marginàlies

Si plogués tant com vent fa ara mateix sortiríem de la sequera crítica, encara que no de la set ni de la terra exhausta; ni dels criminals que neguen l’aigua a qui no en té per no compartir color, ni pàtria, ni llengua, ni interessos. Ni tampoc no ens desempallegaríem, si diluviàs com es mereix l’harmonia de la naturalesa, dels jutges que es revengen de qui va cap alt, cor encès i mans enlaire. Podem acabar assedegats i més bojos que ara, i n’anam ben servits, de follia. Tomben les clívies, pateixen els cossiols de fulles i xiulen les retxilleres per on s’escolen les ungles del vent i les traves de les finestres posen a prova  la seva efectivitat. La manca de pluja, la bogeria ventosa i la inhumanitat que caracteritza l’ésser tan creatiu com destructiu fan pensar en insensateses i molts d’esfondraments de seny. La llei d’Edward Aloysius Murphy, per exemple, diu que si hi ha diverses maneres de fer una cosa i una d’elles va cap al desastre, aleshores qualcú seguirà inexorablement aquest camí. Lamentablement molts seguiren, segueixen i seguiran la via del desastre i per això ridiculitzaren i ridiculitzen Murphy i la seva llei dient que si hi ha res que pugui anar malament, hi anirà. I per si no bastàs aquesta impostura, corre la brama que allò que va malament és susceptible d’anar pitjor. Tanmateix no totes les reduccions aclareixen panorames ni esporguen d’errors textos, proclames i tractats. Bufa el vent i se’n fa trons de qui pensa o despensa, que a voltes hi ha més suc en els despensaments que en l’elaboració d’un fil d’idea i no de seda.