Aixecà la vista del llibre que llegia des de feia hores i la penjà a tota la gamma d’ocres del jorn a la posta que li mostrava el finestral. I repenjat a la butaca, notant-se un estrany formigueig als caps dels dits, s’anava dient que ho donaria tot per la força moral del captaire, per
Mira, el milà ja és aquí. És hora de parar taula. No s’erra de cap segon, l’animalet: en ser la una en punt es deixa veure tirant cap al penyal. I d’allí torna dret cap a la nostra balconada presumint d’estampa i de vol. I d’ençà que ell no hi és, com si el cercàs.
El té ben pres la imatge del ribot aixecant-li encenalls de pell sangonosa de l’esquena. I a cada passada, torna a sentir el frec esmussador del garlopí fent burballes de faig que, de petit, en passar per davant la fusteria de mestre Arnau, tant l’extasiava. Era una mena de plany sec, un lament agut vegetal
El sol s’ha cansat de ser amable i declina empegueïdament, deu pensar el colom que, des de fa una bona estona, se’l mira quiet de l’espinada de la teulada del convent estant. Se sent remor d’infants que juguen a dimonis; els dies dels sants Antoni i Sebastià hi predisposen, en aquesta illa color de dragó
Res de nou a les caldes de gener, que estiren el cel en dejú i la rojor dels crepuscles sobre els roquissars. La vellura d’alguns ametllers és alliçonadorament esquerpa i segueixen florint malgrat tot o per si de cas. Trons se’n fan de l’adagi determinant que sosté que de la flor de gener, ningú n’omple
Em volta el cap una mena d’aura gens santificada que es fa forta en el front. Adesiara m’ataca una tos improductivíssima que em llança tatxetes als pits i als polsos. Respir com si picàs a la mina. L’esquelet em molesta i, sobretot, les articulacions sembla que siguin de paper de vidre. Em costa concentrar-me i
M’aixec com si m’haguessin maçolat i mentre prenc el cafè, m’entretenc contemplant uns instants la vida silent dels llibres; el seu glatiment compassat en els prestatges. Per ventura n’hi deu haver qualcun que voldria fugir, però ben aviat s’hi repensa. Del caramull cada cop més voluminós dels que esperen atenció en prenc el que fa
Fa fred, per més edulcorar la taula del dinar de Nadal curosament preparada. El menú és apte per a totes les dolences, llevat de les postres: sopa i capó farcits; coques bambes, torrons i neules casolans, elaborats per la mestressa. Motius nadalencs disposats estratègicament i original deixen clars els arguments creatius de l’amo de la
El sol, que a les 07:07 ix per l’esquerra de l’avió, no s’està d’emetre raigs taronja. La nau porta nou passatgers distribuïts a la babalà des del cap fins a la cua. La butza enorme i desolada de l’Airbus 320-200 impressiona i descongestiona alhora. No se sent ningú i l’únic soroll que es fa lloc
La plaça bull de gent, l’horabaixa del dissabte. La municipalitat comença a muntar les paradetes de Nadal amb tot de pastorets i altres elements de pessebre que enjogassa la sentimentalitat. La major part de la lluminària nadalenca està instal·lada i ajustada a la crisi, segons fonts de l’ajuntament. Tot sigui perquè gastem, que el Nadal
Rodolen perles de collar carrer avall, o així ho fa pensar el pampallugueig d’objectes diminuts no identificats que hi transiten. El carrer per on llambregen aquests punts trapelles no callaria ni que la mar el negàs per jugar-hi amb barques de paper. Els sorolls i les estridències l’atupen i ell hi consent irresponsablement oblidant que
Els dies empenyen força, pensa tot d’una que bota del llit i s’acara amb el blau net de les nou tocades. L’avolesa del vent que ahir féu estralls en els passeigs marítims no ha deixat cap taca als colors de l’aire i ha foragitat circumstancialment els núvols. Anit, en plena ventada, sentint les rufagades que
De la visita barcelonina del Papa Ratzinger n’he vist les imatges televisives que han reproduït profusament els diversos telenotícies i m’he quedat amb l’aclaparadora bellesa interna de la nova basílica de la Sagrada Família i el no menys contundent desplegament de seguretat que ha protegit el cap del Vaticà. Òbviament que he pres en consideració
Lluny, sobre el dic que perllonga el declivi de la serra, s’estén la rojor que anuncia ventades. L’oratge se’n fa càrrec i prepara el redós perquè no hi hagi denous. Just aquí, el fasser vincla enjogassadament i desafiadora les palmes més altes. Hi repta decidida la rata per protegir els seus nadissos. La solitud aclareix
El devetlla el mal de cap, l’epicentre del qual se situa al bell mig de l’entrecella, i encara no han tocat les quatre del matí. Se sent les parpelles emplomades, rancalloses, però la son ja ha fugit. El seu front és una enclusa amable que rep engolidorament tots els cops del dolor. El martelleig compassat