marginàlies

Estimar costa; odiar no perquè ve de sèrie amb la naixença. Tenir aquest pensament just després de l’alba pensant alhora en com pot acabar el conflicte bèl·lic obert entre l’Iran i Israel, l’afeixuga enormement i estranya. No pot defugir la sensació que no és ell qui acaba d’elaborar una reflexió que no comparteix perquè la considera intoxicada, malalta. Per estimar t’hi has d’afanyar; per odiar basta deixar-te dur, no activar cap filtre i abandonar els esforços per ser tu, només tu.

Somriu i fa un glop del cafè amb llet que li acaben de servir. El cervell no es cansa d’engegar capsigranyades, es diu, insensateses més pròpies d’un desordenat mental que no d’un esquiterell de fons i forma. I es deté observant el lleu tremolor de la mà que sosté la tassa i s’espanta. La hipocondria, com més va, més el turmenta. El lleu tremolor del líquid li arriba com si fos un tsunami, com una amenaça anorreadora. I se sent en qualsevol ciutat en guerra, esparracat, esquivant bales i edificis enderrocant-se, voltat de cadàvers de criatures esventrades i el xiulet mortal de míssils que, en aconseguir l’objectiu, li rebenten els timpans i els bons sentiments…