La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Felip VI i la solidaritat dels valencians.

0

Difícilment un govern que diu representar a un poble pot arribar a cotes més altes d’indignitat i de deslleialtat cap a aquest poble. Però el govern del PP valencià s’hi esforça i sembla aconseguir-ho. I no només ho aconsegueix, sinó que cada dia que passa s’hi supera.

Divendres passat molts valencians vam veure atònits com Felipe VI, un personatge descendent directe d’aquell que en 1707 va anul·lar els nostres furs i va decretar la nostra desaparició com a poble i la nostra adhesió a les lleis de Castella, rebia de les mans del president de la Generalitat Valenciana l’Alta Distinció d’aquesta institució, segons van dir “en reconeixement al compromís assumit per contribuir a un espai de convivència renovat, responsable i solidari” (sic).

Per la seua banda en el seu discurs el Rei d’Espanya va manifestar, supose que mirant a la cara d’Alberto Fabra i de Rita Barberà, la seua admiració pels valencians, als quals considera “un exemple i un estímul per al conjunt d’Espanya en el seu camí de progrés i de futur“. Certament, per a l’hereu de Felip V, el caloret de Rita Barberà, l’Orange market, el cas Brugal, el cas Cooperació, els 13 imputats que han format part de governs valencians… es a dir, la corruPPció i el malbaratament sistèmics i institucionalitzats als nostre País per la classe política governant, són d’admirar i un estímul per a la resta dels seus ara reduïts dominis territorials, si els comparem amb els que ostentava el seu gloriosos avantpassat, Felip V.

I certament als seus ulls ho deuen de ser perquè va destacar dels valencians el seu caràcter “emprenedor, dinàmic, solidari i compromès amb Espanya” ….Sí, efectivament, va dir de nosaltres que tenim un caràcter compromès i solidari, ja que malgrat estar molt per sota de la mitjana espanyola en renda per càpita, n’aportem a l’estat i no en rebem com caldria, en el que podem qualificar d’un espoli fiscal insofrible i inèdit a tot Europa, que ens ha dut a la fallida financera i a l’empobriment econòmic i social.

No, senyor Felip de Borbó, els seus espanyols no som tots iguals.

N’hi ha de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria, i en aquesta estem els ciutadans valencians als que vostè qualifica de ser exemple i estímul, de ser solidaris i d’estar compromesos amb la resta d’Espanya. Però el pitjor de tot això, per a molts de nosaltres, no són les seues paraules, fal.laces i interessades, sinó la indignitat dels nostres governants que li lloen, li complimenten i a sobre el distingeixen amb la màxima distinció de la institució més representativa del nostre poble.

Perquè clar, el que vostè segur que pensa però no diu, com sí va dir en 1625 el Comte-duc d’Olivares, valid de Felipe IV, es que «tenim els valencians per més molls». I que per si això encara fora poc, malgrat tot i gràcies als nostres governants que tant li estimen i li distingeixen, volem seguir “ofrenant noves glòries a Espanya“.

A regnar i a manar, en Felip de Borbó, que per a això ací té vostè governant els seus vassalls i lleials, però traïdors i deslleials al seu poble.

València, a 28 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El “caloret” de la justícia europea crema la credibilitat de les institucions politiques valencianes.

0

Pocs dies després que el “caloret” de Rita Barbera cremara la seua figura política i personal com si d’un ninot de falla es tractara, i tirara per terra el poc prestigi amb el qual encara comptava als ulls dels seus incondicionals més acèrrims, avui una notícia que arriba del Parlament europeu com una alenada d’aire tòrrid per al govern del PP valencià torna a cremar la nul.la credibilitat i la vergonyosa imatge amb què compta aquest govern a Europa.

Perquè avui els eurodiputats espanyols, de tots els partits polítics amb representació a la comissió de Peticions del Parlament Europeu, han anunciat el seu suport al fet que es mantinga oberta la investigació sobre l’accident del metro de València, tal com va reclamar l’Associació de Víctimes del 3 de Juliol en una intervenció aquest mateix dijous davant la comissió europarlamentària.

Vam tenir una gestió vergonyosa. Si ens veiem avui ací a Europa és perquè el Govern valencià ens ha fallat, ens ha obligat a vindre a Europa a reclamar els nostres drets“, ha declarat Beatriz Garrote, portaveu de l’esmentada Associació, en una roda de premsa a Brussel·les en què ha estat acompanyada per eurodiputats “de tots els colors“, segons va dir ella mateixa.

Recordarem que va ser precisament la pròpia Rita Barberà i Francisco Camps els que es van obstinar fa alguns anys a col.locar a València en el “mapa mundi”, no se sap molt bé si en el geogràfic o en el de la corrupció sistèmica. I certament, vist amb la perspectiva que dona el temps, poden presumir a ciència certa que ho han aconseguit.

Perquè en el mapa europeu les autoritats de la UE, amb seu parlamentària a Brussel.les, malauradament la coneixen molt bé. I la coneixen per un trist historial d’anys de comissions d’investigació creades per investigar tot tipus de presumptes delictes, malversacions i corrupteles al voltant del govern del PP del Pais Valencià. Una perversa barreja de governants roïns, inútils i corruptes governa aquell territori, deuen de pensar, i amb tota la raó, una bona part dels parlamentaris i governants de les institucions europees.

Les vergonyoses imatges que circulen per les xarxes i pels mitjans de comunicació del “caloret” de Rita Barberà, si han arribat a circular per aquests fòrums, no hauran fet una altra cosa més que confirmar la estereotipada i lamentable imatge que el PP valencià ha creat de València en el seu particular mapa mundi.

Perquè l’ús dels 650 milions d’euros que el Banc Europeu d’Inversions va donar a la nostra Generalitat per a la creació d’escoles públiques al nostre territori…

… o les investigacions de més de 15.000 denúncies rebudes per presumptes abusos urbanístics que havien presentat xicotets propietaris de finques i xalets que sentien els seus drets amenaçats a causa a una indiscriminada aplicació de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU)…

… o més investigacions arran de dues denúncies presentades per sengles estudis de cinema europeus pels més de 12 milions d’euros rebuts en subvencions de la Generalitat Valenciana per determinades empreses privades per rodar en els estudis cinematogràfics de la Ciutat de la Llum d’Alacant. Unes investigacions que van desembocar en una sentència del Tribunal General de la Unió Europea al juliol de 2014, què va determinar que aquestes ajudes públiques concedides pel Govern valencià eren il.legals i, per tant, havien de ser recuperades, desestimant per cert la totalitat dels recursos presentats respectivament per Espanya, la mateixa Ciutat de la Llum i l’empresa pública Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana….

… o encara més investigacions que la Comissió Europea va anunciar el juliol de 2014 per la possible manipulació d’estadístiques de la Generalitat Valenciana, en concret per la manca d’informació durant molts anys de determinats despeses sanitàries, davant el qual el Ministeri d’Hisenda espanyol va explicar que van ser les autoritats estadístiques espanyoles les que van detectar al maig de 2012 l’existència de despeses realitzades i erròniament no notificades pels responsables de la Generalitat Valenciana, fets que van ser notificats per Espanya als responsables d’Eurostat…

no són més que alguns altres exemples que fan palès el fet què estem vivint en un país amb un govern permanentment judicialitzat, tant a dins com a  fora de l’Estat espanyol.

Un “caloret” esdevingut ja una xafogor constant per a una colla de individus que s’assembla més a un banda de delinqüència organitzada que a un govern elegit democràticament que deuria de treballar al servei del seu poble.

València, a 27 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Vicent Ferrer, Lo Rat Penat i la Llei de Senyes “d’Indignitat” del PP.

2

La setmana passada el PP valencià va presentar vuit esmenes a la seua Llei de Senyes d’Identitatper aprofundir en la defensa de tots els elements que formen part de la nostra cultura, de la nostra història i que ens identifiquen com a poble“.

