La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Per a què val tindre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, si ja tenim la Real Academia Española?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar el passat divendres, després de dotze anys de feina i per una àmplia majoria de membres, el “Diccionari normatiu valencià”, una obra que havia estat llargament esperada que tanca un llarg i laboriós procés de recerca i investigació.

Amb 93.349 entrades, aquest nou diccionari valencià de la llengua catalana ha volgut abordar “amb normalitat la realitat lingüística per a superar els conflictes onomàstics”, segons va dir el seu president Ramón Ferrer.

Però la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en 1998 va suposar l’inici d’una desbaratada diferenciació del català de València respecte del català de la resta dels territoris català-parlants, aixó com la desfeta d’una concepció del català que des de la unitat incorporava la pluralitat, que reconeixia les parts en un mateix nivell de legitimitat des d’una concepció integradora de la diversitat.

La seua creació no va ser mai una necessitat reclamada per la majoria dels qui aleshores usaven plenament el català al País Valencià, sinó que més bé va sorgir com una proposta d’alguns intel.lectuals i polítics valencians  per a intentar posar fi a l’agressió espanyolista contra la nostra llengua i cultura, que va estar caracteritzada per l’anomenada “Batalla de València”.
Aquella proposta va consistir en oferir al PP un “pacte lingüístic” que culminara a la fi amb una “pau lingüística”, pacte que incloïa la creació d’un ens normatiu estrictament valencià, què, per altra banda, no contemplava l’Estatut d’Autonomia vigent en aquell moment.

La creació per llei d’una entitat normativitzadora diferenciada de la del Institut d’Estudis Catalans (IEC), no solament arrabassava i mutilava la seua autoritat normativa per a tota la llengua catalana, sinó que, a més a més, anava a comportar la diferenciació jurídica entre català i valencià.

I ací està un altre dels paranys de l’AVL.
La llei és la llei, i la ciència és la ciència. La ciència és la raó científica, i diu que el valencià és català, però la llei és el que preval entre les persones físiques, en aquest cas la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I la ciència dirà i demostrarà que la Terra és redona, però si la llei diu que es plana, caldrà acatar que és plana. La ciència imposa la raó, però la llei imposa la raó de l’autoritat vigent, es a dir, multes i presó.

Una cosa és l’anglès o l’espanyol, sengles llengües que tenen acadèmies en països que es troben en continents diferents, i una altra cosa molt distinta és el català, llengua on tots els pobles que la parlem som veïns i ens trobem a la vora uns dels altres, excepte la població sarda de l’Alguer. 

A les Balears, ni tampoc a Andorra ni a la Catalunya Nord, han trobat mai la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua pròpia, però els valencians volem ser diferents i tan originals que creem aeroports sense avions i acadèmies de la llengua sense llengua. 

Ben cert és que en tot aquest disbarat, una  bona part de la culpa rau en l’IEC, què amb la seua actitud autista, la seua manca d’estratègia política i la seua supèrbia, mai no ha tingut una visió completa i plural de la llengua catalana sencera.
L’IEC sempre s’ha comportat més com una acadèmia regional catalunyesa, que ha menystingut la realitat lingüística de la resta dels Països de parla catalana. L’aportació que en les darreres dècades han fet a la cultura catalana altres territoris catalanoparlants, com per exemple la gran aportació quantitativa i qualitativa dels valencians, ha estat menystinguda.
Lluny d’abordar la unitat del català amb visió política integradora, s’ha tancat a oferir només una normativa i un diccionari purament “central”.
Aquesta actitud ha donat justificació als qui s’han sentit poc o gens representats per la normativa dissortadament central i volgudament preeminent de l’IEC, i en conseqüència s’han abocat a donar suport a polítiques diferenciadores, i per tant disgregadores.

Però bé, tot això són figues d’un altre paner, o un argument d’un altre apunt. 

La realitat és que l’AVL, amb aquest diccionari del valencià, accepta el mot ‘llengua valenciana’ com ‘la manera més tradicional’ d’anomenar l’idioma, tot i que és ‘compatible’ amb unes altres denominacions com la de ‘català‘.
Açò es pot comprovar amb la definició que s’ha aprovat de ‘valencià’: ‘Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó, i que també rep el nom de català’ (es a dir, una cosa que un escolar de 13 anys estudia en Secundària), per afegir que ‘el reconeixement de la unitat de la llengua no comporta cap supeditació de les variants pròpies d’un territori respecte a les d’un altre’.
La data del 31 de gener de 2014 marcarà un abans i un després per a tots aquells ciutadans que estimen el signe d’identitat més emotiu i potent d’un poble.’, va cloure el comunicat fet per l’AVL.

