marginàlies

No acaba d’agafar el fil a la pel·lícula que el seu amic cinèfil li ha recomanat fervorosament i no sol equivocar-se. Veuràs com tracta el canibalisme, li ha dit, i tanmateix aquesta vegada no li arriba res on agafar-se, cap singlada que el tregui del tedi. No considera que els actors es creguin el que estan interpretant, el muntatge li sembla un despropòsit i sobretot l’excés de sang, a més de fastiguejar-lo, creu que trenca l’aparent voluntat del director de no voler fer una pel·lícula de sèrie bé o inferior i tot.

Així mateix considera que no era el millor moment per veure la pel·lícula perquè, per molt que s’esforci, li costa escapar de les imatges que li han pres la pensa des de bon matí i li fan dir que, en el fons de tot, allò que més desitja és tenir a mà una veu que venci el vent, el glop d’aigua que domini el foc que ben aviat ho envairà tot o un ull que estrafaci l’alba.

Són imatges gens clares però insistents, com si fossin ombres de boira -l’ombra d’ombres- que apareixen de cop i desapareixen tot seguit però deixant penyores, com el reguiu de sang dels caníbals de la pel·lícula que no li ha fet el pes. Com si aquestes imatges es condensassin en el tremolor turquesa de la mar que reclama qui el traslladi a un so, a una veu que domestiqui el foc o aunla mà que l’esculpeixi en marbre en no veure’s capaç de traduir-ho convenientment a paraules.

I en no ser capaç de dir res consistent del que li distreu el pensament, telefonarà a l’amic cinèfil i li dirà que la pel·lícula dels caníbals li ha encantat, que no se la pot treure del cap tant l’ha impressionat i li enumerarà amb precisió i vehemència allò que l’ha colpit, la destresa del director a fugir dels tòpics, la profunditat amb que tracta la més gran de les interdiccions.