En paraules del seu portaveu, Jorge Bellver, les esmenes “concreten algunes de les determinacions ja previstes en la Llei, reconeixen el treball en defensa de la cultura valenciana i la capacitat docent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat i amplien el reconeixement com a senyes d’identitat a personalitats il·lustres de la nostra història“, així com el “reconeixement de personalitats il·lustres que han contribuït a conformar la nostra identitat, amb el seu treball en qualsevol àrea del saber i de la cultura, com és el cas d’un valencià universal com Sant Vicent Ferrer“.
Pel que fa a Lo Rat Penat, l’esmena del PP a l’article 21 de la Llei proposa “reconèixer la capacitat docent que desenvolupen la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Associació Cultural Lo Rat Penat en la divulgació de les senyes d’identitat del poble valencià, i especialment, de la llengua valenciana“.

Conegudes aquestes esmenes, el ultrablaver president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, declarava satisfet: «És un reconeixement a la llarguíssima trajectòria de Lo Rat Penat en defensa de la cultura dels valencians. No estem aquí des de fa quatre dies, sinó des de fa 137 anys, i ens dediquem a defensar el que és nostre, el valencià. No només impartim cursos de llengua valenciana, també de cultura valenciana, d’història, de ball tradicional i un llarg etcètera d’activitats».

Doncs bé, són certament 137 els anys que apuntalen la llarga història d’questa centenària institució, com afirma orgullós el seu actual president. Perquè Lo Rat Penat, fundada per iniciativa de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta amb la intenció de defendre la cultura i llengua valencianes i impulsar un moviment semblant al de la Renaixença al País Valencià, agermanava sota tres paraules: “Patria, fides, Amor” els escuts de les ciutats de Barcelona, ​​València i Mallorca, en clar reconeixement de la unitat lingüística existent a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, cosa que va sostenir durant moltes dècades fins que la institució va caure sota les urpes del moviment anticatalanista blaver en 1976 .

Fins a aquell moment, Lo Rat Penat havia estat impartint cursos de valencià basant-se en les Normes de Castelló de 1932 i reconeixent amb plena normalitat la unitat lingüística del valencià i el català, tal com ho prova la portada del llibre de “Classes de Llengua Valenciana” editat l’any 1960 i on apareix una mapa de tot el domini lingüístic català.

 

Sant Vicent Ferrer, el gran dominic valencià nascut el 1350 i que va recórrer mitja Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme, és la personalitat històrica més destacada que, segons les esmenes a la llei presentades pel PP, han ajudat “a conformar la nostra identitat”.

Certament així sembla ser quan en 1414 Sant Vicent Ferrer, en un dels sermons adressats als habitants de la Serranía valenciana, va dir que “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”, segons apareix en l’obra “Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi”. És clar que el sant valencià consideraba al Regne de València part de Catalunya.

O quan Vicent Ferrer, justificant la seua actuació en el Compromís de Casp en favor de Ferran d´Antequera va dir que “Aquest rei no ha condició de castellà, mas de català o aragonés”. Vicent Ferrer feia palesa així la dualitat nacional de la Corona d’Aragó: o catalana o aragonesa, considerant implícitament als valencians com a catalans.

O també quan en una altra cita dels seus sermons va dir que “Digau, en què coneix hom una persona de qual terra és?. En lo llenguatge….si parla català, oo! català és; si parla francès, oo! francès és…car la llengua dóne a conéixer la persona de qual terra és”. Vicent Ferrer no esmenta en cap moment la “parla valenciana”, a la que sembla considerar part del català.

Vicent Ferrer va morir a la Bretanya francesa en 1419.

En 1431 el Papa Eugeni IV va ordenar estudiar l’assumpte de la seua canonització. Però no va ser fins a 1453 quan Nicolau V va aconsellar als frares celebrar el Capítol general a Nantes i preparar el procés. Va encarregar que 3 cardenals que investigaren la vida i els miracles de Vicent Ferrer. Entre ells estava Alfons de Borja, el futur Calixt III, el primer papa valencià d’aquesta família.

Finalment el 29 juny 1455, després votar-lo en el consell de cardenals, Calixto III va anunciar la canonització de Vicent Ferrer. En les actes d’aquest procés de canonització es pot llegir que Sant Vicent Ferrer “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”).

Durant el proces un abat cisteciencse de Narbona parlava d’ell com “Fratis Vincentii de Ferrariis, natione Catalanum, de civitate Valentina, de Ordine sancti Dominici,….” (“Fray Vicent Ferrer, de nació catalana, de la ciutat de València, de la ordre de Sant Dominici...”).

L’any següent a la canonització, el 1456, els Consellers de la ciutat de Barcelona declaraven considerar-lo “de nostra nació”.

En 1457, Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència (Sant Antoni de Florència), va escriure en la seua obra “Istoriale, III” (tit. 24, c. 8), en referir-se als sermons de sant Vicent Ferrer que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.”.

Poc més d’un segle més tard, concretament en 1575, el frare valencià Vicent Justinià Antist, a la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, impressa a la ciutat de València, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”

L’expressió “què atrevida és la ignorància” es compleix en la seua literalitat i en tota la seua extensió quan parlem del PP valencià i de la seua Llei de Senyals d’identitat.

Perquè precisament, tal i com hem vist, dos de les seues institucions i personatges insígnia com són Lo Rat Penat i Sant Vicent Ferrer no fan altra cosa mes que reafirmar just tot el contrari del que ells pretenen amb aquesta llei, és a dir, la catalanitat lingüística i nacional del País Valencià. I ací rau la diferència amb ells, perquè molts valencians ho sabem perquè no som ignorants com ho són ells.

València, a 23 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un estudi científic conclou que els EUA no són una democràcia, sinó una plutocràcia.

2

No és res de nou, res que no sapiguerem el qui mirem amb una certa visió crítica aquest sistema econòmic caníbal que domina bona part del món des de que l’amic Milton Friedman i els seus Chicago boys cuinaren i començaren a fer proselitisme allà pels anys 1970 de la doctrina econòmica neoliberal, eufemísticament anomenada del lliure mercat (que tots sabem que no ho és, perquè en cas contrari molts governs no socialitzarien les pèrdues dels grans bancs ni d’algunes grans empreses, a càrrec dels desprotegits contribuents).

L’extensió pel món i la imposició a molts països d’aquesta doctrina econòmica només s’ha pogut fer en molts dels casos a força de pervertir les classes governants de les nacions i de fer-les submises i obedients als desitjos i els dictats de les grans corporacions nacionals o transnacionals, dels poders fàctics dominants i de poderosos lobbies que compten amb grans influències en els nivells més alts de l’administració dels estats i amb gran poder econòmic. Exemples d’això els tenim per tot arreu, i no cal anar-se’n molt lluny de nosaltres per sentir la seua perversa influència.

Aquesta percepció, que és més que una percepció quan podem veure, escoltar o intuir fets vergonyosos i escandalosos que es produeixen quasi diàriament en les esferes de l’alta política, ha tingut ara una constatació diguem-ne “científica” en un estudi recentment publicat per dos analistes polítics, Martin Gilens i Benjamin Pages, anomenat “Testing Theories of American Polítics“, publicat per la revista nord-americana Academic Journal Perspectives on Politics.

En aquest estudi s’han tractat estadísticament més de 1.700 variables diferents considerades clau per analitzar el món de la política, la democràcia i de les seues influències internes i externes.

Tots dos autors, a la pregunta sobre “Qui governa i qui dirigeix realment els EUA?“, contesten que “Malgrat el fort suport empíric que sosté la teoria de la democràcia majoritària als EUA, les nostres anàlisis suggereixen que la majoria de l’opinió pública nord-americana té en realitat poca influència sobre les polítiques que el nostre govern adopta. Els EUA tenen nombroses funcionalitats pròpies d’un govern democràtic, com són les eleccions regulars i la llibertat d’expressió i d’associació“, però consideren que “les reivindicacions dels EUA de ser una societat democràtica estan greument amenaçades, ja que es constata que hi ha un fracàs total de l’elector mitjà per fer-se sentir, desmentint així l’opinió majoritària que els EUA són una democràcia electoral (…) En efecte, les preferències de les elits econòmiques i dels lobbies estan organitzades de manera que els desitjos i les preocupacions dels ciutadans comuns semblen tindre un impacte minúscul, proper al zero, i estadísticament no significatiu sobre la política pública dels EUA (…) l’impacte real de les elits sobre la política pública podria ser en realitat molt més gran del que inicialment pensavem“.

