marginàlies

Em volta el cap una mena d’aura gens santificada que es fa forta en el front. Adesiara m’ataca una tos improductivíssima que em llança tatxetes als pits i als polsos. Respir com si picàs a la mina. L’esquelet em molesta i, sobretot, les articulacions sembla que siguin de paper de vidre. Em costa concentrar-me i per molts de sostres de roba que em posi, el fred no se’n va.

No tenc febre –trenta-sis amb un- i aquesta circumstància fa dir als de casa, extremadament condescendents, que tot es redueix a un refredat considerable. Per tant, segons l’equip mèdic  domèstic, no cal parlar de grip, com jo havia aventurat just arribar de la feina, sinó d’un molest constipat que en qüestió d’hora desapareixerà. No és cap consol, òbviament, perquè les idees es tornen vapor d’aigua, com aquests revolucionaris cigarrets electrònics.

I ves per on, amb la cara moixa, escara esbós una mitja rialla recordant en Gabriel Suau Rosselló, Tiba, el regent d’un bar emblemàtic de la vila en la qual hi venia de tot. En Tiba, gelater, era sorneguer de mena i quan algun client es queixava del preu d’algun dels seus productes –els brioixos amb gelat d’ametlla eren addictius- li enflocava que els productes venien directament de la lluna.

És clar, el juliol del seixanta-nou Neil Armstrong trepitjava per primer cop el satèl·lit iniciant una interesantísima discussió sobre si aquelles imatges eren reals o produïdes en plató. En fi. D’en Tiba també és famosa l’expressió de “tanmateix encara hi guany” quan algun brètol li furtava una llepolia o un client marxava sense pagar. Ben segur que tindria algun remei vingut de la lluna per alleugerir-me el malestar.