marginàlies

En sentir la piuladissa matinera d’ocells que no sap determinar i que el traslladen a un sentir deslliurat de pues, recorda el temps d’infant que se sent gran en què volia carregar-se a l’esquena tots els mals i els pecats del món perquè tothom es compadís d’ell i del seu mirar almoinós permanentment a punt de llàgrima. I en adonar-se que el camí de la santedat el feia benes i no el duia a cap lloc plaent, desterrà la innocència del seu somriure, cregué que sabia llegir el passat i llegint-lo podia entrar a la rebotiga de les paraules i transcriure la crueltat observadora de la literatura que sap trobar els detalls de la vida que estúpidament es negligeixen o s’obliden i que tant saben de nosaltres i dels espais que ocupam desconsideradament. I ara, servint-se el primer cafè del dia creu que defugint tothora l’amor perquè ho exigeix tot, ha fet de la solitud una font inexhaurible de fortalesa que li ha permès fer-se un lloc en la naturalesa, que mai no calla. Sap que la llum no té cap intenció d’imposar-se a la foscor i que tenim una porada que la mentida no sigui veritat, però el que més el desvetlla és la dificultat que té de prendre el son i la facilitat amb què el perd.