L’objectiu final d’aquest primer estudi científic, el primer dut a terme d’aquesta naturalesa, era constatar si els Estats Units funcionen realment com una democràcia (govern del poble), com una plutocràcia (govern de les elits) o com una combinació d’ambdues. El resultat final constata que els EUA són un país on la política està dominada per les oligarquies, on l’anomenada “democràcia nord-americana” no és més que una impostura en estar al servei dels oligarques que dirigeixen la nació i que controlen els mitjans de comunicació del país.

Lamentablement els EUA no són una excepció, sinó més aviat la tònica, i han estat l’exemple a seguir, en molts casos a la força, en nombrosos països del món “lliure” occidental. Posant-ne per cas l’Estat espanyol, qui, amb un mínim de trellat i de mirada crítica, pot dubtar de les influències que exerceixen la troika i les elits extractives espanyoles sobre la política central espanyola? Qui pot dubtar que la democràcia espanyola és una impostura, i és realment també una plutocràcia?

València, a 18 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PGOU València: l’estudi d’un arquitecte posa en evidència les fal.làcies de Rita Barberà.

2

Durant més de 2.000 anys la mare Horta va fer créixer aquella xicoteta aldea fundada pels romans que nasqué a una illa situada al bell mig d’un riu, el Túria.

En anant passant el temps, la mare Horta ha vist com la seua filla més estimada i acaronada, València, ha anat creixent i desenvolupant-se, al principi respectuosa, complementària i plena de tendresa amb la seua mare.

Però ara que l’Horta és vella i fràgil, els seus governants han decidit que cal especular amb la seua terra i riquesa i convertir-se en el seu botxí.

I així és si ens atenim al que diu el nou Pla General d’Ordenació Urbana de València, actualment en fase d’al·legacions, què planteja la reclassificació de 415 hectàrees d’una zona d’horta mil.lenària d’origen islàmic medieval què s’omplirà de ciment, noves carreteres, 17.000 habitatges i diferents infraestructures.

Per a l’actual batllessa de València, Rita Barberà, aquesta destrucció és senyal de progrés, modernitat i, sobretot, necessitat.

Necessitat d’equipaments per manca d’espai en la mateixa ciutat, tal com va declarar fa uns díes durant la presentació del nou reté de Policia Local y Bombers: “Si s’ha previst agafar ‘una mica d’horta’ és per poder tindre equipaments importants que beneficien la ciutat, especialment als valencians (…) a València no hi ha sòl per a equipaments importantíssims com la Clínica Mayo que havia de vindre abans de la crisi, per la qual cosa cal dotar-lo per a la ciutat“. Rita va aprofitar també per a dir que el seu govern havia estat el  “que més havia protegit l’horta “(sic). En referir-se als partits de la oposició que han mostrat el seu rebuig al pla va declarar que era “molt fàcil donar opinions darrere d’una pancarta per part dels que mai han protegit ni un gram d’horta“.

Doncs bé, l’estudi fet per un arquitecte i urbanista valencià, Pau Ginés, que va publicar a la seua pàgina web professional, mostra ben a les clares la mentida i la fal.àcia de les paraules i, en últim terme, de les raons que esmenta Rita Barberà per a cometre aquest atemptat contra un patrimoni únic i tan valuós per als valencians com és l’horta mil·lenària que envolta la ciutat de València.

En el seu estudi, Pau Ginés va localitzar a l’àrea urbana de la ciutat nombrosos solars que romanen erms, basant-se en les dades del cadastre. A continuació va fer una representació d’aquests solars sobre un plànol de la ciutat i els va marcar en roig, per poder-los visualitzar millor.

El resultat va ser que el plànol mostra l’existència de grans bosses de terreny, majoritàriament a la perifèria de la ciutat, amb l’espectativa de ser construïdes. En ell es poden detectar els últims PAIs que encara no s’han consolidat, tant al nord com al sud de la ciutat. També s’aprecia com queda una gran bossa de sòl urbanitzable entre l’avinguda Tarongers i l’avinguda Blasco Ibañez.

(solars val350ncia)

Fent-hi un zoom al centre de la ciutat, es veu com la presència de solars buits esquitxa tot el seu centre històric, especialment els barris del Carme i Velluters. Aquests no són solars aïllats que mostren una substitució normal dels edificis en el temps, sinó que es tracta més bé d’una metàstasi urbana que durant tots aquest anys no s’ha pogut aturar.

(solars val350ncia)

L’arquitecte conclou el seu estudi afirmant que l’alt nombre de solars existents fan pensar que s’ha perdut molt de temps destruint l’horta i fent molt poc pels barris de la ciutat.

Necessitats per a la ciutat, com diu Rita Barberà? De cap manera. Aquesta anàlisi posa en evidència la gran fal.làcia de l’alcaldessa. Ens trobem amb un cas paradigmàtic d’especulació pura i dura per part d’uns polítics sense escrúpols que se serveixen de la política exclusivament per enriquir-se i enriquir als que probablement financen irregularment al seu partit.

València, a 17 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada per la Immediata, l’última línia defensiva de València en la GC espanyola.

1

Dissabte passat va clarejar un bell dia ben assolellat, encara que ventós, a València.

A les 8 i mitja del matí un grup de gent del Centre Excursionista de València ens trobàvem al costat de la vora de la mar a la platja de El Puig de Santa Maria (l’Horta Nord) a punt d’encetar un recorregut per la línia defensiva que es va traçar durant la Guerra Civil més pròxima a la ciutat de València, l’anomenada línia de El Puig-Carasols, coneguda també com la Immediata per la seua proximitat a la ciutat.

Ens acompanyava en el recorregut Edelmir Galdón, un historiador valencià expert en el tema, i més en particular en el que va ser el discórrer de la guerra arreu de les terres valencianes.

Edelmir, un autèntic erudit en la matèria, ha passat anys de la seua vida patejant pam a pam la geografia valenciana a la recerca d’aquests testimonis ocults, ignorats, silenciats i en moltes ocasions destruïts, com són les restes físiques que aquella guerra va deixar per la geografia valenciana.

Fruit d’aquesta tasca, Edelmir ha redescobert i tornat a posar al mapa per a la nostra i les futures generacions innombrables búnquers, trinxeres, refugis, nius de metralladores, llocs de tir, etc… que semblaven destinats a ser literalment engolits per la terra i desaparèixer per sempre de la memòria col·lectiva d’aquest país. Una cosa, per cert, amb què estarien encantats i ben satisfets els actuals governants de la Generalitat Valenciana i del govern d’Espanya.

Retrocedint en la història quasi 77 anys, concretament a la primavera de 1938, les tropes franquistes, trencat el front de Terol per Vinaròs, escomençaren a avançar cap a València, per la qual cosa el Govern republicà va haver de plantejar-se una nova estratègia defensiva. Desprès de construir la línea Matallana per terres de Castelló i del Javalambre de Terol (coneguda també com línea X-Y-Z), van decidir construir una altra línia de fortificacions en forma d’arc al voltant de la ciutat de València en què poder refugiar-se dels bombardejos i alhora poder contraatacar, per si de cas la línia X-Y-Z adès esmentada no era suficient per contenir l’avanç de les tropes de Franco.

Aquesta línia de fortificacions, la Immediata, tenia 26 km. de longitud i s’estenia des del punt en què ens trobàvem, a la platja de El Puig, fins Riba-roja del Túria, formant un ampli complex de trinxeres, búnquers, túnels, nius de metralladores i plataformes. Havia d’evitar els efectes de tenalla sobre la ciutat de València, alhora que es construia a una distància suficient per evitar que l’enemic poguera assetjar la població civil com ho havia fet a Madrid, des de la proximitat de la Casa de Campo. “Cal fortificar, i fortificar lluny. Si més no a una distància que impedisca als canons de llarg abast fer carn a la ciutat“, deia el Diari Adelante en la seua edició del 8 d’abril de 1938.

