marginàlies

Diu que se sent un punt volat entre cella i cella, i que els matins s’aixeca rebentat perquè en somnis cava trinxeres des de fa setmanes: cada nit el mateix somni, ell sol cavant amb esforç extrem sota l’esclat d’obusos i vols rasants d’avions diminuts que ho metrallen tot. Avions que semblen de paper per la seva forma estranya i fràgil, i les figures esbojarrades que dibuixen, però que són letals i gairebé impossible abatre’ls.

El metge l’escolta però no l’atén com ell creu que mereix i li demana si es pot fer una idea del mal que li fa el punt volat, que és com si li clavassin una tatxa, a cada martellada, més mal, una veritable tortura. O com si li volguessin engramponar un cartellet que digui que en el seu cervell no s’atenen les històries dels instants que moren prematurament sense deixar cap empremta.

Tanmateix sap que el metge no hi pot fer res, i li ho diu. No cal que el facultatiu l’informi  que no hi ha cap remei ni per al punt volat ni per al somni de la trinxera repetit dia rere dia. Així mateix, però, esperava  que el metge li digués que tant una cosa com l’altre eren elements molt ben trobats per explicar que se sent estrany, com si no estigués conforme amb allò que pensa i sent. Perquè, en el fons, és això que li passa i mirar d’explicar-ho comunament, amb poques paraules i precises, no està al seu abast.