marginàlies

L’emprenyadura és un estat -entre la inquietud i la susceptibilitat extremes- que apareix de sobte, sense avís previ i sense cap causa clara i determinant. És un enuig hom diria que en brut, germinal, maldestre per poderós i molt acusat que activa alhora totes les defenses i tots els sistemes d’arremesa.

Lluny de ser esburbada, emparellada amb el foc d’encenalls o amb la perbocada incontrolada, l’emprenyadura té la capacitat d’aclarir boires, de despullar fantasmes, de trobar dreceres per poder treure el gat del sac de qualsevol cosa amb totes les garanties.

Certament, hi ha infinitat de coses, fets, actituds, pecats de paraula, obra i omissió que emprenyen i momentàniament et fan cloure punys i mostrar les dents, però l’emprenyadura és una manera molt personal, lleugerament enutjada i crítica de rebre i tractar la realitat que cuita d’encegar-te.

I és en el ple de l’emprenyadura que recordes el poema 23 de “Llibre de benaventurances” de Miquel Àngel Riera, escrit fa 47 anys i editat l’any 1980 per la Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra” i la Casa de Cultura:

Benaventurat aquell que no hi veu d’emprenyadura.
Es mou damunt el món gravitant d’una forma
que l’insereix en viu al subsol on hi corren
tots els olis pesats que el fan ser criatura.
És més ell que ho fou mai: de tant, enrampa.
Duu els solams remoguts i li put la paraula,
tan endins que li surt. A cada ull hi maneja
un martell tot candent que ja no té ni forma
de quan era colom: no mira, esclafa.
Encalenteix el món, embellint el paisatge.
Mirau-lo: un ser superb, com un volcà entre els homes.

Genial. I més, ser benaventurat