La Immediata, en el pitjor dels casos, hauria de permetre el replegament cap al sud de l’Exèrcit republicà de Llevant, evitant llançar a aquest contra el mar.

La defensa de València era fonamental per sostindre la República, ja que sense el seu auxili i dels queviures que entraven pel seu port hauria deixat a Madrid aïllada i en pèssimes condicions de proveïment, empitjorant, d’una manera substancial, les possibilitats de mantindre el govern de la II República. La defensa de València va permetre el seu sosteniment un any més, en els temps en què resistir -es deia- era vèncer.

Aquesta línia defensiva, concretament en el terme municipal de El Puig, encara conserva cinc punts de defensa, que eren precisament els que preteníem visitar durant el nostre recorregut. Un d’ells està a la costa, una bateria antiaèria que visitarem i que iniciava el nostre recorregut, i en el qual vam poder constatar el seu lamentable estat d’abandó i de manca de senyalització.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La resta de punts defensius es troben a les muntanyes del Cabeçolet, el Cabeç Bort, la muntanya de Santa Bàrbara i la muntanyeta del Castell, també coneguda com la Patà, famosa per celebrar-se l’Aplec independentista de El Puig de l’últim diumenge d’octubre, organitzat pel PSAN. I a ells ens vam dirigim després de visitar el punt d’inici de la línia al costat de la platja.

Les muntanyetes de Santa Bàrbara i de la Patà, situades al bell mig del poble de El Puig, van ser el nostre següent destí.

Allà vam poder visitar una successió de túnels, trinxeres i nius de metralladora en bon estat de conservació, principalment a la muntanyeta de la Patà. Recordem que aquesta línia es va poder construir lluny del front i no va arribar mai a estar activa, ja que l’avanç de les tropes franquistes des de Vinaròs cap a València va ser detingut amb èxit a la línia X-Y-Z traçada aproximadament 30 km. més al nord, i en el qual el front es va mantindre fix fins a la fi de la guerra, quan les tropes republicanes van abandonar les seues posicions i van fugir en desbandada, veient que la guerra estava irremedialement perduda. Va ser aleshores quan les tropes franquistes van poder superar la línia i arribar a València sense trobar pràcticament cap oposición. D’ací el perfecte estat en què es troben actualment, com es pot observar en les fotos adjuntes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Desprès de la Patà ens varem dirigir cap a la muntanya del Cabeçolet, travessant interminables extensions de camps de tarongers, tan caractarístics d’aquest sector de l’horta que envolta València.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet és un monticle situat entre els centres de resistència de la muntanyeta de la Patà i la Cartoixa. Amb unes dimensions aproximades d’uns 45 m de diàmetre, va ser convertit en un autèntic fortí, fruit de l’esforç fortificador del Consell Provincial de València. Actualment es poden apreciar mig centenar de metres de galeries blindades mitjançant l’ús de formigó, que donen cabuda a 18 llocs de tirador i almenys dos casamates per assentament de metralladores.

Aquestes fortificacions batien des del SE fins al NE, permetent crear una barrera de foc efectiva, no només davant un atac frontal, sinó també davant de qualsevol intent de penetració a través dels seus flancs.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet, juntament amb els centres de resistència veïns, permetien el foc creuat, convertint el sector en un sac de foc i, en definitiva, fent realitat la idea tan perseguida pel Consell Provincial d’aconseguir una muralla inexpugnable que defensara la seua capital.

Lamentablement part de la muntanya va ser sacrificada per construir la línia fèrria València-Barcelona, destruint-se part de les galeries. Una mostra més de la nul.la sensibilitat sobre la matèria dels succesius governants de la Moncloa, que volen invisibilitzar, sinó soterrar, qualseol record d’aquell periode històric tan fructifer i encoratjador en moltes coses per a la societat espanyola d’aleshores.

Un cop visitat el Cabeçolet, ens varem dirigim cap al nostre últim destí, el Cabeç Bord.

Allà vam poder visitar aquesta magnífica i complexa posició defensiva, una succesió de galeries cavades majoritàriament a pic i pala a la roca de la muntanya, de trinxeres, de nius de metralladores amb les seues basses d’aigua per a la refrigeració dels canons, així com nombrosos refugis i ramals de comunicació transversals que van quedar inacabades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Moltes de les posicions van ser destruïdes pel bàndol franquista després de finalitzar la II Guerra mundial. Franco va ordenar que es conservaren fins llavors per poder ser utilitzades per les seues tropes en cas d’una possible invasió aliada d’Espanya que mai va arribar. Però una volta acabat el conflicte, van ser destruïts.

I allà, entre les trinxeres del Cabeç Bord, vam menjar un entrepà abans de finalitzar el nostre recorregut per un interessantíssim patrimoni històric, en la seua major part deliberadament invisibilitzat, abandonat i, quan no, destruït pels actuals governants del País València i de l’estat espanyol, què es reivindiquen com els legítims successors dels vencedors d’aquella bàrbara guerra incivil.

València, a 16 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La bogeria de l’AVE espanyol: estacions fantasma per a pujar a trens buits.

15

El passat mes d’octubre alguns mitjans de comunicació ens sobresaltaven amb la notícia de què la zamorana Ministra de Foment espanyola, Ana Pastor, assegurava amb totes les de la llei que la localitat d’Otero de Sanabria (oh casualitat!, pertanyent a la mateixa província de la qual ella és natural) tindria una estació d’AVE de la línia en construcció Madrid-Valladolid-Zamora-Galícia.

A més a més de la província en què es trobava la dita localitat, el que més cridava l’atenció de la notícia era la ingent població amb la que comptava la megaurbs d’Otero de Sanabria: 28 habitants. Una megaurbs que forma part de l’extensa i superpoblada àrea metropolitana amb què compta el municipi de Palacios de Sanabria: 282 habitants.
Al seu torn, la poblada comarca en què es troba aquesta vasta concentració poblacional compta amb 6.656 habitants, segon dades del propi Institut Nacional d’Estadística.

La promesa de la ministra responia, segons apuntaven els diaris, a “una reivindicació veïnal històrica de tota la comarca de Sanabria per no perdre el tren de les comunicacions” (sic), i al seu torn recollia un altre antic compromís subscrit pel PSOE de la època de Zapatero de què Otero de Sanabria tindria la seua estació d’AVE.
La notícia també apuntava que el que va ser Secretari d’estat d’Infraestructures, Rafael Catalá, actual ministre de Justícia, havia garantit que Otero de Sanabria es beneficiaria de la declaració de la línia Madrid-Galícia com a Servei Públic Obligatori, el que significaria que passaria de la seua condició inicial de “Lloc de Avançament i estacionament de trens” a “Estació d’AVE”. Perquè, que caram!, els 28 residents del poble es mereixien tota una estació d’AVE de primera categoria, pressupostada en més de 5 milions d’euros, res de plats de segona taula, que per això la senyora ministra és també de Zamora.

Doncs bé, tots aquests fets tan desgavellats i irracionals, més propis d’una cacicada característica del segle XIX que d’una decisió racional i analitzada pròpia d’un governant d’un estat modern del segle XXI, es complementen a la perfecció amb una sucosa informació que fa uns dies publicava el setmanari el Temps, en què referien les xifres de passatgers que havien registrat les estacions de la xarxa de l’AVE espanyoles durant els anys 2013 i 2014, xifres, per cert, que havien estat deliberadament invisibilitzades pel govern espanyol.

Doncs bé, en aquesta informació s’assenyalava que les estacions de Segòvia, Tardineta (Osca), Antequera i Requena havien registrat, respectivament, les fantàstiques xifres de 348, 449, 3.147 i 7.122 passatgers que havíen pujat a l’AVE durant tot l’any 2014. És a dir, que teníem des de la marejant xifra d’un passatger de mitjana al dia en el cas de Segòvia, fins als 20 passatgers diaris que agafen el tren a l’estació de Requena.

