acusats que amenacen amb soscavar les arrels del propi estat, a canvi del seu silenci?

El diari “El Mundo” va revelar que Luis Bárcenas tenia el convenciment que sí que era possible que els dirigents del seu partit li proporcionaren una eixida airosa a la investigació penal.

Perquè, efectivament, els antecedents recents existents apunten a l’existència d’un poderós lobby neoconservador, fortament lligat al Partit Popular, amb capacitat d’influència en l’administració de justícia.

Exemples? Ací en tenim alguns recents:

Tots recordem la campanya del Partit Popular contra el jutge Baltasar Garzón, que va acabar amb una sentència insòlita del Tribunal Suprem.
El Suprem va condemnar al jutge per un delicte de prevaricació en acordar unes escoltes telefòniques entre els imputats de la “Gürtel” i els seus advocats. Una cosa que ja s’havia fet en altres ocasions, i no només per delictes de terrorisme, però que aquesta ocasió sospitosament no es va permetre. Amb això es va aconseguir desactivar al jutge Garzón, però no el cas Gürtel.

Però el PP ha aconseguit, a més, altres “sorprenents” i sonores victòries en l’àmbit judicial.

Bárcenas té òptimes relacions amb els seus antecessors en el càrrec, Rosendo Naseiro i Angel Sanchis, els quals van estar imputats en un cas similar. En els judicis celebrats contra ells van quedar absolts per manca de proves, en declarar il.legals les escoltes telefòniques per una simple qüestió de repartiment de la investigació als jutjats de València.
En el cas “Naseiro” també hi va haver una important ofensiva mediàtica i legal contra el jutge que va destapar el finançament il.legal del PP.

En conseqüència, a ningú li pot resultar desgavellat l’intent de xantatge que sembla estar fent a hores d’ara Luis Bárcenas, demanant impunitat a canvi de silenci, de la mateixa manera que ho semblen apuntar Diego Torres i Eufemiano Fuentes.

Perquè ja ha passat en altres ocasions en què semblava clara la condemna als imputats del PP, i que s’han saldat amb absolucions dels acusats: Francisco Camps, Naseiro… I altres que estan permanentment imputats o investigats sense que aplegue mai el dia del seu judici: Zaplana, Carlos Fabra…

Potser si el pla d’impunitat no ha funcionat fins ara ha estat per una suma de diversos factors. El primer, i més important d’ells, és l’actual clima existent al carrer d’indignació social.

El magistrat Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de l’associació Jutges per a la Democràcia, va ser molt clar sobre això en declarar recentment: “Vosaltres creieu que sense aquest moviment d’indignació, el senyor Díaz Ferrán estaria ara per ara a la presó? Estic convençut que si arriba a passar fa quatre anys hauria quedat en llibertat provisional“.

I això em porta un pas més enllà en la meua reflexió: la submissió de la justícia al poder polític i aquest, en el seu paper de corretja de transmisió, al poder de les oligarquies dominants.

Açò mostra la debilitat de la “suposada” democràcia espanyola, un sistema de partitocràcia liberal creat en la Constitució de Cadis de 1812 i renovat només en les formes, però no en el fons, en les diferents constitucions liberals, fins a cinc, aprovades al llarg d’aquests dos segles.
Aquesta es la manera en al què s’ha perpetuat el sistema de dominació polític-jurític-militar (i ara també econòmic i financer) creat fa dos segles en les Cors de Cadis… però això és material d’un altre post (al respecte recomane la lectura d’un post meu anterior anomenat “Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Després de dos-cents anys, més del mateix…“).

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2013.

Publicat dins de General | Deixa un comentari