Ajagut a l’arena del caló, l’escrivent de vacances, prudentment cobert de cap a peus amb crema rotectora, festeja amb el sol despietat. De sobte i com si fos fora voler, s’aixeca un cop d’aire que arremolina l’arena. En un instant, la pell de l’escrivent protegida per aquella mena de sèu profilàctic adquireix l’aparença del paper
L’olor de mar, l’aire salat, el temps marí de calons i badies que flueix amb generositat i reflueix amb més juguera que polissonada, predisposa a fer filar –i refilar- la pensa. Ho sap prou bé l’escrivent de vacances que es deixa entabanar per l’exigència de la calda de sant Bernat i per l’estridència de la
Quan el rellotge de la parròquia toca el primer quart de les onze del matí, l’escrivent de vacances recorda que avui ha d’anar al Caló des Maquets perquè sigui aquest puny d’aigua que li faci de rellotge, car només consent que sigui la mar que li marqui el temps. Segur que allí trobarà la mirada
En el Caló de sa Torre només hi ha una parella de molts d’anys que secretegen com si fossin amants joves. Ell seu en una cadira de platja tot deixant que les anades i vingudes emperesides de l’aigua li remullin els turmells inflats i esblanqueïts. Corbat, mira l’aigua com si fos un miratge. La boca
No hi ha res que no sigui cruent, diu per ell l’escrivent de vacances. I closa nit, el record del cruixit del llangardaix en la boca del gat li ho testimonia. A l’insomni que ha aparegut sense fer-ne comptes, no se li escapa cap soroll, ni l’alenada fatigosa de la rata que no troba res
Res com aixecar-te amb la llum posada i poder tirar la vista sense que res la importuni. Poder tirar-la lluny, fins a la mar que només en mostra un fil, però que saps que és allà per marcar l’inici de la infinitud. Res com escoltar de bon matí el murmuri d’un tul enrosat fugit de
Com cada matí, just aixecar-se, es renta les dents com si s’hi jugàs la vida, imprimint força decidida al raspall, que tant li és refregar dents com genives. No es deixa cap racó bucal sense netejar i fins que no escup qualque taca de sang, no minva la potència de la raspallada; com si el
La cremor del migdia d’avui, sant Llorenç, taca de suor la cara d’aquells que veuen l’illa com una joguina en mans del sol; com dos pams d’arena aombrats per un cocoter de fruits tropicalment exòtics i abundosos. Per ventura closa nit, el sant ens regalarà quatre llàgrimes que rapinyaran la volta celest virada a atzabeja.
Plovent sense fer soroll compareix una gavina que descansa sobre un cornaló de la finca. Mira qui sap què amb interès encomanador. L’aigua de pluja li regalima i el seu plomatge actua amb diligència perquè no toqui pell. Ho desafia tot, la gavina: el vent, el ruixat, el vertigen, la por de tots al vendaval.
Tot indica que hi ha molts més morts que cadàvers, pul·lulant pels centres comercials o els diversos llocs de culte. Hom podria prendre mides a tanta absència de vida en veure què costa trobar paraules per designar concretament tot allò que és mesurable pels sentis oberts –tant de cor com de cames- als oratges empegueïdors
Molt agressivament ha batut el sol tot lo dia, qui sap si en memòria dels morts abandonats. Fa setanta-tres anys que la matera, atiada pels serfs de l’odi, entrà a mata-degolla a les cases i omplí de cadàvers els camps i les voreres de camins capil·lars. Aleshores, trets de gràcia a trenc d’alba estremien les
Els dissabtes són propicis per fullejar diaris sense presses i reparar en detalls o breus que en els altres dies feiners –en no ser que s’hagi de fer el recull de premsa per al cap de gabinet- passarien per malla. Avui top amb una noticieta a la pàgina 12 del dBalears (www.dbalears.cat) que m’ha fet
Si amb bones paraules som incapaços de dir que si no parlam amb el cap en el cor i amb les mans a la mirada no som més que naturaleses mortes, no cal que perdem el temps en maquillatges. Qui dicta ens vol fer creure que per plaure el clam del plaer, cal que canviem
Ahir va ser un dia feixuc. Tantes concentracions de suc barat en cossos alienats i marees galdes tenyides de roig del diumenge vespre posaren a prova la paciència dels qui volien dormir arreu i a l’alba l’eficiència dels escombriaires. Les maniobres de distracció dels mass media concèntrics i de concentració messetaris s’han desplegat amb eficiència
Sap on va, però tothom li veu el pas vacil·lant, temorenc en extrem. L’espera l’habitació d’hotel resolutiu, confortable i net, i prou. Les habitacions dels hotels mai no són amables, recorda; senzillament atenen amb més o menys determinació la necessitat reparadora d’higiene o descans del client. Tot ho troba com cal: la tapadora precintada de