Segons dades d’Adif, l’ens públic propietari de les xarxes ferroviàries espanyoles, dels 30.822 milions d’euros invertits en les dues últimes dècades per implantar a Espanya la xarxa bàsicament radial d’alta velocitat, aproximadament 1.100 s’havien destinat a remodelar o fer de noves a les 29 terminals ferroviàries previstes d’alta velocitat, comptant-hi els 5 milions i escaig de la nova estació de Tardienta.

Per cert, aquesta mega-ciutat de 1.000 habitants que és Tardienta, és parada obligada de la línia d’AVE que es va construir en l’época de Alvarez Cascos expressament per connectar Saragossa amb Osca. Dues ciutats separades per la impressionant distància de 80 km.

La despesa per establir aquest servei entre les dues ciutats va ser de 80 milions d’euros de recursos públics, posant un AVE amb unes limitacions de velocitat màxima de 160 quilòmetres per hora entre Osca y Tardienta, i de 200 entre Tardienta i Zaragoza, per les pròpies característiques tècniques de la línia.

Les dades oficials diuen que el 2012 aquest servei AVE va ser utilitzat entre Saragossa i Osca per 1.808 persones (5 al dia). En sentit invers, d’Osca a Saragossa, van viatjar 1.631 persones (4,4 viatgers per jornada). Aquest flamant tren de la sèrie 102 de Renfe, fabricat per Talgo i per Bombardier, compta amb 318 places, tot i ser ocupat tan sols per quatre o cinc viatgers de mitjana que cada dia va i torna entre Saragossa i Osca.

Aquest AVE s’atura sempre religiosament a l’estació de Tardienta, tot i que en el 90% dels viatges ningú puja ni baixa en l’estació. Segons l’estadística de Renfe, durant l’any 2012 de l’estació de Tardienta van eixir 7 viatgers amb destinació a Calataiud, 6 amb destinació a Guadalajara, 7 amb destinació a Osca, 371 amb parada final a Madrid-Atocha i 35 amb destinació a Saragossa.

Al remat, una estació buida per servir de passatgers a un tren buit. Una total bogeria.

A França, un informe del Tribunal de Comptes va destrossar les perspectives econòmiques del TGV (l’AVE francès), i va acusar els dirigents de “previsions exagerades” i de “pressions polítiques” per voler instal·lar un tren que era de tot menys rendible. França tindrà el 2015 la meitat de quilòmetres d’AVE (2.000 km) que Espanya, tot i tindre 25 milions més d’habitants i una mitjana de més de quatre vegades d’utilització d’aquest servei per habitant i any.
Però açò és Espanya, no Europa. Veient aquestes irracionalitats, entenem el perquè molts europeus pensen que Àfrica comença als Pirineus.

València, a 12 de febrer de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘SwissLeaks’, la ‘Marca Espanya’ i els mitjans de comunicació espanyols.

6

Els documents filtrats per un extreballador del banc HSBC anomenat Hervé Falciani, informàtic de la seu a Ginebra d’aquest banc de Hong Kong, han revelat els comptes secrets de delinqüents, traficants, evasors fiscals, polítics i famosos amb comptes secrets a Suïssa.

El Consorci Internacional de periodisme d’Investigació, en col·laboració amb diversos mitjans, va difondre aquest dilluns la documentació del ja anomenat cas ‘Swissleaks’, què constitueix la més gran filtració sobre el frau fiscal que s’ha conegut fins ara. Els documents coneguts, que cobreixen el període entre 2005 i 2007, suposen la major filtració bancària en la història, traient a la llum al voltant de 30.000 comptes, amb un valor total d’uns 105.890 milions d’euros.

Entre els titulars dels comptes a Suïssa d’aquesta entitat bancària hi figuren 2.694 espanyols, entre ells dos noms que sobreixen d’entre la resta per la seua enorme rellevància pública en el món de les finances i de l’esport espanyols: el ja desaparegut banquer Emilio Botín, i el corredor de F1, Fernando Alonso.

a8

 

a9

Els diners evadits i amagats al fisc espanyol per aquests individus ofereix xifres marejants. Així, la família Botín hauria arribat a tindre una fortuna oculta a l’HSBC de Suïssa de més de 2.000 milions d’euros, i va utilitzar un entramat societari a Panamà i les Illes Verges amb testaferros per amagar qui estava darrere dels seus comptes.

Un escàndol en tota regla en un país en què la pròpia OCDE reconeix que es donen les condicions de desigualtat de riquesa més extremes i en què els ciutadans han patit unes retallades brutals del seu estat del benestar precisament perquè els diners necessaris per mantindré-ho era evadit a l’estranger per personatges sense escrúpols com els dos esmentats.

Doncs bé, una notícia que hauria d’haver remogut fins i tot les consciències més reticents i hauria d’haver estat titular destacat en els mitjans de comunicació més importants, va resultar que pegant una ullada a la premsa digital espanyola del matí, com ara El País, El Mundo, l’ABC, La Razón, etc … la noticia em va costar de trobar, ja que apareixia en caràcters de titular mitjà i sempre baix, molt baix en les pàgines de tots ells.

I quins endivineu que eren els titulars que copaven gran part de la portada d’aquests diaris digitals? El suposat frau fiscal comès pel dirigent de Podemos Monedero, i el suposat finançament del seu partit per part del govern veneçolà de Nicolás Maduro. Es a dir, un affaire de milers d’euros que robava tot el protagonisme a un altre affaire moltíssim més greu de milers de milions d’euros.

a10

 

a11

a12

Però el Telenotícies de la nit de la TV1 tampoc li va anar a la saga. Les dues primeres noticies de l’informatiu van ser les de la compareixença d’Artur Mas a la Comissió d’Investigació pel cas Pujol, i la del cas Monedero. La notícia de la llista de defraudadors revelada per Hervé Falciani era difosa en cinquè o sisè lloc, i el presentador, en esmentar els noms dels defraudadors, només ho va fer de personatges estrangers (no va ser esmentat Mohamed VI, íntim de la família reial espanyola). No va dir ni una sola paraula d’Emilio Botín o de Fernando Alonso, com si foren noms d’un altre planeta, quan precisament ells dos eren els que més afectaven la hisenda de tots els televidents que estaven veient les noticies.

Per un moment em vaig voler imaginar quins haurien estat els titulars de tots aquests diaris o informatius si entre la llista de defraudadors s’hagueren trobat, precisament, els noms d’Artur Mas, de Monedero o de Pablo Iglesias. Algú s’els imagina???

Però clar, Emilio Botín, el Banc Santander o Fernando Alonso són allò que s’ha vingut a denominar “Marca Espanya, aqueixa cosa creada per reial decret el 2012 sota la figura de l’Alt Comissionat del Govern per a la Marca Espanya, amb rang de Secretari d’Estat, per promocionar la imatge d’Espanya. I per això son “intocables”, per molt defraudadors o delinqüents de coll blanc que siguen. No importa.

Però ací rau precisament la veritable i amagada imatge de la Marca España. La d’uns patriotes de llauna com Botin i Alonso que s’omplen la boca amb el nom d’Espanya, però que després evadeixen els seus diners a comptes ocults de paradisos fiscals per evitar pagar els seus impostos en el país que representen. Aquest és el paradigma de la veritable “Marca Espanya”.

Però una altra de les claus del tractament mediàtic que ha tingut la notícia d’ahir, en el que es refereix en particular al nom d’Emilio Botín, te molt a veure amb el fet que el Banc Santander va ser una de les principals entitats creditores que van possibilitar la refinanciació de l’enorme deute que tenia el grup Prisa, al qual pertany el periòdic El País.

Una de les operacions de rescat es va produir en 2012, quan junt a La Caixa i precisament al banc defraudador HSBC, el Santander va segellar un pacte per a la conversió de part del seu deute en accions per 334 milions d’euros. Des d’aquell moment el Banc que presidia llavors Emilio Botin va passar a tindre la propietat d’un 5,38% del grup, convertint-se en un dels accionistes significatius. El seu desembarcament en l’accionariat va suposar que la banca passara a controlar la companyia de mitjans.

