Deia que tenia la sensació d’haver cedit la seva vida als altres perquè la visquessin com volguessin, que fessin d’ella el que els plagués, desviure-la i tot si volien, que ell es deixaria fer. Semblava, deia, que anava a remolc de qualsevol insinuació, de qualsevol suggeriment, de qualsevol caprici de quisvulla. Deixar-se viure, cedir a
Queda allò que llegeix, cada paraula una tessel·la al tel del pensament per formar el mosaic del que voldria sentir i amb quina intensitat. És sentint-se llibre que pot dir que es lliure, a la fi, i que no hi ha res impossible, que tots els desigs són a l’abast sense que calgui declarar cap
L’oblit es va fent seva molta vida, com un paràsit golafre, insadollable i incombatible. Ens l’imposam i ens l’imposen no atenent mai la seva alta toxicitat. Entre el que oblidam per comoditat, complicitat o autodefensa, i el toc de queda i oblit que el poder decreta i ens inocula, som molt més desmemòria que memoràndum.
Tenc un amic des de fa cinquanta-sis anys (que l’amistat s’hagi mantingut tant de temps és mèrit absolutament seu que no deixa passar molt de temps sense donar senyals de vida) a qui li agrada molt cuidar arbres fruiters i, en general, els fruits de la terra. Viu voltat de tarongers i llimoneres als que
Els vers paradisos són els delejats deixats a mans de la imaginació. I malaurat qui ja no en pugui enginyar, li faci vessa traçar-los o consideri que ja no n’està en l’edat, de crear tancats de delícies. Així d’encaboriat ha pres la llimona diferent, la que s’ha fet, sacrificant la rodonesa que defineix la seva
El foc no és gens fecund però sap seduir i, marranerament, com un ca, es deixa amoixonar per les criatures que s’hi atansen amb prudència però amb la fatuïtat de qui es creu capacitat per sotmetre’l, per aregar-lo com a una bèstia. Els ulls encesos d’un menut fitant el foc compendien els misteris majors d’això
La mirada ja no troba panorames de mar amb horitzó clar que li encalmin els arravataments de l’opacitat i les penombres. Que sigui la tempesta qui desdibuixi els camins perquè es perdi l’enyor que destrossa la roca i fa callar la música dels que s’enfronten a l’amor amb les nafres descobertes. Sí, és la melangia
La pell, amb els anys, cansada, s’abandona, s’abandona, i qualsevol frec semblant a una carícia l’esgarrinxa i el més lleu contacte parent d’un bes, la colpeja, diu l’àvia al renet, que té a la falda sota la mirada atenta de sa neta, la mare de la criatura, que tem que una revinclada del menut comprometi
L’amistançament, segons el DIEC, és la “relació extramatrimonial i habitual d’home i dona”. No fa tant, era una situació mal vista i desdenyada, sols a l’abast d’esperits netament indòcils. Avui, aquesta manera de relació és tan corrent que el nom ha caigut en desús. Fins i tot pot sorprendre i fer gràcia a més d’un
En adquirir un medicament, el fabricant –per ventura és més encertat parlar de la farmacèutica- ens aconsella llegir atentament el prospecte que, en moltes ocasions, vol tirar a llençol, de gran que és. Evidentment no ho fan per ser transparents fins a l’exageració, sinó per estalviar-se qüestions si el producte, en tu, no funciona com
Aquest bolígraf retura. Ho dèiem fa per ventura una eternitat d’anys quan els bic tenien el connector metàl·lic, com la bola, i ves a saber perquè, algun, fallava, escrivia amb intermitències. I passàvem un guster d’encalentir la boleta de la punta amb un misto pensant que hi havia quedat enganxada una taqueta minúscula de tinta
Diu, sense mirar-la, a qui el cuida: Em passa molt sovint que les paraules que em surten de l’amagatall més recòndit del meu ésser, en haver-les dit, no troben ni a qui ni on aferrar-se, on poder fer l’efecte que jo voldria. No troben cap voluntat on fer vida i s’esvaneixen a l’instant sense deixar
Somniava que era a un ball de cort del XVIII i mentre ballava -no ha vist amb qui-, ho observava tot i es deia que havia de fer tots els esforços possibles per recordar la somniada i descriure-la amb tot de detalls just despertar-se. Fins i tot ha cregut que sortia del somni perquè un
Deia que admirava Fellini, encara que no n’acabàs d’entendre cap de les seves pel·lícules, i que en veure “L’any passat a Mariendbad”, de Resnais, havia comprovat que jugar amb el temps és una aventura que sempre acaba bé. I que no es moriria sense haver coreografiat el que li despertava Bach encara que fos incapaç
Són pinces, agulles, o gafes, objectes molt útils i que ben pocs admiren. Per a mi són gafes d’estendre roba des que era molt criatura i de sempre m’han admirat, no sé exactament per a quina estranya raó. Amb gafes hi he fet marcs de fotos, armes llancívoles molt rudimentàries, falques o tascons per a