marginàlies

“Dulce et decòrum est pro patria mori”, apareix just en acabar la pel·lícula “Johnny got his gun” -entre nosaltres “Johnny agafà el seu fusell”- escrit en vermell per més impactar, avançant-se als crèdits. I si la pel·lícula ha envaït la seva zona de confort fent-la malbé, el vers d’Ovidi no fa més que clavar-li la darrera arponada. Maleeix Dalton Trumbo, el director, perquè no es pot desempallegar del crit d’auxili que no cessa de Johnny, convertit en un cervell intacte en un cos sense extremitats incapaç de percebre cap més sentit que el tacte. Un SOS que torna a fer-se angoixant ara que la remor de guerra global comença a córrer entre les cancelleries del primer món. Tornar a veure la pel·lícula pensa que no li ha fet cap bé, però s’ha deixat endur pel record d’uns anys dominats per la guerra freda en què el pacifisme i l’antimilitarisme tenia certa premsa, com es deia; se sentia com se sent el corrent d’un torrent quan davalla ple. Temps era temps, sí, però el crit agònic d’ajut per ben morir de Johnny segueix instal·lat en el seu cervell que encara pot activar els sentits i amplificar el desig de no voler de cap manera que li militaritzin el pensament.