Però ací no acaba tot. Perquè el Banc Santander està també present en el grup Vocento. Rodrigo Echenique, conseller de Banc Santander, va ser designat a l’abril de 2014 president de la companyia editora d’ABC. En reemplaçar en el lloc a Enrique Ybarra, el lloc de comandament de Vocento passava a l’home fort d’una de les famílies accionistes a un empresari independent i de la confiança de Botín, just quan el grup de comunicació travessava una delicada situació econòmica. El Santander és, a més, un dels principals anunciants en els mitjans de comunicació i un actor principal en el patrocini, sobretot esportiu.

Les Portades d’ahir de El País i d’ABC  no varen esmentar ni una sola paraula del mort responsable del grup Santander… “La Veu del seu amo“. Vos enrecordeu d’aquella marca de la indústria musical, i nom d’una companyia discogràfica del Regne Unit, la imatge de la qual era la d’aquell quadre del gos Nipper escoltant un gramòfon de corda? Doncs una cosa semblant …

a13

Per cert, fa uns dies la vicepresidenta del govern del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, va declarar en una roda de premsa que “Si tots els espanyols feren el que el senyor Monedero, a veure com pagàvem els serveis públics en aquest país, la sanitat i la educació“. Doncs bé, no em puc ni imaginar el que la senyora vicepresidenta dirà ara en referir-se a Emilio Botín y Fernando Alonso … amén!

València, a 10 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les connexions entre diplomàcia, esclavitud i enriquiment de la classe política als EUA.

0

Uns cables fets públics per Wikileaks fa un temps i la informació apareguda en diversos mitjans de comunicació d’Haití, ha proporcionat proves de la feina que fan els diplomàtics dels Estats Units, els interessos que defensen i per a qui treballen.

I en aquest cas que vaig a relatar s’hi fa clarament palés.
Fa un parell d’anys es va proposar a Haití realitzar una pujada del salari mínim de 24 cèntims l’hora a 61 cèntims.

La reacció de les empreses multinacionals que hi treballen, sobre tots les tèxtils nord-americanes Hanesbrands i LevyStrauss, va ser immediata en oposar-se radicalment a aquesta mesura.
El seu al.legat per oposar-s’hi era tot un discurs de cinisme. Deien que una pujada de més de 7 cèntims a l’hora “perjudicaria greument” els seus beneficis, de manera que van reclamar l’ajuda del seu ambaixador al país caribeny.

L’ambaixador nord-americà es va dirigir al govern d’Haití, fent seues les demanda de les empreses, declarant que la pujada que es pretenia era excessiva, una simple “mesura populista” que no “prenia en compte la realitat econòmica” del país.

Els papers de Wikileaks han mostrat ara com l’ambaixador va intervindre i va pressionar al president haitià per què el salari no arribara als 5 dòlars diaris pretesos, quedant-se en 3 (quasi 20 vegades menys que el dels Estats Units). Una família haitiana necessitava uns 12,5 dòlars al dia en 2008 per poder alimentar-se.

El que defensava la diplomàcia nord-americana mostra ben a les clares la seua baixa catadura moral i el de les seues grans multinacionals, sobretot si tenim en compte el que haguera representat en total la pujada de salari que es reclamava.
Si s’hagueren beneficiat d’ella els 25.000 treballadors del tèxtil haitians, el cost total per a les empreses radicades allà hagués estat d’uns 12,5 milions de dòlars a l’any.
En concret, per a l’empresa Hanes, que contracta en aquell país a 3.200 treballadors, el cost hauria estat de 1,6 milions a l’any, és a dir, una proporció ínfima (un 0,037%) dels 4.300 milions de dòlars que va vendre l’any passat aquesta companyia, i només la sisena part dels 10 milions de dòlars a l’any que va rebre el seu director executiu Richard Noll.

Aquest és un exemple ben clar que mostra com la diplomàcia internacional està al servei de l’esclavitud i de la misèria dels pobles explotats per les empreses de les nostres “democràcies” (sic) occidentals.

El resultat de tot això es fa palés en les estadístiques de distribució de la riquesa als EUA: l’1 % més ric de la seua població s’ha quedat amb el 95 % de l’increment d’ingressos generat als Estats Units de 2009 a 2012, i amb el 68% de tot l’ingrés familiar real generat des de 1993 fins a aquest últim any. Unes xifres esgarrifoses que fan palesa la voracitat i l’avarícia de les elits econòmiques d’aquest país.

I que dir de la classe política als EUA que, bona part d’ella treballa per què això siga així?

Els poderosos lobbies de les grans corporacions que s’han establert al voltant del Congrés i el Senat nord-americans, aporten grans sumes de diners durant les campanyes electorals dels candidats polítics, per assegurar-se que els congressistes i senadors nord-americans elegits legislen a favor dels seus interessos comercials.
I també s’ocupen de que les “portes giratòries” que comuniquen els mons de la política i de les empreses estiguen sempre ben greixades.

L’enriquiment monetari d’aquests polítics s’ha fet recentment evident en una notícia que va saltar als mitjans de comunicació fa uns dies: Estats Units té -literalment- un govern de milionaris.

La majoria dels membres del Congrés posseeix un patrimoni net superior al milió de dòlars, segons un informe de l’organització Center for Responsive Politics. El president del Congrés, que ha fet fortuna amb les vendes dels seus llibres, és milionari, així com la majoria dels membres del Tribunal Suprem.

Les xifres parlen per si soles: dels 534 membres del Congrés nord-americà, un mínim de 268 (el 50,2%) té un patrimoni net d’un milió o més de dòlars (uns 730.000 euros). Les dades es basen en les declaracions de béns dels congressistes el 2012.
És la primera vegada en la història que la majoria són milionaris, segons aquest informe.

Fa més de 2.300 anys Aristòtil ho va descriure a la perfecció: “La veritable diferència entre la democràcia i l’oligarquia és la pobresa i la riquesa (…) on els homes governen per raó de la seua riquesa, hi ha una oligarquia, i on governen els pobres  hi ha una democràcia”.

València, a 9 de febrer de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La veritable Marca EspaÑa: aeroports sense avions, autopistes buides, AVEs sense passatgers i ara també… ports sense vaixells.

0

Per terra, mar i aire. La desproporció i la inutilitat social de les inversions en determinades infraestructures públiques només sembla ser directament proporcional a l’estupidesa i la desraó dels diferents governs espanyols, i alguns d’autonòmics.

Tots coneixem bé la lamentable història de l’aeroport de Castelló, capritx i obsessió d’un polític corrupte, Carlos Fabra, que en pocs dies trepitjarà la presó, després de ser finalment condemnat per la justícia. Però que també ha estat el reflex d’una determinada manera de fer política, en la qual s’ha anteposat sistemàticament a l’interès general dels ciutadans els interessos de poder, polítics i financers, d’unes oligarquies econòmiques, ja siguen espanyoles o regionals. Perquè la història de la inversió ruïnosa i el malbaratament que ha suposat aquest aeroport, s’ha repetit al peu de la lletra en altres llocs de la geografia espanyola sotmesos al poder caciquil de determinats governs autonòmics.

Mentre algunes de les infraestructures de comunicacions més lligades a l’interès col·lectiu, siga social, econòmic o empresarial, pel que representen en el desenvolupament i en la creació de riquesa en els territoris pels quals discorren, com ara el Corredor mediterrani, són sistemàticament ignorades pel govern central espanyol, n’hi han d’altres a les que es dóna absoluta prioritat, malgrat la seua nul·la aportació a la creació de riquesa o al benefici social.

Fa unes poques setmanes llegia en un diari digital el següent titular: “Els 28 habitants d’Otero de Sanabria tindran una estació d’AVE nova”.

I heus ací l’interessant contingut de las notícia: “El Ministeri de Foment que presideix la zamorana Ana Pastor ha garantit de manera definitiva que hi haurà una estació d’AVE a la localitat d’Otero de Sanabria, que serà parada del tren d’alta velocitat que cobreixi la línia Madrid-Valladolid-Zamora-Galícia. Per executar l’estació hi ha un pressupost lleument superior als 5 milions d’euros.

