Cap estimulant químic no el motiva a fer d’artesà de res ni el raig de ginebra li dicta poemes. Cerca ben debades les rieres on abocar-hi les escòries de la peresa que el claven a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconsegueix entonar cap himne que l’animi a engegar llavors de confiança. Ni que veiés deambular
Ja no tenia paraules per afrontar amb garanties la derrota. Les falzies, què en diuen?, es demana amb les mans a la cara. Recorda que varen ser elles les darreres que veieren la seva veu córrer el xoquí rere les rates cellardes. Retornà feta un Llàtzer, la veu, sense cap ferida greu ni infectada però
Saludau el sol, madona, tot i que l’astre no tregui cara ni deixi anar cap rojor que el delati. Mentrestant, deixau-me escoltar atentament allò que diu –sense aixecar la veu- el raor de Buñuel en tallar l’ull de Simone Mareuil. També el sentiu, vós? Sentiu la veu enamoradissa, que llisca com el plaer i va
Se sent el bategar del cor rere l’ull esquerre com si tingués intencions de treure’l de conca, talment com si fos una maça colpejant rítmicament i contundent una tambora. Les reverberacions que provoca aquest martelleig li omplen la clepsa de corrues de macs. Adesiara ha de cloure els ulls perquè la llum apregona més la
No sap d’on li ve tan net l’adagio del segon concert per a piano de Rakhmaninov, però el sent com si els intèrprets estiguessin ben davant ell, sol en el teatre més gran del món. I per ventura no ve d’enlloc, es diu, l’adagio; per ventura el sent tant que s’ha convertit en orquídia, sense
Res no torna, tot es perd, tot s’esmuny o fuig, sobretot la claror, el batec de l’arc del cel que ve quan li rota i es fon quan se’l fita. L’odi és l’única força capaç de tibar la goma del tirador i sortir-ne amb més força que la llum per esperar-nos, amatent, allà deçà els
L’escriptori estibat de quaderns -cap d’ells acabat- que tenen molts d’anys desprenent la sentor pròpia del temps que no troba lloc on reposar. Les bufades intermitents de vent el treuen del sopor que transmet allò que escrigué no pot recordar quan perquè no hi ha cap data que el pugui orientar per saber per quin
A la gatzoneta, enmig de la clastra, a la vista de tots els veïns que s’afanyen a tancar persianes per preservar-les de cops no desitjats per mor de l’aire eixelebrat, com un poll emparant la pluja que no amaina per fer bé, mira intensament com corr l’aigua acabada de fènyer i li fa dir allò
Cercar per trobar la por que no és, que tothom pressuposa, a la quietud que cancel·la la solitud sense fesomia i que encatifa la fosca. Cercar sempre ni que sigui la por a aquietar-se, a ser tan sols qui, podent viure, es deixa viure pel temor i la negligència. Cercar tossudament com ho fan els
Obres qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentit i al sentiment, o et dones a qualsevol música que t’escambuixa la supèrbia i l’altivesa, i tot tu queda reduït a una esquerda a un crui insignificant. És quan et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre
El cafè que es pren amb tota desconfiança no és cafè. El beuratge de l’expenedora que pren com si fos poció per atacar la beneitura no en té el gust, de cafè; el que detecten se papil·les linguals no és identificable amb cap percepció gustosa sentida abans i la sensació marcadament ofensiva s’esvaeix apressadament però
Les dotze i mitja i alguns segons, hores asèptiques, marcades en un tros amagat de paret hospitalària i intranquil·litzadorament blanca, com si no es volgués fer càrrec del dolor i del patiment que desprèn el temps medicat i amb respiració assistida. El rellotge blanc, clar, perquè és acollidor -encara que valora en alt grau la
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel revellit a manta. La mar, en contrast, està emmirallada i per això es pot veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica
A les set del matí, anant cap al migjorn, un roig apagat retallava amb precisió el perfil dels puigs i turons que acompanyen més que no preserven. I observant-los com qui cerca el detall que dignifiqui el panorama, la lluna feta parpella a mig cloure l’ull. Se sent la Follia de Corelli per confirmar que
Sempre s’ha sentit el cos com si fos un derelicte; com el tros, el deixant o un membre desprès d’un organisme majestuós desaparegut que ha cercat infructuosament des que prengué sa boca, abans de tastar el calostre, com una rada oferta a les naus enfrontades a una tempesta. Creu que és d’esponja, el seu cos,