Hi feia bon estar a Ses Lleonardes. Hi anaren de bon matí, abans que les roques es convertissin en estenedors grollers de gent en multitud, renous, tovalloles tan enormes com estridents, para-sols de propaganda, bosses estibades de no se sap què, geleres portàtils amb aigua i cervesa, xancletes aperduades, síndries per refrescar, tauletes per fer
L’amo en Pere frega la setantena d’anys i té una finqueta a muntanya on hi fa aus de corral i ovelles per passar gust i l’estona. I per afegir quatre cèntims a una pensió de ca magre, diu, perquè gaudeix d’un retir miserable de pagès. Des que enviudà fa set anys, amb els fills casats,
Els ports, les rades i les cales són parèntesis dins la mar. En aquestes mans en conca que demanen ser assaciades, l’aigua flueix amb generositat i reflueix amb més juguera que no polissonada. L’olor d’aquesta mar en repòs, l’aire salat, el seu temps més marí que no terral convida a refilar la pensa, a netejar
La xafogor li impedia de prendre el son. Tocades les quatre i cansat de voltar dins el llit, s’aixecà amb l’enuig que li regalimava cos avall, com la suor. Davant la finestra oberta de bat a bat, i que tanmateix no li oferia cap escletxa de frescor, renegà uns instants. D’assegut, la calda nocturna és
La lluna –més aviat lúnula- en creixent a penes podia mirar res. Els estels començaven a prendre posicions per dibuixar un firmament de circumstàncies. Les dues parelles es disposaven a sopar a la terrassa del pis alqueriablanquer acabat de muntar pels amants més joves. De la peixateria amiga havien comprat quatre talls d’emperador fresc i
Quart dia de vacances. S’aixeca a les vuit perquè a les nou ha de fer una gestió que li ocuparà poc temps, però que no pot ajornar. En trepitjar carrer s’adona que no passa un alè d’aire; serà pesat, aquest dilluns, pensa, ja ho anunciaren els homes –i les dones- del temps. No ha fet
Cap a les quatre del matí, la calor sufocant i la quietud emplomada de l’aire interromperen el fil del seu son i per no despertar les feres del desfici s’aixecà del llit. Li costava alenar, com si engolís glopades d’arena que li envidraven la llengua. S’abocà tot d’una a la finestra que tenia a l’esquerra,
No dissimula gens a l’hora d’expressar el seu capteniment: fixa la vista en un punt i la manté ferma fins que l’objecte pres es desdobla, signe inequívoc d’abatiment de la mirada i d’inici de capbussada ell endins. Ho conta sovint, que practica aquesta mena d’autohipnosi, des que l’accident de moto el deixà prostrat a la
Tothom ho sap perquè tot ho evidencia: ara torna a ser hora d’estar alerta. Ja tornam a tenir un altre juny. Qui ens vol mal, no descansa, car la malícia és addictiva. Més superbs que no ufans, ens tornen a escometre amenaçant-nos que ens tallaran la llengua perquè el nostre envalentiment amenaça el seu imperi
Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda en primavera -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud fes callar el trànsit, perquè no se sentia res més que
El sol en posta encenia el puig de Son Nasi i de la fulgència en naixia un triangle irisat. Ell i Ella, de bracet, anaven amb la lentitud dels assenyats a conèixer la darrera besnéta. Perquè l’equilibri no fos excessivament precari, Ell duia un bastó amb la mà dreta. Des que són matrimoni –cinquanta-cinc anys-