Aquest emplaçament (en un poble de 28 habitants, dins del municipi de Palaus de Sanabria, amb 282 veïns en total) complirà una reivindicació veïnal històrica de tota la comarca de Sanabria per no perdre el tren de les comunicacions, una comarca que en el seu conjunt suma a hores d’ara 6.656 habitants amb les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística a la mà. El nombre de veïns sanabreses, posats en comparació amb la seua extensió, suposa un de les ràtios més baixos de densitat de població de tot el país.

En Sanabria les manifestacions i recollides de signatures, així com les iniciatives parlamentàries, es vénen succeint des de fa anys, a partir que el Partit Socialista es comprometés a executar aquesta estació de nova construcció a Otero de Sanabria, a més de la de Zamora capital (…) No obstant això, recentment el que va ser secretari d’Estat d’Infraestructures, Rafael Catalá, va garantir que Otero de Sanabria es beneficiarà de la declaració de la línia Madrid-Galícia com de Servei Públic Obligatori i tindria la seua estació, que passaria de l’inicial Lloc de Avançament i estacionament de Trens (Paet) a estació d’AVE. Hi ha qui es congratula del que hagi pogut pesar en aquesta decisió el fet que la ministra Ana Pastor siga natural de la província zamorana”.

Perfecte! Una estació d’AVE construïda en una comarca deserta, dins d’una nova línia Madrid-Galícia que es preveu hiperdeficitària econòmicament. Però clar, tot te una explicació: l’actual president del govern espanyol és gallec, i l’actual ministra d’infraestructures és de Zamora, la província en què es construirà l’esmentada estació fantasma. Grans i poderoses raons que solament es poden entendre en un país com Espanya.

Però per si això fora poca cosa, fa uns dies vaig llegir aquest altre titular, també a la premsa digital espanyola: “Feijoo posa al port fantasma de La Corunya com a exemple de “política eficaç i constructiva”.

A la notícia es podia llegir el següent: “El port exterior de La Corunya, una obra mastodòntica a la qual s’han invertit ja 600 milions d’euros, i que dos anys després de la seua inauguració rep una mitjana d’un vaixell a la setmana, és un model a seguir, segons el president de la Xunta de Galícia.

En una reunió sobre aquesta infraestructura situada al terme municipal d’Arteixo, que la ministra de Foment ha mantingut avui a la ciutat herculina amb representants del teixit econòmic i social de la Corunya i la seua àrea d’influència, Alberto Núñez Feijóo ha definit el port exterior com l’exemple d'”una política eficaç i constructiva”.

La instal·lació, oberta fa dos anys i les defenses contra l’oceà s’han mostrat insuficients per garantir la seguretat de les operacions de càrrega i descàrrega de vaixells, obligant tal com revela Empordà a construir un contradic valorat en 56 milions d’euros, ni tan sols compta amb connexió a la xarxa ferroviària.

Amb l’AVE com a principal objectiu inversor del Ministeri de Foment (més d’un terç del total pressupostat per 2014 anirà a construir línies per a l’ús exclusiu de passatgers), el departament que dirigeix Ana Pastor busca ara fora del pressupost públic els 105 milions d’euros que es calcula que costarà construir aquesta connexió.

Pastor, que ha reivindicat els ports com a “element clau” per al desenvolupament industrial a Espanya, reclama que siguen els inversors privats els que consoliden les necessitats de la fallida instal·lació, i assegura a la vegada que sol·licitarà finançament a Europa per aquesta línia de tren amb destinació a la dàrsena buida de Punta Langosteira.

El port exterior de La Corunya, que en tot el mes d’agost només va rebre a un vaixell i que en el moment d’elaborar aquesta informació no donava abric a cap vaisell, segueix en obres 11 anys després dels primers treballs, i es calcula que el cost final es dispararà per sobre dels 1.000 milions d’euros”…. Amén!

Sense un tren d’alta velocitat per a passatgers que transcorri per la costa mediterrània, amb una autopista de peatge que ens dessagna econòmicament des de fa 40 anys i amb un corredor de mercaderies que compta amb trams de via única pel que han de passar tots els trens de passatgers i de mercaderies, tot i comunicar els dos territoris amb les economies més exportadores de l’estat, la comparativa què es pot fer amb la necessària inversió en infraestructures de comunicació en l’àrea del Corredor mediterrani, resulta simplement insultant.

Perquè, evidentment, per la lògica política i ideològica nacionalista espanyola, la inversió en estacions buides de línies d’AVE sense passatgers, o en ports sense vaixells i sense connexions amb línies de comunicació, malgrat l’absurd, és prioritària, perquè reforça la seua estratègia nacionalista identitària espanyola.

El territori de la nova una-grande-y-libre sorgida desprès de la tan cacareada i modèlica transició, ha de quedar cosida i ben rematada amb línies de ferro per tot arreu de la pell de bou, amb un únic punt comú central: el km. 0 al centre de la capital total, Madrid. Aquesta política ha estat i és innegociable, no importa que el govern espanyol o l’autonòmic siga del PP o del PSOE. En cap altra cosa podria haver majora acord i estar més unit el partit únic espanyol, el PPsoE.

Un cas inèdit en les polítiques d’infraestructures de tots els països que ens envolten.

València, a 4 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ahir #metro valència: 100 concentracions, 103 mesos, 3.090 dies d’ignomínia d’un govern de miserables.

0

Ahir al vespre hi va haver una nova cita per a la ciutadania valenciana. Es complien 100 concentracions de record i reivindicació d’un terrible accident de metro que va canviar la vida de moltes persones i la de tota una ciutat.

Cent tres mesos, tres mil noranta dies de dolor i d’esperança, però en també d’indignitat, de vilesa, d’infàmia i d’ignomínia d’un govern de miserables.

Des d’aquella fatídica data, un 3 de juliol de 2006, un intent d’anestèsia col.lectiva va ser posat en marxa per uns governants indignes del poble que governen i representen, ben acompanyat d’una forta dosi de mentides i falsedats perfectament premeditades en les seues declaracions oficials, i d’una descarada campanya de manipulació en els seus mitjans lacais de comunicació. Tot per tal d’intentar adormir a tota una societat i de fer-la creure que aquell dia tot havia estat obra d’un tràgic destí, d’un fatal error humà del maquinista d’aquell tren.

Però el maquinista havia mort, ell era l’únic culpable de l’accident, i per tant tot hauria d’acabar ací.
Mort el gos, s’havia acabat la ràbia, ens van intentar fer veure.

Però no ho han aconseguit.

Perquè després de 8 anys i mig de silenci, mentides, manipulació i de repetits intents de adulteració d’allò que va passar…

… després de 103 mesos d’ultratge a les víctimes i als seus familiars, d’indignitat i de perversitat…

… després de 3.090 dies de deslleialtat, deshonor i d’injúries… desprès de 100 concentracions familiars de víctimes i ciutadans, esdevinguts tot un exemple de generositat, de noblesa i de dignitat que traspassa les nostres fronteres, seguim plegats denunciant la seua infàmia i reclamant justícia i càstig als vertaders culpables, què no són altres més que els miserables que ara governen la Generalitat.

El jorn dels miserables, de Lluís Llach. Amb especial dedicatòria per a ells…

https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#q=video%20el%20jorn%20dels%20miserables

València, a 3 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crònica d’una decebedora i claudicant reunió del ministre Montoro amb els empresaris valencians.

1

Hi va haver un temps en el què la patronal valenciana bevia a les mans del aleshores president cartaginès de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana. Era l’època de l’”España-va-bien” de JM Aznar, i el nostre Molt Honorable cartaginès havia aconseguit que la Cierval, la patronal valenciana d’empresaris, es mostrara submisa i obedient als desitjos del PP valencià, a canvi de disposar de tot tipus de facilicitats per fer negocis fàcils i lucratius.

