marginàlies

Comença a caure -o a posar-se- el vespre, una hora poc propícia per als malenconiosos. Curiosa, la malenconia, coneguda també per “bilis negra”, és a dir, forma morbosa de la bilis que, segons els antics, influïa en el caràcter fent-lo tornar trist i irascible. I d’aquí la tristesa vaga, ombrívola i duradora, com també  la defineix el diccionari. Deia Hipòcrates que si la por i la tristesa es perllonguen, apareix la malenconia. De sempre se l’ha associada a la negror, a la terbolesa, a l’influx del mal i del maligne; a la màgia. La psiquiatria la descriurà com una malaltia mental i li dirà depressió, després de molt discutir i tractar. Ara, segons el DSM-5 (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals), la depressió malenconiosa és una subcategoria del trastorn de l’estat d’ànim.  La fluoxetina -associada per a sempre al Prozac- s’encarrega de controlar-la, encara que la seva rebel·lia sigui tan forta com el fàrmac. Les cançons populars dels darrers temps l’han volguda ensucrar -emblanquinar, segons les tendències actuals- tant com han pogut i l’únic que han aconseguir ha estat ridiculitzar-la. I tanmateix, la tristesa es mou i ens fa moure independentment de les hores.