marginàlies

Sí ja és prou càstig considerar la peresa com a pecat capital (per a algunes religions cristianes si ets peresós te’n vas directament a l’infern), la definició, com a primera accepció, que fa el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC no fa més que agreujar-lo, per mi: repugnància al treball, a l’acció. El Diccionari Alcover-Moll també la defineix igual. I si tenim en compte que repugnància vol dir aversió invencible envers algú o alguna cosa, el panorama peresós és esfereïdor, dantesc, i mai més ben dit.

És ben cert que hi ha persones que senten veritable aversió a la feina i que són capaces de fer de tot i molt per no fer-ne gens, per evitar-la. Però també ho és, cert, que hi ha una galvana molt menys extrema, més laxa, diríem, més suportable i fins i tot acceptable que fuig del que es pot considerar repugnància i es fa endins de la lassitud i els seus universos en expansió.

Potser que la peresa no tingui cap virtut moral, però és innegable l’efecte conhortador que produeix a tot l’organisme un atac temporal o accidental d’accídia.