Com a conseqüència d’això, la societat mirava amb descrèdit a una classe empresarial que, fins llavors i des de feia molts anys, s’havia mostrat com un pilar fonamental en la construcció de la identitat econòmica, productiva i exportadora del País Valencià.

Però les arribades a la presidència de Cierval de Rafael Ferrando primer, i sobretot de Jose Vicente González després, el juliol del 2011, van constituir un primer gir radical en aquesta política de submissió empresarial als dictats que emanaven del Palau de la Generalitat, que tants anys ja durava.

L’arribada posterior de Francisco Pons primer, i després de Vicente Boluda a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), va completar aquest gir cap a una independència d’actuació i de declaracions públiques dels empresaris valencians, que deixaven a la fi d’anar a remolc del Consell.

Des de llavors l’empresariat valencià no havia deixat de manifestar-se en moltes ocasions especialment crític i reivindicatiu, d’una banda davant la política de menyspreu sistemàtica practicada pel govern de Madrid cap al País Valencià pel que fa a les inversions, vitals per al desenvolupament i la prosperitat del territori, i d’altra davant la deixadesa i la manca de pes polític que manifestava el govern valencià d’Alberto Fabra per fer sentir les nostres reivindicacions a la capital de la metròpoli, Madrid. Perquè aquesta era la sensació que es tenia per ací, que el País Valencià era una mena de colònia a la que la capital de la metròpoli dessagnava amb una fiscalitat que no tenia un retorn en inversions equivalent al pes real que l’economia valenciana té en el global de la economia espanyola.

El juliol de l’any passat els representants del sector empresarial valencià s’havien reunit amb el Alberto Fabra per forçar-lo a sol.licitar una reunió amb el ministre d’Hisenda espanyol, Cristobal Montoro. L’objectiu era el de poder dir-li a la cara al senyor ministre tot allò que el submís i inoperant President de la Generalitat Valenciana no s’atrevia a dir-li: més inversió per al País i una reforma del finançament territorial clarament discriminatòria i sagnant per als valencians. El dia anterior a aquesta reunió els dirigents de les principals organitzacions empresarials valencianes havien donat una roda de premsa en la qual havien comunicat que mostraven la seua unió davant de “la manca d’inversió estatal en general, i en matèria d’infraestructures en particular“, i en la que advertien de la seua intenció de “deixar de ser bons xics” per acabar amb la “discriminació permanent, que s’ha aguditzat fins el límit en els últims anys“.

Des d’aquell mes de juliol, els mesos havien anat passant i la petició d’Alberto Fabra i dels empresaris valencians semblava haver caigut en un sac sense fons.

No té res a dir-nos i, a més, passa de nosaltres“, havia declarat fa un parell de mesos el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda, donant per fet que el ministre Montoro no es reuniria mai amb l’empresariat valencià. “Preneu les claus, veniu i governeu vosaltres“, havia declarat per la seua banda Federico Félix, president de la Fundació ProAVE i de la Federació Agroalimentària, per després afegir que “políticament no hem pintat un bufo mai“.

Doncs bé, aquesta reunió que semblava no arribaria mai, per fi va arribar.

Després de sis mesos de silenci i a tan sols quatre de les eleccions autonòmiques, però va arribar. Va ser el passat dissabte a la seu del PP a València.

I quin va ser el resultat de la tan anhelada i esperada reunió del ministre davant un empresariat tan cabrejat i fart de tanta arbitrarietat i menyspreu per la sagnia econòmica a què, any rere any, se sotmet al País Valencià per part del govern central espanyol?

Veni, vidi, vici“. Tal i com va dir el cònsol i general romà, Juli Cèsar, quan va derrotar a la batalla de Zela al Regne del Pont, aquest podiem dir va ser el resum de la visita que va fer el cònsol espanyol Cristobal Montoro de la reunió amb l’empresariat valencià.

Montoro va reconèixer, sense embuts, que el País Valencià està infrafinançat, per desprès afegir que València és “una terra de gent emprenedora, que ha sabut convertir-se en motor de creixement econòmic d’Espanya i això és el que està traient a Espanya de la crisi, la capacitat que té la gent d’aquesta comunitat d’exportar“.

És a dir, que el representant de la metròpoli havia vingut a València per reconèixer l’espoli sistèmic a què estan sotmesos els valencians, i el fet que l’esforç de la nostra economia, malgrat l’espoli, és el que està servint per traure Espanya de la crisi. Tot un reconeixement explícit de la nostra condició colonial vers Espanya.

I a canvi de què tot aquest “sacrifici”?

Doncs, de res de res. El ministre va dir en paraules textuals que va a “intentar dedicar una quantitat per a inversions regionalitzables a la Comunitat, que estan molt per sota del que li correspondria per població“, així com que “tindrà tous” per invertir en la “Comunitat”, així com que intentarà fer “tou en algun lloc per traure finançament” per al ferrocarril Sagunt-Saragossa. Al remat fum de canyot, cap compromís en ferm, ni sobre el canvi del model de finançament, ni sobre cap dels 10 punts que contenia la llista de reivindicacions que els empresaris li van traslladar el passat mes de juliol.

I que van dir els fins ara combatius i reivindicatius empresaris valencians, tan crítics amb la gestió del ministre i amb la manca de pes polític i d’ambició del president Fabra?

Doncs el president de la patronal autonòmica Cierval, José Vicente González, per exemple, va dir textualment de Montoro que “el ministre guanya molt en la distància curta” (sic), i que en el 2015 el ministeri “tindrà tous” per invertir ací, com per al ferrocarril Sagunt-Saragossa, l’única de les 10 reivindicacions dels empresaris sobre la qual el Montoro va ser una mica més concret. I res més.

Per la seua banda el president de la Confederació Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, va dir haver traslladat a Montoro, “amb afecte” (sic) que “no havia actuat amb tacte, sinó amb falta de cintura política“, fins suscitar en els empresaris “una sensibilitat que només s’anirà amb fets i amb el temps” (quina metàfora més delicada per dir que estaven d’ell fins als c….. !). En l’apartat de compromisos Salvador Navarro va admetre que “concrets no hi ha hagut cap“, encara que comptaven amb això per ser una primera reunió, i que reconeixien la importància de què el ministre “ha reconegut l’infrafinançament de la Comunitat”. I res més.

Les paraules d’Ignasi Blanco, portaveu d’Esquerra Unida a les Corts Valencianes, resumeixen a la perfecció aquesta decebedora trobada, una genuflexió col.lectiva dels empresaris valencians cap al ministre Montoro: “La visita no ha sigut per a res. Set mesos esperant-lo i no hi ha hagut cap compromís de canvi de model de finançament, cap inversió concreta per als propers pressupostos, perquè ja no parlem ni dels actuals. A més, l’empresariat l’única cosa que ha tret ha sigut una foto (…) Ha estat patètic veure el PP i els grans empresaris valencians, fent-se la foto, rient-li les gràcies i aplaudint les paraules de Montoro, tot i que aquest és el principal responsable de la marginació financera i pressupostària que pateix la Generalitat Valenciana. El que calia és reivindicar-li el canvi de model de finançament, les inversions que necessitem i que en aquests moments se’ns estan negant per part del govern de Rajoy. Però la visita no ha servit per a res, cap compromís concret, simplement un acte de precampanya del PP”.

En 1625 el Comte-duc d’Olivares, vàlid de Felipe IV, va escriure un memorial al rei aconsellant: «que no se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valen-cia, conde de Barcelona, sino que procure reduzir estor Reynos de que se compone España, al estilo de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcança, será el príncipe más poderoso del mundo». Aquest pla centralitzador es va experimentar per primera volta amb els valencians. El perquè vam ser els valencians els conillets d’índies d’allò, ho va explicar clarament el mateix vàlid: «tenemos a los valencianos por más muelles».

Quasi quatre segles després el ministre Montoro, vàlid de Mariano Rajoy, ha obrat de la mateixa manera que el Comte-Duc d’Olivares. El perquè? Certament perquè  «tenemos a los empresarios valencianos por más muelles».

València, a 1 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari