marginàlies

Rodolen perles de collar carrer avall, o així ho fa pensar el pampallugueig d’objectes diminuts no identificats que hi transiten. El carrer per on llambregen aquests punts trapelles no callaria ni que la mar el negàs per jugar-hi amb barques de paper. Els sorolls i les estridències l’atupen i ell hi consent irresponsablement oblidant que les pedres també transpiren i els finestrals hi senten. No parla gens, la gent que hi passa, pel carrer arterial; més aviat vocifera i la majoria taconeja per marcar seduccions o clemències. Són molts els vianants que corren rere les perles. En arribar a la glorieta, l’olor penetrant i cairada de la misèria borratxa anuncia que hem entrat en territori vagant.

Un nou cop d’ull el carrer adverteix que de cada cop són més els vianants que encalcen perles. Per la placeta dedicada a un poeta desconegut, hi passa un respectable ancià d’ulleres de pasta negra, bastó i capell d’un temps. En veure el primer roda-soques que es prepara el jas de cartons, es para de sobte i diu fort i bé: si els carrers són de tots, no ho són els vagants que hi pixen i hi caguen, com si la urbanitat fos claveguera.

Més raó que un sant, teniu, senyor, intervé un jove vestit de vint-i-un botó acabat de sortir d’alguna escola de negocis: menys prestacions per als pobres aprofitats i més mà dura amb aquests dropos que els honrats ciutadans que ens guanyam el pa amb la suor diària no tenim per què carregar a l’esquena. Ben vera que és, jove, hi fica cullera una madona rabassuda carregada com una somera amb bosses del supermercat. Jo faria un bon dissabte i un bon feix, d’aquests desgraciats.

Cap dels que corren rere les perles n’agafa cap ni atén la conversa d’aquesta mena de trinitat amb un sac d’ossos conservats en esperit de vi. L’olor de misèria s’enganxa a la roba com les ostres al paladar de qui se’n pot fartar, pensa la jove que espera l’autobús.

Unes passes més enllà,  sortint de la glorieta del vagabund que ja és a mans de la son i de la hipotèrmia, una parella de marrecs es besen a la boca i es pessiguen mútuament les anques. Al respectable ancià d’ulleres de pasta negra, bastó i capell d’un temps, sense perdre’ls de vista, li cau la bava i qui sap què més.

El carrer s’ha omplert de gent que saltironeja com les perles escapades d’un collar. I tot és estridor, temps ressagat que es perd dins la fosca.

Il·lustració: Xisco Duarte. Detall de la instal·lació a l’Espai Mallorca.