marginàlies

El sol s’ha cansat de ser amable i declina empegueïdament, deu pensar el colom que, des de fa una bona estona, se’l mira quiet de l’espinada de la teulada del convent estant. Se sent remor d’infants que juguen a dimonis; els dies dels sants Antoni i Sebastià hi predisposen, en aquesta illa color de dragó i regust de farigola. Les monges no hi pensen, en foguerons i xerinola: són poques i ancianes, i preguen, sols resen amb més compulsió que mai pels mals esfereïdors que assetgen la capital, segons la priora, que governa amb mà de madona. Tanta calma enganya: res no fa pensar, en aquest instant  crepuscular, que d’aquí a unes hores els carrers nuclears de Ciutat s’ompliran de calius i olor de fums; i d’embotits i carn torrats.

I també espanta, tanta quietud. La temprança de l’astre a l’hora de marxar excita la vanitat dels fanals que s’arrengleren en les avingudes i els carrers. I tanmateix engalipen, les corrues de llums. Les mires i et sedueix tot d’una la seva fragilitat, la seva manera infantil de desafiar la fosca. I és gràcies al punt de llum de la terrassa que veus pujar la rata al cap damunt del fasser. Ho fa sense presses, com si volgués que paressis esment al seu cos tan fibrós com repugnant. Deu ser jove, la rata, però les clapes de pèl en el llom la vulnerabilitzen. Aviat, però, es perd per la pinya de les palmes. Vindrà el fred, demà o demà  passat, anuncien els meteoròlegs; pot nevar a la platja, aventuren. És hora de desmantellar els betlems  i els llums de Nadal dels carrers. Per aquests verals que tan poc s’estimen, les lluminàries i altres  decoracions nadalenques deixen que els dimonis de sant Antoni i les sagetes de sant Sebastià participin  de la seva juguera. Els rigors del febrer en retornaran a l’aridesa quotidiana.