marginàlies

Què et reserva, la vida? No ho és més, vida, amb espelmes que s’encapritxin de les estilogràfiques i del vol no programat de les paraules? Davallen sense pressa fins a un llac que vol ser tinter els cristalls de la mirada, la lletrada de la correguda, la lletra lligada, el cansament del relat, el discurs en cursiva, el dictat de la neciesa. Escriure pot ser inútil si no transcendeix el paper i la parlaria toixa, si no queda el temps que faci falta per determinar què hi fa falta en el panorama que et preserva del tedi, de les fanfàrries de la negació i de les maniobres de distracció. No revelarà cap secret, l’escriptura, si no corr pels espais de les parets pintades de colors encesos i sòls encaragolats solcats per serps amb barret que devoren magranes agres. No és cap secret: viure no és matar.