Coneguda aquesta publicació i el comunicat fet per l’Acadèmia, l’ala més ultramuntana i catalanófoba del PP valencià ha muntat en còlera.

Personatges com el vicesíndic del PP al Parlament valencià, Rafael Maluenda, Jorge Bellver, el portaveu del grup popular a les Corts o el mateix secretari general del Partit Popular valencià, Serafín Castellano, van dir coses com que el nou diccionari “és una vergonya, un menyspreu als valencians (…) pense proposar al síndic del meu grup una iniciativa perquè es retire aquest diccionari”, va dir Maluenda. 

 

 

Els seus acadèmics viuen en un món i nosaltres en un altre, juntament amb la major part del poble valencià (…) l’AVL no es va crear per generar conflictes ni enfrontar posicions lingüístiques i molt menys per alimentar tesis catalanistes que res tenen a veure amb el nostre Estatut ni amb la Història i la llengua del poble valencià. El seu deure és vetllar, defensar, difondre i impulsar l’idioma valencià, que es parla a la Comunitat Valenciana i que és la nostra llengua oficial, tal com diu l’Estatut“, va dir Jorge Bellver.

Serafín Castellano, per la seua banda, ha criticat que l’obra “equipare valencià i català” i va subratllar que l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia valencià “diu que la nostra llengua és el valencià” (ciència vs llei, recordeu el comentari meu d’adés?).
Serafín va dir també que “en equiparar el valencià i el català, l’AVL perd tot el seu sentit, perquè es va crear precisament per defensar la personalitat de la nostra llengua, igual que les acadèmies d’altres comunitats autònomes bilingües (…) Per a què serveix l’AVL si no és capaç de defensar la nostra llengua. Aquest és el seu comès i objectiu, i per tant si aquesta institució no és capaç de fer allò per al que ha estat creada, perd la seua raó de ser…
 

Per a què val tindre l’AVL, si ja tenim la Real Academia Española, veritat Serafín?

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2014. 



  1. No estoy de acuerdo con las opiniones expresadas en esta página; en mi opinión, se complicaron la existencia en Cataluña, o se hicieron las cosas muy mal, porque, había otro camino más inteligente, en mi opinión: la denominación de Filología Romance mediterráneo: catalán-valenciano-balear. Se hubiera evitado el conflicto lingüístico en la Comunidad Valenciana, y que hubiera gente que se sintiera ofendida, humillada, invadida por el imperialismo, o que las susceptibilidades salieran a la luz. Pero, el nacionalismo catalán, sólo pensó en sus intereses, porque, claro, les interesaba que la Unión Europea, en el futuro, reconociera el catalán, su catalán, como idioma oficial.
    En mi opinión, la Acadèmia Valenciana de la Llengua está haciendo un buen trabajo por la lengua valenciana, que es como la han denominado los clásicos valencianos del siglo XIV, XV. Es evidente que se entiende el catalán, el valenciano, sobre todo el catalán de Lérida, que se parece al valenciano. Y el conflicto lingüístico entre Cataluña, Valencia, es absurdo; hay mucho comercio, empresas entre Cataluña y Valencia.
    Lo más preocupante es que los políticos han utilizado el miedo a los países catalanes, a una imposible Federación entre Cataluña-Valencia-Baleares, para conseguir votos. Y esos mismos políticos, de derechas, o de izquierdas han pactado con los sucesivos gobiernos de Cataluña, porque los necesitaban para formar gobierno en las Cortes Generales. Y esos mismos políticos votaron en contra del corredor mediterráneo, en el caso de la Comunidad Valenciana; y se sacaron de la manga lo del corredor mediterráneo-central.
    Pero, en la Comunidad Valenciana, los políticos del pp, nunca les ha interesado que se establecieran conexiones entre las televisiones de Cataluña-Baleares-Valencia; no sea que los ciudadanos descubrieran que se entendía todo perfectamente.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent